divendres, 3 de juliol de 2015

RECORDS DEL GUINARDÓ , per Eduard Portela


El Guinardó forma part de la meva vida, aquí vaig viure molts anys, i tot i que potser no és fàcil trobar vestigis del passat, els records que conservo són molt forts, per això us parlaré una mica del Guinardó que vaig conèixer i molt menys del Guinardó actual.

Evidentment, no puc obviar la significació del Mas Guinardó en la vida del barri i en la meva pròpia. Un lloc estratègic, tant que ja al segle XVIII el Mas va ser l'indret on les forces borbòniques van instal.lar el centre d'operacions durant el setge a Barcelona que va acabar amb la presa de la ciutat l'11 de setembre de 1714. 




Per a mi, el Mas Guinardó ha estat un punt clau de trobada on confluïen la vida social i política de la zona. Després de la guerra civil, un altre gran focus del barri era la parròquia de la Mare de Déu de Montserrat, cremada durant la guerra, reconstruïda i amb la nova parròquia sobre l'antiga, que va quedar transformada en sala i teatre. 


Foto de 1957 de Carme Renom

Parlem de la Festa Major: hi ha constància que el 18 d'agost del 1901 s'hi va fer la primera, amb l'associació de propietaris del Guinardó presidida per Francesc Mascaró. A partir de l'any següent, la festa es va passar al 16 d'agost coincidint amb la festivitat de Sant Joaquim, en honor a l'església dels Mínims. Aquesta associació va durar uns 3 anys. El 1906 es va crear la nova associació amb seu al Mas Guinardó; la Festa Major anava guanyant en esplendor amb els envelats.



1901 Festa Major. Castell de Mascaró. Foto família Marimón.

A nivell esportiu, el barri per a mi era el Martinenc, amb un jugador de color ben recordat com fou en Betancor. Al camp del Martinenc vaig veure jugar per primer cop l'Hungria, l'equip format per exiliats on hi havia en Kubala i d'altres, fugits del seu país arran de la invasió soviètica, i que després serien fitxats pel Barça i d'altres equips de primer nivell. 

Tampoc no puc oblidar l'equip del Mas Guinardó que militava a la Regional. D'altra banda, ja en aquella època el jovent de la parròquia fèiem alguns diumenges curses entre la parròquia i la plaça Sanllehí, competicions en què només participàvem homes, i el sol fet d'anar en pantaló curt ja era motiu d'escàndol per a algunes mentalitats de l'època. 


Equip de futbol SD Mas Guinardó, al camp del Martinenc 1940. Foto de l'Arxiu-Històric Horta-Guinardó
 

Pel que fa al bàsquet, l'any 1950 es va fundar el PEM, la Penya Esportiva Montserrat, que arribaria a tenir mil socis i uns jugadors en la seva millor època com Pere Renom, Rafael, Juani, Mique, Chapo o Amadeu entre d'altres, el primer camp de la qual va estar situat davant la parròquia de la Mare de Déu de Montserrat, en un terreny de la família Renom. 


Camp de la família Renom. dècada dels 40. F. J.M Tort

Després vam passar al camp del carrer Josep Ciurana, utilitzant com a vestidors els baixos on vivia el desaparegut Francesc Fanlo. Recordo com a anècdota que vam fabricar els marcadors de fusta, i les taules amb els números les vam fer copiant les xifres de la part del darrere del trolebús que arribava fins a la parròquia, una feina per la qual vam necessitar la col·laboració de l'inspector del trajecte, amb qui en Lluís Sarrias havia fet amistat. 

Anys després, ens vam traslladar al passatge Garrofers, en uns terrenys que ens va deixar el propietari i que vam haver d'aplanar per fer-los practicables per l'esport, i ho vam aconseguir amb l'ajut de 40 soldats, perquè si no, no hagués estat enllestit per a la inauguració. Dels senzills vestidors no cal ni comentar que no teníem aigua calenta. Era una altre concepte de l'esport. 

Inauguració del nou camp del ptge Garrofers. Dècada dels 50. Foto M.Rosa Roure.

