diumenge, 31 agost de 2014

JOSEP MARIA VALLS I VICENS - un del primers estiuejants de luxe del Guinardó.

Investigar sobre la història de la Torre dels Pardals situada en el barri de muntanya de Sant Martí de Provençals, del que desprès seria el barri del Guinardó, va obrir-me la possibilitat de  conèixer la vida d'un dels seus antics propietaris més il·lustres, la família Valls, una saga plena de escriptors, pintors, músics, polítics catalanistes, protectors de les arts , membres de  l'església catòlica i fins i tot relacionada amb antics  jugadors de futbol del FC Barcelona incloent-hi i tot els creadors de l'escut primigeni i l'autor de la música del seu actual himne del club.



Josep Maria Valls i Vicens va néixer a Barcelona en 1854, fill del banquer Magí Valls, va estudiar per advocat , carrera a la que es volia dedicar compaginant-la amb la d'escriptor donat que era un gran amant de la literatura.
 
Una de les poques imatges de J.M. Valls
Per imperatiu familiar va haver d'abandonar part dels seus somnis, el seu pare quan en Josep Maria li va comunicar cap a on volia conduir la seva vida, li va etzibar que pensava que era millor “plantar una vinya nova o cultivar la ja plantada?. I així fou quan Josep Maria Valls, que sentia un gran respecte pel seu pare, va seguir amb el negoci bancari familiar FILLS DE MAGI VALLS, ajudat pel seu germà Agustí, també un bon escriptor i gran amant de les arts.



Es va casar amb Manuela Martí amb la que va tenir vuit fills, alguns dels quals no va arribar a l'edat adulta. Manuela va morir molt jove a l'edat de 42 anys, la mateixa edat que tenia Josep Maria, n'estava molt enamorat i va ser un enorme cop emocional del que mai no es va refer del tot, no es va tornar a casar i es dedicar de ple als seus fills, al seu negoci i a la literatura.



Vivien en un gran pis prop de la plaça Urquinaona i era propietari d'una gran torre coneguda amb el nom de Torre del Roser a la Pla d'Urgell d'on era originaria la família Valls i on estiuejava tota la família però, com aquesta finca estava a una distància més que considerable per l'època de Barcelona, a més, va decidir comprar-ne una altra a les afores de Barcelona, coneguda amb el nom de la Torre dels Pardals, a la fi que els seus fills poguessin respirar aires sans tots el caps de setmana que hi poguessin anar.

Torre del Roser.





La torre dels pardals va ser comprada a finals dels segle XIX, era una masia medieval que va fer restaurar  conservant el seu aire de fortalesa medieval.

Foto de principis del segle XX de la masia Torre dels Pardals.


Sobre la Torre dels Pardals escriu un del seus nets, en Romà Comamala i Valls, fill d'una filla d'en Josep Maria Valls, na Montserrat Valls Martí, en el seu llibre de memòries "El perfil d'una flama":




Gran senyor per naturalesa Josep Maria Valls, s'envoltà d'objectes d'art, no pas per vanitat d'exhibir-los, sinó per necessitat temperamental. Al contrari de molts burgesos de l'època, no li atreia el modernisme i es va dedicar a reunir obres d'en Vayreda, Urgell, Llimona, Brull, etc. Va aconseguir una bona col·lecció que va repartir entre la seva casa de Barcelona, La Torre dels Pardals i la Torre del Roser. Com ja s'ha indicat més amunt, en les seves estones lliures li agradava escriure i ho feia sota el pseudònim de Josep M. Bosch i Gelabert.

Pintura de Joaquim Vayreda cedida a l'Ajuntament de Barcelona per Josep M. Valls

La Torre dels Pardals va ser restaurada l'imprescindible perquè la família pogués viure amb una certa comoditat, sense treure-li l'estil de masia medieval amb una gran torre de vigilància on en Josep Maria Valls plantava la bandera catalana en les festes assenyalades, Durant anys, la família hi anava a passar temporades i a la seva capella s'hi casaren alguns dels seus fills.

