dimecres, 4 d’abril de 2018

CAMINS D'AIGUA , Riera i torrents d'Horta Guinardó



Mapa del territori de Barcelona en la segona meitat
del segle XI. Secció d'un mapa  de Francesc Carreres Candi
 de 1910 (AHCB)


El Districte Horta-Guinardó està format per dues realitat diferents a les que uneix una comú orografia muntanyosa , plena de torrents, rieres , pous i mines d’aigua.

Des de les muntanyes fins el mar la superfície del Pla de Barcelona s’inclina suaument fins arribar al mar. Si hom contempla la ciutat des de un lloc ben alt com pot ser el Turó de la Rovira, se n’adona molt fàcilment d’aquesta realitat.

En tot territori on majoritàriament domina la muntanya quan plou l’aigua es canalitza formant torrents que s’uneixen en el pla formant rieres que desemboquen en el mar. Si el recorregut és prou llarg i important, que no és el cas, van sumant prou cabal dels diferents afluents i es converteixen en rius.

La Riera d’Horta ha estat i és la més important del Pla de Barcelona, avui dia convertida en diferents carrers va ser degudament canalitzada per no produir inundacions en la ciutat.








Collage de Carme Martín


La majoria de torrents que nodrien d’aigua la riera d’Horta davallaven de les fondalades de la serra de Collserola. Passarem seguidament a enumerar alguns dels més importants: el torrent dels Agudells, torrent de Sant Genís que més avall es transformava en la riera de la Clota que moria en la Riera d’Horta. El torrent de la Font de la Llet, el torrent de Gumbau (Montbau) que s’unia amb dos torrents més i tots junts formaven el torrent de Can Marcel·lí donant pas finalment al torrent de Can Cortada que passava al costat de la masia del mateix nom, el torrent de Pallars o dels Garrofers de Can Travi, torrent de Fontanills, el torrent de Can Carabassa, del que se'n conserva un tram; finalment la Riera d’Horta recollia l’aigua de tots aquests torrents i d’altres que no hem anomenat.



Per ordre, torrent de can Mariner, torrent de can Don Joan,
torrent de la Carabassa (foto Apu) i torrent de can Quintana. Collage Carme Martín

Pel que respecte als torrents que del Turó de la Rovira, sobre el territori del Guinardó i Baix Guinardó, parlarem del torrent de la Guineu , el més important del Guinardó al qual s’ajuntaven el torrent de Mascaró i el Torrent de dels Pardals,; el torrent d’en Mèlich (o Melis), el torrent d’en Milans, el torrent de Can Casanovas, el torrent de Lligalbé, el torrent d’en Delemús i el torrent d’en Mariner.

Molta d’aquesta aigua però, penetrà en la terra formant aqüífers que finalment nodrien pous, mines i fonts necessaris per la correcte funcionament dels ecosistemes de l’entorn.

Horta sempre ha sigut un territori on l’aigua mai no ha faltat, des de fa molts anys ja es rentava en el seu territori gran part de la roba de la gent benestant de Barcelona. També s’utilitzava per regar els camps de cultiu i fer funcionar les petites indústries existents com per exemple l’adoberia de Can Fontaner o la fàbrica de midó del senyor Joan Oliver a la riera d’Horta.



Al fons l'adoberia de can Fontaner. Foto del fons F. Capdevila


A la part dreta de la foto  la fàbrica de midó de Joan Oliver i la seva torre d'aigua.
Els homes coneixen prou bé aquesta realitat des d’antic i s’establiren prop de rius i rieres i perforaven pous prop de casa seva a la fi de proveir-se del preuat líquid que els permetia regar el seus camps i abastir les seves llars de l’aigua necessària per a la vida diària. A Horta i el Guinardó gairebé totes les cases en tenien i algunes, poques, encara el conserven.



Pous del carrer Horta,  ca l'Eudald, carrer Aiguafreda i Can Garcini.

Les necessitats cada cop més urgents d’aconseguir aigua van aguditzar l’enginy dels habitants que volien aprofitar òptimament els recursos aqüífers existents, així que es dedicaren a perforar mines que s’endinsaven en la muntanya al llarg alguns kilòmetres a la fi de canalitzar l’aigua amb més eficiència fins a les seves terres.

La Vall d’Horta i les muntanyes del voltant estaven plenes de mines d'aigua que els gran propietaris havien fet perforar en les seves terres a la fi d’aprofitar-les per regar els seus camps.



Per ordre, mina de la Font del Cuento, segona i tercera mina
de 'Arrabassada,  quarta, mina de can Travi.

Desprès de centúries en la que l’aigua era propietat de la corona que era qui se’n beneficiava dels drets d’utilització que es pagaven a través d’impostos als Ajuntaments els quals tenien la facultat de cedir els privilegis de consumició a famílies privilegiades, clergat i nobles, el Reial Ordre de 1835 donava la propietat de les aigües de mines, fonts, torrents, rieres o rius que creuaven unes terres determinades al titular d’aquestes terres , la Mina de Can Travi la de Can Cortada en són un exemple.

Segons explica Vicenç Martorell i Portas (1) que va fer el plànols parcel·laris del Pla de Barcelona a finals dels anys vint del segle passat «Entre Valldaura i Horta hi ha tanta aigua que podria abastar tot Barcelona» , del llibre de Carlota Giménez Riera, torrents i fonts als barris d’Horta.

