dijous, 26 febrer de 2015

PETITA HISTÒRIA DE LA FAMÍLIA MERCADER

El avis Mercader-Camps vivien al carrer Nàpols perquè tenien una fàbrica de midó a la vora i també una de tints i aprests al carrer Dos de Maig, prop de l'antiga fàbrica de cerveses La Bohèmia, desprès coneguda com Damm


Fàbrica de cerveses La Bohèmia - Avui Cerveces DAMM

A la casa d'Horta s'anava a estiuejar. Quan la van comprar era una casa de planta baixa antiga, allà és on vam començar els seus estius entre 1915 i 1918.

A la porta de casa. Foto família Mercader

Entre 1922-23 van modificar tota la casa amb tota mena d'avenços de l'època, calefacció inclosa


La casa de l'esquerra es can Mercader. Foto de la AAVV d'Horta.


La família Mercader hi va anar a viure definitivament el 1923. Xavier Mercader Camps, va ser últim fill que els Mercader van tenir al carrer Nàpols, els altres fills ja van néixer ja al carrer Chapí.


Foto familiar de la família Mercader

Van ser nou germans, aleshores les famílies acostumaven a tenir molts fills perquè alguns, desgraciadament, no arribaven a grans.

Al cap d'un anys varen tornar a ciutat, al carrer Gravina i la casa d'Horta va quedar tancada.

Quan Xavier Mercader i Teresa Terrats, es van casar van anar a viure al carrer Campoamor. Ella era filla d'Horta i quan la casa se'ls va fer petita, van demanar als avis Mercader si podien tornar a viure a la del carrer Chapí i allà que es va traslladar la família Mercader -Terrats cap a 1953-54.

Àvia Mercader pel. c. Horta
Com ja s'ha comentat, el avi Mercader Fàbregas era un fabricant que tenia una fabrica del tints que estava situada al carrer 2 de Maig davant la cerveseria Damm, aquest era el seu negoci principal i en tenia un altre de midó al carrer Nàpols.
Desprès de ser cremat
Era molt creient i estava afiliat a la Lliga, però allà el tenien per un empresari roig o comunista, per la seva sensibilitat social.

Durant la guerra, els mateixos treballadors, que per la seva filiació anarquista sabien el que feien els piquets, van salvar-lo repetidament de que se l'emportessin de nit, i van acabar fent piquets de guàrdia a les nits davant la porta de casa seva.

Durant la Guerra Civil es feien misses els diumenges a les golfes i també representacions dels Pastorets, és a dir, que feien a vegades de parròquia clandestina.

També s'hi van amagar uns monjos de Montserrat que eren parents. A casa eren una família molt religiosa. Com que les monges i frares estaven acostumats a caminar en cadència pels claustres amb les mans al davant, alguns membres de la família (llavors molt joves), passadís amunt i avall de la casa, els ensenyaven a caminar normal per la ciutat sense cridar l'atenció.

Al jardí hi havia una font monumental amb un petit estany que tenia ànecs i tot. Més tard es va adequar perquè s'hi poguessin banyar els fills.




Hi havia també uns galliners i un safareig amb caldera per escalfar l'aigua.

A la casa en temps passats hi havia hagut tres minyones que vivien amb la família, un jardiner i una senyora que venia a cosir la roba.

La família tenia molta relació amb el Centre Parroquial dels Lluïsos, on l'avi Mercader havia estat president i també president de Càritas.


Catifa de Corpus al c. Chapí

Família Mercader al balcó de casa seva per Rams anys 60










Aleshores hi havia molta relació amb altres famílies del voltant i molts varen emparentar. S'organitzaven moltes activitats ( lògicament encara no existia la tele), es feien sortides pels voltants, es visitaven cases, s'organitzaven festes.



Les noies anaven a escola a les Dominiques d'Horta i els nois a Escoles cristianes com la Salle Horta i desprès al SAFA.

La senyora Mercader explicava que al costat de casa seva, allà on més tard va ser noviciat de les salesianes, hi havia una casa que de l'anomenava cal Negre, on hi vivia un senyor que havia fet fortuna a l'Àfrica i quan va tornar ho va fer amb alguns criats negres, circumstància molt peculiar i estranya per la gent d'Horta.

La canalla de la família Mercader - Terrats feia molta vida al pati, donat que tenia tretze fills. La senyora que anava a cosir la roba els vigilava. Jugaven molt, les golfes també era un espai de joc.


