diumenge, 26 d’abril de 2015

CAN MARINER , història resumida d'una gran masia


Ningú que ha nascut a Horta o que hi ha viscut molts anys, pot imaginar el carrer Horta sense la Masia de Can Mariner, de fet el carrer que era un torrent, es va obrir en terres d'aquesta masia.

Can Mariner en 1914. Foto de l'Estudi sobre la Masia del CEC.

Quan jo era molt jove, pujar pel carrer del vent amb cotxe era tota una proesa i encara es podien admirar els jardins que arribaven fins el carrer Chapí, abans carrer de la Combinació.

La masia des del carrer del Vent als anys 70 i les plantes del seu jardí


Els jardins contemplats  des del carrer Chapí anys 70, 

A més de la masia pròpiament dita, a la dreta es conservava la casa de la dida on vivien les nodrisses, i a la part de davant queia radiant sobre les cotxeres (les portes de les quals estaven sempre bombades i plenes del cops dels cotxes que s'hi encastaven) una "buganvília" que l'Ajuntament quan va fer les obres per encabir-hi la biblioteca en l'edifici de la masia, es va carregar entre moltes altres coses.

Biblioteca de Can Mariner el dia de la inauguració. No hi ha color.

En fi, crec que es nota prou que a mi personalment no m'agraden les obres que s'hi han fet en l'edifici i els seus voltants, donat que tan sols ha quedat el vestit d'una masia mil·lenària, despullant-la de tot el que configurava el seu interior ple d'història.

Les parets que eren de pedra de la contrada, les han arrebossat totes, quan el que preval quan es rehabilita un edifici històric, és que es puguin contemplar les parets tal com eren; ha desaparegut el jardí, que era molt maco, han ensorrat la casa de la dida, repeteixo, tan sols han deixat la imatge de la masia per donar la sensació que continua on sempre però, en realitat només hi queda el fantasma del que va ser, una de les més importants en la seva època de Barcelona.


Fotos de principis del s. XX .Foto de l'Estudi sobre la Masia del CEC

Foto de l'Estudi sobre la Masia del CEC

Foto de l'Estudi sobre la Masia del CEC
Les primeres notícies escrites de la masia es tenen de 1516, d'aquesta època deu ser una finestra de llinda calada i dibuix gòtic, que encara es conserva en la façana que dóna al carrer Horta, dels pocs distintius que han sobreviscut a la última intervenció.

Foto de l'Estudi sobre la Masia del CEC

La façana principal orientada al migdia tenia aleshores una porta d'arc adovellat i tres finestres d'estil gòtic al pis superior. Aquestes finestres es van convertir en balcons i la porta va ser renovada l'any 1788. en temps de Josep Mariner l'últim terratinent ocupat en el conreu de la terra.

La masia tenia tres plantes, la primera havia estat pels treballadors i per les eines del camp, la segona planta on hi ha les habitacions i una gran sala per a les festes socials i de convivència i la tercera les golfes. A més hi havia una petita casa adossada que era la casa de la dida, que ha sobreviscut fins fa pocs anys.


Enderrocament de la casa de la dida

Dit això, farem un breu repàs a la seva història que juntament amb la de Can Cortada, configuren la dels inicis de la història del poble d'Horta.  

Feia temps que els senyors de Can Cortada lluitaven perquè es donés el títol de parròquia a l'església de Sant Joan, però no ho aconseguien degut als pocs “parroquians” i bens que tenia la Capella.

Decidits com n'estaven d'aconseguir-ho, el principal era fer créixer el número d'habitants de la contrada i dotar-los de nous bens, així que els Orta “lloaren, concediren i donaren a Bernat Ferrer, fill del “quoddam” (afillat ?) de Pere Ferrer i a sa muller Guillermina, i a tots els successors, el mas “Fàbrica” que va passar a dir-se des de aleshores “Mas Ferrer” i avui “Can Mariner”. 

Des llavors no solament era la casa d'Orta qui feia “delmes” a la Capella de Sant Joan, sinó que també el Mas Ferrer li proporcionava grosses entrades de blat i fruits de tota mena pel nombre creixent de pagesos i soldats que habitaven els dos masos, i amb l'ajuda del rector de Sant Genís del Agudells, fou possible el nomenament del primer rector de la parròquia de sant Joan que fou Guillem Feixes el 2 de juny de 1260.

Aquesta va ser la gestió primigènia del que desprès es convertiria en el poble d'Horta, en poblar-se oficialment la masia de Can Ferrer (avui Can Mariner), els seus pagesos i treballadors, deduïm  que van construir els seus habitatges al que  desprès seria el nucli principal de població, és a dir, prop de la masia, ja que no tots podien viure en el mateix edifici que els senyors.

