dimecres, 28 d’agost de 2013

CAN GRESA - LA TORRE GROGA

La superfície en groc indica la situació de la masia

Per molta imaginació que hi posem costa intuir com era fa dos cents anys el territori que ocupava l'antic poblet de Sant Genís del Agudells, solitari en mig d'un paisatge de muntanya, ple de prats, vinyes i bosc, amb la seva església i cementiri i una dotzena de masies disseminades al seu voltant.

Vista del territori des de darrera Sant Genís del Agudells

Can Gresa sota  Sant Genis dels Agudells al centre de la foto

El nucli va créixer, com la majoria de vegades, al voltant d'aquesta església de nom Sant Genís del Agudells datada en el segle X, i estava format per masies i camps de cultiu, entre las que estaven Can Safont, Can Barret, Can Besora, Can Borni, Can Gomis, Can Gresa, Can Janer, Can Piteu y Can Figuerola.

Per acostar-nos una mica a com era l'entorn, haurem de llegir la descripció que hi feia el Baró de Malda, en el seu Calaix de Sastre, on recull l’excursió als Jeronis del 17 d’octubre del 1801, en el que ens descriu part de la seva orografia: Sortien d’Horta, enllaçant amb el camí que estem tractant a Sant Genís dels Agudells. Jo muntava sobre del matxo d’un tal Ros, sense sàrria; i per fi, que a la vora de les parets del monestir de Sant Jeroni. Deixada la riera i les  casetes d’Horta,hem passat per la vora de la torre de Rossell, i allà informant-nos per un home quin camí teníem que prendre, guiant-nos ell a Sant Genís i  allà cerca, pujant per caminets a les vores de muntanyes, amb l’hermosura de tanta frondositat de boscos i demés arbustos, tanta caçaria que es veia en muntanyes i planures, amb lo mar i descobriment de Montjuïc; lo blau celeste sense un petit núvol, i el sol, que ens torrava un poc al ser a lavora del poble de Sant Genís. Nos ha eixit per aquelles brenyes lo Felip, tieso en sa haca fent-la trotar, i unint-se a   tota  aquella burriqueria i separant-se  un poc d’està, per allargar per millor camí que el nostre, prou empinat son passeig. I Nos hem trobat ja junts, apeats i dels ases i burres dintre del recinto i de Sant Jeroni de Vall d’Hebron a un quart de deu tocat”.

En aquest entorn ens ocuparem d'una de les masies Can Gresa, ubicada prop de l'església de Sant Genís dels Agudells, també coneguda com la torre groga pel color de la pintura de les seves parets exteriors i per parlar de masíes hem de tornar una vegada més al llibre de Desideri Díez LES MASIES D'HORTA.

Can Gresa era una de les tantes masies de la Vall d'Horta que es bastiren a causa d'una de les epidèmies que va afligir Barcelona - ens indica en Desideri - en concret la de la febre groga. Quan aquesta epidèmia va arribar al seu punt més alt, es va fer un altar en l'esplanada que s'estenia davant la façana oriental de la masia on s'hi celebraven misses els dies festius per tal que els veïns poguessin seguir-la des de la masia respectiva sense haver d'anar a l'església on, l'aglomeració de persones, podia ser causa de contagi.

Can Gresa

Can Gresa era una masia d'aspecte sever i senyorial, amb una galeria porticada i una torre mirador que daten de l'any 1830, que fou renovada i ampliada, coneguda fins aquells moment com Can Termes i documentada des del segle XVIII.

Un altre personatge habitual de finals del segle XVIII i principis del XIX, que apareix molt sovint descrivint el territori català i per sobre de tot del de Barcelona i els seus voltants, és en Francisco de Zamora que era, d'altra banda, el més proper que en l'època podia ser un espia del govern central.

Aquest personatge ens dóna la següent pinzellada de l'indret i la masia:

Al lado del camino y bajo la Casa de Falcó, a poca distància se halla una casa de labradores, aunque con poca tierra, de cuyas mujeres, madre e hija, és la indústria de llevar agua de la fuente, que el vulgo llama Groga a la ciudad de Barcelona. Los hombres son padre y dos hijos, se emplean en labranza, pues como es corto el patrimonio, van de jornaleros a donde les llaman. Llàmase la casa de Mestres, por otro lado de Marieta Andalà”

El nom de Can Gresa prové dels qui foren els seus propietaris a partir de 1930. La darrera propietària fou Rosa Gresa, vídua de Picó. En Morir aquesta sense descendència, els hereus de la masia en van fer donació a l'Hospital de Sant Pau.

En A. Duran i Sanpere, a “Divulgación Històrica” de 1945, recull l'existència d'aquesta masia quan descriu el seu passeig per Sant Genis dels Agudells, que comença el seu trajecte des del camí de Natzaret a tocar del passeig de la Vall d'Hebron:


Can Gresa al centre la casa que destaca en blanc
"A los pocos minutos de ascensión por la cuesta con que aquel camino de Sant Genís se inicia, descubrimos en su orilla izquierda, escondidas casi entre la maleza, las ruinas de una pequeña capilla, Sant Crist del Camí del 1782, de la casa llamada Can Besora, situada al otro lado del camino, en los terrenos que ahora ocupa el Orfanato Ribas… a pocos pasos hallamos, ganada ya la cuesta, a nuestra derecha, un portalón de hierro que cierra la entrada a un corto sendero que conduce a una de las casas mas antiguas de esta parroquia, la denominada Can Figuerola…. Vueltos de nuevo al camino, este (dibuja un acusado recodo desde el cual se divisa ya el panorama de Sant Genís….De aquí seguimos unos cuantos metros en línea recta y damos de cara con la finca denominada Can Piteu…Saliendo de Can Piteu, el camino desciende en rápida y breve pendiente hasta alcanzar el vado del torrente que lo atraviesa, en cuyo lugar rara vez deja de oirse el canto de algún ruiseñor. Iniciase aquí una pequeña cuesta a cuya mitad se encuentra, con entrada por la ladera derecha del camino, otra antigua casa, llamada de can Termes,..conocida también por Can Gresa…"  

La masia va ser expropiada i enderrocada per l'Ajuntament de Barcelona i el seu espai ha estat destinat a resoldre algunes de les necessitats del barri de Sant Genís dels Agudells.

Avui dia s'ha construït un edifici que és el centre Cívic de Sant Genís dels Agudells.

Centre Cívil de l'Ajuntament en el  lloc que ocupava Can Gresa





4 comentaris:

Anònim ha dit...

gràcies pel blog, espero que no s'acabi mai

carme ha dit...

tot s'acaba algu dia, gràcies per les teves paraules.

Óscar GarcÍa ha dit...

Bones,

Com apassionat de les tradicions, cultura i esperit "antic" amb aquest blog fas una tasca importantíssima per a recuperar la magia de l'Horta antiga. El meu parer és que només es pot palpar aquesta màgia a la banda de muntanya. Inspirat pels llibres de Joan Amades durant un any vaig fer tots els aplecs de les ermites de Collerola i sense dubte es alla on pots entendre que vol expressar les histories del teu blog.

I justament dema es laplec de lermita de Sant Cebria, pero en altres dates Sant Iscle, Santa Maria Vallvidrera. Pero si el Laberint es el lloc mes bonic, laplec de sant medir es la millor festa de totes. Molta gent pot pensar que tot es passat pero encara queden molts llocs vius i molt presents.

Mil i una felicitats!

carme ha dit...

gràcies Oscar per les teves paraules. Si t'agrada escriure i vols descriure el teu sentiment al respecte, per exemple, de l'aplec de San Medir, amb molt de gust ho publicaria en el meu bloc.