La família dels Mercader vivia a Barcelona però la de la senyora Mercader, els Terrats, eren tots d'Horta. Dues germanes seves al carrer Rectoria i altres al c. Salses, els avis Terrats al carrer Canigó amb dues germanes que hi vivien al costat i un germà a la torre de dalt del Carrer Campoamor, les reunions familiars, que eren moltes, es feien a la casa del carrer Chapí.

La unitat física de la família a la casa d'Horta va conèixer un degoteig de forma natural, matrimonis i fills que per una o altra raó van a buscar-se el seu propi camí en la vida, fins que la senyora Mercader es va quedar sola en la gran casa en l'any 2000, degut a la mort del seu fill Oriol que vivia amb ella, bé, sola realment no estava, ja que al pis del mig i al de dalt de tot hi vivien dos nebots fills d'una filla.

Fins en dia de la seva mort el dia 29 de gener de 2007, la senyora Mercader hi va viure a la seva casa del carrer Chapí, els nebots encara s'hi van quedar fins que van marxar pensant en l'eventual venda de la casa. Els fills hi passaven sovint a fer feines de manteniment i jardineria.

De tant en tant encara es feien trobades familiars per Sant Esteve, i d'altres menys estructurals, i els nebots hi organitzaven cosinades.

La casa es va acabar venent el 2013 a un veí del barri i un tros de la vida del carrer Chapí es va aturar.





  • Fonts informatives família Mercader. Fotos del fons familiar.





dijous, 19 febrer de 2015

TORNEM AMB L'ANTIC POBLAT IBÈRIC I LES BATERIES ANTIAÈRIES del Turó de la Rovira.

De tant en tant al nostre Ajuntament li agradar pujar al Turó de la Rovira i remenar el cim, ara el motiu és fer un museu sobre la memòria històrica on hi ha les bateries antiaèries i deixar-ho decent perquè els turistes es tornin bojos fent fotos de Barcelona.

Fotos de l'ultima excavació. Juanjo Fernánez


Des de que en 1931 l'arquitecte Josep Danés, persona interessada en arqueologia, voltant per la masia de Can Baró va trobar fragments de ceràmica en terrenys situats més amunt de la masia, que la intervenció més o menys afortunada de l'Administració de del Museu d'Arqueologia a lcim del turó no ha parat.

En Danés va publicar la teoria que en el cim podien haver les restes d'un poblat ibèric, en el diari "El Matí" el 14 d'octubre de 1931 i l'article es titulava “La Muntanya Pelada de Barcelona. Una dada sobre el problema ibèric”.

Sobre les mateixes dades l'arqueòleg i geòleg Josep Colomines i Roca, estudiava un terreny que hi havia darrera l'Hospital de Sant Pau on s'encabia l’excavació arqueològica d’una necròpolis tardo romana, que també ha desaparegut recentment del barri, a rel de la construcció de la Ronda del Guinardó.


Veïns del Guinardó tafanegen la feina dels arqueòlegs l'any 1931

Fent-se ressò de l'article que en Danés havia publicat en El Matí, va decidir pujar muntanya amunt i fer-hi prospeccions sobre el terreny.

Va fer una senzilla rasa en la part més oriental del turó de la Rovira que no estava edificada i va descobrir una sèrie d'elements que va considerar prou importants i es va decidir a estudiar el cim més a fons.

El 1932 va començar la primera campanya d'excavacions promoguda pels Serveis d'Investigacions Arqueològiques de la Generalitat. Els treballs van durar tres mesos i es va poder delimitar l'extensió del poblat ibèric que ocupava el cim de la muntanya.

També es van trobar 44 sitges per guardar productes per l'alimentació del poblat o una possible necròpolis, tot plegat ocupava una superfície de prop de 22.500 metres quadrats. Es suposa que el recinte tenia dues funcions, la de protegir les cases dels seus habitants i la de mantenir guardat el bestiar.

Sitges del poblat ibèric del Turó de la Rovira

La importància d'aquest jaciment arqueològic radica en la seva proximitat amb la ciutat de Barkeno o Barcino, segons l'època, fos el més ric en troballes o restes de tots els poblats localitzat en d'altres turons propers a la ciutat (Putxet, Peira, Montjuïc, Montcada) i dóna una idea de l'organització del territori anterior a l'època romana.

detall d'un peça de ceràmica

Dins les sitges amb un fondària que oscil·lava entre els dos i tres metres, i metre, metre i mig d'amplada, es van trobar diverses peces d'àmfores, petits vasos, ceràmica tornejada i fins i tot l'esquelet d'un ase però, cap resta humana per la qual cosa es dona per segur que el jaciment tenia més de rebost que no pas de necròpoli.

