HORTA, el meu poble, per Núria Manén

 

Casa Mata i Ramis 1920 i 1981 -
segona foto fons F. Capdevila

Un dia ja fa molts anys (1917), vaig sortir del claustre de la meva mare, diuen que vaig plorar, no sé per què. Els meus pares vivien a Horta al carrer Feliu i Codina, en una torre de planta baixa i pis (una de les cases Mates i Ramis, avui centre Cívic), tot plegat una casa bastant gran, a més tenia un jardinet al darrera. Allà hi vaig viure set anys.

Aquell carrer pel que ara hi passo algunes vegades, quasi no té res a veure amb aquell pel qual vaig passar tantes vegades quan era petita, adolescent i jove, ara hi ha botigues i cases de pisos.

Jo recordo que en entrar al carrer Feliu i Codina, a la dreta, quan havies caminat uns metres hi havia una pared molt alta que rodejava un jardí i que tenia una gran reixa verda, alta i ample: hi vivien els Boter. Més en davant seguien unes cases o terretes.

La que teníem pared per pared al costat de casa nostra a l’esquerra era igual, com si fossin bessones, encara hi són: durant uns anys a la que jo vaig néixer hi va haver una farmàcia, ara està buida i a més les finestres les portes tapiades, em fa molta pena aquesta casa plena de records encara que llunyans.

Passades les dues cases es troba el pont que tantes i tantes vegades havia travessat jo sola o acompanyada per algun amic o amigues, tornant del col·legi, quan em parava a mirar aquell cel estrellat, d’aquelles estrelles tan brillants, encara que fes fred, calor o vent. Jo em sentia plena de vida.

El vaig començar a passar molt sovint perquè aleshores ja vivia al carrer Mestre Dalmau. Aquest pont avia canviat, mirant de sota quasi està ple de cases de pisos i el paisatge ara és diferent, ja no hi veus aquell espai que et deixava veure fins bastant enllà, el turó de la Peira i riera avall.

Des d’allà estant veia la casa on vivíem, el seu jardí amb les seves flors, els seus arbres, el seu bosc. Un jardí que havia vist com passejaven junts o separats la meva mare, el meu pare, l’àvia, la tieta.

Aquella immensa casa tota blanca de persianes verdes, de galeries amb molts vidres, amb terrasses i terrats. Aquest pont meravellós que tota la família estimem tant i que ara en dona una mica de tristesa. De tota manera un cop l’hem passat veiem unes petites cases, que encara son allà i això eixampla l’esperit.

També queda algun arbre i això fa que a l’anar caminant tornis als anys passats, arribes a la primera cantonada i travesses el carrer mestre Dalmau.

Ací està una mica canviat però si vas seguint fins al final encara queda una torre gran més o menys vella.

Ara travessem per la vorera esquerra del carrer Feliu i Codina, abans a la cantonada hi havia una cansaladeria que feia cantonada amb el carrer Chapí «can Quiquet». Ací havia passat moltes hores esperant que vingués algú a recollir-me al sortir del col·legi, fins que vaig ser gran per tornar sola a casa. Vaig arribar a veure tres generacions. Ara hi ha una botiga de vestits, seguida d’una pared igual que abans, desprès el teatre que nosaltres, vull dir els de la meva generació, en dèiem «Els Lluïsos». Ara hi fan comèdia nois i noies però aleshores la feien només homes sols. Podria parlar molt d’aquest local , però no puc anar-me entretenint descrivint cada casa o centre on jo havia estat per dins perquè seria llarg d’explicar i vull parlar més del poble en conjunt.

Passat els Lluïsos, hi ha un jardí i al fons una casa d’aquestes que es trobaven a tantes barriades, allí hi havia la bugadera, de motiu li deien «la caparrada», aquesta dona venia a buscar la roba bruta nostre per rentar-la a casa d’ella. Ara no sé qui hi viu però la casa existeix. Em fa il·lusió mirar-la quan hi passo per davant, aquesta casa fa cantonada al carrer Salses, travessat aquest carrer i fent cantonada hi ha una torre amb un jardí molt gran que era molt bonica, els amos eren els Lletjós. Hi havia entrat molt poques vegades, però si que em feia molta il·lusió entrar allà dins (ara l’ocupen les monges del Convent de l’Adoració Perpètua).

Seguim caminant i trobem una casa petita, amb un jardí petit, allà hi havia estat força vegades. Hi havia un home que tenia un taxi (can Llobet) i a casa nostra aquest taxi l’havíem fet servir bastants cops, fins havíem fet excursions de més d’un dia. Ara al costat hi ha un bar, més endavant passem el pont i tot seguit veiem una pared que rodeja el cap d’esports. A continuació hi ha una torre on visqueren molts anys els nostres amics «Serra», al costat d’aquesta hi ha la mateixa que hi havia abans. Ara arribem al camp de futbol de l’horta, no sé com està per dins, però jo hi anava i no es pot dir que fos molt confortable.

Seguint carrer amunt i comença a variar el panorama, cases de pisos i així fins al final. Carrer Feliu i Codina qui t’ha vist i qui et veu.

