Es mostren les entrades ordenades per rellevància per a la consulta can mariner. Ordena per data Mostra totes les entrades
Es mostren les entrades ordenades per rellevància per a la consulta can mariner. Ordena per data Mostra totes les entrades

dilluns, 8 de juliol del 2013

EL TORRENT DE CAN MARINER


Des de que tinc memòria recordo haver pujat i baixat pel carrer Feliu i Codina per diferents motius al llarg de la meva vida. Us puc assegurar que a quarts de set del matí, quan passaves per sobre el pont que salva el Torrent de Can Mariner, l'aire baixava del Collserola a tot petar i tant fred en arribar l'hivern, que les orelles se't quedaven ben glaçades

La masia de can Mir i els seus horts, a dalt de tot can Manén

Molts cops m'havia repenjat en la barana del pont i contemplat el paisatge que des d'allà es divisava, horts i vinyes i tres o quatre cases de pagès, Can Manén regnant des de mitja alçada i després la muntanya del Turó de la Peira, amb la seu vesant més verda a l'esquerra sobre les cases Barates d'Horta (Can Peguera)  i la dreta, l'altra vesant cosida de vinyes.

A la falda del nostre omnipresent turó el torrent de can Mariner que passa sota el pont del carrer Feliu i Codina i mor en la Riera d'Horta, ara carrer Tajo. Aquest torrent de fet neixia molt més amunt i baixava pel que és carrer Pintor Pinós serpentejant cap Eduard Todà, passava sota el pont de Feliu i Codina i a partir d'allà se'l coneixia amb el nom de torrent de can Mariner donat que eren terres de la masia.




Entre el horts que es podien contemplar no fa gaires anys, hi havia els de Can Mir, en front mateix de l'acabament del carrer del Vent, un carrer que comença fent giragonsa i acaba fent tobogan.

El c. del Vent finalitzava
al torrent de Can Mariner
A Can Mir hi havia un pou que tenia molt d'aigua, al seu costat un safareig gran, safareig que anys desprès quan ja no es feia bugada es feia servir de bassa.




Can Mir el seu pou i el seu safareig. Foto Dora Serra














En els seus bons temps havia estat un gran safareig on s'hi feien bones bugades. La Sra. Coloma besàvia de ca l'Anxò era bugadera i tenia una colla de dones que hi treballaven fixes i una altra que venien quan anaven escurades de recursos.

Els homes de can Mir treballaven les vinyes i l'hort, la vinya la tenien a prop de Sant Genís.

La roba la baixaven a Barcelona els transportistes carreters, l'avia Coloma també baixava a Barcelona algun cop.



Es gastava molta aigua i es feien moltes pouades i sempre hi havia algun voluntari que per tres dinerons feia aquesta feina, mentrestant, les dones reien i anaven ensabonant i picant la roba.

L'aigua bruta es buidava al torrent i anava riera avall, això va durar fins que van construir la piscina d'aquí sobre, la del camp municipal, bastant més amunt al que ara és el carrer Eduard Toda.


La piscina desaiguava al torrent de Can Mariner


Can Matas vista des del c. Feliu i Codina, darrera el arbustos
el torrent de can Mariner


En aquell temps tot era torrent i pujant a ma esquerra hi havia Can Matas i els seus horts, ara sols resta la palmera com record. A ma dreta eren els horts de can Ramis, uns horts plens d'ametllers que eren tota una temptació pels escolars.

Quan sortien de l'escola dels “hermanos” (la Salle Horta), sempre havia una colleta que anava fins els ametllers i robava els ametllons a can Ramis. El pagès els escridassava i els tirava pedres tot dient-lis que no li robessin els ametllons.
Can Matas i els seus jardins, darrera
 la cúpula del convent de les monges deñ
carrer salses.

Tot el llarg de la riera l'ocupaven bugaderes, donat que hi havia molta aigua en aquell temps, de vegades quan plovia per anar a Ca l'Hermínia, s'havia de passar pels horts de les cases del carrer del Vent i entrar per darrera perquè la riera feia por.

