diumenge, 1 de juliol de 2018

EL PRIMIGENI PASSEIG DE MARAGALL (Carretera nova d'Horta)


El Passeig de Maragall, és un del més llargs de Barcelona, s'ubica  entre els barris d'Horta, Santa Eulàlia de Vilapicina, Els Indians, Camp de l'Arpa i Guinardó. Té aproximadament 3 kilòmetres de longitud.

Longitud del Pg. Maragall

Li van posar el nom en honor de Joan Maragall, insigne poeta i escriptor - 1860 -1911), que havia mort recentment, segons explica l'escriptor Josep Mª Huertas Claveria (Tots els barris de Barcelona), tot i que sembla que no es va inaugurar oficialment fins a 1915.

Comença al carrer Fresser al Camp de l'Arpa i acaba en arribar al carrer Tajo a Horta.

Abans de 1900  existia el conegut camí antic d'Horta d'origen medieval, que partia  del Portal de l'Àngel i desprès de passar pels límits de Sant Martí i el Clot, anava a parar al que ara és carrer Fresser on confluïa amb l'antic camí de Gràcia a Sant Andreu (Travessera de Gràcia actualment), en un encreuament on es localitzava Can Ferrer, masia on els carreters i viatjants feien descansar els cavalls, el Baró de Maldà en fa esment en el seu dietari.


l'Antiga masia Ferrer situada entre el passatge de la travessera i Indústria
quan van eixamplar el c. Garrotxa va desaparèixer en part

Desprès seguia al llarg de l'actual carrer Garrotxa  fins arribar a un altre encreuament de camins important situat entre les terres de la Torre dels Pardals i els de la Torre Llobeta. Aquell punt s'havia convertit en un centre neuràlgic de comunicacions, ja que s'ajuntaven els camins que venien de La Sagrera (Sant Martí de provençals), Santa Eulàlia (avui avinguda Borbó) i Gràcia (avui av. Mare de Déu de Montserrat), Horta i Barcelona.

En aquest punt, el Camí d'Horta, baixava  pel camí de Sant Iscle (avui Av. Borbó) fins a la Riera d'Horta i d'allà seguint el traçat de la riera fins a la Plaça Santes Creus.

Quan es va bastir el tramvia elèctric en 1901 van haver de condicionar una part de l'antic camí a Horta i obrir una nova via de 24 metres d'amplada i construir un pont sobre la riera d'Horta, a la fi que el tram arribés fins la plaça del Mercat (avui plaça Eivissa).

El primer tram d'aquesta via li van posar el nom de carrer de la Garrotxa, fins que en 1915 tot el passeig va rebre el nom de Passeig de Maragall, popularment però, era conegut com Carretera Nova d'Horta.


La Carretera d'Horta - Pg. de Maragall a primers del segle XX, des de diferents punts del seu recorregut. Les fotos acolorides per C. Martín la majoria del fons de Felip Capdevila

El Tramvia també va tenir un lloc d'honor en el canvi de nom d'aquest punt neuràlgic de comunicacions, ja que fins allà el bitllet valia 15 cèntims i molta de la gent d'Horta hi baixava i arribava a Horta a peu, donant lloc a que se l'anomenés Els Quinze i així se li ha quedat.

El tramvia va propiciar que durant quatre anys (1901- 1905), s'ubiqués un dels camps de futbol del Barça situat en els terrenys de la masia de Can Sabadell, prop del carrer Garcilaso (aleshores Estébanez) .


Can Sabadell a primer terme la Ctra. d'Horta., foto del CEC

Entre Fresser i prop de la Plaça Maragall, en principi el tramvia disposava només d'una via per transitar, com es pot apreciar en la foto de sota, donat que tant el carrer Fresser com el carrer Garrotxa eren massa estrets (hem de recordar que Garrotxa aleshores començava al carrer Fresser).

