LA GUERRA CIVIL A HORTA

Aquell 18 de juliol de 1936, hagués pogut ser un dia qualsevol més del calorós juliol d’Horta, durant el qual les famílies benestants de Barcelona ja s’havien instal·lat a la barriada des de finals de juny i en el que molts barcelonins pujaven a Horta a passar el dia tot agafant el tram o l’autobús Roca.

Si hagués estat així, ningú no se’n recordaria, hauria estat un 18 de juliol més, però aquell dia va marcar la història d’Horta i de Catalunya amb ferro roent.

Alexandre Cirici tenia aleshores 22 anys i no era encara el gran escriptor i pedagog que arribaria a ser amb els anys, amb la seva xicota van decidir pujar fins a Horta a passar la tarda , els dies eren llargs i donaven per fer moltes coses, respecte al dia en concret explica «A Horta va ser una deliciosa tarda bucòlica. Era un dia molt pur, molt diàfan, amb un ambient de tarda daurat, cosa que ens agradava molt, vam entrar en aquelles petites botigues que Horta tenia, tan de poble, tan oloroses per comprar-nos un pa ben cruixent i tendre i formatge i pernil. Amb les provisions van passejar lentament pel romàntic carrer Campoamor, ombrejat i desprès per la muntanya gairebé salvatge on comença la carretera de la Flor de Maig, on oliveres i ametllerars semblaven en abandó i escampats a illa de l’estesa d’herba pansida»... però en tornar a Barcelona....»

En tornar a Barcelona el seu món s’havia capgirat. El 17 de juliol s’inicià al Marroc una revolta on hi van col·laborar alguns diputats de la Ceda, amb Ramon Serrano Sunyer (cunyat d’en Franco) i el Conde de Mayalde. En cap moment els conspiradors van pensar que allò es convertiria en una llarga guerra que va durar tres anys, pensaven que allò seria bufar i fer ampolles. Es preveia una acció molt violenta a Madrid que portaria ràpidament al triomf de les forces revoltades a la Capital i l’establiment d’un règim dictatorial i que al llarg restauraria la Monarquia.

Però allò que havia de ser un cop militar per enderrocar el Govern de la República , va dividir el país en dues meitats i es va convertir en una guerra oberta, entre la classe burgesa, contra la classe obrera. Una guerra religiosa en contra d’un església que sempre estava del bàndol del poderosos i una guerra militar on mig exèrcit va trair la voluntad del poble expressat en les urnes i una guerra civil i fratricida entre diverses faccions ideològiques.

A Horta les primeres bafarades revolucionaries van fer-se sentir el dia 19 de juliol de 1936. En Xavier Valls que vivia al carrer Rectoria, des del seu terrat va ser testimoni de com un avió llençava bombes sobre la caserna de Sant Andreu, «ens va despertar l’espetegar de les bombes», així començà l’aixecament a Barcelona, un dies desprès d’altres ciutats de la península.

Can Querol Fons Cuyàs

Entre els anys 1936-1939, època plena de tensions polítiques i els canvis revolucionaris de gran abast, pràcticament totes les grans cases es van col·lectivitzar. Can Querol no va ser pas una excepció convertint-se en la seu de la FAI.

El 19 e juliol de 1936, els membres de la FAI, comandades pel Sr. Vicente Vitaller (1), van ocupar la masia. Des d'allà dirigien les accions que duien a terme i sortien les patrulles de control que s'hi van instal·lar, no hem d'oblidar la situació estratègica de l'edifici respecte a la barriada d'Horta donat que estava situada al costat de la seva primera via d'accés.

Els primer dies de la guerra  la CNT era la força egemònica i sobre la que va recaure  el control  de l'ordre públic. Les patrulles de control estaven  formades per 45 homes. Desprès es va crear un Comitè Central de Milícies Antifeixistes CCMA) que controlava les milícies, la ràdio, patrulles de control en cada barriada que tenien el poder absolut dintre del territori i feien i desfeien a caprici dels que formaven aquests grups. El CCMA fou disolt el 27 de desembre de 1936, un dia desprès de l'entrada del anarquistes al Consell de la Generalitat.

Els primers incidents de la Guerra Civil a Horta van tenir lloc entre el carrer Fulton i el Carrer Horta, el primer ben a prop de la masia de Can Querol on els anarquistes s'havien fet forts. En els carrers indicats s'hi van instal·lar barricades i creuar trets entre faccions diferents. En el campanar d'Horta, explica un testimoni de l’època, es va instal·lar un franctirador que disparava a la gent que es feia forta al carrer.

Fotograma d'un noticiari de l'època

Agustí Xarau que vivia aleshores al carrer Fulton va ser testimoni des del balcó de casa seva, que hi havia un gran moviment de milicians que amb camions o cotxes anaven i venien del centre de la ciutat, amb llur armes heterogènies. «També des del balcó observava com sortia fum del rosetó de l’església del carrer de Sant Joan i de com el milicians construïen una barricada amb les llambordes del carrer havent passat el seu carrer i a l’entrada de la plaça Eivissa, en mig de la barricada un canonet apuntava al carrer Fulton. (Desideri Díaz Quijano Horta 1904-2004).

La matinada de dilluns uns incontrolats de la FAI van calar foc a l’església i la rectoria del carrer Campoamor, ells Capdevila-Valls que vivien davant per davant de la Rectoria, van ruixar totes les seves finestres a la fi que no s’inflessin per l’efecte de la calor que desprenia el foc i que la foguera no es propagues a les seves cases.

Església de San Joan cremada el 19.7.1936

Jaume Caminal explica al respecte que “durant la Guerra Civil Espanyola, el 19 de juliol que amb la il·lusió de la primera eina fotogràfica que teníem vàrem retratar l'església mentre cremava, però el pare, prudent ens velà els negatius per evitar problemes.”, comportament molt lògic donat que es vivien temps difícils i tota precaució era poca. Vist amb ulls d’ara va ser una pena atès que existeixen pocs documents gràfics de la guerra a Horta. (Mingo Borràs Històries d’Horta).

