dijous, 20 d’agost de 2015

BARRI DE LA FONT D'EN FARGUES I LA FONT D'EN FARGUES

Limits del Barri:

 

Segons explica Carlota Giménez, historiadora i veïna del barri, en el WEB de de Rutes de l'Ajuntament de Barcelona:

"El barri de la Font d'en Fargues s'ha anat fent a partir de què Montserrat de Casanovas, hereva del mas Pujol (can Fargues), i el seu marit Pere Fargas i Sagristà, van presentar a l'Ajuntament de Barcelona un projecte de parcel·lació de les seves terres per crear una ciutat-jardí, el 1912, a partir de l'eix del passeig Font d'en Fargues (ja obert). El 1915 es va obrir el carrer de Verdi (després de Pedrell), transversal al passeig principal.

En aquells primers anys del segle XX es van construir torres en parcel·les més petites (bàsicament en terres de la muntanya i de més difícil accés) i torres més grans amb jardins generosos, més avall, i més a prop de la carretera d'Horta (passeig de Maragall).

Uns anys més tard, un col·lectiu molt influent a l'època, els periodistes, van formar la Cooperativa de Periodistes per a la Construcció de les Cases Barates i van tirar endavant el projecte de construcció de xalets per als seus associats. El primer grup es va construir en el sector del carrer Peris Mencheta (abans passeig de la Font de la Mulassa) i carrer Maryland (actual Marquès de Foronda); l'altre a la zona de la Font d'en Fargues.
Torre barriada Periodistes.Fons família Rovira Virgili


Aquesta barriada, en plena muntanya, es triava per fer-hi la torre o torreta per descansar i fer salut, ja que en èpoques de tuberculosis freqüents, el metges recomanaven passar temporades en llocs més sans i allunyats de la gran ciutat.

Després de la guerra civil molts d'aquells veïns benestants de les torres més grans, ja no van tornar i amb els anys moltes cases es van transformar en escoles, després en llars d'avis i d'altres van caure per aixecar-hi pisos d'un cert nivell econòmic, ja que la tranquil·litat i la sensació encara de ser a la muntanya, es van transformar en un valor afegit.

Ara és un barri tranquil que malgrat no ser massa gran, té un sòlid teixit associatiu, potser per herència d'aquells veïns pioners que se les van haver d'arreglar amb les dificultats que representava ser un barri tan lluny de Barcelona (recordem que per als barris perifèrics, antics pobles del pla de Barcelona, sempre "s'anava a Barcelona")".

Imatges del barri de Can Fargues de principi del segle XX
El barri de la Font d'en Fargues, és hi ha estat un barri d'Horta, amb qui sempre s'ha vinculat tan proximitat com per tarannà, és encara avui dia una zona molt tranquil·la però la seva orografia muntanyosa el fa difícil per persones d'una determinada edat i condició física.

El sector de la Font d'en Fargues, al sud d'Horta i al nord del turó de la Rovira, es situa entre la font que li donà nom i el torrent de la Carabassa, vora el Passeig de Maragall. La font havia tingut molta anomenada per la qualitat i les propietats de les seves aigües, i periòdicament s'hi celebraven festes i aplecs. 


Carro construït pels germans Llobet carreters d'Horta en 1927 (fonts Mingo Borràs)

Al respecte, cal reproduir el comentari que hi conté el llibre "Tots els barris de Barcelona", dels periodistes Josep Mª Huertas i J. Fabré " La Font d'en Fargues gaudia des de temps immemorials d'un gran prestigi. S'hi arribaven gents de La Sagrera i de Sant Andreu a buscar-ne i a passar el dia i en Lerroux (polític populista de principis del segle XX), engatussava babaus, mentre que gent de postures polítiques més revolucionàries feia els mitings a la veïna font de la Mulassa, on sovint havia d'escapar corrents amb la policia al darrera."



Font den Fargues i voltants. Fotos de diverses procedències.


Font d'en Fargues 1900
Font d'en Fargues 1972.

L'estat actual de la font és deplorable, l'Ajuntament ha promès al veïnat restaurar tant la font com l'entorn, de moment però poca cosa han fet i desprès de dos anys d'estar ocupada per gitanos romanesos va quedar molt malmesa, des d'aquí fem una crida al Consistori a la fi prengui consciència de l'estat de deteriorament progressiu d'aquest indret tan entranyable.