Peces trobades al Turó de la Rovira

Les peces trobades formen part del fons del Museu Arqueològic de Barcelona i del Museu d’Història de la Ciutat de Barcelona, segurament dormen en algun dels magatzems que l'entitat en disposa, això si degudament catalogat. Una pena perquè cap dels veïns de la zona no els podrà contemplar mai.

Des d'aquí torno a reivindicar la necessitat de petits espais on encabir les peces arqueològica que formen part dels nostre passat històric que han estat trobades en els barris del districte.

Desprès d'aquesta actuació l'espai en qüestió, de cop i volta es va veure immers en mig d'una maleïda guerra, i el passat ibèric que dormia tranquil·lament els son dels déus, el va despertar el desagradable so de les bombes i pel fet que les autoritats de l'època, que no tenien temps per pensar en ruïnes històriques, hi van construir a sobre les bateries antiaèries.

Autor desconegut
Autor desconegut

foto de l'Arxiu Nacional de Catalunya






























Gran part del patrimoni se'n va anar en orris, desprès si van sumar els edificis que s'hi van construir a sobre i al voltant que van utilitzar moltes de les pedres de la muralla ibèrica per a la seva construcció.

El cim va quedar de nou oblidat fins que als seixanta una munió de gent que necessitava habitacles el va envair de nou i s'hi van construir barraques.

Foto d'autor desconegut

Foto AAAVV de Can Baró

Foto del Patronal Municipal de la Vivenda 

Els habitants de el nucli de barraques no disposaven del mínim per viure en condicions ni aigua corrent, ni carrers decents, ni llum elèctrica, ni edificis dignes .

A base de molta reivindicació l'Ajuntament hi va fer posar algunes fonts perquè disposessin d'aigua corrent i els va fer arribar la llum, només ells saben el que van passar allà dalt.

Finalment amb l'arribada de les Olimpíades l'Ajuntament els va desallotjar, la imatge no era la més adequada per una ciutat que volia semblar moderna, així que els va facilitar pisos assequibles a tots ells i els va reubicar en d'altres indrets de la ciutat.

De nou, entre els anys 1990 i 1993 es va dur a terme un nou seguiment arqueològic al Turó de la Rovira, a la mateixa zona on l'any 1932 s'havia localitzat el poblat ibèric, dins del programa d'obres de repoblament forestal i urbanització corresponent al projecte anomenat Parc dels Turons que desenvolupa l'Àrea de Projectes i Obres de l'Ajuntament de Barcelona.

En obrir nous camins d'accés al turó, es van repetir de nou treballs arqueològics que van donar com a resultat la troballa d'una nova sitja que encara es conservava intacte, d'un metre i setanta centímetres d'alçada i un metre vuitanta centímetres de diàmetre, les prospeccions es varen realitzar sota la direcció i supervisió del Museu d'Història de la Ciutat de Barcelona, es van fer fotos, es va documentar i de nou es va tapar. el que quedava

En març del 2011, es va inaugurar un nou espai patrimonial al Turó de la Rovira que va significar la neteja i arranjament d'un indret de la ciutat molt degradat i aïllat, on es conserven restes d'unes bateries antiaèries que van intentar defensar Barcelona durant la Guerra Civil dels atans de l'aviació, així com de les restes del nucli barraquista del barri dels Canons que va perdurar fins 1990, que en 1950 va arribar a aixoplugar un set per cent de la població barcelonina.


Turó de la Rovira ja sense barraques. Foto Publispace
L'Administració va voler dignificar tots aquests pòsits històrics instal·lant plafons informatius que facilitessin la visita autoguiada i la programació d'altres visites guiades, en quatre dies, algunes d'aquests plafons o s'havien arrencat o bé estaven pintats o malmesos i és que existeix una part de la gent que utilitza els espais públics que és summament incívica en la nostra ciutat.

"Aquest espai patrimonial, únic a Europa, és el fruit del treball comú realitzat durant més de dos anys entre els arquitectes Imma Jansana i Jordi Romero, els tècnics del Museu, els del Districte d’Horta Guinardó i els de l’Agència del Carmel, a partir d’una demanda plantejada durant anys per veïns i entitats de la zona", indicava  alguna autoritat del moment el nom de la qual no recordo pas.
En fi, del somni del gran parc dels tres turons poc queda, només la part de dalt dels turons en qüestió, la resta ha estat edificada i les nostres autoritats que moltes vegades es mostren tan inflexibles amb els petits propietaris quan volen expropiar, tanquen els ulls quan els constructor fan de les seves.
Finalment però, ha arribat el gran manà en forma de turisme i en època de vaques magres ja se sap,no es pot fer pas un lleig, així que el nostre digníssim Ajuntament obre els ulls davant les possibilitats de negoci que ofereix fer l'espai assequible al turisme donat que des del cim es divisa un molt bon panorama de la gran Barcelona i de nou remena ja els tenim remenant el cim, ara diuen que el volen convertir en un museu a l'aire lliure.