Xavier Valls a les seves memòria conta respecte als objectes de culte de l’església de Sant Joan d’Horta «...la resta dels objecte per al culte que calia amagar van ser llençats, un darrera l’altre al pou, que tenia trenta metres de profunditat però, ai las! Quan l’aigua del pou restà quieta com un mirall, emetia resplendors d’or i plata dignes d’un tresor d’Alí Babà. Aleshores el meu germà Jordi, bon esportista i bon nedador, hi va baixar, s’hi va capbussar i ho va posar tot dins un sac que va colgar sota el sauló..», quan va acabar la guerra en Jordi va haver de tornar a baixar per retornar al rector tots els estris de culte allà amagats. (Xavier Valls La meva caixa de Pandora».

El convent de les Dominiques també fou cremat en part per grups d’incontrolats d’anarquistes. En principi va ser ocupat per la CNT-FA que el va destinar a l’ensenyament i a menjador públic; els darrers temps de guerra es va utilitzar com refugi per a refugiats.

Es sap també, que una part del convent es va fer servir per a finalitats no tan honorables, donat que s’hi va instal·lar un centre de detenció i aïllament de la CNT-FAI, que va estar en actiu fins l’any 1937.

Algunes de les monges es van amagar en cases veïnes i d’altres, juntament amb el Dr. Manuel Trens es van instal·lar a la masoveria d’una casa pairal pròxima a Tolosa de Llenguadoc. Poc desprès el Dr. Trens va viatjar fins a la capital britànica on hi va viure fins acabat el conflicte que va tornar.

En el Web de l’escola trobem aquesta narració dels fets del 1936 «Cuando estalló la revolución el 18 de julio de 1936, la comunidad se componía de 20 religiosas profesas perpetuas de coro, 34 temporales, 7 legas y cuatro Hermanas más, no pertenecientes a la comunidad. Todas vistieron traje seglar. Se hicieron desaparecer papeles particulares y otros no pertenecientes al Archivo de la Casa, especialmente los de la Sociedad “Mutua Coll” del propio colegio y sucursales del Instituto agregados a ella y, en general, todo lo que podía comprometer a las personas adictas a la comunidad. Las Hermanas salieron de la casa, dejando el edificio solo y lo incautó la Generalidad. Una parte del edificio fue ocupada para comedores públicos y la iglesia servía de almacén ". (Història Oficial de la CONGREGACIÓN DOMINICAS DE LA ANUNCIATA).

Teresa Morros, activista cultural del barri deixà aquest testimoni per escrit «El 19 de juliol del 36 que era diumenge, encara va pujar gent a fer l’arròs a la Font d’en Fargues i a la parròquia es varen dir misses, però tal com avançava el dia i per les notícies que anaven donant les ràdios, la gent es va esporuguir i els balls que s’havien de fer a la tarda i les sessions de cinema es van suspendre. El dia 22 una patrulla d’incontrolats va calar foc i saquejar l’església esfondrant-se la taulada i quedant les portes esbatanades i a partir d’aquests fets s’iniciaren els actes de rapinya de totxos, taulons, marcs.... Els dies d’aquell estiu foren angoixants, des del el barri es sentien les descàrregues de les patrulles que «passejaven» desgraciats per la carretera d’Horta, darrera de can Cortada riera el lloc preferit.

Tot seguit van començar les mobilitzacions de les lleves i recordem els d’aviació aquarterats a Sant Joan d’Horta, fent instrucció pel carrer Campoamor».

Tal com havien començat els fets al barri els veïns tenien por dels que ara deien que manaven «.. aquells homes amb fusells i cares fosques, tan desconeguts, els patrullers de la FAI que s’havien allotjat al local gran de les cases barates (segurament es refereixen a l’església Sant Francesc Xavier que fou confiscada per la CNT-FAI), prop de l’escola?,. De vegades sortien colles amb banderes i fusells, tot cantant i anant riera avall, cap el centre de Barcelona. Desconfiaven del nouvinguts i fins i tot dels propis veïns. Tothom desconfiava del pròxim, tothom tenia por!, homes joves eren cridats a files i milers de soldats i civils perdien la vida» (Dora Serra l’Uniforme»

D’altres es van camuflar i/o amagar en petits soterranis, golfes o habitacions dissimilades darrera d’un moble, durant anys.

Fotograma d'una pel·lícula de l'època. 

Les cases barates d’Horta eren un important feu de la CNT, al carrer Riells vivia Manuel Molina Juanele, que va ser secretari general de la Federació Anarquista Ibérica (FAI) i director de la revista «Tierra i Libertad», d’alla va sortir molts home que es van apuntar a la Columna Durruti per anar a la lluitar a la Guerra.

Hem de dir que la part de la pineda del Turó de la Peira es va salvar gràcies a la gent que vivia a les Cases Barates d’Horta i principalment als anarquistes.

Un altre edifici que cremava va ser el del convent de les Mínimes del barri de la Clota que van arribar a Horta en 1908, any en el van ocupar una torre d’Horta al camí de Sant Genis conegut també com el camí Fondo de Sant Genís d’Horta. El convent va ser incendiat el dia 21, per entrar van dinamitar la porta d’entrada a l’església que estava tancada però les monges ja no hi eren, van ser avisades pels mossos d’esquadra a la fi que s’amaguessin. Ho van fer moltes d’elles en cases d’Horta que les van acollir vestides de seglars, algunes es van amagar a la cova i la casa de David Furné.

El temple va ser profanat i saquejat públicament per dones del veïnat que es van fer amb productes de menjar i articles de roba.

El dia 19 en Joan Homar veí del carrer Salses, estava assegut a la vorera del carrer Chapí, explica que «el diumenge dia 19 ja no poguérem anar a missa, car les patrulles no deixaren obrir l’església. Grups de ciutadans armats i amb banderes comunistes i anarquistes patrullaven pels carrers i feien registres a les cases () un dia estava jo assegut a la vorera del carrer Chapí i de tant en tant passaven cotxes i camions carregats de milicians que donaven consignes i obligaven a aixecar el puny».