Collage de quan la font estava ocupada. Fotos de la Troup d'Història

A partir del 1905 s'urbanitzaren les terres del mas de Can Pujol, avui ocupades per pisos de luxe. La iniciativa fou de Pere Fargas i Sagristà, seguint l'estil de ciutat-jardí. El mateix Fargas, del qual prové el nom del barri, també va promoure cap a 1915 la construcció de torretes per als associats a la Cooperativa de Periodistes. 

Torretes de la Cooperativa dels Periodistes 1915

A més d'alguns dels edificis, n'ha quedat com a testimoni el nom del carrer Peris Mencheta, dedicat a un il·lustre periodista i empresari de premsa. 

 Dins d'aquest sector, a més dels esmentats Can Carabassa i Can Fargues, s'ha de mencionar el Casal Familiar, construït al 1928, centre cultural i social del barri, davant el qual hi ha l'església de Sant Antoni de Pàdua, incendiada durant la guerra civil i posteriorment reconstruïda amb la imatge actual. L'antiga va ser obra  de l'arquitecte Adolf Florensa que és la que surt en la foto de sota, i es va bastir en l'indret on hi havia hagut anteriorment una una antiga ermita rural. 


Can Carabassa


Masia Can Fargues dècada dels 70


Església de Sant Antoni de Pàdua 1937

El barri de la Font d'en Fargues és avui és la zona més residencial d'Horta-Guinardó, encara amb predomini de torres, si bé moltes van sent substituïdes per nous blocs de mitjana alçada. 


El Casal es va inaugurar el 1928 com a Casino per a esbarjo lúdic i cultural i espai per al teatre i la música dels veïns de l'Associació de Propietaris de Fargues Mulassa i entorn.


Foto actual del Casal d'Eulàlia Garreta Torner, publicada a Panoramio.


Teatre del Casal




*Text del WEB de l'Ajuntament de Barcelona sobre el barri.


dimarts, 4 d’agost de 2015

ELS BUROTS, que eren i per a què servien


Burot de la muntanya Pelada, foto de principis del segle XX de Frederic Bordes C.E.C.

 BUROT: Oficina d'entrada a una població amb un funcionari municipal encarregat de cobrar els drets d'entrada de certs articles. El nom burot tal vegada tingui a veure amb el francès “bureau” oficina, o també és possible que sigui una evolució del significat de burot com a persona indiscreta que podia haver-se d'aplicat despectivament als costumers, sempre odiosos per als vianants.



El burot era el funcionari, municipal o de l'estat que s'encarregava de cobrar els drets d'entrada de certes mercaderies de la ciutat o país i “l'oficina” o caseta on treballava el burot l'anomenaven també burots, les oficines esmentades i el personal que hi treballava a més de cobrar, exercia la vigilància de totes les entrades de la ciutat a la fi d'evitar que ningú introduís mercaderies sense pagar el drets que havien de suportar.



És lògic imaginar que es trobava en llocs estratègics vora dels camins principals, vies a prop de viles i ciutats.




Burot a l'Arrabassada prop de Can Gomis, foto fons Cuyàs anys 20


Els tributs sobre el trànsit de mercaderies mor en la llunyania del temps, existeixen notícies que ja a l'antiga Grècia ja es pagava un dos per cent del valor dels productes que entraven a Atenes.


A la Romà clàssica s'anomenava DRETS DE PORTES l'impost que gravava les mercaderies a la entrada de les ciutats, per a l'oli, el blat i d'altres productes existia un impost especial anomenat Annona.



Al nostre país tenim notícia d'algunes imposicions sobre l'entrada de mercaderies a viles i/o ciutats.:



  • Els lleudes - nom genèric que rebien els impostos que gravaven l'entrada de mercaderies a una vila o ciutat. La referència més antiga la tenim a la ciutat de Vic de l'any 889.
  • El dret d'entrades i eixides – fou reglamentat junt amb el Dret de la bolla (1) a les Corts de Montsó (1362.1363), perquè Pere el Cerimoniós afrontés les despeses de la guerra que en aquell temps l'enfrontava amb Pere el Cruel de Castella. Totes les contribucions havien de de ser transitòries mentre durava el motiu que les produïa però, com ara també passa, es convertien en permanents.
  • Segle XIX - la Generalitat perciba en les fronteres terrestres i marítimes un dret sobre el valor de les entrades i sortides, sobre l'u per cent d'aquest valor.
  • Segle XIX - es pagava l'impost al burot expedint una cèdula talonària, autoritzada pel cap burot, en el qual es detallava la quantitat d'espècie, drets, càrregues i data, com a comprovant d'haver satisfet el pagament. Als burots es mantenia un control sobre les mercaderies que s'havien fet cada dia, amb aquest propòsit, i a cada oficina, hi havia un llibre de anotar-hi les recaptacions dels dies parells i un altre pels senars.