Dibuix de Nolasc Valls i Martí

 
Dibuix d'Ivan Torres


Aprofitant les estades a la Torre dels Pardals, que aleshores quedava allunyada de la ciutat, rebien visites de les seves amistats i dels seus fills, entre elles les del poeta Josep Carner, l'Emili Vallès el Doctor Torras i Bages i d'altres. Un dels altres fills, en Pere Nolasc (1), pintor, ha deixat alguns apunts de com era la Torre dels Pardals en l'època. , com la reproduïda més amunt



Es dona la circumstància que la filla petita del sr. Valls, Montserrat Vall i Martí, anys desprès, estava promesa amb un dels germans Comamala, un dels primers jugador importants que va tenir el Futbol Club Barcelona, en realitat eren dos els germans els que hi jugaven.



Entre 1901 - 1905 aquest equip va jugar al camp de Can Sabadell al camí antic d'Horta, aprofitant que el tramvia elèctric ja arribava fins a Horta el club va estimar que podia ser un bon lloc per jugar-hi.



Arseni Comamala gendre de J.M. Valls
Romà Comamala, un dels nets de Josep Maria Valls, en la seva biografia explica que el seu pare Arseni Comamala va ser un dels germans Comamala que van jugar en el Barcelona de l'època Joan Gamper, bon amic del seu pare malgrat tenir 15 anys més, era un tipus xocant sobretot perquè aleshores anava en pantalons curts.



Un oncle del sr. Gamper tenia una torre prop de la Torre dels Pardals i és molt possible que, aquesta fos la raó per la qual el segon camp on va jugar el Barça, Can Casanovas, estigués situat a dalt del barri del Guinardó i el tercer a Can Sabadell, més o menys en el mateix territori, però en la part baixa, donant a la Carretera d'Horta.



Tornant a l'avi Valls, cal dir que com empresari va formar part de la Cambra de Comerç de Barcelona. Josep Maria Valls tenia inquietuds culturals i polítiques lligades amb la Renaixença i l'esclat del catalanisme polític. Fou gran amic d'Àngel Guimerà i de Mossèn Cinto - a qui va donar acollida en moments difícils -



Josep Maria Valls va ser un home polifacètic , un intel·lectual que va escriure poesia i novel·la dramàtica i es va dedicar també a sociologia i pedagogia. La seva faceta com a escriptor es desenvolupà sota el pseudònim de Josep Maria Bosch i Gelabert, construït en base dels segons cognoms dels seus pares.




Relació d'alguns dels seus llibres:


Novel·les


  • Mes memòries (1882)
  • L'exemple (1885)
  • Guideta (1887)
  • Lo segador (1892),

Drames


  • Maria de Montpeller (1893)
  • La vida moderna (1893)
  • Lo missatge d'un cabdill (1895),

Poesia


  • Records i llàgrimes (1897)

 Assaig


  • “Articles crítics sobre algunes costums catalanes” (1883)



Manuscrit de Josep Maria Valls i Vicens

Segons escriu Giovanni C. Cattini, en el seu estudi sobre “Literatura i política catalanista: Josep Maria Valls i Vicens als inicis de la Restauració, publicat per la Universitat de Barcelona. Facultat de Geografia i Història. Departament d'Història Contemporània





.....la figura de Josep Maria Valls com a escriptor romàntic s’ha relegat a l’oblit, és per la no destacada qualitat de les seves obres: de manera encertada Artur Masriera, que havia estat amic del dos germans Valls i Vicens des de la primera joventut, podia afirmar, en fer-ne la biografia a La Vanguardia, que «su producción fue extensa y copiosa, tan extensa y copiosa como... totalmente olvidada», i si això passava, es devia al fet que Josep Maria Valls s’havia equivocat de segle a l’hora de néixer, enamorant-se d’una manera d’escriure massa pretensiosa....