Públic en el camp del ptge Garrofers, dècada 50. F. M. Vidal


Public en el Camp del Ptge Garrofers 1957. Foto M. Vidal

Camp ptge Garrofers 1957-1958. Fons C. Martín

Equip del Pem en la dècada dels 50. Foto M. Vidal
 
I parlant del PEM us he de confessar que una de les coses que més recordo és quan a la dècada dels 60, un Nadal, vam viure una anècdota històrica, ja que a causa d'una errada es van fer més talonaris de loteria dels que tocava; com sempre, la tarda del 21 de desembre els vam anar a vendre per grups a Rambla Catalunya, al passeig de Gràcia i sobre tot a les Rambles, venda que sempre era un èxit, però en tornar vam veure molts talonaris que no s'havien vengut i vam descobrir l'errada. Amb en Manel Segorb, que coneixia el comissari de policia de la comissaria de Pare Claret - Amèrica vam anar a trobar l'esmentat senyor per explicar la situació i evitar problemes; vam trobar el comissari jugant a cartes, i en relatar-li l'errada comesa de manera involuntària i demanar el seu ajut, l'home ens va dir, sense immutar-se, que l'únic que podíem fer era anar a la catedral i resar al Sant Crist de Lepant. 

Ja de nit, vam haver d'anar casa per casa dels socis que havien comprat les participacions, a que ens les tornessin, cosa que va fer gairebé tothom que ens coneixia. Per sort, el número no va ser premiat, perquè si ho hagués estat ens hauríem enfrontat a un problema molt seriós. Sense anar més lluny, el vicepresident del PEM Joan Llagostera va oferir una fugida del país al President de l'entitat, Llibert Vinaixa, per si la cosa es posava negra, oferint-li les claus d'una torre que tenia a Perpinyà.

En el vessant social del Mas Guinardó, els anys gloriosos tenia molts socis, que hi venien a jugar a cartes, al domino, a billar, feien teatre, i hi havia la penya Goteres, nascuda dins l'Associació de Veïns, que organitzava ballades d'art, amb el mestre Candel al piano acompanyant la senyora Garcés que cantava sarsuela, de les imitacions que feia un personatge conegut amb el pseudònim de “petardo“ i com a l'estiu a la terrassa es ballava amb orquestres de 15 o 16 músics amb vocalista com ara recordo la Gran Casino o la Démons entre d'altres, i el xoc que va significar quan va arribar el cubalibre, beguda que en aquell moment va ser revolucionària. 


Ball una tarda de diumenge ala la terrassa del Mas Guinardó dèc. 50. foto D. Puy
Anys més tard el Mas va patir una certa decadència i va ser quan l'entitat presidida pel senyor Carbó es va fusionar amb el PEM presidit aleshores per Llibert Vinaixa.

De feia anys, a la parròquia, el quart diumenge de cada mes el senyor Prats muntava excursions arreu de Catalunya amb gran èxit d'assistència. També hi havia l'esbart dansaire Montserrat sota la direcció del ja desaparegut Andreu Perelló, i un cop al mes obres de teatre dirigides pel senyor Lluís Mañosas, i els tradicionals Pastorets d'en Pitarra als Nadals. Després, el cinema substituí al teatre i els dissabtes i diumenges hi havia sessions, intercanviant els rotllos de película amb el cinema del Congrés. 


 Grup Excursionista Montserrat, GEM, en una excursió, el sr. Isidre Prat en primer terme.Foto C. Balcells

 
Cinema i teatre als locals de la parròquia. Foto J.M. Huertas

El Guinardó és per a mi també, el record d'un lloc amb pocs bars i encara menys restaurants, però hi havia can Peret al carrer Oblit, el Sidney al passeig Maragall, lloc de trobada per a celebrar casaments, batejos i comunions. Per cert, a prop hi vivia en Salvador Puig Antich, assassinat a finals del franquisme. O el bar la Parra, lloc on els carreters es prenien la barreja a primera hora del matí.

El meu Guinardó era també el de la postguerra dels taxis amb gasogen, un combustible tan poc potent que el vehicle no podia arribar dalt del carrer Cartagena o la Rambla Volart. 
 
La primera època de la postguerra civil, el que podríem anomenar el període negre, va ser el moment de les farinetes o guixes per menjar i els iogurts de color, marrons els de Danone o verds els de Market, en envasos de porcellana. I parlant de la zona alta, recordo la pedrera que hi havia a la Verge de Montserrat, al cantó muntanya, lloc on molta gent va ser afusellada durant la guerra.

I no puc oblidar els centres d'ensenyament d'aquella època, com l'escola Parroquial dirigida pels senyors Gascón i Prats. He de dir que la figura del professor provocava respecte i apreci: era una institució sagrada. Altres centres educatius del barri eren l'escola del senyor Albiñana al carrer Varsovia, una torre baixa amb 2 classes, molt bona escola, on el director tenia una canya llarga per mantenir l'ordre en les últimes fileres, l'escola del Bosc que dirigia la senyora Palau o l'escola El Mar del senyor Vergés, i l'escola 26 de gener, després rebatejada com Arc Iris sota la direcció del senyor Gibert, o el Liceo Castro de la Peña. Dalt de l'escola parroquial hi havia les monges. Actualment, les escoles parroquials han canviat d'objectiu i ara treballen amb la canalla que té necessitats especials.

