dimecres, 9 de maig de 2012

Escola Nacional Ramiro de Maeztu/Giner de los Ríos - barri de Can Peguera


Quan jo tenia set anys els meus pares em van apuntar a l'única escola nacional que estava més a prop de casa, el seu nom era  “RAMIRO DE MAEZTU”.

L'escola l'any 1931

Aleshores vivia al final de C. Feliu i Codina d'Horta, res a veure amb els veïns de les cases dels estiuejants, vivíem en una planta baixa, una caseta que havia estat el lloc on els pagesos guardaven les eines, tenien una petita cuina per fer-se el menjar i un llit per passar la nit si calia.

El terreny que després es va dividir el múltiples parcel·les, era propietat d'un sastre del carrer Aragó on la meva mare de soltera feia d'oficiala cosidora . Quan la meva mare va informar que es volia casar,  l'amo del negoci li va proposar comprar un petit terreny que tenia per vendre en el barri d'Horta, era allargat, am una caseta al mig i una mica de pati davant i al darrera.

C. Feliu Codina en l'any 1950
La caseta constava de una cambra dormitori, un petit menjador, una mini cuina i un altre petita habitació,  tenia la taulada d'uralita, el bater estava al pati i única manera d'entrar en calor a l'hivern (a Horta les graus de temperatura respecte al centre eren tres o quatre graus de diferència), era un estufa de ferro col·lat que s'alimentava de carbó de coc.

Quan els meus pares es van casar, l'any 1949, van anar a viure a Horta i la meva mare, va deixar de treballar a casa del sastre. El meu pare feia de torner en un taller del Clot, era un bon operari.

Com el terreny encara no estava ballat, la meva germana i jo disposàvem d'un gran terreny on jugar embrutar-nos fins tot el que volíem i més. 


Per carrer passava de tant en tant alguna moto atrotinada, a part d'algun cotxes dels senyors de les gran torres del voltant, jugàvem al mig del carrer amb els nens i les nenes veïnes. 

                                Nens al mig del carrer Feliu i Codina 1951, sense cap cotxe pel mig


Cap d'elles va anar a l'escola nacional, eren filles dels comerços del voltant que disposaven de diners, per tant, totes elles anàvem a les monges del carrer Campoamor. Cal recordar que en la majoria de les tendes es feia estraperlo (1) i tots els seus propietaris van fer un munt de diners.


Convent de les Dominiques al C. Campoamor

Al costat de casa hi havia un carboner que venia el carbó a quilos i que mullava el material perquè pesés més, gràcies a aquest procediment va fer construir un edifici de dos pisos a tot còrrer ,  en un terreny on no es podien edificar aquesta mena de construccions i desprès  en la planta baixa, en una de les botigues, hi va instal·lar  un expenedor de petroli per a les cuines de l'època, sense cap mena de mitjans de seguretat.

Així  doncs, com nenes de treballador que érem, vàrem anar d'estudi a l'única Escola Nacional de la contrada. Allà es parlava castellà, nosaltres pràcticament no en sabíem gens donat que a casa i al carrer  es parlava bàsicament en català i el xoc va ser important.

Foto amb la bata de l'escola
Cada dia quan entràvem cantàvem el Cara al Sol i el himno Nacional Español i quan sortíem a la tarda cap a casa, el  En Pie Camarada, encara recordo les lletres perfectament.

Pel matí es feia classe normal utilitzàvem la superconeguda i omnipresent  enciclopèdia Alvarez primer, segon i tercer grau, segons l'edat,  i per la tarda es feia labor i es llegia algun llibre moralista de l'època.




Qui no les recorda

Les nenes i els nens en llavors anaven a classes diferents, tanmateix l'escola estava dividida en dos parts diferenciades, ja que no es podien barrejar alumnes de sexes diferents no fos que tinguessin pensament pecaminosos, Així doncs, les nenes/noies anàvem a la part de l'edifici de l'esquerra i els nens/nois al de la dreta, cadascun amb la seva entrada pròpia. També hi havia les classes de pàrvuls on crec recordar que allà si,  hi havia nens i nenes barrejats.

El director del nois era un capellanot amb sotana i barret d'aquells rodons, movent-se per l'escola com un rei pel seu reialme. Una de les normes de l'escola és que diumenge s'havia d'anar a missa i dilluns havíem de dur un comprovant conforme ho havíem fet, crec que es tractava del full dominical del dia.
 
Les nostres mestres eren totes de la Sección Femenina, la majoria a més tenien bigoti sota el nas, la majoria infringien càstigs físics amb un regle i algun cop personal havia presenciat com la mestre arrossegava a una nena de tretze -catorze anys del cabell en un atac de ràbia. Era la filla dels porters de l'escola i com no era gaire llesta li tenien mania, jo crec que la noia simplement era una mica retardada i no arribava a més la pobre, però això no aturava a la mestra en qüestió que es deia Montserrat, una "solterona" amb una mala llet increïble.