Foto Carme Martín
Foto Carme Martín






















Massa tard, del poblat ibèric poc o res en queda ja i les bateries antiaèries no donen més de si, a menys que no duguin alguns dels antics canons, que ves a saber per on paren.
Els veïns es pregunten si tot plegat no significarà que el recinte es tanqui i es cobrin entrades per poder-ne accedir, com ha passat amb Sant Pau, asseguren que no serà així però la paraula dels polítics tots sabem que és paper mullat


  • Fonts d'informació : "El Carmel ignorat. Història d'un barri impossible" a càrrec de Lluís M. Bou Roura i Eva Gimeno Cases (amb la col·laboració de Virgínia Roy, Teresa Reñé i Pere Ros).




dissabte, 14 febrer de 2015

HISTÒRIA DEL MERCAT DEL GUINARDÓ QUE TOTS RECORDEM


Per mirar d'explicar-vos una mica el que havia significat l'edifici del vell mercat arquitectònicament parlant, manllevaré part d'un artícle que va publicar Joan Bassegoda, nebot de l'arquitecte que va dissenyar-lo ( RACBAS J. Butlletí XXIII-XXIV, 2009-2010)

Estructures singulars de formigo armat.
El Mercat del Guinardo (1953)
Joan Bassegoda Nonell
Academic supernumerari. President d’Amics de Gaudi







Bonaventura Bassegoda Musté fou nomenat, el 1949, arquitecte Cap del Servei Municipal d’Abastament i d’aquesta manera tingue ocasio de posar en practica els seus coneixements i calcul d’estructures singulars de formigo armat el 1953, quan se li encarrega el projecte del mercat del Guinardo, on disposa una estructura de cinc arcs parallels de formigo armat, de trenta metres de llum.






En la construccio d’aquest edifici s’uneixen la forma clarament noucentista de fer arquitectura de Buenaventura Bassegoda Musté, en fer us de voltes de mao de pla per aresta en la torre d’acces a l’edifici i en les motllures corbades en el capcat de la facana, en contrast amb la singular arquitectura d’arcs de formigo armat de gran modernitat. Inicialment el forjat de sota-coberta es va fer, en atencio a l’economia de l’obra, amb bigues de fusta, posteriorment canviades per altres de formigo armat per l’arquitecte Bonaventura Bassegoda Nonell, fill de l’autor del projecte.





La part que donava al passatge LLívia 



L’edifici, destinat a mercat d’abastament es va inaugurar el 2 de febrer de 1954, mentre les seves caracteristiques foren explicades en la memoria publicada a la revista Cuadernos de Arquitectura, amb el florit estil de l’autor el qual, nogensmenys, dominava cinc idiomes. Diu aixi:


Dia de la inauguració del Mercat del Guinardó

A media ladera de la vertiente oriental de la Muntanya Pelada –donde solian solazarse nuestros menestrales ochocentistas– ha prosperado, en pocos años, un barrio residencial que goza del apetecible favor de los frios, anchos y diafanos aires del septentrion, al enfilar el gollizo del cabezo de la Peira.

Tal incremento de consumidores no podia ser atendido por el sordido mercadillo, alojado en un cobertizo a teja vana, en el interior de la manzana que ciñen las calles del Olvido, del doctor Valls y de la Garrotxa y el pasaje de Llivia, a corta distancia de la plaza Maragall.

Con evidente acierto, el cabildo municipal, por iniciativa de la Tenencia de Alcaldia de Abastos, acordo la construccion de un mercado de planta en un terreno de su propiedad, enclavado en el lugar mas alto de dicha isla, y cuya forma sensiblemente rectangular, con una esquina robada, ofrecia cabida de dos mil seiscientos metros cuadrados.

Si la finalidad de un mercado cubierto no es otra que amparar de la inclemencia atmosferica los tabancos y puestos de venta, se comprende que, agrupando estos con adecuacion, cabe obtener una solucion de techumbre muy economica, a base de multiplicar los apoyos aislados. Pero lo cierto es que, en general, se ha huido de una composicion tan elemental, para lanzarse a estructuras que salven de un tiron toda la luz de la nave. Los efectos asi conseguidos son mucho mas vistosos y, a la vez, se simplifica el posible cambio de distribucion de los puestos y se resuelve mejor el desague de los tendidos de cubierta. El meollo del problema radica en lograr una sola nave de arca considerable, sin exagerar los dispendios de la fabrica.