Cèdula talonària expedida pel burot


També estava reglamentat l'horari, una disposició de 1885 a més de responsabilitzar de la recaptació

al personal dels burots, ordenava que estarien oberts a la sortida del sol i tancats a la posta.





Alguns emplaçaments de burots a Horta:



  • Descarregador del Forti, pel camí de Can Papanats, passat l'actual centre psiquiàtric i al peu mateix de la porta de ferro que dóna al bosc del Laberint. Aquell lloc era un del camins més transitats de llavors, donat que era el que travessava la serra del Collserola des de la ciutat fins el Vallès. Lloc d'entrada fraudulenta de tota mena de mercaderies malgrat el mal camí que hi havia aleshores, fins que finalment decidiren posar-hi un burot.
  • A peu mateix de Cal Notari, entre la casa i els camps d'oliveres. Controlava el camí que pujava entre vinyes fins a Can Ferré i allà es bifurcava per passar pels boscos de l'Abella, Cortada i Catà ja al terme de Cerdanyola. El terreny de Cal Notari pertanyia a la jurisdicció de Vigilància del guarda jurat Cinto Campmany i Pujades. En Cinto era molt conegut a Horta i entre les moltes anècdotes que explicava hi havia la del veí d'Horta que va voler passar amb tres perdius mortes a l'espatlla fent valer la seva amistat amb en Cinto, a la fi que el permetés passar sense pagar els impostos. En Cinto es mostrà inflexible tot dient-li que en duia masses, així que com el veí anava acompanyat de dos amics, li cedí una perdiu a cadascun d'ells, de manera que aleshores tocava a perdiu per barba, així que en Cinto no va tenir més remei que deixar el pas franc.


     


     Nota informativa:  Joan Vila - Fill d'Horta on visqué fins la seva mort en 1954 als 84 anys. Va ser burot d'Horta en una barraca situada a les Estires prop de Can Notari i de la Font del Gos.

  • El tercer burot era el dit del Bosc de les dones, dit així perquè era el lloc on moltes de les dones de la contrada anaven a caçar bolets i a berenar. Era darrera del parc de les Heures, en un camí ara mateix perdut, esborrat pels boscos de les Llars Mundet.
  • La més coneguda de totes tanmateix era la que hi havia al capdamunt de la Rambla Cortada (Avui Campoamor), estava situada a l'esquena del que eren els horts de la masia de Can Cortada i controlava el transit de la cruïlla de la carretera de Sant Andreu a Horta i Barcelona. Sobre el anys 50 encara existia, eren temps de penúries i d'estraperlo i més que res controlava el transit de mercaderies de primera necessitat a la fi d'evitar que s'hi especulés.

Burot a l'antiga Ctra d'Horta
  • Burot de la Muntanya pelada, segurament a la vessant meridional del Carmel entre els dos camins que provenien de Gràcia i Sant Martí, l'actual camí de Can Mora i la Ctra. Del Carmel.

Aquests són els burots dels que hem aconseguit notícia, segurament hi havia alguns més la situació dels quals desconeixem.








(1)Drets de bolla : impost sobre els teixits que com la resta de les generalitats era recaptat per les diputacions del general a Catalunya, València i Aragó.

  • Fonts Informatives : Gent Popular d'Horta d'en Mingo Borràs i El Carmel Ignorat , de Lluís Bou i Eva Gimeno Cases. Foto Cuyàs i Frederic Boades.

divendres, 3 de juliol de 2015

RECORDS DEL GUINARDÓ , per Eduard Portela


El Guinardó forma part de la meva vida, aquí vaig viure molts anys, i tot i que potser no és fàcil trobar vestigis del passat, els records que conservo són molt forts, per això us parlaré una mica del Guinardó que vaig conèixer i molt menys del Guinardó actual.

Evidentment, no puc obviar la significació del Mas Guinardó en la vida del barri i en la meva pròpia. Un lloc estratègic, tant que ja al segle XVIII el Mas va ser l'indret on les forces borbòniques van instal.lar el centre d'operacions durant el setge a Barcelona que va acabar amb la presa de la ciutat l'11 de setembre de 1714. 




