diumenge, 14 d’agost del 2016

CARLES I GIOCASTA K. CORMA, fills il·lustres del Guinardó

Aquest dos últims anys, degut al llibre que hem publicat sobre la història del barri,  han passat per les meves mans un munt de fotografies diferents amb un element comú el barri del Guinardó. 
Quan vàrem vaig localitzar  les fotos dels germans Corma, tot cercant fotografies del Guinardó antic, d'entrada no vàrem poder determinar on podien estar fetes i les vàrem guardar en una carpeta i allà van reposar fins que un dia parlant amb una amiga del barri, que guarda una memòria prodigiosa del passat,  tot parlant del  Guinardó d'abans de la guerra i dels seus veïns va sorgir el cognom Corma i s'ens va encendre la llum.

Carrer Dos Rius (avui dia av. Mare de Déu de Montserrat),
 a la dreta el turó on estava el castell del Guinardó. Foto G. Casas Galobardes
Carrer Dos Rius cantonada Camí d'Horta,
 part de la porta principal del Castell del Guinardó.Foto G. Casas Galobardes

Aleshores les fotos dels germans Corma jugant al carrer varen prendre forma, el carrer que reflectien  les dues imatges era el carrer Dos Rius i la porta que feia cantonada era la principal del Castell de Guinardó també conegut com castell d'en Mascaró.
Abans d'aquestes fotos no teníem idea de qui eren els germans Corma, no en sabíem res de les seves vides, ni que durant molts anys van ser uns músics de molta nomenada. Vàrem investigar per internet, en webs d'aquí que finalment ens van conduir a d'altres del continent Sud-americà. El fruït de tot plegat, juntament amb la informació de la nostra amiga Raquel Piquer, han donat forma a la història que es relata tot seguit.                                  
El matrimoni Corma-Centelles, ell home lliberal republicà exercia de metge a la ciutat de Barcelona i va ser director del diari La Veu de Catalunya fins 1910 data en que va morir, la seva dona Antonia Centellas Baleñà, feia de mestressa de casa. Van tenir cinc fills, quatre noies: Ernestina, Edelmira (Mimi), Rosa (Rosina) i Mercè i Antonio, un noi amb la salut molt delicada que va morir jove.
Durant els anys vint, la família Corma es traslladà a viure al Guinardo, en una casa llogada en  aleshores carrer Dos Rius (hores d'ara Avinguda de la Mare de Déu de Montserrat), donat que mantenir una llar al centre de la ciutat resultava  car per a la seva precària economia, encara que poc pràctic per qui havia d'anar a  treballar a ciutat, donada la manca de bones comunicacions del moment. 


La tercera casa començant per la dreta era la de la família Corma.

La casa estava situada davant per davant del que es coneixia entre el veïnat com a Castell del Guinardó que a les primeries del segle XX, s'imposava solitari sobre un petit turó i gaudia una vista privilegiada sobre la resta de cases del veïnat i de Barcelona. 
 
La casa de blanc del mig de la foto era la de
 la família Corma. Foto 1930 de Jordi Meca Marimon
El senyora Corma va morir a poc del trasllar-se amb els fills al Guinardó i d'aquesta manera tots els germans van quedar sota la custòdia de la germana  gran Ernestina.
Ernestina Corma, artista deixeble d'Adrià Gual, als 20 anys havia cursat ja la carrera Superior de Magisteri, mètode pedagògic Montessori, donava conferències i era una virtuosa del piano. En 1907 a l'edat d'onze anys ja havia escrit un llibre de contes per a nens que portava per títol “Los niños en casa”.
Ernestina Corma. Foto revista Feminal
Segons recollia la revista Feminal de 1916, Ernestina als 20 anys va donar a l'Ateneu Barceloní, una conferència sota el lema la “Cultura, la dona i la pau” era, per demés, una dona feminista i d'idees avançades per a l'època.