En nuestro caso, se acudio a una ordenacion de remusgo tradicional: el aprovechamiento del espacio entre contrafuertes de los templos ojivales catalanes. Cinco arcos de hormigon armado, de treinta metros de luz, estriban en arrimos de seis metros y, entre ellos, se ingieren, a espaldas vueltas, puestos de venta, unos con fachada a la calle y otros con frente a la nave; a lo largo de la medianeria, van puestos especiales, con trastienda.

Para carga uniforme en planta, la forma racional de los arcos es parabolica, pero, a fin de asegurar una perfecta iluminacion y cabal ventilacion de la sala, se subdividio la cubierta en tres tramos escalonados, de suerte que los cuchillos de la crujia central descansan sobre recias correas, que asumen al propio tiempo la funcion de riostras........(informació pròpia per ser entesa pels arquitectes).


El Mercat del Guinardó un cop acabat de construir


Para entrar a pie llano, se nivelo la nave a la cota mas alta, correspondiente al chaflan del crucero Pasaje de Llivia - calle del Olvido, por donde está previsto el acceso de los viveres transportados con carretillas y diablas.

Por ser muy acentuado el declive del terreno en la ultima calle, hubo sacar partido del desnivel al habilitar un sotano de setecientos veinte metros cuadrados, para la estacion transformadora, almacenes y camara frigorifica, que se techo con bovedas tabicadas de machihembrado, entre jacenas de hormigon armado. La carga muerta del suelo abovedado contribuye a rectificar la excentricidad de incidencia de la resultante en la base de cimentacion, situada en la arcilla cuaternaria, que alli esta a mas de ocho metros bajo el pavimento de la nave, dado el buzamiento de dicho firme, casi a flor de rasante en el Pasaje de Llivia.

Por el hay una segunda entrada en el mercado, merced a un tiro de escalera que conduce a la pescaderia adosada al muro de fondo, y, a fin de abrir luces en el, se ha establecido una androna o almizcate de un metro de ancho.

Para enlazar la gran nave con el ingreso a cartabon, se levanta un cuerpo de edificio, con zaguan en planta baja, abovedado con seis capillas por arista, tabicadas con guia de cordeles tesos, dejando visto el aparejo, a honor de nuestro obrero de villa;10 en primera planta, oficinas y servicios sanitarios y, en lo alto, el torreon con el aljibe de cuarenta metros cubicos de capacidad, sobre una lastra de hormigon pretensado. En el cuerpo delantero, a lo largo de la calle del Olvido, hay el portico para las bancas de las zabarceras y, encima, la direccion y servicios veterinarios y administrativos.

Segun se dijo, es importante el problema de iluminacion y ventilacion del mercado. Se requiere abundante luz difusa, cortando el paso a los rayos solares. Al efecto, se han colocado quitasoles en tiramira y cielos rasos que actuan como pantallas reflectoras. Las mismas ventanas airean eficazmente el local, que ha de ser fresco y limpio, como el genero que en el se expenda.

La cubierta es de teja arabe a lomo cerrado, con tendidos en cascada, para llevar el agualluvia a las canales y sus bajantes en los muros perimetrales, eliminando las limas hoyas, causa frecuente de atascos y goteras. En el piso, de baldosas de hormigon, se han suprimido los sumideros, llevando los lodos del baldeo a los encachados laterales, ejecutados precisamente al pie de los puestos que requieren limpieza a gran agua: pescado fresco, salazones, casquerias, mariscos, etc.

Consta el mercado de doce tiendas abiertas a la calle, ciento noventa puestos interiores, cerrados e independientes –por razones de buena vecindad– y veinte bancas para pegujaleros.

Edificado quiza por la austeridad de los propincipos religiosos minimos, el autor del proyecto atendio solo a lo escuetamente utilitario, a la par que contemplaba lo que la experiencia enseñaa para el buen funcionamiento de un centro de abastos en nuestra ciudad. Se consiguio un costo harto inferior a novecientas pesetas por metro cuadrado y planta, lo cual no deja de significar una muy apreciable economia, resultado mucho mas satisfactorio que el pasmar a bausanes con garzotas y penachos.

Bueno es sentirse humilde cuando ya, provecto y polisarco, uno esta de vuelta, o mejor de vuelta y media, pero sigue andando en derechura, sin regatear el aplauso a quienes prefieren inspirarse en las eses del temulento.

