dilluns, 20 octubre de 2014

ELS MERCATS DEL GUINARDÓ passats i futurs




El Mercat del Guinardó que tots nosaltres coneixem es va inaugurar  el 19 de març de 1954, dia de Sant Josep i es va enderrocar l'any 2009. 

Foto de dalt construcció de la volta del mercat. Autoria desconeguda

Foto de la dècada dels 50. Autoria desconeguda


Inauguració del mercat

Una parada de l'antic mercat en 1954


Foto  cedida per Lluïsa Capdevila

El mercat anterior al que ara coneixem,  curiosament estava situat el mateix lloc que el provisional que s'ha construït mentre duren les obres de construcció del nou. Els terrenys que ocupava el primer mercat eren de Can Berdura i Can Vintró, masies que ja no existeixen, la primera situada al que ara és el barri dels Indians un cop travessat el Pg.Maragall  i la segona a prop del carrer Art.


Can Berdura




Mas Vintró









En 1938, el primer mercat era tan important pels veïns que vivien al barri del Guinardó a principis del segle XX, que fins i tot li van dedicar una Sarsuela, obre de teatre que era com una espècie de teatre musical de l'època.



Llibret de la sarsuela en qüestió
"El_mercat_Del_Guinardo" sarsuela catalana en un acte, per Ramon Juncosa Sabater, amb musica original per Jaume Bienvenido Canals (de 1938). L'acció transcorre a la "epoca 1915" davant de la porta del director del mercat".

En el Guinardó no havia massa tendes i s'acostumava a anar a comprar al Camp de l'Arpa i el Clot, que eren els nuclis habitats més propers. El el duien en carro des del Poble d'Horta, fins que es va obrir el primer primer forn al ptge Garrofers.

Les mestresses de casa doncs havien de fer front als grans desnivells dels carrers la majoria sense asfaltar, donada l'orografia del terreny, a la fi de proveir-se del més necessari , així que, centralitzar una sèrie de productes en el mateix punt de venda, va ser un primer avenç en un barri mancat de tot.

 L'acord municipal d'adquisició dels terrenys fou pres el 25 de febrer de 1931 però van trigar bastants anys  en  construir-lo, tants com 24 "les coses de palau van molt a poc a poc", com es pot comprobar.

El primer mercat va fer servei  fins que en 1954, any en que es va inaugurar el recentment enderrocat.







Enderroc del mercat


Els nous equipaments que es construiran juntament amb el nou mercat comprenen:  una escola bressol, una llar d'avis i un centre de dia, un centre cívic, una escola primària, un centre d'atenció primària, un casal per a joves i habitatges de protecció oficial 



Maqueta del projecte

Maqueta del projecte

També, dues zones verdes de 2800 metres quadrats de superfície. La urbanització del passatge Llívia esdevindrà un futur eix comercial i el carrer Teodor Llorente tindrà doble sentit de circulació. Està previst que hi hagi al voltant de 250 places d’aparcament per a facilitar l’accès als clients del CAP i del nou mercat del Guinardó.


Aquest espai actuarà com a centre de polaritat i ajudarà  al mercat a esdevenir un veritable motor comercial, o això diu l'Ajuntament.

Les obres del mercat provisional inclouen  l’illa delimitada pels carrers Teodor LLorente, l’Oblit, la Garrotxa, Dr. Valls i el passatge de Llívia.



Mercat provisional






El carrer Teodor Llorente també ha sofert recentment notables canvis, l'han enllaçat directament amb la Ronda del Guinardó i l'han fet més ample.


C. Teodor Llorente 2006 - foto de Juan Antonio Domingo



Teodor LLorente 2006 - Foto Andreu Marfull


Teodor Llorente tal com és en l'actualitat - Foto Andreu Marfull

Nous edificis  s’aixequen en el solar que fa pocs anys ocupava la masia de Can Girapells, projectat pels arquitectes Alonso i Balaguer i construït per REGESA, hi viuen persones grans i d’altres que es veuen afectades per les obres de connexió de la ronda del Guinardó amb el carrer Olesa i la futura estació de l’AVE de la Sagrera.