En el mes de Maria, tothom estava obligat a donar diners per pagar les flors del l'altar que es bastia en el vestíbol de l'escola, cada dia es cantava la Salve Regina i les cinc Avemaries que tocaven. Resàvem com ho farien els lloros, sense pensar ni en el que deien, anys més tard em vaig adonar de les bestieses que dèiem quan resàvem totes a una.

Mai ens van explicar la història de l'escola,  us ho puc ben assegurar,  fins que no vaig estudiar una mica la història dels nostres barris no vaig saber que abans i durant la República el nom de l'escola era Giner de los Ríos i que era una escola on s'aplicaven mètodes molt avançats per l'època, ja que en depenia de la Institució Lliure d'Ensenyament, que en el seu moment aplicava les tendències més innovadores pel que fa a l'educació d'infants.

M'ha fet molt feliç, quan fa poc vaig descobrir i llegir el llibre RECORDS D'ESCOLA, escrit per la historiadora d'Horta Dora Serra,  que explica la història del neixement del grup escolar, a qui li interessi el pot trobar en llibreries del barri d'Horta.


Conte  la Dora Serra que una de les realitzacions de la pedagogia catalana fou la creació del Patronat Escolar de Barcelona, creador de grups escolars que van ser l'orgull de la nostra ciutat

Amb la col·laboració de polítics i mestres es van crear els monumentals grups escolar, construïts per l'arquitecte Josep Goday (2), que es va sumar amb entusiasme a aquell projecte educatiu.

Un dels darrers que es va construir fou el grup Escolar Giner de los Ríos, edificat a la barriada del Turó de la Peira , un edifici que es troba prop de la pineda del Turó de la Peira, en mig de la nova barriada de cases construïda per  a gent modesta coneguda com Les Cases Barates d'Horta. Duia el nom d'un polític barcelonès Hermenegildo Giner de los Ríos , que tota la vida lluità des de l'Ajuntament per dignificar l'escola pública.

Una de les seves frases cèlebres era:

L'home només esdevé home
per mitjà de l'educació,
la qual no ha de ser un element de coacció
sinó que permeti a cadascú
la realització
de les pròpies aptituds.


Segons paraules de la Sra. Serra, "Els edificis d'aquells grups escolars eren com palaus pensats pels infants, bonic, ben equipats, seguint la tradició modernista de l'època i al seu interior es respirava un clima de llibertat i de democràcia contagiós.

Els mestres treballaven en equip, endegaven projectes innovadors, dialogaven constantment amb els alumnes, es feien sortides per conèixer l'entorn urbà i natural...,

Les aules eren laboratoris d'experimentació i de construcció del saber cooperatiu. res a veure, doncs, amb el que es va convertir després de la Guerra Civil.

L'escola Giner de los Ríos es va inaugurar el 29 de febrer de 1932. A la inauguració hi van assistir les principals autoritats del moment, Alcalde de Barcelona, el conseller de Cultura de la Generalitat, el Rector de la Universitat, etc., Hermenegildo Giner de los Ríos no va poder assistir a la inauguració  donat que morí abans que s'acabés la construcció del centre, en nom seu de la seva família, assistí en Bernat Giner de los Ríos fill del primer, va dirigir als assistents unes sentides paraules ple d'emoció. Per recordar aquesta data , en un dels pavellons del grup escolar, es va descobrir una placa que dóna el nom d'Hermenegildo Giner de los Ríos al nou grup Escolar.


Fotos de la inauguració de l'escola (Fons de Cultura de la Generalitat)

El primer director de l'escola el Mestre Joan Desclós, el primer conserge en Salvador Artola  i lògicament, es comptava amb un equip  de bons professionals de l'enseyament que plens d'entusiasme es van van lliurar amb cos i ànima a la tasca que se'ls va encomanar.


 Director, conserge i professorat

Era el mes de febrer i a Barcelona va caure una gran nevada, d'aquelles que fan època, recorda en Josep bas, antic alumne. Va ser un dia de festa, moltes banderes, autoritats, la Guardia Urbana de gala.

Pocs dies després l'escola s'omplia de nens i nenes dels barris principalment de les Cases Barates, però també d' Horta, Santa Eulàlia i Verdum.

Tots els alumnes entre 1931 i 1939, parlen amb reverència de la seva escola, Maria Teresa Giménes assenyala que “el millor record que tinc és pensar en tots els bons mestres i professors que teníem i per sobre de tot en el nostre director, el senyor Desclós, sempre pendent de tot i de tothom,tant dels mestres com dels alumnes”.