Per a mi, el Mas Guinardó ha estat un punt clau de trobada on confluïen la vida social i política de la zona. Després de la guerra civil, un altre gran focus del barri era la parròquia de la Mare de Déu de Montserrat, cremada durant la guerra, reconstruïda i amb la nova parròquia sobre l'antiga, que va quedar transformada en sala i teatre. 


Foto de 1957 de Carme Renom

Parlem de la Festa Major: hi ha constància que el 18 d'agost del 1901 s'hi va fer la primera, amb l'associació de propietaris del Guinardó presidida per Francesc Mascaró. A partir de l'any següent, la festa es va passar al 16 d'agost coincidint amb la festivitat de Sant Joaquim, en honor a l'església dels Mínims. Aquesta associació va durar uns 3 anys. El 1906 es va crear la nova associació amb seu al Mas Guinardó; la Festa Major anava guanyant en esplendor amb els envelats.



1901 Festa Major. Castell de Mascaró. Foto família Marimón.

A nivell esportiu, el barri per a mi era el Martinenc, amb un jugador de color ben recordat com fou en Betancor. Al camp del Martinenc vaig veure jugar per primer cop l'Hungria, l'equip format per exiliats on hi havia en Kubala i d'altres, fugits del seu país arran de la invasió soviètica, i que després serien fitxats pel Barça i d'altres equips de primer nivell. 

Tampoc no puc oblidar l'equip del Mas Guinardó que militava a la Regional. D'altra banda, ja en aquella època el jovent de la parròquia fèiem alguns diumenges curses entre la parròquia i la plaça Sanllehí, competicions en què només participàvem homes, i el sol fet d'anar en pantaló curt ja era motiu d'escàndol per a algunes mentalitats de l'època. 


Equip de futbol SD Mas Guinardó, al camp del Martinenc 1940. Foto de l'Arxiu-Històric Horta-Guinardó
 

Pel que fa al bàsquet, l'any 1950 es va fundar el PEM, la Penya Esportiva Montserrat, que arribaria a tenir mil socis i uns jugadors en la seva millor època com Pere Renom, Rafael, Juani, Mique, Chapo o Amadeu entre d'altres, el primer camp de la qual va estar situat davant la parròquia de la Mare de Déu de Montserrat, en un terreny de la família Renom. 


Camp de la família Renom. dècada dels 40. F. J.M Tort

Després vam passar al camp del carrer Josep Ciurana, utilitzant com a vestidors els baixos on vivia el desaparegut Francesc Fanlo. Recordo com a anècdota que vam fabricar els marcadors de fusta, i les taules amb els números les vam fer copiant les xifres de la part del darrere del trolebús que arribava fins a la parròquia, una feina per la qual vam necessitar la col·laboració de l'inspector del trajecte, amb qui en Lluís Sarrias havia fet amistat. 

Anys després, ens vam traslladar al passatge Garrofers, en uns terrenys que ens va deixar el propietari i que vam haver d'aplanar per fer-los practicables per l'esport, i ho vam aconseguir amb l'ajut de 40 soldats, perquè si no, no hagués estat enllestit per a la inauguració. Dels senzills vestidors no cal ni comentar que no teníem aigua calenta. Era una altre concepte de l'esport. 

Inauguració del nou camp del ptge Garrofers. Dècada dels 50. Foto M.Rosa Roure.

Públic en el camp del ptge Garrofers, dècada 50. F. M. Vidal


Public en el Camp del Ptge Garrofers 1957. Foto M. Vidal

Camp ptge Garrofers 1957-1958. Fons C. Martín

Equip del Pem en la dècada dels 50. Foto M. Vidal
 
I parlant del PEM us he de confessar que una de les coses que més recordo és quan a la dècada dels 60, un Nadal, vam viure una anècdota històrica, ja que a causa d'una errada es van fer més talonaris de loteria dels que tocava; com sempre, la tarda del 21 de desembre els vam anar a vendre per grups a Rambla Catalunya, al passeig de Gràcia i sobre tot a les Rambles, venda que sempre era un èxit, però en tornar vam veure molts talonaris que no s'havien vengut i vam descobrir l'errada. Amb en Manel Segorb, que coneixia el comissari de policia de la comissaria de Pare Claret - Amèrica vam anar a trobar l'esmentat senyor per explicar la situació i evitar problemes; vam trobar el comissari jugant a cartes, i en relatar-li l'errada comesa de manera involuntària i demanar el seu ajut, l'home ens va dir, sense immutar-se, que l'únic que podíem fer era anar a la catedral i resar al Sant Crist de Lepant. 