A la dreta el carrer de la Garrotxa arribant al c. Villar.
Foto dels anys 20 de AHDHG, acolorida per C. Martín

La plaça Maragall es va projectar els anys vint, segons es pot apreciar en fotos de la dècada, però els anys 30 encara tot estava per fer, desprès va venir la guerra i segurament va ser en la dècada dels quaranta quan es va fer la primera urbanització.
Amb el nom de passeig de Maragall és conegut des del 6 de maig de 1915. Amb la dictadura de Primo de Rivera passà a dir-se Passeig del General Martínez Anido, i posteriorment recobra el seu nom actual.


Fonts informatives: Els transports a Horta de Desideri Díez.

diumenge, 17 de juny de 2018

Masia CAN XIRINGOI / CA N'ARMENGOL


Masies al voltant de la muntanya Pelada

Ca n’Armengol, coneguda popularment com can Xiringoi, estava situada en la confluència de l’antic camí de Sant Iscle i l’antiga Carretera d’Horta, i habitada sense interrupció per la mateixa família Armengol des de 1679 fins el 1971 en el que es va derruir amb la finalitat  de construir-hi habitatges.





Part dels seus terreny es van expropiar en 1901 quan es van construir les primeres cotxeres pels tramvies elèctrics, concretament on ara es situen els jardins de Can Xiringoi.









Fotos de Transports de Barcelona


A la masia se la coneix principalment per l’apelatiu col.loquial de can Xiringoi. La família Armengol tenia en principi el dret útil de la terra i pagava censos a la família Magarola segons consta en documents del segle XVII. En 1725 els Magarola venen les terres a Josep Duran i Sala.

Posteriorment, el 8 d’octubre de 1847 Rafael María de Duran i de Ponsich ven can Xiringoi al notari de Barcelona Jaume Rigalt i Alberc que continua cobrant el cens a la família Armengol fins que el 25 d’octubre de l861 que Pere Armengol i Sabadell la compra davant del mateix notari que la ven.

En morir Pere Armengol el 1864, la masia passà al seu fill Pere Armengol i Boada que poc desprès també mor però aquest cop no pas de mort natural, atès que va ser assassinat el 7 de juliol de 1872 per uns bandolers.

Aquesta no fou pas l’única mor tràgica que va patir un dels habitants de masies de la contrada, si tenim present que uns anys en darrera també causaren la mort d’una senyora gran que vivia en el Mas Guinardó. Aquest bandolers es sabia que tenien els seus amagatalls en la Riera d’Horta i els seus afluents com per exemple en el torrent de Can Mariner.


El territori sobre 1905

En efecte, Va ser molt comentat en 1857 el crim que es va produir en el Mas Guinardó, quan un grup de lladres van cremar l’estança on es trobava sola una senyora gran i que amb grans crits va demanar l'ajut dels masos veïns sense tenir pas cap èxit. Hem de pensar que els més propers eren Can Planàs, La torre dels Pardals, Can Viladomat, Can Garcini o Can Bartra, a considerable distància, tots ells disseminats per la falda de la muntanya Pelada. Aquest fet va originar la constitució de cossos de vigilància entre els habitants de l'indret a l'estil del somaten .

Existeix una crònica de 1884 a la revista «L'Arch de Sant Martí, posa de manifest els minsos resultats d'aquests cossos"L´'últim diumenge a la tarda una mà criminal calà foc als pallers de l'antiga casa de pagès coneguda per lo Guinardó ; dos més ne queden lliures de tant destructor element lo qual - no prou satisfet algun "protector" d'aquella desgraciada masia - a l'ésser a la nit los hi dóna igual que a sos companys. ¡Pobre Guinardó!. Recordem lo terrible assassinat de que fou víctima ja fa temps aquella desgraciada casa i los diferents robos que ha sofert per espai de pocs anys. Sembla que algú, envejós de la importància històrica que per a la nostra població té aquest lloc vulgui donar fi a sa glòria fent que l'abandoni sos habitants».


A finals del segle XIX, encara hi pillardejaven bandolers que assaltaven els viatger que traginaven pels camins dels voltants sobretot la coneguda com carretera d’Horta i robaven les masies aïllades . Alguns d’aquests delinqüents vivien i guardaven els efectes robats sota el pont del torrent de Can Mariner (que no és el que ara existeix sinó un d’anterior), que era prou ample per encabir-hi persones i alguns cavalls. Era gent molt temuda entre els habitants d’Horta i del barri de muntanya del poble de Sant Martí de Provençals (avui Guinardó), per la seva agressivitat.

