Hi
ha elements i construccions que no els donem cap importància com si
fossin un element natural més de la decoració de l’entorn, ni
ens ha passat pel cap que en un moment determinat de la història es
va plantejar la necessitat hi formessin part del moblat urbà per a
la lliure circulació d’una part a l’altra de la vila.
Unes
d’aquestes construccions que es perden en el temps i que ningú sap
ni com ni quan el Consistori va iniciar els tràmits perquè es construís,
és el pont sobre el torrent de can Mariner que hi ha al carrer
Feliu i Codina.
De
fet les construccions del poble a mitjans dels segle XIX en el carrer dit del Príncep, acabaven a la riba d’aquest torrent, era la barrera natural i última masia era la
de Can Caparrada quan els sus propietaris la van fer construir en
1879 .
En
Pere Garrigó i Roca que vivia a la Riera Alta número 9, i la Teresa
Bonvehí i Magrans filla també d’Horta havien fet l’encàrrec a
un paleta conegut que les bastís una casa, fent una llista de les seves
necessitats i possibilitats econòmòmiques.
El
paleta que els hi havia de bastir la casa els va ensenyar un terreny
en el aleshores carrer del Príncep prop del pont dels torrent d’en
Mariner que a Pere li va agradar i quan la masia ja estava construïda
i els seus propietaris ja hi vivien, en Pere Garrigó li va deixar
anar al paleta «crec que ens hauràs de fer un altra casa en algun
altre lloc del poble, la nostra és l’ultima d’aquest carrer i hi
passem por, es massa solitària».
A
finals del segle XIX, hi havia encara bandolers que assaltaven als
traginers pels camins dels voltants i les masies aïllades eren
objecte de robatoris. Alguns d’aquests delinqüents vivien i
guardaven els efectes robats sota el pont del torrent de Can Mariner
(que no és el que ara existeix sinó un d’anterior), que era prou
ample per encabir-hi persones i alguns cavalls. Era gent molt temuda
pels habitants d’Horta i del barri de muntanya del poble de Sant
Martí de Provençals (avui Guinardó), per la seva agressivitat.
El
torrent tenia un sis metres de fondària quan travessava l’antic
carrer del Príncep i no era tan fàcil com ara traspassar a les
terres de can Quintana.
Cap
a 1902, els propietaris de la masia de can Quintana van vendre a en
Pere Borràs Suñol i a Climent Guix Sabadell, grans terratinents de
Vilapicina, que compren tota la heretat. Fan els plànols de la
barriada i la van venent en petites i/ o grans parcel·les segons el
cas..
En
1914 a Can Quintana tenia ja més de catorze cases distribuïdes per
la zona, en cases més o menys importants, que per resoldre els seus
problemes de proveïment d’articles per a la seva normal
subsistència, havien d’anar al poble d’Horta o baixar fins a
Sant Andreu.
 |
| Barriada de can Quintana en 1918 |
Com
poden observar fer la foto on reconstruïm com podia ser de difícil
arribar al mercat de la plaça del Progrès (Eivissa) des de el barri
de Can Quintana i més en dies de pluja.
 |
| Recreació del pont abans de 1911 |
L'any
1914 els propietaris de la Rambla Quintana ofereixen a l'Ajuntament
els terrenys viables per a la urbanització i enllaç de la Rambla
Quintana (avui Feliu i Codina) amb el carrer del Príncep que era el
tram d'aquest carrer que acabava davant del torrent de can
Mariner, a condició d'instal·lar-hi serveis de il·luminació a
curt termini.
Sobre
1915-16 es va
aplanar el carrer, tal com es veu en la foto de
sota, i el que havia sigut el pont fins aleshores va quedar
pràcticament soterrat i el van dotar
de fanals de
llum a la Rambla Quintana.
 |
| El pont a partir de 1915 amb el terra aplanada a ran de la resta del carrer i els seus fanals. |
El
muntatge era molt precari atès que sense murs de contenció, podia
haver una esllavissada en temps de pluja i provocar alguna desgracia.
No tenim notícia si alguna vegada en va haver pas cap, com tampoc quan
van esmenar la seva precarietat i van bastir el pont que tots
coneixem, de pedra amb contraforts prou importants.
 |
| Una part del pont actual |
Sigui
com sigui, temps
desprès, presumiblement
sobre
els anys quaranta del segle passat, pel
tipus de construcció que
es va dur a terme,
es va bastir el nou pont amb les baranes de pedra vista, solament a
banda de mar donat
que
a l’altra
banda la fondària
no era pas tan accentuada, atès
que part del torrent el van aplanar amb la terra que van treure per
construir la piscina.
Es
dona la circumstància que la primera vegada que es va buidar la
piscina municipal, van avocar tota l’aigua a dins dels torrent,
això va passar a mitjans del anys cinquanta , l'aigua va omplir el
torrent i va arribar fins els horts, enduent-se uns quants enciams i
d’altres productes de l’hort cap a la Riera d'Horta, els pagesos de la zona
es van queixar de valent.
En
veure aquest desori, les autoritats van decidir fer una canonada de
desguàs que passava per sota el pont que empalmava amb el
clavegueram del carrer Chapí, era tan llarga que tots els veïns de
la zona la van utilitzar pel empalmar les seves canonades d'aigues brutes.
 |
| Foto feta més o menys des del camp de futbol cap el final del carrer (Chapi) 1950. F. Martín |
Recordem
també que durant els seixanta i primers del setanta, a la part dreta
del pont hi havia una caseta feta de fusta on es venien gelats que
que la marca era «Marisa», dic el nom perquè crec que ja no existeix, i un
mal dia de pluja intensa, va haver una esllavissada de terres i es fa esfondrar fins el llit del torrent, sort que no hi havia ningú dins el el moment de
l’esfondrament.
Per una pesseta es podia comprar un polo popeye de llimona o de taronja, amb quin delit els xupavem la canalla a l'estiu!!, la caseta de gelats crec recordar que només l'obrien els tres mesos d'estiu-
Anys
desprès l’Ajuntament va bastir el necessari clavegueram i va
asfaltar el llit del torrent, donant lloc a la venda dels camps de
cultiu i a la construcció desfermada dels edificis de pisos que ara
omplen l’antic accident geogràfic .
