dimarts, 10 de gener de 2017

Ca n'Abelló - CAN GINESTA- Barri de Can Quintana


Les cases van canviant de nom conforme apareixen nous propietaris. La que vaig conèixer de petita com can Ginesta, a principis del segle XX pertanyia  era Josep Abelló Camps,  fill del poble d’Arenys de Mar, poc més hem pogut esbrinar respecte de la seva família Abelló.

D’estil modernista, segurament es va construir cap a finals de la primera dècada del segle XX, segons hem pogut deduir per les fotografies que s’han pogut aconseguir, que no són moltes.



La casa de l'esquerra era Can Ginesta . La foto és de la la primera dècada del segle XX,   del fons Felip Capdevila, que ha estat acolorida per C. Martín.
        

L'any 1950, segons explica la seva filla Maria Dolors, Pere Ginesta Barlet compra  l'edifici i la finca, al sr. Abelló, d'ella són les fotos que seguidament es reprodueixen: 


Fotos de M. Dolors Ginesta 

Era una torre de mitjana grandària de planta baixa, primer pis i terrat amb una miranda, la façana frontal de la qual acabava per la part de dalt  mitjançant una  forma ondulada més alta cap el centre.   De imatge general quadrada, de formes harmonioses i  finestres emmarcades d’un color més clar que el de les parets de la  casa, en el primer pis disposava d’una tribuna coberta de cinc finestrals, model de balconada molt comuna en les cases modernistes de l'època, que reposava sobre la porta d’entrada, estem intentant averiguar qui va ser l'arquitecte que la va projectar.

En la seva part posterior, el primer pis acabava en una gran terrassa, que posteriorment es va cobrir i la casa es va ampliar, que donava a l’est i al jardí del darrera.



La casa per la part del darrera


Foto del cobriment de la terrassa. Foto D. Ginesta

Des de la part del darrera hi havia una vista privilegida del Turó de la Peira, donat que entre la torre i el turó no hi havia obstàcles que impedissin la vista.



Fotos de M. D. Ginesta 
Foto M.D. Ginesta






















Als titulars de les torres els agradava separar el carrer de la porta d’entrada a l’edifici mitjançant reixes i portes de ferro forjat que permetia als vianants contemplar tant la casa com els seus jardins. La gent del barri caminava pels seus carrers i admirava aquestes cases i els seus ornaments, ara mateix aquest costum ja s’ha perdut, tots el jardins es tanquen a clau i forrellat per tota persona aliena a la casa, és una pena.






Els propietaris de la casa en els anys 50 els senyors Ginesta, disposaven d’un gran terreny que en part destinaven a hort, van presentar davant l’Ajuntament un projecte que retallava en gran manera aquests terrenys, en el que volien construir un cinema, oi que sona estrany pel lloc?, doncs si un cinema.



Buscant informació sobre la casa es van trobar els plànols presentats a la fi d’aconseguir permís per fer-lo realitat. Segons el projecte de març de 1957 firmat per l’arquitecte Pedro Ricart Biot, es pretenia tancar la part que donava a Feliu i Codina i la part d’Hedilla mitjançant una paret baixa amb un reixat, segons és de veure en la reproducció de sota.










Plànols de l'Arxiu Municipal de Barcelona
                                       

La façana principal del cinema en qüestió es situaria en la part del C. Hedilla i tindria més o menys aquest aspecte


Plànols de les façanes del projecte de Cinema  del c. Feliu i Codina/Hedilla, del Museu Municipal de Barcelona.


Desconeixen el motiu pel qual finalment el projecte no es va fer realitat, el que si sabem per una fotografia de 1962 de l’Institut Cartogràfic de Catalunya, que en el seu lloc es va construir un garatge-parking, que avui en dia encara dona servei i pertany a la mateixa família, no així la part de la torre que en 1972 va ser derruïda i en el seu lloc es va construir un gran edifici de pisos.


Foto de l'Institut Cartogràfic de Catalunya de 1962.