Ja de nit, vam haver d'anar casa per casa dels socis que havien comprat les participacions, a que ens les tornessin, cosa que va fer gairebé tothom que ens coneixia. Per sort, el número no va ser premiat, perquè si ho hagués estat ens hauríem enfrontat a un problema molt seriós. Sense anar més lluny, el vicepresident del PEM Joan Llagostera va oferir una fugida del país al President de l'entitat, Llibert Vinaixa, per si la cosa es posava negra, oferint-li les claus d'una torre que tenia a Perpinyà.

En el vessant social del Mas Guinardó, els anys gloriosos tenia molts socis, que hi venien a jugar a cartes, al domino, a billar, feien teatre, i hi havia la penya Goteres, nascuda dins l'Associació de Veïns, que organitzava ballades d'art, amb el mestre Candel al piano acompanyant la senyora Garcés que cantava sarsuela, de les imitacions que feia un personatge conegut amb el pseudònim de “petardo“ i com a l'estiu a la terrassa es ballava amb orquestres de 15 o 16 músics amb vocalista com ara recordo la Gran Casino o la Démons entre d'altres, i el xoc que va significar quan va arribar el cubalibre, beguda que en aquell moment va ser revolucionària. 


Ball una tarda de diumenge ala la terrassa del Mas Guinardó dèc. 50. foto D. Puy
Anys més tard el Mas va patir una certa decadència i va ser quan l'entitat presidida pel senyor Carbó es va fusionar amb el PEM presidit aleshores per Llibert Vinaixa.

De feia anys, a la parròquia, el quart diumenge de cada mes el senyor Prats muntava excursions arreu de Catalunya amb gran èxit d'assistència. També hi havia l'esbart dansaire Montserrat sota la direcció del ja desaparegut Andreu Perelló, i un cop al mes obres de teatre dirigides pel senyor Lluís Mañosas, i els tradicionals Pastorets d'en Pitarra als Nadals. Després, el cinema substituí al teatre i els dissabtes i diumenges hi havia sessions, intercanviant els rotllos de película amb el cinema del Congrés. 


 Grup Excursionista Montserrat, GEM, en una excursió, el sr. Isidre Prat en primer terme.Foto C. Balcells

 
Cinema i teatre als locals de la parròquia. Foto J.M. Huertas

El Guinardó és per a mi també, el record d'un lloc amb pocs bars i encara menys restaurants, però hi havia can Peret al carrer Oblit, el Sidney al passeig Maragall, lloc de trobada per a celebrar casaments, batejos i comunions. Per cert, a prop hi vivia en Salvador Puig Antich, assassinat a finals del franquisme. O el bar la Parra, lloc on els carreters es prenien la barreja a primera hora del matí.

El meu Guinardó era també el de la postguerra dels taxis amb gasogen, un combustible tan poc potent que el vehicle no podia arribar dalt del carrer Cartagena o la Rambla Volart. 
 
La primera època de la postguerra civil, el que podríem anomenar el període negre, va ser el moment de les farinetes o guixes per menjar i els iogurts de color, marrons els de Danone o verds els de Market, en envasos de porcellana. I parlant de la zona alta, recordo la pedrera que hi havia a la Verge de Montserrat, al cantó muntanya, lloc on molta gent va ser afusellada durant la guerra.

I no puc oblidar els centres d'ensenyament d'aquella època, com l'escola Parroquial dirigida pels senyors Gascón i Prats. He de dir que la figura del professor provocava respecte i apreci: era una institució sagrada. Altres centres educatius del barri eren l'escola del senyor Albiñana al carrer Varsovia, una torre baixa amb 2 classes, molt bona escola, on el director tenia una canya llarga per mantenir l'ordre en les últimes fileres, l'escola del Bosc que dirigia la senyora Palau o l'escola El Mar del senyor Vergés, i l'escola 26 de gener, després rebatejada com Arc Iris sota la direcció del senyor Gibert, o el Liceo Castro de la Peña. Dalt de l'escola parroquial hi havia les monges. Actualment, les escoles parroquials han canviat d'objectiu i ara treballen amb la canalla que té necessitats especials.

