Ah!,
l'hospital si que li va agradar, era una torre amb un gran jardí i
les criatures que no havien d'estar al llit, se les deixava sortir a
jugar-hi.
La
cambra era petita, de dos llits, en l'altra hi havia una nena de
dotze anys de nom Maria, estava tot el dia tombada i no podia
moure's, sempre es quedava una estona fent-li companyia, parlant però
s'avorria malgrat la seva mare li duia moltes joguines.
 |
| Fotos de l'hospital infantil Hospital de las Colonias Extranjeras. |
Com
l'hospital estava a Barcelona no estava molt lluny del Camp de l'Arpa
3), així que també li va portar una nina tant gran com ella, la
Shirley Temple i quan se n'anava a jugar al jardí, li deixava a la
Violeta aquesta nina tombada al seu costat a la fi que li fes
companyia. Violeta deia que que era molt bona perquè li deixava la
nina, la veritat és que no li agradaven les nines i menys aquella
grandota. També li lligava a la capçalera del llit altres joguines,
com ninos fets de llana o cotxets o bosses que li havia dut en
Pasqualet.
En
Pasqualet la venia a veure totes les setmanes i sempre li duia una
bossa com les de la Mimí o la Daisy , en tenia de tots els colors,
blancs, roses, blaus i cadascun duia una cara dibuixada diferent, de
la Mimí, la Daisy, en Plutto, Mickey o de l'ànec Donald, tenia un
munt de bosses.
Totes
les nits li donaven de postra arròs amb llet, que li agradava molt i
també li agradava el gran menjador, els vidres eren alts i tenien
dibuixos de colors, era molt agradable, les taules eren rodones i
baixetes i només per a quatre o cinc criatures, tot era molt plaent.
Jugar
al jardí era fantàstic, els nens eren molt diferents dels que hi
havia a Sant Llorenç de Munt.
Hi
havia un que tenia atacs epilèptics i les infermeres els tenien dit
que si queia, li posessin un pal entre les dents a la fi que no es
mossegués la llengua i comprovessin si en caure s'havien fet sang,
sinó només se l'havia de deixar sobre el terra que ja li passaria
l'atac i sols s'havia de donar avís si sagnava. Mai no es va fer res
de manera ja se li havia passat l'atac es posava dempeus i tornava a
jugar com si res.
Jugaven
molt a fet i amagar i a córrer i parar.
Hi
havia un altre al que li faltava una cama que havia perdut en un
bombardeig, però amb la crossa corria més que no pas ella amb les
dues cames.
No
entraven a la torre ni quan plovia, les bardisses del jardí eren
molt espesses i no deixaven passar l'aigua, així que ens refugiàvem
a sota i cantàvem.
Que
llueva, que llueva
la
virgen de la cueva
los
pajaritos cantan
las
nubes se levantan
Que
si, que no,
que
caiga un chaparron
que
rompa los cristales
de
la estación.
I
si el ruixat era fort, més el hi agradava, les infermeres ni
s'assabentaven, tenien massa coses a fer.
 |
| Foto de l'Hospital de les Colònies Estrangeres |
Només Maria seguia blanca com els llençols i tombada sobre el llit.
I
passà el temps fins que un dia tot es va posar de cap per vall.
Deien
que els fatxes estaven a les portes de Barcelona, la gent gran estava
molt espantada i es movien com bojos amunt i avall, embalant fitxers,
medecines, coses de vidre. Els camillers també anaven com bojos
ajuntant en els passadissos aquells nens que no es podien moure.
Als
altres se'ls va dir que es vestissin, que guardessin les coses que
poguessin en la seva maleta i que no es treiessin pas els abrics. Els
van donar una tarja a la fi que se l'enganxessin sobre la roba amb
una agulla imperdible i que no es moguessin del menjador ni
destorbessin.
En
mig d'aquell desgavell la seva mare va arribar i els va dir que
s'enduia la nena per fugir, li van dir que no es preocupes per la
seva filla, que seria evacuada amb l'hospital però ella va insistir
i se la va endur.
Havia
començat 1939 i la nena acabava de complir els cinc anys, el llarg
1938 s'havia acabat, l'hospital dels espies havia estat agradable
però el món semblava avocat anar de de cap per vall.
Tenia
fred, duia un abric de mariner que havia comprat la seva mare abans
de pujar a Sant Llorenç de Munt, un preciós abric blau marí amb
botons daurats.