En acabar el dia 22 i començar el 23 de juliol del 36, les monges de les Mínimes havien tornat al convent les deu que van ser immolades, allà s’hi van presentar de nou les milícies a causa de la denúncia dels guardants de l’edifici de la comunitat. Uns individus armats amb pistoles les van detenir i se les van endur muntanya amunt en un camió i un turisme, es dirigien a la bòbila de can Boada, on foren martiritzades i mortes.

El Centre dels Lluïsos també fou cremat pels anarquistes. Mentre es sentien crits i trets al carrer, per la part del darrera alguns socis jugant-se la pell van traslladar part de l’arxiu històric a la masia de Can Caparrada. Al dia següent la documentació, es va traslladar a la casa d’un militant d’Esquerra Republicana que vivia al carrer Chapí on estaven segurs que no hi entrarien pas els anarquistes. (Salvador Casals Gausachs , del blog Memòria dels barris 

Can Caparrada

Els anarquistes es van dirigir a l'avi de l’actual propietària tot etzibant-li «a partir d’ara aquesta masia i terres han deixat de ser de vostres però com no heu fet pas mal a ningú, us hi deixem viure», Joan Boada i Garrigó, de tarannà més aviat tranquil, els respongué «ahh!, doncs bé», evitant d’aquesta manera enfrontar-se inútilment a la turba revolucionaria.

«..Per tots aquests fets els bombers tenien feina extra, per tot arreu hi havia incendis. Cremaven esglésies, convents, cases properes als emblemàtics edificis religiosos.. i també cotxes i autobusos, quioscos, estàtues, semblava la fi del món i el pitjor és que molts cops quan anaven a auxiliar eren rebuts a trets pel mateixos pistolers que havien provocat el foc», conta Dora Serra en el seu Llibre L’uniforme.

Els capellans, monjos i monges es van amagar en cases particulars i desprès van fugir lluny de Barcelona.

Contem al respecte amb el testimoni de Jordi Mercader, que a casa seva al carrer Chapí, van acollir un monjo de Montserrat parent de la família «....també s'hi van amagar uns monjos de Montserrat que eren parents. A casa eren una família molt religiosa. Com que les monges i frares estaven acostumats a caminar en cadència pels claustres amb les mans al davant, alguns membres de la família (llavors molt joves), passadís amunt i avall de la casa, els ensenyaven a caminar normal per la ciutat sense cridar l'atenció. (Jordi Mercader en el blog Memòria dels barris )

Can Mercader

Pintades de 1936, foto 1982- LLibre 
Els Jardins de Martí-Codolar 

Un altre fet important es va donar a la finca dels Martí-Codolar, on  els propietaris fugint del desori havien tornat a la seva casa de la ciutat de Barcelona per semblar-los més segura. La finca primer va ser requisada per milicies de la FAI-CNT, com ho prova la porta on van deixar escrites les seves sigles i desprès de cremar mobles i llibres al patí s’en van anar, els colons i masovers van salvar algunes coses de la crema i les van guardar a casa seva amb la finalitat de ser retornades als seus propietaris qual calgués. Finalment se’n va fer càrrec la Generalitat i va muntar una escola per nens orfes de la guerra.

També van ser confiscades les finques de Can Gallard on l'edifici  desprès de tot un any de restar tancat va ser saquejat en algun moment, finalment la Generalitat va disposar que fos l’habitatge del President de la Generalitat, a l’interior es va construir un refugi antiaeri que encara avui es pot visitar.

Quan Azaña en plena retirada va venir a refugiar-se a Barcelona, li havien destinat la torre de Can Gallart a la fi que s’allotgés, però Azaña ho va desestimar atès que el sostres eren massa alts i això no li va agradar. Finalment va preferir anar a viure al Palau de Pedralbes.

Josep Gallart Folch, fill de Josep Gallart, l'antic propietari, va confessar en les seves memòries que va fer arribar una fotografia aèria del Palau de les Heures a Kindelán, el responsable de l'aviació franquista perquè bombardegés la residència d'en Companys. Kindelán en va desistir ja que la situació de l'edifici dificultava encertar l'objectiu.

Diferents imatges del refugi de can Gallart. Fotos C. Martín

També van ser confiscats l’edific dels Salesians, encara en obres, que es va convertir en Hospital de Sang i durant un curt espai de temps quan es va acabar la guerra, també va ser utilitzat com camp de concentració, atès que el pavelló de Llevant estava a vessar de presoners republicans.

Segons fonts fiables, malgrat no existeix documentació al respecte sinó el testimoni de persones que hi van estar presoneres, durant 1939 i per un temps indeterminat, l’escola fou utilitzada com camp de concentració. Així tenim el testimoni de Miguel Morera soldat republicà, que desprès de passar per altres camps i un cop acabada la guerra digué «que no era pas millor el col·legi dels Salesians d’Horta transformat en camp de concentració». Ramon Planta, que visqué tres anys a Can Marcet dedicat al servei de la família-Marcet Planàs, també assegura que ho fou.

L'edifi de Llevant de la Casa de la Caritat (avui convertit en part de Les Llars Mundet), encara a mig fer, es va convertir en la Caserna Macià per un temps determinat. Desprès de la guerra durant més d'un any fou el Camp de Concentració d'Horta, per als soldats republicans.

Edifici de Llevant de la Casa de la Caritat

El Club de Tennis Horta es va convertir en seu del Bombers de la barriada.

Els primers dies de la Guerra foren els més forts. Mataren a molta gent, al mestre Hermenegild Passejà, el pare de  Jaume Llobet l'òptic, el grup de les monges mínimes i d’altres persones anònimes, com ja s’ha indicat, la carretera d’horta i les seves rodalies varen ser els llocs escollits per aquestes matances indiscriminades.