Grup d'alumnes de l'escola gaudint d'un passeig pel Turó, al fons a la dreta es pot veure la masia de Can Peguera


Nenes rebent classes a l'escola (fotos del llibre de Dora Serra)

La Guerra Civil va ser una prova dura per les nostres institucions democràtiques novelles i febles com eren. El tancament de les escoles religioses amb la mort violenta d'algun dels seus mestres va fer que l'escola pública fes un gran serveis al país. Però la postguerra fou la prova més difícil per als mestres molts dels quals van ser depurats i trets de l'escola, traslladats o destituïts o bé jubilats forçosos .

L'escola nova va ser desmuntada en general i d'una manera especials la catalana.

Tots els nens i nenes dels anys trenta que van gaudir d'aquell magnífic ensenyament, van pagar les conseqüències de la desfeta, quan encara la seva formació no havia acabat i obviament era feble.

Lògicament, els nacionals van canviar el nom de l'escola que va ser rebatejada amb el nom de Ramiro de Maeztu, escriptor de la generació del 98.








(1) Estraperlo : la paraula estraperlo ha quedat com a sinònim de martingala, intriga o negoci fraudulent

(2) Josep Goday i Casals (Mataró 1882 - Barcelona 1936). Fou un arquitecte catalá. llicenciat per l'Escola d'Arquitectura de Barcelona  (1905-1909). Exercí els càrrecs d'arquitecte municipal de Barcelona i arquitecte en cap de la Comissió de Cultura. Entre entre 1917 i 1923 edificà els grups escolars de Baixeras, Lluís Vives, Pere Vila, Ramon Llull, Milà i Fontanals i Lluïsa Cura, i en 1931 el grup escolar Giner de los Ríos a Barcelona.
 
(3) Ramiro de Maeztu y Whitney  (Vitória 1975 - Madrid 1936),  fou un escriptor espanyol pertanyent a l'anomenada Generación del 98. De pare basc i mare anglesa (encara que nascuda a Niça). Estudià el batxillerat a Vitòria on va destacar en les matemàtiques i la història, va passar part de la seva joventut a París i l'Havana on va exercir diversos oficis.

  • Fonts d'informació: el llibre de Dora Serra RECORDS D'ESCOLA, i records propis de la persona que escriu. Fotos de  la inauguració Fons de Cultura de la Generalitat.Fotos pròpies.

7 comentaris:

Anònim ha dit...

..... estic alucinant i embadalit (hi ho dic molt seriosament), amb la sensibilitat.... bon gust... excelente documentacio (i memoerie... i memorie) i la tendresa amb que esta feta l'historia del teu blog del Ramiro de Maetzu.... mi has transportat a l'autentica infantessa.. i mi has portat a coneixer la vida tal i com era en aquell temps.... molt sincerament.... ¡¡¡ Bravo ¡¡¡ ..¡¡¡ Bravissimo ¡¡¡.... ¡¡ Brava ¡¡ Bravisima ¡¡ seu afectuosisim... en Joan Marc

carme ha dit...

Gràcies Joan Marc però qui s'ho mereix més és la Dora Serra que sense el seu llibre aquesta entrada no hagués estat més que un munt de records de la meva infantesa. Gràcies per tot el que em dius que m'ajuda a continuar divulgant el que jo aprenc dels altres.

Pep Molist ha dit...

Felicitats pèr el blog. Estic impressionat. Jo vaig anar al Ramiro de Maeztu, vaig fer tota l'EGB.

Felicitats per mantindre la memoria historica.

carme ha dit...

De res, a mi m'agrada aprendre el que no vaig poder aprende de nena i si vosaltres ho compartiu i us agrada, millor.

Angeles Fortes Picas ha dit...

Hola. M´ha encantat descobrir aquest blog i especialment per aquesta entrada sobre la història de l´Escola Ramiro de Maeztu. Vaig anar-hi dels 6 al 14 anys (any 1966-1974). M´ha connectat directament amb la meva infància i adolescència. Records entranyables i amigues que he mantigut tota la meva vida, malgrat els càstics, les imposicions, la foto de Franco, les classes aburrides, els llibres grisos . . . Enhorabona per mantenir viva una etapa tan propera i tan llunyana del nostre pais i de les nostres vides. Ángeles

carme ha dit...

Paraules com les teves m'animen a continuar. Gràcies Àngels.

Anònim ha dit...

M'agradat moltissim aquests vídeo. Vaig estar 7 anys de mestra i tinc un meravellos
record. Llastima que van tancar i vaig tenir que anar a una altre escola. Gracies per compartir.