Y con el mismo espiritu resignado se pusieron en la puerta principal unas letras de bronce con el EME, HABEIS de las pesas romanas, a guisa de recuerdo del oneroso tributo que la vida urbana impone a todo hijo de vecino: para comer, sin transgresion del septimo mandamiento, hay que mercar.”





Aquest mercat va donar bon servei al veïnat fins que l'octubre del 2009 fou enderrocat.

Ja en 1994 corria la veu que el mercat de Guinardó desapareixeria, la presidènia del mercat que no hi estava d'acord van moure fils entre els polítics de l'epoca a la fi que incloguessin en el programa la conservació de l'antic edifici.

En 1999 Pilar Rahora aleshores, Presidenta de l'Institut Municipal de Mercats, va visitar-lo i els va comunicar que finalment se'n faria un de nou, fent menció del pressupost amb el que comptaven.

En Lluís Oliveras, per aquell temps secretari de la junta de Mercat, no hi estava gens d'acord, va demanar informació del que podia costar modernitzar el vell i aprofundir dos pisos en el terreny per afegir nous serveis, va fer comptes i el resultat fou que sortia encara molt més ve de preu que no pas bastir el nou que proposava l'Administració. Va presentar els números a el aleshores president del mercat i li va demanar que en parles amb la Pilar Rahora , aquest bon home el nom del qual no cal afegir, li va respondre que ell no tenia que parlar de res amb un dona. (sic)

Ni la Càtedra Amics de Gaudi, que va reaccionar tard, va poder fer res cara a reivindicar el valor arquitectònic de l'edifici del vell mercat, ja tot estava dit i beneït i al màxim al que es va aconseguir va ser conservar la cúpula central de l'entrada..




Finalment per molt que la gent del Guinardó s'hi va oposar l'octubre de 2009 van derruir l'emblemàtic mercat, tot deixant la torre de l'entrada a la que se li donarien nous usos purament administratius.

Així ho recollia el moment en 2009 un cronista del barri Juan Antonio Domingo Villanueva, en el seu BLOG:

"Les màquines excavadores treballen ja en la part central del vell edifici del Mercat del Guinardó. D'aquí a dos mesos només en quedarà la façana, on alhora s'han iniciat les tasques de reconstrucció. És l'única part de l'antic mercat que es conservarà.
L’enderroc es duu a terme amb gairebé un any de retard per la denúncia d’una paradista en relació amb la catalogació de l’edifici. Comença així una obra que ha de dotar el barri del Guinardó no només d’un nou mercat, també d’un complex d’equipaments".

La remodelació del Mercat del Guinardó ve acompanyada de l'obertura de la Ronda del Guinardó fins a la Sagrera eixamplant el carrer Teodor Llorente. Aquest projecte porta molts anys en estudi i actualment, un cop ja aprovat, ja s'estan enderrocant vàries finques.

El Mercat serà objecte de trasllat provisional en un descampat com feia anys que no es veien a Barcelona. En aquesta àrea s'hi faran diversos equipaments tal com s'explica a la web de l'Ajuntament.

Com a veí tinc curiositat en saber si, tal com es diu, això serà el nou centre del Guinardó. Ben és cert que el Mercat actualment presenta un estat penós i les parades que hi romanen aguanten d'una manera estoica amb els pocs clients que s'hi acosten. No sé com haurà afectat l'obertura fa uns mesos del Mercadona del carrer Olesa però com a client, tot i que hi ha parades que paguen molt la pena, la veritat és que no estaríem parlant precisament del Mercat del Carmel, per mi, un dels millors que hi ha a Barcelona. El nou mercat que s'hi construeixi serà més modern però no tindrà l'aparença clàssica per poder dir "vamos a la plaza", en castellà, perquè és com ho he dit jo tota la vida.

La concentració d'equipaments farà que hi circuli molta gent i crec que serà positiu però només l'aparició de nous comerços i restaurants al voltant faran que la vida que hi aparegui no sigui de laboratori.

Des de la part del darrera de casa meva veig l'evolució de les obres. Encara avui, s'hi pot apreciar un punt de decadència en el paisatge que, en un primer moment resulta negatiu, però un cop t'hi acostumes ho veus com un signe de personalitat. Què seria de la Barceloneta sense la roba estesa als carrers?