Tornem al llibre de memòries del Xavier Valls, que fou testimoni de nen d’una d’aquestes matances «.. al passeig Valldaura hi assassinaven de valent. Una tarda jugant amb el meu amic Ricart Matas i en Quique Noblom ,- la família del qual ocupava una part de la masia de can Cortada, tota rodejada d’horts - tots tres estàvem asseguts al marge del camí que enfilava cap a can Glòria d’en Jaumar i Bofarull quan es va aturar un cotxe amb tres o quatre milicians, amb la bandera negra i roja i uns mocadors al cap com a pirates de l’Ílla del Tresor , i en van fer sortir un home i una dona cridant-los «P’arriba». Només els vaig poder veure d’esquena, però mai no oblidaré aquelles persones tirotejades per darrera quan havien fet pocs passos. En marxar el cotxe i els seus ocupants ens van mirar i puny en l’aire van cridar «Salud». Ens vam acostar a la parella que jeia bocaterrosa, encara puc veure el clatell de l’home amb els foradets de les bales.....A la poca estona va arribar un cotxe amb un quants membres del comitè d’Horta entre ells en Nando...que donava una puntada de peu als morts exclamant «Bah, són uns feixistes»... El Comitè d’Horta era força moderat i no podia parar els incontrolats que venien d’altres barris ni alguns arrauxats del mateix Horta, que van cometre els actes descrits».

A la fi de protegir la població civil les autoritats municipals des de ven començada la guerra van començar a buscar mitjans per a a defensa passiva de la societat. El primer que es va condicionar foren els passadissos del metro però com aquests espais eren del tot insuficients, calia pensar en altres mètodes de defensa com van ser els refugis que es començaren a construir en començar la guerra.

Exemple dels documents que s'enviaven als veïns per
a la construcció de refugis.

El el cas d’Horta normalment van ser espais senzill aprofitant els petits puigs de la seva orografia, El refugi de Can Peguera és el més conegut, també hi havia en el torrent de Mariner el refugi de la part alta del parc de la Unitat, el de la plaça Bacardí, a la casa Mara-Ramis, que encara deu existir, el de parc de les Heures que es va construir pensant en el President Companys. Va haver persones que es van construir el seu propi refugi en l’hort de casa seva, com el que un paleta ajudat pels veïns va fer al carrer Hedilla . En realitat a Horta es van fer servir més aviat poc, la majoria de vegades es feren servir de fresqueres.

Una altura de 262 metres sobre el nivell del mar i una visió de 360º converteixen el Turó de la Rovira en un mirador natural privilegiat i en un emplaçament estratègic per a la defensa de Barcelona durant la Guerra Civil.

Per fer front als bombardejos que sofrí Barcelona a partir del febrer de 1937, les autoritats militars republicanes decidiren instal·lar unes bateries antiaèries al cim del turó de la Rovira. El cim del Turó ara està coronat per una plataforma d'antiaeris que formaven part de la defensa activa de la ciutat durant la Guerra Civil Espanyola Aquest lloc estava ocupat anteriorment per una finca coneguda com a Peñasco o El Castell. La construcció dels antiaeris es dugué a terme l'any 1938 i s'hi col·locaren quatre canons Vickers 105 mm i altre armament defensiu.

Els Antiaeris - Foto Brangulí

Els bombardeig no van castigar a Horta com a d’altres llocs de Barcelona, cal esmenar però la que caigué al pati de can Travi Vell, les basses del qual es van omplir de gasolina, fruït de la delació del fill d’un veí que no es va donar que si allò explotava ho feia també la casa dels seus pares que estava ben a prop; una altra bomba va caure al club de tennis Horta, a la part alta del barri, l’objectiu de les quals era rebentar les canonades d’aquella zona on s’havia amagat la benzina del govern republicà.

Respecte dels bombardeig, explica Xavier Valls en les seves memòries, tan comentades aquí, «els bombardeig dels anys 1937-38, quan passaven els junkers damunt d’Horta rebíem més metralla i algun obús dels antiaeris del Carmel que no pas de les bombes dels atacants. En sentir le sirenes, la meva mare i jo pujàvem al terrat perquè ella era de les que deia que, si de cas cau una bomba «preferia anar cap a vall que no pas ser soterrada». A mi, feliç, inconsciència, els reflector antiaeris em fascinaven com uns floc artificials però, un vespre ens vàrem veure rodejats de fums a causa d’unes bombes que havien caigut molt a prop de casa; sembla que pel que es va saber desprès, a la fi de 1937 un falangista havia pogut passar a l’Espanya franquista i havia denunciat l’emplaçament de un dipòsit de carburant per a la aviació, sense pensa ni gens ni mica, l’infeliç «patriotero», el fet que la seva família vivia a poca metres de l’objectiu».

També va ser requisada per guàrdies d’assalt i unitats de l’exèrcit la casa nova de trinca de la família Pinós, encarregada a l’arquitecte Durant i Reynalts, que fou ocupada pel ministre d’obres públiques Bernando Ginés de los Rios i la seva escorta. El ministre hi fa fer construir un refugi antiaeri amb totes les comoditats. A cada alarma la senyora Pinós sortia de Can Baliarda, just davant i es presentava a don Bernardo tot cridant «vengo al refugio, pues soy la propietaria», el Ministre home correctíssim la feia entrar, sembla que si devia causar més pànic la senyora Pinós, doña Amparo, que no tenia pels a la llengua, que les hipotètiques bombes que poguessin caure a Horta (Xavier Valls «La meva capsa de pandora»).

Aquell va ser un any molt fred les muntanyes que rodejaven Barcelona van quedar ben pelades perquè milers de persones arribades de tot arreu van tallar les pinedes des del Tibidabo fins gairebé Montcada per poder fer-hi foc a casa seva. La gent va passar molta gana malgrat que molts habitants d’Horta tenien els seus horts que els facilitaven poder menjar verdures però lògicament no era suficient. La canalla feia cua a les masies demanant llet.

