VESTIGIS DEL MÓN RURAL - segona sortida "De can Cortada a can Quintana"

Us presentem un recull de fotos de la caminada, fotos realitzades per Pep Nicolau i Carme Martín, durant la sortida.

SOTA LA POLS DEL GUINARDÓ, records de postguerra

L'Hospital de Sant Pau incloïa en el seu projecte inicial d'un pavelló de vetlla de difunts que estava situat a la cantonada que feien els carrers Mas Casanovas i Sant Quintí.

Detall d'un plànol d'en Doménech i Muntaner de  l'Arxiu Històric de l'Hospital de la Sta Creu i de Sant Pau

En principi el projecte era que hi hagués un edifici central rodó amb una cúpula octogonal, unit amb la sala de autòpsies per sota terra, al costat del qual es disposaven dos cossos rectangulars més petits, un al servei de l'Hospital i l'altre pels parents dels difunts.

Projecte del pavelló de l'Arxiu Històric de la Sta. Creu i de  Sant Pau, Miquel Terreu autor  del model

De tota manera, com molts dels altres pavellons, o no es va arribar a bastir com estava projectat o bé posteriorment molts van ser engrandits canviant el seu aspecte inicial. No creiem que fos aquest el cas, malgrat que la disposició del seus element va ser si fa o no fa la mateixa i el que realment es va dur a terme és l'edifici que podem apreciar en la foto adjunta.

Part d'una foto més gran de la ICC, de la dècada dels seixanta

No m'havia recordat mai més d'aquest pavelló que vaig visitar la dècada dels seixanta amb el meu pare a rel de la mort de la meva àvia paterna fins que fa poc vaig llegir el llibre "SOTA LA POLS" d'en Jordi Coca, on en un dels seus capítols descriu una escena on a es parla abastament l'aspecte interior d'aquest pavelló (oficialment Pavelló de la Ressurrecció),  que seguidament passo a reproduir en part:

Desprès vam tirar per unes escales que duien a uns carrers amb molt pendent i de cases baixes com les nostres però diferents, i lentament ens vam allunyar de la muntanya, jo no havia estat sol tant lluny de casa i estava una mica excitat de seguir a la colla per carrers i carrers i llavors, per acabar-ho d'arreglar en Perico va suggerir de dur-me a veure els morts de l'hospital.

Font Joan Corbera. Autor desconegut.

"Així sabrà el que li espera...", va dir referent-se a mi.

Jo no sabia si allò anava de debò o únicament em feien una broma però a mesura que ens acostàvem a l'hospital, tothom va callar. Fins i tot l'Antonio es feia el ronsa... Però quan al cap d'una estona vam entrar al recinte enjardinat, tan ell com en Ramon, el Perico i el Jaume es van posar a caminar amunt i avall per comprovar si hi havia algú pels voltants que vigilés. El Joanet i jo també havíem de tenir els ulls ben oberts, ens van dir, i ens van fer passejar per aquell indret que, més que no pas un hospital, semblava un poble ja que hi havia edificis independents l'un de l'altra, separats per avingudes i jardins polsegosos i tristos.

Autor J. Ribera Llopis 1923, Arxiu Històric de l'Hospital de la Sta Creu i de Sant Pau

.......

Al cap d'una bona estona de passejar tot mirant de reüll als homes de bata blanca, ens vam aplegar novament prop de l'entrada del darrere per on havíem arribat.

"Està bé", va dir en Joanet a en Ramon "no ens vigila ningú" i aquest va ser un gest d'aprovació amb el cap. Jo no sabia on em duien , però estava segur que no veuria res del meu gust, i els vaig dir que me'n volia anar.

"No em toquis els collons..." va fer en Perico, tot agafant-me pel braç i, d'una revolada, em va anar darrera un edifici vell que semblava l'entrada de l'infern.

No sé quanta estona vam estar així, quiets sense dir res i suant de fred. A mi se'm va fer etern. Se'm glaçaven els dits dels peus i tenia la pell de gallina a tot el cos. El Perico m'agafà del braç. De tant en tant en Perico treia el cap per comprovar que no hi hagués cap bata blanca. Finalment em van empènyer i vam córrer arrambats a la paret fins arribar a una porta que el Ramon va obrir a poc a poc amb el peu....I vam entrar.