Normalment els pobles es basteixen al voltant de parròquies, al menys pel que fa al nostre país, motiu pel qual crida l'atenció que el nucli habitat principal d'Horta es bastís al voltant de la plaça de l'Ajuntament i estigués tan allunyat de la parròquia del poble la de Sant Joan al final del del carrer gran d'Horta, de fet els habitants del centre molts cops anaven a missa a la Capella de la masia de Can Gras, a la mateixa plaça del consistori.

La Rambla Cortada (avui Carrer Campoamor), no es va bastir fins l'ultim terç del segle XIX, quan es van començar a construir les torres dels estiuejants, per tant, el carrer naturar per accedir a l'església antiga de Sant Joan era el carrer Major d'Horta, antic torrent i camí Ral de Valldaura i d'allà fins els centre, hi havia un bon tram i el camí no era pas fàcil i  feia pujada considerable, és a dir que la parròquia fins a finals de l'indicat segle, no estava pas  tan l'abast del habitants del nucli del poble.

Tornem a la història de la masia, malgrat ser en el seu moment, juntament amb la casa dels Orta, una de les cases amb més poder de la vall, perderen relativament aviat les seves terres en favor de l'església i d'altres famílies poderoses, per motiu d'un seguit de contrarietats i malalties.

Els Orta perderen les seves finques cap a 1505 i els Ferrer, vengueren les finques a Anton Ventura de Can Sabastida i d'aquest passà als Mariner de la Plaça.

Les terres de la casa Orta arribaven en temps fins el que seria en 1553 la plaça Major del poble (avui Santes Creus).

Els Mariner arriben a Horta des de Sant Genís del Agudells a la fi d'ampliar els seus dominis, i les ampliaran primer pel casament amb les filles de can Querol, aleshores Saladriga, d'Horta, i de Can Basté de Vilapicina, cap a  1822.

En 1870, últim hereu de Can Mariner parcel·la la finca en petits solars edificables, amb la condició que les cases fossin més baixes que la masia.

L'últim descendent dels Mariner Hermenegild Mariner i Cuyàs de Bosch,  mori l'any 1874, als 65 anys. En traspassar no va deixar cap hereu baró, doncs els seus fills van morir abans que ell, així que l'herència passà a les seves filles, fins que la van vendre l'any 1940 als últims propietaris els srs. Blanchart.

La darrera filla dels Mariner Montserrat Mariner i Lazzoli, va morir als 99 anys l'any 1981.



Evolució de la masia




Nota: El delme, del llatí decimum (desena part), és un impost o cens del deu per cent sobre la collita dels camperols destinat a assegurar el manteniment del clericat i ... 





  •  Informació històrica basada en el llibre de Desideri Díez "MASIES D'HORTA".
  •   Algunes de les fotos del estudi sobre la masia del CEC.
  • Per a més informació sobre la masia compreu l'ultima revista de EL POU, que en parla.

dimarts, 14 d’abril de 2015

CASES PER A OBRERS de La Caja de Ahorros y Monte Pío





Molt de vosaltres haureu passat un munt de vegades davant d'aquestes cases que hi ha al Passeig de Maragall i no en sabeu la història.




les mateixes cases per la part de darrera



Aquestes cases són ni més ni menys que les que apareixen en aquestes fotografies de la primera dècada del segle XX, quan s'acabaven de construir, solitàries en mig del camp, mal comunicades amb el centre i quasi a la frontera del Guinardó de l'època.

Per aconseguir-ne una s'havien d'acomplir una sèrie de requisits:



Les bases per accedir a una d'aquestes cases destinades a "obrers" amb llibreta oberta a la Caja de Ahorros y Monte Pio de Barcelona, s'havia de tenir a la Caixa un saldo no inferior a 1500 pessetes de l'època.

Ser cap de família, amb o sense fills, es podia considerar cap de família la persona que tingués al seu càrrec pares d'edat avançada o avis, encara que aquests siguin aptes per treballar i ajudin a les càrregues familiars.

S'havia de pertànyer a la classe modesta o treballadora. Fruir de renda o pensió i aquesta fos mòdica i notoriament insuficient per sostenir la família.

Tenir feina era indispensable, tota mena de "treball honrat", ni que fos manual..

