divendres, 24 de febrer de 2017

Casa regal de la revista LA ILUSTRACION OBRERA.

En el Guinardó de principis de segle moltes persones del que ara es diu classe mitja i menestrals es van traslladar les seves residències al Guinardó, bé fos per passar-hi els caps de setmana i vacances com per anar-se’n a viure atès que era un barri nou que estava prop del centre de la ciutat i la zona on estava situada acabava de ser annexionada a la capital.

Aquest va ser el cas del sr. Josep Masgrau i Planas que va adquirir un terrenys en l’aleshores carrer Dos Rius, bastant a prop de la Torre dels Pardals que encara no s’havia convertit en la casa modernista de referència que va ser més tard, propietat encara de Josep Maria Valls. El nom que va rebre la casa va ser Villa Victòria.

Mapa de situació de 1907

Des de la seva torre es podia divisar, tota la plana fins Sant Andreu, el poble nou fins a la costa; eren els primers anys del segle XX, segurament cap a 1900-1904. La contrada es començava a omplir de cases baixes amb els seus jardinets i horts, Danvat l’edifici del sr. Masgrau, un cop passat el carrer Dos Rius,  es podien admirar grans extensions de vinyes i alguna casa pairal com la de Can Vindró.


Vista del Guinardó des de villa Victòria, vinyes i a la dreta la casa pairal del Mas Vintró. (par d'una de les fotos de La Ilustración Obrera)

Una mica més amunt, la Quinta Paquita, a l’altra banda del carrer de l’Aguila (ara Llobet i Vall-llossera), una granja bastant gran que ocupava tot el triangle que formaven els carrers Dos Rius-Amílcar-de l’Aguila, on es criaven i venien animals de granja, fruites i verdures per a la població dels voltants.  Ara en el mateix lloc hi ha un gran bloc de pisos que fa molts anys eren de color blau i que ara llueixen en color groc i vermell.


en primer terme els terrenys de la quinta Paquita en els anys 50. Foto de J. Miro

Paret exterior i una part de la casa en el carrer de l'Aguila/Valls/Llobet i Vall-llossera. Va anar canviant de nom

Aleshores no hi havia tendes i els habitants del nou barri havien de baixar fins el Camp de l’Arpa / Clot per anar a comprar i, fins i tot, el pa el pujaven en tartana des d’Horta. La casa doncs,  no tenia massa veïns, regnava solitària entre la granja indicada i la Torre dels Pardals, les comunicacions amb el centre de la ciutat es feien per la carretera d’Horta recent oberta, per la que feia poc circulava el tramvia elèctric que anava fins a Horta.


En la foto Villa Victòria i al fons la Torre dels Pardals 1904 (La Ilustración Obrera) BNE

Revista La Ilustración Obrera
Josep Masgrau i Planas era un conegut editor d’idees republicanes membre de l’Associació Literària i Artística de Barcelona a la que va accedir en 1894 que publicava revistes com La Ilustración Obrera i El Mundo Científico. Era conegut entre els intel·lectuals de l’epòca, i mantenia un gran interès social per aconseguir millorar el nivell de preparació i coneixement de la classe obrera.

Era un home poc donat a sortir en els mitjans de comunicació i ser objecte d’atenció, com es va poder comprovar el dia en que es va col.locar la primera pedra de la casa que es sortejava que, malgrat celebrar-se l’acte a casa seva i d’intervenir molts oradors, ell va declinar fer-ho i va ser el director de les indicades publicacions Sr. Angel Alcalde qui en el seu nom va donar les gràcies als presents. Per altra banda, ha estat impossible aconseguir-ne cap imatge de la seva persona.

La Ilustración Obrera va publicar un total de 73 números que es venien a deu cèntims l’exemplar i sortia cada setmana entre els anys 1904 i principis de 1906 i era tot un referent en determinats cercles del que ara denominaríem intel·lectuals conscienciats, en la que hi van col·laborar escriptors tan coneguts com Miguel de Unamuno.