Ara parlaré del carrer Mestre Dalmau, aquest és pot ser dels carrers, dels anys que jo hi vivia allà que més es conserven. Tot el carrer continua amb les seves cases quasi totes iguals, quasi totes les de la vorera dreta estan a peu pla, les de l’esquerra, quasi totes per entrar a la casa has de pujar uns graons. Encara hi ha veïns de quan jo hi vivia en aquella casa que hi ha al final de la vorera dreta, sempre entrant pel Feliu i Codina. Una de les persones que encara hi viu és la meva cosina. També hi ha arbres a les dues bandes però el que no hi ha és aquella paret del final del carrer separant-lo del Turó de la Peira. Aquesta paret tenia una porta de fusta i els veïns tenien una clau per poder passar a l’altra banda. Aquesta porta havia estat sempre tancada sobretot per la nit. Ara està tot obert i el carrer es comunica amb el Passeig de Fabra i Puig, al final del carrer en la seva part esquerra hi ha cases de pisos que es començaren a fer en vida dels meus pares.

Ara entrarem a Horta pel Passeig de Maragall: Arribes a la plaça Eivissa, aquesta si que està canviada; abans al mig de la plaça hi havia el mercat amb les tendes que venien carn, aviram, verdures, etc, com a tots els mercats de quasi totes les barriades. Al costat dret, és a dir a l’altra vorera havia la peixateria.

A la plaça també tenia començament i el final el tramvia 46. Ara al bell mig de hi ha bancs i una estàtua que representa una eivissenca, una mica de jardí amb taules i cadires per poder prendre el «vermut» o berenar. Passem la plaça i pugem carrer Horta amunt; bé abans de seguir el carrer tenim com una petita placeta o un carrer on hi ha en un costat el bar Quimet, Jo l’he vist allà tota la vida, hi havíem estat asseguts alguna vegada, normalment hi fèiem parada quan anàvem a l’embalat per la Festa Major amb els meus pares i amics.

A l’altra costat així que entres sota les columnes, com si fessin arcades, hi veuràs que hi ha botigues. Tenen un cert encant aquests arcs no per la seva categoria arquitectònica sinó pel fet d’estar allà. Abans de passar pels arcs hi ha el cine Unió, era vell i atrotinat però tenia caliu familiar, on sempre et trobaves algun conegut o altre, ara ja no funciona.

Abans d’enfilar el carrer amunt també hi ha una farmàcia que jo també l’havia vist allà tota la vida «Farmàcia Laporta».

Ara si, pujant pel carrer, hi ha algunes variacions, no hi ha les mateixes botigues que hi havia en la meva infantesa, sobre tot hi trobo a faltar una que es deia «El barato», era d’en Pepet Fumadó, un gran amic del pare i de la família era un home d’una amabilitat extraordinària amb tothom. El Barato era una merceria, però en aquell lloc sempre es podia trobar gent fent tertúlia.

Tenda El Barato en una foto de primer del segle XX.

A l’esquerra trobaves la confiteria Mayol, on encara es poden veure cares conegudes, enfront hi ha una casa pairal Can Mariner molt bonica, seguint carrer amunt en arribar a la primera cantonada veus els balcons de la perruqueria Javaloy, que té l’entrada per la baixada de la combinació.

Desprès de Can Mayol, una mica més amunt el forn de can Ginesta o Forn del Campanar, es diu així perquè té una torre amb un rellotge. Aquesta torre es va fer gràcies a una deixa o testament que va fer un home que vivia a Horta per a totes les noies de la barriada (*) . Quan arribes a la plaça ja el veus de lluny. Mentre vas pujant amunt, juntament amb tu van passant molts records.

Ara entrarem a Horta per carrer de Campoamor, per la part de la carretera de dalt. Camps a la dreta, una fàbrica a l’esquerra, trencant l’encís de l’entrada d’aquest passeig tan bonic; sort que tot seguit ve el Tennis Horta, aquest camp de tennis que fa tants anys està allà, on tantes estones divertides hi vaig passar, seguim caminant la rambla és bastant ample, voreres amples als costats. Les Dominiques, un gran convent, on per cer jo vaig anar-hi a escola molts anys. Ara m’imagino que surto del col·legi, que tot el terra és ple de fulles seques i que nosaltres les «nenes» les anem arrossegant amb els peus Rambla avall.

Era força divertit saber quina de les companyes en arribar a baix de tot havia arrossegat més fulles, fet el pilot més gros. ¡bell record!. Vaig seguint i no hi són pas totes les torres però almenys les cases que han fet noves no són desproporcionades i conserven els jardins. A mitja rambla hi ha una font, ara ja no hi raja aigua, abans si, quasi al final a l’esquerra hi ha la parròquia, aquí vaig ser batejada pel mossèn, més ben dit, el doctor Manuel Trens; no és que sigui una església molt bonica, però per dintre està força plena de gent que encara reconec ara; plena de familiars vius i morts, plena d’alegries i tristeses, però allà està i això és molt important. Enfront les torres continuen igual que quan vivien els meus pares.

A continuació de la rambla el carrer Chapí, porques variacions, a la vorera de la dreta tot un seguit de casetes fins arribar a la torre gran de les Dominiques (es coneixia com les dominiques pobres), bé ja ho era quan era soltera, segueixen les cases petites, en arribar al carrer Feliu i Codina hi falta una cansaladeria que es deia «Casa l’Angel», enfront d’aquesta hi havia una font que ara ja no existeix.