Havien
anat als magatzem El Águila i havia hagut de tombar el cap en
darrera per poder contemplar l'àliga que lluïa dalt la torre dels
magatzems. Van pujar al primer pis per una gran i ampla escala i allà
en un recó hi havia un maniquí amb l'abric. La dependenta va
protestar perquè era l'únic que quedava i segons va dir era de nen,
es botonava al revés, però ella es va posar pesada com sabia fer
quan li interessava molt una cosa i es va quedar amb l'abric de nen.
També
duia les seves botes fins els genolls, així que no tenia pas fred
però estava molt i molt cansada.
Els
tramvies no funcionaven, només passaven camions i més camions,
carregats amb gent apinyada i amb la cara molt blanca, Primer la mare
la va dur a casa seva al carrer Fresser, on havia fet les maletes
però les maletes pesaven molt, a més de les joies de la mare, havia
bolcat els coberts de plata, així que havien parat a casa de l'oncle
Nilo, a Gràcia a la fi de deixar les maletes, posar la roba en una
d'elles i deixar la coberteria que pesava massa.
 |
| 25 de gener de 1939 a Barcelona. Fugida dels republicans |
El
seu oncle estava molt furiós, volia que es quedessin, deia que no
havia pas cap problema polític contra la mare, que no havia de
témer res de Franco, però la mare li va dir que no volia veure
caure la República que li en feia massa mal.
Així
que van continuar caminant, amb una sola maleta, fins a la casa dels
seus avis. El seu avi era un dirigent de la UGT, estava molt ocupat
organitzant camions i de l'evacuació dels membres de les famílies
del barri, l'àvia que també estimava molt la nena tampoc es va
fixar massa en ella, estava atabalada fent i desfent maletes,
decidint què s'enduia i què no, l'avi era més concret, dues
maletes per família l'espai en els camions era per a les persones i
no pas per a les coses.
Li
va dir a la seva nora que no tenia espai ni per a ella ni per a la
neta, que tot estava calculat i més que just, que es quedés a
Barcelona, que ella no tenia antecedents polítics i que no li
passaria pas res.
S'havia
fet ja de nit, tota la ciutat estava a obscures i seguien caminant.
Van creuar la plaça Catalunya i pujaven pel Passeig de Gràcia fins
a la Pedrera, allà hi havia l'escola dels quadres comunistes, que
també estaven organitzant combois de camions.
Quan
van entrar la nena en la seva ingenuïtat de seguida va intuir perquè
es deia escola de quadres, era un saló immens i el terra era de
grans rajoles blanques i negres, segur que per aquest motiu rebia el
nom de quadres.
Les
xemeneies estaven enceses, molta gent en mànigues de camisa,
carregant una pila de papers sobre els seus braços que deixaven
caure al foc; estava ple d'arxivadors i mobles bolcats i de papers
que havien caigut. Ningú no els hi feia cas, quan la mare va
aconseguir parar a un d'aquells homes, aquest li va dir que no
disposaven de lloc per a elles en els camions, que estaven formant un
tren a la fi d'evacuar un hospital militar en la plaça Catalunya,
que provés allà.
Així
que van tornar a sortir a l'obscuritat del carrer, els llums estaven
totalment apagats, totes les cases tenien les cortines tancades a la
fi que la llum no hi arribés pas al carrer, això es feia perquè
els avions que venien a bombardejar no poguessin localitzar res des
de les altures.
 |
| Composició de Carme Martín |
Els
camions circulaven sense llums i la gent que caminava eren ombres
obscures amb molta pressa.
Però
a baix de tot del passeig de Gràcia s'apreciava una gran resplendor
vermell en el cel, una de les ombres els va explicar que estava
cremant l'hotel Colom i algú més va afegir que havien incendiat
els dipòsits de la Campsa en el port, a la fi que no caiguessin en
mans dels fatxes.
 |
| Composició de C. Martín |
Estava
cansada i amb molta gana, en tot el dia només recordava haver menjat
a casa de l'oncle Nilo, una llesca de pa amb oli que li havia fet la
seva tia Lídia, mentre l'oncle i la mare discutien.
L'oncle
Nilo havia posat dins de la maleta un grapat d'avellanes, mig kilo de
pa i un pot de llet condensada. Però igual que sentia que no es
podia queixar pel cansament, tampoc no podia demanar menjar.
Ja
no passaven camions, tan sols en van trobar un baixant pel passeig de
Gràcia, eren carabiners, la mare els va demanar si les podien
agafar, però anaven apilats amb les seves famílies i no tenien
lloc, tampoc hi havia ja ombres esmunyint-se'n.