L'Ernestina amb 23 anys, va conèixer un periodista uruguaià  Carlos Kussrow amb qui va mantenir una relació,   amb qui va tenir dos fills, en Carles, el gran, que va néixer el 1919 i la petita Maria Giocasta, el 1923, desconeixem com i quan va acabar la seva relació de parella. 

Per tirar endavant tanta família, va haver de dur a terme múltiples activitats, classes de piano, algun concert sola o amb la seva germana Rosina, conferències, escrits per a revistes especialitzades, algun llibre però, per sobre de tot es va dedicar a preparar als seus dos fills que des de ben petits van donar prova d'unes prodigioses dots per a la música, en Carles als tres anys donava ja petits concerts i na Giocasta també, ella a més a més tocava el violoncel..

Durant la Guerra Civil Ernestina Corma col·laborà amb la C.N.T. .  En setembre de 1936 va ser una de les fundadores junt amb Pilar Grangel, Eugènia Bony, Maria Colomer i Palmira Puntes, entre d'altres del Comitè Femení de Solidaritat Llibertària del SUPL (Sindicat únic de professionals  lliberals de la C.N.T.),  creat amb la finalitat de muntar un taller de confecció de roba per al front, fer cursets d'infermeria i de puericultura, impartir conferències propagandístiques. (Ateneu llibertari Estel negre).

Va participant en conferències, algunes radiades, sempre a l'entorn del paper de la dona i de l'educació integral dels nens, compromesa amb el Consell de l'Escola Nova Unificada (CENU). En la confiança de l'eficàcia de l'educació musical i rítmica, «espiritual i humanística» d'aquest model escolar, el febrer de 1937 el Sindicat convocava oposicions per a cobrir places de professorat de Música, que signava la mateixa Corma com a presidenta de la secció. (Wiquipèdia).

Carles i Giocasta a casa seva al Guinardó.
 Foto 1930 Gabriel Casas Galobardes
L'habilitat musical del seu petits fills, no passà desapercebuda entre els músics i intel·lectuals de l'època com el mestre Frank Marshall que dirigia l'escola de música pensionada per l'Ajuntament i la Diputació de Barcelona, destinada a recolzar a joves amb talent, qui se'n va fer càrrec de la seva preparació musical.
Carles va començar a tocar en actes públics al barri com la inauguració de l'Escola del Parc del Guinardó, coneguda popularment com l'escola del Bosc, on va donar un petit concert aprofitant l'assistència de les autoritats del Consistori, de qui depenien aquestes escoles, com l'alcalde en funcions Josep Branqué. Només tenia quatre anys.



Acte d'Inauguració de l'Escola del Parc del Guinardó.
 Foto Brangulí. 1923.

De 1921 a 1931, l'activitat artística d'en Carles i na Giocasta va ser important, com ho demostra l'àlbum de retalls de premsa i fotografies que Tristan Xancó Kussrow, fill de na Giocasta va lliurar a la Biblioteca de Catalunya per a la seva conservació i estudi, del que reproduïm seguidament alguna mostra.
  • 1921, Tomás Breton presenta a en Carles K. Corma en el Real Círculo de Bellas Artes, assegurant que era el cas de precocitat més extraordinària de la història de la música. Aquell mateix any en Carles Tocà davant dels rei Alfons XIII i la reina Victòria Eugènia. Als tres anys fou pensionat per l'Ajuntament de Barcelona, confiant la seva educació al mestres Frank Marshall 1)

  • 23 Febrer de 1923, en benefici del Monte Pío del Sindicat Professional de Periodistes (Teatre Tívoli)
  • 24.11 de 1923 en la inauguració de les Escoles del Parc del Guinardó. (La veu de Sant Martí)
  • 27.5.1924 , en la Sala Granados (publicat a la Vanguardia).
  • 4.8.1924, en el Palau de les Belles Arts de Barcelona
  • 15.8.1924, en el Saló de la Reina Regente a Barcelona
  • 19.8.1924, en l'Escola del Mar.
  • 25.3.1925, Funció religiosa a càrrec dels alumnes del Liceu Ave Maria, en la parròquia de la Mare de Déu de Montserrat, a mig construir.
  • 18.2.1927, Círculo Equestre.
La Reina Victoria Eugenia, va patrocinar l'actuació dels petits artistes a Londres.