Per la vorera dreta porques variacions , en la primera cantonada encara hi ha els «Hermanos de la Doctrina Cristiana» (la Salle Horta). Creues el carrer hi aquí hi ha una casa de pisos on abans hi havia una torre «La torre dels negres». La següent casa és la casa dels Mercader, casa on he anat moltes vegades perquè les noies d’aquella família havien anat al col·legi amb mi. Venen petites cases fins que arriben a la cantonada on hi ha «Can Quiquet». A partir d’aquí fins al final que ja no recordo exactament si el carrer hi ha massa variacions fins arribar al carrer del Vent.

Com és natural Horta té altres carrers que feien i fan el poble més gran, més ample, més llarg i que tenien i tenen un encant, però no puc explicar-vos-els tots, jo reflecteixo els carrers pels quals hi passava més.

Acabo d’explicar una mica el meu poble com era abans i com és ara (parla de 1981), jo vaig viure aquí durant 19 anys, fins que em vaig casar. Ara visc a Sarrià que ja és un altra barriada o poble però, EL MEU POBLE ÉS HORTA.

16.2.1981 Núria Manén Marqués)

Petita nota biogràfica de Núria Manén: Neix a Horta en 1917, primer la família viu en una de les cases Matas i Ramis, set anys desprès passen a viure al carrer Mestre Dalmau a la casa que ha fet construir el seu pare . Es casa als 19 anys amb Joan Serrahima i se'n va a viure a Sarrià.  Es queda vídua molt jove amb deu fills, En 1981 va escriure la història que es publica a la fi que els seus fills coneixessin una mica la seva vida a Horta

(*) Torre de les noies (es va construir amb els diners que quedaven d’una deixa que algú havia donat al Consistori per atorgar una dot a totes les noies d’Horta que es casaven. Quan van quedar pocs diners l’Ajuntament va decidir que amb els que quedaven es construiria la torre dels rellotges, a la que els hortenc van anomenar torre de les noies. Les futures casadores no hi van estat massa d’acord, tot s’ha de dir).

(**) Fotos de la família Manén : Eulàlia Corberó i Tina Serrahima. Escrit  de  records de Núria Manén cedit per Tina Serrahima i Eulàlia Corberó. Informació familiar: Tina Serrahima, Eulàlia Corberó i Roser Busquets, Amb el meu total agraïment per la seva gentilesa.

Fotos del fons Felip Capdevila, Carme Martín i postals de l'època.

LA GUERRA CIVIL A HORTA

Aquell 18 de juliol de 1936, hagués pogut ser un dia qualsevol més del calorós juliol d’Horta, durant el qual les famílies benestants de Barcelona ja s’havien instal·lat a la barriada des de finals de juny i en el que molts barcelonins pujaven a Horta a passar el dia tot agafant el tram o l’autobús Roca.

Si hagués estat així, ningú no se’n recordaria, hauria estat un 18 de juliol més, però aquell dia va marcar la història d’Horta i de Catalunya amb ferro roent.

Alexandre Cirici tenia aleshores 22 anys i no era encara el gran escriptor i pedagog que arribaria a ser amb els anys, amb la seva xicota van decidir pujar fins a Horta a passar la tarda , els dies eren llargs i donaven per fer moltes coses, respecte al dia en concret explica «A Horta va ser una deliciosa tarda bucòlica. Era un dia molt pur, molt diàfan, amb un ambient de tarda daurat, cosa que ens agradava molt, vam entrar en aquelles petites botigues que Horta tenia, tan de poble, tan oloroses per comprar-nos un pa ben cruixent i tendre i formatge i pernil. Amb les provisions van passejar lentament pel romàntic carrer Campoamor, ombrejat i desprès per la muntanya gairebé salvatge on comença la carretera de la Flor de Maig, on oliveres i ametllerars semblaven en abandó i escampats a illa de l’estesa d’herba pansida»... però en tornar a Barcelona....»

En tornar a Barcelona el seu món s’havia capgirat. El 17 de juliol s’inicià al Marroc una revolta on hi van col·laborar alguns diputats de la Ceda, amb Ramon Serrano Sunyer (cunyat d’en Franco) i el Conde de Mayalde. En cap moment els conspiradors van pensar que allò es convertiria en una llarga guerra que va durar tres anys, pensaven que allò seria bufar i fer ampolles. Es preveia una acció molt violenta a Madrid que portaria ràpidament al triomf de les forces revoltades a la Capital i l’establiment d’un règim dictatorial i que al llarg restauraria la Monarquia.

Però allò que havia de ser un cop militar per enderrocar el Govern de la República , va dividir el país en dues meitats i es va convertir en una guerra oberta, entre la classe burgesa, contra la classe obrera. Una guerra religiosa en contra d’un església que sempre estava del bàndol del poderosos i una guerra militar on mig exèrcit va trair la voluntad del poble expressat en les urnes i una guerra civil i fratricida entre diverses faccions ideològiques.

A Horta les primeres bafarades revolucionaries van fer-se sentir el dia 19 de juliol de 1936. En Xavier Valls que vivia al carrer Rectoria, des del seu terrat va ser testimoni de com un avió llençava bombes sobre la caserna de Sant Andreu, «ens va despertar l’espetegar de les bombes», així començà l’aixecament a Barcelona, un dies desprès d’altres ciutats de la península.

Can Querol Fons Cuyàs

Entre els anys 1936-1939, època plena de tensions polítiques i els canvis revolucionaris de gran abast, pràcticament totes les grans cases es van col·lectivitzar. Can Querol no va ser pas una excepció convertint-se en la seu de la FAI.