Però la natura disposa de recursos propis, l’aigua és un element viu que necessita de tant en tant sortir a l’exterior donant lloc a l’existència de fonts naturals, de les que els voltants d’Horta n’estava plena, com eren la Font del Panorama, La Font Hortina, la Font de la Mulassa, la Font d’en Xirot, la Font de la Llet, la Font Tenebrosa, la Font de Can Soler, encara en plena activitat, la Font de Can Quintana o la Font del mina del Turó de la Peira i la Font d’en Fargues , que encara brolla i quines aigües es malmeten i són abocades al clavegueram, això en quan a Horta i els seus voltants. (Si les voleu conèixer en detall us convidem, a llegir el llibre Riera, torrents i fonts als barris d’Horta-Guinardó)

Pel que respecte al Guinardó, les més conegudes són La Font Catalana i la Font del Cuento però, també existien: la Font del Bessons, la Font de Can Baró, a Font del Petons o la Font de la Paciència o la font de Can Vintró.




L’aigua del Pla de Barcelona, com en tot clima mediterrani s’ha vist condicionat sempre per èpoques de gran sequera i pluges de baixa freqüència i de sobtades riades en determinats mesos d’any.

Però com el creixement de les ciutats no s’atura, la necessitat d’aconseguir recursos aqüífers va augmentar exponencialment al número d’habitants. Els romans el segle II, varen fer construir un aqüeducte que feia arribar a Barcelona aigües del riu Besòs . En el segle X però, l’aigua que arribava a Barcelona des de Montcada a través del vell aqüeducte romà es perdia en la seva gran majoria pel camí.

Sobre el segle X, en època medieval sota el comptat del Comte Mir germà del comte Borrell, es va promoure la construcció d’un canal o rec des d’on passava l’aigua del riu Besòs a Barcelona; el Rec Comtal o Sèquia Comtal. L’aigua s’utilitzava tant per usos industrials, molins fariners, tintorers , adoberies, drapers i papereres així com pel reg dels horts de Sant Andreu i Sant Martí de Provençals. Alguns trams del seu traçat es conserven avui dia al llarg del seu recorregut, però el principal i més ben conservat es troba dins les instal·lacions museístiques de l’antic mercat del born i és objecte avui dia de interessants estudis.

Per altra banda, es van aprofitar les aigües provinents de les fonts de la muntanya de Montjuïc per abastir algunes fonts públiques de Barcelona sobre 1313.

Durant el segle XVII, l’abastiment de Barcelona va a tornar a ser deficitari i van haver utilitzar-se les aigües de les fonts del Collserola, per exemple les fonts d’en Martí i d’en Cortès i les mines de Can Falcó i les del torrent de la Mare de Déu de Coll i la Diputació i finalment la de Sant Gervasi. Fins al final del segle XVIII però, les cases de Barcelona, s’abastaven de l’extracció d’aigua dels seus propis pous.

La rendibilitat de les mines d’aigua del Collserola depenia bàsicament de les pluges rebudes però en època de sequera baixava de forma alarmant el cabal. I es va haver de cercar novament noves deus o aprofundir les que ja existien.

Al segle XIX va començar la realització d’una important obra hidràulica que va canviar profundament l’estructura de proveïment urbà d’aigua de Barcelona però aquesta de la qual tenim petjades prou evidents sobre el nostre territori relatives als aqüeductes de Dos Rius i del Baix Vallès, que passen pel torrent de can Quintana, ara convertit en el parc de NOU Barris, però aquesta és ja una altra història.

Aqüeducte de Baix Vallès, sobre el torrent de Can Quintana,
 del anys 50, foto de E. Reguart
Aqüeducte de Dos Rius, al torrent de Can Quintana,
en una foto de Pere Olivé, sobre els anys quaranta.







Fonts consultades:  Llibre de Carlota Giménez i Compte «Riera, torrents i fonts als barris d’Horta-Guinardó)


(1) Vicenç Martorell i Portas
Enginyer militar.
Sant Feliu de Guíxols, Baix Empordà, 1879 —Barcelona,1956Dirigí la brigada topogràfica d’enginyers de l’exèrcit (1920-24) encarregada d’aixecar el Pla de Barcelona i els encontorns, per a estudiar la defensa marítima de la ciutat. El 1925 passà a dirigir la nova oficina del pla de la ciutat de l’ajuntament. Fou coautor de la planificació espacial del CENU (1937). Després de la guerra civil de 1936-39, ocupà el càrrec d’enginyer en cap de l’agrupació de serveis tècnics d’urbanisme i valoracions de l’ajuntament de Barcelona. Des del 1948 fou membre de l’Acadèmia de Ciències i Arts. És autor de diverses obres sobre cartografia de Barcelona i coautor de l’obra col·lectiva Historia del urbanismo en Barcelona (1970).


(2) Francesc Carreres Candi -Advocat, historiador i polític.
Barcelona,1862 —Barcelona, 1937
Llicenciat en dret a Barcelona (1882), exercí activitats molt diverses, des dels estudis arqueològics fins a la recerca documental i a la divulgació periodística, l’excursionisme científic, la filatèlia, etc. Fou president de la Joventut Conservadora (1890) i regidor de l’Ajuntament de Barcelona per la Lliga Regionalista (1891-22), càrrec des del qual promogué la publicació dels documents inèdits de l’Arxiu Municipal: