dijous, 17 juliol de 2014

Història de TORRE LLOBETA

Torre Llobeta és una de les masies més antigues del Pla de Barcelona, que posseïa  una gran extensió de terrenys agrícoles que van produir fins ven entrats els anys quaranta del segle XX; aquests terrenys s'encabien entre el que ara són el Pg. Maragall, els carrers Amílcar i Cartellà i Avinguda Borbó (antic camí de Sant Iscle).

Pg. de Maragall en 1911 - Torre Llobeta a la dreta (Foto del fons AMDH .G/FFC)

Pg. Maragall i Amilcar carrer que baixa en mig de la foto, Torre Llobeta a la dreta 

Torre Llobeta és una magnífica mostra d'arquitectura gòtica catalana del segle XV i inici del XVI. En l'edifici es conserven arcs gòtics que procedeixen d'altres construccions (l'antic Monestir de Sant Jeroni de la Vall d'Hebron Història del Monestir) i varen ser traslladats aquí per l'arquitecte municipal Pere Falqués, que segurament tenia vinculacions amb Torre Llobeta, durant la primera dècada del segle XX.






Foto de principis del segle XX del Estudi sobre la Masia del Cec

La façana de l'edifici conserva una porta adovellada, una altra d'estil ogival i sis grans finestrals flamígers bellament esculpits.

A principis del segle XVIII era propietat de Josep Antoni Sagarriga. A la seva mort esdevingueren molts conflictes testamentaris entre els seus hereus. Fou un llarg i renyit plet entre els ascendents de Maria Ignàsia Sagarriga, darrera comtessa de Creixell i Maria, vídua de Benito Olmera. Aquest plet es va acabar amb la la concòrdia de lliure possessió de la Torre Llobeta, cens i altres bens que han anat passant a tots els successors fins arribar a la indicada Maria Ignàsia.

Amb la fi d'aconseguir la torre Llobeta, fet que no aconseguirà pas, segons sentència més amunt indicada, Marià Borràs, animat per un immoderat neguit d'acumular finques per a la dotació d'un sol individu a cada generació i afectat per la mania d'adquirir-les per mitjà de vincles, va treballar innecessàriament en la recerca de testaments i havent trobat els de Bernard Sever Sapila, Jeroni d'Argensola i Ramon Sagarriga, intenta encendre unes disputes arreglades amb anterioritat “(Les Masies d'Horta – Desideri Díez).

Foto de principis del segle XX del Estudi sobre la Masia del Cec
A finals del segle XVIII, la Torre Llobeta era un lloc de descans pels que feien camí cap a Barcelona des d'Horta, o en camí invers. Aquí els viatgers de les diligències i cotxes de cavalls particulars dels nobles s'aturaven a fer els seus esmorzars mentre els animals descansaven i abeuraven i finalment reprenien la resta del camí o bé a la Torre de la Plaça Ciutadella a Horta on tornaven a descansar i fer un mos, si anaven a les seves finques d'Horta o bé fins la masia de Can Ferrer al Camp de l'Arpa, que era un altre dels punts de descans, si el seu viatge era d'anada a Barcelona.

La Vall d''Horta en ser zona de pas i rereguarda, ha estat durant anys un lloc on diferents exèrcits han organitzat els seus campaments i s'han assortit de menges i beguda, causant grans danys entre la població i els seus bens, donat que entraven arrasaven amb tot, tant durant la guerra de Successió en 1714, com durant la guerra del francès en 1808. Torre Llobeta estava en un punt mig de les dues fortificacions més importants durant els fets de 1714, que eren el Mas Guinardó i La Torre dels Pardals, no va ser pas una excepció.

Durant la Guerra del Francès l'exèrcit ocupant havia envoltat la ciutat de trinxeres. La divisió del general Joseph Chabran ocupava el nord, Sant Andreu de Palomar, Horta i Gràcia

En l'imaginari popular de la contrada existeix la llegenda? que el mateix Napoleó va fer nit en les estances de Torre Llobeta.

En 1868 es va construir la carretera d'Horta a la Sagrera, per on havia de discórrer el tramvia de vapor, fins aleshores per accedir-ne s'havia d'utilitzar l'antic Camí d'Horta que seguia part del llit de la Riera d'Horta, tot baixant pel camí de sant Iscle.


a l'esquerra la Carretera d'Horta. foto de finals del segle XIX. Darrera de la masia el Turó de la Peira

Durant el segle XIX, l'exèrcit requisà Torre Llobeta però posteriorment va ser retornada als seus propietaris i durant la Guerra Civil de 1936 la torre va passar per diferents avatars, va tornar a ser confiscada durant els primers temps de guerra i utilitzada com local del comitè revolucionari del barri.

L'últim propietari de la masia va ser el Sr. Comas d'Argemir i Serrallonga que va morir en 1964 i va cedir la finca a l'Ajuntament per a ús social.



Decadència d'una gran casa

Finalment va ser adquirida per la Comissió d'Urbanisme i desprès de molts anys d'abandonament i deixadesa i quan ja estava en certa part ruïnosa, a la fi fou restaurada i recuperada per a utilitat pública gràcies a les lluites veïnals.




  • Fons d'informació: Les Masies d'Horta llibre de Desideri Díez.







divendres, 4 juliol de 2014

CAN OLIVERES


 
On està Can Oliveres



Aquella casa semblava construïda al final del món conegut, a la vora d'un barranc.  Des de les seves finestres es devia admirar una gran vista, les muntanyes del voltant quatre masies perdudes en la llunyania, així com un petit cementiri, el delicat pendent de les terres de can Quintana, en temps plenes de vinyes i al seu darrera el torrent de can Quintana, pel que discorria les aigües que baixaven de la muntanya en temps de pluja i que un cop passada la casa travessaven els arcs d'un aqüeducte que havien construït a mitjans del segle XIX.



Masia de Can Quinta a finals del segle XIX. A dalt a l'esquerra, Can Santgenís

Vista de l'aqüeducte des de la casa  (recreació)




Part d'un fotografía molt més gran d'autor desconegut. 
Quan es va construir tenia a prop una Masia del segle XVII Can Quintana, mansió estiuenca d'un nobles barcelonins, també prop del barranc format pel torrent que duia el seu nom.

Al sud es divisaven les cases del poblet d'Horta, recent convertit en un barri més de la que es pretenia fos la gran Barcelona.

La casa a la que ens referim es va construir a les primeries del segle XX, i segurament no tenia llum elèctrica, si que disposava d'aigua abundant atès que posseïa, com la majoria de cases de l'època a Horta, d'un pou l'aigua que baixava de la Mina de Can Santgenís que també donava aigua a la font Quintana, que estava molt a prop de la masia del mateix nom, en un paratge idíl·lic on els estiuejants del poblet proper anaven a fer berenars.






Aqüeducte de Can Quintana. Recreació.

A principis del segle XX, n o es podia arribar fins la casa sinó seguint primer l'antic Camí d'Horta fins arribar al Camí de Sant Iscle (avui dia Pg. Urrútia i Pg Universal) que passava per davant del casalot, el mateix que en el segle XVII van utilitzar el baró de Maldà i el Marquès d'Alfarràs, per anar i venir de la masia de Can Sitjar (finca d'estiu del Marquès de Castellbell) en la que ara és la plaça Virrei Amat, al palau del marquès d'Alfarràs situada al camí de dalt, durant anys la antiga carretera d'Horta.

El camí de Sant Iscle, era una senda transitada des de molt antic que s'utilitzava per creuar les muntanyes fins al Vallès occidental.

Els propietaris segur que hi arribaven en cotxe de cavalls o pot ser ja que en un dels primers cotxes a motor.

No podien accedir-hi per la Rambla Quintana perquè quedava tallada pel Torrent de Can Mariner, fins que finalment l'ajuntament va fer construir el pont que tothom coneix.


Així és, l'any 1914 els propietaris de la urbanització de Can Quintana (que ho eren també de totes les terres del voltant de la masia de Can Quintana), entre les que cal comptar el més segur les de la casa de la que parlen, ofereixen a l'Ajuntament els terrenys viables per a la urbanització i enllaç de la Rambla Quintana (avui Feliu i Codina) amb el carrer del Príncep que era el tram d'aquest carrer que acabava davant del torrent de Can mariner, a condició d'instal·lar-hi serveis de il·luminació a curt termini.


La continuació de la Rambla Cortada, allà on el carrer s'estreny rebia el nom de carrer del Príncep (entre 1887-1904) que aleshores finalitzava davant del torrent de Can Mariner, fins que es va construir un pont que sortejava aquest accident geogràfic.


Desconec com o de quina manera la família Oliveres va saber que es venien parcel·les en la urbanització de Can Quintana, és de suposar que per coneixences o per algun anunci en els diaris de l'època, però el cert és que la família Oliveres hi va fer construir la casa que ens els anys 50 del segle XX, era coneguda pel veïnat proper com la de “les teuladetes”, degut precisament per la forma tan especial de l'edifici.

Qui va fer construir la casa va ser en Joan Oliveres i Gavarró i el seu fill Vicenç Oliveres i Gil, que era la persona a qui jo vaig conèixer de petita i que vaig confondre amb el Sr. Soriano que era en realitat el masover de la finca i qui treballava els seus horts.



Can Oliveres va ser construïda a les primeries de 1900, el més segur la més antiga de l'indret, per Joan Oliveres Gavarró, un important impressor de mitjans del segle XIX, impressor Real i Vaticà, de fet molts dels llibres editats al seu taller versen sobre la història d'Espanya i el descobriment d'Amèrica.

Així dons, era en Vicenç Oliveres, qui hi vivia en la dècada dels 50, ja que el seu pare va morir en 1916,  el matrimoni va tenir un fill que va morir i sovint convivia amb ells un fillol.

Can  Oliveres era i és una casa molt peculiar on va residir durant una època un senyor molt gran (era gran quan jo el vaig conèixer) i la seva dona que estava molt malalta i mai no sortia de la casa.

Aquest senyor que devia ser un home amb possibles, tenia o li agradaven els vaixells i era molt aficionat als estris i utensilis relacionat amb la mar. Recordo que era molt educat i amable que sempre saludava als veïns quan passava pel carrer.


Una tarda, quan la canalla, entre els qui jo m'hi comptava, jugàvem al carrer davant de casa seva, va obrir la porta  i ens va convidar a entrar.




A nosaltres la casa ens semblava un castell misteriós amb les finestres i els porticons sempre tancats que no deixaven cap possibilitat d'albirar l'interior, així que quan el senyor Oliveres ens va fer entrar, ens va faltar temps per fer-ho.

Des del rebedor ens va fer passar a un gran sala que hi havia a la dreta de la planta noble, no recordo en absolut com eren els mobles, la nostra imaginació volava molt més enllà, el que si recordo són un munt velers amb les veles desplegades dins d'ampolles disposats a les lletges d'una gran biblioteca, no n'havia vist mai fins aquella tarda i el més segur és que em preguntés com carall els havien fet encabir a la botella per una boca tan petita;  sobre la xemeneia regnava una gran retrat pintat a  l'oli d'una senyora amb un vestit llarg de gala, tots restàvem extasiats. És un record  d'aquells que mai no he oblidat. 

No recordo quan va morir aquest senyor, segurament la seva dona devia morir abans que ell, durant un temps crec que va viure a Can Oliveres un nebot seu i desprès uns familiars llunyans. Quan l'Ajuntament es va fer càrrec  de la finca, els va permetre continuar-hi vivint perquè no quedés abandonada i no fos ocupada per ningú.

Arara és un centre de l'Ajuntament on tracten a nois amb problemes.



Foto C. Martín

El Sr. Ignasi Lambán, nom del familiar de la família Oliveres amb qui he contactat, m'ha indicat que a la  mort del ser. Oliveres, part dels quadres amb motius relacionats amb el mar i les ampolles que jo recordo, van ser donades al Museu Marítim de Mataró on actualment alguns hi continuen exposats.





dimarts, 24 juny de 2014

FAMÍLIES ANTIGUES DEL GUINARDÓ - Valentí Escardívol Soler

Valentí Escardívol i Soler , va néixer a Barcelona on treballava en l’antiga fàbrica del Vapor Vell de Sants -actualment Barcelona-. Quan van traslladar la fàbrica a Santa Coloma de Cervellò, per trobar "la pau social que garantís la continuïtat del negoci ", en Valentí s'hi va traslladar. 

En la Colònia va conèixer a la que seria la seva futura dona Raimunda Porqueras i Zamora que era filla de Poboleda (Tarragona); es van casar molt joves, ell tenia 20 anys i ella 18 el 7 de maig de 1921, i quan ja tenien el primer fill en Valentí, en Ramon (en això també va ser una persona avançada al seu temps), van tenir tres fills més, en Ramon, en Joan i en Miquel.




