HISTÒRIA EL GUINARDÓ EN POCS TRETS

Si tanqueu els ulls us podeu imaginar fàcilment la muntanya del Guinardó durant els segles XVIII i XIX, gran part de la qual estava ocupada per un bosc molt semblant al que es pot contemplar a la part alta del parc del Guinardó , mentre que a la banda de baix, s'escampaven un munt de masies envoltades de vinyes, conreus de secà i cereals. Hi havia també una gran quantitat d'arbres mediterranis com els garrofers, moreres, ametllers, taronger o llimoners.

Vista general de la muntanya Pelada o Turó de la Rovira

Masies i Torres senyorials del Guinardó

La majoria d'aquestes masies es van construir al voltant del segle XVII, com el Mas Guinardó, Can Baró, La Torre del Pardals o Can Garcini i d'altres, les més petites, de principis del XIX.

Algunes d'elles, durant les guerres de Secessió i de Successió, havien jugat un paper important per la seva situació privilegiada i estratègica sobre del Pla de Barcelona, com el Mas Guinardó o La Torre dels Pardals.

Per tota la muntanya Pelada s'estenien tota una teranyina de camins que comunicaven les masies entre si i amb el pla, la majoria dels que baixaven des del cim en realitat eren rieres i torrents que quan estaven secs eren camins perfectament utilitzables, com el torrent de la Guineu, el d'en Mèlic , el de Milans i el de Giralbé.

Per la part del mig, per on ara es troba l'Av. Mare de Déu de Montserrat, discorria la que es coneixia com la carretera de Gràcia al Guinardó o Av. De la Font Castellana, que es va obrir en 1896, que anava a morir en el que ara és el carrer Gènova, des d'aquest punt, fins l'antic camí de Barcelona a Horta (avui pg. Maragall), rebia el nom de carrer Dosrius, una part d'aquest tram era molt accidentat i de un desnivell considerable i els cavalls patien molt en passar per aquest indret.

Quan aquests dos carres es van convertir en un de sol, aquest desnivell es va suavitzar a la fi que els carruatges, cotxes i demès hi poguessin circular sense entrebancs.

Per sota, seguint en part el perímetre de la muntanya, la Travessera de Gràcia o Carrer del Mig i l'antic camí d'Horta.

A mitjans del XIX i principis dels XX fortunes importants de Barcelona, van comprar masies antigues (moltes d'elles provenien d'assentaments romans), i les van convertir en grans torres d'estiueig com Can Planàs i la Torre dels Pardals, Can Xifré, la Torre de Can-Ravellat Pla,  que a més de domicili del Dr. Pla, , en la part de darrera, el que donava a l'est era un institut que investigava vacunes per curar la tuberculosi.

Institut Ravellat Pla

Torre del Dr. Pla

La burgesia maldava per sortir d'una Barcelona massificada, tancada dins les muralles, humida i bruta i en molts casos insalubre donat que els mitjans amb els que podia comprar el poble per a la seva higiene personal eren pocs i es limitaven a unes quantes fonts i alguns pous a l'interior d'algunes de les cases i,  per tant, sovint proliferaven plagues que s'escampaven ràpidament entre la població produïnt gran quantitats de morts per malalties tals  com la pesta, la febre groga, la tuberculosi o el còlera.

La gent que disposava de mitjans econòmics suficients fugia de la gran ciutat i es refugiava en  torres luxoses pels voltants de Barcelona en llocs com Horta, Sarrià, Sant Gervasi o el Guinardó .

Així, el sr. Francesc Mascaro Garant, una de les fortunes del barri (va ser un dels promotors que van aconseguir fer arribar el tramvia elèctric fins a Horta), es va construir una gran casa en el que era el barri de muntanya de Sant Martí de Provençals, es a dir, del Guinardó.  Amb la finalitat de distingir la seva torre de les altres li va donar la forma d'un castell medieval que, per més versemblança,  el va construir en un petit turó al costat dret del que ara és la plaça del Nen de la Rutlla. Els  guinardorencs el van batejar amb el nom del Castell de Mascaró o Castell francès, sembla que el matrimoni Mascaró dona era de procedència  francesa. 

Cedida Per E. Marimon

Aquesta  curiosa casa  que coronava totes les fotos antigues del Guinardó, avui dia ja no existeix, la van derruir en 1941.  Abans de la guerra havia estat llogada per Manuel Ballarin, un gran mestre de la forja, col.laborador en moltes obres de l'arquitecte Puig i Cadafalch, tot realitzant meravelloses reixes, picaportes i d'altres elements decoratius dels edificis de l'època. Quan la guerra va ser requisada i es va muntar un hospital per a nens malalts. Al poc d'acabat el conflicte va ser enderrocada.