Com fill d'una determinada època i classe social era un gran defensor de les tradicións, la religió i la família, amb les paraules del mateix Masriera, gran amic d'ell: «Bebió en unas fuentes y se enamoró de unos moldes, no diremos gastados ni convencionales, sino defectuosos, por pertenecer a la categoría de aquellos resortes que [...] producen la obra, equilibrada y correcta a la vez, pero aquejada del connotado fatal de la vulgaridad ó del adocenamiento». Malgrat això, cal subratllar la importància d’aquell corrent de novel·listes que tenen en comú un idèntic ascendent idealista i conservador



Valls a més desenvolupà un destacat paper al món de les finances; fou un membre d’aquell sector catalanista aplegat al voltant de l’empresa editorial La Renaixensa i acabà els seus dies com a regidor de la Lliga Regionalista a l’Ajuntament de Barcelona.



Quan es va commemorar el centenari de la seva mort el seu fill Magí Valls va escriure sobre el despertar polític del seu pare :



«Quan[Josep Maria Valls i Vicens] ja tenia 14 anys, era el 1868, va sentir-se revolucionari. Era en els dies de la Gloriosa. La Gloriosa és el nom que va donar-se a la Revolució de Setembre que va destronar la reina Isabel II. El cop d’Estat que van dar a Cadis els generals Prim, Serrano i Topete, va recórrer Espanya com un reguer de pólvora i Barcelona, sempre disposta a les revolucions, no podia pas quedar indiferent a la revolta. El crit de la revolució era el de “abajo la raza espúrea de los Borbones”. Aquest crit no deixà de fer el seu efecte en l’ànima encara infantil del nostre Pare. Els jocs de cartes que per aquell temps s’usaven, representaven l’as d’oros amb el bust de la reina Isabel. El meu Pare, inculcat d’aquell crit revolucionari, sortí a la galeria de la seva casa del carrer de Sant Pau, amb l’as d’oros a una mà i un llumí encès a l’altra, disposat a fer un acte de fe amb la reina destronada. Així que anava a llançar el crit popular i a calar foc a la carta, una oportuna clatellada de la seva mare el féu entrar al pis i li va fer passar les ganes de sentir-se revolucionari»



Després el pensament polític de Josep Maria Valls es vertebra dins unes coordenades profundament catalanes, orientades a la recuperació i normativització de la cultura del país. En aquest marc, no és gens estrany que el trobem també involucrat en la difusió de l’associacionisme excursionista, perquè aquest moviment, des dels seus inicis, es plantejà estudiar tots els elements identitaris de Catalunya (geològics, històrics, folklòrics, artístics, etc (Giovanni C. Cattini)



Josep Maria Valls va morir relativament jove a l'edat de 53 anys, deixant els seus fills orfes, alguns d'ells encara molt joves.



Porta sepulcral en el cementiri de Montjuïc
Una nit de juny de 1907 (relata Romà Comamala), de retorn d'una sessió en la que havia discutit amb molta vehemència, en passar a donar el petó quotidià als fills adormits, caigué ja exànime sobre la gran de les dues noies. El seu cos fou amortallar amb la senyera catalana, com havia disposat. L'enterrament fou un d'aquells amb el “tot Barcelona” desfilant als acords de la Banda Municipal. La Gran Porta sepulcral de bronze projectada per en Domènech i Muntaner s'obria de bell nou a fi que els cossos dels dos esposos ornessin a unir-se”. Escrit extret del llibre de memòries del seu net Romà Comamala “El perfil d'una flama”


Josep Maria Valls va morir en 1907, sobre la seva caixa lluïa, seguint el seu desig, la senyera que va onejar en la Torre dels Pardals i que la família encara conserva.



Gran patriota li va saber molt greu no poder escriure en català un document tan personal i íntim com el seu testament i així en va deixar testimoni en el cos aquest document.



A conseqüència de la setmana tràgica molts convents foren cremats, en Manuel Valls Martí, hereu dels Valls oferí la Torre dels Pardals a la comunitat de monges de Valldonzella desprès que el seu convent fou incendiat en 1909. Allà hi visqueren i algunes tanmateix hi moriren, fins l'acabament del nou monestir que passats uns anys es van construir al peu del Tibidabo.



Fou el propi Manuel Valls qui vengué la Torre dels Pardals en 1915 a Joan Roig i Mallofré farinaire de Reus, qui la comprà amb l'intent de rehabilitar-la.