Ara ja el tenim aquí, el rellotge no pot tornar endarrera, molts de nosaltres em comentat que ens hagués agradat que rehabilitessin l'altre però la realitat és que tenim el que tenim i l'hem d'utilitzar i fer nostre.





foto Carme Martín
Foto Alexandra.




foto carme Martín

foto Carme Martin

al MERCAT DEL GUINARDÓ




  • Fonts d'informació: Estudi sobre  el Mercat del Guinardo (1953), Joan Bassegoda Nonell, Academic supernumerari. President d’Amics de Gaudi, Fotos noves de diversos veïns, la majoria de les antigues de l'estudi de Jaume Bassegoda. Escrit de Juan Antonio Domingo veí del barri.

dissabte, 7 febrer de 2015

EN RECORD DE JAUME CAMINAL, la nostra memòria gràfica

Esquela de la Vanguardia




Jaume Caminal representa en quan a fotografia al barri d'Horta, el que és en Desideri Díez en història, 

Aquesta persona que us escriu no hagués pogut il·lustrar la meitat del seu bloc sense el treball preliminar d'aquests dos pares de la història del nostre poble.

A part del seu propi treball fotogràfic, en Jaume Caminal es va preocupat en recopilar més de 800 fotografies antigues del barri que configuren la memòria de molta gent.

Ell amb el seu fons fotogràfic i en Desideri Díez com historiador van ser-ne els pioners, i d'altres han continuat la seva obra però, l'espurna la van encendre aquestes dues persones, amb el seu treball rigorós , sistemàtic i silent i la resta l'han complementat, seguint el seu guiatge.

D'en Desideri, ja n'he parlat en una altra entrada d'aquest bloc, ara toca parlar del poeta de la imatge en Jaume Caminal. Quan jo era molt jove, sobre el quinze anys, havia vist a en Jaume Caminal en companyia del sr. Angel Pérez, un altre dels fotògrafs d'Horta, que era el pare d'una companya meva d'escola. Els recordo parlant sempre de fotografia, l'art de la fotografia era per ambdós la seva passió.


En Jaume Caminal vivia en el carrer Rivero i Angel Pérez  al carrer Palafox, ambdos ara matix desgraciadament ja són morts, el pas del temps no perdona.

Corpus al c. Rivero (Jaume Caminal)

Hi havia d'altres persones interessades en la fotografia a Horta, el sr. Reguard, sense anar més lluny. Tots ells es reunien en el Centre Parroquial del Lluïsos d'Horta al carrer Feliu i Codina, on van fundar la Secció Fotogràfica del Centre (1).

Posant un punt i a part dels meus records personals guiant-me pel que d'en Jaume Caminal va escriure Mingo Borràs, en el seu llibre HISTÒRIES D'HORTA”, farem uns breus apunts sobre la seva vida. Jaume Caminal va néixer el 21 de juny de 1924, va estudiar a la Salle, on hi va assistir fins que va esclatar la Guerra Civil l'a ny 1936, després va assistir a l'acadèmia Cots però, acostumat a la manera d'ensenyar dels “hermanos”, no podia habituar-se al sistema de l'acadèmia.


"els hermanos" Salle Horta - (Foto Jaume Caminal)

En plena guerra en 1938 va entrar a l'Oficina tècnica de la Maquinista, al 39 renova el seu contracte en la mateixa empresa però com aprenent als taller i en 1943 va assolir la categoria d'oficial torner i mandrinador. Va estudiar de nits per aconseguir el títol de Mestre de Taller.

En  1951  es va casar amb la seva primera dona,  la Concepció que també era filla d'Horta, amb la que varen tenir dos fills, en Pere l'any 1952 i en Josep l'any 1956.

L'any 1963, es va canviar de feina i va anar a treballar a la casa Olivé i Batlle a Badalona. 

Com els transports eren deficients, anava a treballar a la Maquinista que estava a Sant Andreu, tot caminant  ell i la seva dona que també treballava a Sant Andreu.

Compaginava el seu treball amb la seva gran afició “la fotografia”, però aquella frenètica  dèria fotogràfica es veié obstaculitzada per la mort de la seva esposa en 1973.

En 1977 es va tornar a casar amb Carme Ballester també filla d'Horta.

En Jaume Caminal es va jubilar en 1989.

Durant l'any 2011, s'ha produït la luctuosa mort de la Carme Ballester desprès d'una llarga malaltia.

Vídeo sobre les activitats de Jaume Caminal





Sempre però des de ben petit es va enamorar de la càmera fotogràfica, als onze anys ja feia fotografies amb una primitiva càmera Brownie Baby, que li va costar 12,90 passetes de l'època.

Amb aquella primera màquina que li va regalar el pare, el seu germà Toni i ell feien tota mena de fotos, cosa que semblava impossible amb aquella primitiva màquina.