Edificis actuals en els terrenys de Can Ginesta. Foto Google

                                                                        
 
 






dissabte, 24 de desembre de 2016

UN LLARGUÍSSIM 1938, primera part

Raquel Piquer a la seva casa del Guinardó

Records de Raquel Piquer Alsina , vida en el barri del Guinardó durant la Guerra Civil.

(Torreta de l'avinguda Mare de Déu de Montserrat  any 1934, on estan ara mateix els Laboratoris del Dr. Esteve, S. A.)


Recreació C. Martín

Encamellada sobre el seu tricicle i sense creuar el llindar de la porta del menjador, contemplava fascinada a la seva tia Rosina asseguda en el balancí, en davant i en darrera, en davant i en darrera, els ulls grans oberts i sense dir res des de que feia uns dies havia arribat aquell telegrama del Ministerio de la Guerra informant-nos-en que l'Arnau havia mort en l'Hospital de Girona.

No s'aixecava per a res, ni per a menjar, ni per a beure, ni per a fer caca o pipi i la gent gran deia que tampoc dormia, ella això no ho sabia perquè quan la seva mare arribava per la nit la posava al llit.

Tots els amics passaven per allà al menys un cop al dia, al principi dient coses sobre l'Arnau, però tots estaven tan preocupats per la tieta que va arribar un moment que de ell no en parlaven pas, tothom sortia al jardí per parlar d'ella, deien que podia morir-se.

El Doctor Gratacós venia un parell de cops al dia, l'auscultava, li prenia els pols, li mirava els ulls però ella continuava sense moure's, no deia res, sols es balancejava.
Dr. Gratacós metge del barri

Sempre que podia s'escapava per mirar-la però, quan algú dels grans la trobava allà palplantada la tornava a enviar al jardí a jugar amb el seu tricicle, que és única cosa que podia fer aquells dies. Les hores estaven marcades pels veïns quan anaven a les seves cases o al treball i aleshores li donaven de menjar.

Es colava en mig de les cames de les persones grans amb el seu tricicle entre les cames, mentre discutien dempeus en el jardí,escoltant tot el que deien i ells ni s'adonaven, com la seva tia Rosina, però diferent.

Arnau, a poc de celebrar que ella feia quatre anys, ell en feia divuit, entrava en quintes i l'enviaven al front amb la quinta del biberó. Abans d'anar-se'n li havia ensenyat la cançó del seu batalló.


Aunque venga la aviación
Va delante el batallón
De la quina del biberón.

A mi me gustan los de asalto
Por lo valientes que son
Se reunen tres o cuatro
Para matar un ratón.


En José era de asalto.

Tan sols feia dos mesos deien, no havia tingut pas temps d'entrar en combat ,  havia mort del tifus a Girona.

Composició C. Martín.
I allà estava la seva tia, en el balancí i Arnau darrera seu, amb l'uniforme que li anava gran, se li veia com a través de la boira, es va inclinar sobre la tieta i li va dir:

  • No estiguis trista mare ¿per què estàs trista?, jo estic be, no estigues trista que a mi em fa mal.

Va mirar la seva tia, va deixar de balancejar-se, va parpellejar, va emetre un sospir i posant-se dempeus va mirar el seu rellotge, es va ajustar el davantal que duia posat i se'n va anar cap a la cuina. L'Arnau se n'havia anat, així que abans no la veiessin altra cop, va donar mitja volta i se'n va anar a pedalejar al jardí.

Mirà, entre els veïns estaven en Pasqualet i l'Eduard Señan, sempre junts i que aquells dies tampoc no li feien cas i això que sempre jugaven molt amb ella. L'Eduard ja no tenia perquè anar a la guerra, havia perdut el seu braç esquerre la qual cosa era tota una broma per a ell quan li deien:

  • Quina sort que no hagis perdut el dret!

L'Eduard era esquerrà i es reia de les bones intencions de la gent.

En Pasqualet tampoc no hi havia anat donar que era curt de talla, estava en el Ministeri de la Guerra i era qui intentava treure una partida de defunció del seu pare a la fi que la mare pogués cobrar la pensió de viudedat.