El Guinardó que jo vaig viure és el barri de persones que he conegut i tractat com el popular Ricardo Pastor, conegut com el Pitoniso Pito, en Josep María Huertas Clavería, qui tot i no ser del barri passava les seves hores d'esbarjo entre nosaltres, i que va començar  treballant al Correo Catalán abans de guanyar fama com a profund coneixedor de la Barcelona dels barris, i més recentment el pianista, compositor i director d'obres musicals com “ Flor de Nit “ o bé “ Mar i Cel “ i altres, Albert Guinovart i Mingacho, qui també acompanyava al piano alguns cops a Victòria de los Angeles; la senyora Paquita Ruiz, que va arribar a dirigir el conservatori de Barcelona, i ja vinculades al món de l'esport, i més concretament del bàsquet, Maria Planas, ex jugadora i entrenadora de diversos clubs, de la selecció catalana i de la selecció espanyola


Eduard Portela i Maria Planas en una foto de la dècada dels 50.


 l'Antonio Maceiras, que va ser director esportiu del Barça, del Real Madrid i ara exerceix com a scout dels Lakers de l'NBA, o la Rosa Castillo, jugadora que va arribar a ser 21 vegades internacional amb la selecció espanyola

 
Equip femení de basquet del PEM. Rosa Castillo en la primera fila al mig F. M. Caldentey

l'actriu Nuria Espert, l'entranyable doctor Gratacós, metge de tot el barri, o el periodista del Mundo Deportivo Manuel Espín, que organitzava unes vetllades cada any al cine Montserrat per recaptar fons pel PEM, amb actuacions d'artistes famosos a l'època com Nuria Espert, Mario Beut, Josep Guardiola, Ramon Calduch o Els 3 Sudamericanos entre altres. Al barri també va néixer i he conegut l'actual cardenal de Barcelona, Lluís Martínez Sistach.

En aquell moment la ràdio era el mitjà de comunicació més arrelat, i que va marcar una generació, amb serials com Ama rosa, o la veu inconfusible de Pepe Iglesias “ El Zorro “, amb la seva frase “zorro zorrito, para mayores y pequeñitos, de mil amores voy a empezar" i altres professionals com Salvador Escamilla, Josep María Bachs, Constantino Romero i Joaquín Soler Serrano, famós arran de la campanya en favor dels damnificats per les inundacions del Vallès l'any 1962. Alguns d'ells serien més tard les primeres cares famoses de la televisió al nostra país.

Cadascú hem viscut un període: coses que jo vaig veure i que ara ja no hi són, com els enterraments, que podien ser d'un, de 3, de 5 capellans. Penseu que al Guinardó jo vaig arribar a veure enterraments amb 12 capellans, això donava mostra de la importància del difunt. 

I tal com fa la dita, la infantesa és la nostra pàtria, així que em ve a la memòria també una entremaliadura que vam fer de nois, un cop que sortint de l'escola ens vam dedicar a llençar llufes a les noies d'una escola propera, de manera que se'ls enganxaven als cabells i no hi va haver manera de treure-les si no era tallant-los els cabells. No cal dir que l'endemà la malifeta va tenir unes conseqüències més aviat tristes i físicament doloroses per nosaltres, amb la justícia que vam impartir els professors quan es van assabentar del que havíem fet.

Per cert, sabeu l'origen del nom dels 15 ?. Anys enrera al barri hi havia els tramvies 4 i 46. Quan el 4 arribava a Verge de Montserrat, el cobrador cridava “ els 15 ! “, i fins a Horta el trajecte passava a costar 20 cèntims. Amb posterioritat, arribarien els tramvies moderns, el 37 i el 47, amb la porta d'entrada al davant.
 
En aquest punt, i parlant de tramvies, he de recordar dues anècdotes del període entre 1946 i 1951 que no oblidaré mai. Una, quan un jove conegut de tots amb el malnom de
mediometro “ es va encastar rambla Volart avall amb la seva bicicleta entrant literalment en un tramvia, el 46, per la porta del mig.




I l'altre, un cop que una gran bola de pedra, que estava al costat de la font que hi ha prop l'entrada del Mas Guinardó, va rodar rambla Volart avall per acabar encastant-se contra el que aleshores era la clínica Victoria.