Autor J. Ribera Llopis 1923, Arxiu Històric de l'Hospital de la Sta Creu i de Sant Pau

La primera impressió va ser que a l'interior era fosc. Només hi havia una claror blanca que baixava d'unes finestres altes, una claror que queia damunt de tres taüts oberts dintre dels quals es veien dos homes i una dona despullats . Era fascinant, però de sobte vaig notar que em fallaven les cames. Els morts semblaven tres ninots de cera i ella la primera dona despullada que veia, tenia molt de pel a l'entrecuix. Un dels homes era vell, petit, prim. L'altre tenia una ma al ventre. Aleshores vaig sentir que em Perico em deixava anar el braç i tots cinc vam sortir corrents cap els jardins. El cor em bategava com si s'hagués tornat boig i, en aturar-nos, em vaig adonar que m'havia pixat una mica els pantalons....

Així va ser com llegint el llibre d'experiències i records d'en Jordi Coca al barri del Guinardó durant  els dies grisos de la postguerra, vaig recordar el dia que vaig anar amb el meu pare a l'Hospital de Sant Pau, situat a l'última punta de la Institució, al darrera de tot on el món semblava acabar. Allà s'exposaven els cossos de les persones que havien de ser enterrades durant el dia (abans no s'esperaven les 48 hores que es van establir més tard), a la fi de donar-los l'últim adéu, entre les que havia el cos de la meva àvia paterna.

El recinte, no gaire gran, era fosc i llòbrec, crec que bastit de totxo vermell, sense ornaments, amb unes finestretes no gaire grans bastant altes,  sota les quals recordo veure les despulles de la meva àvia exposades a la mirada de propis i d'estranys..., va ser una experiència poc agradable per una nena de catorze o quinze que devia tenir jo aleshores, que va quedar amagada en els plecs insondables de la meva memòria fins que la lectura del llibre "SOTA LA POLS" la va fer emergir.

Per a més informació: De Santa Creu a Sant Pau  Pavelló de la Resurrecció

TEMPS D’OCI AL BAIX GUINARDÓ DURANT EL FRANQUISME: VICENTE GARCIA I EL CENTRE ESTANISLAU KOSTKA AL TORRENT DE LLIGALBÉ

L’actual carrer Bergnes de las Casas es potser la zona urbanitzada més antiga del Baix Guinardó, ho és des de mitjans del segle XIX. Però molt a prop trobem encara un dels vestigis rurals i de comunicació del Pla de Barcelona que han resistit el pas del temps, el torrent de Lligalbé. El nom fa referència a una masia, documentada des de l’any 1147, que estaria situada, segurament, al turó de la Rovira a prop de la de can Baró. El torrent també havia portat els noms de Frares, Notari i Faura. 

Imatge actual del c. Bergnes de les Cases, fins 107 anomenat El Pou. Foto Web Ajuntament

Aquest raconet entranyable, encara que degradat amb intencionalitat, està ara en perill de desaparició i perdérem, una vegada més, una part del nostre patrimoni i de les nostres arrels. Havia estat el lloc on s’unien el torrent amb el camí de la Llegua, antiga via rural que comunicava Gràcia, com a continuació de la vella Travessera de Dalt, amb la vila de Sant Andreu. Tenia l’entrada a l’alçada del número 48-50 de la Ronda del Guinardó. 

Fa aproximadament quatre anys va quedar mutilat i tancat en aquesta part, ocupant el seu lloc l’ampliació d’una petita residència d’asil anomenada Casa de Família Sant Josep Oriol. Un estrany i fosc pacte del Districte amb una Fundació privada per crear al mateix temps un gran Centre Sociosanitari, va fer possible aquesta mutilació, que no només va tancar aquest important pas, que de fet era un camí públic, sinó que va significar el final del centre Kostka, com explicarem més endavant.