A la façana d'aquests pisos s'han construït uns porxos que donen certa personalitat al carrer.


Maqueta dels nous pisos del C. Teodor Llorente


  • Aquest és el poema que un dels nostres veïns ha dedicat al record d'un barri que mor dia a dia en la fràgil memòria de la gent. Mario Velasco

Mira cómo se me pone
la piel cuando te recuerdo.

Por la garganta me sube
un río de sangre fresco
de la herida que atraviesa
de parte a parte mi cuerpo.
Tengo clavos en las manos
y cuchillos en los dedos
y en mi sien una corona
hecha de alfileres negros.

Mira cómo se me pone
la piel ca vez que me acuerdo
que soy un hombre INDIANO 
Y ...POCO A POCO 
MI BARRIO PIERDO.....

dijous, 25 setembre de 2014

Història de la PASTISSERIA MAYOL

Pastisseria c. Horta  anys 50. Foto G. Mayol

El primer record que tinc de can Mayol és el d'una nena d'uns deu-dotze anys recorrent de pressa tot el carrer Feliu i Codina, naturalment a peu, amb 25 pessetes a la ma, i la que desprès de travessar Chapi, baixar Combinació i creuar el carrer Horta entrava a la pastisseria tot demanant un braç de gitano de nata, ja sé que avui dia no és políticament correcte anomenar a la menja de nata amb aquest nom però és tal com es denominava aleshores.

Comprar el preuat pastís era tot un esdeveniment a casa meva perquè érem persones més aviat modestes i conseqüentment, es feia molt de tant en tant, circumstància que li donava a l'esdeveniment una significació especial que ha donat com resultat el record indeleble que he relatat i que, ara mateix, en una societat com la nostra ja no se li donaria.

Més endavant quan ja tenia 16 anys la meva germana hi va treballar de dependenta i lògicament m'explicava coses de la casa on hi treballava, crec que un del fills dels propietaris estava impedit anava en cadira de rodes i sempre estava a la caixa , crec recordar que es es deia Jordi i la seva dona Pilar i havia estat una treballadora de la casa.

Aleshores la Glòria Mayol era molt jove, tan com ho era el seu germà en Joan , ara són ells qui dirigeixen la botiga.

Aquesta botiga sempre ha estat un element omnipresent en el carrer Horta, a principis de segle XX es coneixia com a ca l'Adroguer Vell, el seu fundador fou en Gabriel Mayol i Molins, fill de Sant Andreu, en 1854 la botiga estava situada en els núms. 17-19 del carrer Horta, una mica més amunt de l'arbolari que encara existeix. La botiga per tant té 160 anys de vida, que ja són anys.


En una d'aquestes portes de la dreta estava ca l'Adroguer Vell. Foto c. Horta de la AAVV d'Horta.
En un principi els gremis dels botiguer s'organitzaven de manera diferent a com es fa ara. Abans els adroguers i els confiters coincidien en un mateix gremi i era normal que els seus productes es venguessin junts, també alguna mena de pastissos i articles de menjar, olis i sabons.

Amb el pas dels anys les botigues es van anar especialitzant i els adroguer es van dedicar a vendre sabó, productes de neteja i fins i tot algunes pintures, les botigues de comestibles a vendre productes per menjar en general i les que tenien alguna pretensió, venien productes colonials tals com cafè, sucre i algunes espècies, i se'ls s'anomenava botigues d'ultramarins i/o colonials.

Ca l'Adroguer Vell era la típica botiga de taulell i prestatgeries de fusta envernissada on s'encabien productes diversos, als dos aparadors, un a cada banda de la porta d'entrada, és on s'exposaven els més llaminers, sense oblidar que a primers de segle s'hi venia també el sabó que les bugaderes feien servir per rentar la roba de la gent de ciutat
Gabriel Mayol el fundador. F. Glòria Mayol

El propietari, en Gabriel Mayol i Molins, amb l'ajuda determinant de la seva muller na Pepita, van fer pujar el negoci que va anar prosperant mica a mica i malgrat el nom d'adrogueria l'establiment cada cop venia més productes de pastisseria.