Com deia, era una altra època, un Guinardó diferent, que després canviaria força d'aspecte amb la llei de liberalització del sòl promoguda pel govern presidit per José María Aznar. I això em porta a pensar: com veig ara el Guinardó ?. Doncs és un barri on hi ha hagut una transformació important, com per exemple amb la reforma i modernització del propi Mas Guinardó, el nou mercat del Guinardó i els seus equipaments extraordinaris, o la transformació que s'està fent de la finca del mas Ravellat – Pla, on de petit només veia 

Aprofito perfer un suggeriment, una reivindicació: que en un saló principal del Mas Guinardó es recordés la memòria dels prohomes del Mas i del president Carbó, conjuntament amb el president del PEM Llibert Vinaixa, ja que penso que seria un just reconeixement al que ha estat la memòria històrica d'aquestes entitats. També s'hi podrien afegir fotografíes de jugadors que han contribuït al llarg dels anys a engrandir tant el Mas com el PEM.

Com és fàcil imaginar, la vida actual és molt diferent a la de la meva joventut. Abans es convivia al carrer: L'avinguda Verge de Montserrat, la Rambla Volart o quelsevol altre carrer eren el nostre improvisat camp de futbol, on jugàvem sense molestar al veïnat. Ara això s'ha perdut. També han canviat les relacions familiars i entre veïns; ja no es fa aquesta vida de carrer i sobretot a la vorera; la construcció de nous habitatges i edificis i l'augment del nombre de vehicles i del trànsit han fet passar això gairebé al record. Penseu que en el Guinardó de la meva primera joventut hi havia només 3 cotxes en tot el barri. De tota manera he de dir que em sembla que ara s'està recuperant aquesta existència més comunitària a través del que denominarem zones de convivència, com places públiques, com ara la plaça del nen de la Rutlla, la plaça del Guinardó, el parc del Guinardó, espais comunitaris, centres cívics, etcètera ...



He estimat, estimo i estimaré sempre el Guinardó. Aquest barri el sento meu, forma part del meu ADN, és el lloc on he viscut una part important de les experiències i situacions de la meva vida.



Eduard Portela

NOTA: Aquestes memòries formen part del discurs que l'Eduard Portela va llegir en el pregó de l'última la Festa Major del Guinardó, on li va estar lliurat una tela emmarcada amb diverses imatges de la seva vida al Guinardó i que reproduïm més abaix, des d'aquí li volem donar les gràcies per haver-nos facilitat el text per coneixement de tots els veïns del barri.



 


dimarts, 23 de juny de 2015

VESTIGIS DEL MÓN RURAL - segona sortida "De can Cortada a can Quintana"



Us presentem un recull de fotos de la caminada, fotos realitzades per Pep Nicolau i Carme Martín, durant la sortida.



video




diumenge, 14 de juny de 2015

SOTA LA POLS DEL GUINARDÓ, records de postguerra

L'Hospital de Sant Pau incloïa en el seu projecte inicial d'un pavelló de vetlla de difunts que estava situat a la cantonada que feien els carrers Mas Casanovas i Sant Quintí.


Detall d'un plànol d'en Doménech i Muntaner de  l'Arxiu Històric de l'Hospital de la Sta Creu i de Sant Pau

En principi el projecte era que hi hagués un edifici central rodó amb una cúpula octogonal, unit amb la sala de autòpsies per sota terra, al costat del qual es disposaven dos cossos rectangulars més petits, un al servei de l'Hospital i l'altre pels parents dels difunts.



Projecte del pavelló de l'Arxiu Històric de la Sta. Creu i de  Sant Pau, Miquel Terreu autor  del model

De tota manera, com molt dels altres pavellons, o no es va arribar a bastir com estava planejat o bé posteriorment molts van ser engrandits canviant el seu aspecte inicial. No creiem que fos aquest el cas, malgrat que la disposició del seus element va ser si fa o no fa la mateixa i el que realment es va dur a terme és l'edifici que podem apreciar en la foto adjunta.



Part d'una foto més gran de la ICC, de la dècada dels seixanta

No m'havia recordat mai més d'aquest pavelló que vaig visitar la dècada dels seixanta amb el meu pare a rel de la mort de la meva àvia materna fins que fa poc vaig llegir el llibre "SOTA LA POLS" d'en Jordi Coca, on se'n descriu una escena on es descriu aquest pavelló (oficialment Pavelló de la Ressurecció),  que seguidament passo a reproduir en part,  motiu d'aquesta entrada:


Desprès vam tirar per unes escales que duien a uns carrers amb molt pendent i de cases baixes com les nostres però diferents, i lentament ens vam allunyar de la muntanya, jo no havia estat sol tant lluny de casa i estava una mica excitat de seguir a la colla per carrers i carrers i llavors, per acabar-ho d'arreglar en Perico va suggerir de dur-me a veure els morts de l'hospital.


