divendres, 18 de novembre de 2016

Construcció de refugis antiaeris al Guinardó






Des de que el febrer de 1937 es va produir el primer bombardeig sobre Barcelona, les autoritats van començar a estudiar quines mides es podien prendre a la fi que la societat civil els patís el menys possible.

Naturalment els primers en dur a terme actuacions en aquest sentit van ser els Ajuntament que eren els que més a prop estaven de les necessitats dels ciutadans, aquest fa va fer que assolissin una excel·lència que desprès va ser aprofitada per la Conselleria de Defensa de la Generalitat i posteriorment per la Conselleria de Treball, des d’on actuava la Junta de Defensa Passiva de Catalunya (JDPC), a partir de la seva creació el 9 de juny de 1937.

A partir de la creació de la Junta , es va crear unes sub-juntes en cada un dels districtes de la ciutat, que són les que van estudiar les necessitats reals sobre el terreny, depenent del nombre d’habitants de la zona.


L’Ajuntament a la fi de donar als habitants una mínima informació sobre la manera com es podien construir els refugis va editar un grupuscle de 72 planes, se’n van editar 5000 en català i unes altres 5000 en castellà. En aquest grupuscle es donaven unes pautes adaptades al usos constructius del moment. També oferia assessorament i auxili de materials al veïnat per part de l’Ajuntament.

Aquestes instruccions es van repartir entre els responsables dels refugis, a totes les dependències oficials i sindicats.








Un cop fet això, es van repartir entre els ciutadans uns fulls informatius com el que seguidament es reprodueix

Per a poder dur a terme la tasca amb el màxim de seguretat possible, es va adscriure al servei la quasi totalitat dels arquitectes, enginyers i auxiliar tècnics de l’Ajuntament, a més del aparelladors i personal pràctic extra-municipal, que abans de començar la construcció del refugi en donàvem el vist i plau.
Foto document

D’altra banda, es demanava la Col·laboració econòmica dels ciutadans segons les seves possibilitats, les normes indicaven que havien de ser dues pessetes, però es feia de més i de menys. També es demanava la seva participació en la construcció del refugi, unes hores a la setmana. La normativa contenia a més un paràgraf que afegia que a l’entrada dels refugis es col·locarien dues llistes on s’indiqués qui contribuïa i qui no.

Com la majoria d’homes estaven al front i les dones i homes grans ocupaven les fàbriques a la fi que la producció no s’aturés, només quedaven a disposició de la Junta nanos i joves que estaven disposats a col·laborar en la construcció de refugis i deixar-se el fetge si calia.

Al Guinardó, relacionats amb la Junta de Defensa Passiva es van construir els refugis següents:


Cal afegir que també hi havia coves natural que es feien servir de refugis i soterranis de segons quines cases que es van utilitzar amb aquesta finalitat.

Per posar un exemple de com es va bastir algun dels refugis, parlarem del número 312-2 que tenia tres entrades, una pel carrer Oblit cantonada Ptge. Llívia, la segona en el pati Convent dels Minims, al núm. 18 del mateix carrer i una última pel carrer Garrotja

Aquest refugi segons informació aconseguida en una publicació de la pròpia parròquia «Con la liberación de Barcelona queda en poder de los nacionales por contener material de guerra» (Primer centenario dels Mínimos en el Guinardó)

Sobre la seva construcció parla en Josep Roig i Moliné «Jo vaig participar en la construcció de tres, un al carrer Llobet i Vall-Llosera, un altre al carrer Oblit Cantonada Garrotxa, al patí del convent dels Mínims i un altre que estava molt ben fet al C. Rubió i Ors que anava a parar al carrer Art. Vam començar a desmantellar el Convent (el dels Mínims) per les golfes i les bigues les anàvem tirant al pati, amb un entusiasme enorme. També anàvem a buscar troncs a la Font del Cuento, que llavors era un parc petit, en realitat era la muntanya, t’hi podies perdre i anaves pujant, pujant, pel que ara és el Parc del Guinardó. Entre els troncs i les garrofes va quedar ben pelat, tot allò!. Ara només hi ha pins»

L’entrada principal estava al pati del Convent, és una caseta que té unes escales pel que s’accedeix. Els monjos el fan servir com a habitació dels mals endreços Està construït amb maons pedra i fusta. Va ser bastit en gran part amb fustes, com ja s’ha indicat provinents dels claustre del Convent fins que va arribar un escamot de la CNT i va demanar que no les utilitzessin ja que el convent havia de ser destinat a Hospital de Sang aprofitant els llits i la roba dels seminaristes. (La Guerra Civil al Guinardó, treball de Guim Gómez i Gerard Sentís.

Algunes persones relacionades amb la reconstrucció històrica de la memòria del barri, han intentat accedir al indicat refugi però fins el moment, no ha estat possible, atès que els frares s’hi neguen, esperem que ens sigui possible abans que desaparegui aquesta mostra vivent del nostre passat.

Segueix explicat el sr. Roig respecte a la construcció del refugis al barri, ....es va establir una mena de competició entre els nanos, com abans, que es barallaven les colles d’un carrer contra els d’un altre, però ran diferent, ara la cosa anava de veure qui construïa els refugis millor i més ben fets. Era un sentiment de col·lectivitat que ens va mobilitzar a tots..» (Josep Roig)

«Tantes hores allà sota, tantes hores treballant, tots els veïns, cadascú de la manera que podia, sense posar-se medalles..... i desprès entren els feixistes i un dia aquests, un dia l’altre, van anar-los tapiant. Per a mi va ser un insult, un insult perquè allò era nostre, ho havíem fet nosaltres, amb les nostres mans, per protegir-nos d’un perill que era nou. Tant nou, que Franco ja podia posar-se una medalla a la ignomínia ben clavada a l’escut del «glorioso alzamiento nacional», perquè va obrir portes a la massacre de la II Guerra Mundial» (Josep Roig)

Quan la guerra acabà, tal com diu en Josep, els refugis van ser tapiats i en molts casos oblidats, fins que per casualitat o no un bon dia surten a la llum i la gent té molta curiositat i ganes de visitar-los, ho hem pogut apreciar ni fa massa quan s’ha pogut visitar el del Mas Guinardó.