El 19 e juliol de 1936, els membres de la FAI, comandades pel Sr. Vicente Vitaller (1), van ocupar la masia. Des d'allà dirigien les accions que duien a terme i sortien les patrulles de control que s'hi van instal·lar, no hem d'oblidar la situació estratègica de l'edifici respecte a la barriada d'Horta donat que estava situada al costat de la seva primera via d'accés.

Els primer dies de la guerra  la CNT era la força egemònica i sobre la que va recaure  el control  de l'ordre públic. Les patrulles de control estaven  formades per 45 homes. Desprès es va crear un Comitè Central de Milícies Antifeixistes CCMA) que controlava les milícies, la ràdio, patrulles de control en cada barriada que tenien el poder absolut dintre del territori i feien i desfeien a caprici dels que formaven aquests grups. El CCMA fou disolt el 27 de desembre de 1936, un dia desprès de l'entrada del anarquistes al Consell de la Generalitat.

Els primers incidents de la Guerra Civil a Horta van tenir lloc entre el carrer Fulton i el Carrer Horta, el primer ben a prop de la masia de Can Querol on els anarquistes s'havien fet forts. En els carrers indicats s'hi van instal·lar barricades i creuar trets entre faccions diferents. En el campanar d'Horta, explica un testimoni de l’època, es va instal·lar un franctirador que disparava a la gent que es feia forta al carrer.

Fotograma d'un noticiari de l'època

Agustí Xarau que vivia aleshores al carrer Fulton va ser testimoni des del balcó de casa seva, que hi havia un gran moviment de milicians que amb camions o cotxes anaven i venien del centre de la ciutat, amb llur armes heterogènies. «També des del balcó observava com sortia fum del rosetó de l’església del carrer de Sant Joan i de com el milicians construïen una barricada amb les llambordes del carrer havent passat el seu carrer i a l’entrada de la plaça Eivissa, en mig de la barricada un canonet apuntava al carrer Fulton. (Desideri Díaz Quijano Horta 1904-2004).

La matinada de dilluns uns incontrolats de la FAI van calar foc a l’església i la rectoria del carrer Campoamor, ells Capdevila-Valls que vivien davant per davant de la Rectoria, van ruixar totes les seves finestres a la fi que no s’inflessin per l’efecte de la calor que desprenia el foc i que la foguera no es propagues a les seves cases.

Església de San Joan cremada el 19.7.1936

Jaume Caminal explica al respecte que “durant la Guerra Civil Espanyola, el 19 de juliol que amb la il·lusió de la primera eina fotogràfica que teníem vàrem retratar l'església mentre cremava, però el pare, prudent ens velà els negatius per evitar problemes.”, comportament molt lògic donat que es vivien temps difícils i tota precaució era poca. Vist amb ulls d’ara va ser una pena atès que existeixen pocs documents gràfics de la guerra a Horta. (Mingo Borràs Històries d’Horta).

Xavier Valls a les seves memòria conta respecte als objectes de culte de l’església de Sant Joan d’Horta «...la resta dels objecte per al culte que calia amagar van ser llençats, un darrera l’altre al pou, que tenia trenta metres de profunditat però, ai las! Quan l’aigua del pou restà quieta com un mirall, emetia resplendors d’or i plata dignes d’un tresor d’Alí Babà. Aleshores el meu germà Jordi, bon esportista i bon nedador, hi va baixar, s’hi va capbussar i ho va posar tot dins un sac que va colgar sota el sauló..», quan va acabar la guerra en Jordi va haver de tornar a baixar per retornar al rector tots els estris de culte allà amagats. (Xavier Valls La meva caixa de Pandora».

El convent de les Dominiques també fou cremat en part per grups d’incontrolats d’anarquistes. En principi va ser ocupat per la CNT-FA que el va destinar a l’ensenyament i a menjador públic; els darrers temps de guerra es va utilitzar com refugi per a refugiats.

Es sap també, que una part del convent es va fer servir per a finalitats no tan honorables, donat que s’hi va instal·lar un centre de detenció i aïllament de la CNT-FAI, que va estar en actiu fins l’any 1937.

Algunes de les monges es van amagar en cases veïnes i d’altres, juntament amb el Dr. Manuel Trens es van instal·lar a la masoveria d’una casa pairal pròxima a Tolosa de Llenguadoc. Poc desprès el Dr. Trens va viatjar fins a la capital britànica on hi va viure fins acabat el conflicte que va tornar.

En el Web de l’escola trobem aquesta narració dels fets del 1936 «Cuando estalló la revolución el 18 de julio de 1936, la comunidad se componía de 20 religiosas profesas perpetuas de coro, 34 temporales, 7 legas y cuatro Hermanas más, no pertenecientes a la comunidad. Todas vistieron traje seglar. Se hicieron desaparecer papeles particulares y otros no pertenecientes al Archivo de la Casa, especialmente los de la Sociedad “Mutua Coll” del propio colegio y sucursales del Instituto agregados a ella y, en general, todo lo que podía comprometer a las personas adictas a la comunidad. Las Hermanas salieron de la casa, dejando el edificio solo y lo incautó la Generalidad. Una parte del edificio fue ocupada para comedores públicos y la iglesia servía de almacén ". (Història Oficial de la CONGREGACIÓN DOMINICAS DE LA ANUNCIATA).

