dilluns, 4 de juliol de 2011

PALAU GALLART - PARC DE LES HEURES

El Palau fou construït on hi hagué la masia de Can Duran. Una de les primeres notícies que es té de l'espai que ocupen el Palau de les Heures i els seus jardins està relacionada amb un crim passional que sembla va tenir lloc l'any 1875 en una font de la finca.

Anys més tard la finca fou adquirida per Josep Gallart Forgas, indià nascut a la Bisbal d'Empordà i que havia fet fortuna a Puerto Rico. Va comprar aquesta finca per construir-hi la seva residència d'estiu després de no haver pogut adquirir la finca Martí-Codolar.

La construcció del Palau de les Heures s'encarregà a August Font de Carreres, a qui l´indià Gallart ja havia encarregat de construir la residència d'hivern a la Rambla de Catalunya, i les obres van finalitzar en 1895.





Palau Gallart. Autor desconegut



La deessa Minerva 
Els terrenys tenien unes 30 hectàrees i el nou edifici havia de ser luxós. Gallart havia donat ordres de que no s'escatimés en res i volia que fos capaç de competir amb la finca veïna del marquès d'Alfarràs, l'actual parc del Laberint d'Horta. En Gallart va poder gaudir de la finca només dos estius ja que va morir el 1898.

Després de la mort del propietari, el palau va restar abandonat fins la Guerra Civil que va ser requisat  per la Generalitat a la fi de convertir-lo en la residència oficial del president Azaña a Barcelona, que no el va arribar a ocupar mai. Qui si que hi va residir durant els bombardeigs de Barcelona, va ser el President de la Generalitat Lluís companys, ja que s'ubicava lluny dels principals objectius estratègics perseguits per l'aviació franquista . Fou durant aquesta època quan a la fi de garantir la seguretat del President es va construir un refugi antiaeri.




Aquest refugi es troba actualment en un magnífic estat de conservació i fins i tot  funciona perfectament la seva instal·lació elèctrica adaptada als temps moderns. S'hi accedeix a través d'una porta metàl·lica que es troba en el magatzem soterrani del palau tot baixant unes escales que porten a un túnel amb una volta de formigó i parets de maó d'uns 40 metres de longitud, uns 1.15 m d'amplitud i uns 2.15 m d'alçada. La construcció té una gran consistència i qualitat tècnica que inclou també un pou de ventilació.


Pou de ventilació del refugi del Palau de les Heures
 
No obstant, la seva visita està condicionada a l'acceptació de la petició dels visitants per part de la Universitat de Barcelona i la Diputació de Barcelona (actuals propietàries del Palau de les Heures).



Diferents aspectes del refugi


Josep Gallart Folch, fill de Josep Gallart, l'antic propietari, va confessar en les seves memòries que va fer arribar una fotografia aèria del Palau de les Heures a Kindelán, el responsable de l'aviació franquista perquè bombardegés la residència d'en Companys. Kindelán en va desistir ja que la situació de l'edifici dificultava encertar l'objectiu.

Acabada la guerra civil l'any 1939, el fill de Josep Gallart, va recuperar la residència. Va guar­nir l'interior del palau, en va restaurar les zones malmeses i el va tornar a decorar íntegrament. Als anys cinquanta el palau es va vendre però no va ser habitat per ningú. Així va començar un període de degradació en què va patir nombrosos robatoris i espolis.

En 1958  la Diputació de Barcelona el va adquirir i el 1972, tenia previst enderrocar el Palau però les protestes ciutadanes van fer recular la proposta. El 1992  la Diputació va signar un contracte amb la Fundació Bosch i Gimpera, la qual es comprometia a restaurar el Palau (encàrrec fet a l'arquitecte Norman Cinnamond) per tal de convertir-lo en el que és avui, la seu dels estudis de formació continuada de les Heures, Fundació Bosch i Gimpera - UB.

 

Arquitectura


Dalt del barri de Montbau, als peus de la serralada de Collserola, hi ha un dels edificis més singulars de Barcelona. Es tracta del Palau de les Heures. El palau té semblances amb l'estil de "château" (castell) francés. Sembla que és l'únic edifici de Barcelona que resta amb connotacions d'arquitectura senyorial francesa i reforçat per l'entorn boscós i els jardins d'un estil mixt francès i italià. Fou construït a finals del segle XIX. Al davant s'estenen uns valuosos jardins, tant per la seva bellesa com per la vegetació que contenen, voltats d'un entorn molt arbrat.