Van
arribar a les escales que hi havia entre les dues fonts de la plaça
Catalunya, ella les coneixia molt bé, per haver anat a agafar el
metro o el tren de Sant Cugat on els seus avis tenien un petit
terreny i somniaven en fer-se una caseta. Tampoc es veien llums
perquè els vidres estaven pintats de negre per culpa dels
bombardejos, però quan varen entrar es van veure inundades de llum
i calor i a mesura que s'apropaven a les andanes dels trens es
sentien un munt de veus parlant a crits i tothom alhora.
Des
de dalt les escales, les andanes semblaven un formiguer com aquells
que la tia Rosina tenia en el seu jardí, estava ple de gent
movent-se, parlant a crits i no es veia pas cap tren.
 |
| Composició de Carme Martín |
La
llum era molt forta i els soroll també. Van baixar i van començar a
moure's entre la massa. La mare es va sentir atreta per un grup de
tres dones i un nen i una nena assegudes sobre el terra i recolzades en la paret, es van presentar eren les germanes Daviu que tenien
els marits al front i Neus amb els seus dos fills, era vídua, al
final es va poder seure sobre el terra, sense treure's l'abric
malgrat la calor que feia, no era pas qüestió de perdre'l en
aquell desori. La mare com sempre va començar a parlar pels
descosits, també parlava d'ella “que si la nena per aquí, que si
la nena per allà”, però ningú no en feia cas de la nena ni dels
altres dos xiquets que eren més grans que ella, onze i dotze anys va
dir la Neus que era sorda com una tàpia.
Mentrestant,
s'estava formant un tren per a un hospital militar dins el túnel
però ningú no sabia pas si deixarien pujar civils.
Tots
els que omplien l'andana eren dones i nens, hi havia un munt de
basques que ja havien fugit un cop de les seves cases i s'havien
refugiat a Barcelona. Les Daviu no sabien res de política, el marit
de la Neus havia estat anarquista, moltes basques eren comunistes i
unes altres, com la meva mare, es sentien simplement republicanes,
ningú semblava tenir antecedents polítics però, cap volia ésser
al país quan entressin els fatxes.
S'explicaven
barbaritats del que havien fet i feien en llocs com Lleida i els
afusellaments, afusellaven a qualsevol, tanmateix a la gent dels
ajuntaments o només per haver estat jurat, quan van entrar a Madrid,
a Vallecas ¡van afusellar fins vint-i-sis-mil persones!.
La
nena es va posar dempeus per mirar de veure alguna cosa, es va fins i
tot pujar a un dels bancs. Hi havia un home pujat sobre la cabina de
l'andana central i duia un megàfon i feia els possibles a la fi que
la gent callés i per fer-se sentir.
Els
ferits i el personal sanitari ja hi són als primers vagons del
tren, hem enganxat tots els vagons disponibles al darrera, ningú no
serà admès als vagons de l'hospital ni en l'últim furgó de
càrrega tancat.
La
gent va començar a recollir les seves maletes, les mantes, inclús
els matalassos, havia gent que deia que vivia sobre aquelles andanes
des de feia un any, per por dels bombardeigs.
El
tren va entrar lentament, la màquina i algun vagó va quedar dins
els túnel, la mare i la nena van quedar pegades contra la paret i la
gent va assaltar el tren.
Les
Davius i la Neus amb els seus fills havien desaparegut.
La
mare no es va moure fins que tothom va haver pujat, tenia por que no
trepitjaren a la nena, es van acostar al tren, no hi havia forma
d'entrar-hi, estava ple, fins i tot els estreps, de gent i
d'embalums, mentre els ferits guaitaven per les finestres silents i
tristos.
Algú
les va cridar, eren les Davius, es van acostar a la finestra del tren
i com no havia d'altra manera de fer-ho, la mare els va allargar la
maleta i va alçar la nena en braços a la fi que l'agafessin des de
dins, ella ja s'espavilaria per entrar malgrat l'aglomeració.
Finalment
el tren va arrancar, eren les dues del matí del 26 de gener de 1939
i la nena tenia cinc anys i onze dies
CAMÍ
DE FRANÇA
Duien
el sostre del tren pintat de blanc amb grans creus vermelles, deien
que d'aquesta manera l'aviació enemiga sabria que era un hospital i
que no els bombardejarien però, els aviadors devien ser curts de
vista perquè els van bombardejar igual i els avions els metrallaven,
el cap de l'expedició era un metge coronel i molts cops donava
ordres a la fi que es baixessin les cortines, deien que estaven
creuant les línies enemigues que estaven ja per davant.