Per desgràcia, existeix poca documentació sobre la història de la majoria dels edificis del Guinardó i també escassos testimonis gràfics. Pel que respecte a l'anomenat Castell de Mascaró, desconeixem la data de la seva construcció i no tenim cap foto clara de la casa, tan sols en tenim alguna general de lluny i amb poca resolució.

Joan Roig Mallafré, industrial de Reus molt acabalat iconegut en l'època, va comprar la Torre dels Pardals en 1915 a la família Valls, una masia que datava del segle XVII situada en el carrer Dos Rius, avui av. Mare de Déu de Montserrat, i la va convertir en una fantàstica torre modernista, que va ser utilitzada per la família Roig com torre d'estiueig. L'arquitecte que la va dissenyar va ser  Joan Rubio i Bellver qui guanyà el premi d'arquitectura instituït per l'Ajuntament de Barcelona l'any 1918. 

Va ser enderrocada cap 1956, davant l'impassilitat de l'Ajuntament que va donar el permís per enderrocar-la malgrat el seu valor artístic i històric. Sic...

Torre dels Pardals abans de convertir-se en torre modernista

Torre dels Pardals Torre Modernista

Claudi Planàs i Armet, Director de la Companyia de Ferrocarril de Tarragona a Barcelona i de França (TBF) era un home molt ric que va invertir part dels seus guanys a comprar la finca Mèlic en 1870 .

Al fons de la foto Can Planàs ab ans de convertir-se en el Centre Cívil del Guinardó

Centre Cívic del Guinardó en l'actualitat

Quan en 1902 van començar a construir l'Hospital de Sant Pau, i a més de l'estat de l'edifici de Can Planàs que necessitava una rehabilitació, no li agradava la vista que tenia des de casa seva  i va comprar una petita masia que estava situada més amunt..

Can Mascaró

Maties Mascaró la va convertir en una torre Modernista que ha arribat als nostres dies sota el nom de CAN MASCARÓ. En 1910 el sr. Planàs  s'hi va traslladar a viure i sols la va poder gaudir durant quatre anys, morí en 1914. Els seus hereus la van cedir al Dr. que la va convertir en un centre d'atenció a persones amb problemes de personalitat o deficiències mentals.

Salvador Riera van comprar el Mas Guinardó per convertir-lo en Hotel, possibilitat que al poc va desestimar donat l'escàs èxit que havia tingut una experiència semblant en el proper Hotel Casanovas.  Finalment es va convertir en la seu de l'Associació de Propietaris del Guinardó. 

Els Mas que  ha sobreviscut a tota mena de contingències històriques, desprès de l'ultima intervenció "rehabilitadora" al que l'ha sotmès l'Ajuntament, exteriorment conserva la imatge que li va atorgar la renovació efectuada a principis del segle XX pel Sr. Riera,  però per dins han buidat tot vestigi  de la seva antiga història (en sobreviu tan sols alguna paret de les antigues), en haver-lo desproveït  de les estances i elements que l'havien caracteritzat. 

Mas Guinardó a principis del segle XX

Salvador Riera, també va comprar el Mas Viladomat, on hi ha residir amb la seva dona fins que van morir ambdos,  i les terres que l'envoltaven . Les volia urbanitzar, convertir aquella part del Guinardó en una espècie de ciutat jardí, d'aquelles que  feien furor en l'època (el sr. Gúell va intentar el mateix en el parc Güell i no va tenir pas èxit).

Mas Viladomat al començament  de la Rambla Volart

No hi ha barriada que es valgui sense una església. La primera església en la que es va cantar missa al Guinardó, va ser en la capella del Mas Viladomat, fins que es va construir una de provisional esperant la construcció definitiva de l'església de la Mare de Déu de Montserrat en terrenys cedits per Salvador Riera. La construcció d'aquesta església va durar quasi tant temps, com la construcció de la Sagrada Família, encara que amb no tant bons resultats. Ens hem permès una petita llicència de bon humor al respecte. 

L'església en l'actualitat

Al voltant del Mas Guinardó i de la Rambla Volart es van bastir petites torretes on s'hi van instal·lar comerciants modestos, propietaris de petites fàbriques, botiguers i petits rendistes i algun que altre senyor que pretenia mantenir a la seva amant, "querida" amistançada,  senyoreta de vida alegre o com se li volgués dir aleshores,  lluny de les mirades i tafaneries de la gran ciutat.

També s'hi van instal.lar persones amb determinades idees relacionades amb una vida en contacte amb la natura com els anarquistes. Per posar un exemple, el pare de la Federica Monteny hi va viure amb la seva família en tres cases diferents dels Guinardó.

També hi va viure  al carrer Guinardó (ara Escornalbou), els oncles i la mare (Maria Antonia Pérez)  de l'Andreu Nin, i fou en aquesta casa on li foren lliurats els efectes personals de l'indicat polític  i escriptor, que fou assessinat a Alcalà d'Henares.