El successor en el negoci va ser el fill del matrimoni l'Andreu Mayol qui tot arrossegant-se per la botiga s'hi va passar fins que va fer 7 anys, edat en la que es va quedar orfe de pare.

La seva vídua amb l'ajuda d'un cosí seu, es feu càrrec de la botiga al mateix temps que educava al fill. Quan fou grandet el va enviar a Barcelona a la pastisseria d'un bon amic de la família per continuar l'aprenentatge de pastisser.

Lluny de casa l'Andreu s'enyorava dels seus, el moviment de ciutat diferia molt del del seu poble i amb el temor que emmalaltís torna al seu costat i la seva mare que va decidir d'ensenyar-li l'ofici ella mateixa.

L'Andreu es casà als 23 anys amb Conxita Ginesta i Rodríguez i en 1910, va adquirir l'actual botiga en el núm. 59 del carrer Horta la qual va inaugurar el dia de Tots Sants. De fet la seva intenció era la d'adquirir també les finques dels números 61 i 63, adjacents al 59 però el propietari, no va acceptar per motius familiars. Anys desprès però, va poder adquirir la del número 61 i el pis del 63, en els baixos del qual encara hi continua l'estanc.



Can Mayol a l'esquerra quan tenia el rètol de CONFITERIA. Foto de 1914


Andreu Mayol i Família. foto G. Mayol.
l'Andreu i la seva dona van tenir 5 fills, un noi i quatre noies i tots van seguir l'ofici de pastissers.

Arribem ja a la tercera generació dels Mayol, es fa càrrec de la botiga en Joan Mayol Ginesta qui poc desprès en casa amb Conxita Cerdà i Pubill, que engendren dos fills, en 1923 neix en Gabriel i el 1934, onze anys desprès en Jordi. En Gabriel poco a poc va ficant nas a la botiga que aleshores mostrava el rètol de Confiteria, nom amb el que s'anunciaven antigament els pastissers.

La venda de sabons i olis a Can Mayol va perdurà fins 1955, i des d'aleshores passà a ser l'acreditada pastisseria que tots coneixem.

Entretant, en Gabriel i la Maria, la noia gran de Can Rosa, botiga del carrer Pere Pau dedicada a la venda de gel i begudes refrescants (avui dia una bodega moderna), es casen en 1949, de seguida van tenir dos fills, en 1950 en Joan i en 1953 la Glòria.

Poc desprès també es casa en Jordi en amb Pilar Royo i Serrano, empleada de la casa, la qual també tenia cura de la parada de la xarcuteria que tenien en el Mercat d'Horta, botiga que a principis dels seixanta passà a ser propietat del matrimoni.

La porta de la botiga anys 50.
Foto botiga anys 60 . F. Glòria Mayol

Foto anys 70 . F. Glòria Mayol

Quan en 1971 morí el seu pare, en Gabriel la seva dona Maria i el seu germà Jordi es van fer càrrec del negoci. Mentre en Gabriel treballava en  l'obrador en Jordi era l'encarregat de la caixa i feia a més feines administratives.

En 1982 en Gabriel va perdre el seu germà Jordi, que sempre havia estat una persona delicada de salut i en 1987 també morí la seva mare Conxita .

Situant-nos ja als nostres dies, els fills d'en Gabriel,  en Joan i na Glòria són els qui s'encarreguen de la pastisseria, en Joan es fa càrrec de l'obrador i la Glòria de la botiga.

Amb el jove impuls de tos dos i amb maquinaria moderna amplien la producció ja prou acreditada amb noves creacions sense descuidar els pastissos de tota la vida que els van donar prestigi.

Moltes tardes passem la meva germana i jo davant de la pastisseria i ella que té la memòria immeditada feta malbé, s'atura indefectiblement davant els aparadors i recorda com si fos ahir de tots els pastissos que venien aleshores i dels bons anys que hi va passar fent-hi de dependenta, tant en la botiga del carrer Horta, com en l'establiment que tenien en el Mercat.