Desprès d'algunes reformes, sota la direcció de l'arquitecte Joan Rubió i Bellbé, es dona major volada al projecte i es converteix en la torre modernista que podem contemplar en algunes fotos de l'època i que va guanyar el premi a la millor casa senyorial de l'any 1918, concedit per l'Ajuntament de Barcelona.


La Torre dels Pardals convertida ja en torre modernista






Coses que té sovint el destí, finalment la masia austera i senyorial es va convertir finalment en una torre modernista, gènere que curiosament no era gens del gust de l'antic propietari amant de les tradicions i l'austeritat..



Seguidament relacionem alguns dels descendents de Josep Maria Valls Vicens, que d'una manera o altre  han deixat petjada  en  la nostra història més recent vinculats amb la família Valls:



  • Agustí Valls i Vicens, germà de Josep Maria Valls, Amic de Torras i Bages, fou soci fundador de la Lliga Espiritual de la Mare de Déu de Montserrat i del Cercle Artístic de Sant Lluc. Col·laborà a La Renaixença i participà en els Jocs Florals de Barcelona. Publicà el recull poètic Flors lul·lianes (1918), basat en el Llibre d’Amic e Amat . Un poema patriòtic seu sobre Rafael Casanova llegit en una vetllada dedicada a Rubió i Ors fou el probable origen del després tradicional homenatge de l’Onze de 
    Setembre.

 


  • Carles Comamala, jugador del Barcelona, i germà del gendre del sr. Valls, va ser la persona que va dibuixar el primer escut que el Barça va tenir.







  • Manuel Valls Gorina, net del sr. Valls (per a la família en Nani) músicoleg i compositor, va ser el compositor de la música de l'actual himne del Barcelona. Anècdotes a part, Manuel Valls, havia col:laborat amb en Salvador Espriu en diverses ocasions , ja en 1954 posà música als dotze poemes de “Cançons de la Roda del Temps” de Salvador Espriu, una obra per a conjunt instrumental i mezzosoprano que cantaran Concepció Badia i Anna Ricci.





  • Roma Comamala, net del sr. Valls, escriptor i monjo del Monestir de Poblet, autor del llibre “El perfil d'una flama”, primera part de la seva autobiografia.





  • Magí Valls Martí, fill del sr. Valls, escriptor i periodista, fundador del diari El Matí, gran catalanista i una persona molt creient i vinculada amb l'església. 

    Magí Valls Martí i la seva dona Carme Subirà



  • Xavier Valls i Subirà, net del sr. Valls, pintor de renom, es va traslladar a viure a Paris on va desenvolupar la seva carrera.








     

  • Manuel Valls Galfetti, besnet del sr. Valls,  actual Primer Ministre de França.






















(1)Pere Nolasc Valls i Martí, nascut a Barcelona l´any 1888. Fundador l´any 1926 de l´acadèmia Valls de pintura de Barcelona amb alumnes com; Antoni Tapies, Modest Cuixart, Oriol Martí Valls, etc.



  • Fonts informatives: El perfil d'una flama, llibre autobiogràfic de Romà Comamala i Valls.
  • Giovanni C. Cattini, estudi sobre “Literatura i política catalanista: Josep Maria Valls i Vicens als inicis de la Restauració, publicat per la Universitat de Barcelona. Facultat de Geografia i Història. Departament d'Història Contemporània

dimecres, 27 agost de 2014

CAN FERRER

A finals del segle XVIII, la masia de Cal Ferrer era un lloc de descans pels que feien camí cap a Barcelona des d'Horta, o en sentit  invers. 

Aquí els viatgers de les diligències, tartanes i cotxes de cavalls particulars dels nobles s'aturaven a fer un mos mentre els animals descansaven i abeuraven i finalment reprenien la resta del camí cap a la Torre Llobeta o fins a Torre de la Plaça Ciutadella a Horta, on tornaven a descansar abans d'arribar a les seves finques d'Horta o bé en sentit contrari fent via cap a Barcelona.