Tornem però a la història concreta de Can Xiringoi, Can Xiringoi disposava de una gran extensió de terres. El conreu d’aquestes terres requeria de la utilització de molta d’aigua pel seu rec que principalment s’aconseguia mitjançant l’aigua de les mines dels voltants.

En 1863 Maria Barris i el seu marit Salvador Matas i Torres propietaris d’una important mina d’aigua al poble d’Horta, arriben a un acord amb Pere Armengol Sabadell propietari de can Xiringoi a la fi que doni el permís necessari perquè les conduccions d’aigua de la mina passin per la seva finca i també per construir-hi un repartidor d’aquesta aigua al costat de la seva masia, atès que es pretenia fer-la arribar fins la ciutat de Barcelona, seguint el traçat de l’antiga carretera d’Horta. A canvi, el propietaris de la mina Maria Barris i Salvador Matas els cedien la propietat de la primera ploma d’aigua que hi ragés.

Durant 13 generacions la família Armengol va viure a la masia i van cultivar les seves terres i van gestionar l’aigua de la font que va arribar a abastir una part de la ciutat de Barcelona.




Família Armengol (fotogrames d'un vídeo de TV3)

Com ja s’ha indicat anteriorment, la part de la finca que arribava fins la riera d’Horta va ser expropiat per l’Ajuntament de Barcelona per bastir les cotxeres dels tramvies elèctrics. Més tard, quan en conreu les terres van deixar de ser rentable van llogar-ne una part per construir el camp de Futbol del FC. Guinardó en l’any 1940, on a més hi van jugar d’altres clubs petits.


Camp de fultbol en terrenys de Can Xiringoi


F.C. Guinardó

En quan el camp de futbol va desaparèixer, es va vendre el terreny i es van construir edificis de pisos fins que finalment l’any 1971 la masia de Can Xiringoi encerclada per un munt de cases i edificis es va ser derruida  per construir-ne més.

Pepita Armengol, la darrera supervivent dels habitants del casalot, va decidir donar tots els documents familiar que conservava a l’Arxiu Històric de Roquetes-Nou Barris a la fi que sigui estudiat i doni llum a parts desconegudes de la història d’aquestes contrades, motiu pel qual va rebre un homenatge en forma d'exposició com a agraïment.


Jordi Sánchez (Arxiu Roquetes-Nou Barris) i Pepita Armengol,
Fotogrames de Beteve


Pepita Armengol última generació de la família
En la mostra es van poder veure fotografies antigues de la masia, la família i alguns capítols interessants. Però la part més important de la donació la formen els documents, com escriptures, compravendes i testaments, que han permès conèixer nous detalls sobre la història de la zona del sud de Nou Barris i el nord de Sant Andreu.

Els Armengol van tenir cases i terrenys per diverses zones. Entre els documents més importants, hi ha l'expropiació municipal de la masia de Can Xiringoi per construir-hi les Cotxeres de Borbó.

Tapa de l'escriptura de venda de terrenys a l'Ajuntament
a la fi que pugui construir  les Cotxeres del Tramvia








Fonts informatives :
  • Exposició sobre Can Xiringoi realitzada per l’Arxiu Històric Roquetes-Nou Barris.
  • Revista d’ELPOU núm 7 «Les aigües de la mina de Santa Eulàlia", de JuanJo Fernández
  • Fotogrames del documental que sobre l'exposició dels documents va dur a terme BETEVE.




dissabte, 9 de juny de 2018

SALVEM CAN CREHUET



Can Crehuet en l'actualitat . Foto Andrès Paredes 

Venim avisant des de fa un temps que la casa senyorial de Can Crehuet ha estat comprada per uns constructora a la fi d'enderroca-la i bastir-hi pisos.

Recentment, en la seva façana s'ha penjar el rètol de pròxim enderroc.