Teresa Morros, activista cultural del barri deixà aquest testimoni per escrit «El 19 de juliol del 36 que era diumenge, encara va pujar gent a fer l’arròs a la Font d’en Fargues i a la parròquia es varen dir misses, però tal com avançava el dia i per les notícies que anaven donant les ràdios, la gent es va esporuguir i els balls que s’havien de fer a la tarda i les sessions de cinema es van suspendre. El dia 22 una patrulla d’incontrolats va calar foc i saquejar l’església esfondrant-se la taulada i quedant les portes esbatanades i a partir d’aquests fets s’iniciaren els actes de rapinya de totxos, taulons, marcs.... Els dies d’aquell estiu foren angoixants, des del el barri es sentien les descàrregues de les patrulles que «passejaven» desgraciats per la carretera d’Horta, darrera de can Cortada riera el lloc preferit.

Tot seguit van començar les mobilitzacions de les lleves i recordem els d’aviació aquarterats a Sant Joan d’Horta, fent instrucció pel carrer Campoamor».

Tal com havien començat els fets al barri els veïns tenien por dels que ara deien que manaven «.. aquells homes amb fusells i cares fosques, tan desconeguts, els patrullers de la FAI que s’havien allotjat al local gran de les cases barates (segurament es refereixen a l’església Sant Francesc Xavier que fou confiscada per la CNT-FAI), prop de l’escola?,. De vegades sortien colles amb banderes i fusells, tot cantant i anant riera avall, cap el centre de Barcelona. Desconfiaven del nouvinguts i fins i tot dels propis veïns. Tothom desconfiava del pròxim, tothom tenia por!, homes joves eren cridats a files i milers de soldats i civils perdien la vida» (Dora Serra l’Uniforme»

D’altres es van camuflar i/o amagar en petits soterranis, golfes o habitacions dissimilades darrera d’un moble, durant anys.

Fotograma d'una pel·lícula de l'època. 

Les cases barates d’Horta eren un important feu de la CNT, al carrer Riells vivia Manuel Molina Juanele, que va ser secretari general de la Federació Anarquista Ibérica (FAI) i director de la revista «Tierra i Libertad», d’alla va sortir molts home que es van apuntar a la Columna Durruti per anar a la lluitar a la Guerra.

Hem de dir que la part de la pineda del Turó de la Peira es va salvar gràcies a la gent que vivia a les Cases Barates d’Horta i principalment als anarquistes.

Un altre edifici que cremava va ser el del convent de les Mínimes del barri de la Clota que van arribar a Horta en 1908, any en el van ocupar una torre d’Horta al camí de Sant Genis conegut també com el camí Fondo de Sant Genís d’Horta. El convent va ser incendiat el dia 21, per entrar van dinamitar la porta d’entrada a l’església que estava tancada però les monges ja no hi eren, van ser avisades pels mossos d’esquadra a la fi que s’amaguessin. Ho van fer moltes d’elles en cases d’Horta que les van acollir vestides de seglars, algunes es van amagar a la cova i la casa de David Furné.

El temple va ser profanat i saquejat públicament per dones del veïnat que es van fer amb productes de menjar i articles de roba.

El dia 19 en Joan Homar veí del carrer Salses, estava assegut a la vorera del carrer Chapí, explica que «el diumenge dia 19 ja no poguérem anar a missa, car les patrulles no deixaren obrir l’església. Grups de ciutadans armats i amb banderes comunistes i anarquistes patrullaven pels carrers i feien registres a les cases () un dia estava jo assegut a la vorera del carrer Chapí i de tant en tant passaven cotxes i camions carregats de milicians que donaven consignes i obligaven a aixecar el puny».

En acabar el dia 22 i començar el 23 de juliol del 36, les monges de les Mínimes havien tornat al convent les deu que van ser immolades, allà s’hi van presentar de nou les milícies a causa de la denúncia dels guardants de l’edifici de la comunitat. Uns individus armats amb pistoles les van detenir i se les van endur muntanya amunt en un camió i un turisme, es dirigien a la bòbila de can Boada, on foren martiritzades i mortes.

El Centre dels Lluïsos també fou cremat pels anarquistes. Mentre es sentien crits i trets al carrer, per la part del darrera alguns socis jugant-se la pell van traslladar part de l’arxiu històric a la masia de Can Caparrada. Al dia següent la documentació, es va traslladar a la casa d’un militant d’Esquerra Republicana que vivia al carrer Chapí on estaven segurs que no hi entrarien pas els anarquistes. (Salvador Casals Gausachs , del blog Memòria dels barris 

Can Caparrada

Els anarquistes es van dirigir a l'avi de l’actual propietària tot etzibant-li «a partir d’ara aquesta masia i terres han deixat de ser de vostres però com no heu fet pas mal a ningú, us hi deixem viure», Joan Boada i Garrigó, de tarannà més aviat tranquil, els respongué «ahh!, doncs bé», evitant d’aquesta manera enfrontar-se inútilment a la turba revolucionaria.

«..Per tots aquests fets els bombers tenien feina extra, per tot arreu hi havia incendis. Cremaven esglésies, convents, cases properes als emblemàtics edificis religiosos.. i també cotxes i autobusos, quioscos, estàtues, semblava la fi del món i el pitjor és que molts cops quan anaven a auxiliar eren rebuts a trets pel mateixos pistolers que havien provocat el foc», conta Dora Serra en el seu Llibre L’uniforme.