El Mas Ferrer estava situat més o menys entre el que ara són continuació de Pare Claret (on actualment està situat el Cap Maragall) i el carrer Indústria, aleshores encreuament dels antics camins format pel camí de Dalt o Travessera de Gràcia a Sant Andreu, Camí d'Horta a Barcelona.

Per mitjà del llibre el Col·legi de la Bona Vida, part del dietari que el baró de Maldà va escriure al llarg de tota la seva vida, podem fer-nos una idea bastant exacte de la vida i costums de la noblesa de l'època i dels pagesos de la contrada, informació sobre el que menjaven, com vestien, com eren les seves cases, quina era la seva relació amb masovers i criats, etc..


Recreació de com podia ser can Ferrer al segle XIX

El baró descrivia també els paisatges i pobles que visitava, els costums dels llocs i també de la vida que feien aquests nobles en les seves cases d'estiueig.

Descrivia com distribuïen les seves hores d'esbarjo en  la masia de Can Sitjar on s'hostejaven, un gran casalot situat al indret conegut com Santa Eulàlia, tots els col·legials (nom que rebien els convidats), assistien a primera hora a dos i tres misses diàries, esmorzaven i si feia bon temps sortien de passeig per les rodalies, San Andreu; Sant Martí de Provençals, Horta, en els seus dietaris es descriu els paisatges, com eren les cases de pagès i els seus propietaris, qui eren, com vivien.


Can Girapells i camps on desprès es va obrir el passeig Maragall

Com eren els apats pantagruèlics que es feien a la masia de Can Sitjar, quines eren les seves menges i postres predilectes, si el podeu trobar us el recomano.


Per la tarda es visitaven els uns als altres o bé a peu o muntats  en els seus cotxes de cavalls conduïts  pels seus “cotxeros”, com deia el Baró. També muntaven en les tartanes dels seus masos d'oci.

Gran part de les terres d'Horta, Santa Eulàlia, el Guinardó eren propietat del Marquès de Castellbell el seu oncle, i d'altres membres de la seva família, estaven emparentats entre sí, era normal que els cosins es casessin entre sí a la fi de conservar i engrandir els seus bens, pertanyien a la família les masies de Can Peguera, Ca Lapeira, Can Sitjar, Can Don Joan i d'altres.

El Baró de Maldà i la seva parentela moltes tardes baixaven des de Can Sitjar fins Mas Ferrer al Camp de l'Arpa on feien una petita aturada per continuar el seu passeig fins a la primera creu de terme o la segona, per anar a Can Milans, o Cal Borni, o bé s'aturaven a la fi d'esperar les visites que venien pel camí d'Horta des de Barcelona.

Seguidament en fem un tast:

feia un tan alegre matí per lo lluminós, serè i apacible, a quarts de dotze havíem eixit a passeig fins a un trocet de camí per avall de la casa 'en Ferrer, sense cansar-nos per anar com de passeig divertint-nos los objectes inanimats i més los animals, d'alguns i algunes que trobàvem en burros i a peu...i nosaltres seguint la tartana nos hi ficàrem, i en sent la primera creu, passada la casa d'en Ferrer, donàrem la volta regressant a la torre amb prou bulla, dintre. ....Lo cel quedava el més serè i la lluna com tallada de meló resplendia al cap damunt d'una de les muntanyes d'Horta cap a ponent, veient-se les estrelles

Cotxe cupé
...hem eixit a peu prenent la direcció a casa d'en Ferrer, seguint el cupé i la tartana, havent fet plausible matí per lograr-se del passeig i retrocedís d'allí al Col·legi luego de encontrats lo cotxe de conya Manuela Cruylles (mestressa de Can Don Joan a Horta), aumentant-nos lo contento suposat venir amb Teresseta i Felipeta, mes estimades noies, ses nebodes...”.



... desprès tots a peu seguint lo cupè i la tartana carretera avall tot fangosa amb alguns bassals d'aigua i lliscosa en certs passos fins a la primera creu, passada la casa d'en Ferrer, no veient cotxe hacia nosaltres, si que animals i a estos en alguna carreta de traginer, dones i demés anants i vinents per allí. Hem oït ruïdo d'esquelles no han estat altres que en les quatre mules posats sos catipons que guiava lo Frances amb molta fantasia....”.