Aquesta zona, envoltada dels bonics passatges de Sant Pere i de Boné, eren propietat de Manuel Boné i Boné un fabricant d’arpilleres (sacs per al transport), que va comprar aquests terrenys als anys vint del segle passat. Precisament el passatge que porta el seu nom comunicava directament amb el torrent abans de l’obertura del carrer Lepant. Ara només queda una petita part amb entrada per carrer Padilla i una altra per Mas Casanovas amb dos petites cases baixes i una fita amb les inicials TJU, just on es separaven el torrent i el camí de la Llegua.

Pedra de Lligalbé- foto Andrés Paredes

 

Les parets d’aquest camí en aquesta part delimitaven amb un frontó, en terrenys de Boné, denominat Jai Alai i que portaven uns bascs. L’entrada estava al final del passatge Sant Pere i davant d’un barraquista que sempre anava descalç. Al final de la Guerra Civil els bascs van haver de fugir a l’exili i el frontó va quedar abandonat. A l’any 1943 un grup de joves cristians, seglars, que formaven part de la congregació de la Sagrada Família el van llogar per realitzar tasques de catequesis. En un primer moment van tractar de dinamitzar el barri ajudant la gent pobre, en aquest sentit van dirigir les seves activitats cap a la gent de les barraques que es trobaven per sobre de l’Hospital de Sant Pau, a l’actual Ronda del Guinardó.

Les activitats eren sobre tot futbol, participació en alguns campionats, jocs d’oci i petites sortides, excursions d’un dia a Montserrat i altres llocs i sobretot cinema els diumenges. Feien recaptació de diners entre els veïns i també anaven a demanar joguines per tal que els nens de les barraques en tinguessin pels Reis. Vicente Garcia va incorporar-se un mica més tard, més o menys a l’any 1951. Durant molts anys va ser l’ànima del Centre, organitzant i dirigint múltiples activitats per als més menuts. A les tedioses tardes dels caps de setmana de la dècada del cinquanta i seixanta, Vicente va deixar-s’hi la pell per tal de portar alguna alegria als nens del barri. 

Cabina del cinematrògraf.  Foto Jordi Espinal

 

Nois i noies esperant la sessió de cinema. Foto Jordi Espinal. 

Basquet a la pista del Kostka. Foto Jordi Espinal

El Centre amb el nom de “Corazón de Maria” i “Estanislau Kostka”, sant jesuïta polonès amb devoció a Barcelona, va funcionar amb els catequistes que havien iniciat les activitats des del principi, però a partir de l’any 1963 Vicente es va rodejar de dinamitzadors, que no eren altres que antics nens que havien passat pel Centre, per fer-se càrrec del funcionament. A mitjans dels seixanta a més del futbol, el partits es jugaven els dissabtes, es podien passar les estones jugant a futbolí, ping-pong, bàsquet i sobretot vèiem la pel·lícula el diumenge per la tarda. El preu del cinema era de dos pessetes més una altra per a pipes o tramussos. La paga d’un nen a casa en aquells anys a mitjans dels seixanta estava entre les quatre i les cinc pessetes. Velles pel·lícules, la majoria de l’oest, en mal estat i amb molts talls, ens feien cridar i on els indis sempre eren dolents i morien a mans dels herois de les super estrelles americanes.

Als anys setanta una nova situació econòmica familiar i sobre tot la televisió va fer baixar l’assistència de nens al Centre i per tant, que disminuíssim les activitats, tot i així va estar funcionant fins a mitjans dels vuitanta. A partir de l’any 1974 va ser també la seu de l’equip de futbol Estrella Roja, que va militar vint-i-cinc anys a categories regionals i va ser un referent al barri. 

Ara amb la mutilació del torrent Lligalbé a causa de l’ampliació d’un centre sociosanitari privat, el Centre Kostka ha anat a terra i es convertirà en un pàrquing per a cotxes, això mentre s’espera la urbanització del aquest paratge al torrent de Lligalbé i la destrucció d’un dels pocs vestigis històrics del Baix Guinardó. 