Les idees democràtiques i igualitàries de la revista concordaven plenament en aquell moment amb les de l’il·lustre escriptor espanyol qui s’interessava per aconseguir que la instrucció arribés a les classes més desfavorides de la societat i que fos popular i laica, a la fi de situar al país al nivell de la resta de països europeus.
Publicdo 21.3.1904

A principis de segle, algunes publicacions a la fi d’aconseguir nous subscriptors, van sortejar una casa entre els seus lectors i subscriptors, normalment estava situada a les afores del centre. Aquesta pràctica també la va dur a terme la revista La Ilustración Obrera que es venia setmanalment en la que s’incloïa un cupó amb un número determinat per entrar en el sorteig de la indicada casa. La revista La Il.lustració Obrera era plena de bona i interessant informació ben fruitada de figures, dibuixos i fotografies, en relació als temes que es tocaven.

Plana de la revista sense el cupó

El sorteig de la casa i la col·locació de la primera pedra es va publicar en molts els diaris de l’època i es va organitzar una festa d’inauguració de l’inici de les obres en la casa del sr. Masgrau, les fotos de la qual es van publicar en un dels números de la revista La Ilustración Obrera, realitzades pel fotògraf de la publicació sr. Rodríguez .

Com el Sr. Masgrau a més de la seva casa era propietari del terreny del costat, el fa oferir (6000 pams quadrats) per construir la casa en qüestió, el plànols els va fer Anselmo Calvet, sobre els que van haver alguns canvis en la façana. Com la casa estava en plena muntanya era escalonada, com moltes de l’indret, en la planta baixa hi havia, el pati d’entrada el menjador i la cuina, i en el pis de d’alt la part més íntima, habitacions, sala i en la part del darrera un hort.


Plànols de la casa- 




















La primera pedra es va col·locar el 21 de maig de 1904 i l’acte el va presidir el Rector de la Universitat de Barcelona Dr. Rafael  Rodríguez Méndez  i hi van assistir nombrosa representació de centres obrers i republicans de la capital. L’honor de col·locar la primera pedra es va fer per sorteig entre els nens que havien tret millor nota en diversos ateneus  i va ser el noi Vicente Alfonso de l’Ateneo Obrer de Sant Andreu en qui va recaure tal mereixement.


El notari dona fe de cessió del terreny. Al fons a l'esquerra el Mas Guinardó, a la dreta la paret de la Quinta Paquita. Foto de La Ilustración Obrera, Digitalitzades per la Biblioteca Nacional d'España.-
El public assistent en l'interior de Villa Victòria. BNE


El sorteig que anava lligat amb el número que sortís guanyador en la loteria Nacional d’España del mateix dia 21 de maig, que va ser el 22.202 i el va guanyar una dona que vivia al carrer Hospital de nom Maria Martori Sirvent. Desconeixem si hi va anar a viure mai o si simplement la va llogar a algú, el que si se sap és que entre 1935 i 1940 hi va viure la famíla Casals-Alsina.




La torre un cop acabada ostentava un gravat a dalt de tot (la façana s'havia modificat en relació als plànols originals) on s'indica que la casa va ser regalada pels propietaris de la revista MUNDO CIENTÍFICO, no sabem el motiu pel qual no apareix el nom de la revista que va iniciar l'event LA ILUSTRACION OBRERA, igual ja no s'editava.

La casa en la dècada dels seixanta encara existia, més tard va ser comprada juntament amb una altra que hi havia al costat i que ja no era la casa del sr. Masgrau, per ampliar els Laboratoris del Dr. Esteve.




Fonts informatives:

  • Fotos de la Publicació del anunci de la Casa aportades per  Josep Llorens. 
  • Coneixement de l'existencia de les fotos de la inauguració a partir d'un reportatge de Maria José González, així com la informació del nom de  l'afortunada persona a la que li va torcar la casa.    
  • Les fotos utilitzades per a la ilustració del text,de la Bibliteca Nacional de  España.   
  • La nota d'Unamuno prové del Llibre "Miguel de Unamuno desconocido de l'escriptor" de l'escriptor Manuel María Urrútia . 
  • Retalls de diari de La Vanguardia.
  • Gràcies a tots ells, la localització de la casa ha estat una tasca comunitària, com tot bon treball.                                       

dissabte, 4 de febrer de 2017

DECONSTRUÏNT EL MAS GUINARDÓ

Què fan els nostres polítics quan diuen protegir el nostre patrimoni històric?.