Al respecte escriu Oriol Güell  "...Nin va ser dut a un xalet d’Alcalá de Henares, utilitzat pel cap de l’aviació republicana, Ignacio Hidalgo de Cisneros i la seva companya Constancia de la Mora Maura, que era censora dels periodistes estrangers. Al soterrani de la finca Nin fou sotmès a tortures perquè confessés el que no havia confessat anteriorment. Però les tortures tampoc van tenir el seu efecte. I, o bé perquè Nin no va resistir a la tortura o bé perquè no el podien alliberar sense que quedessin en evidència els mètodes que s’havien utilitzat, aleshores Orlov va decidir assassinar-lo" . Hores d'ara encara no s'ha trobat el seu cadàver ni es sap on va ser enterrat.

En aquest mateix carrer un personatge amb idees així mateix anarquistes va construir la coneguda pels veïns com CASA ENCANTADA, que simulava una gran roca amb diferents orificis, a la porta principal de la qual hi penjava un roc, que cert dia va caure, sortosament sense conseqüències per ningú.

I també existia una torreta construida per l'arquitecte Puig i Cadafalch, derruïda els anys 90¨que estava al costat duna altra d'en Domènech i Muntaner que encara, per sort,  avui dia existeix.

Un carrer notable el carrer Guinardó com es pot apreciar.

Moltes d'aquestes torretes duien el nom de la mestressa de la casa o d'alguna filla i van aparèixer cases amb noms tan personals com Villa Felicitat, Villa Rosario, Villa Paquita, Villa Maria i altres de similars característiques.

Villa Rosario

Torreta d'estiueig del Guinardó

La “caseta i l'hortet”, aquest somni tan típicament català, al Guinardó es va convertir en realitat per moltes persones i encara es conserven nombrosos exemples d'aquest tipus de casetes, amb una mica de jardí davant i una mica d'hortet al darrera, o simplement el jardí a la part de darrera de la casa.

També hi va haver qui es va construir casetes intentant donar-li un estil  personal com la farcida de rajoletes de colors de la foto.

 Moltes d'aquestes cases es van bastir mitjanant cooperatives i tenien característiques comunes, eren habitatges unifamiliars com els del carrer Joaquim Costa, o el núcli de cases del carrer San Quintí, Torre Vélez i Garcia Cambra. També hi ha d'altres al carrer Mascaró i al propi Passeig de Maragall.

Llastimosament, aquesta forma de vida va ser reflex  d'una època que ja no tornarà, la majoria d'aquestes cases han estat venudes per a construir-ne blocs de pisos sense cap mena d'encant, canviant totalment la fesomia bucòlica i campestre de  l'antic partit de muntanya de Sant Martí de Provençals, per convertir-lo en un barri dormitori ple de blocs de pisos d'alçades diferents i carrers més o menys estrets sense arbrat.

*Llegiu : El sr. Joanet del Guinardó de l'escriptor Carles Sindreu i Pons per aconseguir una idea del tipus de vida que es vivia en el  Guinardó a principis del segle XX.

PG. DE MARAGALL I PLAÇA MARAGALL, una mica d'Història

El Passeig de Maragall, és un del més llargs de Barcelona, s'ubica  entre els barris d'Horta, Santa Eulàlia de Vilapicina, Els Indians, Camp de l'Arpa i Guinardó. Té aproximadament 3 kilòmetres de longitud. 

Longitud del Pg. Maragall

Li van posar el nom en honor de Joan Maragall, insigne poeta i escriptor - 1860 -1911), que havia mort recentment, segons explica l'escriptor Josep Mª Huertas Claveria (Tots els barris de Barcelona), tot i que sembla que no es va inaugurar oficialment fins a 1915.

Té entrada per C. Fresser i sortida al carrer Tajo a Horta.

Abans de 1900  existia ja el conegut camí antic d'Horta d'origen medieval, que sortia del Portal de l'Àngel i desprès de passar pels límits de Sant Martí i el Clot, anava a parar al que ara és carrer Fresser on confluïa amb l'antic camí de Gràcia a Sant Andreu (Travessera de Gràcia actualment), en un encreuament on es localitzava Can Ferrer, masia on els carreters i viatjants feien descansar els cavalls, el Baró de Maldà en fa esment en el seu dietari.

Más Ferrer dècada dels trenta qua era una escola
Autor desconegut.

Mapa del camí d'Horta en 1700

Desprès seguia al llarg de l'ctual carrer Garrotxa  fins arribar a un altre encreuament de camins important situat entre les terres de la Torre dels Pardals i els de la Torre Llobeta. Aquell punt s'havia convertit en un centre neuràlgic de comunicacions, ja que s'ajuntaven els camins que venien de La Sagrera (Sant Martí de Provençals), Santa Eulàlia (avui avinguda dels Quinze) i Gràcia (avui av. Mare de Déu de Montserrat), Horta i Barcelona.