Vicente Garcia encara viu al barri i no pot ocultar la seva insatisfacció per la manera com ha actuat el Districte i el trist final del Centre Kostka. Això si, tots aquells nens que van passar pel Centre als anys cinquanta i seixanta, el portem al cor i mai oblidarem la seva dedicació, juntament amb els seus col·laboradors, a una tasca que ens va fer molt més humanitaris i una mica més feliços en aquells anys grisos del franquisme.

Records de Carles Sanz

CAN MARINER , història resumida d'una gran masia

Ningú que ha nascut a Horta o que hi ha viscut molts anys, pot imaginar el carrer Horta sense la Masia de Can Mariner, de fet el carrer que era un torrent, es va obrir en terres d'aquesta masia.

Can Mariner en 1914. Foto de l'Estudi sobre la Masia del CEC.

Quan jo era molt jove, pujar pel carrer del vent amb cotxe era tota una proesa i encara es podien admirar els jardins que arribaven fins el carrer Chapí, abans carrer de la Combinació.

La masia des del carrer del Vent als anys 70 i les plantes del seu jardí

Els jardins contemplats  des del carrer Chapí anys 70, 

A més de la masia pròpiament dita, a la dreta es conservava la casa de la dida on vivien les nodrisses, i a la part de davant queia radiant sobre les cotxeres (les portes de les quals estaven sempre bombades i plenes del cops dels cotxes que s'hi encastaven) una "buganvília" que l'Ajuntament quan va fer les obres per encabir-hi la biblioteca en l'edifici de la masia, es va carregar entre moltes altres coses.

Biblioteca de Can Mariner el dia de la inauguració. No hi ha color.

En fi, crec que es nota prou que a mi personalment no m'agraden les obres que s'hi han fet en l'edifici i els seus voltants, donat que tan sols ha quedat el vestit d'una masia mil·lenària, despullant-la de tot el que configurava el seu interior ple d'història.

Les parets que eren de pedra de la contrada, les han arrebossat totes, quan el que preval quan es rehabilita un edifici històric, és que es puguin contemplar les parets tal com eren; ha desaparegut el jardí, que era molt maco, han ensorrat la casa de la dida, repeteixo, tan sols han deixat la imatge de la masia per donar la sensació que continua on sempre però, en realitat només hi queda el fantasma del que va ser, una de les més importants en la seva època de Barcelona.

Fotos de principis del s. XX .Foto de l'Estudi sobre la Masia del CEC

Foto de l'Estudi sobre la Masia del CEC

Foto de l'Estudi sobre la Masia del CEC

Les primeres notícies escrites de la masia es tenen de 1516, d'aquesta època deu ser una finestra de llinda calada i dibuix gòtic, que encara es conserva en la façana que dóna al carrer Horta, dels pocs distintius que han sobreviscut a la última intervenció.

Foto de l'Estudi sobre la Masia del CEC

La façana principal orientada al migdia tenia aleshores una porta d'arc adovellat i tres finestres d'estil gòtic al pis superior. Aquestes finestres es van convertir en balcons i la porta va ser renovada l'any 1788. en temps de Josep Mariner l'últim terratinent ocupat en el conreu de la terra.

La masia tenia tres plantes, la primera havia estat pels treballadors i per les eines del camp, la segona planta on hi ha les habitacions i una gran sala per a les festes socials i de convivència i la tercera les golfes. A més hi havia una petita casa adossada que era la casa de la dida, que ha sobreviscut fins fa pocs anys.

Enderrocament de la casa de la dida

Dit això, farem un breu repàs a la seva història que juntament amb la de Can Cortada, configuren la dels inicis de la història del poble d'Horta.  

Feia temps que els senyors de Can Cortada lluitaven perquè es donés el títol de parròquia a l'església de Sant Joan, però no ho aconseguien degut als pocs “parroquians” i bens que tenia la Capella.

Decidits com n'estaven d'aconseguir-ho, el principal era fer créixer el número d'habitants de la contrada i dotar-los de nous bens, així que els Orta “lloaren, concediren i donaren a Bernat Ferrer, fill del “quoddam” (afillat ?) de Pere Ferrer i a sa muller Guillermina, i a tots els successors, el mas “Fàbrica” que va passar a dir-se des de aleshores “Mas Ferrer” i avui “Can Mariner”. 