L'aigua encara n'hi ha, encara que amagada però va minant els baixos de les cases que regalimen humitat, la natura passa factura quan no la tenen en compte i es construeix on no toca.

La primera vegada que es va buidar la piscina municipal l'aigua va omplir el torrent i va arribar fins els horts i s'endugué quatre rengleres d'enciams riera avall, els veïns cridaven tot esverats.

En veure aquest desori, les autoritats van decidir fer una canonada de desguàs que passava per sota el pont del carrer Feliu i Codina, tant llarga que empalmava amb el clavegueram del carrer Chapí. Totes les cases del Torrent de Can Mariner empalmaven amb aquesta canonada que baixava de la piscina.

Anys desprès es va bastir una claveguera de veritat, tant gran que una persona hi pot passar dempeus, desprès van asfaltar el torrent i van plantar arbres i lògicament es va anar omplint de pisos i més pisos i ara des del pont del carrer Feliu Codina ja no es pot albirar el Turó de la Peira, ni can Manen, la Font d'en Fargues, l'església d'Horta, el Tibidabo.





Escales que baixen des del c. Feliu i Codina

La part del pont que encara  es visible

L'antic torrent de Can Mariner, avui dia

També es podien sentir les campanes de la parròquia que tocaven l'Angelus, a morts, a bateig i a totes les misses, els crits de la mainada xipollejant a la riera, la xerrameca de les dones que rentaven roba, el soroll dels tramvies, fins i tot es sentia el xiulet del tren que passava per la Meridiana, ara tot això ha mort sota el soroll que fan els cotxes i de les motos.

Es van acabar les cases pairals els horts i va desaparèixer el refugi de quan la guerra Civil que estava a l'alçada del carrer del Vent i de la Galla. Ja no hi ha el bosquet ple de ginestes i saücs i herbes bones pels conills.

En fer la segona piscina que es va construir, no la que hi ha ara mateix, van omplir de terra l'antic torrent i es va convertir en el carrer Eduard Toda, van tapar el pont i per l'altra banda van construir unes escales que baixen fins el carrer Torrent de Can Mariner.

L'any 2001, les màquines van derruir la masia de Can Mir, els seus horts, els seu pou, el seu safareig i 150 anys de la vida d'una família.

Mica a mica han anat esborrant  el paisatge de molta de la gent d'Horta.




  • Fonts informatives : El llibre " Horta especial - 23 intervius insòlites" de Dora Serra, a la que vull donar les gràcies per la seva inestimable informació sobre aquest indret.








diumenge, 26 d’abril del 2015

CAN MARINER , història resumida d'una gran masia


Ningú que ha nascut a Horta o que hi ha viscut molts anys, pot imaginar el carrer Horta sense la Masia de Can Mariner, de fet el carrer que era un torrent, es va obrir en terres d'aquesta masia.

Can Mariner en 1914. Foto de l'Estudi sobre la Masia del CEC.

Quan jo era molt jove, pujar pel carrer del vent amb cotxe era tota una proesa i encara es podien admirar els jardins que arribaven fins el carrer Chapí, abans carrer de la Combinació.

La masia des del carrer del Vent als anys 70 i les plantes del seu jardí


Els jardins contemplats  des del carrer Chapí anys 70, 

A més de la masia pròpiament dita, a la dreta es conservava la casa de la dida on vivien les nodrisses, i a la part de davant queia radiant sobre les cotxeres (les portes de les quals estaven sempre bombades i plenes del cops dels cotxes que s'hi encastaven) una "buganvília" que l'Ajuntament quan va fer les obres per encabir-hi la biblioteca en l'edifici de la masia, es va carregar entre moltes altres coses.

Biblioteca de Can Mariner el dia de la inauguració. No hi ha color.

En fi, crec que es nota prou que a mi personalment no m'agraden les obres que s'hi han fet en l'edifici i els seus voltants, donat que tan sols ha quedat el vestit d'una masia mil·lenària, despullant-la de tot el que configurava el seu interior ple d'història.

