dissabte, 21 d’abril de 2012

FEDERICA MONTSENY I FAMÍLIA - veïns del Guinardó


FEDERICA MONTSENY :
 La primera dona ministra d'Europa



1905, neix a Madrid.+
1918: viu a Barcelona en una torre del carrer Guinardó (ara Escornalbou).
1923: ingressa a la CNT.
1924: Viu en una casa del Guinardó al carrer Oliveres.
1927: Es trasllada a una casa del aleshores C. Guinardó (ara Escornalbou), núm. 37 (Villa Carmen), que ara mateix ja no existeix.

casa del c. Escornalbou, 37

1925-1928: abordà el tema de la llibertat de les dones a través de les seves novel·les,
La indomable, La Victòria i El hijo de Clara.

1936-1937
: es va fer càrrec, en plena guerra civil, del Ministerio de Sanidad y Asistencia Social en el govern del socialista Francisco Largo Caballero. 


Federica Montseny Ministra de Sanitat i Assistèncial Social del Govern de la República
 
  • Federica Montseny ha passat a la història perquè promulgà una llei de l'avortament i perquè va crear uns centres d'atenció a les prostitutes on se'ls oferia allotjament i cursos de formació per aprendre un ofici.
1939: s'exilià a França fugint dels nazis. Va ser empresonada a la Borgonya. El govern de Madrid va demanar l'extradició que es va denegar a causa del seu embaràs.


Catalans camí de l'exili

El pare de Federica Montseny camí de l'exili

1945: s'instal·là a Toulouse .
1977: Visita Espanya, té 85 anys, es trasllada a Madrid per visitar el lloc on va nèixer i desprès a Barcelona, també per visitar la que havia estat la seva última casa a l'Estat Espanyol, la del carrer Guinardó, núm 37.


Miting de Federica Montseny a Monjuïc,  quan va visitar Barcelona

Visita a la seva casa del Guinardó en 1977



1994: Mor a Tolouse, on vivia des de 1945.

Federica Montseny poc abans de morir

Federica Montseny Mañé va ser una dirigent anarquista espanyola, una de les figures més emblemàtiques del moviment obrer espanyol i fou, a més, l'anarquista més coneguda de l'època que va des de la dictadura d'en Primo de Rivera fins a la Guerra Civil (anys vint i trenta del segle XX), una brillant escriptora i oradora.




La seva vida va ser marcada per la influència dels seus pares: Joan Montseny i Teresa Mañé (Federico Urales i Soledad Gustavo, segons els pseudònims amb els que se'ls va conèixer en la seva febril activitat social i propagandística), ambdós militants en les idees llibertàries. En la concepció revolucionària de Federico Urales, la necessitat d'extendre l'educació a tots el grups socials constituïa un eix fonamental: l'alliberació d'homes i dones només es podria aconseguir mitjançant l'adquisició de coneixements.

Federica Montseny i els seus pares

Fou així com na Federica aconseguí des del principi utilitzar totes les capacitats i energies dels seus pares per a poder aprendre. Llibertat personal, poder de decissió , elecció de la forma de vida que volia fer, aquests foren el ciments de la idea de dona que, per altra banda, Teresa Mañé va transmetre a la seva filla.

El Teatre per al que el seu pare va escriure moltes obres, va formar part també de la seva educació a més dels cursos lliures de la Universitat de Barcelona als que va assistir, així va completar una instrucció que la faria desmarcarse de les dones del seu temps.

Dit això a modus de presentació de na Federica i els seus pares com a persones significatives en la història del nostre país, i com aquest post no pretén fer apologia de cap pensament en concret sinó exposar de manera senzilla i clara com es va desenvolupar la seva estança al barri del Guinardó on hi van viure durant molts anys de la seva vida. 
 
Seguidament reproduirem un text que Federica Montseny va escriure a petició del historiador Jaume Fabré, relacionat amb la seva estada al barri del Guinardó, barri del que Federica va dir “El Guinardó fou una barriada on van viure nombrosos militants confederals de l'època, ja que hi havia cases modestes i amb una certa independència, que es prestaven a servir d'habitatge a famílies obreres que desitjaven allunyar-se del centre de la ciutat”.


TEXT DE FEDERICA MONTSENY (escrit en 1976)

He viscut al Guinardó en tres cases distintes i en dues etapes diferents. Els anys 1916 i 1917 vaig viure amb els meus pares en el núm. 48 del carrer Guinardó, que encara no es deia Escornalbou. Desprès vàrem traslladar-nos a Cerdanyola on vam viure durant alguns anys.

En tornar a Barcelona en 1924, vam viure primer en el núm. 30 – una casa que feia cantonada – del carrers Oliveres, que s'enfilava cap a la muntanya partint poc més o menys de les cotxeres dels tramvies. Allà hi vam viure uns tres anys i desprès ens vàrem traslladar al núm. 37 del que encara es deia c. Guinardó i desprès va convertir-se en Escornalbou. La casa està en peu encara, marcada amb el núm 37 i amb l'esgrafiat “Villa Carmen” a la façana.