Entren amb reverència del que sap que entra en un recinte sagrat on la por de les persones que s’hi van aixoplugar amara totes les seves parets.

El resultat de tota aquesta tasca, va donar lloc a vint kilòmetres de túnels, amb una amplada de cinc metres. Uns cent-mil metres quadrats que podien protegir entre dues-centes a tres-centes mil persones. Molts encara estan per descobrir.




  • Fonts informatives : Llibre «Oblits de Reraguarda: Els refugis antiaeris a Barcelona (1936-1939). Treball de sobre la Guerra Civil al Guinardó, de Guim Gómez i Gerard Sentís. Reproducció dels documents facil·litada per Carles Sanz, del Grup de Memòria Història El Pou (arxiu CDHS-AEP).

dimarts, 1 de novembre de 2016

LES ESCOLES DE LES DOMINIQUES a Horta.

Mapa i situació dels edificis en l'època. Costumització de C. Martín

Era durant l’any 1875 que el dominic Francesc Coll i Guitar, fundador de les Germanes Dominiques de l’Anunciata va fundar el convent i el col.legi de dalt de tot del carrer de Les Estires (Rambla Cortada o Campoamor com ara es coneix). Les primeres germanes van arribar a Horta el 30 de juny d’aquell mateix any.

Entorns del convent. Collage C. Martín

Tot seguit s’inicia la construcció del convent, que es va inaugurar en 1878, tanmateix però, l’església no es va bastir fins 1906.

Edifici fou cremat en la coneguda com Setmana Tràgica el 1909, juntament amb l’església vella de San Joan que estava al capdamunt del mateix carrer, però a l’altra vorera, on ara està el Club de tennis Horta de la que pràcticament només va quedar la torre i la rectoria.




L'antiga església d'Horta ja cremada

També ho va ser el convent de les Dominiques que va quedar inhabitable, motiu pel qual de manera provisional les monges es van traslladar a un xalet del carrer Rectoria fins l’any 1913, que van tornar a la seu de la congregació ja reconstruït, millorat i adaptat per convertir-se en un internat on acudien les filles de famílies benestants d’Horta però principalment de ciutat.







Fotos de 1909 quan es va cremar el convent. Autor desconegut

Xavier Valls en les seves memòries explica com abans de la guerra va fer d’escolà amb mossèn Trens, capellà de les monges a l’església del pensionat de les Dominiques, un home explica, que el va iniciar en la comprensió de la bellesa de la litúrgia, alhora que li ensenyava arqueologia i art.

Per l’època el carrer Campoamor ja lluïen moltes de les torres d’estiuejants com en Charles Collet (3), escultor de renom suís, que va fer-se construir una torreta al conegut com camp de les monges cap a 1923, on hi va viure amb la seva dona Ninon, ceramista reconeguda. En Charles Collet va ensenyar escultura en el col.legi de les Dominiques, com s’explicarà més endavant.

Aleshores comença una nova etapa per l’escola, sobretot per l’arribada d’unes gemanes que venen de Bèlgica on havien anat a estudiar nous mètodes pedagògics. Durant aquesta etapa cal ressaltar la figura del Dr. Manuel Trens i Ribas (2), capellà de les monges dominiques, home erudit com pocs al que les monges donaven el tractament de Doctor.



Durant aquell període, eminents artistes van donar classes de dibuix, Pintura i escultura al col.legi de les Dominiques, entre ells: Charles Collet, Dario Vilas, Ismael Smith, Jaume Busquets i Josep Garriga . El mestre Joan Llongueres donà classes de gimnàstica i danses rítmiques que havia importat de Suïssa. El centre també, pedagògicament parlant, va comptar en l’època amb l’assessorament de la pedagoga Sra. Maria Montessori (4).

L’internat de les dominiques fou el primer de Barcelona i d’Espanya en adoptar les reformes litúrgiques del Papa Pius XX i va ser Horta on el Primer Congrès de Litúrgia celebrat a Montserrat l’any 1915, va va obtenir més ressò, cal tenir present que el fundador de l’ordre de les dominiques Francesc Coll era català i la seva filosofia sobre quina instrucció i cultura haurien de rebre les dones era diferent que la d’altres Institucions religioses.


En octubre de 1913 comença a funcionar “l’École Ménagère”, escola de la llar, la primera de tot l’Estat Espanyol. Aleshores l’idioma que llustrava entre les classes benestants era el francès i d’aquí el nom, però no deixava de ser la manera fina nomenar el que entre la gent del carrer s’en deia “economia domèstica”.

Quan arribà la República, desprès de la secularització el  col.legi passà a dir-se “Mutua Coll” - Associació de Pares de Família.  "Al comenzar el curso 1933-1934 el colegio funcionó a nombre de la Mutua Coll (Asociación de Padres de Familia) ante la amenaza de verse privadas de ejercer el ministerio docente como Congregación religiosa. Se cambió el uniforme a las colegialas y las Religiosas fueron sustituidas por profesoras seglares. En cuanto al régimen interno, una Hermana actuaba como Directora, si bien oficialmente constaba como tal, una ex alumna del colegio. En octubre de 1934 se inauguró la Biblioteca con algunas obras notables como la Enciclopedia Espasa y una maestra retirada regaló para el colegio parte del material del Sistema Montessori. En 1935 se construyó un campo de tenis entre el garaje y el corral y se levantó un surtidor en el centro del jardín. Una pared de poca altura separó el jardín de la comunidad del de las niñas. Durante la guerra, las clases funcionaron con maestros laicos y acabada la misma, en abril de 1939, se abrieron al público con gran satisfacción de padres y alumnas. Las clases estaban en buen estado y con abundante material"..(Història Oficial de la CONGREGACIÓN DOMINICAS DE LA ANUNCIATA).