Les parets que eren de pedra de la contrada, les han arrebossat totes, quan el que preval quan es rehabilita un edifici històric, és que es puguin contemplar les parets tal com eren; ha desaparegut el jardí, que era molt maco, han ensorrat la casa de la dida, repeteixo, tan sols han deixat la imatge de la masia per donar la sensació que continua on sempre però, en realitat només hi queda el fantasma del que va ser, una de les més importants en la seva època de Barcelona.


Fotos de principis del s. XX .Foto de l'Estudi sobre la Masia del CEC

Foto de l'Estudi sobre la Masia del CEC

Foto de l'Estudi sobre la Masia del CEC
Les primeres notícies escrites de la masia es tenen de 1516, d'aquesta època deu ser una finestra de llinda calada i dibuix gòtic, que encara es conserva en la façana que dóna al carrer Horta, dels pocs distintius que han sobreviscut a la última intervenció.

Foto de l'Estudi sobre la Masia del CEC

La façana principal orientada al migdia tenia aleshores una porta d'arc adovellat i tres finestres d'estil gòtic al pis superior. Aquestes finestres es van convertir en balcons i la porta va ser renovada l'any 1788. en temps de Josep Mariner l'últim terratinent ocupat en el conreu de la terra.

La masia tenia tres plantes, la primera havia estat pels treballadors i per les eines del camp, la segona planta on hi ha les habitacions i una gran sala per a les festes socials i de convivència i la tercera les golfes. A més hi havia una petita casa adossada que era la casa de la dida, que ha sobreviscut fins fa pocs anys.


Enderrocament de la casa de la dida

Dit això, farem un breu repàs a la seva història que juntament amb la de Can Cortada, configuren la dels inicis de la història del poble d'Horta.  

Feia temps que els senyors de Can Cortada lluitaven perquè es donés el títol de parròquia a l'església de Sant Joan, però no ho aconseguien degut als pocs “parroquians” i bens que tenia la Capella.

Decidits com n'estaven d'aconseguir-ho, el principal era fer créixer el número d'habitants de la contrada i dotar-los de nous bens, així que els Orta “lloaren, concediren i donaren a Bernat Ferrer, fill del “quoddam” (afillat ?) de Pere Ferrer i a sa muller Guillermina, i a tots els successors, el mas “Fàbrica” que va passar a dir-se des de aleshores “Mas Ferrer” i avui “Can Mariner”. 

Des llavors no solament era la casa d'Orta qui feia “delmes” a la Capella de Sant Joan, sinó que també el Mas Ferrer li proporcionava grosses entrades de blat i fruits de tota mena pel nombre creixent de pagesos i soldats que habitaven els dos masos, i amb l'ajuda del rector de Sant Genís del Agudells, fou possible el nomenament del primer rector de la parròquia de sant Joan que fou Guillem Feixes el 2 de juny de 1260.

Aquesta va ser la gestió primigènia del que desprès es convertiria en el poble d'Horta, en poblar-se oficialment la masia de Can Ferrer (avui Can Mariner), els seus pagesos i treballadors, deduïm  que van construir els seus habitatges al que  desprès seria el nucli principal de població, és a dir, prop de la masia, ja que no tots podien viure en el mateix edifici que els senyors.

Normalment els pobles es basteixen al voltant de parròquies, al menys pel que fa al nostre país, motiu pel qual crida l'atenció que el nucli habitat principal d'Horta es bastís al voltant de la plaça de l'Ajuntament i estigués tan allunyat de la parròquia del poble la de Sant Joan al final del del carrer gran d'Horta, de fet els habitants del centre molts cops anaven a missa a la Capella de la masia de Can Gras, a la mateixa plaça del consistori.

La Rambla Cortada (avui Carrer Campoamor), no es va bastir fins l'ultim terç del segle XIX, quan es van començar a construir les torres dels estiuejants, per tant, el carrer naturar per accedir a l'església antiga de Sant Joan era el carrer Major d'Horta, antic torrent i camí Ral de Valldaura i d'allà fins els centre, hi havia un bon tram i el camí no era pas fàcil i  feia pujada considerable, és a dir que la parròquia fins a finals de l'indicat segle, no estava pas  tan l'abast del habitants del nucli del poble.