No era això que es va desprendre de la reunió de Patrimoni d'Horta on els dos equips d'arquitectes van exposar els estudis duts a terme a rel de la suspensió de llicències i l'aval professional de Lourdes Mateo en admetre que aquesta casa tenia un valor patrimonial històric testimoniat per la multitud d'elements que conserva. Adjuntem l'article sobre el tema que vam publicar a la nostra revista EL POU n. 7 per il·lustrar aquesta vàlua.

Serà una trista notícia si això tira endavant. És l'última casa de caire senyorial que queda a Horta.









dijous, 24 de maig de 2018

Ramon Alòs-Moner de Dou propietari il·lustre de Torre Garcini

                




Ramon Alòs-Moner  va néixer el 13 de juny de 1885 i morì e 9 de febrer de 1939, poc desprès d'acabada la Guerra Civil, a l'edat de 54 anys, heretà les afeccions històriques i bibliogràfiques de la família. Llicenciat (1906) en filosofia i lletres, fou un dels millors deixebles de Rubió i Lluch als Estudis Universitaris Catalans.

Va viure des que es va casar amb la napolitana Maria Maltese i Fiodo, amb la que va tornar de la seva estada a Roma en 1913, a la seva finca del Guinardó, van tenir dos fills en LLuís i la Montserrat i a més de la carrera de  Filosofía i Lletres  era  expert en les obres de Dant i de Llull.



Torre Garcini en 1914, data en que Ramon Alòs-Moner hi va anar a viure.

  
Professionalment, contribuí a organitzar l'exposició del llibre català al Primer Congrés de la Llengua Catalana (1906); fou secretari-redactor a l'Institut d'Estudis Catalans (1907); acompanyà Rubió i Lluch a Itàlia i a Grècia (1909) i després aprovà a Madrid les assignatures del doctorat. Pel gener del 1911 fou pensionat a l'Escola Espanyola de Roma, organitzada per la Junta de Ampliación de Estudios i l'IEC, on hi havia Josep Pijoan de secretari. Hi restà fins a l'estiu del 1913. L'estada a Roma fou decisiva per a la seva formació i la seva vida. Retornat a Barcelona, l'any 1914 fou nomenat adjunt de la Biblioteca de Catalunya, on es trobà en el seu element. Es dedicà especialment a la secció de documents històrics, i l'organitzà, però també destacà en les seccions de llibres impresos i manuscrits. Per encàrrec de l'Institut d'Estudis Catalans féu, el 1915, una missió de recerca, amb Jordi Rubió, a l'Arxiu Capitular de Tortosa; l'any 1917 es doctorà a Madrid i fou nomenat professor de l'Escola de Bibliotecàries de Barcelona.

  Una de les promocions de l'escola de bibliotecàries
L'any següent entrà a la Secció Històrica de l'IEC. Succeí Eugeni d'Ors a la Secretaria General de l'IEC i des del 1923 representà aquest amb Nicolau d'Olwer a la Unió Acadèmica Internacional. Des del 1924 pertanyia a l'Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona. Compensà la malaltia (1930) que seguí a un període d'inquietuds familiars i a la mort de la seva muller i col·laboradora, i es reintegrà a l'Institut i a les reunions de l'UAI.

La Guerra Civil de 1936-39 posà a prova la seva eficàcia com a bibliotecari. Era pròxima la fi de la lluita quan caigué mort al carrer, tornant de l'Arxiu de la Corona d'Aragó. Col·laborà des de jove a les revistes catalanes i també a la "Revue Hispanique" i als "Cuadernos de Trabajos" de l'Escola de Roma i redactà molts articles per a l'Enciclopedia Italiana Treccani. Arnau de Vilanova, Ramon Llull i Dante Alighieri foren els temes principals del seu estudi, els quals alternà amb l'ocult treball de revisió i redacció d'índexs de molts llibres on no surt el seu nom. Cal esmentar entre els seus estudis sobre Arnau de Vilanova: una col·lecció de documents que no terminà (1909-12), La marmessoria d'Arnau de Vilanova (1923), l'edició de Confessió de Barcelona (1921) i del text català de la Informatio beguinorum. Sobre Ramon Llull: El manuscrito Ottoboniano (1914), la tesi Los catálogos lulianos (1918), Poesies (1925) i diverses recerques de bibliografia, entre les quals ha restat inèdit el catàleg dels manuscrits lul·lians de Roma. Tenen molt de relleu les cròniques sobre Arnau de Vilanova i Ramon Llull als volums VII-VIII de l'"Anuari" de l'IEC. Treballà molt sobre Dant i fou professor de literatura italiana a la Universitat Autònoma de Barcelona. Com a treballs de recerca bibliogràfica cal esmentar els dedicats a la biblioteca Dalmases (1916), a Jaume Caresmar (1918), a l'Arxiu de Tortosa (1920), a les publicacions de l'Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona (1933), i els reports a la UAI i al Comitè Internacional de Ciències Històriques.