"Cuando estalló la revolución el 18 de julio de 1936, la comunidad se componía de 20 religiosas profesas perpetuas de coro, 34 temporales, 7 legas y cuatro Hermanas más, no pertenecientes a la comunidad. Todas vistieron traje seglar. Se hicieron desaparecer papeles particulares y otros no pertenecientes al Archivo de la Casa, especialmente los de la Sociedad “Mutua Coll” del propio colegio y sucursales del Instituto agregados a ella y, en general, todo lo que podía comprometer a las personas adictas a la comunidad. Las Hermanas salieron de la casa, dejando el edificio solo y lo incautó la Generalidad. Una parte del edificio fue ocupada para comedores públicos y la iglesia servía de almacén ". (Història Oficial de la CONGREGACIÓN DOMINICAS DE LA ANUNCIATA).

El 19-20 de juliol de 1936 , moltes esglésies i convents religiosos foren incendiats entre ells l’església nova de Sant Joan d’Horta que desprès de la revolució del 36, a causa de la profanació i incendi que sofrí el temple, quedà en gran part derruïda i només restà en peus els murs i la coberta. Durant el període de la guerra civil l’església serví de dipòsit de bidons d’oli i de benzina, la qual cosa produí la destrucció del paviment i el deteriorament de les parets.

Collage Carme Martín.

La casa rectoral fou arrasada i amb ella l’arxiu parroquial.

Pel que respecte a l’edifici de les Dominiques d’Horta va ser ocupat per la CNT-FAI i es va destinar a l’ensenyament i a menjador públic; els darrers temps de guerra es va utilitzar com refugi per a refugiats.

Es sap també, que una part del convent es va fer servir per a finalitats no tan honorables, donat que s’hi va instal.lar un centre de detenció i aïllament de la CNT-FAI, que va estar en actiu fins l’any 1937.



Algunes de les monges es van amagar en cases veïnes i d’altres, juntament amb el Dr. Manuel Trens es van instal.lar a la masoveria d’una casa pairal pròxima a Tolosa de Llenguadoc. Poc desprès el Dr. Trens va viatjar fins a la capital britànica on hi va viure fins acabat el conflicte que va tornar.

Quan la guerra va finalitzar,  l’edifici fou recuperat i s'hi intal.là “el Auxilio Social”, que no s'en va anar fins mesos més tard. Mentretant, les monges hi van poder tornar. Les classes es van reemprendre l’abril de 1939 i l’internat va tornar a funcionar l’octubre del mateix any.

Les Dominiques en 1879, també van crear una escola per a les nenes del poble d’Horta, ja hem dit més amunt que en el convent i l’internat, normalment només hi residien noies benestants. A aquesta escola els vilatans l’anomenaven les Dominiques pobres, per distingir-la de la de Campoamor de les Dominiques riques.

Aquesta escola va estar primer un edifici del carrer Horta, 50  i desprès canvià a un altre situat en la plaça de la Constitució (desprès Santes Creus). El 1939 es van traslladar a la torre d’estiueg situada al carrer Chapí amb Martí-Alsina, on s’hi van estar fins 1947. 

Edifici de les Dominiques al carrer Martí Alsina cantonada Chapí.  Recreació Carme Martín
Finalment, els pares d’una alumna de les Dominiques van fer donació d’una torre d’estiueg al carrer Chapí 71  i allà s’hi van traslladar el 1947 fins que el curs 1984-85 va tancar definitivament les portes, l’edifici s’enderrocà en 1988. Cal aclarir que ja en 1972, era ja una escola completament independent de la del carrer Campoamor.


Edifici de les Dominiques del carrer Chapí, 71. Collage Carme Martín


El col.legi de les Dominiques del carrer Campoamor no cal dir que ha anat canviant de filosofia amb el pas dels anys adequant-se al nous temps i encara segueix en la seva tasca educativa desprès de més de cent anys.







(1) Francesc Coll i Guitart (sant), Religiós dominicà , nascut a Gombren a la comarca del Ripollés el 18 de maig de 1812 – morí a Vic, comarca d’Osona el 2 d’abril de 1975. Després d’estudiar al seminari de Vic (1822-30), ingressà a l’orde de predicadors a Girona, on professà (1931) i on estudià teologia, fins a l’exclaustració del 1835. Acabats els estudis a Vic, hi fou ordenat el 1836. Com a frare exclaustrat missionà per Catalunya. El 1856 fundà, a Vic, la congregació de les dominicanes de l’Anunciata i en fundà més de 50 cases arreu de Catalunya. Escriví alguns llibres de pietat i romanen inèdits alguns escrits pastorals. Fou beatificat per Joan Pau II el 1979 i el successor d’aquest, Benet XVI, el canonitzà l’octubre de 2009. (Enciclopèdia Catalana