La Colònia Güell. Foto del Web Gaudí Colonia Güell

La Colònia Güell començà a formar-se el 1890, per iniciativa de l’empresari Eusebi Güell a la seva finca Can Soler de la Torre, situada en el terme municipal de Santa Coloma de Cervelló. Allà traslladà la indústria tèxtil que tenia a Sants (ara municipi de Barcelona).
L’interès d’allunyar-se dels conflictes socials presents a la ciutat, féu que la nova indústria, -equipada amb la més moderna tecnologia de l’època- es plantegés en el marc d’una colònia industrial; amb les cases dels obrers al costat de la fàbrica, integrades en la mateixa propietat, constituint un nucli urbà amb personalitat pròpia i amb la seva vida social i econòmica tutelada per l’empresa.”
En el llibre històric sobre la Colònia Güell, “Àvies – besàvies i rebesàvies – la dona en la industrialització (Colònia Güell, 1891-1973), de Montserrat Vilajuliu, explica, entre d'altres coses, com es controlava la vida de la gent que hi vivia, el control s'exercia en tots els sentits del terme, essent els capellans els seus garants principals, en l'educació catòlica de l'època que controlava la “moral” dels seus habitants, si eren casats o no, si els seus fills eren fruït d'un matrimoni legal o no, si tenien costums castes, si anaven a missa, etc., es duia, doncs, un control estricte de les seves vides i costums, en notes com les que reprodueix l'escriptora inclou en el seu llibre:


Sabem doncs que en 1893 Valentí Escardívol tenia 20 anys i treballava a la fàbrica jornaler, que la seva dona en tenia 18 i que ja tenien el seu primer fill, sense estar legalment casats.
Sobre la seva vida a la fàbrica tenim poques dades més, sols que cap a principis de segle ja era un dels encarregats de la factoria, segons podem comprovar en la foto on apareix amb el seus treballadors i al costat del propietari de l'empresa Eusebi Güell, que, naturalment és el del barret. Als peus del Sr. Escardívol, assegut a primera fila el seu fill Valentí.


Treballadors de la Colònia Güell, encarregat Sr. Escardívol i Eusebi Güell, al seu costat. Fons familiar.
També tenim coneixement per un dels seus besnets, que havia inventat una màquina que millorava els acabats dels teixits i per aquesta raó el Sr. Güell el va premiar oferint-li la possibilitat de quedar-se amb la tela sobrera a millor preu, atès que quan es començava a teixir un peça els primers metres es desestimaven, que són els que li van oferir comprar a peu més econòmic.
Com era un  bon negociant , va muntar una tenda a Sant Boi de Llobregat on s'oferien aquestes teles millor de preu i més tard també, una botiga de mobles.
Era un home lliberal i d'idees republicanes i creia en el valor de l'escola per aconseguir una societat millor i més justa. Havia viscut en la seva pell el que era estar entre els més socialment desprotegits quan era un simple jornaler i mai no ho va oblidar.
Feia de secretari a l'Ateneu Santboià i a la fi que l'entitat pogués construir unes escoles pels nens de Sant Boi, els va cedir uns terrenys dels que n'era propietari a canvi d'uns “censos”.
El 1918 en Valentí Escardívol i Soler, persona generosa, que estimava l'Ateneu, fins i tot per sobre dels seus interessos particulars, va donar uns magnífics terrenys per a la construcció d'uns nous col·legis. Són els terrenys que actualment ocupen les escoles de l'entitat (Nota del WEB de la pròpia entitat). La ubicació de les escoles era la de la plaça de l'Ajuntament.


Primera pedra de les escoles de l'Ateneu Santboia. Foto del seu WEB

Quan les escoles van celebrar els 50 anys de la seva inauguració, van oferir a la família Escardívol un diploma donant les gràcies a la família per la cessió dels terrenys que Valentí Escardívol Soler va donar a l'entitat, que la família conserva amb molt d'orgull.