La nostra casa va ser des de 1928 fins 1936, lloc de cita de moltes personalitats internacionals, amics dels meus pares i col·laboradors de “La Revista Blanca”, que tenia la redacció a la nostra casa del carrer Escornalbou.




A casa nostra hi va viure i va passar-hi les vacances l'historiador Max Nettlau, que va venir fidelment des del 1928 fins a 1936. Era a casa nostra quan va esclatar la revolució del juliol. ..... (seguidament cita un munt de persones i personatges de l'època que hi van fer estada a casa seva).

A casa nostra hi venien a conversar sobretot amb la meva mare Soledad Gustavo, diverses i múltiples persones, des d'Angel Pestaña (1) fins a Escaso (2) i Durruti (3), quan van tornar a Espanya, així com Garcia Oliver (4) i molts d'altres.

  Al costat de casa hi havia aleshores un magatzem que nosaltres teníem llogat, en el que guardàvem totes les edicions de “La Revista Blanca”. Milers i milers de volums, entre els quals hi havia “La reacción y la Revolución” de Pi i Margall, “Las Grandes corrientes de la literatura del siglo XX”, de Georges Brandes, els volums traduïts al castellà de Hans Runer...., totes les novel·les i llibres del meu pare, entre elles “La evolución de la filosofia en España” i les novel·les que jo havia escrit ; La Victòria, El hijo de Clara, La indomable. Hi havia també col·leccions de La Novela ideal, La novela Libre, El mundo al día, magazín mensual i El Luchador, setmanari publicat durant dos o tres anys.




Segons sembla, totes aquestes tones de llibres, afegides a moltes editades per d'altres cases i que el nostre servei de llibreria servia als nostres lectors, van ser cremades en entrar els “nacionals” a Barcelona i envair la nostra casa abandonada.

Amb tota  impunitat, va instal.·lar-s'hi en ella el Policia Polo (5) i quan la va deixar van ser venuts en pública subhasta els pocs mobles que hi quedaven, desprès dels pillatges successius soferts per la nostra mansió. I dic nostra perquè era la nostra llar però no pas perquè en fóssim els propietaris . Contràriament al que moltes vegades s'ha dit, els propietaris eren la casa Gordo i Trías, agència de transport.

Al Guinardó abans del 19 de juliol, hi vivien també altres personalitats de relleu confederal i llibertari. Hi vivia Eusebi C. Carbó, que va ser director de la “Soli” (7) de València i redactor de la “Soli” (6) de Barcelona. Membre del Comitè Nacional, escriptor i orador llibertari que va representar amb mi i Puig Elias, al Sindicat de Professionals Liberals de Barcelona en el Congrés de Saragossa (1 de maig i dies desprès de 1936). Va morir exiliat a Mèxic.

Hi van viure també Joan Puig Elias (8) i la seva muller, la professora Roca. Van viuré també al Guinardó l'excel·lent escriptor llibertari Antonio García Birlán (6), conegut amb el pseudònim de Dionysios i el compositor Cosma, refugiats a l'època a Barcelona.

El Guinardó fou una barriada on van viure nombrosos militants confederals de l'època, ja que hi havia cases modestes i amb una certa independència, que es prestaven a servir d'habitatge a famílies obreres que desitjaven allunyar-se del centre de la ciutat.

També va viure al Guinardó, crec que al carrer Vinyals, Eugenio Vallejo, l'organitzador de les indústries de guerra, que segons notícies no va acabar bé.

Al Guinardó en el període 1936-39, va instal·lar-se l'Escola Natura – que abans funcionava al Poble Nou – a l'anomenada Torre dels Pardals, que va ser requisada amb aquesta finalitat. Aquesta escola va ser sostinguda durant anys pel Sindicat Fabril de Barcelona.



D'altra banda a Can Viladomat, va instal·lar-se un Comitè Revolucionari de Barri, el camp d'actuació del qual era el Guinardó i el Camp de l'Arpa.


Això és tot el que puc dir del Guinardó.

Federica Montseny va tornar a Barcelona l'any 1977 i va voler visitar la casa que 38 anys abans havia abandonat obligada per les circumstàncies, deixant en el seu interior totes les seves pertinences.  Ja no hi vivia ningú, tanmateix però,  la família propietària li va deixar visitar-la per dins amb molta cura donat que part del sostre s'havia enfonsat, circumstància que queda reflectida en la fotografia de sota propietat de J. Creus.