De sobte la cosina Ester que havia entrat a casa en aquell moment va dir alguna cosa i tots van anar entrant, sortien de seguida, de puntes i sense dir res, pujaven l'escala cap el carrer i se n'anaven . El seu oncle Perico i l'Ester es van quedar a dins, així que tot el jardí va quedar per a ella sola i va decidir fer pastetes de fang.

Al menys tenia les seves nines retallables, li agradava molt la Betty Boo, més que no pas la Shirley Temple i les casetes retallables a les que només havia de doblegar per a enganxar-les i de tant en tant l'Ester que sempre necessitava collars i polseres noves, li deixava la seva caixa de lluentons, conques de vidre, fusta i atzabeja, a la fi li en fes de noves, deia que li agradaven molt, era divertit combinar les formes i els colors i no entenia perquè s'admiraven tant del que feia, però callava donat que d'aquesta manera la deixaven fer i si hagués dit alguna cosa vet a saber que hagués passat, hom no es pot refiar de les persones grans.

Però de tant en tant l'Ester es cansava d'ella i la duia a l'escola de la plaça Catalana (Apel·les Mestres, els locals del convent*). Allà s'avorria molt, doncs no hi havia nenes de la seva edat (cinc anys) totes estaven en les seves classes aprenent coses i quan les mestres no sabien que fer amb ella, li deien que sortís al balcó per veure passar a la gent i per aquell carrer ( Valls avui dia Llobet i Vall-llossera), no hi passava mai ningú. Així que de tant en tant li donava un disgust a l'Ester dient-li que no hi volia anar, com aquell dia que repartien xocolata i ella es va negar a anar-hi. l'Ester estava desesperada, volia la xocolata i no va haver manera humana de convèncer-la, i d'aquesta manera igual s'adonava que allà s'ho passava malament, l'Ester però era una beneita, va decidir que la meva enrabiada era una cosa de nena mimada.

Raquel Piquer . foto escola Apel.,les Mestres. Fons Piquer

Amb l'Arnau era diferent, es divertien com bojos, l'asseia sobre el manillar de la seva bicicleta i feien llargues i perilloses carreres, jugaven a indis, als dos els hi agradaven els indis i per les nits desprès de sopar, ell s'asseia al piano i tocava i cantava jazz en anglès, com en les pel·lícules, ella es feia un cabdell en el balancí i mentre tocava l'Arnau es girava cap on ella estava cantant-li no tan sols el que a ell li agradava sinó el que ella li demanava perquè eren les seves predilectes i així es quedava dormida i sabia que era ell qui la duia en braços i la colgava sobre el seu llit.



Raquel Piquer Alsina i els seus pares i amics de la casa. Fons Piquer.


Era millor que el seu pare, al que li deien Paco, perquè així el nomenava la seva mare. El seu pare també jugava amb ella però es notava que no es divertia, la feia jugar però en realitat estava absent, mai no estava amb ella, mai no el sentia a prop, com aquell dia de l'oca de cartró.

L'oca era la seva joguina favorita a casa dels avis, a on anaven tots els diumenges a menjar, l'oca estava sobre una fusta amb rodes i se la feia córrer tirant d'un cordill. A l'oca se li havia fet un forat just a prop de la fusta i dins s'ha fet un niu de escarbats, i així que ella la feia córrer sobre l'empedrat del carrer Sant Vicenç i mentre corria amb l'oca, els escarbats esverats anaven sortint sobre la marxa i un dia el pare ho va veure, primer va intentar buidar l'oca, però hi havia un munt d'escarbats, va asseure-la sobre els seus genolls i li va dir que escarbats eren dolents i que duien moltes malalties, que .... era millor cremar l'oca ja que de segur estava plena d'ous i mai no aconseguirien que no en quedés cap de viu, ella es va deixar convèncer, van fer un foc en mig del carrer i van cremar l'oca.

Paco Piquer
Però el seu pare, el seu pare no es va adonar que feia veure que n'estava d'acord, com tampoc es va adonar que el que era divertit de veritat de l'oca eren els escarbats, com persona gran que era es va quedar molt satisfet pensant que havia guanyat, així que tampoc s'adonà de la poca gràcia que li feia veure que mentre l'oca cremava saltaven els escarbats que quedaven socarrimats pel foc.