Aquestes cases eren part d'un projecte major que incloïa onze cases al carrer Mascaró (que en aquells moments no era ni carrer doncs no estava urbanitzat), sis al carrer Prats i Roquer (actualment Marquesa de Caldes de Montbuï i sis més a la Carretera d'Horta. Aquestes cases també tenien preus diferents segons la seva grandària, hi havia de més petites com les del carrer Prats i Roquer (encara en queda alguna) i d'altres amb planta baixa i pis




Les cases vistes des de la part de dalt  foto de AFB

Les mateixes cases però ja no tant solitàries
El mateix indret ara mateix

Segons explica La Vanguardia de l'època, les va construir La Caja de Ahorros i el Montepío de Barcelona (antecessora de la  CAIXA DE BARCELONA),  "para  paliar necesidades de la classe modesta i trabajadora", això si, classe treballadora que guardava els seus centimets en la indicada institució.


Continuant amb la crònica del digne diari, té també la seva gràcia l'última frase del periodista que segueix la notícia, segons el qual "Es digno de todo elogio la iniciativa del Montepío de Barcelona, porque con ella se estimulará  en alto grado el amor al ahorro en las clases obreras", és a dir, el obrers no estalviaven llavors no pas perquè no poguessin pas fer-ho sinó perquè no en sabien,  fins que el Montepío els hi ho va ensenyar a fer. SIC.

Aquest, doncs, és uns dels trets que destaquen més en la primera dècada del segle XX, l'aparició de les primeres cases fetes per cooperatives i entitats de crèdit, que eren els precedents dels gran grups d'habitatge de promoció pública que, al anys cinquanta, havien de ser una característica de la zona. Ens referim als primers conjunts de casetes acollides a la primera llei de cases barates que es va promulgar a Espanya en 1911, sota la que es van construir en terrenys com el del conjunt de cases per a funcionaris al carrer Naves de Tolosa i carrer d'Artemisa, aquestes últimes encara dempeus..

Així doncs, la Caixa d'estalvis i Mont de Pietat de Barcelona va contribuir intensament en la urbanització de tot aquest sector quan va bastir en 1918, cases pels seus imposants. El primer grup de cases es van situar  molt a prop del al recent obert passeig Maragall, concretament al carrer Mascaró.

Planol original de les cases de 1911


Es tractava d'un grup de casetes unifamiliars projectades per l'arquitecte Enric Sagnier (del que ja n'hem parlat en l'entrada que correspon al projecte de l'església de la Mare de Déu de Montserrat), acollides a la llei de cases de 1911, d'accés diferit a la propietat.

Els anys següents, La caixa va continuar les seves activitats i en 1920 va construir trenta-sis casetes al Passeig de Maragall, encara carretera d'Horta.






  • Informació de l'època extreta del llibre URBANITZACIÓ MERIDIANA de Mercè Tatjer, editat per la Generalitat de Catalunya.
  • Fotos de la urbanització i plànol cedits per Carles Baixeras, un dels veïns de la zona



dimarts, 24 de març de 2015

CAN SELLÉS - torre senyorial

Qui no ha passejat entre aquestes boniques casetes i no ha sentit una punxada d'enveja pels veïns que poden gaudir d'una casa a la ciutat de Barcelona?. Qui no s'ha preguntat i com és que es van bastir aquestes cases precisament en aquest indret i en terres de qui és van fer?.


La urbanització Meridiana no fa masses anys

Les cases que conformen el que es coneix com Urbanització Meridiana pertanyien a la finca de Can Sellés, una magnífica masia situada en el que ara és el carrer Espronceda entre Juan de Garay i Pare Claret. Els Terrenys els va comprar la Falange Tradicionalista i de les Jons en 1941.

Can Sellés era un castell més gran que la Torre de Fang, amb uns gran soterranis en forma de quadres o gran sales amb voltes que eren en època d'en Serrallonga (el bandoler), el qual, segons la veu popular, fins i tot n'havia estat el propietari.

Segons una de les escriptures l'edifici constava  "pajar, era, terrado o otras dependencias. En un plànol de l'alineació de la Meridiana de 1936 hi ha marcades unes "barraques" i l'existència d'una bassa i d'un safareig.

El l'època del seu enderroc en 1941, can Sellés ja no tenia gairebé cap funció agrícola, tan sol un trocet d'hort que conreaven els llogueters que hi vivien i diverses figueres, una d'elles de la varietat coll de dama tenia el tronc de la qual era tant gran que ni entre quatre persones podien rodejar el seu tronc. També hi quedava un molí per extreure'n aigua.