Des llavors no solament era la casa d'Orta qui feia “delmes” a la Capella de Sant Joan, sinó que també el Mas Ferrer li proporcionava grosses entrades de blat i fruits de tota mena pel nombre creixent de pagesos i soldats que habitaven els dos masos, i amb l'ajuda del rector de Sant Genís del Agudells, fou possible el nomenament del primer rector de la parròquia de sant Joan que fou Guillem Feixes el 2 de juny de 1260.

Aquesta va ser la gestió primigènia del que desprès es convertiria en el poble d'Horta, en poblar-se oficialment la masia de Can Ferrer (avui Can Mariner), els seus pagesos i treballadors, deduïm  que van construir els seus habitatges al que  desprès seria el nucli principal de població, és a dir, prop de la masia, ja que no tots podien viure en el mateix edifici que els senyors.

Normalment els pobles es basteixen al voltant de parròquies, al menys pel que fa al nostre país, motiu pel qual crida l'atenció que el nucli habitat principal d'Horta es bastís al voltant de la plaça de l'Ajuntament i estigués tan allunyat de la parròquia del poble la de Sant Joan al final del del carrer gran d'Horta, de fet els habitants del centre molts cops anaven a missa a la Capella de la masia de Can Gras, a la mateixa plaça del consistori.

La Rambla Cortada (avui Carrer Campoamor), no es va bastir fins l'ultim terç del segle XIX, quan es van començar a construir les torres dels estiuejants, per tant, el carrer naturar per accedir a l'església antiga de Sant Joan era el carrer Major d'Horta, antic torrent i camí Ral de Valldaura i d'allà fins els centre, hi havia un bon tram i el camí no era pas fàcil i  feia pujada considerable, és a dir que la parròquia fins a finals de l'indicat segle, no estava pas  tan l'abast del habitants del nucli del poble.

Tornem a la història de la masia, malgrat ser en el seu moment, juntament amb la casa dels Orta, una de les cases amb més poder de la vall, perderen relativament aviat les seves terres en favor de l'església i d'altres famílies poderoses, per motiu d'un seguit de contrarietats i malalties.

Els Orta perderen les seves finques cap a 1505 i els Ferrer, vengueren les finques a Anton Ventura de Can Sabastida i d'aquest passà als Mariner de la Plaça.

Les terres de la casa Orta arribaven en temps fins el que seria en 1553 la plaça Major del poble (avui Santes Creus).

Els Mariner arriben a Horta des de Sant Genís del Agudells a la fi d'ampliar els seus dominis, i les ampliaran primer pel casament amb les filles de can Querol, aleshores Saladriga, d'Horta, i de Can Basté de Vilapicina, cap a  1822.

En 1870, últim hereu de Can Mariner parcel·la la finca en petits solars edificables, amb la condició que les cases fossin més baixes que la masia.

L'últim descendent dels Mariner Hermenegild Mariner i Cuyàs de Bosch,  mori l'any 1874, als 65 anys. En traspassar no va deixar cap hereu baró, doncs els seus fills van morir abans que ell, així que l'herència passà a les seves filles, fins que la van vendre l'any 1940 als últims propietaris els srs. Blanchart.

La darrera filla dels Mariner Montserrat Mariner i Lazzoli, va morir als 99 anys l'any 1981.

Evolució de la masia

Nota: El delme, del llatí decimum (desena part), és un impost o cens del deu per cent sobre la collita dels camperols destinat a assegurar el manteniment del clericat i ... 

•  Informació històrica basada en el llibre de Desideri Díez "MASIES D'HORTA".
•   Algunes de les fotos del estudi sobre la masia del CEC.
• Per a més informació sobre la masia compreu l'ultima revista de EL POU, que en parla.

CASES PER A OBRERS de La Caja de Ahorros y Monte Pío

Molt de vosaltres haureu passat un munt de vegades davant d'aquestes cases que hi ha al Passeig de Maragall i no en sabeu la història.