En aquest punt, el Camí d'Horta, baixava  pel camí de Sant Iscle (avui Av. dels Quinze) fins a la Riera d'Horta i d'allà seguint el traçat de la riera fins a la Plaça Santes Creus.

Quan es va bastir el tramvia elèctric en 1901 van haver de condicionar una part de l'antic camí a Horta i obrir una nova via de 24 metres d'amplada i construir un pont sobre la riera d'Horta, a la fi que el tram arribés fins la plaça del Mercat (avui plaça Eivissa). 

El primer tram d'aquesta via el van batejar com C. Garrotxa, fins que en 1915 tot el passeig va rebre el nom de Passeig de Maragall, popularment però, era conegut com Carretera Nova d'Horta.

El Tramvia també va tenir un lloc d'honor en el canvi de nom d'aquest punt neuràlgic de comunicacions, ja que fins allà el bitllet valia 15 cèntims i molta de la gent d'Horta hi baixava i arribava a Horta a peu, donant lloc a que se l'anomenés Els Quinze i així se li ha quedat.

El tramvia va propiciar que durant quatre anys (1901- 1905), s'ubiqués un dels camps de futbol del Barça situat en els terrenys de la masia de Can Sabadell, prop del carrer Garcilaso (aleshores Estébanez)  Història de Can Sabadell, 3r. Camp del Barça

En la foto Can Sabadell , al fons el Laboratori del Dr. Ferran i el Camp on va jugar el Barça
Fons del Futbol Club Barcelona.

En el C. Estévanez es va bastir en 1903  el Laboratori del Dr. Ferran, (avui dia escola nacional). Història del Laboratori del Dr. Ferran

Entre Fresser i prop de la Plaça Maragall, en principi el tramvia disposava només d'una via com es pot apreciar en la foto de sota, donat que tant el carrer Fresser com el carrer Garrotxa eren massa estrets (hem de recordar que Garrotxa aleshores començava al carrer Fresser) i és aquí on es va construir l'Instituto Ginecós del que en la foto de sota només es veu en part una mica de paret.

L'Institut en qüestió es va construir  en 1923,  concretament on ara està el Cap Maragall, Pg. Maragall cantonada amb C. San Antoni Maria Pare Claret, que va ser inaugurat per Alfons XIII.  Història de l'Institut Ginecós

Institut Ginecós quan es va convertir en Clínica Victòria,
foto autor desconegut

La plaça Maragall es va projectar els anys vint, segons es pot apreciar en fotos de la dècada, però els anys 30 encara tot estava per fer, desprès va venir la guerra i segurament va ser en la dècada dels quaranta quan es va fer la primera urbanització.

Futura Plaça Maragall .Fotos de la dècada dels vint.  foto fons AHDHG

Foto fons AHDHG

Plaça Maragall dècada dels quaranta.  Foto Zerkowitz

Amb el nom de passeig de Maragall és conegut des del 6 de maig de 1915. Amb la dictadura de Primo de Rivera passà a dir-se Passeig del General Martínez Anido, recobrant anys desprès el seu actual nom, fent la prolongació fins al carrer Fulton el 28 de gener de 1959, en desaparèixer el carrer Dolça.

Foto dels Quinze, dècada dels vint. Torre Llobeta a la dreta.,
postal d'època autor desconegut.

Pg. Maragall a l'alçada de la Font d'en Fargues. Fons Cuyàs

Horta arribant al C. Fulton final de trajecte. Fons de AHDHG

HISTÒRIA RESUMIDA D'HORTA

L'antic terme d'Horta tingué inicialment dos centres de poblament:

* el de la parròquia rural de Sant Genís dels Agudells, consagrada ja el 931 (segons Carreras i Candi una de les més petites i pobres del territori de Barcelona), situada als vessants de la serra de Collserola (sector dit la serra dels Agudells).

Dibuix de Sant Genís de 1894. Autor desconegut.

Sant Genís dels Agudells 1900. Foto Jaume Anglada. Arxiu Fitigràfic de Barcelona

* el de la seva sufragània la parròquia de Sant Joan d'Horta, al fons de la vall, esmentada des del 1095, que al llarg del segle XIX havia de prendre -per la molt superior expansió demogràfica i urbana- la capitalitat eclesiàstica i municipal a la parròquia de Sant Genís. 