No sabem exactament quan però, en Valentí Escardívol Soler va deixar de conviure amb la que havia estat la seva dona durant anys i amb la que va tenir quatre fills mascles i des de aleshores dividia la seva vida entre Sant Boi i Barcelona, on vivia amb la nova parella, amb la que va tenir una filla que va rebre el nom de Dolors, en una casa al carrer Dos Rius més o menys on ara estan els Laboratoris del Dr. Esteve.
Com era una persona molt estalviadora, a principis del segle XX, ja disposava de rendes considerables i va decidir invertir-les comprant diversos terrenys sobre els que hi feia construir casetes destinades a petits rendistes i menestrals, entre els quals cal destacar, per interès nostre, els que va adquirir de l'heretat Torre dels Pardals en el que aleshores es considerava una barriada de Sant Andreu del Palomar, i ara Guinardó, aquestes propietats es situaven en els carrers: Varsòvia, Sales i Ferrer i Plaça Catalana i l'avinguda de la Mare de Déu de Montserrat.
Aleshores, les terres que hi havia passat el torrent de la Guineu fins a la carretera d'Horta, depenien administrativament del poble de Sant Andreu del Palomar i des de l'indicat torrent cap l'altra banda, de Sant Martí de Provençals.
En aquella època, l'activitat de compra de terrenys per construir-hi casetes no era en gaire habitual
Valentí Escardívol Soler. Foto família Puy-Escardívol
  i els veïns de  la barriada no entenien massa aquesta dèria adquisitiva que es considerava una bogeria.
Però ell, que era una persona intel·ligent, no en feia pas cap cas del que la gent del barri deia al respecte, tenia la intuïció que en un país petit com el nostre posseir terres era o podia ser en el futur un negoci pròsper i segur, com així va ser, sens dubte.
Tal com ja hem comentat més amunt, Valentí Escardívol Soler va comprar en el Guinardó diversos terrenys, entre els quals cal destacar-ne el del C. Dosrius, cantonada amb La Havana (Av. Mare de Déu de Montserrat – Sales i Ferrer) on, posteriorment en data 4 de setembre de 1920, va edificar la casa en la que va viure el seu fill Valentí i la seva família situat al costat del local on va ubicar l'edifici d'un casal catalanista amb finalitats político-culturals, que amb el temps es va convertir en el Casal Federal del Guinardó. Aquest terreny anteriorment havia estat del Sr. Alejandro Condó Queldrà.

Valentí Escardívol fill i la seva dona Dolors Julià i Màs,  amb les seves filles Isabel i Maria.Foto família Puy-Escardívol

La façana de casa i el local donaven al carrer Dos Rius (ara Av. De la mare de Déu de Montserrat), per la part de darrera amb el carrer del Telèfon (ara Varsòvia) i per l'esquerra amb el carrer de La Havana (actualment Sales i Ferrer).


Casa familiar i bar del Casal. Foto família Puy-Escardívol

El fill del sr. Escardívol, Valentí Escardívol Porqueras, administrava els edificis del seu pare al Guinardó i a més regentava el bar ubicat en la part baixa que donava al carrer Dos Rius i a la terrassa del Casal .
L'edifici del que desprès seria el Casal Federal, va ser llogat per l'entitat Casal Instructiu i Recreatiu del Guinardó i com a tal es va inaugurar l'any 1923. A finals de 1930, s'hi instal·là d'Acció Catalana i a mitjans de 1931, Acció Catalana s'integra Esquerra Republicana de Catalunya, que el dirigirà fins al final de la Guerra.


Vista general del Casal del Guinardó. Foto família Puy-Escardívol

Les cases dels Escardívol i l'edifici de l'antic Casal van resistir la força especulativa dels nous temps fins 1974, en la que van ser enderrocats per construir un edifici d'habitatges tan impersonal com tots els edificis de la dècada dels 70.
Enderrocament del Casal del Guinardó i cases Annexes. Foto família Puy-Escardívol

Desprès de la guerra ja res no va continuar igual, degut a les activitats polítiques d'esquerres que s'hi havien dut a terme en el Casal abans i durant el conflicte bèl·lic, el local va ser ocupat per la Falange, que en cap moment va pagar el mínim lloguer durant el temps que el va ocupar i finalment va servir per encabir activitats industrials d'una fusteria.
Quan va acabar la guerra, el Sr. Valentí Escardívol Soler, no va poder assumir la derrota dels que considerava els seus, el seu fill gran en Ramon s'havia exiliat a França i al segon fill Valentí l'havia denunciat injustament un veí i estava tancat a la presó del Poble Nou. Al cap d'un any va ser alliberat gràcies a que el rector de la parròquia va intercedir davant les autoritats franquistes i d'altres veïns el van avalar.
Tot plegat, va pertorbar les seves facultats mentals i morí poc desprès el 1941 a l'edat de 68 anys. Va ser enterrat a la vila Sant Boi de Llobregat.