(2) Manuel Trens i Ribas. Eclessiàtic i historiador.  Vilafranca del Penedès, Alt Penedès, 1892 — Barcelona, 1976. Format al seminari de Barcelona i a la universitat pontifícia de Tarragona. Ordenat l’any 1914, ja es destacà en l’organització del Congrés Litúrgic de Montserrat (1915). Fou professor d’iconografia i art sagrat al seminari de Barcelona (1916), director del Museu Diocesà i consiliari del Cercle Artístic de Sant Lluc (1921-60), on constituí els Amics de l’Art Litúrgic (1923) —que E promogué diverses exposicions— i edità un anuari (1924, 1926 i 1929). Col·laborà en la fundació del Museu del Vi de Vilafranca del Penedès, on promogué exposicions artístiques locals (1926 i 1928). Ajudà la revista vilafranquina d’avantguarda Hèlix i hi publicà, sota pseudònim, traduccions de fragments de l'Ulisses de Joyce. El 1939 fundà i dirigí Ars Sacra. Col·laborà en la fundació de l’Institut Amatller d’Art Hispànic, i amb motiu del Congrés Eucarístic Internacional de Barcelona organitzà una important exposició d’objectes de culte relacionats amb l’eucaristia. Col·laborà en Vida Cristiana, Ars Sacra, Full Dominical, La Publicitat, La Veu de Catalunya, El Matí, etc. És autor de Lo que debe ser un museo diocesano (1916), Sant Francesc d’Assís i l’art contemporani (1926), Oracional litúrgic (1926), La peinture gothique jusqu'à Ferrer Bassa(1933), Les peintures de Ferrer Bassa (1936), María. Iconografía de la Virgen en el arte español (1952), Las custodias españolas (1952), Vilafranca, senyora vila (1964) i Les Majestats catalanes (1967; de la sèrie Monumenta Cataloniae, premi Massana 1961). Amb el seu llegat de llibres i manuscrits a la Biblioteca del Seminari Conciliar de Barcelona s’ha constituït el Seminari d’Iconografia Doctor Trens. També féu una deixa important d’obres d’art antic i modern al Museu de Vilafranca, on hi ha unes sales dedicades a la seva memòria. (Gran Enciclopèdia Catalana)

(3) Charles Collet- Escultor suís. Va néixer a Onex, Ginebra,1902 — morí a Barcelona el 1983. Format a Ginebra (1918-23). El 1923, a Barcelona, treballà al taller dels Corberó i amb l’orfebre Ramon Sunyer. Es presentà el 1928 en una col·lectiva de les galeries Dalmau. El 1929 esdevingué professor de l’Escola Massana. Durant la guerra civil de 1936-39 tornà a Suïssa, i el 1947 fou un dels fundadors del Cercle Maillol. Ha exposat a Barcelona, Ginebra, Milà, Zuric, Palma, Lucerna, etc, i ha participat en tots els Salons de Maig de Barcelona (1957-66). Participà del Noucentisme tardà i evolucionà cap a formes més estilitzades i esquemàtiques, de superfícies rugoses i estructura angulosa, que, emprant el plom, el ferro, etc, sovint voregen l’abstracció. La seva dona, Eugénie Millioud, coneguda per Ninon Collet (Ginebra 1903 — Barcelona 1973), ceramista i orfebre, es presentà i exposà sovint amb ell; el 1943 es presentà com a pintora a Barcelona. (Gran Enciclopèdia Catalana)

(4) Maria Montessori. Pedagoga italiana - Va néixer Chiaravalle, Marques, 31 d’agost de 1870 — Noordwijk, Països Baixos,6 de maig de 1952. Inicià les seves experiències a la clínica psiquiàtrica de la Universitat de Roma, a partir de les quals elaborà el mètode que porta el seu nom (1907) ( mètode Montessori ), que té per objecte de fomentar l’expressivitat i iniciativa dels infants mitjançant la utilització de material didàctic nou, bé que hom ha criticat el seu idealisme i l’accent excessiu que posa en l’individu. A partir del primer congrés montessorià (Roma, 1931) i dels contactes de Maria Montessori amb l’estranger (Barcelona, 1934), el mètode fou àmpliament adoptat. El treball és recollit en les obres Il metodo della pedagogia scientifica applicata all’educazione infantile (1909) iL’autoeducazione nelle scuole elementari (1912).



  • Fonts d'informació: "El que és i ha estat Horta" i HORTA (1904-2004), de Desideri Díez i "La meva Capsa de Pandora" dememòries de Xavier Valls, escrita per Julià de Jòdar. 

divendres, 14 d’octubre de 2016

COM AFECTA AL PATRIMONI HISTÒRIC EL PGM (Pla General Metropolità)

BENEFICIS DEL PGM A HORTA

Afectar, però no executar, ha servit per salvar elements del nostre patrimoni

A l’escola m’explicaven dos conceptes que no vaig acabar d’assimilar prou bé. L’un era la transformació de la superfície terrestre mitjançant el treball constant de formigueta, del fenòmens atmosfèrics (jo sempre ho veia tot igual). L’altra és que una ciutat (sempre sortia quan estudiàvem Mesopotàmia) s’edifiqués sobre les runes d’una anterior.

Ja de gran vaig comprendre que no són els elements atmosfèrics ordinaris, el vent la pluja, el sol.... els que transformen d’una forma contundent i perceptible el paisatge, sinó els cataclismes, tempestes, riades que arrosseguen terres creant deltes, modificant desembocadures o formant dics que fan variar el curs de les aigües; que arrosseguen cases i camins construïts on no tocava. Terratrèmols i esllavissades que poden engolir pobles sencers. Sismes submarins que netegen la costa d’invasors o volcans capaços de crear illes. Els elements atmosfèrics ordinaris només modelen el paisatge, l’adapten i adeqüen a l’entorn.

I les ciutats, perquè es destruïen les ciutats?, perquè s’edificava sobre elles mateixes, perquè les noves no s’edificaven en un altre lloc?. És evident que aquesta transformació també obeeix a cataclismes i en algun cas, a actuacions programades. Ningú no construeix casa seva sobre les runes de l’anterior. Tothom, si pot, neteja el solar.. menys quan es tracte d’humiliar els antics habitants, d’imposar-se, de deixar ben clar qui mana.