La majoria de vegades,  (només cal mirar Can Mariner o Can Fargues), el que fan és deconstruir més que no pas reconstruir i/o rehabilitar,  en nom de la futura utilitat pràctica  de l'edifici.

L'exemple més clar la dóna l'actuació de l'ultim Ajuntament socialista respecte el Mas Guinardó, observeu les fotografies, que són magnífiques,  i fàcilment  constatem que és el  finalment van conservar d'aquest edifici, pràcticament res. Ohhh és que estava en molt mal estat no havia més remei que fer-ho, contesten quan els ho tires en cara.

Es van menjar tota l'ala esquerra del casalot en rebaixar el terreny més de dos metres (ala que van haver de reconstuir més tard), va desaparèixer tota la distribució interior de l'edifici i la totalitat de la part del darrera així com i un extrem dels  seus fonaments.

Quan van aplanar els voltants del Mas Guinardó per procedir-ne a la que s’anomenà rehabilitació, quedà només com testimoni de la seva època modernista tres o quatre parets exteriors i amb prou feines una paret i mitja de l’antic mas.  "Van trobar en tallar el terreny el que eren els seus fonaments, una sitja, un pou i una mena de cova, com d’una mina d’aigua amb algunes inscripcions gravades. Tot això va ser degudament documentat i catalogat pels arqueòlegs, però ho van tornar a tapar. (recollit en el llibre Barcelona subterrània de Mireia Valls)". Què en saben els guinardorencs d'aquests troballes i del seu possible valor, res.

Personalment d'aquestes descobertes no en sabia pas res fins que vaig llegir aquest llibre, suposem que el que es cita és cert  però, què es va trobar en realitat en l'ànima del Mas Guinardó i que es va destruir  del que hi havia sota, en aras de l'optimització màxima de l'espai amb el que es comptava. Algú del departament d'arqueologia  ens ho pot dir?.

Hi ha moltes maneres de fer les coses. Que el mas s'havia de rehabilitar, evidentment però , conservant fins a l'extrem el seu esperit i la seva història. A la part del darrera de l'edifici hi havia prou espai per fer l'hotel d'entitats, i es van gastar un munt d'euros provinents de fons europeus, calia, tanta despesa, tant moviment de terres?, crec sincerament que no i com nosaltres d'altres persones del Guinardó.

En fi, des del carrer el veïnat no prenia consciència del que passava allà dins, però quan veus aquestes fotografies, fetes des del terrat d'una de les cases del voltant, t'adones del que signifiquen algunes actuacions municipals,  les destroces originades i  et venen ganes de dir, no si-us-plau, no toqueu res, millor s'ho queda un particular i en fa un restaurant tipus Can Cortada, que ha conservat tot el que d'interessant tenia l'edifici i pots contemplau-ho si demanes permís al responsable del local, això si, que sigui entre serveis sinó impossible.  

Senyors de l'Ajuntament així no, no ens agraden aquesta mena de rehabilitacions.


Fotos originals de Juanjo Fernández menys l'ultima de C. Martín
                               

dimarts, 10 de gener de 2017

Ca n'Abelló - CAN GINESTA- Barri de Can Quintana


Les cases van canviant de nom conforme apareixen nous propietaris. La que vaig conèixer de petita com can Ginesta, a principis del segle XX pertanyia  era Josep Abelló Camps,  fill del poble d’Arenys de Mar, poc més hem pogut esbrinar respecte de la seva família Abelló.

D’estil modernista, segurament es va construir cap a finals de la primera dècada del segle XX, segons hem pogut deduir per les fotografies que s’han pogut aconseguir, que no són moltes.



La casa de l'esquerra era Can Ginesta . La foto és de la la primera dècada del segle XX,   del fons Felip Capdevila, que ha estat acolorida per C. Martín.
        