Torre Sellés segons un dibuix de Lola Anglada

També existia en la contrada deu casetes bastides cap els anys vint que havien estat ocupades per murcians que desprès van anar a treballar al túnel del tren. Ja a prop de la Meridiana es trobaven set casetes més de planta baixa i pis propietat de la firma Santiveri que les tenia llogades. Segons s'ha pogut comprovar, en 1930 estaven ocupades per famílies procedent majoritàriament de Granada , Múrcia i Almeria.

dibuix de Ramon Badenes


L'edifici ja havia perdut tot el seu aire senyorial, i si bé era propietat dels descendents de Carles Morenés i de Tord, baró de les Quatre Torres, el propietaris no s'acostaven gairebé mai per l'indret i estaven representats pel procurador el sr. Caimel i 'administrador de la finca que també vivia en la part de la torre Sr. Manuel Llobet.. En l'edifici hi vivien també diverses famílies que es repartien els diferents espais interiors.



Foto del CEC.

Torre Sellés entre els 30-40 del segle XX



Existeixen alguns testimonis gràfics de com era la torre Sellés, un que correspon a un dibuix de Lola Anglada, fet molt possiblement a principis del segle XX que ofereix una bella imatge idíl·lica vuitcentista de l'edifici, reproduïda en els anys cinquanta en el llibre Visions Barcelonines de Francesc Curet, que respecte l'edifici assenyala que Can Sellés era una construcció de caràcter, senyorial, com ho era la Torre de Fang i una de les masies més antigues de Sant Martí de Provençals., fent una descripció acurada amb les paraules següents “Can Sellés té una majestuosa presencia i constitueix un dels exemples que més imposen de l'arquitectura rural catalana, tot és sobri però noble i ponderat, aquesta vasta construcció té aire de castell especialment en la part més antiga, la de l'esquerra. A Can Sellés es remarca ostensiblement el pas de dues èpoques distintes.

Forma dos cossos, el de l'esquerra, al que he al·ludit té els murs i a la torre robusta es merlats i correspon a un estil romànic o postromànic, si fos certa la suposada estada del nobles provençals en aquest indret no vacil·laríem en atribuir-los l'elecció del que pot qualificar-se de palau. La construcció que segueix a la dreta i que s'endinsa una mica per deixar ben visible la torre antiga, data possiblement del segle XVI i contrasta pel seu to lleugerament agrisat amb el color que tira a rosa de la torre veïna.

La documentació més antiga que hem trobat data de mitjans de segle passat però també dona alguna referència anterior que ens porta cap a mitjans del segle XVIII. En un document de 1869 la finca és descrita com una heretat “coneguda com Can Sellés”, situat al terme de sant Martí de Provençals, amb un us agrícola, part vinya i part horta amb terra campa. La finca es dividia en parcel·les i s'entenia sobre l'indret conegut com sota casa Guinardó, al nord est del torrent de la Guineu que baixava des del cim de la muntanya sobre el que està actualment el barri del Guinardó, fins a les terres de Can Ros

Una part de les terres estava travessada per la via del tren de Barcelona a Saragossa i s'estenien cap el sud-oest fins arribar al Rec Comtal, endinsant-se en el barri del Teulat.

La propietat de Can Sellés provenia de dos nobles hisendats, Francesc de Tord i de Granollachs i Joan Sellés i de Rosell, el qual, entre 1725 i 1764, havien establert vinculacions amb les terres del mas, segons les quals quedaven exclosos i privats de l'herència els seus descendents que rebessin ordres sagrats o fossin professors de religió. En 1835, la propietat estava en mans d'Antoni Tord de Sala el qual, un cop suprimida la vinculació anterior gràcies a la llei de desvinculació va establir la successió a favor dels seus fills per ordre de progenitura i la propietat va passar per tres dels seus set fills, com cap dels germans grans va tenir descendència, finalment la propietat va passar en mans de la germana Antonia, casada amb Carles de Morenés i Cassador. En morir aquest últim va dividir la finca en part indivises entre els seus fills i nores, tots ells hereus amb títol nobiliaris. Finalment Ramon Morenés i Garcia Alesson, que era baró de les Quatre Torres, comte de l'Asalto i Grande de España des de 1920 i en residències distribuïdes entre Madrid i Navarra, va ser qui va vendre la finca en 1941 a la Delegación Nacional de Sindicatos.

La urbanització Meridiana quan es va construir i poc després

Al nou barri, van venir a viure majoritàriament gent immigrada , només un terç dels residents eren de la ciutat de Barcelona. Entre el que venien de fora de Catalunya destaquen els nascuts a l'Aragó i de les dues Castelles, La Rioja i de la Comunitat de Madrid, i dins d'aquesta última destaquen les persones nascudes a Madrid capital i els nascuts a Andalusia oriental, van constituir els grups més nombrosos entre els primers residents. Molt d'ells eren funcionaris – mestres, militars, policies- que eren els immigrants més recents.