Però l'Arnau i el seu pare se'n van anar a la guerra i cap dels dos no va tornar.

No sabia que havia passat amb el seu pare, desaparegut li havia dit el seu oncle Ricard, només sabia que quan se li va acabar el permís i la mare per la nit va sortir a acomiadar-lo al replà de l'escala, sota aquella bombeta grogosa i ella mig amagada darrera les faldilles de la seva mare, també va sortir la veïna del costat a dir-li adéu i quan va sentir que la porta del carrer es tancava, la seva mare va dir,


- No sé Pepita, tinc el pressentiment que no el tornaré a veure.






























  • Escrit de Raquel Piquer traduït al català per Carme Martín. Foto del grup de la família Piquer-Alsina,  Fons de Raquel Piquer






divendres, 23 de desembre de 2016

SALVEM EL QUE QUEDA DEL TORRENT DE LLIGALBÉ




SALVEM EL QUE ENS QUEDA DEL TORRENT DE LLIGALBÉ I EL CAMI DE LA LLEGUA AL BAIX GUINARDÓ



El topònim Lligalbé potser és un dels més antics del Guinardó, així el trobem anomenat en un document de l’any 1147. El seu nom surt citat com a denominació d’un lloc, pensem que d’una gran extensió de terres, més o menys al voltant del carrer Lepant amb la Ronda Guinardó que és possiblement on estaria el mas del qual agafava el nom, encara que aquest fet no està confirmat.

El que si ens ha arribat és el nom del Torrent de Lligalbé que baixava de la muntanya per davant de la Casa de les Altures, actual seu del districte Horta-Guinardó, i que travessava la Ronda del Guinardó seguint durant un revolt el conegut camí de la Llegua, per després continuar baixant paral·lel al carrer Lepant i Padilla i arribant a l’actual carrer Bergnes de les Cases nucli de població del més antics del Baix Guinardó.



Miraculosament ha arribat fins als nostres dies una part del Torrent de Lligalbé, tot i que acabem de perdre un revolt molt interessant en el moment que coincidia amb el camí de la Llegua, ocupant aquest espai públic i de pas la construcció privada d’una residència de gent gran. Aquest fet ha produït el tancament no només d’aquest antic vestigi d’un torrent si no també una part del que quedava del camí de la Llegua. Aquesta agressió al patrimoni cultural del barri també ha afectat el que havia estat el centre Estanislau Kostka, un lloc d’esbarjo i recolliment dels nens del barri durant el franquisme, un espai que va servir per formar persones quan la dictadura no oferia ni tan sols escoles públiques en aquesta zona, exceptuant el col·legi Bisbe Irutita en els edificis de l’antic Hotel Casanovas i que avui porta el nom de escola Mas Casanoves.

Aquesta part del Baix Guinardó propietat de la família dels Boné, que havien ocupat una gran part d’aquests terrenys des de fa més d’un segle i que en els últims anys van mantenir un litigi amb l’Ajuntament, han estat venuts finalment a una immobiliària. A partir d’ara el manteniment d’aquesta zona tal i com ha pogut arribar fins avui, per les noticies que ens arriben, té els dies comptats. Seria una llàstima perdre un patrimoni tan important per la història del barri i de la ciutat. Un passatge que finalitzava en el Torrent de Lligalbé i el camí de la Llegua, enderrocat en part quan es va obrir el carrer Lepant, encara porta el nom dels Boné.

Recentment la caiguda d’una paret en el petit tros que encara es pot veure del Torrent de Lligalbé, ha deixat al descobert una caseta d’algun pagès que fa seixanta o setanta anys el feia servir com a granja d’animals a la vora d’aquest significatiu torrent. En aquesta caseta es poden veure pells d’animals penjant de les bigues de fusta, estris i aparells dels cavalls i altre bestiar, un safareig i altres testimonis d’un temps passat, una època en la que estaria bé poder conservar i recuperar la nostra memòria més recent.