En 1927 en el Saló de Cent de l'Ajuntament (en Carles tenia 8 anys i Giocasta 4), els petits artistes van entrar al Saló acompanyats de la seva mare, de l'alcalde de l'època el Baró de Viver, el seu mestre en Frank Marshall i la majoria de tinents d'alcalde, així ho recull el diari de La Vanguardia.
 Remarca l'article, que no es tractava de nens prodigis sinó de nens molt intel·ligents que malgrat la seva edat, reciten i escriuen música que estava causant admiració entre artistes de fama mundial.
1930 En un concert al Palau de la Música on els presenta en Pau Casals. (1930, cercle de concerts de l’Associació Obrera de Concerts).

En 1933 Ernestina Corma va impartir juntament amb Carolina Molina, un curs de mètodes per a l'ensenyament musical, en l'escola catalana MOSSEN CINTO.
En 1938 es casen Giocasta K. Corma amb Ernest Xancó i Creixell 2), ella encara no tenia ni 18 anys. A París en 1939, neix la seva filla Elsa.
El 1939 - Degut a les seves activitats polítiques dutes a terme abans de la Guerra Civil, Ernestina Corma es trasllada a viure a l'Argentina,  on en principi dirigí un centre pedagògic i un o dos anys més tard també els seus fills, Carles i Giocasta un cop van acabar els seus compromisos musicals, van camí de l'exili  junt amb d'altres intel·lectuals que fugen de la dictadura espanyola.
S'estableixen amb la seva mare a  Buenos Aires on ella fundà en 1943 una acadèmia de piano que ha esdevingut una de les més prestigioses d’Amèrica, dirigida només per Carles des del 1954, any que Giocasta passà a dirigir una nova acadèmia a Santiago de Xile.

Sobre els anys 40, Giocasta K. Corma es divorcia d'Ernest Xancó i es casa amb Enrique Iniesta Cano 3), violinista de talent, amb qui té tres fills més, José Ignacio, Maria Paz i Victòria. Enric Iniesta va  formar part de la "'Orquestra Sinfónica de la Ciudad de Mendoza" i mestre  de la "Escuela Superior de Música" de la mateixa ciutat.


1967, Giocasta K. Corma, dirigeix una nova acadèmia de música a Mendoza (Argentina). A Carles el fan catedràtic de música a la Universitat de Geòrgia, EUA.


Ernestima Corma va morir a Buenos Aires el 1960.
Giocasta K. Corma, mor prematurament a l'Argentina el 1977, només tenia 54 anys
Carles K. Corma, mor a Georgia (EEUU), el 1985
Ernest Xancó Creixell, primer marit de na Giocasta, mor el 1993
Enrique Iniesta Cano, últim marit de na Giocasta, mor el 1969



  1. Acadèmia Marsahall – Associación Musical Granados-Marsahll, fundada pel músic Enric Granados.
  1. Ernest Xancó i Creixells, violoncelista, compositor i director d'orquestra, format al Conservatori del Liceu i format per Pau Casals. Giocasta K Corma va ser la seva primera esposa.
  2. Enrique Iniesta Cano, violinista espanyol nascut a Madrid.En el Reial Conservatori de la seva ciutat natal fou alumne d'Antonio Fernández Bordas. Aconseguí assenyalats triomfs a Espanya i també a Portugal, Alemanya i altres països estrangers. Se'l nomenà professor de virtuosisme en el Conservatori madrileny, i fou membre fundador de l'Agrupació Nacional de Música de Cambra. Més tard, anà a Xile on entrà a formar part de l'Orquestra Simfònica de Santiago. Després a Mendoza, fou professor en l'Escola Superior de Música, i així mateix arribà a ser violinista de l'Orquestra Simfònica d'aquella ciutat.
Fonts Informatives:
*Agraïment especial a Raquel Piqué, amiga de la família Corma, de qui hem rebut molta informació. Informació biogràfica de l'Enciclopèdia Catalana i de la Viquipedia, Diario ABC, Revista Feminal 1916. Fotos de Fabriel Casas Galobardes, de l'Arxiu Nacional de Catalunya. Llibre .  Jaume Pahissa: un estudi biogràfic i crític  Per Xosé Aviñoa, Biblioteca de Catalunya