Federica Montseny visita la seva antiga casa, en la foto Federica Montseny, Agustí Pons, Jaume Creus i d'altres. La foto la va fer la filla de la Montseny.. Fotos de la família de Jaume Creus




  1. Ángel Pestaña Núñez (Santo Tomás de las Ollas al municipi de Ponferrada /Castella-Lleó), 14.2.1886 – Beegues (Baix Llobregat) 11.12.1937, Fou una de les figures més destacades de l'anarcosindicalisme espanyol.
  2. Francisco Ascaso Abadía (Almudevar, provincia d'Osca 1.4.1901 – Barcelona 20.7.de 1936, fou un dirigent anarquista aragonès militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Els militants de CNT el consideraren el primer heroi i màrtir anarquista de la guerra civil.
  3. Buenaventura Durruti Dumange Lleó, 14.7.1896 – Madrid 20.11.1936, fou un sindicalista i revolucionari anarquista espanyol.
  4. Joan Garcia i Oliver Reus 1902 – Guadalajara 1980, fou un anarquista català.
  5.  Antonio García Birlán  Fuente Vaqueros 1891 - Barcelona 1984m  fou un anarquista andalús establert a Catalunya. Treballà com a periodista i utilitzà el pseudònim de Dyonisos. Fou membre del Comitè Nacional de CNT el 1927-1929 i també de laFAI. Formà part del grup Solidaritat (encapçalat per Ángel Pestaña, constituït com a tendència dins de la CNT. Dirigí i col·laborà a Mañana (1930), Tierra y Libertat, Acción (1930-1931) i va ser redactor de Solidaridad Obrera.  
  6. Pedro Polo Borreguero (1897-19729.Director de  La brigada político-social de Barcelona. ben conegut dels represaliats anarquistes i comunistes de l’època per la manera com els tractà. Era un policía baixet i pulcre que no parava de fumar i que tenia fama de ser un represor implacable
  7. Solidaridad Obrera fou un diari fundat a Barcelona el 19.10.1907, inicialment com a òrgan de premsa del grup Solidaridad Obrera i fou l'òrgan sindical més important a Catalunya fins 1939. Quan va acabar la guerra el van convertir en SOLIDARIDAD NACIONAL, diari del matí que formava part de l'anomenada Prensa del Movimiento, fins que va desaparèixer el 16.6.1979. 
  8.   Joan Puig i Elias  Sallent 1898 - Brasil 1972,  fou un pedagoc català. . Començà la seua activitat educativa a l'Escola Natural del Clot   cap als anys 2o del segle XX. Afiliat a la CNT des de la seva joventut, fou nomenat president del Sindicat de Professionals Liberals adscrit a la  CNT. El juliol de 1936  ocupà la Presidència del Consell Executiu del CENU. A l'exili francès  col·laborà amb la Resistència. Després marxà al Brasil on continuà la seua dedicació a l'ensenyament. Se'l considera continuador de l'obra de Ferrer i Guardia. 


  • Fonts informatives: De la col·lecció de llibres Els barris de Barcelona, editat per l'Ajuntament de Barcelona. Fons de la família de Jaume Creus.Fotos dels diferents WEBS que parlen sobre la vida de Federica Montseny. Wikipedia.







6 comentaris:

Anònim ha dit...

Gràcies Carme per enviarme aquet reportatge tan interesant..és curiós que ara m'enteri de tantes coses que durant tans anys he desconegut hi ha 100 k. de distancia estigui més aprop dels meus barris.

Et feliçito per la teva feina tan ben feta!!! crec que igual que jo hi haurà molta gent que també valora el teu treball.

Rosa

carme ha dit...

peronales que col·laboren com tu m'esperonen. Gràces.

Pilar Salmerón ha dit...

Gràcies Carme per aquesta enriquidora entrada del teu bloc. El meu avi regentava un teatre en temps de guerra, on Federica Montseny, companya de partit i amiga personal, va fer algun que d’altre míting. M’has acostat una mica més a la vida del barri i sobretot al record del avi que no vaig conèixer.

Felicitats per la feina ben feta

Pilar

carme ha dit...

de resPilar, allò eren anarquistes de debó, ésser lliures preocupats pels seus companys,per fer arribar la cultura als de més a baix, ara ja no en queden,malauradament.

PERSONA ha dit...

EN LOS AÑOS 1950 FRECUENTE EL CASAL CATALA DE TOULOUSE ...CON MIS ABUELOS RESIDENTES DESDE LA RETIRADA...AHORA COMPRENDO EL RESPETO A ALGUNAS PERSONAS EN LAS REUNIONES POR NAVIDAD ...SE JUGABA A UN BINGO CON CARTONES Y " SIGRONS " ...POR SER UN CRIO ..NO RETENGO LOS NOMBRES ...PERO ME HACIA GRACIA..PASAR MALETAS CON EL MUNDO OBRERO DENTRO DEL FORRO EN MIS VIAJES.DE REGRESO A BARCELONA...MAS TARDE FUE DINERO PARA LOS ABOGADOS DEL PROCESO 1001...ETC.

carme ha dit...

Ets un pou d'experiències . Aquesta és una experiència digna de ser explicada amb més detall. Ostres, perquè no les passeu al paper i les publiquem?.