Em parla encara com la nena de 14-15 anys que havia conegut el món del treball en aquell establiment, de la manera intensa que es treballava tots els diumenges, de com quan plegava arribava a casa amb el tortell que els propietaris regalaven als seus treballadors tots els diumenges, i la seva mirada adquireix un to ple de nostàlgia i tristor pels anys transcorreguts i que tan lluny queden ja.


  • Fonts informatives. Llibre Mingo Borràs Gent Popular d'Horta. Fotos de Glòria Mayol.




diumenge, 31 agost de 2014

JOSEP MARIA VALLS I VICENS - un del primers estiuejants de luxe del Guinardó.

Investigar sobre la història de la Torre dels Pardals situada en el barri de muntanya de Sant Martí de Provençals, del que desprès seria el barri del Guinardó, va obrir-me la possibilitat de  conèixer la vida d'un dels seus antics propietaris més il·lustres, la família Valls, una saga plena de escriptors, pintors, músics, polítics catalanistes, protectors de les arts , membres de  l'església catòlica i fins i tot relacionada amb antics  jugadors de futbol del FC Barcelona incloent-hi i tot els creadors de l'escut primigeni i l'autor de la música del seu actual himne del club.



Josep Maria Valls i Vicens va néixer a Barcelona en 1854, fill del banquer Magí Valls, va estudiar per advocat , carrera a la que es volia dedicar compaginant-la amb la d'escriptor donat que era un gran amant de la literatura.
 
Una de les poques imatges de J.M. Valls
Per imperatiu familiar va haver d'abandonar part dels seus somnis, el seu pare quan en Josep Maria li va comunicar cap a on volia conduir la seva vida, li va etzibar que pensava que era millor “plantar una vinya nova o cultivar la ja plantada?. I així fou quan Josep Maria Valls, que sentia un gran respecte pel seu pare, va seguir amb el negoci bancari familiar FILLS DE MAGI VALLS, ajudat pel seu germà Agustí, també un bon escriptor i gran amant de les arts.



Es va casar amb Manuela Martí amb la que va tenir vuit fills, alguns dels quals no va arribar a l'edat adulta. Manuela va morir molt jove a l'edat de 42 anys, la mateixa edat que tenia Josep Maria, n'estava molt enamorat i va ser un enorme cop emocional del que mai no es va refer del tot, no es va tornar a casar i es dedicar de ple als seus fills, al seu negoci i a la literatura.



Vivien en un gran pis prop de la plaça Urquinaona i era propietari d'una gran torre coneguda amb el nom de Torre del Roser a la Pla d'Urgell d'on era originaria la família Valls i on estiuejava tota la família però, com aquesta finca estava a una distància més que considerable per l'època de Barcelona, a més, va decidir comprar-ne una altra a les afores de Barcelona, coneguda amb el nom de la Torre dels Pardals, a la fi que els seus fills poguessin respirar aires sans tots el caps de setmana que hi poguessin anar.

Torre del Roser.





La torre dels pardals va ser comprada a finals dels segle XIX, era una masia medieval que va fer restaurar  conservant el seu aire de fortalesa medieval.

Foto de principis del segle XX de la masia Torre dels Pardals.


Sobre la Torre dels Pardals escriu un del seus nets, en Romà Comamala i Valls, fill d'una filla d'en Josep Maria Valls, na Montserrat Valls Martí, en el seu llibre de memòries "El perfil d'una flama":




Gran senyor per naturalesa Josep Maria Valls, s'envoltà d'objectes d'art, no pas per vanitat d'exhibir-los, sinó per necessitat temperamental. Al contrari de molts burgesos de l'època, no li atreia el modernisme i es va dedicar a reunir obres d'en Vayreda, Urgell, Llimona, Brull, etc. Va aconseguir una bona col·lecció que va repartir entre la seva casa de Barcelona, La Torre dels Pardals i la Torre del Roser. Com ja s'ha indicat més amunt, en les seves estones lliures li agradava escriure i ho feia sota el pseudònim de Josep M. Bosch i Gelabert.