Tornem a la història de la masia, malgrat ser en el seu moment, juntament amb la casa dels Orta, una de les cases amb més poder de la vall, perderen relativament aviat les seves terres en favor de l'església i d'altres famílies poderoses, per motiu d'un seguit de contrarietats i malalties.

Els Orta perderen les seves finques cap a 1505 i els Ferrer, vengueren les finques a Anton Ventura de Can Sabastida i d'aquest passà als Mariner de la Plaça.

Les terres de la casa Orta arribaven en temps fins el que seria en 1553 la plaça Major del poble (avui Santes Creus).

Els Mariner arriben a Horta des de Sant Genís del Agudells a la fi d'ampliar els seus dominis, i les ampliaran primer pel casament amb les filles de can Querol, aleshores Saladriga, d'Horta, i de Can Basté de Vilapicina, cap a  1822.

En 1870, últim hereu de Can Mariner parcel·la la finca en petits solars edificables, amb la condició que les cases fossin més baixes que la masia.

L'últim descendent dels Mariner Hermenegild Mariner i Cuyàs de Bosch,  mori l'any 1874, als 65 anys. En traspassar no va deixar cap hereu baró, doncs els seus fills van morir abans que ell, així que l'herència passà a les seves filles, fins que la van vendre l'any 1940 als últims propietaris els srs. Blanchart.

La darrera filla dels Mariner Montserrat Mariner i Lazzoli, va morir als 99 anys l'any 1981.



Evolució de la masia




Nota: El delme, del llatí decimum (desena part), és un impost o cens del deu per cent sobre la collita dels camperols destinat a assegurar el manteniment del clericat i ... 





  •  Informació històrica basada en el llibre de Desideri Díez "MASIES D'HORTA".
  •   Algunes de les fotos del estudi sobre la masia del CEC.
  • Per a més informació sobre la masia compreu l'ultima revista de EL POU, que en parla.

diumenge, 30 d’octubre del 2011

HORTA - GUINARDÓ i les seves masies

La història d'Horta-Guinardó és la de les seves masies, una administració que no es preocupa de tenir cura del seu patrimoni rural no es mereix ser representant de ningú donat que qui dona mort el nostre passat, mata també les nostres arrels i el nostre sentit de ser. Qui perd el orígens perd l'identitat deia en Raimon i tenia tota la raó.


Masies que encara sobreviuen

Al nostre modest entendre, a les escoles d'Horta els primers llibres d'història per exel·lència haurien de ser els d'en Desideri Díez,  “LES MASIES D'HORTA” i "QUÊ HA ESTAT I ÉS HORTA, ja que, lògicament la història que més pot interessar al nostres fills és la més propera. Per mitjà d'aquests llibres la canalla pot conéixer  i fer treballs de camp per comprendre quin ha estat i és l'orígen del territori on viuen i aprendre a estimar la seva terra. Desprès la seva ànsia de coneixement, si és que existeix, ja els portarà a conèixer d'altres "històries".


Des d'aqui, doncs, valgui el meu modest homenatge a aquest mestre-historiador que sense disposar de cap dels mitjans tècnics que ara tots tenim a la nostra disposició, va donar contingut i veu a la nostra història més propera.

Al llarg del nostre viatge per tota la vall d'Horta i els seus voltants, acompanyats d'aquest dos llibres, hem pogut adonar-nos de la quantitat de masies històriques que, molt cops, amb alevosia i nocturnitat, han estat derruïdes per molts governs municipals, uns més que d'altres, tot s'ha de dir, en benefici de l'especulació salvatge del sòl de Barcelona en nom d'un progrés més que dubtós. 

La progressió, en la majoria dels casos, només ha afavorit algunes butxaques i curiosament més o menys les mateixes, entre les que cal destanar-ne les d'en Núñez i Navarro personatge no tan famós per la qualitat de les seves construccions, com per la quantitat de monuments històrics que s'ha carregat.