Durant el 1937-1938 hagueren panes d’electricitat i molt sovint el tramvia no anava i la gent pujava a la barriada tot caminant des de Barcelona, en aquella època tothom va caminar molt per anar a tot arreu.

A Horta van pujar a refugiar-se moltes famílies de Barcelona, sobretot aquelles que tenien segona residència que finalment es va convertir en permanent.

Can Querol a principis de 1938 fou seu de Les Brigades Internacionals abans no es retiressin del conflicte a causa de la pressió de la comunitat internacional a través del Comité de No-Intervención, després d'haver patit enormes baixes. Les Brigades Internacionals foren unitats militars formades per voluntaris d'esquerra vinguts d'arreu del món per lluitar contra el feixisme en la Guerra Civil espanyola, a favor de la República i en contra dels militars del general Franco reforçats pels règims totalitaris d'Alemanya i Itàlia.

A finals de la Guerra, las persones que havien estat significatives al país, part del Govern i tots els intel·lectuals catalans, van exiliar-se. 

Antoni Rovira i Virgili, recorda quan va haver de deixar la seva casa a la Font d’en Fargues. Ell era un gran escriptor, historiador i polític de la Generalitat, i la seva vida la passà a la seva torreta del carrer Marqués de Foronda. La seva experiència quedà reflectida en el seu llibre Els darrers dies de la Catalunya republicana, La seva casa d’Horta fou assaltada pels militars, els seus llibres llençats al carrer i cremats i el seu arxiu requisat, va oblidar-se sobre la taula de l’escriptori un llibre a punt d’acabar i que lògicament no es va poder acabar mai i que pot ser també va acabar cremat.

El seu arxiu personal, que els feixistes van requisar i enviar a l’arxiu general de la guerra a Salamanca, li va ser retornat no fa massa anys a la seva neta, concretament el 19 de febrer de 2015 en un acte que es va celebrar a la seu de l’Arxiu Nacional de Catalunya, a Sant Cugat,». Antoni Rovira i Virgili va morir a Perpinyà el 5.12.49, sense poder trepitjar terra catalana mai més.

La neta d'Antoni Rovira i Virgili contemplant els documents
 retornats. Foto Josep Maria Cortina

El dia 25 de gener del 1939 es veien les tropes franquistes perfilant les carenes de Vallvidrera i del Tibidabo, fugint del desastre soldats i més soldats republicans travessaven Horta a la desbandada, cercant la carretera de la costa, per anar a la frontera o retornar a casa.

Els trens que conduïen les tropes que tornaven des del front de l’Ebre i que marxaven cap a la frontera, van disminuir la marxa quan passaren per Barcelona a la fi que els soldats que ho volguessin tornessin a casa seva saltant del tren en marxa, els seus caps tiraren trets a l'aire a fi de fer veure que els volien contenir, el meu pare va ser un d’aquests noiets de la «quinta del biberón» que es va llençar del tren en marxa i va sortir corrents cap el Clot on vivia aleshores, sort va tenir que cap dels veïns no el va pas denunciar, cosa que fàcilment ves pogut passar.

Finalment com ja es sabut les tropes nacional van entrar per l’avinguda Diagonal de Barcelona el dia 26 de gener de 1939, la gent cansada de tanta guerra, mort i de passar gana els va rebre amb certa alegria, no s’imaginaven pas tota la repressió que es va desplegar per tota la ciutat desprès, que va ser cruel i nefasta per a molta gent. Qualsevol persona que pogués ser mínimament sospitosa de «no ser afecta al régimen» podia caure en desgracia, moltes dones van ser rapades i exposades a l'escarni públic .

Recreació de la pintada. C. Martín.

El gener de 1939, quan el rector va rehabilitar l’església de Sant Joan, persones de la Falange van acudir a empastifar la façana amb el rètol «Caídos por Dios y por España», la mateixa nit Xavier i Jordi Valls i Rafael Pinós, veïns els dos primers del carrer de la Rectoria, amb pintura que tenien a casa van dibuixar a sota la inscripció indicada, una tifarada amb un fumeral que ho rodejava tot i que per tal que no quedés dubte es remarcava amb el mot «merda». Pel matí els falangistes i el cap de policia volien endur-se al rector a comissaria per mirar de saber qui havia fet aquella pintada, les autoritats no van tenir més remei que esborrar amb quitrà tota la inscripció, gràcia a aquesta pensada l’església es va lliurar d’haver de lluir duran anys la llegenda de la falange.

Barcelona es convertí en una ciutat trista i grisa, la recuperació fou llarga i costosa. El barri d’Horta també havia sofert les conseqüències nefastes de la guerra fratricida, s’havien de reconstruir edificis i engegar de nou les escoles aquest cop inundant-les de l’esperit nacionalista dels vencedors, i de nous costums que imposava l’autoridad absolutista del Caudillo de España por la gracia de Dios.

Calia humiliar i trepitjar de nou aquest poble tossut l’esperit del qual va quedar somort sota les cendres del dolor i la misèria però que no pas havia desaparegut i que poc a poc i (ni que fos d’amagat) utilitzava el seu idioma  perseguit. es va anar refent i transmeten de pares a fills, esperant una nova oportunitat per esdevenir lliures del jou dels «vencedors».

Miguel d'Unamuno va dir VENCEREU PERÒ NO PAS CONVENCEREU,  i així va ser.

De la terrible postguerra en parlarem un altre dia.

.

(1) VICENÇ VITALLER LAMANI, Expresident de les Joventuts Radicals de Catalunya.»

Fonts informatives:

• HORTA (1904-2004) de Desideri Díez Quijano
• La meva caixa de Pandora - memòries de Xavier Valls
• Els darrers dies de la Catalunya republicana, Antoni Rovira i Virgili
• Oblits de Reraguarda: Els refugis antiaeris a Barcelona - Judit Pujadó i Puigdomènech
• La memòria Històrica del Campus Mundet - Gemma Tribó, Andreu Bresolí, Aram Monfort i Maribel Ollé
• Històries d'Horta - Mingo Ràfols

LA GRANJA VELLA, dels Jerònims fins convertirse en Martí-Codolar.