Pintura de Joaquim Vayreda cedida a l'Ajuntament de Barcelona per Josep M. Valls

La Torre dels Pardals va ser restaurada l'imprescindible perquè la família pogués viure amb una certa comoditat, sense treure-li l'estil de masia medieval amb una gran torre de vigilància on en Josep Maria Valls plantava la bandera catalana en les festes assenyalades, Durant anys, la família hi anava a passar temporades i a la seva capella s'hi casaren alguns dels seus fills.

Dibuix de Nolasc Valls i Martí

 
Dibuix d'Ivan Torres


Aprofitant les estades a la Torre dels Pardals, que aleshores quedava allunyada de la ciutat, rebien visites de les seves amistats i dels seus fills, entre elles les del poeta Josep Carner, l'Emili Vallès el Doctor Torras i Bages i d'altres. Un dels altres fills, en Pere Nolasc (1), pintor, ha deixat alguns apunts de com era la Torre dels Pardals en l'època. , com la reproduïda més amunt



Es dona la circumstància que la filla petita del sr. Valls, Montserrat Vall i Martí, anys desprès, estava promesa amb un dels germans Comamala, un dels primers jugador importants que va tenir el Futbol Club Barcelona, en realitat eren dos els germans els que hi jugaven.



Entre 1901 - 1905 aquest equip va jugar al camp de Can Sabadell al camí antic d'Horta, aprofitant que el tramvia elèctric ja arribava fins a Horta el club va estimar que podia ser un bon lloc per jugar-hi.



Arseni Comamala gendre de J.M. Valls
Romà Comamala, un dels nets de Josep Maria Valls, en la seva biografia explica que el seu pare Arseni Comamala va ser un dels germans Comamala que van jugar en el Barcelona de l'època Joan Gamper, bon amic del seu pare malgrat tenir 15 anys més, era un tipus xocant sobretot perquè aleshores anava en pantalons curts.



Un oncle del sr. Gamper tenia una torre prop de la Torre dels Pardals i és molt possible que, aquesta fos la raó per la qual el segon camp on va jugar el Barça, Can Casanovas, estigués situat a dalt del barri del Guinardó i el tercer a Can Sabadell, més o menys en el mateix territori, però en la part baixa, donant a la Carretera d'Horta.



Tornant a l'avi Valls, cal dir que com empresari va formar part de la Cambra de Comerç de Barcelona. Josep Maria Valls tenia inquietuds culturals i polítiques lligades amb la Renaixença i l'esclat del catalanisme polític. Fou gran amic d'Àngel Guimerà i de Mossèn Cinto - a qui va donar acollida en moments difícils -



Josep Maria Valls va ser un home polifacètic , un intel·lectual que va escriure poesia i novel·la dramàtica i es va dedicar també a sociologia i pedagogia. La seva faceta com a escriptor es desenvolupà sota el pseudònim de Josep Maria Bosch i Gelabert, construït en base dels segons cognoms dels seus pares.




Relació d'alguns dels seus llibres:


Novel·les


  • Mes memòries (1882)
  • L'exemple (1885)
  • Guideta (1887)
  • Lo segador (1892),

Drames


  • Maria de Montpeller (1893)
  • La vida moderna (1893)
  • Lo missatge d'un cabdill (1895),

Poesia


  • Records i llàgrimes (1897)

 Assaig


  • “Articles crítics sobre algunes costums catalanes” (1883)



Manuscrit de Josep Maria Valls i Vicens

Segons escriu Giovanni C. Cattini, en el seu estudi sobre “Literatura i política catalanista: Josep Maria Valls i Vicens als inicis de la Restauració, publicat per la Universitat de Barcelona. Facultat de Geografia i Història. Departament d'Història Contemporània





.....la figura de Josep Maria Valls com a escriptor romàntic s’ha relegat a l’oblit, és per la no destacada qualitat de les seves obres: de manera encertada Artur Masriera, que havia estat amic del dos germans Valls i Vicens des de la primera joventut, podia afirmar, en fer-ne la biografia a La Vanguardia, que «su producción fue extensa y copiosa, tan extensa y copiosa como... totalmente olvidada», i si això passava, es devia al fet que Josep Maria Valls s’havia equivocat de segle a l’hora de néixer, enamorant-se d’una manera d’escriure massa pretensiosa....