A Horta aquests problema gairebé no l’hem tingut, fonamentalment perquè fins a mitjans del segle XVIII les terres estaven ocupades per unes poques masies, algunes hereves d’antigues vil·les romanes (S’han trobat vil·les romanes a l’avinguda de l’Estatut, a can Mariner – restes de forn romà i un grapat de sitges per emmagatzemar aliments – al carrer Salses – pedra base d’una premsa de vi- etc) . Tampoc no podem oblidar la torre romànica de can Fargues, la torre gòtica del carrer Lloret o la mateixa masia de Can Cortada.


EL PGM DE 1976





l’amenaça de cataclisme a Horta va venir de mà del PGM (Pla General Metropolità) de 1976. Aquest pla urbanístic proposa la substitució dels centres originaris del nucli antic d’Horta.

Horta neix a la zona de l’actual plaça Santes Creus i creix pel carrer Horta cap a la plaça Eivissa, Can Mariner i Can Cortada. On Horta neix, el PGM projecta les actuacions següents: la formació de dues gran places, una a Santes Creus i l’altra a la plaça Eivissa per dignificar el barri i fer-lo més accesible. L’ampliació del carrer Fulton, porta d’accés a Horta venint des de Barcelona pel passeig de Maragall. Redreçar el carrer Horta i completar la malla urbana en altres punts (carrer Palafox – de la Plana; del Vent – Mestre Dalmau, Santa Oliva – Horta i plaça de les Masies – ja executada). Malgrat tot, es pot dir que el PGM ha estat un bon pla. Ha permès el desenvolupament de Barcelona d’una forma ordenada a l’hora de reduir la densitat i alçades de plans anteriors.


També és cert que les ciutats i els edificis han d’adequar el seu ús a cada moment si volen sobreviure. La gent fuig d’un urbanisme caduc i inadequat a les seves necessitats, de la mateixa manera que un edifici sense ús acaba en runa. És impossible mantenir, com si fos un museu, tot el que és antic. Això no vol dir que conservar la memòria dels llocs i de la gent no sigui important. Adequació, substitució o creixement no són termes excloents.

En 1976 disposar de cotxe particular era un fet relativament nou, tant, que encara no s’havia trobat inconvenients. Tot eren avantatges. Tothom volia arribar arreu en el seu cotxe (a la feina, a comprar, al cinema..) i la ciutat havia (com no!) de respondre a aquella aspiració. No els ha d’estranyar, doncs, que la comunicació viària i l’accebilitat de l’automòbil fos una de les prioritats de la redacció del PGM, Aquest fent juntament amb la manca absoluta de cultura de respecte per part de tota la societat, per les preexistències (arquitectura, urbanisme o qualsevol altre element mineral o vegetal amb menys de 1000 anys d’antiguitat), van justificar, en el seu dia, la projecció de les dues places i l’obertura dels carrers esmentats.

Afortunadament per Horta, el PGM del 76 va afectar de vial d’aquestes places i carrers. Per sort les va AFECTAR i NO VA EXECUTAR la seva urbanització. Algú pot pensar que sense cap mena de protecció i sense afectació de vial ens hagués arribat, per exemple : l’antic sant Fost al carrer Tajo número 8; l’Ateneu Hortenc, la Bodega José Massana, el carrer Horta, L’edifici on fins fa poc hi havia la gelateria Eivissenca, el Bar Prats, les cases del carrer de La Plana..?, Doncs , no!.





Aquest tros de ciutat, l’origen d’Horta, ha superat els períodes de creixement i destrucció desaforats; els anys 60-70 amb la superpoblació dels suburbis barcelonins i el més recent dels anys 2000. Resistirà el següent?. Millor no provar-ho!.

«Està igual»

Tornava suat, cansat, era juliol, hora de dinar, no hi havia ningú, feia sol i aquell home, just davant l’antiga Cooperativa de la Vanguárdia Obrera (carrer de La Plana, 18) se’m va tirar a sobre i em va abraçar.

- Està igual!, està igual com quan jo estudiava!, està igual que quan era petit!.

No s’ho creia. Davant les escales que pujaven a l’antiga escola (ara locals de l’Associació de Veïns d’Horta i Cau de Sant Francesc) estava feliç. Feia anys que vivia fora de Barcelona, va tornar, ja gran, i va anar a veure la seva escola, i ... hi ra!. El vaig felicitar. Tenia sort, aquesta societat no valora el que té. Ha menyspreat la memòria dels llocs. Ha assimilat antic a vell, brut i inútil, ; i ha apreciat en excés el que és nou i modern. Gràcies a aquesta opinió ens hem carregat, bé per substitució, bé per abandonament, una part importantíssima del nostre patrimoni arquitectònic.

Quina enveja! Quan creues la frontera cap el nord i veus que els pobles han crescut, però conserven els edificis antics rehabilitats, adaptats a les noves necessitats, mantenint la memòria urbana i col·lectiva.


Dit tot el que he dit i plorat tot allò deplorable vaig reprendre el camí de casa mirant l’agulla de Martí Codolar envoltada de verd mentre desfeia el camí de Can Traví. 







  • Escrit de Mariano Serrano - Arquitecte - Grup de Patrimoni .
  • Publicat en la revista nº 4 annual EL POU l'any 2015. Qui estigui interessat en llegir tot l'article encara la pot adquirir demanant-la a les llibreries del barri .




dissabte, 17 de setembre de 2016

LA NIT MÉS OBSCURA - Els nacionals entren a Barcelona


Ah!, l'hospital si que li va agradar, era una torre amb un gran jardí i les criatures que no havien d'estar al llit, se les deixava sortir a jugar-hi.