Sortosament no en tots els casos ha guanyat la partida, recordeu sinó el famós cas de la casa modernista anomenada Golferichs de Gran via, on els veïns es van moure de valent i ara mateix és un centre Cívic d l'Ajuntament.


casa Golferichs a la Gran Via
Tot plegat amb la complicitat d'alguns ajuntaments i dels propietaris d'aquests edificis, la majoria d'ells catalogats. Davant d'ixò ens preguntem de què serveix catalogar res si desprès s'ho passen tot pel “forro”?.

Per a mostra un botó: Ara mateix coneixem el cas de Can Garcini o Torre Garcini, amb un currículum de venda prou característic i de manual del bon especulador, on els propietaris en principi van demanar a l'Ajuntament per construir un apartaments pels seus fills al per la part del carrer Xifrer, durant anys van lluitant amb l'Ajuntament que no els hi va donar i va catalogar la masia amb protecció C (béns d'interès urbanístic). 

Cansats de tanta lluita els van oferir a l'Ajuntament que comprés la finca a preu de mercat (el de fa tres anys no pas el d'ara), que el consistori no podia pagar entre d'altres coses perquè no és un banc i administra no els seus, que no en té, sinó els nostres diners.

 

Torre Garcini 1914

Torre Garcini en l'actualitat


Com es tractava d'una propietat catalogada en la que, en teoria,  no es podia construir si es venia a un particular, un llest llest professional en el tema, desconec si del propi consistori o de la immobiliaria que desprès la va comprar,  va aconsellar als propietaris que presentessin un plet tot demanant el canvi de catalogació de l'edifici (una masia del segle XVII).

I com de tot hi ha inclús en la judicatura, van trobar el jutge adequat per aconseguir-ho i l'Ajuntament no es va personar per defensar el tema. Fet això, al cap de dues setmanes ja s'havia venut tot a Núñez i Navarro, ¡mira quina casualitat!, i ara l'Ajuntament està o estava en tractes amb la immobiliària per mirar d'arribar a un acord tipus permuta. D'això ja fa tres anys i de moment ningú no n'ha sabut res mes al respecte. 

Degut als canvis en el consistori, finalment en 2016, va demanar l'expropiació de la finca a Núñez i Navarro i va demanar un canvi en el PGM a la fi de protegir la masia, i ofereixen a la constructora una quantitat per l'expropiació que lògicament l'empresa troba irrisòria . I de moment estem en aquesta estira i afluixa.

Algunes masies,  tanmateix però, han aconseguir salvar-se de la crema,  com Can Mariner, de la que només queden les seves parets exteriors, convertida en biblioteca,  o el Mas Guinardó, que també han restructurat totalment i reconverit en un hotel d'entitats. Fins aquí molt bé, però, ens preguntem si per salvar-les calia buidar-les d'aquesta manera, desposeir-les de la història que reposava des de feia segles, en les seves parets,  deixant-les en un pur esquelet del que havien estat. 


CAN MARINER:


Can Mariner a principis del segle 20

Can Mariner als anys 70
Can Mariner el dia de la inauguració de la biblioteca


MAS GUINARDÓ:

Mas Guinardó als anys 70

Mas Guinardó abans

Mas Guinardó en l'actualitat a dalt de la seva muntanya de formigó

També, de moment, s'ha salvat Can Fargas  que diuen serà una escola de música. És una masia fantàstica, de les millors de tot Barcelona, que ha rebut el mateix tractament que les anteriors, exteriorment no ha canviat pas massa, però interiorment no queda més que la torre romàtica i algun element més.


Can Fargas a finals del segle XIX

Can Fargas en l'actualitat
 

Mentrestant, una gran quantitat de masies i torres residencials històriques s''han anat perdent en el camí els últims 30 anys: Can Glòria, Can Gomis, Cal Notari, Can Girapells, Can Ferrer, Ca l'Eloi, Can Sabadell, Can Sabastida, Ca Lapeira, Ca la Sinia, Can Don Joan, Can Fontanet, La Torre dels Pardals, Can Barta, Can Xirigoi, Can Vintro, Can Berdura, Torre Sellés, Can Frares, Can Gaig, Can Peguera, Can Sitjar, Can Viudet, Can Viladomat, Can Quintana, Can Casanova, Torre Xifré i un llarg etc.,  d'algunes de les quals no queda ni una simple fotografía, és com si mai no haguessin existit.