L'any 1950, segons explica la seva filla Maria Dolors, Pere Ginesta Barlet compra  l'edifici i la finca, al sr. Abelló, d'ella són les fotos que seguidament es reprodueixen: 


Fotos de M. Dolors Ginesta 

Era una torre de mitjana grandària de planta baixa, primer pis i terrat amb una miranda, la façana frontal de la qual acabava per la part de dalt  mitjançant una  forma ondulada més alta cap el centre.   De imatge general quadrada, de formes harmonioses i  finestres emmarcades d’un color més clar que el de les parets de la  casa, en el primer pis disposava d’una tribuna coberta de cinc finestrals, model de balconada molt comuna en les cases modernistes de l'època, que reposava sobre la porta d’entrada, estem intentant averiguar qui va ser l'arquitecte que la va projectar.

En la seva part posterior, el primer pis acabava en una gran terrassa, que posteriorment es va cobrir i la casa es va ampliar, que donava a l’est i al jardí del darrera.



La casa per la part del darrera


Foto del cobriment de la terrassa. Foto D. Ginesta

Des de la part del darrera hi havia una vista privilegida del Turó de la Peira, donat que entre la torre i el turó no hi havia obstàcles que impedissin la vista.



Fotos de M. D. Ginesta 
Foto M.D. Ginesta






















Als titulars de les torres els agradava separar el carrer de la porta d’entrada a l’edifici mitjançant reixes i portes de ferro forjat que permetia als vianants contemplar tant la casa com els seus jardins. La gent del barri caminava pels seus carrers i admirava aquestes cases i els seus ornaments, ara mateix aquest costum ja s’ha perdut, tots el jardins es tanquen a clau i forrellat per tota persona aliena a la casa, és una pena.






Els propietaris de la casa en els anys 50 els senyors Ginesta, disposaven d’un gran terreny que en part destinaven a hort, van presentar davant l’Ajuntament un projecte que retallava en gran manera aquests terrenys, en el que volien construir un cinema, oi que sona estrany pel lloc?, doncs si un cinema.



Buscant informació sobre la casa es van trobar els plànols presentats a la fi d’aconseguir permís per fer-lo realitat. Segons el projecte de març de 1957 firmat per l’arquitecte Pedro Ricart Biot, es pretenia tancar la part que donava a Feliu i Codina i la part d’Hedilla mitjançant una paret baixa amb un reixat, segons és de veure en la reproducció de sota.










Plànols de l'Arxiu Municipal de Barcelona
                                       

La façana principal del cinema en qüestió es situaria en la part del C. Hedilla i tindria més o menys aquest aspecte


Plànols de les façanes del projecte de Cinema  del c. Feliu i Codina/Hedilla, del Museu Municipal de Barcelona.


Desconeixen el motiu pel qual finalment el projecte no es va fer realitat, el que si sabem per una fotografia de 1962 de l’Institut Cartogràfic de Catalunya, que en el seu lloc es va construir un garatge-parking, que avui en dia encara dona servei i pertany a la mateixa família, no així la part de la torre que en 1972 va ser derruïda i en el seu lloc es va construir un gran edifici de pisos.


Foto de l'Institut Cartogràfic de Catalunya de 1962.

Edificis actuals en els terrenys de Can Ginesta. Foto Google

                                                                        
 
 






dissabte, 24 de desembre de 2016

UN LLARGUÍSSIM 1938, primera part

Raquel Piquer a la seva casa del Guinardó

Records de Raquel Piquer Alsina , vida en el barri del Guinardó durant la Guerra Civil.

(Torreta de l'avinguda Mare de Déu de Montserrat  any 1934, on estan ara mateix els Laboratoris del Dr. Esteve, S. A.)


Recreació C. Martín

Encamellada sobre el seu tricicle i sense creuar el llindar de la porta del menjador, contemplava fascinada a la seva tia Rosina asseguda en el balancí, en davant i en darrera, en davant i en darrera, els ulls grans oberts i sense dir res des de que feia uns dies havia arribat aquell telegrama del Ministerio de la Guerra informant-nos-en que l'Arnau havia mort en l'Hospital de Girona.

No s'aixecava per a res, ni per a menjar, ni per a beure, ni per a fer caca o pipi i la gent gran deia que tampoc dormia, ella això no ho sabia perquè quan la seva mare arribava per la nit la posava al llit.