dimarts, 10 de maig del 2016

CAN SOLER

Maqueta que es troba a la Casa Groga, reprodueix la contrada a finals del segle XIX. Maqueta del Col.lectiu Agudells de 1994. Extreta de la Revista El Pou número 5
Can Soler és una masia situada en la que actualment es coneix com carretera de Sant Cugat, a prop de Sant Genís dels Agudells. Aquesta masia no ha canviat la seva fesomia al llarg del anys, no fa masses anys va ser rehabilitada i actualment acull una escola d'Art Floral de Barcelona Activa.



A l'esquerra dalt la muntanya Can Soler. Conjunt de cases de Sant Genís dels Afudells 1900 foto J. Anglada.


Es tracte d'un edifici de forma general rectangular i consta de tres crugies *,  té coberta de teulada àrab i a la façana encara s'hi poden veure uns notables esgrafiats. No és una gran masia donat que les seves dimensions són més aviat reduïdes i, com ja hem indicat més amunt, ha conservat en gran part la seva aparença primigènia.





Vista de Sant genís i la masia de Can Soler a l'esquerra de la imatge. Foto autor desconegut. 

Consta de planta baixa, pis i golfes i té coberta a dos vessants que desaigüen en la façana principal i posterior. La façana principal està composta segons tres eixos, delimitats amb finestral d'arc rebaixat. Les façanes presenten esgrafiats amb forma de carreus i la principal té una línea horitzontal amb motius florals que marquen els nivells del forjat i el ràfec. En cadascun dels laterals hi ha un cos de planta baixa adossat, que provablement constituïen uns annexos agrícoles. El de mig dia té una garita a la part superior. Davant la casa hi ha un gran hort que es rega amb una bassa de grans dimensions que prové d'una mina d'aigua.


Fotos de procedències diverses d'internet

Per les seves característiques constructives podem afirmar que es va bastir durant el segle XIX. A diferència d'un gran nombre de masies, can Soler es va construir en una sola fase que s'ha mantingut intacte fins l'actualitat, degut a que va estar habitada per uns masovers que van tenir cura dels horts fins l'any 2000, que va passar a mans de Barcelona Activa.

Està situada al torrent de la font del Bacallà. La primera referència històrica de la masia de can Soler la trobem ja a les actes capitulars del monestir de Sant Jeroni de la Vall d'Hebron.

Amb data 29 d'abril de 1801, la masia és citada com a Can Berengueras, àlias Casa Boix. Aquest darrer nom el va conservar durant tot el segle XIX. Durant el segle XX se la comença a conèixer com a granja Soler degut al nom del propietari que es deia Antoni Soler. Finalment afegirem que també se la coneix amb el nom de can Gener.

A prop de la masia, concretament a la seva dreta hi ha una gran bassa d'aigua de la mina de la font del Bacallà que servia per regar els conreus.

Segons el WEB Fonts del Collserola, la Font del Bacallà és una font de construcció molt elaborada formada pel frontal de pedra vista encastat al marge on hi ha un relleu de pedra amb el nom de la font i una placa. Té d'un tub en forma de corba per on raja un bon doll d’aigua. Disposa d'una bona base de pedra vista de forma semicircular, on la petita bassa queda enfonsada. Als dos costats de la font hi ha uns llargs seients de pedra.

La font en qüestió està situada a la dreta del torrent del mateix nom.