Per redactar un petit resum de la història de la finca Martí-Codolar, resulta imprescindible llegir el llibre «Los jardines de Martí-Codolar», editat per l’Ajuntament de Barcelona i escrit en conjunt per Ramón Alberdí i Rafel Casanovas.

Durant el segle XV, una part de les terres que havien estat propietat de la família Sabastida coneguda com mas Soler, fou cedida en emfiteusi a la família Gausachs. Durant el segle XVII, aquesta poció de terra estava molt a prop de la Torre Jussana al costat del camí dit de Sant Genís que baixava fins a la plaça d’Horta (plaça Santes Creus), per un profund torrent denominat d’en Gausachs que una mica més avall confluïa amb la Riera d’Horta.

Els seus propietaris, generació darrera generació desenvolupaven les seves activitats de manera tradicional, al igual que d’altres masies veïnes però a rel de l’última guerra franco-espanyola i de la guerra de successió al tro d’Espanya (1687-1697) la majoria dels camperols dels voltant de Barcelona ciutat va quedar molt empobrits.

Entre els camperols que van patir la llarga crisi de la guerra, es trobaven els Gausachs que per mirar de sortir-se’n, van oferir la venda de les seves terres als monjos jerònims (que eren ja propietaris de les terres properes de Torre Jussana) a canvi de convertir-se en masovers de la finca. La seva casa havia quedat mig derruïda i la família estava molt endeutada, no es veien amb forces de poder fer cap inversió per mirar millorar el seu futur que es presentava molt fosc. Els frares van acceptar i d’aquesta manera la finca var ser coneguda des d’aleshores com Granja dels Jerònims.

Els frares varen reconstruir la casa, van plantar arbres fruiters i milloraren el rec de les terres i les collites començaren a ser més generoses raïm, vi, blat, civada, cigrons, i d’altres fruites, verdures i cereals van omplir els graners del Monestir del Jerònims.

Més tarda varem comprar les terres on ara s’aixeca l’Hospital General de la Vall Hebron , varen reconstruir el mas Casalins i van anomenar al lloc la Granja Nova i així l’antiga granja dels Jerònims es va convertir en la Granja Vella en contraposició a la de nova adquisició. El camí del les Oliveres, unia ambdues granges i era en principi un camí privat que va desaparèixer amb les obres de 1992.

El cert però el sistema tampoc no els va funcionar a satisfacció dels frares ja que els donava moltes preocupacions i pocs guanys, així que varen adoptar la següent solució, ells es quedarien la Granja Nova, que estava més a prop del monestir i els terrenys de la granja vella i de la Torre Jussana que s’havien ampliat amb altres parcel·les de Can Grasses, formarien un lot que es posaria a la venda, unes 24 hectàrees.

Així és com les terres que havien estat propietat dels frares i treballades per camperols, varen passar en mans de la pujant burgesia de Barcelona que són els únics que movien diners en quantitat i podien, conseqüentment comprar-les.

Aquests burgesos tenien la seva casa a la ciutat de Barcelona i la seva finca de cap de setmana en les afores de Barcelona, una manera de demostrar el seu poder econòmic.

En 1798 finalment aquestes terres varen ser venudes a Josep Milà de la Roca que ocupava un lloc de alt nivell dins la burgesia barcelonina. Va renovar les terres i obrir noves mines d’aigua, traçar nous camins i reduir els espais improductius de la finca. Però va morir massa aviat el 1806 i la finca passà al seu fill Josep Joaquim Milà de la Roca i Astigarraga, qui va ser el creador pròpiament de can Milà, als que els hortenc anomenaven erròniament can Vilà.

La finalitat de monjos i pagesos no fou pas de crear jardins altres finalitat més peremptòries omplien els seus caps, vivien del seu treball i dels fruits que donava la terra que permetien assegurar, si bé no del tot, la seva subsistència .

Els nous propietaris eren comerciant i gràcies als seus nombrosos negocis varen acumular un gran capital que havien de invertir i si ve en volien treure un rèdit directe de la finca, també volien gaudir del seu paisatge. Van remodelar la casa donant-li l’estructura típica d’una masia catalana i transformant-la en una residència campestre de línies neoclàssiques amb elements romàntics , que va envoltar d’uns jardins dignes de ser recorreguts i contemplats, i tot plegat protegit per una tàpia que rodejava el conjunt. Tant li va agradar el resultat que va decidir quedar-s’hi a viure, deixant la seva casa de Barcelona.

Josep Joaquim Milà de la Roca va fer construir la balsa que primer es va conèixer com la de la petxina i més tard la les quatre estacions. Encara avui dia ofereix les seves aigües destinades al rec, si bé ha perdut la part decorativa que va ostentar en altres temps.

Amb tot Josep Joaquim no va descuidar la millora dels camps de la finca, es va assegurar l’accessibilitat des de la Riera d’Horta , va arranjar mines i cisternes , arreglar les vinyes i va obtenir permís del Rei per a fer construir dos molins a Torre Jussana.

Mentrestant , els seus negocis d’ultramar no anaven massa bé, havien començat les lluites independentistes de les colònies entre 1808-1814, depèn del país, que varen acabar en 1824 amb la derrota de les tropes espanyoles en la batalla d’Ayacucho.

Poc abans Josep Joaquim molt desanimat i malalt, ja organitzava la venda de les seves terres d’Horta. El 9 de març de 1824 firmava l’escriptura de venda en favor de Isidre Inglada i Marquès, Josep Joaquim mori l’any següent.

S’inicia doncs, una nova etapa, nous propietaris noves maneres de fer. Isidre Inglada havia rebut una educació refinada i tenia possessions a l'illa de Cuba i com d’altres compatriotes es va arruïnar a causa de les revolucions independentistes que acabem d’anomenar més amunt, malgrat tot el va poder seguir important grans quantitats de productes ultramarins.