Ramon Alòs-Moner, va sentir molt intensament primer, la mort de la seva dona encara jove i desprès la derrota del seu país en mans dels nacionals. Aquesta suma de desgràcies va fer trontollar la seva salut ja de per si fràgil  i a poc  d'acabada la guerra, de camí cap a casa seva desprès d'haver visitat el que fins aleshores havia considerat un amic, de sobte es va adonar que el país i la gent que coneixia  havien canviat i que el seu món ja mai no seria el mateix, va patir un atac de cor en ple carrer i va morir.

La família de Ramon Alòs-Moner va viure a la masia-torre Garcini al Guinardó fins l'any 2010. Quan la família es va veure obligada a vendre l'edifici el seu fons documental de la família que inclou un gran nombre de manuscrits d'èpoques diferents, documentació patrimonial, incunables, impresos d'època moderna, gravats i documents gràfics es van donar a la Biblioteca de Catalunya, mentre que la biblioteca d'estudi de Ramon Alòs-Moner , que inclou una col·lecció especialitzada de literatura italiana és a la biblioteca de la Universitat Pompeu Fabra. A l'Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona es conserva un important recull de fotografias familiars i el fons personal de Ramón Alòs-Moner  es conserva en l'arxiu de l'Institut d'estudis Catalans.









Fonts: Enciclopèdia catalana i Viquipèdia 

dijous, 3 de maig de 2018

ALLÒ QUE LA RONDA S'EN DUGUÉ, per Ma. Dolors Abad


Em dic Dolors i vaig viure al carrer Oblit  51, fins els 22 anys, que em vaig casar i el barri era massa car per mi.

Terrat carrer Oblit, 51, la mare de na Dolors
El cert es que sempre he estat molt vinculada al barri, pels pares i sempre anàvem a casa els avis per qualsevol cosa.

T’explico. Soc nascuda al 1960, i casi des de que recordo, la casa familiar ha estat afectada pel cinturó. Recordo els pares que deien que si ens feien marxar, ens donarien un pis a la Perona, o al Camp de la Bota. Passaven els anys i no es feia res, però els meus pares no estaven tranquils amb la possibilitat de que haguéssim de marxar de casa.

Som tres germanes i jo soc la gran, i totes tres anàvem al col·legi Cardenal Spínola, de la Av. Verge de Montserrat i els meus pares no volien que les seves filles acabessin a un barri marginal, per això, sobre l’any 1971 mes o menys, van comprar un pis al Passeig Valldaura, per si arribava el dia que havíem de marxar.

Van ser anys difícils, perquè la mare no treballava i nosaltres anàvem a una escola de pagament, però el meu pare treballava fins les 10 de la nit a dues feines i se’n van  sortir encara que amb moltes dificultats.

casa desapareguda del c. Oblit  anys 80

Amb tot això, la gent que estava afectada pel cinturó, no feia obres ni millorava casa seva, perquè sempre estava pensant que qualsevol dia els farien fora, així que el barri es va envellir molt i ningú feia millores. Al final els meus pares, veient que tot estava molt parat, van llogar el pis que havien comprat i van començar a arreglar el pis on vivíem. Primer la cuina, desprès els terres i el bany, perquè no es podia viure sense arreglar les cases.

Recordo com va desaparèixer can 60, al davant de casa meva, una finca molt gran amb grans palmeres i jardins, encara que no estava afectada. Hi van fer una gran casa de pisos. I un altre torre una mica més amunt també va desaparèixer.