Els capellans, monjos i monges es van amagar en cases particulars i desprès van fugir lluny de Barcelona.

Contem al respecte amb el testimoni de Jordi Mercader, que a casa seva al carrer Chapí, van acollir un monjo de Montserrat parent de la família «....també s'hi van amagar uns monjos de Montserrat que eren parents. A casa eren una família molt religiosa. Com que les monges i frares estaven acostumats a caminar en cadència pels claustres amb les mans al davant, alguns membres de la família (llavors molt joves), passadís amunt i avall de la casa, els ensenyaven a caminar normal per la ciutat sense cridar l'atenció. (Jordi Mercader en el blog Memòria dels barris )

Can Mercader

Pintades de 1936, foto 1982- LLibre 
Els Jardins de Martí-Codolar 

Un altre fet important es va donar a la finca dels Martí-Codolar, on  els propietaris fugint del desori havien tornat a la seva casa de la ciutat de Barcelona per semblar-los més segura. La finca primer va ser requisada per milicies de la FAI-CNT, com ho prova la porta on van deixar escrites les seves sigles i desprès de cremar mobles i llibres al patí s’en van anar, els colons i masovers van salvar algunes coses de la crema i les van guardar a casa seva amb la finalitat de ser retornades als seus propietaris qual calgués. Finalment se’n va fer càrrec la Generalitat i va muntar una escola per nens orfes de la guerra.

També van ser confiscades les finques de Can Gallard on l'edifici  desprès de tot un any de restar tancat va ser saquejat en algun moment, finalment la Generalitat va disposar que fos l’habitatge del President de la Generalitat, a l’interior es va construir un refugi antiaeri que encara avui es pot visitar.

Quan Azaña en plena retirada va venir a refugiar-se a Barcelona, li havien destinat la torre de Can Gallart a la fi que s’allotgés, però Azaña ho va desestimar atès que el sostres eren massa alts i això no li va agradar. Finalment va preferir anar a viure al Palau de Pedralbes.

Josep Gallart Folch, fill de Josep Gallart, l'antic propietari, va confessar en les seves memòries que va fer arribar una fotografia aèria del Palau de les Heures a Kindelán, el responsable de l'aviació franquista perquè bombardegés la residència d'en Companys. Kindelán en va desistir ja que la situació de l'edifici dificultava encertar l'objectiu.

Diferents imatges del refugi de can Gallart. Fotos C. Martín

També van ser confiscats l’edific dels Salesians, encara en obres, que es va convertir en Hospital de Sang i durant un curt espai de temps quan es va acabar la guerra, també va ser utilitzat com camp de concentració, atès que el pavelló de Llevant estava a vessar de presoners republicans.

Segons fonts fiables, malgrat no existeix documentació al respecte sinó el testimoni de persones que hi van estar presoneres, durant 1939 i per un temps indeterminat, l’escola fou utilitzada com camp de concentració. Així tenim el testimoni de Miguel Morera soldat republicà, que desprès de passar per altres camps i un cop acabada la guerra digué «que no era pas millor el col·legi dels Salesians d’Horta transformat en camp de concentració». Ramon Planta, que visqué tres anys a Can Marcet dedicat al servei de la família-Marcet Planàs, també assegura que ho fou.

L'edifi de Llevant de la Casa de la Caritat (avui convertit en part de Les Llars Mundet), encara a mig fer, es va convertir en la Caserna Macià per un temps determinat. Desprès de la guerra durant més d'un any fou el Camp de Concentració d'Horta, per als soldats republicans.

Edifici de Llevant de la Casa de la Caritat

El Club de Tennis Horta es va convertir en seu del Bombers de la barriada.

Els primers dies de la Guerra foren els més forts. Mataren a molta gent, al mestre Hermenegild Passejà, el pare de  Jaume Llobet l'òptic, el grup de les monges mínimes i d’altres persones anònimes, com ja s’ha indicat, la carretera d’horta i les seves rodalies varen ser els llocs escollits per aquestes matances indiscriminades.

Tornem al llibre de memòries del Xavier Valls, que fou testimoni de nen d’una d’aquestes matances «.. al passeig Valldaura hi assassinaven de valent. Una tarda jugant amb el meu amic Ricart Matas i en Quique Noblom ,- la família del qual ocupava una part de la masia de can Cortada, tota rodejada d’horts - tots tres estàvem asseguts al marge del camí que enfilava cap a can Glòria d’en Jaumar i Bofarull quan es va aturar un cotxe amb tres o quatre milicians, amb la bandera negra i roja i uns mocadors al cap com a pirates de l’Ílla del Tresor , i en van fer sortir un home i una dona cridant-los «P’arriba». Només els vaig poder veure d’esquena, però mai no oblidaré aquelles persones tirotejades per darrera quan havien fet pocs passos. En marxar el cotxe i els seus ocupants ens van mirar i puny en l’aire van cridar «Salud». Ens vam acostar a la parella que jeia bocaterrosa, encara puc veure el clatell de l’home amb els foradets de les bales.....A la poca estona va arribar un cotxe amb un quants membres del comitè d’Horta entre ells en Nando...que donava una puntada de peu als morts exclamant «Bah, són uns feixistes»... El Comitè d’Horta era força moderat i no podia parar els incontrolats que venien d’altres barris ni alguns arrauxats del mateix Horta, que van cometre els actes descrits».