Església, i primer cementiri  d'Horta

Horta és un barri del districte d'Horta Guinardó de la ciutat de Barcelona. El nom prové de la família Horta, que va ser propietària del territori des de l'any 1036 fins al 1260. Habitada per nobles i mercaders des de el segle XIV, creix al voltant del monestir de Sant Jeroni de la Vall d'Hebron ; el seu període d'esplendor va arribar fins a finals del segle XVII. Es troba documentat per primer cop el 965, on s'esmenta la vall d'Horta. Antigament el barri fou el nucli principal del municipi independent d'Horta que corresponia més o menys a l'actual districte d' Horta-Guinardó. 

El creixement entre els segles XVII i XX  fou a causa de l'abundància d'aigua que feu possible la instal·lació de nombroses bugaderies, la prosperitat de la zona també va créixer quan va arribar el tramvia l'any 1901.  A la dècada dels seixanta va arribar el metro, concretament la línia 5, a la plaça Eivissa, l'estació d'Horta. 

Encara es manté l'estructura del nucli antic al voltant de la Plaça Eivissa i té un eixample residencial, amb cases modernistes interessants al voltant dels carrers Campoamor, Salses, Mestre Dalmau i Feliu Codina. 

Horta en 1890.

No fa masses anys es podien comptar en el seu territori un gran nombre de masies residencials, com Can Glòria, Can Cortada, Can Mariner, Can Fargues, Can Don Joan, Can Grau i moltes altres, de les que queden escassament poc més de mitja dotzena.

Existeix també la finca de Martí-Codolar, el propietari de la qual, a principis del segle XX, fins i tot hi tenia el seu propi Zoo. Quan el sr. Martí-Codolar es va arruïnar va vendre els animals a l'Ajuntament de Barcelona i aquest va ser el naixement de l'actual Zoo de la Ciutadella.

Al barri també s'hi troba el Parc del Laberint  que és el jardí més antic que es conserva a tota la ciutat. És un jardí de tipus neoclàssic que es va començar el 1794,  en una finca dels marquesos d'Alfarràs, on s'hi van construir alhora un Palau d'estil orientalista, al voltant de la Torre Sobirana i la masia de Can Vallhonesta. 

A la vora del parc hi ha el velòdrom d'Horta,  on s'hi disputaren algunes proves pels Jocs Olímpics de 1992.

LA HISTÒRIA DE CAN TRAVI NOU

La masia de Can Travi Nou, està situada al damunt de l'antic camí de Sant Cebrià, avui carrer de Jorge Manrique, rep el nom de can Travi Nou perquè els seus propietaris provenen de la masia situada a prop de Can Travi Vell (Can Travi Vell ), avui dia seu dels Mossos d'esquadra a Horta. Tant l'una com l'altre prenen nom dels Travi (actualment amb la grafia Travy), una família noble originària de la Cerdanya, que van ser segurament els seus primers propietaris.

Can Travi Nou en l'actualitat (web del retaurant)

Aquesta masia data de les primeries del segle XVIII i originàriament estava formada per planta baixa i un sol pis, desgraciadament no he trobat pas cap fotografia de la masia tal com era. A la planta baixa hi havia el cup, el celler i les eines del camp i el primer pis servia per a emmagatzemar dels productes del camp.

Els seus propietaris destinaven els terrenys al cultiu de la vinya, atès que encara no s'havia descobert la riquesa que en forma d'aigua contenia el subsòl d'aquesta finca ni d'altres de la vall, ni lògicament, s'havia construït la popular entre els hortencs mina d'aigua de Can Travi.

fotogrames d'un reportatge de BTV

                        Per saber-ne més sobre la MINA DE CAN TRAVI, Cliqueu sobre el link.

Aquesta finca havia estat propietat dels Samsó, terratinents d'Horta que la van transformar en torre senyorial als anys vint, mantenint-ne l'estructura tradicional.

Els Samsó, després que els terrenys fossin expropiats per urbanitzar les terres arran del creixement urbà d'Horta a la segona meitat del segle XX, vengueren la torre als seus masovers els Simó.

Una branca dels Simó va transformar l'antiga masia en una masia torre senyorial i ho feu amb bon gust mantenint-ne l'estructura de masia tradicional, aprofitant les bigues de l'antiga masia per sostenir el sostre de la nova. Tot plegat desprès de molts anys del cultiu de la terra i el bestiar.

Foto dels anys 50, Abans Horta

Dibuix de d'autor desconegut

El primer que va regentar Can Travi Nou Joaquim Simó, tot començar el segle XIX, els descendents del qual són actualment propietaris de l'edifici que han transformat en un famós restaurant de cuina catalana.

Donada la seva privilegiada situació, durant molts anys ha estat objecte de l'atenció dels especuladors per a la construcció de blocs de pisos i fins i tot un americà sembla que la volia comprar a la fi de desmuntar-la i endur-se-la al seu país.

Malgrat tot, els Simó van estar fidels i han mantingut aquesta heretat històrica. Josep Soler i Cuixart i Maria Teresa Simó, l'han destinat a restaurant, aprofitant aquest enclavament urbà certament insòlit en mig del camp.