Font Joan Corbera. Autor desconegut.


"Així sabrà el que li espera...", va dir referent-se a mi.

Jo no sabia si allò anava de debò o únicament em feien una broma però a mesura que ens acostàvem a l'hospital, tothom va callar. Fins i tot l'Antonio es feia el ronsa... Però quan al cap d'una estona vam entrar al recinte enjardinat, tan ell com en Ramon, el Perico i el Jaume es van posar a caminar amunt i avall per comprovar si hi havia algú pels voltants que vigilés. El Joanet i jo també havíem de tenir els ulls ben oberts, ens van dir, i ens van fer passejar per aquell indret que, més que no pas un hospital, semblava un poble ja que hi havia edificis independents l'un de l'altra, separats per avingudes i jardins polsegosos i tristos.


Autor J. Ribera Llopis 1923, Arxiu Històric de l'Hospital de la Sta Creu i de Sant Pau
.......

Al cap d'una bona estona de passejar tot mirant de reüll als homes de bata blanca, ens vam aplegar novament prop de l'entrada del darrere per on havíem arribat.

"Està bé", va dir en Joanet a en Ramon "no ens vigila ningú" i aquest va ser un gest d'aprovació amb el cap. Jo no sabia on em duien , però estava segur que no veuria res del meu gust, i els vaig dir que me'n volia anar.

"No em toquis els collons..." va fer en Perico, tot agafant-me pel braç i, d'una revolada, em va anar darrera un edifici vell que semblava l'entrada de l'infern.

No sé quanta estona vam estar així, quiets sense dir res i suant de fred. A mi se'm va fer etern. Se'm glaçaven els dits dels peus i tenia la pell de gallina a tot el cos. El Perico m'agafà del braç. De tant en tant en Perico treia el cap per comprovar que no hi hagués cap bata blanca. Finalment em van empènyer i vam córrer arrambats a la paret fins arribar a una porta que el Ramon va obrir a poc a poc amb el peu....I vam entrar.
Autor J. Ribera Llopis 1923, Arxiu Històric de l'Hospital de la Sta Creu i de Sant Pau

La primera impressió va ser que a l'interior era fosc. Només hi havia una claror blanca que baixava d'unes finestres altes, una claror que queia damunt de tres taüts oberts dintre dels quals es veien dos homes i una dona despullats . Era fascinant, però de sobte vaig notar que em fallaven les cames. Els morts semblaven tres ninots de cera i ella la primera dona despullada que veia, tenia molt de pel a l'entrecuix. Un dels homes era vell, petit, prim. L'altre tenia una ma al ventre. Aleshores vaig sentir que em Perico em deixava anar el braç i tots cinc vam sortir corrents cap els jardins. El cor em bategava com si s'hagués tornat boig i, en aturar-nos, em vaig adonar que m'havia pixat una mica els pantalons....


Tal com he indicat més amunt, tot llegint el llibre d'experiències i records de Jordi Coca al barri del Guinardó durant  els dies grisos de la postguerra, vaig recordar el dia que vaig anar amb el meu pare a l'Hospital de Sant Pau, situat a l'última punta de la Institució, al darrera de tot on el món semblava acabar. Allà s'exposaven els cossos de les persones que havien de ser enterrades durant el dia dia (abans no s'esperaven les 48 hores que es van establir més tard), a la fi de donar-los l'últim adéu, entre les que havia el cos de la meva àvia paterna.

El recinte, no gaire gran, era fosc i llòbrec, crec que bastit de totxo vermell, sense ornaments, amb unes finestretes no gaire grans a ran de sostre, i recordo veure les despulles de la meva àvia exposades a la mirada de propis i d'estranys..., va ser una experiència poc agradable per una nena de catorze o quinze que devia tenir jo aleshores, que va quedar amagada en els plecs insondables de la meva memòria fins que la lectura del llibre "SOTA LA POLS" la va fer emergir.