Font del Bacallà, foto de la campanya  Recuperació de les onts al Parc de Collserola





Tot el conjunt guarda encara el gust de la vida de pagès que devia tenir la contrada durant el segle XIX, els horts ara són horts urbans que treballen els veïns de sant Genís.




* Espai comprès entre dos murs de càrrega



Fonts informatives: Carlota Giménez Compte "Masies,Cases Senyorials i Torres d'Estiueig a la Zona d'Horta".

Revista El Pou de divulgació Històrica, nº 5

WEBS:



dimecres, 6 d’abril del 2016

LLOCS RELLEVANTS DURANT LA GUERRA CIVIL AL GUINARDÓ



El present post completa el publicat fa un temps sobre el primer dies de guerra al barri del Guinardó, al que podeu accedir mitjançant el link de sota:




Aportem un mapa del Guinardó de 1935 on es situen alguns del fets coneguts sobre la vida i defensa de la població civil com és una relació dels principals refugis i la indicació d'alguns dels llocs on van esclatar algunes de les poques bombes que van caure sobre la seva població civil.

En el Guinardó, menció a part de les casernes de Girona i del Pg. Maragall, no existien punts dels considerats d'especial interès per a l'aviació feixista italiana  que va donar suport al bàndol nacional.

Estem segurs també que l'existència de l'Hospital de Sant Pau també era un punt dissuasori alhora de bombardejar el barri.




Cada punt està assenyalat amb una rodona i un número a la fi que es pugui seguidament localitzar-lo en la relació que en fem més abaix dels llocs que representen.


Antiaeris: Turó de la Rovira - 1



Antiaeri del turó de la Rovira. Foto Brangulí


Refugis : 7-8-11-16-19-20-25-26-27-28-29-30-31-32-33-34-35-39-42



Refugi av. Mare de Déu de Montserrat, alçada carrer Amílcar



Bombes :  Al Guinardó sortosament no en van esclatar masses bombes, pot ser degut a  la proximitat de l'Hospital de Sant Pau. Tot i així en tenim comptabilitzades les que es localitzen en els números  20-22-36-37-38-40-46, cal puntualitzar però, que les llençades sobre el convent dels Mínims, varen ser manuals. Algunes d'elles com la del carrer Villar, no està clar si provenia dels avions o dels antiaeris que estaven ben a prop.



Bomba que va caure en alguna de les pedreres del voltant. Foto de Pérez de Rozas de 1935. fons AFB

Edificis cremats : 20 Mínims, 14 -Parròquia Mare de Déu de Montserrat


Església Mare de Déu de Montserrat. Foto autor desconegut


Checa :  Petites presons destinades a fer parlar als presoners sota tortura. En el barri és coneguda la situada en el  Mas Viladomat requisat pel Comitè Revolucionari del barri de la CNT-FAI (en la relacio de sota la núm. 32), a Barcelona hi va haver un total de 46 d'aquestes cheques. En el mapa amb el número 20.





Nota explicativa :




Hospitals : Hospital General de Catalunya (Sant Pau)- 18 , Hospital de Euzcadi-4.


Companys visitant als ferits de Guerra. Foto de l'Arxiu Fotogràfic de Barcelona
Sant Pau ocupat pels milicians convertit en Hospital General de Catalunya. Autor desconegut


Cases de repòs ferits: Masia de Can Baró - 2 i  la Torre dels Pardals- 9, Castell de Mascaró - 45

Casernes : Caserna de Girona - 17, Caserna Guàrdia Civil dels Quinze -10


Caserna de Girona 1936, fotograma de pel·lícula de l'època


Colònies per a  Nens: Casa de les Altures (actual Seu del Districte) - 3



Torre de les Altures.