...havent trobat prou embarassos de carretes amunt i avall d'estes amb roba bruta de Barcelona, traginers, dones i alguns xerrics que en feien anar un poc tort en certs passos difícils, no abandonant-se'n los de dintre de la tartana, per lo que ens prenien alegrement, cantant la cançó d'Horta.....”


Un dels carreters de les bugaderes d'Horta.

També molts carreters d'Horta s'hi aturaven a Can Ferrer, i les bugaderes carregades amb la roba que recollien a Barcelona per rentar. Allà els seus animals, ases o cavalls abeuraven i ells podien reposar i fer un mos.

Era aquell doncs, un lloc estratègic de repòs pels viatgers que anaven i tornaven de Barcelona a Horta o Santa Eulàlia a Barcelona, i creuament de camins principals, el Camí del mig o carretera de Sant Andreu a les Corts, també hi creuava el camí que pujava fins el barri de muntanya de Sant Martí de Provençals.

Eren aquells camins de difícil trànsit que les pluges feien fins i tot perillosos, on els viatges podien ser víctimes dels bandits que els atacaven i robaven, alguns d'ells tenien els seus amagatalls en la riera d'Horta, procuraven per aquesta raó viatjar de dia, les mateixes bugaderes tenien a ciutat un hostal o feien nit per continuar el seu viatge al dia següent.

"....Nos  hem escapat antes de girar-hi d'alguns tostorrons en un bassal d'aigua que a més lo cotxe se'ns va al canyet, a trabucar, més no ha vingut el cas (A Déu gràcies) tirant les quatre mules seguidet lo cotxe amb nosaltres dins fins el Col·legi de la Bona Vida..."

A finals del segle XIX, van aparèixer els primers tramvies i cotxes de motor, tot va començar a canviar,  les comunicacions van millorar molt i els hostal de carretera van anar desapareixen.

El Mas Ferrer havia estat, pel que es coneix, sempre propietat de família pagesa, no disposava elements nobles que el distingissin, era una típica masia catalana on en sa planta baixa es servien els menjars del hostal, el primer pis es destinava a fer d'habitatge dels propietaris i les golfes on es guardaven les collites, al pati del davant hi havia abeuradors pels cavalls dels viatgers.

Sabem poc més de Can Ferrer, només que el seu edifici el 22 d'octubre de 1935 va ser convertit en el Grup Escolar Catòlic del Camp de l'Arpa, que va ser inaugurat pel propi Bisbe de Barcelona Dr. Irurita. 

L'escola segurament va gaudir d'una curta vida, donat que el juliol de 1936 va esclatar la Guerra Civil i tots el locals, escoles, parròquies i d'altres entitats que depenien de l'Església Catòlica van ser intervinguts i clausurats i alguns d'ells fins i tot cremats, tals com els convents, les esglésies i cases parroquials.

He sentit a dir que desprès del conflicte la masia va patir una ràpida degradació i va tenir diferents usos i que i que finalment va desaparèixer víctima de l'especulació urbanística de mitjans del segle XX.





  • Fonts informatives : Llibre "El Col·legi de la Bona Vida" del Baró de Maldà.

dissabte, 16 agost de 2014

HISTORIA DE LA TORRE XIFRÉ

Foto que es conserva en l'Arxiu d'Arenys de Mar
La finalitat d'aquest escrit no és la de parlar sobre la vida i la personalitat de Josep Xifré Casas, ric indià prou conegut entre els Barcelonins, no tan sols els d'avui dia sinó també els seus contemporanis dels segles XVIII i XIX, tant per la seva labor emprenedora , sinó i també, perquè era un home viatjat i coneixedor de moltes altres realitats, havia viscut a Cuba i Nova York i viatjat a molts d'altres, circumstància que el dotava d'una amplitud de mires important que no tenien d'altres personalitats del moment, en una Barcelona que tot just començava a caminar cap al futur.