Per a més informació: De Santa Creu a Sant Pau  Pavelló de la Resurrecció


dijous, 14 de maig de 2015

TEMPS D’OCI AL BAIX GUINARDÓ DURANT EL FRANQUISME: VICENTE GARCIA I EL CENTRE ESTANISLAU KOSTKA AL TORRENT DE LLIGALBÉ



L’actual carrer Bergnes de las Casas es potser la zona urbanitzada més antiga del Baix Guinardó, ho és des de mitjans del segle XIX. Però molt a prop trobem encara un dels vestigis rurals i de comunicació del Pla de Barcelona que han resistit el pas del temps, el torrent de Lligalbé. El nom fa referència a una masia, documentada des de l’any 1147, que estaria situada, segurament, al turó de la Rovira a prop de la de can Baró. El torrent també havia portat els noms de Frares, Notari i Faura. 


Imatge actual del c. Bergnes de les Cases, fins 107 anomenat El Pou. Foto Web Ajuntament


Aquest raconet entranyable, encara que degradat amb intencionalitat, està ara en perill de desaparició i perdérem, una vegada més, una part del nostre patrimoni i de les nostres arrels. Havia estat el lloc on s’unien el torrent amb el camí de la Llegua, antiga via rural que comunicava Gràcia, com a continuació de la vella Travessera de Dalt, amb la vila de Sant Andreu. Tenia l’entrada a l’alçada del número 48-50 de la Ronda del Guinardó. 


Fa aproximadament quatre anys va quedar mutilat i tancat en aquesta part, ocupant el seu lloc l’ampliació d’una petita residència d’asil anomenada Casa de Família Sant Josep Oriol. Un estrany i fosc pacte del Districte amb una Fundació privada per crear al mateix temps un gran Centre Sociosanitari, va fer possible aquesta mutilació, que no només va tancar aquest important pas, que de fet era un camí públic, sinó que va significar el final del centre Kostka, com explicarem més endavant.



Aquesta zona, envoltada dels bonics passatges de Sant Pere i de Boné, eren propietat de Manuel Boné i Boné un fabricant d’arpilleres (sacs per al transport), que va comprar aquests terrenys als anys vint del segle passat. Precisament el passatge que porta el seu nom comunicava directament amb el torrent abans de l’obertura del carrer Lepant. Ara només queda una petita part amb entrada per carrer Padilla i una altra per Mas Casanovas amb dos petites cases baixes i una fita amb les inicials TJU, just on es separaven el torrent i el camí de la Llegua.


Pedra de Lligalbé- foto Andrés Paredes
 

Les parets d’aquest camí en aquesta part delimitaven amb un frontó, en terrenys de Boné, denominat Jai Alai i que portaven uns bascs. L’entrada estava al final del passatge Sant Pere i davant d’un barraquista que sempre anava descalç. Al final de la Guerra Civil els bascs van haver de fugir a l’exili i el frontó va quedar abandonat. A l’any 1943 un grup de joves cristians, seglars, que formaven part de la congregació de la Sagrada Família el van llogar per realitzar tasques de catequesis. En un primer moment van tractar de dinamitzar el barri ajudant la gent pobre, en aquest sentit van dirigir les seves activitats cap a la gent de les barraques que es trobaven per sobre de l’Hospital de Sant Pau, a l’actual Ronda del Guinardó.



Les activitats eren sobre tot futbol, participació en alguns campionats, jocs d’oci i petites sortides, excursions d’un dia a Montserrat i altres llocs i sobretot cinema els diumenges. Feien recaptació de diners entre els veïns i també anaven a demanar joguines per tal que els nens de les barraques en tinguessin pels Reis. Vicente Garcia va incorporar-se un mica més tard, més o menys a l’any 1951. Durant molts anys va ser l’ànima del Centre, organitzant i dirigint múltiples activitats per als més menuts. A les tedioses tardes dels caps de setmana de la dècada del cinquanta i seixanta, Vicente va deixar-s’hi la pell per tal de portar alguna alegria als nens del barri. 


Cabina del cinematrògraf.  Foto Jordi Espinal
 
Nois i noies esperant la sessió de cinema. Foto Jordi Espinal. 

Basquet a la pista del Kostka. Foto Jordi Espinal


El Centre amb el nom de “Corazón de Maria” i “Estanislau Kostka”, sant jesuïta polonès amb devoció a Barcelona, va funcionar amb els catequistes que havien iniciat les activitats des del principi, però a partir de l’any 1963 Vicente es va rodejar de dinamitzadors, que no eren altres que antics nens que havien passat pel Centre, per fer-se càrrec del funcionament. A mitjans dels seixanta a més del futbol, el partits es jugaven els dissabtes, es podien passar les estones jugant a futbolí, ping-pong, bàsquet i sobretot vèiem la pel·lícula el diumenge per la tarda. El preu del cinema era de dos pessetes més una altra per a pipes o tramussos. La paga d’un nen a casa en aquells anys a mitjans dels seixanta estava entre les quatre i les cinc pessetes. Velles pel·lícules, la majoria de l’oest, en mal estat i amb molts talls, ens feien cridar i on els indis sempre eren dolents i morien a mans dels herois de les super estrelles americanes.