Sobretot, pel que fa al Guinardó, existeix un gran buit informatiu donat que fins ara no ha aparegut un Desideri Díez que hagi escrit la seva història, ni ningú fins ara,  que en tinguem coneixement, sembla que se n'hagi preocupat mai de recopilar material històric i fotogràfic per dur-ho a terme i contra més anys passin més difícil resultarà trobar material per a poder-ho fer.

Sabem però, que actualment en Joan Corbera, historiador del Guinardó i el Grup de recerca històrica EL POU i jo mateixa, estem fent els possibles per aconseguir-lo. En aquesta línia en 2016 s'ha publicat el llibre L'ABANS GUINARDÓ - CAN BARÓ, que és un treball de quasi dos anys de treball exhaustiu. 







 Nota biogràfica de  :

DESIDERI DÍEZ I QUIJANO

Desideri Díez i Quijano nasqué a Castrojériz (Burgos) —Castella— el 1948. Estudia magisteri, pedadogia i història. És llicenciat en Filologia Castellana amb la tesi: "La Sátira social en la prosa de Quevedo".


—"Horta serà un dels camins per on es produirà la meva integració a Catalunya, pel treball, per l'Associació de Veïns, assemblees de mestres..."


Quan era professor
Amb els alumnes de la Salle Horta i més tard amb els de Santa Isabel de Sarrià aniré descobrint aquest país meravellós mijançant excursions, sortides a Barcelona... precisament serà amb els alumnes de cinquè d'EGB de Santa Isabel de Sarrià amb els qui començo a parlar el català encara que tímidament, també els professors d'aquest mateix col·legi m'ajudaran molt en aquest sentit. Són els anys 1976 i 1977"

L'any 1975 comença l'estudi de Filologia Catalana i es llicencia en 1980.


Ha publicat articles sobre ensenyament, socio-lingüística i assaig sobre temes i autors diversos: Espriu, Folch i Torres, Rusiñol, el GETH, el Folklore Popular a Horta... és fundador i co·laborador assidu de la revista Hortavui, portaveu del barri d'Horta.


"Enamorat de la vida, de la joventut, de Catalunya... i també, per què no dir-ho, de la ironia d'aquesta vida".


És professor numerari de llengua i literatura catalanes.
Contraportada del llibre
Juliol 1982 




dimarts, 16 d’octubre del 2012

EL TURÓ DE LA PEIRA (EL MONTADELL)

En verd intens el que queda del turó, en verd clar el turó en la seva extensió a finals del segle XIX


El turó de la Peira a finals del segle XIX era conegut com el Montadell i el seu perímetre era molt més ampli del que ens pot semblar contemplat des del Google. La seva alçada sobre el nivell del mar 133 metres.

Tant el turo de la Peira com els turons del voltant, fins fa pocs segles eren plens d'arbres i de frondosa vegetació, els de la serralada del Collserola a més amb caça abundant, però l'acció de l'home els ha despullats fins a convertir-los en terrenys urbanitzats envaïts pels habitatges o zones quasi ermes.

Al fons a l'esquerra, el Turó de la Peira vist
 des de la Plaça Eivissa, principis segle XX

El turó a principis del segle XX. Foto Flaquer 1917
En primer terme, vinyes del turó principis segle XX
Can Sabastida, al Fons el Turó de la Peira




El Turó de la Peira en 1956



Les Cases barates d'Horta no s'havien construït (anys 20) ni tampoc la barriada del Turó de la Peira (anys cinquanta), al seu voltant només havia que masies i petits conreus, així com vinyes en la vessant sud, on els arbres havien desaparegut víctimes de la fam de llenya dels barcelonins. La vessant nord on els terrenys pertanyien a la finca de Can Peguera de la marquesa de Castellbell i que posteriorment es van vendre per construir les cases barates, es van respectar.