La vida havia explosionat en la ciutat Barcelona, que a mitjans del segle XIX va trencar les seves muralles i començar a reptar cap a munt acostant-se a les muntanyes del voltant, absorbint els pobles limítrofes.


Actualment en Xifré només és conegut en general per haver construït els famosos Porxos d'en Xifré en el Pla de Palau, edifici en un del pisos del qual hi va viure mentre residia a Barcelona.


La nostra tasca doncs, consisteix en parlar de la Torré Xifré, dels seus jardins i horts, situada als límits del aleshores poble de Sant Martí de Provençals que pel seu caràcter privat no és pas gens coneguda.


Aquesta finca era una de les possessions més apreciades d'en Xifré, en la qual va dur a terme un munt de intervencions arquitectòniques i paisatgístiques.


En Xifré gràcies a les gestions efectuades per l'apoderat Antoni Milà Roca, va adquirir en 1833 una peça terra Sant Martí de Provençals coneguda com el Manso Soley o Torre Milans i diversos terrenys i vinyes dels voltants que pertanyien a d'altres propietaris. 



Mapa de la contrada de 1890
  
La porta principal de la torre Milans donava al conegut en l'època com el Camí de Dalt o Travessera de Gràcia, que travessava el pla des de Les Corts- Sant Gervasi fins a Sant Andreu , part del qual avui dia es correspon amb el traçat la Travessera de Gràcia i Concepció Arenal, que aleshores era solament un camí de carro més o menys eixerit i ample segons el tram, com per altra banda ho eren la majoria dels que recorrien pel pla de Barcelona.


La torre en qüestió estava situada una mica més enllà del que ara és la porta principal de l'antic Hospital de Sant Pau, mirant cap el nord. No fa pas gaire temps, mentre es realitzaven les últimes obres de rehabilitació de l'edifici principal, van aparèixer sota el terre del pati de l'entrada algunes estructures de l'antiga torre.


Foto cedida per en Miquel Pera

La finca fou adquirida quan xifre tenia 56 anys, ja no es sentia tant jove i preparava el seu retorn a Catalunya on tenia en marxa la construcció de l'edifici dels porxos que convertiria en part en el seu habitatge habitual en mig de la gran ciutat però, com un gran amant de la natura que va ser, també estava interessar per adquirir una torre d'oci a la perifèria de la ciutat com feien molts d'altres burgesos de l'època.


El terme municipal de Sant Martí de Provençals estava dividit aleshores en quatre zones o barris: la Sagrera, el Taulat, la Muntanya, i el Clot. La finca i les terres de Xifré s’ubicaven al districte de Muntanya, concretament als límits del Camp de l’Arpa.



Terrenys de la finca de  Can Casanovas i pot ser una part de Can Xifré , a l'esquerra El Seminaris, a dalt la muntanya Can Sors i la masia del mig és Can Planàs. Foto de l'Arxiu Històric de Sant Pau

La torre Milans era la finca més important del barri de muntanya de Sant Martí, que encara no era conegut com a Guinardó, nom que va adquirir quan es van urbanitzar les seves terres cap a finals del segle XIX. Era propietat d'Antoni Lacaballeria de Moix i Dulasch, qui en 1712 la va vendre a Segismundo Milans. Va ser tramesa i ampliada al llarg de cinc generacions fins que Francisco de Milans i Duran la va vendre al ric indià Josep Xifré Casas el 1833, De mans nobles va passar a mans burgeses. La part d'aquesta finca situada al cap damunt de la travessera de Gràcia i una petita part de la de baix es vengué en 1890 per a construir l'Hospital de Sant Pau


En un expedient administratiu de 1846? es parla de la sol·licitud per edificar presentada per José Milans del Bosch coronel d'infanteria, curiosa circumstància donat que per aquesta època ja pertanyia a Josep Xifré Casas, encara que és possible que malgrat la venda la finca en 1833, oficialment encara no s'hagués procedit al canvi del nom del propietari. Segons consta en el registre “Vol aixecar una casa en un terrenys descrits com ..antes Mas Soley hoy Mare de Deu..." (sic).  “edificar una casa en l'indret conegut com la Mare de Déu (situat darrera el que avui és l'Hospital de Sant Pau).