El Guinardó que jo vaig viure és el barri de persones que he conegut i tractat com el popular Ricardo Pastor, conegut com el Pitoniso Pito, en Josep María Huertas Clavería, qui tot i no ser del barri passava les seves hores d'esbarjo entre nosaltres, i que va començar  treballant al Correo Catalán abans de guanyar fama com a profund coneixedor de la Barcelona dels barris, i més recentment el pianista, compositor i director d'obres musicals com “ Flor de Nit “ o bé “ Mar i Cel “ i altres, Albert Guinovart i Mingacho, qui també acompanyava al piano alguns cops a Victòria de los Angeles; la senyora Paquita Ruiz, que va arribar a dirigir el conservatori de Barcelona, i ja vinculades al món de l'esport, i més concretament del bàsquet, Maria Planas, ex jugadora i entrenadora de diversos clubs, de la selecció catalana i de la selecció espanyola


Eduard Portela i Maria Planas en una foto de la dècada dels 50.


 l'Antonio Maceiras, que va ser director esportiu del Barça, del Real Madrid i ara exerceix com a scout dels Lakers de l'NBA, o la Rosa Castillo, jugadora que va arribar a ser 21 vegades internacional amb la selecció espanyola

 
Equip femení de basquet del PEM. Rosa Castillo en la primera fila al mig F. M. Caldentey

l'actriu Nuria Espert, l'entranyable doctor Gratacós, metge de tot el barri, o el periodista del Mundo Deportivo Manuel Espín, que organitzava unes vetllades cada any al cine Montserrat per recaptar fons pel PEM, amb actuacions d'artistes famosos a l'època com Nuria Espert, Mario Beut, Josep Guardiola, Ramon Calduch o Els 3 Sudamericanos entre altres. Al barri també va néixer i he conegut l'actual cardenal de Barcelona, Lluís Martínez Sistach.

En aquell moment la ràdio era el mitjà de comunicació més arrelat, i que va marcar una generació, amb serials com Ama rosa, o la veu inconfusible de Pepe Iglesias “ El Zorro “, amb la seva frase “zorro zorrito, para mayores y pequeñitos, de mil amores voy a empezar" i altres professionals com Salvador Escamilla, Josep María Bachs, Constantino Romero i Joaquín Soler Serrano, famós arran de la campanya en favor dels damnificats per les inundacions del Vallès l'any 1962. Alguns d'ells serien més tard les primeres cares famoses de la televisió al nostra país.

Cadascú hem viscut un període: coses que jo vaig veure i que ara ja no hi són, com els enterraments, que podien ser d'un, de 3, de 5 capellans. Penseu que al Guinardó jo vaig arribar a veure enterraments amb 12 capellans, això donava mostra de la importància del difunt. 

I tal com fa la dita, la infantesa és la nostra pàtria, així que em ve a la memòria també una entremaliadura que vam fer de nois, un cop que sortint de l'escola ens vam dedicar a llençar llufes a les noies d'una escola propera, de manera que se'ls enganxaven als cabells i no hi va haver manera de treure-les si no era tallant-los els cabells. No cal dir que l'endemà la malifeta va tenir unes conseqüències més aviat tristes i físicament doloroses per nosaltres, amb la justícia que vam impartir els professors quan es van assabentar del que havíem fet.

Per cert, sabeu l'origen del nom dels 15 ?. Anys enrera al barri hi havia els tramvies 4 i 46. Quan el 4 arribava a Verge de Montserrat, el cobrador cridava “ els 15 ! “, i fins a Horta el trajecte passava a costar 20 cèntims. Amb posterioritat, arribarien els tramvies moderns, el 37 i el 47, amb la porta d'entrada al davant.
 
En aquest punt, i parlant de tramvies, he de recordar dues anècdotes del període entre 1946 i 1951 que no oblidaré mai. Una, quan un jove conegut de tots amb el malnom de
mediometro “ es va encastar rambla Volart avall amb la seva bicicleta entrant literalment en un tramvia, el 46, per la porta del mig.




I l'altre, un cop que una gran bola de pedra, que estava al costat de la font que hi ha prop l'entrada del Mas Guinardó, va rodar rambla Volart avall per acabar encastant-se contra el que aleshores era la clínica Victoria.