Tots els amics passaven per allà al menys un cop al dia, al principi dient coses sobre l'Arnau, però tots estaven tan preocupats per la tieta que va arribar un moment que de ell no en parlaven pas, tothom sortia al jardí per parlar d'ella, deien que podia morir-se.

El Doctor Gratacós venia un parell de cops al dia, l'auscultava, li prenia els pols, li mirava els ulls però ella continuava sense moure's, no deia res, sols es balancejava.
Dr. Gratacós metge del barri

Sempre que podia s'escapava per mirar-la però, quan algú dels grans la trobava allà palplantada la tornava a enviar al jardí a jugar amb el seu tricicle, que és única cosa que podia fer aquells dies. Les hores estaven marcades pels veïns quan anaven a les seves cases o al treball i aleshores li donaven de menjar.

Es colava en mig de les cames de les persones grans amb el seu tricicle entre les cames, mentre discutien dempeus en el jardí,escoltant tot el que deien i ells ni s'adonaven, com la seva tia Rosina, però diferent.

Arnau, a poc de celebrar que ella feia quatre anys, ell en feia divuit, entrava en quintes i l'enviaven al front amb la quinta del biberó. Abans d'anar-se'n li havia ensenyat la cançó del seu batalló.


Aunque venga la aviación
Va delante el batallón
De la quina del biberón.

A mi me gustan los de asalto
Por lo valientes que son
Se reunen tres o cuatro
Para matar un ratón.


En José era de asalto.

Tan sols feia dos mesos deien, no havia tingut pas temps d'entrar en combat ,  havia mort del tifus a Girona.

Composició C. Martín.
I allà estava la seva tia, en el balancí i Arnau darrera seu, amb l'uniforme que li anava gran, se li veia com a través de la boira, es va inclinar sobre la tieta i li va dir:

  • No estiguis trista mare ¿per què estàs trista?, jo estic be, no estigues trista que a mi em fa mal.

Va mirar la seva tia, va deixar de balancejar-se, va parpellejar, va emetre un sospir i posant-se dempeus va mirar el seu rellotge, es va ajustar el davantal que duia posat i se'n va anar cap a la cuina. L'Arnau se n'havia anat, així que abans no la veiessin altra cop, va donar mitja volta i se'n va anar a pedalejar al jardí.

Mirà, entre els veïns estaven en Pasqualet i l'Eduard Señan, sempre junts i que aquells dies tampoc no li feien cas i això que sempre jugaven molt amb ella. L'Eduard ja no tenia perquè anar a la guerra, havia perdut el seu braç esquerre la qual cosa era tota una broma per a ell quan li deien:

  • Quina sort que no hagis perdut el dret!

L'Eduard era esquerrà i es reia de les bones intencions de la gent.

En Pasqualet tampoc no hi havia anat donar que era curt de talla, estava en el Ministeri de la Guerra i era qui intentava treure una partida de defunció del seu pare a la fi que la mare pogués cobrar la pensió de viudedat.

De sobte la cosina Ester que havia entrat a casa en aquell moment va dir alguna cosa i tots van anar entrant, sortien de seguida, de puntes i sense dir res, pujaven l'escala cap el carrer i se n'anaven . El seu oncle Perico i l'Ester es van quedar a dins, així que tot el jardí va quedar per a ella sola i va decidir fer pastetes de fang.

Al menys tenia les seves nines retallables, li agradava molt la Betty Boo, més que no pas la Shirley Temple i les casetes retallables a les que només havia de doblegar per a enganxar-les i de tant en tant l'Ester que sempre necessitava collars i polseres noves, li deixava la seva caixa de lluentons, conques de vidre, fusta i atzabeja, a la fi li en fes de noves, deia que li agradaven molt, era divertit combinar les formes i els colors i no entenia perquè s'admiraven tant del que feia, però callava donat que d'aquesta manera la deixaven fer i si hagués dit alguna cosa vet a saber que hagués passat, hom no es pot refiar de les persones grans.