Josep Joaquin es casà amb Teresa Codolar, cunyada d’un amic i col·laborador seu, Miquel Martí i Pujadas. Però el matrimoni no va tenir fills i com els sobraven els diners es van decidir a viatjar i a comprar més cases i terres i sobre tot viure la vida de la societat opulenta. El seu lloc de descans i prestigi social fou sens dubte la Granja Vella, amb la que es varen identificar i on van invertir part del seu capital.

El 1824 i 1825, el senyor Inglada va fer canvis en la casa edificada pel propietari anterior i el va convertir en un bonic palauet d’estil neoclàssic. Va ennoblir i embellir els jardins sota el guiatge d’un d’un arquitecte italià, va fer construir el jardí anglès on va plantar uns magnífics cedres, va fer bastir dues glorietes, entre sortidors i estancs d’aigua va col·locar unes boniques estàtues de déus de l’Olimp . A la bassa de la petxina va incorporar-hi estàtues de marbre blanc que representaven les quatre estacions i davant de la porta de la casa va potenciar un espai com si fos una placeta de poble amb un esvelta araucaria i bancs per a poder seure.

Jardins de la finca

Es van convertir en un meravellosos jardins enveja de tothom que els visitava, que van ser molts i persones de gran prestigi social com el rei Fernando VII i la seva segona dona doña Josefa Amália, el 17 de març de 1828. De la visita queda com record el monument que es va erigir i que es troba en el jardí de la Torre.

L’erudit Pasqual Madoz el 1847 va comparar la finca dels Inglada amb la de Can Gomis situada al poble de Gràcia, deia que lluïa amb elegància i bon gust, ambdues - va escriure- tenen uns bonics jardins, boscos , marbres, camins cobert de formoses i espesses plantes enfiladisses i magnífics jocs d’aigua».

Teresa Codolar va morir el 5 de gener de 1851 als 63 anys i el seu marit Isidre Inglada el 19 de gener de 1852 als 77 anys.

La Finca dels Inglada va passar testamentariament a mans del seu nebot Joaquim Martí Codolar. I Torre Jusana a nom d’un altre nebot Josep Vallier i Codolar.

Les terres que va heretar Joaquim Martí i Codolar ocupaven una extensió de 28 hectàrees.

Entren en escena doncs la família Martí-Codolar, nous exponents de la burgesia barcelonina, coneguts comerciants i relacionats amb activitats bancaries, Joaquim Martí Codolar fou entre d’altres coses, fundador de l’antic Banc de Barcelona, entrava amb aquest fet a formar part del grup de banquers anomenats «els amics de Manuel Girona).

Família Martí-Codolar el 1887

Estava casat amb Mariàngela Gelabert i Jordà , qui va heretar els bens del seu pare i un sentit del negoci, de l’estalvi i de la disciplina administrativa, dignes de ressaltar.

El matrimoni sempre va viure a a la ciutat de Barcelona i van tenir dos fill Joaquima i Lluís.

Marit i muller varen fer una aposta pel paisatge d’Horta agrest i amb terres en gran part verges. Joaquim va adquirir la finca de la Granja Nova que desprès de revolucions, exclaustracions i desamortitzacions havia passat a mans d’un comerciant de Barcelona i el 1855 compra al pagès Jaume Duran i Marí, un terreny que no arribava a un hectàrea d’extensió que li feia falta per dur a terme el seu somni de construir un llac que servís per a embellir els jardins i alhora distreure i alegrar als seus habitants.

Llac romàntic, foto B. Jordà

Va començar per assegurar-se el subministrament d’aigua prolongant antigues mines fins a conquerir les entranyes humides de la serra de Collserola i va fer construir una gran balsa que per la seva forma la gent va anomenar la balsa quadrada rodejada d’arbres plataners.

El senyor de la casa però, no va arribar a veure el final de les obres atès que va morir el desembre de 1956. Amb la construcció del llac, que des de novembre de 1856 i amb un sortidor central, animals aquàtics, la barqueta, els salzes, els eucaliptus i les plantes exòtiques, donava a l’espai una dimensió encantadorament romàntica. No és d’estranyar doncs que el conegut pintor Santiago Rusiñol els arribés a immortalitzar en algunes de les seves pintures. Aquesta part del jardí va desaparèixer en 1992 en obrir l’avinguda Vidal i Barraquer.

Santiago Rusiñol pintant els jardins

Una de les seves pintures dels jardins de Martí-Codolar.

Des d’aquell moment Mariàngela que tenia aleshores 51 anys, va agafar la direcció de l’economia familiar i va demostrar el que sempre havia estat, una gran senyora.

l’Últim creador de la Granja Vella va ser Lluís Martí i Gelabert, que va assumir i reprendre l’obra iniciada per Isidre Josep Milà de la Roca. En Lluís va ser capaç d’una cosa que els seus antecessors no havien ni somniat, la seva obra va ser del tot original, en 1900 no havia res a Catalunya que superés en conjunt la Granja Vella. Ho havia aixecat amb la seva empenta i fortalesa econòmica i la seva exquisida sensibilitat de prohome de la vida barcelonina.

En 1886 ja havia aconseguit ser tan famós i el volum dels seus negocis havia crescut tant que no es va acontentar amb utilitzar el cognom Martí – molt generalitzat a Catalunya- que so licità a la Corona autorització per afegir-hi el cognom Codolar, així passa a dir-se Lluís Martí-Codolar i Gelabert.

Des de la majoria d’edat de Lluís Martí-Codolar aconseguida el 1864, fins aproximadament 1931 – arribada de la Segona República-, van ser 65 anys d’or de la Granja Vella.

Lluís Martí- Codolar es va casar en 1866 amb Consuelo (Maria de la Consolación) Pasqual i de Bofarull i van tenir set fills, tres dels quals, els barons evidentment, van rebre una bona educació. Lluís el primogènit fou enviat a estudiar a Londres. Quan va tornar va treballar a costat del seu pare fins que aquest va morir. En 1902 es casà amb la francesa Victorie Baster i Robert i el casament es celebrà en la Granja Vella. No van tenir fills, va morir en la torre d’Horta en 1921 només tenia 50 anys. La seva desaparició va resultar fatal per a el futur de la família, més en concret per a la Granja Vella.