No només es interessant aquesta caseta si no també altres elements que formen part d’aquest conjunt, així la casa que fa cantonada en el mateix Torrent de Lligalbé amb el camí de la Llegua i on de petits havien vist gallines, conills i ànecs córrer per allà com si estiguéssim en mig del camp. És justament en aquesta cantonada que es troba una de les pedres més enigmàtiques i significatives de la zona, segurament servia d’advertència per els carruatges per tal de no ensopegar i danyar la casa. Les seves inicials gravades “TJU”, sense que podem saber el seu significat, afegeixen un misteri encara per resoldre.




Seria del tot incomprensible que aquest paratge, un símbol de la història de la nostra ciutat, desaparegués per sempre sense deixar el testimoni per a les generacions futures, seria una mica perdre la nostra identitat d’un barri, el Baix Guinardó, que lluita per tenir la seva. Només pel seu bonic i emblemàtic nom s’hauria de mantenir en el nomenclàtor de la ciutat.



Aquest escrit vol ser un crit d’atenció per què tots plegats, veïns, associacions i responsables municipals, fem junts una forta pressió per poder conservar aquest conjunt històric, i que finalment resti com un testimoni d’un passat en la recuperació de la nostra memòria.



Carles Sanz



divendres, 18 de novembre de 2016

Construcció de refugis antiaeris al Guinardó






Des de que el febrer de 1937 es va produir el primer bombardeig sobre Barcelona, les autoritats van començar a estudiar quines mides es podien prendre a la fi que la societat civil els patís el menys possible.

Naturalment els primers en dur a terme actuacions en aquest sentit van ser els Ajuntament que eren els que més a prop estaven de les necessitats dels ciutadans, aquest fa va fer que assolissin una excel·lència que desprès va ser aprofitada per la Conselleria de Defensa de la Generalitat i posteriorment per la Conselleria de Treball, des d’on actuava la Junta de Defensa Passiva de Catalunya (JDPC), a partir de la seva creació el 9 de juny de 1937.

A partir de la creació de la Junta , es va crear unes sub-juntes en cada un dels districtes de la ciutat, que són les que van estudiar les necessitats reals sobre el terreny, depenent del nombre d’habitants de la zona.


L’Ajuntament a la fi de donar als habitants una mínima informació sobre la manera com es podien construir els refugis va editar un grupuscle de 72 planes, se’n van editar 5000 en català i unes altres 5000 en castellà. En aquest grupuscle es donaven unes pautes adaptades al usos constructius del moment. També oferia assessorament i auxili de materials al veïnat per part de l’Ajuntament.

Aquestes instruccions es van repartir entre els responsables dels refugis, a totes les dependències oficials i sindicats.








Un cop fet això, es van repartir entre els ciutadans uns fulls informatius com el que seguidament es reprodueix

Per a poder dur a terme la tasca amb el màxim de seguretat possible, es va adscriure al servei la quasi totalitat dels arquitectes, enginyers i auxiliar tècnics de l’Ajuntament, a més del aparelladors i personal pràctic extra-municipal, que abans de començar la construcció del refugi en donàvem el vist i plau.
Foto document

D’altra banda, es demanava la Col·laboració econòmica dels ciutadans segons les seves possibilitats, les normes indicaven que havien de ser dues pessetes, però es feia de més i de menys. També es demanava la seva participació en la construcció del refugi, unes hores a la setmana. La normativa contenia a més un paràgraf que afegia que a l’entrada dels refugis es col·locarien dues llistes on s’indiqués qui contribuïa i qui no.

Com la majoria d’homes estaven al front i les dones i homes grans ocupaven les fàbriques a la fi que la producció no s’aturés, només quedaven a disposició de la Junta nanos i joves que estaven disposats a col·laborar en la construcció de refugis i deixar-se el fetge si calia.

Al Guinardó, relacionats amb la Junta de Defensa Passiva es van construir els refugis següents:


Cal afegir que també hi havia coves natural que es feien servir de refugis i soterranis de segons quines cases que es van utilitzar amb aquesta finalitat.