Però de tant en tant l'Ester es cansava d'ella i la duia a l'escola de la plaça Catalana (Apel·les Mestres, els locals del convent*). Allà s'avorria molt, doncs no hi havia nenes de la seva edat (cinc anys) totes estaven en les seves classes aprenent coses i quan les mestres no sabien que fer amb ella, li deien que sortís al balcó per veure passar a la gent i per aquell carrer ( Valls avui dia Llobet i Vall-llossera), no hi passava mai ningú. Així que de tant en tant li donava un disgust a l'Ester dient-li que no hi volia anar, com aquell dia que repartien xocolata i ella es va negar a anar-hi. l'Ester estava desesperada, volia la xocolata i no va haver manera humana de convèncer-la, i d'aquesta manera igual s'adonava que allà s'ho passava malament, l'Ester però era una beneita, va decidir que la meva enrabiada era una cosa de nena mimada.

Raquel Piquer . foto escola Apel.,les Mestres. Fons Piquer

Amb l'Arnau era diferent, es divertien com bojos, l'asseia sobre el manillar de la seva bicicleta i feien llargues i perilloses carreres, jugaven a indis, als dos els hi agradaven els indis i per les nits desprès de sopar, ell s'asseia al piano i tocava i cantava jazz en anglès, com en les pel·lícules, ella es feia un cabdell en el balancí i mentre tocava l'Arnau es girava cap on ella estava cantant-li no tan sols el que a ell li agradava sinó el que ella li demanava perquè eren les seves predilectes i així es quedava dormida i sabia que era ell qui la duia en braços i la colgava sobre el seu llit.



Raquel Piquer Alsina i els seus pares i amics de la casa. Fons Piquer.


Era millor que el seu pare, al que li deien Paco, perquè així el nomenava la seva mare. El seu pare també jugava amb ella però es notava que no es divertia, la feia jugar però en realitat estava absent, mai no estava amb ella, mai no el sentia a prop, com aquell dia de l'oca de cartró.

L'oca era la seva joguina favorita a casa dels avis, a on anaven tots els diumenges a menjar, l'oca estava sobre una fusta amb rodes i se la feia córrer tirant d'un cordill. A l'oca se li havia fet un forat just a prop de la fusta i dins s'ha fet un niu de escarbats, i així que ella la feia córrer sobre l'empedrat del carrer Sant Vicenç i mentre corria amb l'oca, els escarbats esverats anaven sortint sobre la marxa i un dia el pare ho va veure, primer va intentar buidar l'oca, però hi havia un munt d'escarbats, va asseure-la sobre els seus genolls i li va dir que escarbats eren dolents i que duien moltes malalties, que .... era millor cremar l'oca ja que de segur estava plena d'ous i mai no aconseguirien que no en quedés cap de viu, ella es va deixar convèncer, van fer un foc en mig del carrer i van cremar l'oca.

Paco Piquer
Però el seu pare, el seu pare no es va adonar que feia veure que n'estava d'acord, com tampoc es va adonar que el que era divertit de veritat de l'oca eren els escarbats, com persona gran que era es va quedar molt satisfet pensant que havia guanyat, així que tampoc s'adonà de la poca gràcia que li feia veure que mentre l'oca cremava saltaven els escarbats que quedaven socarrimats pel foc.

Però l'Arnau i el seu pare se'n van anar a la guerra i cap dels dos no va tornar.

No sabia que havia passat amb el seu pare, desaparegut li havia dit el seu oncle Ricard, només sabia que quan se li va acabar el permís i la mare per la nit va sortir a acomiadar-lo al replà de l'escala, sota aquella bombeta grogosa i ella mig amagada darrera les faldilles de la seva mare, també va sortir la veïna del costat a dir-li adéu i quan va sentir que la porta del carrer es tancava, la seva mare va dir,


- No sé Pepita, tinc el pressentiment que no el tornaré a veure.






























  • Escrit de Raquel Piquer traduït al català per Carme Martín. Foto del grup de la família Piquer-Alsina,  Fons de Raquel Piquer






divendres, 23 de desembre de 2016

SALVEM EL QUE QUEDA DEL TORRENT DE LLIGALBÉ




SALVEM EL QUE ENS QUEDA DEL TORRENT DE LLIGALBÉ I EL CAMI DE LA LLEGUA AL BAIX GUINARDÓ



El topònim Lligalbé potser és un dels més antics del Guinardó, així el trobem anomenat en un document de l’any 1147. El seu nom surt citat com a denominació d’un lloc, pensem que d’una gran extensió de terres, més o menys al voltant del carrer Lepant amb la Ronda Guinardó que és possiblement on estaria el mas del qual agafava el nom, encara que aquest fet no està confirmat.