La cambra era petita, de dos llits, en l'altra hi havia una nena de dotze anys de nom Maria, estava tot el dia tombada i no podia moure's, sempre es quedava una estona fent-li companyia, parlant però s'avorria malgrat la seva mare li duia moltes joguines.




Fotos de l'hospital infantil Hospital de las Colonias Extranjeras.
Com l'hospital estava a Barcelona no estava molt lluny del Camp de l'Arpa 3), així que també li va portar una nina tant gran com ella, la Shirley Temple i quan se n'anava a jugar al jardí, li deixava a la Violeta aquesta nina tombada al seu costat a la fi que li fes companyia. Violeta deia que que era molt bona perquè li deixava la nina, la veritat és que no li agradaven les nines i menys aquella grandota. També li lligava a la capçalera del llit altres joguines, com ninos fets de llana o cotxets o bosses que li havia dut en Pasqualet.




En Pasqualet la venia a veure totes les setmanes i sempre li duia una bossa com les de la Mimí o la Daisy , en tenia de tots els colors, blancs, roses, blaus i cadascún duia una cara dibuixada diferent, de la Mimí, la Daisy, en Plutto, Mickey o de l'ànec Donald, tenia un munt de bosses.

Totes les nits li donaven de postre arròs amb llet, que li agradava molt i també li agradava el gran menjador, els vidres eren alts i tenien dibuixos de colors, era molt agradable, les taules eren rodones i baixetes i només per a quatre o cinc criatures, tot era molt plaent.

Jugar al jardí era fantàstic, els nens eren molt diferents dels que hi havia a Sant Llorenç de Munt.

Hi havia un que tenia atacs epilèptics i les infermeres els tenien dit que si queia, li posessin un pal entre les dents a la fi que no es mossegués la llengua i comprovessin si en caure s'havien fet sang, sinó només se l'havia de deixar sobre el terra que ja li passaria l'atac i sols s'havia de donar avís si sagnava. Mai no es va fer res de manera ja se li havia passat l'atac es posava dempeus i tornava a jugar com si res.

Jugaven molt a fet i amagar i a córrer i parar.

Hi havia un altre al que li faltava una cama que havia perdut en un bombardeig, però amb la crossa corria més que no pas ella amb les dues cames.

No entraven a la torre ni quan plovia, les bardisses del jardí eren molt espesses i no deixaven passar l'aigua, així que ens refugiàvem a sota i cantàvem.

Que llueva, que llueva
la virgen de la cueva
los pajaritos cantan
las nubes se levantan
Que si, que no,
que caiga un chaparron
que rompa los cristales
de la estación.

I si el ruixat era fort, més el hi agradava, les infermeres ni s'assabentaven, tenien massa coses a fer.


Foto de l'Hospital de les Colònies Estrangeres 

Només Maria seguia blanca com els llençols i tombada sobre el llit.

I passà el temps fins que un dia tot es va posar de cap per vall.

Deien que els fatxes estaven a les portes de Barcelona, la gent gran estava molt espantada i es movien com bojos amunt i avall, embalant fitxers, medecines, coses de vidre. Els camillers també anaven com bojos ajuntant en els passadissos aquells nens que no es podien moure.

Als altres se'ls va dir que es vestissin, que guardessin les coses que poguessin en la seva maleta i que no es treiessin pas els abrics. Els van donar una tarja a la fi que se l'enganxessin sobre la roba amb una agulla imperdible i que no es moguessin del menjador ni destorbessin.

En mig d'aquell desgavell la seva mare va arribar i els va dir que s'enduia la nena per fugir, li van dir que no es preocupes per la seva filla, que seria evacuada amb l'hospital però ella va insistir i se la va endur.

Havia començat 1939 i la nena acabava de complir els cinc anys, el llarg 1938 s'havia acabat, l'hospital dels espies havia estat agradable però el món semblava avocat anar de de cap per vall.

Tenia fred , duia un abric de mariner que havia comprat la seva mare abans de pujar a Sant Llorenç de Munt, un preciós abric blau marí amb botons daurats.

Havien anat als magatzem El Águila i havia hagut de tombar el cap en darrera per poder contemplar l'àliga que lluïa dalt la torre dels magatzems. Van pujar al primer pis per una gran i ampla escala i allà en un recó hi havia un maniquí amb l'abric. La dependenta va protestar perquè era l'únic que quedava i segons va dir era de nen, es botonava al revés, però ella es va posar pesada com sabia fer quan li interessava molt una cosa i es va quedar amb l'abric de nen.

També duia les seves botes fins els genolls, així que no tenia pas fred però estava molt i molt cansada.

Els tramvies no funcionaven, només passaven camions i més camions, carregats amb gent apinyada i amb la cara molt blanca, Primer la mare la va dur a casa seva al carrer Fresser, on havia fet les maletes però les maletes pesaven molt, a més de les joies de la mare, havia bolcat els coberts de plata, així que havien parat a casa de l'oncle Nilo, a Gràcia a la fi de deixar les maletes, posar la roba en una d'elles i deixar la coberteria que pesava massa.

25 de gener de 1939 a Barcelona. Fugida dels republicans

El seu oncle estava molt furiós, volia que es quedessin, deia que no havia pas cap problema polític contra la mare, que no havia de témer res de Franco, però la mare li va dir que no volia veure caure la república que li en feia massa mal.

Així que van continuar caminant, amb una sola maleta, fins a la casa dels seus avis. El seu avi era un dirigent de la UGT, estava molt ocupat organitzant camions i de l'evacuació dels membres de les famílies del barri, l'àvia que també estimava molt la nena tampoc es va fixar massa en ella, estava atabalada fent i desfent maletes, decidint què s'enduia i què no, l'avi era més concret, dues maletes per família l'espai en els camions era per a les persones i no pas per a les coses.

