dijous, 17 de juliol de 2014

Història de TORRE LLOBETA

Torre Llobeta és una de les masies més antigues del Pla de Barcelona, que posseïa  una gran extensió de terrenys agrícoles que van produir fins ven entrats els anys quaranta del segle XX; aquests terrenys s'encabien entre el que ara són el Pg. Maragall, els carrers Amílcar i Cartellà i Avinguda Borbó (antic camí de Sant Iscle).

Pg. de Maragall en 1911 - Torre Llobeta a la dreta (Foto del fons AMDH .G/FFC)

Pg. Maragall i Amilcar carrer que baixa en mig de la foto, Torre Llobeta a la dreta 

Torre Llobeta és una magnífica mostra d'arquitectura gòtica catalana del segle XV i inici del XVI. En l'edifici es conserven arcs gòtics que procedeixen d'altres construccions (l'antic Monestir de Sant Jeroni de la Vall d'Hebron Història del Monestir) i varen ser traslladats aquí per l'arquitecte municipal Pere Falqués, que segurament tenia vinculacions amb Torre Llobeta, durant la primera dècada del segle XX.






Foto de principis del segle XX del Estudi sobre la Masia del Cec

La façana de l'edifici conserva una porta adovellada, una altra d'estil ogival i sis grans finestrals flamígers bellament esculpits.

A principis del segle XVIII era propietat de Josep Antoni Sagarriga. A la seva mort esdevingueren molts conflictes testamentaris entre els seus hereus. Fou un llarg i renyit plet entre els ascendents de Maria Ignàsia Sagarriga, darrera comtessa de Creixell i Maria, vídua de Benito Olmera. Aquest plet es va acabar amb la la concòrdia de lliure possessió de la Torre Llobeta, cens i altres bens que han anat passant a tots els successors fins arribar a la indicada Maria Ignàsia.

Amb la fi d'aconseguir la torre Llobeta, fet que no aconseguirà pas, segons sentència més amunt indicada, Marià Borràs, animat per un immoderat neguit d'acumular finques per a la dotació d'un sol individu a cada generació i afectat per la mania d'adquirir-les per mitjà de vincles, va treballar innecessàriament en la recerca de testaments i havent trobat els de Bernard Sever Sapila, Jeroni d'Argensola i Ramon Sagarriga, intenta encendre unes disputes arreglades amb anterioritat “(Les Masies d'Horta – Desideri Díez).

Foto de principis del segle XX del Estudi sobre la Masia del Cec
A finals del segle XVIII, la Torre Llobeta era un lloc de descans pels que feien camí cap a Barcelona des d'Horta, o en camí invers. Aquí els viatgers de les diligències i cotxes de cavalls particulars dels nobles s'aturaven a fer els seus esmorzars mentre els animals descansaven i abeuraven i finalment reprenien la resta del camí o bé a la Torre de la Plaça Ciutadella a Horta on tornaven a descansar i fer un mos, si anaven a les seves finques d'Horta o bé fins la masia de Can Ferrer al Camp de l'Arpa, que era un altre dels punts de descans, si el seu viatge era d'anada a Barcelona.

La Vall d''Horta en ser zona de pas i rereguarda, ha estat durant anys un lloc on diferents exèrcits han organitzat els seus campaments i s'han assortit de menges i beguda, causant grans danys entre la població i els seus bens, donat que entraven arrasaven amb tot, tant durant la guerra de Successió en 1714, com durant la guerra del francès en 1808. Torre Llobeta estava en un punt mig de les dues fortificacions més importants durant els fets de 1714, que eren el Mas Guinardó i La Torre dels Pardals, no va ser pas una excepció.

Durant la Guerra del Francès l'exèrcit ocupant havia envoltat la ciutat de trinxeres. La divisió del general Joseph Chabran ocupava el nord, Sant Andreu de Palomar, Horta i Gràcia

En l'imaginari popular de la contrada existeix la llegenda? que el mateix Napoleó va fer nit en les estances de Torre Llobeta.

En 1868 es va construir la carretera d'Horta a la Sagrera, per on havia de discórrer el tramvia de vapor, fins aleshores per accedir-ne s'havia d'utilitzar l'antic Camí d'Horta que seguia part del llit de la Riera d'Horta, tot baixant pel camí de sant Iscle.


a l'esquerra la Carretera d'Horta. foto de finals del segle XIX. Darrera de la masia el Turó de la Peira

Durant el segle XIX, l'exèrcit requisà Torre Llobeta però posteriorment va ser retornada als seus propietaris i durant la Guerra Civil de 1936 la torre va passar per diferents avatars, va tornar a ser confiscada durant els primers temps de guerra i utilitzada com local del comitè revolucionari del barri.

L'últim propietari de la masia va ser el Sr. Comas d'Argemir i Serrallonga que va morir en 1964 i va cedir la finca a l'Ajuntament per a ús social.



Decadència d'una gran casa

Finalment va ser adquirida per la Comissió d'Urbanisme i desprès de molts anys d'abandonament i deixadesa i quan ja estava en certa part ruïnosa, a la fi fou restaurada i recuperada per a utilitat pública gràcies a les lluites veïnals.




  • Fons d'informació: Les Masies d'Horta llibre de Desideri Díez.







4 comentaris:

Anònim ha dit...

M'ha encantat la foto desde font fargas, no la coneixía aquest, directa a la colecció.

Realment tant tant no ha canviat el barri si no fos pels grans blocs de maragall i voltants de la època del boom. Hi ha més cases de les que m'esperava.

Per cert a la biblio can fabra st andreu hi ha exposició amb fotos antigues de st andreu que tampoc mai havia vist i les he vist cuasi totes perqué m'interesa molt el tema i no em perd una.

Gràcies pel blog!


Anònim ha dit...

Desde hace un tiempo, varios compañeros historiadores no salimos de nuestro asombro con blogs como el suyo.

Tiene errores de bulto, se nota que no está escrito por un historiador.

Es una lástima que gente con ganas de poner la cara y hacerse famosa en internet se preste a desprestigiar la labor de los historiadores y contar cosas que no son ciertas, con una alegría que parece una imitación de los programas de salsa rosa que todos conocemos y unos pocos aborrecemos.

Puede seguir, y seguro que encuentra masas que le aplauden y le dicen que su blog es el mejor del mundo mundial. Solo se engaña a usted misma.

carme ha dit...

Mai no m'he ventat de ser cap historiadora, sóc una persona que llegeix i s'interessa pels barris. He de dir-vos que jo he vist més d'un error de "bulto", en algun llibre d'historiadors. De tota manera no m'invento res perquè jo divulgo el que aprenc d'altres persones. Com a mínim jo no m'amagaria darrera un anònim, li publico el comentari malgrat tot perquè hi ha parers de tota mena i així ha de ser.

carme ha dit...

en quan al desig de fer-me famosa, res més lluny del meu interès i els que em coneixen en poden donar fe. Vostès senyors historiadors poden dir el mateix?.