El Turó de la Peira  vist des del Pg. d'Urrútia en els anys 20 del segle XX.  Foto de R. Cidoncha


Podem citar-ne : can Peguera, can Mir; can Manen, ca la Peira, can Plata, can Bonet, Can can Ros, can Garibaldi, can Sabastida, can Gaig, can Vilasaló, can Costa, can Sabadell, ca n'Artés, can Basté i can Carreres, és molt possible que existissin d'altres de menys importància de les que no tenim notícia.


Ca la Peira, C l'Artés, Can Basté, Can Sabastida, Can Sabadell, Can Gaig
 Can Peguera, Can Mir, Can Manén, Can  Bonet i Ros, Can Costa i Can Carreres


Com es pot observar en el plànol adjunt, la majoria de les masies estaven ubicades prop de la riera d'Horta i del Torrent d'en Mariner, donat que era un lloc propici de obtenir l'aigua que necessitaven per a us propi i pels seus horts. can Peguera s'abastia d'aigua de mina d'una font d'on brollava abundosa aigua i can Carreres es trobava a prop del torrent de can Quintana.

La riera d'Horta circumdava en gran part la vessant sud del turó i havia estat camí natural per arribar fins a l'antiga carretera d'Horta allà on començava l'antic camí de Sant Iscle, ara 
avinguda dels Quinze.

El turó des de la Riera d'Horta

El turó de la Peira forní les pedres dels antics casals i masos de la contrada i essent tan important com ha estat pels pobles i barriades del seu voltant, la veritat és que se n'ha parlat poc de la seva història.

A l'any 1936 es va convertir en un parc natural de la ciutat, títol que no va impedir que entre els anys 50-70 es construís en pràcticament mitja muntanya. 

Sant Andreu des del Turó de la Peira Foto Flaquer 1917
El turó de la Peira des del Camí de Sant Iscle,
desprès Pg. Urrútia. F. Brangulí
El parvulari de l'escola Giner de los Rios ( desprès Ramiro de Maeztu),
 donava directament a la pineda del Turó de la Peira. F. Brangulí


Can Mir, la masia de l`'esquerra i Can Manén en mig 
 al centre i el turó des del pont del c. Feliu i Codina
 
La majoria de les masies de la contrada van anar desapareixen sota la construcció desmesurada sense control que va patir la muntanya i les últimes, quan el metro de Vilapicina de la línia 5 hi va arribar i es va obrir la continuació del Passeig de Fabra i Puig que ara mateix la circumda en gran part.


 Construint el barri del Turó de la Peira anys 50-60.
  Foto Manuel  Martínez



Fotos del Grup del Turo de la Peira de Facebook

En època de guerra es van construir alguns refugis que s'endinsaven en la muntanya, els més coneguts del quals és el que es troba en la barriada de Can Peguera que es conserva en bastant bon estat, encara que ha sofert algun esllavissament de terres a causa de les filtracions d'aigües freàtiques de la muntanya.

 


El turó de la Peira, ha estat lloc preferit per als jocs de la mainada dels voltants i esplai pels veïns on els dies de festa hi anaven a celebrar carnades i a esmorzar en el berenador de fusta que hi havia prop de la masia de Can Peguera.


Al fons el berenador del turó

Foto d'Esperanza Monreal


També l'església de Sant Francesc Xavier hi celebrava processons cap a munt la muntanya dins l'esborrany de la pedrera principal on van fer un altar amb una mare de Déu de Fàtima i la imatge de la Bernadette, en la dècada dels 70-80, que ara mateix ja no hi són .


Foto Pilar Fabregat


Processons cap el turó de la Peira. F. Josep Aguilar


Pujant el Turó en processó. F. Pilar Fabregat


El Turó de la Peira o el que queda del turó, ara mateix és un parc repoblat d'arbrat i ben conservat des del cim del quan es pot admirar una de les millors vistes de la ciutat de Barcelona.