Als anys setanta una nova situació econòmica familiar i sobre tot la televisió va fer baixar l’assistència de nens al Centre i per tant, que disminuíssim les activitats, tot i així va estar funcionant fins a mitjans dels vuitanta. A partir de l’any 1974 va ser també la seu de l’equip de futbol Estrella Roja, que va militar vint-i-cinc anys a categories regionals i va ser un referent al barri. 



Ara amb la mutilació del torrent Lligalbé a causa de l’ampliació d’un centre sociosanitari privat, el Centre Kostka ha anat a terra i es convertirà en un pàrquing per a cotxes, això mentre s’espera la urbanització del aquest paratge al torrent de Lligalbé i la destrucció d’un dels pocs vestigis històrics del Baix Guinardó. 

Vicente Garcia encara viu al barri i no pot ocultar la seva insatisfacció per la manera com ha actuat el Districte i el trist final del Centre Kostka. Això si, tots aquells nens que van passar pel Centre als anys cinquanta i seixanta, el portem al cor i mai oblidarem la seva dedicació, juntament amb els seus col·laboradors, a una tasca que ens va fer molt més humanitaris i una mica més feliços en aquells anys grisos del franquisme.



Records de Carles Sanz



diumenge, 26 d’abril de 2015

CAN MARINER , història resumida d'una gran masia


Ningú que ha nascut a Horta o que hi ha viscut molts anys, pot imaginar el carrer Horta sense la Masia de Can Mariner, de fet el carrer que era un torrent, es va obrir en terres d'aquesta masia.

Can Mariner en 1914. Foto de l'Estudi sobre la Masia del CEC.

Quan jo era molt jove, pujar pel carrer del vent amb cotxe era tota una proesa i encara es podien admirar els jardins que arribaven fins el carrer Chapí, abans carrer de la Combinació.

La masia des del carrer del Vent als anys 70 i les plantes del seu jardí


Els jardins contemplats  des del carrer Chapí anys 70, 

A més de la masia pròpiament dita, a la dreta es conservava la casa de la dida on vivien les nodrisses, i a la part de davant queia radiant sobre les cotxeres (les portes de les quals estaven sempre bombades i plenes del cops dels cotxes que s'hi encastaven) una "buganvília" que l'Ajuntament quan va fer les obres per encabir-hi la biblioteca en l'edifici de la masia, es va carregar entre moltes altres coses.

Biblioteca de Can Mariner el dia de la inauguració. No hi ha color.

En fi, crec que es nota prou que a mi personalment no m'agraden les obres que s'hi han fet en l'edifici i els seus voltants, donat que tan sols ha quedat el vestit d'una masia mil·lenària, despullant-la de tot el que configurava el seu interior ple d'història.

Les parets que eren de pedra de la contrada, les han arrebossat totes, quan el que preval quan es rehabilita un edifici històric, és que es puguin contemplar les parets tal com eren; ha desaparegut el jardí, que era molt maco, han ensorrat la casa de la dida, repeteixo, tan sols han deixat la imatge de la masia per donar la sensació que continua on sempre però, en realitat només hi queda el fantasma del que va ser, una de les més importants en la seva època de Barcelona.


Fotos de principis del s. XX .Foto de l'Estudi sobre la Masia del CEC

Foto de l'Estudi sobre la Masia del CEC

Foto de l'Estudi sobre la Masia del CEC
Les primeres notícies escrites de la masia es tenen de 1516, d'aquesta època deu ser una finestra de llinda calada i dibuix gòtic, que encara es conserva en la façana que dóna al carrer Horta, dels pocs distintius que han sobreviscut a la última intervenció.

Foto de l'Estudi sobre la Masia del CEC

La façana principal orientada al migdia tenia aleshores una porta d'arc adovellat i tres finestres d'estil gòtic al pis superior. Aquestes finestres es van convertir en balcons i la porta va ser renovada l'any 1788. en temps de Josep Mariner l'últim terratinent ocupat en el conreu de la terra.

La masia tenia tres plantes, la primera havia estat pels treballadors i per les eines del camp, la segona planta on hi ha les habitacions i una gran sala per a les festes socials i de convivència i la tercera les golfes. A més hi havia una petita casa adossada que era la casa de la dida, que ha sobreviscut fins fa pocs anys.