Com deia, era una altra època, un Guinardó diferent, que després canviaria força d'aspecte amb la llei de liberalització del sòl promoguda pel govern presidit per José María Aznar. I això em porta a pensar: com veig ara el Guinardó ?. Doncs és un barri on hi ha hagut una transformació important, com per exemple amb la reforma i modernització del propi Mas Guinardó, el nou mercat del Guinardó i els seus equipaments extraordinaris, o la transformació que s'està fent de la finca del mas Ravellat – Pla, on de petit només veia 

Aprofito perfer un suggeriment, una reivindicació: que en un saló principal del Mas Guinardó es recordés la memòria dels prohomes del Mas i del president Carbó, conjuntament amb el president del PEM Llibert Vinaixa, ja que penso que seria un just reconeixement al que ha estat la memòria històrica d'aquestes entitats. També s'hi podrien afegir fotografíes de jugadors que han contribuït al llarg dels anys a engrandir tant el Mas com el PEM.

Com és fàcil imaginar, la vida actual és molt diferent a la de la meva joventut. Abans es convivia al carrer: L'avinguda Verge de Montserrat, la Rambla Volart o quelsevol altre carrer eren el nostre improvisat camp de futbol, on jugàvem sense molestar al veïnat. Ara això s'ha perdut. També han canviat les relacions familiars i entre veïns; ja no es fa aquesta vida de carrer i sobretot a la vorera; la construcció de nous habitatges i edificis i l'augment del nombre de vehicles i del trànsit han fet passar això gairebé al record. Penseu que en el Guinardó de la meva primera joventut hi havia només 3 cotxes en tot el barri. De tota manera he de dir que em sembla que ara s'està recuperant aquesta existència més comunitària a través del que denominarem zones de convivència, com places públiques, com ara la plaça del nen de la Rutlla, la plaça del Guinardó, el parc del Guinardó, espais comunitaris, centres cívics, etcètera ...



He estimat, estimo i estimaré sempre el Guinardó. Aquest barri el sento meu, forma part del meu ADN, és el lloc on he viscut una part important de les experiències i situacions de la meva vida.



Eduard Portela

NOTA: Aquestes memòries formen part del discurs que l'Eduard Portela va llegir en el pregó de l'última la Festa Major del Guinardó, on li va estar lliurat una tela emmarcada amb diverses imatges de la seva vida al Guinardó i que reproduïm més abaix, des d'aquí li volem donar les gràcies per haver-nos facilitat el text per coneixement de tots els veïns del barri.



 


dimarts, 23 de juny de 2015

VESTIGIS DEL MÓN RURAL - segona sortida "De can Cortada a can Quintana"



Us presentem un recull de fotos de la caminada, fotos realitzades per Pep Nicolau i Carme Martín, durant la sortida.



video




diumenge, 14 de juny de 2015

SOTA LA POLS DEL GUINARDÓ, records de postguerra

L'Hospital de Sant Pau incloïa en el seu projecte inicial d'un pavelló de vetlla de difunts que estava situat a la cantonada que feien els carrers Mas Casanovas i Sant Quintí.


Detall d'un plànol d'en Doménech i Muntaner de  l'Arxiu Històric de l'Hospital de la Sta Creu i de Sant Pau

En principi el projecte era que hi hagués un edifici central rodó amb una cúpula octogonal, unit amb la sala de autòpsies per sota terra, al costat del qual es disposaven dos cossos rectangulars més petits, un al servei de l'Hospital i l'altre pels parents dels difunts.



Projecte del pavelló de l'Arxiu Històric de la Sta. Creu i de  Sant Pau, Miquel Terreu autor  del model

De tota manera, com molt dels altres pavellons, o no es va arribar a bastir com estava planejat o bé posteriorment molts van ser engrandits canviant el seu aspecte inicial. No creiem que fos aquest el cas, malgrat que la disposició del seus element va ser si fa o no fa la mateixa i el que realment es va dur a terme és l'edifici que podem apreciar en la foto adjunta.



Part d'una foto més gran de la ICC, de la dècada dels seixanta

No m'havia recordat mai més d'aquest pavelló que vaig visitar la dècada dels seixanta amb el meu pare a rel de la mort de la meva àvia materna fins que fa poc vaig llegir el llibre "SOTA LA POLS" d'en Jordi Coca, on se'n descriu una escena on es descriu aquest pavelló (oficialment Pavelló de la Ressurecció),  que seguidament passo a reproduir en part,  motiu d'aquesta entrada:


Desprès vam tirar per unes escales que duien a uns carrers amb molt pendent i de cases baixes com les nostres però diferents, i lentament ens vam allunyar de la muntanya, jo no havia estat sol tant lluny de casa i estava una mica excitat de seguir a la colla per carrers i carrers i llavors, per acabar-ho d'arreglar en Perico va suggerir de dur-me a veure els morts de l'hospital.