Casament en l'hirvernacle  de la Granja Vella 

Sebastià MartíCodolar, el segon dels fills barons el pare el va veure capacitat per dedicar-se a la ramaderia i li va encarregar la direcció de l’explotació ramadera de la Granja Vella.

A Xavier el va orientar cap a estudis científics. A partir de 1939 ell i la seva germana Àngels, van jugar un paper decisiu en la transmissió de la Granja Vella.

El 1865 quan només tenia vint-i-dos anys i encara era solter, va pensar en com donar vida a les zones enjardinades , al llac i a l’estanc que ja estaven construïts i va omplir-los de faisans, flamencs i les aigües de pelicans, ànecs , oques i cignes. Amés va construir un petit jardí zoològic d’aclimatació, com estruços, cangurs, llames del Perú, gaseles, i fins i tot una girafa i un parell de camells, que es van arribar a reproduir sense massa problemes i en això consisteix precisament el seu principal mèrit, doncs tots els animals disposaven d’instal·lacions acord amb les seves necessitats. L’elefant va entrar a la finca en 1882 i només comptava amb nou anys. Aquesta col·lecció privada es convertí en la més important d’Espanya en el seu gènere.

Alguns del animals de la  Granja Vella i el sr. LLuís Martí-Codolar

El crac de la seva casa de comerç va acabar amb el seu somni ja no podia mantenir el seu zoològic particular i va confiar en el sr. Darder la seva venda. Darder va fer tots els possible a la fi que la col·lecció no sortís pas de Barcelona. El 23 d’abril de 1892, la Junta del Museo de Ciencias Naturales, Parque zoológico y Jardín Botànico presentà a l’Ayuntamiento «una valoració de justipreu» de la col·lecció que el Consistori va aprovar per unanimitat, i va donar vist-i-plau per comprar els animals al Sr. Lluís Martí-Codolar per 30.000 pessetes de l’època. Així el dia 24 de setembre de 1892, festa de la Mercè l’Ajuntament inaugurava el Parque Zoológico.

L’elefant es va passar deu anys en la finca Martí-Codolar, era petit i li deien «baby» , però en el zoo quan ja tenia 19 i era prou gran , els visitants el van batejar amb el nom de l’Avi i va arribar a ser molt popular.

Amb el pas dels anys i des de la mort de la mare, els tres fills supervivents es van encarregar de la finca, que poc a poc va anar perdent lluentor; es va anar degradant els jardins que ja en 1931van deixar d’exhibir-se. El germans pràcticament no hi anaven i preferien anar a la seva casa de Cadaqués.

Pintades dels comités de la CNT de 1936. Foto de 1998

Durant la guerra la finca va ser ocupada. Primer va ser saquejada i molts dels seus llibres i mobles van ser cremats al pati d’entrada - els masovers d’amagatotis van amagar a casa seva alguns exemplar que van retornar als propietaris quan van recuperar la finca- per comitès de la CNT-FAI, com quedà reflectit en les pintades que es van quedar en una de les parets ..

Els colons es van refugiar en les seves cases i els senyors en la de Barcelona. Finalment la finca va ser expropiada per la Generalitat i destinada a escola dels nens orfes de la guerra.

Quan va acabar el conflicte, els vencedors van retornar la finca als seus propietaris, concretament a Javier i Angeles Martí-Codolar. Don Javier en morir volia traspassar la finca als seus familiars i doña Ángeles, la seva germana, als Salesians, finalment es va imposar després d’uns anys d’estira i afluixa, el criteri de la segona i la finca va ser cedida als Salesians el 10 de juny de 1946, els quals en  la readaptació del palauet a la nova finalitat seminarista, van arrancar-ne tres de les quatres façanes, circumstància que va donar lloc a les queixes dels antic propietaris quan el van visitar a posteriori. La mirada del religiós no és mai artística sinó asteta i deixa petjada per allà on passa.

La fi de les grans finques d’Horta que en molts casos han estat anar a parar en mans de religiosos o religioses, per cessió o per venda, Martí Codolar, Can Marcet, Can Carabassa, en són un exemple. Aquest fet,  va donar lloc  a que perdessin gran part del seu encant i dels seus jardins, prova evident Can Carabassa que actualment despullada de tota la bellesa que l’envoltava.

• El palau Desvalls ara convertit en quasi una ruïna, propietat de l’Ajuntament, sols el jardins es salven.
• Cal Gallart, és actualment la seu dels estudis de formació continuada de les Heures, Fundació Bosch i Gimpera – UB, pot ser és la millor conservada.
• Can Cortada i Can Travi Nou, són actualment sendes restaurants i es conserven amb una certa dignitat.
• Can Travi Vell, millor dit el que quedava, forma part de l’edifici de la Guàrdia Urbana.
• Can Mariner, en queda la forma exterior i poc més, convertida en la biblioteca can Mariner d’Horta
• Can Querol, amb un aspecte general molt penós, i rodejat de tendes a la fi que la fundació en pugui  treure rèdit econòmic del que fora el seu jardí de la finca, convertit en una residència geriàtrica

i moltes d’altres han desaparegut per vergonya d’aquells que les podien haver conservat com Can Gloria per posar un exemple ben trist,

Així doncs, gran part de l’enorme patrimoni històric que havia gaudit Horta ha mort per deixadesa, i desinterès de la Administració o interessos econòmics de particulars, queda el que queda i esperem que sigui respectat.

Fons de Consulta: Los jardines de Martí-Codolar, de Ramon Alberdi i Rafael Casanovas. Martí Codolar una obra social de la burgesia, també a càrrec de Ramon Alberdi i Rafael Casanovas. Fotos del Fons de la família Martí-Codolar.