Actualment encara s'hi conrea la terra que proveeix sovint la taula del restaurant.

• Fonts informatives : Llibre Les masies d'Horta de Desideri Díez i Quijano.

On estava situada la Comissaria de Policia d'Horta nº 14 durant la Guerra Civil?, tot un enigma.

Quan els anys passen la memòria s'aprima com les petjades de les gavines a la sorra de la platja. Em permeto aquest llicència poètica per descriure d'una manera metafòrica el fet que, el que avui ens resulta evident perquè ho veiem i ho palpem, amb el temps però, sinó en queda constància gràfica o escrita, pareix que mai no hagi existit.

És important que algú doni testimoni de les coses, de la seva existència en un moment donat però sinó és així com es dona en moltes ocasions, costa trobar informació sobre molts edificis o fets històrics.

Aquest és el motiu principal que no es trobin dades fefaents sobre l'existència d'una comissaria de policia que va existir a finals de 1938 i principis del 39, en plena Guerra Civil, en algun lloc privilegiat del barri del Guinardó.

En aquella època el barri del Guinardó no era molt conegut entre els habitants de Barcelona de fora de la contrada atès que feia escassament 30 anys que tenia identitat pròpia i, en conseqüència, quan algun periodista o Organisme Oficial volia situar algun edifici important, parlava del barri d'Horta molt més conegut, circumstància que es dóna amb la indicada comissaria de policia, quina situació precisa en el mapa que sembla un enigma difícil de desxifrar.

Dibuix de Manuel Amat (autor: Salvador Mestres)

La primera dada que va arribar a les meves mans sobre el particular prové del amic Enric Amat, que em posà en coneixement que el seu pare Manuel Amat Rosés (1), escriptor, dibuixant i pintor bastant conegut aleshores, l'estiu de 1938 es trobava a casa d'uns parents en una casa del carrer Salses núm. 49, d'Horta, on va haver un control policial i el van detenir i enviar a la recent inaugurada Comissaria dels Guàrdies d'Assalt d'Horta Secció 14, situada al barri del Guinardó.

Però, on es trobava en concret aquesta comissaria de policia d'Horta?. L'Enric Amat fill de l'anterior, ha dedicat moltes hores en intentar resoldre aquest enigma sense gaire èxit. No ha trobat cap referència de la Comissaria d'Horta nº 14 a cap arxiu, a l'Atles de la Guerra Civil d'Edicions 62, no hi apareix i alguns historiadors consultats no en tenen pas cap notícia, malgrat tot, aquesta comissaria va existir i el diari La Vanguardia del 6 de setembre de 1938, en dóna fe, citant la visita que algunes autoritats van realitzar-hi, tot indicant que estava situada en un xalet d'aquesta barriada ???.

Veure requadre en groc

El que sabem de cert que el seu comissari era un tal Gaspar Dalmau Gibanell, un senyor amb una biografia prou controvertida i fosca. Havia estat director de la Presó Model de Barcelona durant un espai de temps molt curt, tan sols 6 mesos, a la que va arribar amb 25 anys provinent de ERC, càrrec del que fou cessat per actuacions força irregulars en la funció del càrrec, el 17 de maig de 1938, per un delicte de alta traïció i va ser en conseqüentment separat del Cos de Serveis Correccionals, i engarjolat a la mateixa Model.

Però aquest individu es veu que tenia el que col·loquialment es diu un bon padrí que, segons veus autoritzades, era un alt càrrec del Govern. Havia realitzats “tasques” de tortura sobre alguns presoners de guerra en una txeca del carrer Còrsega, 299, on s'havia distingit per la seva ferocitat, segons relata un tal Trepat, torturat en aquest indret.

Sigui com sigui, va aconseguir en poc temps el seu alliberament atès que, en maig de 1938 va quedar absolt de la causa intruïda contra ell, i l'estiu del mateix any ja tenia un nou càrrec en la Comissaria d'Horta.

La comissaria en qüestió es va bastir en una torre xalet del barri del Guinardó, allà on hem explicat més amunt, va ser enviat desprès de la seva detenció Manuel Amat, dibuixant bastant conegut en l'època per haver format part de la redacció dels semanaris “el Xut” o “El be negre”. No es coneixen les raons de la detenció però com bé diu Rafael Tasis en el seu llibre “”Les presons dels altres / Records d'un excarceller d'ocasió”, “La guerra, qualsevol guerra, dóna importància especial a tots els delictes relacionats amb la seguretat del país. Actes que no tenen per ells mateixos cap caràcter delictiu en temps corrents o que el tenen molt atenuat, esdevenen , quan les armes s'expliquen , crims d'alta traïció.