Font Joan Corbera. Autor desconegut.


"Així sabrà el que li espera...", va dir referent-se a mi.

Jo no sabia si allò anava de debò o únicament em feien una broma però a mesura que ens acostàvem a l'hospital, tothom va callar. Fins i tot l'Antonio es feia el ronsa... Però quan al cap d'una estona vam entrar al recinte enjardinat, tan ell com en Ramon, el Perico i el Jaume es van posar a caminar amunt i avall per comprovar si hi havia algú pels voltants que vigilés. El Joanet i jo també havíem de tenir els ulls ben oberts, ens van dir, i ens van fer passejar per aquell indret que, més que no pas un hospital, semblava un poble ja que hi havia edificis independents l'un de l'altra, separats per avingudes i jardins polsegosos i tristos.


Autor J. Ribera Llopis 1923, Arxiu Històric de l'Hospital de la Sta Creu i de Sant Pau
.......

Al cap d'una bona estona de passejar tot mirant de reüll als homes de bata blanca, ens vam aplegar novament prop de l'entrada del darrere per on havíem arribat.

"Està bé", va dir en Joanet a en Ramon "no ens vigila ningú" i aquest va ser un gest d'aprovació amb el cap. Jo no sabia on em duien , però estava segur que no veuria res del meu gust, i els vaig dir que me'n volia anar.

"No em toquis els collons..." va fer en Perico, tot agafant-me pel braç i, d'una revolada, em va anar darrera un edifici vell que semblava l'entrada de l'infern.

No sé quanta estona vam estar així, quiets sense dir res i suant de fred. A mi se'm va fer etern. Se'm glaçaven els dits dels peus i tenia la pell de gallina a tot el cos. El Perico m'agafà del braç. De tant en tant en Perico treia el cap per comprovar que no hi hagués cap bata blanca. Finalment em van empènyer i vam córrer arrambats a la paret fins arribar a una porta que el Ramon va obrir a poc a poc amb el peu....I vam entrar.
Autor J. Ribera Llopis 1923, Arxiu Històric de l'Hospital de la Sta Creu i de Sant Pau

La primera impressió va ser que a l'interior era fosc. Només hi havia una claror blanca que baixava d'unes finestres altes, una claror que queia damunt de tres taüts oberts dintre dels quals es veien dos homes i una dona despullats . Era fascinant, però de sobte vaig notar que em fallaven les cames. Els morts semblaven tres ninots de cera i ella la primera dona despullada que veia, tenia molt de pel a l'entrecuix. Un dels homes era vell, petit, prim. L'altre tenia una ma al ventre. Aleshores vaig sentir que em Perico em deixava anar el braç i tots cinc vam sortir corrents cap els jardins. El cor em bategava com si s'hagués tornat boig i, en aturar-nos, em vaig adonar que m'havia pixat una mica els pantalons....


Tal com he indicat més amunt, tot llegint el llibre d'experiències i records de Jordi Coca al barri del Guinardó durant  els dies grisos de la postguerra, vaig recordar el dia que vaig anar amb el meu pare a l'Hospital de Sant Pau, situat a l'última punta de la Institució, al darrera de tot on el món semblava acabar. Allà s'exposaven els cossos de les persones que havien de ser enterrades durant el dia dia (abans no s'esperaven les 48 hores que es van establir més tard), a la fi de donar-los l'últim adéu, entre les que havia el cos de la meva àvia paterna.

El recinte, no gaire gran, era fosc i llòbrec, crec que bastit de totxo vermell, sense ornaments, amb unes finestretes no gaire grans a ran de sostre, i recordo veure les despulles de la meva àvia exposades a la mirada de propis i d'estranys..., va ser una experiència poc agradable per una nena de catorze o quinze que devia tenir jo aleshores, que va quedar amagada en els plecs insondables de la meva memòria fins que la lectura del llibre "SOTA LA POLS" la va fer emergir.






Per a més informació: De Santa Creu a Sant Pau  Pavelló de la Resurrecció