A la fi de protegir la població civil les autoritats municipals des de ven començada la guerra van començar a buscar mitjans per a a defensa passiva de la societat. El primer que es va condicionar foren els passadissos del metro però com aquests espais eren del tot insuficients, calia pensar en altres mètodes de defensa com van ser els refugis que es començaren a construir en començar la guerra.

Exemple dels documents que s'enviaven als veïns per
a la construcció de refugis.

El el cas d’Horta normalment van ser espais senzill aprofitant els petits puigs de la seva orografia, El refugi de Can Peguera és el més conegut, també hi havia en el torrent de Mariner el refugi de la part alta del parc de la Unitat, el de la plaça Bacardí, a la casa Mara-Ramis, que encara deu existir, el de parc de les Heures que es va construir pensant en el President Companys. Va haver persones que es van construir el seu propi refugi en l’hort de casa seva, com el que un paleta ajudat pels veïns va fer al carrer Hedilla . En realitat a Horta es van fer servir més aviat poc, la majoria de vegades es feren servir de fresqueres.

Una altura de 262 metres sobre el nivell del mar i una visió de 360º converteixen el Turó de la Rovira en un mirador natural privilegiat i en un emplaçament estratègic per a la defensa de Barcelona durant la Guerra Civil.

Per fer front als bombardejos que sofrí Barcelona a partir del febrer de 1937, les autoritats militars republicanes decidiren instal·lar unes bateries antiaèries al cim del turó de la Rovira. El cim del Turó ara està coronat per una plataforma d'antiaeris que formaven part de la defensa activa de la ciutat durant la Guerra Civil Espanyola Aquest lloc estava ocupat anteriorment per una finca coneguda com a Peñasco o El Castell. La construcció dels antiaeris es dugué a terme l'any 1938 i s'hi col·locaren quatre canons Vickers 105 mm i altre armament defensiu.

Els Antiaeris - Foto Brangulí

Els bombardeig no van castigar a Horta com a d’altres llocs de Barcelona, cal esmenar però la que caigué al pati de can Travi Vell, les basses del qual es van omplir de gasolina, fruït de la delació del fill d’un veí que no es va donar que si allò explotava ho feia també la casa dels seus pares que estava ben a prop; una altra bomba va caure al club de tennis Horta, a la part alta del barri, l’objectiu de les quals era rebentar les canonades d’aquella zona on s’havia amagat la benzina del govern republicà.

Respecte dels bombardeig, explica Xavier Valls en les seves memòries, tan comentades aquí, «els bombardeig dels anys 1937-38, quan passaven els junkers damunt d’Horta rebíem més metralla i algun obús dels antiaeris del Carmel que no pas de les bombes dels atacants. En sentir le sirenes, la meva mare i jo pujàvem al terrat perquè ella era de les que deia que, si de cas cau una bomba «preferia anar cap a vall que no pas ser soterrada». A mi, feliç, inconsciència, els reflector antiaeris em fascinaven com uns floc artificials però, un vespre ens vàrem veure rodejats de fums a causa d’unes bombes que havien caigut molt a prop de casa; sembla que pel que es va saber desprès, a la fi de 1937 un falangista havia pogut passar a l’Espanya franquista i havia denunciat l’emplaçament de un dipòsit de carburant per a la aviació, sense pensa ni gens ni mica, l’infeliç «patriotero», el fet que la seva família vivia a poca metres de l’objectiu».

També va ser requisada per guàrdies d’assalt i unitats de l’exèrcit la casa nova de trinca de la família Pinós, encarregada a l’arquitecte Durant i Reynalts, que fou ocupada pel ministre d’obres públiques Bernando Ginés de los Rios i la seva escorta. El ministre hi fa fer construir un refugi antiaeri amb totes les comoditats. A cada alarma la senyora Pinós sortia de Can Baliarda, just davant i es presentava a don Bernardo tot cridant «vengo al refugio, pues soy la propietaria», el Ministre home correctíssim la feia entrar, sembla que si devia causar més pànic la senyora Pinós, doña Amparo, que no tenia pels a la llengua, que les hipotètiques bombes que poguessin caure a Horta (Xavier Valls «La meva capsa de pandora»).

Aquell va ser un any molt fred les muntanyes que rodejaven Barcelona van quedar ben pelades perquè milers de persones arribades de tot arreu van tallar les pinedes des del Tibidabo fins gairebé Montcada per poder fer-hi foc a casa seva. La gent va passar molta gana malgrat que molts habitants d’Horta tenien els seus horts que els facilitaven poder menjar verdures però lògicament no era suficient. La canalla feia cua a les masies demanant llet.

Durant el 1937-1938 hagueren panes d’electricitat i molt sovint el tramvia no anava i la gent pujava a la barriada tot caminant des de Barcelona, en aquella època tothom va caminar molt per anar a tot arreu.

A Horta van pujar a refugiar-se moltes famílies de Barcelona, sobretot aquelles que tenien segona residència que finalment es va convertir en permanent.

Can Querol a principis de 1938 fou seu de Les Brigades Internacionals abans no es retiressin del conflicte a causa de la pressió de la comunitat internacional a través del Comité de No-Intervención, després d'haver patit enormes baixes. Les Brigades Internacionals foren unitats militars formades per voluntaris d'esquerra vinguts d'arreu del món per lluitar contra el feixisme en la Guerra Civil espanyola, a favor de la República i en contra dels militars del general Franco reforçats pels règims totalitaris d'Alemanya i Itàlia.