Comissaria :  Can Sors (avui Escola del Mar), al carrer Gènova, hi va encabir durant pocs mesos, cap al final de la guerra civil una  Comissaria de Policia, la  núm. 14 d'Horta, de  Seguridad y Asalto, comandada pel comissari , Gaspar Dalmau - 20 




Propaganda en una revista que la pròpia comissaria va editar

Escoles en cases ocupades : Torre dels Pardals (situada a l'avinguda Ascaso, avui dia Av. de la Mare de Déu de Montserrat, va acollir Escola de la Natura- 9, Can Planàs -13, Convent Monges de la Passió - es va convertir en l'escola unificada Apel.les Mestres)- 8, Part dels departaments de la Parròquia també es van convertir en escola laica per a 500 nens i nenes.- 14



Nenes de l'Escola de la Natura fent bufandes pels soldats del front

L'Escola de la Natura va ser dirigida pel Pedagog Joan Puig Elies (President de l'Escola Nova Unificada) i per la seva muller, la mestra Roca. Era una escola de signe racionalista estava sostinguda pel sindicat del tèxtil de la CNT (Confederació Nacional del Treball)

En aquesta mateixa torre hi va residir cap el final de la guerra, quan el Govern de la República abandonà València i es trasllada a Barcelona, el aleshores president de les Corts Diego Martínez Barrio,  fins el dia 23 de gener de 1939.

Llocs d'afusellament : Darrera de l'Hospital de Sant Pau i en les pedreres de l'avinguda Ascaso (avui Av. Mar de Déu de Montserrat, van afusellar algunes persones grups de la CNT-FAI,  5 - 24



Foto costumitzada d'un cotxe pujant pel carrer Catalunya (St. Quintí), per la nit amb motius foscos

Una de les pedreres on es van afusellar persones

Bombers:  Can Planàs (avui dia Centre Cívic), va acollir una dotació de bombers -13

Seu del Govern Basc a l'exili - Casa del doctor Pla, a l'avinguda Ascaso (actual Av. de la Mare de Déu de Montserrat, - 12



Casa del dr. Pla on va acollir-se al Govern Basc a l'exili

Casa Federica Montseny - Carrer Escornalbou, va ser la seva casa familiar i on es publicaven gran quantitat de revistes i publicacions de caire llibertari. Federica Montseny va assolir durant la guerra civil el Ministerio de Sanidad y Asistencia Social en el govern del socialista Francisco Largo Caballero.  


Casa Federica Montseny

Casa on vivia la mare d'Andreu Nin - També hi va viure  al carrer Guinardó (ara Escornalbou), els oncles i la mare (Maria Antonia Pérez)  de l'Andreu Nin, i fou en aquesta casa on li foren lliurats els efectes personals de l'indicat polític  i escriptor, que fou assessinat a Alcalà d'Henares.


Al respecte escriu Oriol Güell  "...Nin va ser dut a un xalet d’Alcalá de Henares, utilitzat pel cap de l’aviació republicana, Ignacio Hidalgo de Cisneros i la seva companya Constancia de la Mora Maura, que era censora dels periodistes estrangers. Al soterrani de la finca Nin fou sotmès a tortures perquè confessés el que no havia confessat anteriorment. Però les tortures tampoc van tenir el seu efecte. I, o bé perquè Nin no va resistir a la tortura o bé perquè no el podien alliberar sense que quedessin en evidència els mètodes que s’havien utilitzat, aleshores Orlov va decidir assassinar-lo" . Hores d'ara encara no s'ha trobat el seu cadàver ni es sap on va ser enterrat.





Torre del Suro:  Està al costat del Convent dels Camils que aleshores encara no existia, va acollir una delegació militar russa durant la guerra




Cases particulars  i associacions ocupades : Casal de la Lliga, Torre del Suro, La Torre dels Pardals, Can Sors, Parròquia i els seus edificis annexos, Els Mínims, el Mas Guinardó, Mas Viladomat, Can Planàs, Torre de les Altures, Mas Guinardó.

Seus i casals d'alguns partits; Seu Casal de la Lliga, seu carrer Renaixement - 43, Casal Federal d'Esquerra Republicana de Catalunya, av. Ascaso - 13, Mas Guinardó Juventuds Llibertàrias 33, Círculo republicano, seu carrer Varsòcia - 44




dimarts, 22 de març del 2016

L'ANTIC CAMÍ DE LA TRAVESSERA

Mapa del Guinardó de 1891. En groc la Travessera de Gràcia o Camí del Mig.