La reixa que tanca l'espai és un exquisit preludi del que ens espera a l'altra banda. Feta amb ferro forjat, el seu disseny evoca delicadament l'espècie que dona nom al palau i als jardins: l'heura.


Les perspectives

Si el Palau de les Heures és imposant -amb quatre torres rodones coronades per pics cònics, a l'estil dels châteaux francesos -, la perspectiva dels jardins que es pot contemplar des la terrassa que hi ha al davant mateix de l'edifici és francament majestuosa.

El conjunt és d'una gran harmonia, amb àmplies escalinates a banda i banda del palau que, tot baixant per la muntanya, permeten arribar a les successives parts en que està distribuït el jardí. Llargues rampes entre els trams d'escales faciliten l'accessibilitat.

La vinya verge i els rosers enfiladissos trepant pels murs que suporten les terrasses van ornamentant el regorregut. Als racons, grans testos de terracota on hi llueixen geranis d'olor de flor menuda i delicada.

Quan, tot passejant, s'arriba a la part més baixa dels jardins, la perspectiva és tant o més imposant que la que es pot contemplar des de dalt. El palau s'eleva al fons, ornat per una vegetació molt espectacular, amb una composició jardinera elegant i acollidora.


Les terrasses

El jardí s'estructura en tres terrasses orientades a migdia. La més alta està ocupada pel palau i uns primers jardins. La segona i la tercera -que és la més gran- són les que tenen un major valor paisatgístic.

A totes dues hi domina una composició geomètrica, amb parterres, caminals i estanys, i el contrapunt vertical d'altíssimes palmeres i la frondositat, entre d'altres arbres, de grans magnòlies i enormes castanyers d'Índia.
Arreu hi ha bancs per seure i descansar a l'ombra de les capçades dels grans arbres que hi ha als jardins, o bé per prendre el sol, sobre tot a la primera de les terrasses.


La vegetació

Per la seva gran alçària, aquest és un jardí presidit per les palmeres, sobre tot Wasingtònies, amb amples fulles en forma de ventall, i palmeres de canàries, coronades per enormes capçades. Són l'element més determinant del paisatge.

Hi ha també d'altres espècies a destacar. Arbres com les magnòlies, de floració espectacular quan arriba l'estiu, grans acàcies, tarongers amargs, oliveres i altíssims cedres, pins, alzines i xiprers.

Els talussos són rics en arbustos, com el marfull, el llorer, la gardènia, el llentiscle, el pitospor i l'abèlia, la majoria de grans dimensions. Al voltant dels estanys hi creix, ufanosa, l'heura, que també trobem en altres llocs del jardí.

En petits parterres rodons, llueixen les roses, i en els de grans dimensions -vuit a cadascuna de les dues terrasses inferiors- els grans arbres i les palmeres estan voltats de tanques vegetals de broderie exquisidament retallades.



  •  Fonts informatives: Barcelona Medi Ambien; Wikypedia, Web de l'Ajuntament.

6 comentaris:

miguelitro ha dit...

MOLT MACO EL VIDEO CARME!!, com vas aconseguir el permís per entrar a dintre?

carme ha dit...

Els jardins són de lliure accés, en quan al refugi, cal anar i preguntar quan l'ensenyen o si us el volen ensenyar en aquells moment, i res més, m'alegra que t'hagi agradat.

emilio ha dit...

El sr José Gallart tenia el nombre en español, puedes comprobarlo tú misma en la esquela que se publicó en la portada de la Vanguardia cuando murió.

emilio ha dit...

hay un libro "El Campus Mundet, un entorn per descobrir" escrito por Gemma Tribó que contiene fotos de época de los interiores de Can Gallart. Por suerte en Google Libros se puede ojear.

carme ha dit...

el conec gràcies

carme ha dit...

respecte als oms en castellà, ell tenia dret a utilitzar el seu nom com volia, com xjo d'escriure'l en el meu bloc com consideri oportú, donat que eren persones d'aquí i no d'un altre país. No és doncs per pesconeixemnt. Gràcies pels teus comentaris.