Quan
els bombardejaven, el tren anava donant salts sobre les vies i el
bombardeig era molt fort , el coronel feia para el tren i que la gent
es dispersés pels camps, tombats sobre el terra, els que no podien
baixar-se eren els de l'hospital i el grup de les Daviu, la Neus i la
mare no volien baixar del tren. Es tombaven sobre el terra i es
posaven per sobre els seients encoixinats perquè venien els avions i
metrallaven el tren i les podia tocar alguna bala.
Una
de les vegades, quan la nena es va tornar a seure en el seu lloc, va
sentir que alguna cosa li cremava sota el cul, era un tros de
metralla, tothom va dir que s'havia salvat de miracle però la seva
mare no volia baixar del tren.
En
una de les parades una de les basques va perdre els seus dos fills,
la van tenir que tornar a pujar al tren a la força, cridava –
Josechu!, Marichu!.- O quelcom semblant, deien que estava histèrica i
la van haver d'atendre els metges dels vagons de l'hospital.
Per
aquesta raó la mare no volia baixar pas, deia que era tan perillós
estar fora com a dins, malgrat que la gent continuava baixant perquè
havia corregut el rumor que el furgó de cua era ple de trilita i ja
se sap que la trilita salta amb qualsevol cop i amb els salts que
havia donat el tren quan bombardejaven!.
 |
| Refugiats arribats a França. 1939 . Arxiu Tarradellas |
Una
de les vegades que el tren es va parar per les bombes, es va quedar
aturat en mig d’un camp de cols, ja no els quedava res per menjar
així que la mare va baixar i va robar una col, els dos fills de Neus
se la van menjar, però com la podien coure la nena s’hi va negar,
les Daviu no semblaven pas que passessin tanta gana, la mare tenia la
sospita que alguna cosa guardaven dins les maletes però que, igual
que les basques, no repartien..
A
la fi varen arribar a Llançà i el coronel va decidir donar una nit
de descans abans de creuar la frontera. Les dugueren al teatre del
poble, tanmateix varen baixar els ferits que estaven menys greus,
aquella nit dormiren en les butaques però la mare i la nena varen
preferir estirar-se sobre el terra.
Es
feia de dia, era hora de tornar al tren però, per la nit uns
guàrdies civils havien robat la locomotora. Un empleat de l’estació
i el coronel varen sortir en persecució de la locomotora sobre una plataforma com les
que la nena havia vist en les pel.lícules del «Gordo y el Flaco»
que el seu oncle Ricardo li passava el diumenges a casa dels avis.
Un
dia més sense poder menjar i la nena sentia els intestins fent-li
sorollets, la gent es va recórrer Llança a la recerca de menjar però
tot estava buit, els del poble s’havien fet fonedís, només
quedava el ferroviari i algú de l’ajuntament, alguna casa no
estava tancada però solament quedaven les parets.
Finalment
van tornat tots al tren, hipotèticament havien de continuar el
viatge. En l'estació però, es sentia un gran enrenou i cridòria,
tothom es preguntava què farien a partir d'aquell moment, la gent
estava ja molt cansada i famolenca, els faltaven les forces, com era
possible tanta desgràcia en les seves vides?.
Què
havia succeït durant el temps que havien deambulat per Llançà?:
doncs que dos guàrdies civils havien robat la locomotora feia poca
estona i sense locomotora no hi havia viatge. El Coronel metge que
comandava la comitiva de refugiats estava molt enrabiat i juntament
amb l'encarregat de l'estació varen pujar a una vagoneta d'aquestes
que surten en les pel·lícules de l'oest americà i mecànicament
van sortir amb tota la pressa que van poder a la recerca de la
màquina.
Per
sort, al cap d'unes hores van tornar amb la necessària locomotora i
van poder prosseguir el viatge cap a la frontera, la nena no va saber mai com ho havien aconseguit.
El
31 de gener de 1939 tocaren sol francès. Però aquesta és una altra
història.
NOTA: Les fotografies simplement il·lustren la narració no tenen res a veure amb la persona que ens ha cedir els seus records.
Records de la veïna del Guinardó Raquel Piquer Alsina, traduïts al català per Carme Martín
Fonts d'informació: Estació de trens de la Plaça Catalunya en l'època., Fotos de l'Hospital Evangèlic de Barcelona que durant la guerra es va rebre el nom de Hospital de las Colonias Extranjeras. també va ser l' Hospital de Sangre (Cruz Roja) i Hospital de niños refugiados .