Camí del mig, Camí antic de la Travessera, Travessera de Gràcia són termes que denominen la mateixa via de comunicació, de les poques que conserven pràcticament el seu traçat d'origen romà, amb petits canvis obligats per la massiva construcció d'edificis dels dos últims segles anys sobre el Pla de Barcelona.


Segurament en èpoques preromanes ja existien alguns d'aquests camins i molt previssiblement els romans van actualitzar d'acord amb les seves pròpies necessitats.


Marcats en marró el camins d'època romana.


Tots els camins s'han format per la força de l'us dels seus transeünts, persones i animals que es movien per un determinat territori, poble o nucli habitat i que necessitaven viatjar cap un altre pel motius principalment d'intercanvi comercial, bescanviant uns productes o articles per uns altres que els feien falta.



Sempre que els era possible, per viatjar procuraven escollir la via més ràpida, recta i segura, ja fos pel pla vorejant paratges de muntanya o travessant els turons que els envoltaven. 

Pel pla acostumava a anar caminant, en mula o bé en carro, qui en tenia. Si els viatges eren travessant els turons, els traginers utilitzaven animals de càrrega (mules o burros).

Com els trajectes acostumaven a fer-se llargs i pesants, paraven a descansar a les masies de la vora del camí a la fi d'aconseguir menjar i beure tant per a ells com per als seus animals. De fet els humans no hem canviat pas tant en les nostres costums al llarg del anys com podem constatar. 

Mas Ferrer masia del segle XVII que atenia als viatges i traginers. (imatge costumitzada)

Segons explica Joan F. Cabestany, en el seu estudi "Els camins antics del Pla de Barcelona" :

"El camí, a I'antiguitat romana era "res pública" i, en conseqüència, el camí medieval continuava essent una regalia(1)*. Regalia que fou exercida pel poder sobirà amb tota mena d'usurpacions o violacions fetes per la noblesa feudal, fos militar o senyorial. No detallarem la intervenció del poder sobirà i la seva defensa de la "regalia", però sí que hem d'assenyalar que el "príncep" donava el permís per construir el camí, pont o hospital, però no el finançava; la construcció era feta, generalment, pels mateixos usuaris, els quals per diferents mitjans o sistemes, freqüentment peatges, aconseguien pagar-ne la construcció.

Tal com ja hem apuntat més amunt, "el camí romà menys deformat i en gran part millor conservat, ha estat el camí del mig: les Travesseres de les Corts i de Gracia, que creuen bona part del Pla i que han estat deformades a partir de la zona de I'Hospital de Sant Pau i del Camp de I'Arpa i que arribava fins a Sant Andreu. (Joan F. Cabestany i Fort - Els camins antics del pla de Barcelona).

Terrenys sobre els que es va bastir l'Hospital de Sant Pau.  Foto Joaquim Morelló. CEC
L'antic camí de la Travessera davant de la Torre Xifré ja mig en ruïnes. Font és l'Arxiu Històric de Sant Pau,

Molts de nosaltres, algun cop ens hem preguntat com és que la travessera de Gràcia, acaba d'una manera tan sobtada davant de la paret de l'Hospital de Sant Pau.

En mig de la foto l'antic camí de la Travessera, xocant amb la paret de Sant Pau. Foto 1912 Brangulí

La resposta en aquest cas és fàcil, la construcció de la institució sanitària va tallar el seu pas natural, que seguia més enllà del Carrer Catalunya (ara Sant Quinti) fins arribar a Can Miralletes, com es pot comprovar en la foto de sota, i continuava fent giragonsa fins arribar al que ara és el Passatge de la Travessera, una altra relíquia de l'antic camí, fins morir en el carrer Xifré. Això pel que fa al tram que voreja part del Guinardó.