Explica el mateix Caminal que “durant la Guerra Civil Espanyola, el 19 de juliol que amb la il·lusió de la primera eina fotogràfica que teníem vàrem retratar l'església  mentre cremava, però el pare, prudent ens velà els negatius per evitar problemes.”,, comportament del tot lògic donat que es vivien temps difícils i tota precaució era poca.

En la Maquinista va participar en un curset de fotografia que va trobar molt interessant per a les seves inquietuds fotogràfiques.

En 1955 en l'escola d'aprenents es va organitzar un concurs de fotografia i malgrat ser la primera vegada que hi participava, va guanyar cinc copes.

Can Mariner abans de la seva restauració (f. Jaume Caminal)

Inauguració del metro a la Plaça EivissA (f. Jaume Caminal)

El mateix any va participar en un concurs que va organitzar l'Ateneu Hortenc, on en Jaume Caminal va obtenir-ne el primer premi

En el decurs de 1961, es va crear la Secció Fotogràfica del Centre Parroquial d'Horta, en el que va exercir de president durant onze anys.

Ha guanyar molts premis fotogràfics però,  del que n'està més orgullós és del premi d'honor guanyar en el concurs statal de fotografia de 1985 “Lliri de San Lluís”.

L'any 1986 va rebre la medalla de la Federació Catalana de Fotografia i en 1996 va ser nomenat Membre d'Honor de la dita Federació.

Des de 1986 forma part del Consell Assessor de l'Arxiu Municipal del Districte.

L'any 1993, encoratjat per Joaquim Magrans,  qui va aportar-ne molt material, i juntament amb Desideri Díez, historiador d'Horta , van publicar la magnífica col·lecció de fotografies HORTA, ALBUM DE FOTOS, formada per sis àlbums amb la intenció que els hortencs poguessin gaudir dels racons de l'antiga Horta, avui desapareguts i que sense la memòria de persones com ell, molts de nosaltres no haguéssim conegut mai.

Una de les seves més grans alegries va ser rebre l'any 2001, el Premi Horta.Guinardó a la Promoció de la Vida Cultural en els camps del Cinema i la recuperació Històrica i Fotogràfica del barri d'Horta.

Si voleu admirar les fotos d'en Jaume Caminal, podeu adquirir els llibres que seguidament relacionarem, en qualsevulla de les llibreries d'Horta,  la majoria d'ells amb  l'estimable col·laboració d'en Desideri Díez.




Exposició que es va organitzar el 2011 en els Lluïsos amb fotografíes de Jaume Caminal

  • Desembre de 1993 , HORTA AHIR I AVUI.
  • Abril de 1994, GENT I TRADICIONS.
  • Desembre de 1994, PASSAT, PRESENT I FUTUR.
  • Desembre de 1997, EL MUNICIPI D'HORTA
  • Setembre de 2004, L'AGREGACIÓ D'HORTA A BARCELONA
  • Abril de 2005, TRANSFORMACIÓ D'HORTA DE POBLE PETIT A BARRI DE BARCELONA.


Finalment i amb molta tristesa, el 22 de juliol de 2014 va traspassar en nostre amic i veí als 90 anys d'edat, els seu record perdurarà per sempre en la nostra memòria.



(1) Els Socis del CENTRE PARROQUIAL, l'EMILI DUCET (A.C.S.) ¡ l'ÀNGEL PÉREZ, proposaren a la persona d'en JOSEP SALÓ (A.C.S.), la formació d'una SECCIÓ per a fomentar la Cultura Fotogràfica en el CENTRE PARROQUIAL, i el 25 de juny de 1961, s'aprovà i es constituí la "SECCIÓ FOTOGRÀFICA DEL CENTRE PARROQUIAL" amb els seus ESTATUTS corresponents.
La SECCIÓ FOTOGRÀFICA, va començar amb 16 SOCIS.
Amb el col·laboració de tots els SOCIS, es compren uns taulers al FOMENT HORTENC, per fer Exposicions de Fotografies.
L'any 1962, s'organitza el PRIMER CONCURS NACIONAL DE FOTOGRAFIA amb el nom de TROFEU "LLIRI DE SANT LLUÍS", i cada any es repeteix amb motiu de la FESTA MAJOR D'HORTA. Durant molts anys, aquest CONCURS va estar adherit al PREMI NEGTOR. (Informació del WEB de la Secció Fotogràfica del Centre Parroquial Els Lluïsos d'Horta).


*Fonts d'informació: Mingo Borràs HISTÒRIES D'HORTA, Desideri Díez QUE ÉS I QUE HA ESTAT HORTA.