Enderrocament de la casa de la dida

Dit això, farem un breu repàs a la seva història que juntament amb la de Can Cortada, configuren la dels inicis de la història del poble d'Horta.  

Feia temps que els senyors de Can Cortada lluitaven perquè es donés el títol de parròquia a l'església de Sant Joan, però no ho aconseguien degut als pocs “parroquians” i bens que tenia la Capella.

Decidits com n'estaven d'aconseguir-ho, el principal era fer créixer el número d'habitants de la contrada i dotar-los de nous bens, així que els Orta “lloaren, concediren i donaren a Bernat Ferrer, fill del “quoddam” (afillat ?) de Pere Ferrer i a sa muller Guillermina, i a tots els successors, el mas “Fàbrica” que va passar a dir-se des de aleshores “Mas Ferrer” i avui “Can Mariner”. 

Des llavors no solament era la casa d'Orta qui feia “delmes” a la Capella de Sant Joan, sinó que també el Mas Ferrer li proporcionava grosses entrades de blat i fruits de tota mena pel nombre creixent de pagesos i soldats que habitaven els dos masos, i amb l'ajuda del rector de Sant Genís del Agudells, fou possible el nomenament del primer rector de la parròquia de sant Joan que fou Guillem Feixes el 2 de juny de 1260.

Aquesta va ser la gestió primigènia del que desprès es convertiria en el poble d'Horta, en poblar-se oficialment la masia de Can Ferrer (avui Can Mariner), els seus pagesos i treballadors, deduïm  que van construir els seus habitatges al que  desprès seria el nucli principal de població, és a dir, prop de la masia, ja que no tots podien viure en el mateix edifici que els senyors.

Normalment els pobles es basteixen al voltant de parròquies, al menys pel que fa al nostre país, motiu pel qual crida l'atenció que el nucli habitat principal d'Horta es bastís al voltant de la plaça de l'Ajuntament i estigués tan allunyat de la parròquia del poble la de Sant Joan al final del del carrer gran d'Horta, de fet els habitants del centre molts cops anaven a missa a la Capella de la masia de Can Gras, a la mateixa plaça del consistori.

La Rambla Cortada (avui Carrer Campoamor), no es va bastir fins l'ultim terç del segle XIX, quan es van començar a construir les torres dels estiuejants, per tant, el carrer naturar per accedir a l'església antiga de Sant Joan era el carrer Major d'Horta, antic torrent i camí Ral de Valldaura i d'allà fins els centre, hi havia un bon tram i el camí no era pas fàcil i  feia pujada considerable, és a dir que la parròquia fins a finals de l'indicat segle, no estava pas  tan l'abast del habitants del nucli del poble.

Tornem a la història de la masia, malgrat ser en el seu moment, juntament amb la casa dels Orta, una de les cases amb més poder de la vall, perderen relativament aviat les seves terres en favor de l'església i d'altres famílies poderoses, per motiu d'un seguit de contrarietats i malalties.

Els Orta perderen les seves finques cap a 1505 i els Ferrer, vengueren les finques a Anton Ventura de Can Sabastida i d'aquest passà als Mariner de la Plaça.

Les terres de la casa Orta arribaven en temps fins el que seria en 1553 la plaça Major del poble (avui Santes Creus).

Els Mariner arriben a Horta des de Sant Genís del Agudells a la fi d'ampliar els seus dominis, i les ampliaran primer pel casament amb les filles de can Querol, aleshores Saladriga, d'Horta, i de Can Basté de Vilapicina, cap a  1822.

En 1870, últim hereu de Can Mariner parcel·la la finca en petits solars edificables, amb la condició que les cases fossin més baixes que la masia.

L'últim descendent dels Mariner Hermenegild Mariner i Cuyàs de Bosch,  mori l'any 1874, als 65 anys. En traspassar no va deixar cap hereu baró, doncs els seus fills van morir abans que ell, així que l'herència passà a les seves filles, fins que la van vendre l'any 1940 als últims propietaris els srs. Blanchart.

La darrera filla dels Mariner Montserrat Mariner i Lazzoli, va morir als 99 anys l'any 1981.



Evolució de la masia




Nota: El delme, del llatí decimum (desena part), és un impost o cens del deu per cent sobre la collita dels camperols destinat a assegurar el manteniment del clericat i ... 





  •  Informació històrica basada en el llibre de Desideri Díez "MASIES D'HORTA".
  •   Algunes de les fotos del estudi sobre la masia del CEC.
  • Per a més informació sobre la masia compreu l'ultima revista de EL POU, que en parla.