  • Fonts informatives Família Puy Escardívol



divendres, 20 juny de 2014

L'equip de Futbol del MAS GUINARDÓ


No tenia ni idea que el Mas Guinardó comptés, fa molts anys, amb un equip de futbol que rebia el nom de Societat Deportiva MAS GUINARDÓ, com no podia ser d'altra manera.

Com no existeixen llibres que parlin sobre la història del barri, hem d'estirar dels butlletins que editava l'entitat i de la memòria dels veïns i mica mica fem sortir de l'oblit, entitats, centres recreatius, els primer establiments del barri, etc. .

Ara que estic revisant documents antics he pogut trobar la informació que ara mateix reprodueixo.

Ja en 1927 la Revista Vida Guinardorense feia esment de la construcció d'una caseta-recés en el Camp de Futbol on jugava l'equipen qüestió, sense precisar el lloc, per a ser utilitzada per a us particular dels jugadors. On estava aquest primerenc camp?, podia ser, tal vegada, el de l'avinguda Borbó en camps de Can Xiringoi?.

En 1947 “Associació de Propietaris i Veïns MAS GUINARDÓ”, publicava en el seu butlletí de gener de 1947 , en la seva Secció Deportiva un record “a los equipos que defendieron al Mas Guinardó, por primera vez, tendríamos que recurrir a las antiguas narraciones que, más que datos futbolísticos, podriamos llamarlos leyendas prehistòricas..”.

Nadie podria imaginarse hace tres años que aquel modesto equipo compuesto por socios del Mas, pudiera ser la piedra que sirviera de base para montar este magnífico equipo actual defensor de nuestros colores”. Aquests colors eren el vermell i blanc.

En febrer del mateix any, en el butlletí del Mas “El equipo del S.D. Mas Guinardó, és hoy dia, el único representante genuino de la barriada. En todos los medios deportivos, al hablar del equipo S.D. Mas Guinardó, se piensa enseguida en el barrio y en el Mas...” “El primer equipo del Mas campeón de su grupo. Como era presumible por sus excelentes resultados, el primer equipo de futbol del mas Guinardó ha vuelto a quedar este año Campeón del Grupo (Lliga amateur de Catalunya). Pero este año el resultado ha sido aún más safisfactorio, ya que el título lo han alcanzado nuestros muchachos ganando la totalidad de los partidos disputados (caso que no se había registrado nunca en los anales deportivos).

"Camp Martinenc, un dissabte de febrer de 1945": l'equip "Mas Guinardó" -dia inauguració- va guanyar al ¿Myrurgia? per 3-0. D'esquerra a dreta i de dalt a baix: Vidal, Serra Martí, Sabanés, Ezquerra, Coso, Jordi Barbeta (porter), Gabriel Barbeta, Sanz, Josep Maria Barbeta, Benavides, Pla. Records de Jordi Artés nebot d'un dels jugadors.
Foto cedida per Jordi Artés

Mes de març de 1947, enaltits per la gesta aconseguida per l'equip, els socis es van decidir a comprar un terreny de joc en el carrer Còrsega, terreny que ja havia utilitzar el F.C. Barcelona per als seus entrenaments. Un grup d'entusiastes seguidors van aconseguir en una setmana desprès de penosos treballs, que el terreny de joc estigués en condicions perquè hi pogués jugar el primer equip.


Segons la capçalera del Butlletí el camp estava al C. Sardenya 504.


Més o menys on està senyalat en el mapa

El camp es va inaugurar el diumenge 16 de març de 1947


Masia que es feia servir com vestidors.

El delegat del Primer equip de Futbol era en Gabriel Barbeta Rexachs, i l'entrenador José Moreno Ciprés.



Camp del carrer Sardenya. Foto Família Barbeta 
Carreres de bicicletes en el camp del Guinardó

No sé quan va deixar de jugar l'equip, ni quin va ser el seu últim camp, si algun dels llegidors disposa de més notícies al respecte, les anirem afegint.



dimecres, 11 juny de 2014

POBLAT IBÈRIC I TARDO ROMÀ - darrera de l'Hospital de Sant Pau.

En 1931 es va fer la primera excavació sobre el terreny, no sabem en que va quedar l'expedició arqueològica del moment, l'única referència que hem pogut aconseguir al respecte, és aquest retall de diari.