 

les mateixes cases per la part de darrera

Aquestes cases són ni més ni menys que les que apareixen en aquestes fotografies de la primera dècada del segle XX, quan s'acabaven de construir, solitàries en mig del camp, mal comunicades amb el centre i quasi a la frontera del Guinardó de l'època.

Per aconseguir-ne una s'havien d'acomplir una sèrie de requisits:

Les bases per accedir a una d'aquestes cases destinades a "obrers" amb llibreta oberta a la Caja de Ahorros y Monte Pio de Barcelona, s'havia de tenir a la Caixa un saldo no inferior a 1500 pessetes de l'època.

Ser cap de família, amb o sense fills, es podia considerar cap de família la persona que tingués al seu càrrec pares d'edat avançada o avis, encara que aquests siguin aptes per treballar i ajudin a les càrregues familiars.

S'havia de pertànyer a la classe modesta o treballadora. Fruir de renda o pensió i aquesta fos mòdica i notoriament insuficient per sostenir la família.

Tenir feina era indispensable, tota mena de "treball honrat", ni que fos manual..

Aquestes cases eren part d'un projecte major que incloïa onze cases al carrer Mascaró (que en aquells moments no era ni carrer doncs no estava urbanitzat), sis al carrer Prats i Roquer (actualment Marquesa de Caldes de Montbuï i sis més a la Carretera d'Horta. Aquestes cases també tenien preus diferents segons la seva grandària, hi havia de més petites com les del carrer Prats i Roquer (encara en queda alguna) i d'altres amb planta baixa i pis

Les cases vistes des de la part de dalt  foto de AFB

Les mateixes cases però ja no tant solitàries

El mateix indret ara mateix

Segons explica La Vanguardia de l'època, les va construir La Caja de Ahorros i el Montepío de Barcelona (antecessora de la  CAIXA DE BARCELONA),  "para  paliar necesidades de la classe modesta i trabajadora", això si, classe treballadora que guardava els seus centimets en la indicada institució.

Continuant amb la crònica del digne diari, té també la seva gràcia l'última frase del periodista que segueix la notícia, segons el qual "Es digno de todo elogio la iniciativa del Montepío de Barcelona, porque con ella se estimulará  en alto grado el amor al ahorro en las clases obreras", és a dir, el obrers no estalviaven llavors no pas perquè no poguessin pas fer-ho sinó perquè no en sabien,  fins que el Montepío els hi ho va ensenyar a fer. SIC.

Aquest, doncs, és uns dels trets que destaquen més en la primera dècada del segle XX, l'aparició de les primeres cases fetes per cooperatives i entitats de crèdit, que eren els precedents dels gran grups d'habitatge de promoció pública que, al anys cinquanta, havien de ser una característica de la zona. Ens referim als primers conjunts de casetes acollides a la primera llei de cases barates que es va promulgar a Espanya en 1911, sota la que es van construir en terrenys com el del conjunt de cases per a funcionaris al carrer Naves de Tolosa i carrer d'Artemisa, aquestes últimes encara dempeus..

Així doncs, la Caixa d'estalvis i Mont de Pietat de Barcelona va contribuir intensament en la urbanització de tot aquest sector quan va bastir en 1918, cases pels seus imposants. El primer grup de cases es van situar  molt a prop del al recent obert passeig Maragall, concretament al carrer Mascaró.

Planol original de les cases de 1911

Es tractava d'un grup de casetes unifamiliars projectades per l'arquitecte Enric Sagnier (del que ja n'hem parlat en l'entrada que correspon al projecte de l'església de la Mare de Déu de Montserrat), acollides a la llei de cases de 1911, d'accés diferit a la propietat.

Els anys següents, La caixa va continuar les seves activitats i en 1920 va construir trenta-sis casetes al Passeig de Maragall, encara carretera d'Horta.

• Informació de l'època extreta del llibre URBANITZACIÓ MERIDIANA de Mercè Tatjer, editat per la Generalitat de Catalunya.
• Fotos de la urbanització i plànol cedits per Carles Baixeras, un dels veïns de la zona