En mig l'antic camí de la Travessera acaba davant Can Pere Miralles, enderrocada en obrir Pare Claret, una mica més a la dreta Can Miralletes. Foto ANC.

Encara que la longitud del Camí del mig era molt més extensa, ens limitarem estudiar el tram que va des de Sant Andreu fins a la plaça de Francesc Masià.

"D'aquí la via entrava a l'actual terme de Barcelona, travessant per I'angle NE el grup de vivendes del Baró de Viver i continuant pel carrer de Calonge, per anar a parar enfront de I'antic molí medieval conegut com el Molí de Sant Andreu, punt on passava el Rec Comtal i que creuava en època medieval per un pont encara present en la memòria popular. Tot seguit enfilava cap el carrer de Palomar per arribar a la plaça de Mossèn Clapés, davant mateix de I'hostal gòtic de Ca la Sorda-Can Joan, ja desaparegut. La via continuava pels carrers de Bartrina i Concepció Arenal, creuant els arenys (2) dels torrents de Campanyà, d'en Tissó i d'en Dragó, i posteriorment la riera de Dant Andreu, torrent de Parellada i la llera que formava la riera d'Horta.

Desprès passava per les rodalies de ca l'Armera per arribar al torrent de la Guineu que traspassava a l'alçada del carrer Navas de Tolosa, fins creuar el carrer Guinardó on girava a ponent pel passatge de la Travessera, en direcció al coll de la Celada nom que rebia en l'alta edat medieval el coll que baixava des del mas Guinardó.

Passat l'esmentat coll, la via seguia pel carrer Pare Claret fins encreuar el carrer Sant Quintí, davant de la masia de (Can Pere Miralles desapareguda en obrir el c. Sant Antoni Maria Claret) i Can Miralletes, continuant per la part inferior del solar ocupat per l'Hospital de Sant Pau fins arribar, aproximadament uns trenta metres més amunt de la cruïlla de Sant Antoni Maria Claret amb Cartagena. A partir d'aquí, el camí restava encarat a l'actual travessera de Gràcia que ressegueix exactament el traçat de l'antiga via fins arribar a la Plaça Francesc Macià ". Estudi de Magí Travesset i Queraltó, denominat ESTUDI DE LA XARXA VIARIA DE TRADICIÓ ROMANA A L'ÀMBIT GEOGRÀFIC DEL PLA DE BARCELONA.

Actualment la Travessera s'entén al llarg de tres districtes de la ciutat de Barcelona, Sant Andreu, El Guinardó- Horta, i Gràcia..

En quan al Guinardó afegirem que l'antic camí de la Travessera creuava perpendicularment els torrents i rieres que baixaven del Turó de la Rovira fins el pla de Barcelona, com eren els torrents de'n Mariné, Delemús, Lligalbé, Casanovas, Milans, Melis i de la Guineu.



Mapa de torrents i masies de la contrada

Així mateix tenia a la vora les masies guinardorenques del Mas Ferrer, Mas Viladomat, Can Miralletes i Can Pere Miralles, Can Milans (desprès Can Xifré) i Can Delemús.

La part central de Travessera segueix també el contorn d'una calçada medieval anomenada Via Francisca o Strada Francigera i que ja és documentada el 1057. Es va convertir en el camí de la Travessera Molera a partir del segle XVI; aquest prenia el nom d'uns molins que hi havia a Sant Martí. El camí en qüestió va ser nomenat com Travessera abans de 1867, també ha tingut altres noms com Orden i Solar. El que s'utilitza avui dia Travessera de Gràcia, es va aprovar el 30.9.1932.

En groc el traçat de l'antic camí de la Travessera





(1)El concepte "regalia" té diferents usos. El més habitual es refereix als diners que optè el propietari en quan algú en fa us dels seus drets. Això vol dir que quan una persona explota algun dret, com pot ser el de pas, d'una altra, ha de palar-li "regalies". 

(2) Un areny és un terreny format d'arena.