Així, doncs , el mateix fill desconeix els motius pels quals Amat fou empresonat, jutjat i empresonat, ni per quina raó concreta va arribar a formar part de la redacció de la revista Ley “Revista de la Policia Española”, que pretenia publicar la pròpia Comissaria on va ser interrogat i de la que Amat fou nomenat, mesos més tard, director literari .

Segurament va ser alliberat l'octubre de 1938, i en novembre d'aquest any va ocupar-ne el càrrec de director literari de la publicació, de que que només es va editar un número que no va arribar ni a sortir al carrer atès que, poc desprès va acabar la guerra civil i tot va canviar de nou.

Però com el Comissari Dalmau, era un dandi presumit al que li agradava la bona vida i posar-se medalles el més segur és que volés aprofitar-se del talent i del reconeixement d'Amat i ajudés a que fos alliberat a canvi de treballar en la revista. Què pel que hem pogut comprovar, propaganda del cos a part, tenia un aspecte molt atractiu i modern per l'època.

En aquest número i únic de la publicació, es reproduïa un extens reportatge publicitari i d'autobombo de la comissaria d'Horta que dona algunes pistes d'on podia estar situada

“La Comisaria de Horta, emplazada en la montaña del Guinardó, y frente al azul luminoso del Mediterráneo, tiene algo de vigía de este inmenso laberinto urbano que son las calles de la ciudad que se extienden a sus pies. Panorama bellísimo, sobre todo divisado a través de la cortina vegetal de las palmeras, los eucaliptos y los sauces de los jardines de este barrio alegre y simpático del Guinardó. La graciosa silueta de la Comisaria no inspira gravedad ni afectación, pero sí una graciosa austeridad de de lineas, alianza perfecta de lo familiar con lo oficial. En su interior las máquinas de escribir ametrallan rítmicamente el papel, los teléfonos timbrean, los Agentes actúan activa y disciplinadamente y el Comisario, desde su despacho, encauza, dirige, organiza y resuelve rápidamente cuantos asuntos y servicios le son planteados. Cuando ingresa un detenido en la Comisaria de Horta, ¡qué lejos está su ánimo de imaginarse que todas sus suspicacias, todos sus clisés imaginativos caerán verticalmente en el pozo del fracaso más absoluto! Imaginaba una Comisaría húmeda, sucia y sin luz, y se encontraba ante una Comisaría limpia, luminosa, alegre, decorada con un gusto exquisito, las paredes pobladas de bellas pinturas de nuestros artistas contemporáneos, sobriamente amueblada, e incluso ("rigurosamente auténtico" advertía luego el exdetenido, cada vez que narraba el hecho), cuidando el detalle lírico y de sobria elegancia, de alegrar las diversas dependencias con la sonrisa poética de un ramo de flores”

La Comisaría de las flores" ha dicho alguien y esta frase tiene tal elocuencia de sintetización que nos excusa de caer en insistencias a buen seguro menos lapidarias. El ambiente es íntimo y acogedor y los interrogatorios de efectuan en un "hall" confortable en donde los libros y los muebles aparecen combinados con la gracia simple y espontánea de lo realmente selecto. La sección técnica de la Comisaría de Horta está dotada de todos los adelantos modernos, habiendo conseguido, gracias a su perfecta organización, un control absolutamente minuciosos de todo el material humano que está bajo su jurisdicción policíaca. Por medio de planos globales, fraccionados en subdivisiones, zonas, calles y casas, y con la colaboración de un servicio móvil hábilmente estructurado, las posibilidades de éxito policíaco son incalculables.

Més que una comissaria semblava que es descrigués les excel·lències d'un hotel de luxe. De fet la decoració el més segur és que fos de la pròpia casa que va ser expropiada als seus propietaris i ell es limités a dur el personal i els mobles propis de les necessitats d'una comissaria de policia. En Manuel Amat va fer un apunt d'una petita part del jardí de la finca.

Dibuix de Manuel Amat

“Amigo lector (segueix explicant l'artícle) el quer escribe estas líneas ha tenido ocasión de cerciorarse, de tocar y de vivir de cerca toda la magnífica realidad de semejante transformación. Esta realidad, en términos concretos para nuestro reportaje de hoy, se llama la "SECCIÓN 14" y, en términos más explítos para nuestros lectores, se refiere a la Comisaria de Horta. Si en materia de milagros fuese lícita semejante afirmación, diríamos que la Comisaria de Horta ha batidio el "record", pues no sólo ha superado todo cuanto pueda exigirse en materia decorativa y de buen gusto, sino que tal superación, convertida en una noble directriz, en una admirable línea de conducta, se manifiesta a través de su organización técnicopolicial e incluso en un sinfín de nimios detalles de los que, a criteriao de muchos, bien podrían ser clasificados de negligibles.”