Per posar un exemple de com es va bastir algun dels refugis, parlarem del número 312-2 que tenia tres entrades, una pel carrer Oblit cantonada Ptge. Llívia, la segona en el pati Convent dels Minims, al núm. 18 del mateix carrer i una última pel carrer Garrotja

Aquest refugi segons informació aconseguida en una publicació de la pròpia parròquia «Con la liberación de Barcelona queda en poder de los nacionales por contener material de guerra» (Primer centenario dels Mínimos en el Guinardó)

Sobre la seva construcció parla en Josep Roig i Moliné «Jo vaig participar en la construcció de tres, un al carrer Llobet i Vall-Llosera, un altre al carrer Oblit Cantonada Garrotxa, al patí del convent dels Mínims i un altre que estava molt ben fet al C. Rubió i Ors que anava a parar al carrer Art. Vam començar a desmantellar el Convent (el dels Mínims) per les golfes i les bigues les anàvem tirant al pati, amb un entusiasme enorme. També anàvem a buscar troncs a la Font del Cuento, que llavors era un parc petit, en realitat era la muntanya, t’hi podies perdre i anaves pujant, pujant, pel que ara és el Parc del Guinardó. Entre els troncs i les garrofes va quedar ben pelat, tot allò!. Ara només hi ha pins»

L’entrada principal estava al pati del Convent, és una caseta que té unes escales pel que s’accedeix. Els monjos el fan servir com a habitació dels mals endreços Està construït amb maons pedra i fusta. Va ser bastit en gran part amb fustes, com ja s’ha indicat provinents dels claustre del Convent fins que va arribar un escamot de la CNT i va demanar que no les utilitzessin ja que el convent havia de ser destinat a Hospital de Sang aprofitant els llits i la roba dels seminaristes. (La Guerra Civil al Guinardó, treball de Guim Gómez i Gerard Sentís.

Algunes persones relacionades amb la reconstrucció històrica de la memòria del barri, han intentat accedir al indicat refugi però fins el moment, no ha estat possible, atès que els frares s’hi neguen, esperem que ens sigui possible abans que desaparegui aquesta mostra vivent del nostre passat.

Segueix explicat el sr. Roig respecte a la construcció del refugis al barri, ....es va establir una mena de competició entre els nanos, com abans, que es barallaven les colles d’un carrer contra els d’un altre, però ran diferent, ara la cosa anava de veure qui construïa els refugis millor i més ben fets. Era un sentiment de col·lectivitat que ens va mobilitzar a tots..» (Josep Roig)

«Tantes hores allà sota, tantes hores treballant, tots els veïns, cadascú de la manera que podia, sense posar-se medalles..... i desprès entren els feixistes i un dia aquests, un dia l’altre, van anar-los tapiant. Per a mi va ser un insult, un insult perquè allò era nostre, ho havíem fet nosaltres, amb les nostres mans, per protegir-nos d’un perill que era nou. Tant nou, que Franco ja podia posar-se una medalla a la ignomínia ben clavada a l’escut del «glorioso alzamiento nacional», perquè va obrir portes a la massacre de la II Guerra Mundial» (Josep Roig)

Quan la guerra acabà, tal com diu en Josep, els refugis van ser tapiats i en molts casos oblidats, fins que per casualitat o no un bon dia surten a la llum i la gent té molta curiositat i ganes de visitar-los, ho hem pogut apreciar ni fa massa quan s’ha pogut visitar el del Mas Guinardó.

Entren amb reverència del que sap que entra en un recinte sagrat on la por de les persones que s’hi van aixoplugar amara totes les seves parets.

El resultat de tota aquesta tasca, va donar lloc a vint kilòmetres de túnels, amb una amplada de cinc metres. Uns cent-mil metres quadrats que podien protegir entre dues-centes a tres-centes mil persones. Molts encara estan per descobrir.




  • Fonts informatives : Llibre «Oblits de Reraguarda: Els refugis antiaeris a Barcelona (1936-1939). Treball de sobre la Guerra Civil al Guinardó, de Guim Gómez i Gerard Sentís. Reproducció dels documents facil·litada per Carles Sanz, del Grup de Memòria Història El Pou (arxiu CDHS-AEP).