Li va dir a la seva nora que no tenia espai ni per a ella ni per a la neta, que tot estava calculat i més que just, que es quedés a Barcelona, que ella no tenia antecedents polítics i que no li passaria pas res.

S'havia fet ja de nit, tota la ciutat estava a obscures i seguien caminant. Van creuar la plaça Catalunya i pujaven pel Passeig de Gràcia fins a la Pedrera, allà hi havia l'escola dels quadres comunistes, que també estaven organitzant combois de camions.

Quan van entrar la nena en la seva ingenuïtat de seguida va intuir perquè es deia escola de quadres, era un saló immens i el terra era de grans rajoles blanques i negres, segur que per aquest motiu rebia el nom de quadres.

Les xemeneies estaven enceses, molta gent en mànigues de camisa, carregant una pila de papers sobre els seus braços que deixaven caure al foc; estava ple d'arxivadors i mobles bolcats i de papers que havien caigut. Ningú no els hi feia cas, quan la mare va aconseguir parar a un d'aquells homes, aquest li va dir que no disposaven de lloc per a elles en els camions, que estaven formant un tren a la fi d'evacuar un hospital militar en la plaça Catalunya, que provés allà.

Així que van tornar a sortir a l'obscuritat del carrer, els llums estaven totalment apagats, totes les cases tenien les cortines tancades a la fi que la llum no hi arribés pas al carrer, això es feia perquè els avions que venien a bombardejar no poguessin localitzar res des de les altures.



Composició de Carme Martín

Els camions circulaven sense llums i la gent que caminava eren ombres obscures amb molta pressa.

Però a baix de tot del passeig de Gràcia s'apreciava una gran resplendor vermell en el cel, una de les ombres els va explicar que estava cremant l'hotel Colom i algú més va afegir que havien incendiat els dipòsits de la Campsa en el port, a la fi que no caiguessin en mans dels fatxes.


Composició de C. Martín

Estava cansada i amb molta gana, en tot el dia només recordava haver menjat a casa de l'oncle Nilo, una llesca de pa amb oli que li havia fet la seva tia Lídia, mentre l'oncle i la mare discutien.

L'oncle Nilo havia posat dins de la maleta un grapat d'avellanes, mig kilo de pa i un pot de llet condensada. Però igual que sentia que no es podia queixar pel cansament, tampoc no podia demanar menjar.

Ja no passaven camions, tan sols en van trobar un baixant pel passeig de Gràcia, eren carabiners, la mare els va demanar si les podien agafar, però anaven apilats amb les seves famílies i no tenien lloc, tampoc hi havia ja ombres esmunyint-se'n.

Van arribar a les escales que hi havia entre les dues fonts de la plaça Catalunya, ella les coneixia molt bé, per haver anat a agafar el metro o el tren de Sant Cugat on els seus avis tenien un petit terreny i somniaven en fer-se una caseta. Tampoc es veien llums perquè els vidres estaven pintats de negre per culpa dels bombardejos, però quan varen entrar es van veure inundades de llum i calor i a mesura que s'apropaven a les andanes dels trens es sentien un munt de veus parlant a crits i tothom alhora.

Des de dalt les escales, les andanes semblaven un formiguer com aquells que la tia Rosina tenia en el seu jardí, estava ple de gent movent-se, parlant a crits i no es veia pas cap tren.



Composició de Carme Martín

La llum era molt forta i els soroll també. Van baixar i van començar a moure's entre la massa. La mare es va sentir atreta per un grup de tres dones i un nen i una nena assegudes sobre el terra i recolzardes en la pared, es van presentar eren les germanes Daviu que tenien els marits al front i Neus amb els seus dos fills, era vídua, al final es va poder seure sobre el terra, sense treure's l'abric malgrat la calor que feia, no era pas qüestió de perdre'l en aquell desori. La mare com sempre va començar a parlar pels descosits, també parlava d'ella “que si la nena per aquí, que si la nena per allà”, però ningú no en feia cas de la nena ni dels altres dos xiquets que eren més grans que ella, onze i dotze anys va dir la Neus que era sorda com una tàpia.

Mentrestant, s'estava formant un tren per a un hospital militar dins el túnel però ningú no sabia pas si deixarien pujar civils.





Tots els que omplien l'andana eren dones i nens, hi havia un munt de basques que ja havien fugit un cop de les seves cases i s'havien refugiat a Barcelona. Les Daviu no sabien res de política, el marit de la Neus havia estat anarquista, moltes basques eren comunistes i unes altres, com la meva mare, es sentien simplement republicanes, ningú semblava tenir antecedents polítics però, cap volia ésser al país quan entressin els fatxes.

S'explicaven barbaritats del que havien fet i feien en llocs com Lleida i els afusellaments, afusellaven a qualsevol, tanmateix a la gent dels ajuntaments o només per haver estat jurat, quan van entrar a Madrid, a Vallecas ¡van afusellar fins vint-i-sis-mil persones!.
  • Mireu, un ferroviari ha pujat a la cabina!
La nena es va posar dempeus per mirar de veure alguna cosa, es va fins i tot pujar a un dels bancs. Hi havia un home pujat sobre la cabina de l'andana central i duia un megàfon i feia els possibles a la fi que la gent callés i per fer-se sentir.
  • Els ferits i el personal sanitari ja hi són als primers vagons del tren, hem enganxat tots els vagons disponibles al darrera, ningú no serà admès als vagons de l'hospital ni en l'ultim furgó de càrrega tancat.
La gent va començar a recollir les seves maletes, les mantes, inclús els matalassos, havia gent que deia que vivia sobre aquelles andanes des de feia un any, per por dels bombardeigs.