Com fill d'una determinada època i classe social era un gran defensor de les tradicións, la religió i la família, amb les paraules del mateix Masriera, gran amic d'ell: «Bebió en unas fuentes y se enamoró de unos moldes, no diremos gastados ni convencionales, sino defectuosos, por pertenecer a la categoría de aquellos resortes que [...] producen la obra, equilibrada y correcta a la vez, pero aquejada del connotado fatal de la vulgaridad ó del adocenamiento». Malgrat això, cal subratllar la importància d’aquell corrent de novel·listes que tenen en comú un idèntic ascendent idealista i conservador



Valls a més desenvolupà un destacat paper al món de les finances; fou un membre d’aquell sector catalanista aplegat al voltant de l’empresa editorial La Renaixensa i acabà els seus dies com a regidor de la Lliga Regionalista a l’Ajuntament de Barcelona.



Quan es va commemorar el centenari de la seva mort el seu fill Magí Valls va escriure sobre el despertar polític del seu pare :



«Quan[Josep Maria Valls i Vicens] ja tenia 14 anys, era el 1868, va sentir-se revolucionari. Era en els dies de la Gloriosa. La Gloriosa és el nom que va donar-se a la Revolució de Setembre que va destronar la reina Isabel II. El cop d’Estat que van dar a Cadis els generals Prim, Serrano i Topete, va recórrer Espanya com un reguer de pólvora i Barcelona, sempre disposta a les revolucions, no podia pas quedar indiferent a la revolta. El crit de la revolució era el de “abajo la raza espúrea de los Borbones”. Aquest crit no deixà de fer el seu efecte en l’ànima encara infantil del nostre Pare. Els jocs de cartes que per aquell temps s’usaven, representaven l’as d’oros amb el bust de la reina Isabel. El meu Pare, inculcat d’aquell crit revolucionari, sortí a la galeria de la seva casa del carrer de Sant Pau, amb l’as d’oros a una mà i un llumí encès a l’altra, disposat a fer un acte de fe amb la reina destronada. Així que anava a llançar el crit popular i a calar foc a la carta, una oportuna clatellada de la seva mare el féu entrar al pis i li va fer passar les ganes de sentir-se revolucionari»



Després el pensament polític de Josep Maria Valls es vertebra dins unes coordenades profundament catalanes, orientades a la recuperació i normativització de la cultura del país. En aquest marc, no és gens estrany que el trobem també involucrat en la difusió de l’associacionisme excursionista, perquè aquest moviment, des dels seus inicis, es plantejà estudiar tots els elements identitaris de Catalunya (geològics, històrics, folklòrics, artístics, etc (Giovanni C. Cattini)



Josep Maria Valls va morir relativament jove a l'edat de 53 anys, deixant els seus fills orfes, alguns d'ells encara molt joves.



Porta sepulcral en el cementiri de Montjuïc
Una nit de juny de 1907 (relata Romà Comamala), de retorn d'una sessió en la que havia discutit amb molta vehemència, en passar a donar el petó quotidià als fills adormits, caigué ja exànime sobre la gran de les dues noies. El seu cos fou amortallar amb la senyera catalana, com havia disposat. L'enterrament fou un d'aquells amb el “tot Barcelona” desfilant als acords de la Banda Municipal. La Gran Porta sepulcral de bronze projectada per en Domènech i Muntaner s'obria de bell nou a fi que els cossos dels dos esposos ornessin a unir-se”. Escrit extret del llibre de memòries del seu net Romà Comamala “El perfil d'una flama”


Josep Maria Valls va morir en 1907, sobre la seva caixa lluïa, seguint el seu desig, la senyera que va onejar en la Torre dels Pardals i que la família encara conserva.