L'accés a l'habitatge va ser gestionada per l'organisme promotor, l'Obra Sindical del Hogar. Una gran part d'habitatges, sobre tot les torretes van ser de “ lliure disposició de l'esmentat organisme”, que les va distribuir entre persones recomanades per algun conegut dels directius.


La Torre Sellés més o menys on hi era



dimarts, 17 de març de 2015

CAN ROBINSON - un personatge singular.


El Sr. Robinson, ningú no el va nomenar mai pel seu nom verdader, vivia al carrer Telègraf, cantonada amb l'avinguda Mare de Déu de Montserrat, per la part de muntanya,  en una casa que, sinó recordo malament, era de fusta pintada de color blau, el que ara es descriuria com una humil barraca de fusta.

El propietari segurament era un romàntic amant de les aventures  motiu pel qual es fa construir o fer construir una casa de fusta on viure i mantenir un negoci de venda de begudes i menjars al que li va posar un nom escaient per una barriada que a principis de 1900 era un lloc llunyà i solitari on hi havia poques cases com és el de ROBINSON.

Ja existia en 1904, quan es va organitzar la primera festa Major del Guinardó al carrer Dos Rius (ara Av. Mare de Déu de Montserrat, tal com es pot comprovar pel rètol que apareix darrera el arbrat de l'esquerra de la foto de sota, es pot dir que va ser un dels primers establiments de la zona

Primera festa major 1904. Foto. família Escardívol

En la dècada dels vint, data de la foto següent, els seus propietaris  pel que es pot llegir en la façana , oferien "comidas i vinos", sobre la porta d'entrada el nom de l'establiment gravat en la fusta. En la porta podem veure el propietari amb un sifons a la ma i un davantal blanc, l'acompanyen canalla del carrer i uns senyors de pas amb la gavardina penjada del braç que molt possible, van fer una aturada a la fi de prendre's alguna beguda.


Can Robinson. Foto. Família Cabrero

Les seves filles cosien per a la gent del barri i tenien les finestres que donaven al carrer obertes i mentre anaven cosint  xerraven  amb les veïnes que hi passaven.

Foto família Renom. de la dècada dels quaranta
En la foto de dalt a la dreta, ja dels anys quaranta, can Robinson encara existia però ja només era un habitatge particular.

El Sr. Robinson tenia un petit hortet i va ser famós perquè va arribar a cultivar una col que va ser l'admiració de tot Bacelona, tanmateix en Del Arco gran periodista i cronista de l'època (estem parlant dels anys cinquanta del passat segle), li va fer una entrevista on es parlava de  l'extraordinària col .


Una de les filles Renom, apareix en la foto assenyalant la col.

La verdura en qüestió va ser visitada per propis i estranys i va ser tot un espectacle en l'època.

No recordo exactament l'any en que va desaparèixer aquest característic i curíòs establiment però calculem que va ser en la dècada dels cinquanta, en el seu lloc es va construir un edifici de pesos que escara hi és.

Can Robinson estava on esta aquest edifici 

Tot i haver passat un munt d'anys i que aleshores jo era un marrec de poc més de quinze anys, encara avui recordo aquest curiós personatge veí del meu carrer.




Joan Caldentey



dimecres, 11 de març de 2015

FEM BARRI, reivindiquen, assistim als actes que es programen

Coses com fer un llibre conjuntament amb el veïnat fa barri, el llibre és com el carnet d'identitat d'un punt de Barcelona que fins ara no s'havia presentat en societat.




La reunió d'antigues famílies del Guinardó i veïns en la festa de la presentació del primer llibre sobre la història del Guinardó, també fa barri.







Tenir cura dels nostres edificis històrics, fer sentir la nostra veu a tort i a dret a la fi que els polítics prenguin nota de les nostres reivindicacions, també és fer barri.





Assistir a les festes de les entitats i compartir els actes que es programin, també és fer barri


Fotos de Lina Huélamo



El proper dia 14 de març al carrer Xiprer la Cooperativa Rocaguinarda presenta una mostra de les seves activitats relacionades amb el medi ambient




La Plataforma Salvem Torre Garcini hi participarà amb una taula on podreu trobar pancartes i xapes reivindicatives, us hi esperem, ENTRE TOTS ACONSEGUIM EL BARRI QUE VOLEM I AL QUE EN TENIM DRET.