El tren va entrar lentament, la màquina i algun vagó va quedar dins els túnel, la mare i la nena van quedar pegades contra la pared i la gent va assaltar el tren.

Les Davius i la Neus amb els seus fills havien desaparegut.

La mare no es va moure fins que tothom va haver pujat, tenia por que no trepitjaren a la nena, es van acostar al tren, no hi havia forma d'entrar-hi, estava ple, fins i tot els estreps, de gent i d'embalums, mentre els ferits guaitaven per les finestres silents i tristos.

Algú les va cridar, eren les Davius, es van acostar a la finestra del tren i com no havia d'altra manera de fer-ho, la mare els va allargar la maleta i va alçar la nena en braços a la fi que l'agafessin des de dins, ella ja s'espavilaria per entrar malgrat l'aglomeració.

Finalment el tren va arrancar, eren les dues del matí del 26 de gener de 1939 i la nena tenia cinc anys i onze dies


CAMÍ DE FRANÇA

Duien el sostre del tren pintat de blanc amb grans creus vermelles, deien que d'aquesta manera l'aviació enemiga sabria que era un hospital i que no els bombardejarien però, els aviadors devien ser curts de vista perquè els van bombardejar igual i els avions els metrallaven, el cap de l'expedició era un metge coronel i molts cops donava ordres a la fi que es baixessin les cortines, deien que estaven creuant les línies enemigues que estaven ja per davant.

Quan els bombardejaven, el tren anava donant salts sobre les vies i el bombardeig era molt fort , el coronel feia para el tren i que la gent es dispersés pels camps, tombats sobre el terra, els que no podien baixar-se eren els de l'hospital i el grup de les Daviu, la Neus i la mare no volien baixar del tren. Es tombaven sobre el terra i es posaven per sobre els seients encoixinats perquè venien els avions i metrallaven el tren i les podia tocar alguna bala.

Una de les vegades, quan la nena es va tornar a seure en el seu lloc, va sentir que alguna cosa li cremava sota el cul, era un tros de metralla, tothom va dir que s'havia salvat de miracle però la seva mare no volia baixar del tren.

En una de les parades una de les basques va perdre els seus dos fills, la van tenir que tornar a pujar al tren a la força, cridava – Josechu!, Marichu!.- O quelcom semblant, deien que estava histèrica i la van haver d'atendre els metges dels vagons de l'hospital.

Per aquesta raó la mare no volia baixar pas, deia que era tan perillós estar fora com a dins, malgrat que la gent continuava baixant perquè havia corregut el rumor que el furgó de cua era ple de trilita i ja se sap que la trilita salta amb qualsevol cop i amb els salts que havia donat el tren quan bombardejaven!.


Refugiats arribats a França. 1939 . Arxiu Tarradellas

Una de les vegades que el tren es va parar per les bombes, es va quedar aturat en mig d’un camp de cols, ja no els quedava res per menjar així que la mare va baixar i va robar una col, els dos fills de Neus se la van menjar, però com la podien coure la nena s’hi va negar, les Daviu no semblaven pas que passessin tanta gana, la mare tenia la sospita que alguna cosa guardaven dins les maletes però que, igual que les basques, no repartien..

A la fi varen arribar a Llançà i el coronel va decidir donar una nit de descans abans de creuar la frontera. Les dugueren al teatre del poble, tanmateix varen baixar els ferits que estaven menys greus, aquella nit dormiren en les butaques però la mare i la nena varen preferir estirar-se sobre el terra.

Es feia de dia, era hora de tornar al tren però, per la nit uns guàrdies civils havien robat la locomotora. Un empleat de l’estació i el coronel varen sortir en persecució de la locomotora sobre una plataforma com les que la nena havia vist en les pel.lícules del «Gordo y el Flaco» que el seu oncle Ricardo li passava el diumenges a casa dels avis.

Un dia més sense poder menjar i la nena sentia els intestins fent-li sorollets, la gent  es va recórrer Llança a la recerca de menjar però tot estava buit, els del poble s’havien fet fonedís, només quedava el ferroviari i algú de l’ajuntament, alguna casa no estava tancada però solament quedaven les parets.

Finalment van tornat tots al tren, hipotèticament havien de continuar el viatge. En l'estació però, es sentia un gran enrenou i cridòria, tothom es preguntava què farien a partir d'aquell moment, la gent estava ja molt cansada i famolenca, els faltaven les forces, com era possible tanta desgràcia en les seves vides?. 

Què havia succeït durant el temps que havien deambulat per Llançà?: doncs que dos guàrdies civils havien robat la locomotora feia poca estona i sense locomotora no hi havia viatge. El Coronel metge que comandava la comitiva de refugiats estava molt enrabiat i juntament amb l'encarregat de l'estació varen pujar a una vagoneta d'aquestes que surten en les pel·lícules de l'oest americà i mecànicament van sortir amb tota la pressa que van poder a la recerca de la màquina.

Per sort, al cap d'unes hores van tornar amb la necessària locomotora i van poder prosseguir el viatge cap a la frontera, la nena no va saber mai com ho havien aconseguit.


El 31 de gener de 1939 tocaren sol francès. Però aquesta és una altra història.






NOTA: Les fotografies simplement il.lustren la narració no tenen res a veure amb la persona que ens ha cedir els seus records.

Records de la veïna del Guinardó Raquel Piquer Alsina, adaptada al català per Carme Martín

Fonts d'informació: Estació de trens de la Plaça Catalunya en l'època., Fotos de l'Hospital Evangèlic de Barcelona que durant la guerra es va rebre el nom de Hospital de las Colonias Extranjeras. també va ser l' Hospital de Sangre (Cruz Roja) i Hospital de niños refugiados