Gran patriota li va saber molt greu no poder escriure en català un document tan personal i íntim com el seu testament i així en va deixar testimoni en el cos aquest document.



A conseqüència de la setmana tràgica molts convents foren cremats, en Manuel Valls Martí, hereu dels Valls oferí la Torre dels Pardals a la comunitat de monges de Valldonzella desprès que el seu convent fou incendiat en 1909. Allà hi visqueren i algunes tanmateix hi moriren, fins l'acabament del nou monestir que passats uns anys es van construir al peu del Tibidabo.



Fou el propi Manuel Valls qui vengué la Torre dels Pardals en 1915 a Joan Roig i Mallofré farinaire de Reus, qui la comprà amb l'intent de rehabilitar-la.



Desprès d'algunes reformes, sota la direcció de l'arquitecte Joan Rubió i Bellbé, es dona major volada al projecte i es converteix en la torre modernista que podem contemplar en algunes fotos de l'època i que va guanyar el premi a la millor casa senyorial de l'any 1918, concedit per l'Ajuntament de Barcelona.


La Torre dels Pardals convertida ja en torre modernista






Coses que té sovint el destí, finalment la masia austera i senyorial es va convertir finalment en una torre modernista, gènere que curiosament no era gens del gust de l'antic propietari amant de les tradicions i l'austeritat..



Seguidament relacionem alguns dels descendents de Josep Maria Valls Vicens, que d'una manera o altre  han deixat petjada  en  la nostra història més recent vinculats amb la família Valls:



  • Agustí Valls i Vicens, germà de Josep Maria Valls, Amic de Torras i Bages, fou soci fundador de la Lliga Espiritual de la Mare de Déu de Montserrat i del Cercle Artístic de Sant Lluc. Col·laborà a La Renaixença i participà en els Jocs Florals de Barcelona. Publicà el recull poètic Flors lul·lianes (1918), basat en el Llibre d’Amic e Amat . Un poema patriòtic seu sobre Rafael Casanova llegit en una vetllada dedicada a Rubió i Ors fou el probable origen del després tradicional homenatge de l’Onze de 
    Setembre.

 


  • Carles Comamala, jugador del Barcelona, i germà del gendre del sr. Valls, va ser la persona que va dibuixar el primer escut que el Barça va tenir.







  • Manuel Valls Gorina, net del sr. Valls (per a la família en Nani) músicoleg i compositor, va ser el compositor de la música de l'actual himne del Barcelona. Anècdotes a part, Manuel Valls, havia col:laborat amb en Salvador Espriu en diverses ocasions , ja en 1954 posà música als dotze poemes de “Cançons de la Roda del Temps” de Salvador Espriu, una obra per a conjunt instrumental i mezzosoprano que cantaran Concepció Badia i Anna Ricci.





  • Roma Comamala, net del sr. Valls, escriptor i monjo del Monestir de Poblet, autor del llibre “El perfil d'una flama”, primera part de la seva autobiografia.





  • Magí Valls Martí, fill del sr. Valls, escriptor i periodista, fundador del diari El Matí, gran catalanista i una persona molt creient i vinculada amb l'església. 

    Magí Valls Martí i la seva dona Carme Subirà



  • Xavier Valls i Subirà, net del sr. Valls, pintor de renom, es va traslladar a viure a Paris on va desenvolupar la seva carrera.








     

  • Manuel Valls Galfetti, besnet del sr. Valls,  actual Primer Ministre de França.






















(1)Pere Nolasc Valls i Martí, nascut a Barcelona l´any 1888. Fundador l´any 1926 de l´acadèmia Valls de pintura de Barcelona amb alumnes com; Antoni Tapies, Modest Cuixart, Oriol Martí Valls, etc.



  • Fonts informatives: El perfil d'una flama, llibre autobiogràfic de Romà Comamala i Valls.
  • Giovanni C. Cattini, estudi sobre “Literatura i política catalanista: Josep Maria Valls i Vicens als inicis de la Restauració, publicat per la Universitat de Barcelona. Facultat de Geografia i Història. Departament d'Història Contemporània