Més tard, les casetes que feien cantonada amb el carrer  Vinyals  van quedar abandonades i els veïns ubicats a pisos de lloguer pel barri. Ells van guanyar amb el canvi, perquè les casetes eren poc més que barraques. També van desaparèixer dos o tres casetes molt mones del carrer Villar, en el tros entre Oblit i Rubió i Ors.

M. Dolor Abad en el terra de casa seva, anys 80

Amb tot això, la part superior del meu carrer, Oblit, va quedar molt abandonada. Les vivendes del “pasillo”. La antiga pensió Synarvi, la torre del costat i la torre que feia cantonada. Aquesta última va tenir una mica més de vidilla, perquè va ser una escola uns anys i també va ser la casa dels Hare krisna uns quants anys mes.



Cases que la Ronda s'endugué

I van fer una primera part de les obres, crec que era la ronda Guinardó, que arribava fins el Passeig Maragall.

Però el barri feia força pena en alguns trams, perquè tot el que podia estar afectat pel cinturó, no  s’havia fet cap obra de millora i moltes cases es veien abandonades i lletges.

El meu pare va morir el juny del 2000 i encara no s’havia mogut res de res. Però poc desprès l’ajuntament es va posar en contacte amb la meva mare i els meus tiets que vivien al pis de abaix, i també amb la resta de veïns que estàvem afectats. Van començar a construir els pisos de Teodor Llorente i ja es van fer tots els tràmits.


Enderroc de principis del 2000 que afectaven al carrer Teodor Llorente.
Enderroc de Can Girapells en 2005


Foto de la casa de M. Dolors Abad
La última vegada que vaig veure casa meva va ser amb la mudança de la meva mare. Desprès no vaig voler passar per aquella zona, em feia molta pena. Perquè no entressin ocupes a les cases desallotjades, l’ajuntament va enfonsar les teulades automàticament, i així van estar mig derruïdes durant un temps.

He estat unts quants  anys sense passar pel meu carrer, no ho suportava, i a més, no conec res. Han canviat la configuració dels carrers i em costa molt d’imaginar com era abans.

Ara quan passo per allà, reconec que ha millorat molt, i es que feia molta falta. El mercat, el nou Cap, els carrers arreglats i les cases noves. Tota la zona on hi havia el descampat i el magatzem de cerveses Damm, que tanta por em feia quan era petita, per la quantitat d’homes que et sortien de darrere d’un dels camions ensenyant les vergonyes i espantant nenes com jo que anàvem al cole. Ara és un parc.

Però també tinc nostàlgia dels temps passats, i de les casetes del barri amb els seus jardins. De quan era molt petita i el meu avi em portava a la font del  “cuento” a buscar aigua.

Recordo la guarderia del carrer Vinyals, que era una casa que feia cantonada i de la que em vaig escapar essent  molt petitona. Recordo la escola a la que vaig anar els primers anys. Era una escola de monges i estava sota la església de la Verge de Montserrat. Vaig anar un parell d’anys i desprès les monges van tancar el col·legi, i el pares em van enviar al Cardenal Spínola.

Recordo els dilluns que la mare no tenia pa per fer entrepans, i em donava diners per comprar-me un croissant meravellós a la pastisseria Rosa d’Abril, al capdamunt del carrer Bisbal. Eren deliciosos.

Be, son molts i molts records, d’un barri que ha canviat molt. La meva mare viu molt contenta al pis que va comprar a l’ajuntament. La antiga casa era construïda molt senzilla i a l’hivern teníem molt de fred i a l’estiu moltíssima calor per estar sota terrat. Ella segueix molt integrada al barri, als seus 83 anys, encara es voluntària al "roper" dels mínims, i fins l’any passat era voluntària a l’ajuntament de barri i ajudava a persones malaltes. Encara ara ho fa amb una senyora.

Be, aquí acabo. Si vols saber més coses, no tens més que dir-ho. Encara que ara visc a Terrassa, baixo quan puc pel barri i a casa la mare.

Ben cordialment

Dolors Abad