A finals de la Guerra, las persones que havien estat significatives al país, part del Govern i tots els intel·lectuals catalans, van exiliar-se. 

Antoni Rovira i Virgili, recorda quan va haver de deixar la seva casa a la Font d’en Fargues. Ell era un gran escriptor, historiador i polític de la Generalitat, i la seva vida la passà a la seva torreta del carrer Marqués de Foronda. La seva experiència quedà reflectida en el seu llibre Els darrers dies de la Catalunya republicana, La seva casa d’Horta fou assaltada pels militars, els seus llibres llençats al carrer i cremats i el seu arxiu requisat, va oblidar-se sobre la taula de l’escriptori un llibre a punt d’acabar i que lògicament no es va poder acabar mai i que pot ser també va acabar cremat.

El seu arxiu personal, que els feixistes van requisar i enviar a l’arxiu general de la guerra a Salamanca, li va ser retornat no fa massa anys a la seva neta, concretament el 19 de febrer de 2015 en un acte que es va celebrar a la seu de l’Arxiu Nacional de Catalunya, a Sant Cugat,». Antoni Rovira i Virgili va morir a Perpinyà el 5.12.49, sense poder trepitjar terra catalana mai més.

La neta d'Antoni Rovira i Virgili contemplant els documents
 retornats. Foto Josep Maria Cortina

El dia 25 de gener del 1939 es veien les tropes franquistes perfilant les carenes de Vallvidrera i del Tibidabo, fugint del desastre soldats i més soldats republicans travessaven Horta a la desbandada, cercant la carretera de la costa, per anar a la frontera o retornar a casa.

Els trens que conduïen les tropes que tornaven des del front de l’Ebre i que marxaven cap a la frontera, van disminuir la marxa quan passaren per Barcelona a la fi que els soldats que ho volguessin tornessin a casa seva saltant del tren en marxa, els seus caps tiraren trets a l'aire a fi de fer veure que els volien contenir, el meu pare va ser un d’aquests noiets de la «quinta del biberón» que es va llençar del tren en marxa i va sortir corrents cap el Clot on vivia aleshores, sort va tenir que cap dels veïns no el va pas denunciar, cosa que fàcilment ves pogut passar.

Finalment com ja es sabut les tropes nacional van entrar per l’avinguda Diagonal de Barcelona el dia 26 de gener de 1939, la gent cansada de tanta guerra, mort i de passar gana els va rebre amb certa alegria, no s’imaginaven pas tota la repressió que es va desplegar per tota la ciutat desprès, que va ser cruel i nefasta per a molta gent. Qualsevol persona que pogués ser mínimament sospitosa de «no ser afecta al régimen» podia caure en desgracia, moltes dones van ser rapades i exposades a l'escarni públic .

Recreació de la pintada. C. Martín.

El gener de 1939, quan el rector va rehabilitar l’església de Sant Joan, persones de la Falange van acudir a empastifar la façana amb el rètol «Caídos por Dios y por España», la mateixa nit Xavier i Jordi Valls i Rafael Pinós, veïns els dos primers del carrer de la Rectoria, amb pintura que tenien a casa van dibuixar a sota la inscripció indicada, una tifarada amb un fumeral que ho rodejava tot i que per tal que no quedés dubte es remarcava amb el mot «merda». Pel matí els falangistes i el cap de policia volien endur-se al rector a comissaria per mirar de saber qui havia fet aquella pintada, les autoritats no van tenir més remei que esborrar amb quitrà tota la inscripció, gràcia a aquesta pensada l’església es va lliurar d’haver de lluir duran anys la llegenda de la falange.

Barcelona es convertí en una ciutat trista i grisa, la recuperació fou llarga i costosa. El barri d’Horta també havia sofert les conseqüències nefastes de la guerra fratricida, s’havien de reconstruir edificis i engegar de nou les escoles aquest cop inundant-les de l’esperit nacionalista dels vencedors, i de nous costums que imposava l’autoridad absolutista del Caudillo de España por la gracia de Dios.

Calia humiliar i trepitjar de nou aquest poble tossut l’esperit del qual va quedar somort sota les cendres del dolor i la misèria però que no pas havia desaparegut i que poc a poc i (ni que fos d’amagat) utilitzava el seu idioma  perseguit. es va anar refent i transmeten de pares a fills, esperant una nova oportunitat per esdevenir lliures del jou dels «vencedors».

Miguel d'Unamuno va dir VENCEREU PERÒ NO PAS CONVENCEREU,  i així va ser.

De la terrible postguerra en parlarem un altre dia.

.

(1) VICENÇ VITALLER LAMANI, Expresident de les Joventuts Radicals de Catalunya.»

Fonts informatives:

• HORTA (1904-2004) de Desideri Díez Quijano
• La meva caixa de Pandora - memòries de Xavier Valls
• Els darrers dies de la Catalunya republicana, Antoni Rovira i Virgili
• Oblits de Reraguarda: Els refugis antiaeris a Barcelona - Judit Pujadó i Puigdomènech
• La memòria Històrica del Campus Mundet - Gemma Tribó, Andreu Bresolí, Aram Monfort i Maribel Ollé
• Històries d'Horta - Mingo Ràfols