L'únic número de LEY, es va publicar en data Enero-febrero de 1939, a les portes de l'entrada de les tropes Nacionals per la Diagonal de Barcelona el 26 de gener del mateix mes i any..

En les seves planes interior, hi ha una il·lustració a pàgina sencera d'Antoni Clavé, un bon amic de Manuel Amat.

Il·lustració d'Antoni Clavé

Sorprèn el número de planes destinades a publicitar establiments del centre de Barcelona (Can Jorba, Vilardell, El Siglo), clar que qualsevol li deia que no al cos de policia!

En Joan Corbera, historiador del barri del Guinardó, va situar en un primer moment a la comissaria en l'edifici del que més tard va ser l'Escola del Mar, quan era una torre particular que va ser embargada en temps de guerra, circumstància que no està massa clara donat que Margot Caldentey, antiga veïna, no ho recorda pas i això que el seus pares hi vivien davant per davant de la finca al carrer Sèrbia cantonada Gènova, i una circumstància així dubto que passés desprevingut al veïnat i menys quan comportava que hi hagués guàrdies tot vigilant la porta de edifici.

Tot i així, la memòria com ja he dit més amunt , s'aprima amb el pas del anys i podia perfectament factible que la Comissaria d'Horta Secció nº 14 hi estigués situada al carrer Gènova, atès que la descripció que es fa del lloc coincideix bastant amb la situació de la torre de la família Torras-Doménech.

També destacarem al respecte, el testimoni de una de les mestres de la pròpia Escola del Mar que en 1948 es va instal·lar en la finca, que durant anys ha estat investigant els orígens i noms dels anterior propietaris, que en un article publicat en la revista històrica EL POU núm. 2, indicava “Sembla ser, segon documents consultats als arxius i algunes versions orals recollides al barri, que en el període republicà es projectà convertir l'edifici de Can Sors ocupat, en una Escola de Policia. Malgrat foren iniciades les obres de reforma, no va arribar a funcionar mai com a tal i tan sols s'hi va establir una comissaria de policia”.

Foto de l'Escola del Mar quan es va inaugurar. Fons de la mateixa escola.

Torre del Suro. Fons Carme Martín

Entre les torres que podien haver estat seu d’aquesta comissaria en qüestió, podem incloure tant la torre de Torras-Riviere (can Sors), anteriorment indicada, com la Torre del Suro. Ambdues van ser requisades, sembla que a can Sors es volia convertir en una escola de policia, de fet havien iniciat obres al respecte, i en la Torre del Suro durant no sabem quant temps va ser la residència de comandament rus a Barcelona durant la guerra, resulta molt possible que, al final veien com anaven les coses al front, la cedissin per muntar la comissaria dita d’Horta, que en realitat estava situada al barri del Guinardó, atès que el Cuerpo de Seguridad Interior depenia del Gobierno de la República i no pas de la Generalitat. 

Ho deixo en l'aire, igual algun veí en pot aportar noves dades al respecte i en un futur es pugui situar amb seguretat la radicació d'aquesta comissaria de policia ideal.

(1) Manuel Amat Rosés (Vilanova, 9 d’agost de 1909 - Barcelona, 24 de desembre de 1985) fou un escriptor i humorista.

Fill d’Eudald Amat Fort, sastre, i d’Assumpció Rosés Martí. Quant tenia 14 anys va enviar a la revista humorística esportiva Xut!, que dirigia Valentí Castanys, un article titulat “Escola de reflis”, que li fou publicat. Després d’aquest fet, es presentà i ja quedà incorporat a la redacció del setmanari, que va fer història a la premsa esportiva catalana. Usà el pseudònim “El sereno de l’altre barri” i altres fins al final de la publicació el 1936. En tornar a sortir després de la Guerra Civil, per bé que en castellà i amb el nom de El Once, hi col·laborà fins  la desaparició el 1965.

Abans de la guerra havia escrit a Mirador i a El bé negre (1931-1936). Després ho va fer a Vida Deportiva i sobretot a Destino, des de 1939. Més tard va tenir al seu càrrec la secció setmanal “Domingo festivo” de La Vanguardia. Amb el patrocini de la revista Destino, des de 1950 començà a organitzar excursions dominicals en autocar des de Barcelona, de caràcter cultural, per donar a conèixer diversos indrets i monuments interessants i curiosos de Catalunya i poc més tard, viatges a diversos països estrangers, als quals ell acompanyava com a cap de l’expedició, ocupant-se de múltiples detalls per fer-la agradable als assistents.

• Fonts informatives – Escrit d'Enric Amat sobre l'empresonament del seu pare. Article de la Wikipedia sobre Manuel Amat, material històric sobre la revista del propi Enric Amat i article de la mestra Isabel Busquets i Corbera, de la revista històrica EL POU.