El que si ens ha arribat és el nom del Torrent de Lligalbé que baixava de la muntanya per davant de la Casa de les Altures, actual seu del districte Horta-Guinardó, i que travessava la Ronda del Guinardó seguint durant un revolt el conegut camí de la Llegua, per després continuar baixant paral·lel al carrer Lepant i Padilla i arribant a l’actual carrer Bergnes de les Cases nucli de població del més antics del Baix Guinardó.



Miraculosament ha arribat fins als nostres dies una part del Torrent de Lligalbé, tot i que acabem de perdre un revolt molt interessant en el moment que coincidia amb el camí de la Llegua, ocupant aquest espai públic i de pas la construcció privada d’una residència de gent gran. Aquest fet ha produït el tancament no només d’aquest antic vestigi d’un torrent si no també una part del que quedava del camí de la Llegua. Aquesta agressió al patrimoni cultural del barri també ha afectat el que havia estat el centre Estanislau Kostka, un lloc d’esbarjo i recolliment dels nens del barri durant el franquisme, un espai que va servir per formar persones quan la dictadura no oferia ni tan sols escoles públiques en aquesta zona, exceptuant el col·legi Bisbe Irutita en els edificis de l’antic Hotel Casanovas i que avui porta el nom de escola Mas Casanoves.

Aquesta part del Baix Guinardó propietat de la família dels Boné, que havien ocupat una gran part d’aquests terrenys des de fa més d’un segle i que en els últims anys van mantenir un litigi amb l’Ajuntament, han estat venuts finalment a una immobiliària. A partir d’ara el manteniment d’aquesta zona tal i com ha pogut arribar fins avui, per les noticies que ens arriben, té els dies comptats. Seria una llàstima perdre un patrimoni tan important per la història del barri i de la ciutat. Un passatge que finalitzava en el Torrent de Lligalbé i el camí de la Llegua, enderrocat en part quan es va obrir el carrer Lepant, encara porta el nom dels Boné.

Recentment la caiguda d’una paret en el petit tros que encara es pot veure del Torrent de Lligalbé, ha deixat al descobert una caseta d’algun pagès que fa seixanta o setanta anys el feia servir com a granja d’animals a la vora d’aquest significatiu torrent. En aquesta caseta es poden veure pells d’animals penjant de les bigues de fusta, estris i aparells dels cavalls i altre bestiar, un safareig i altres testimonis d’un temps passat, una època en la que estaria bé poder conservar i recuperar la nostra memòria més recent.




No només es interessant aquesta caseta si no també altres elements que formen part d’aquest conjunt, així la casa que fa cantonada en el mateix Torrent de Lligalbé amb el camí de la Llegua i on de petits havien vist gallines, conills i ànecs córrer per allà com si estiguéssim en mig del camp. És justament en aquesta cantonada que es troba una de les pedres més enigmàtiques i significatives de la zona, segurament servia d’advertència per els carruatges per tal de no ensopegar i danyar la casa. Les seves inicials gravades “TJU”, sense que podem saber el seu significat, afegeixen un misteri encara per resoldre.




Seria del tot incomprensible que aquest paratge, un símbol de la història de la nostra ciutat, desaparegués per sempre sense deixar el testimoni per a les generacions futures, seria una mica perdre la nostra identitat d’un barri, el Baix Guinardó, que lluita per tenir la seva. Només pel seu bonic i emblemàtic nom s’hauria de mantenir en el nomenclàtor de la ciutat.



Aquest escrit vol ser un crit d’atenció per què tots plegats, veïns, associacions i responsables municipals, fem junts una forta pressió per poder conservar aquest conjunt històric, i que finalment resti com un testimoni d’un passat en la recuperació de la nostra memòria.



Carles Sanz