Excavacions de 1931


Al fons l'Institut Ravetllat Pla

La troballa arqueològica es situava a dalt de tot del carrer Cartagena,  al terreny conegut com del Mas Casanovas, nom d'una masia que es trobava més o menys en aquest mateix lloc a principis de segle. passat Els informes dels experts van determinar que es tractava de les tombes d'un poblat ibèric del segle VI de l'època cristiana. 

El Mas Casanovas el van enderrocar quan van construir l'Hospital de Sant Pau. El poblat ibèric estava situat en la confluència del Carrer Cartagena amb el que ara mateix és la Ronda del Guinardó.



Lloc repetidament excavat al final del carrer Cartagena. (foto 1960) 
Fins 1974 hi va haver un poblat de barraques, que no havia estat pas l'únic  que va ocupar l'indret, donat que a principis del segle XX s'hi van instal·lar uns altres habitants que hi vivien en coves cavades a la roca, es veu que ja en el seu poble d'origen  Almanzora, província d'Almeria, ja hi vivien així.

foto dels anys 70


En 1974 quan el cinturó va arribar fins aquell  punt, es van enderrocar les últimes barraques i segurament les màquines van fer  perdre una gran part de la necròpolis.


En 1983, les excavacions iniciades a final de març d'aquell any, les  van fer tècnics i voluntaris del Museu d'Història de la ciutat, els quals treballaren en mig d'unes altres restes del passat, les barraques del Guinardó, va informar  Oriol Granados, cap de l'expedició que aquells dies excavava en al Guinardó.

Les necessitats urbanes de 1983 - els túnels de la Rovira,  van permetre aquella nova excavació. La necròpolis descoberta pertanyia al període tardà romà i era de ritu cristià. Es van trobar una quinzena de tombes, fosses excavades a la roca i cobertes amb teules romanes juntament amb restes humanes i unes altres vint,  la funció de les quals no en van poder determinar  els experts. Es podia tractar  tan d'osseres com d'altres elements rituals que no identificaren.  Tanmateix però,  el descobriment indicava que al costat de la necròpolis hi havia un nucli humà diferent de la ciutat de Barcelona, que en aquell temps estava reduïda a l'anell de les muralles, va informar el cap de l'excavació

La necròpolis es podia ben bé estendre a tot el vessant del turó,  des del carrer Cartagena fins la carretera que vorejava tot l'Hospital de San Pau. La seva importància  principal era  que  confirmava l'existència d'un nucli arqueològic del que ja es tenia notícia des de 1931, data en la que es van descobrir les restes d'un poblat de l'edat del bronze que desprès va desaparèixer amb les barraques. (sens dubte per negligència de l'Administració).

D'altra banda, la descoberta ratificava la justesa de l'acord a què van arribar en 1980 els Departaments de Cultura i Urbanisme de l'Ajuntament,  en el sentit que cada vegada que s'hagués de fer obres importants públiques o privades a la ciutat, primer s'hi excavarà per conèixer  exactament el contingut del subsol sobre el que es pensa construir i més si existeixen antecedents (com és el cas), que en l'indret s'havien  trobat en 1931 restes arqueològiques..

Un collage creat en base de les fotos cedides per Josep Maria Martínez

Els tècnics volien que la necròpolis pogués ésser visitada en el futur. El condicionament de l'indret - al costat del Centre Cívic del Guinardó - que era un pobre camp obert que funcionava com a pàrking - era imprescindible.

Finalment en 1988 els arqueòlegs tornen a excavar la necròpoli romana abans no avancessin les obres de la Ronda del Mig, avui dia acabades.

Excavacions de maig de 1988

Avui dia una part de l'indret torna a estar oberta per les obres degut a la construcció de la  futura estació del metro de la línia 9, aturades "sine die" per culpa de la crisi.

Hores d'ara, quan ja totes les obres de 1983 es van acabar,  i  ja en tenim de noves tal com hem indicat més amunt,  ningú no ha parlat més d'aquella troballa, no existeix cap rètol que la situï  i es desconeix que se'n van fer de tot plegat.

El Guinardó, malauradament, no s'ha distingit mai per la seva lluita per preservar el seu passat històric i pot ser que ja seria hora que tots plegats en posem les piles o no ens quedarà res de res.






* Informació aconseguida mitjançant el que va publicar el diari AVUI en 1983