Passat el parèntesi de la guerra del francès, aquestes terres van recuperar la tranquil·litat i el que un dia foren guerrillers, ells o els seus descendents, esdevingueren propietaris, explica l'historiador Joan Corbera.


En un altre expedient administratiu, aquest de 1856, es recull la sol·licitud de Josep Xifré Casas per construir una casa al Camí de Sant Joan d'Horta, dins del municipi de Sant Martí de Provençals, aquesta sol·licitud sens dubte recollia els canvis que volia realitzar el propietari en l'edifici principal que incloïen afegir algunes parts de la casa Gralla, que finalment, degut a la mort d'en Xifré no es va dur a terme..


Casa Gralla . Gravat de l'època
 El total de la finca d'en Xifré incloïa diverses cases de pagès com Can Parent, o el manso Bartra, vinyes i conreus treballats per gent que tenia arrendat un tros de terra, hi havia també una casa de camp petita on hi feia estades en Xifré mentre es feia construir la torre d'oci, una còmoda casa al costat d'una capella i d'altres dependències annexes, davant de la porta principal de la qual s'obria un camí ample franquejat de arbres a les dues bandes que arribava fins l'antic camí de a Llegua o del Mas Casanovas molt transitat en l'època pels habitants de la contrada.


Durant els anys següents en Xifré va anar enriquint la finca fins convertir-la en una de les més destacades de les rodalies de Barcelona, aleshores Sant Martí de Provençals encara era un poble independent, no es va annexionar a Barcelona fins 1893.


La finca també incloïa un edifici de caire Industrial que era conegut com el Forn de Vidre.



Terrenys de la finca Xifré

La coneguda com Torre Xifré es va fer famosa per la seva sumptuositat i per la bellesa dels seus jardins, lloats en llibres de l'època, tals com la “Guia de Barcelona a Granollers por el Ferro-carril de 1857”, escrita per Víctor Balaguer



Aquella casa blanca que veis asomar allá en la falda de la montaña, es la llamada torre de Milans, propiedad hoy de D. José Xifré, quien esta haciendo en ella grandes mejoras para convertirla en un delicioso sitio de recreo. Según parece esta casa tendrá por fachada la que lo fué un día de la casa Gralla en Barcelona, bellísimo monumento arquitectónico que el señor Xifre tuvo el buen acierto de comprar y reservarse, impidiendo así que desapareciese una de las obras mas importantes que Barcelona guardaba como una joya.”


Bonaventura Bassegoda, recollint el testimoni oral d’un dels fills de Pròsper de Bofarull, arxiver i administrador de Josep Xifré Downing, fill únic d'en Xifré Casas, ens ofereix un tast d’aquella esplendorosa finca:
El entonces joven Bofarull tuvo ocasión de recorrer la finca en toda su extensión, y aun de cazar en el antiguo bosque de la parte alta. De la puerta principal partía la avenida central del parque, de unos cuatro metros, que permitía el paso de los coches y carros de la finca, y tenía, a ambos lados, la parte más frondosa. En este parque había la vieja casa que se arruinó, y luego la capilla, dando frente a una plaza con un estanque circular, teniendo a su derecha los árboles frutales, unos en espaldares adosados al muro y otros en barandales de alambres que suspendían los frutos; a la izquierda, el naranjal, y debajo, fresales y otras plantas de poca raigambre. Bajábase al naranjal por una escalera, de cuyo centro salía una cascada para el riego de las tierras bajas. El agua procedía del bosque de la parte alta, donde se hallaba el depósito de las aguas de mina y de los residuos pluviales”.
 
Camí de Dalt o Travessera de Gràcia. A la dreta l'església de Can Xifré i de l'edifici principal ja pràcticament enderrocat. Foto de l'Arxiu Històric de Sant Pau



Jardins i bassa d'aigua de Can Xifré. Foto de l'Arxiu Històric de Sant Pau

Ja en temps dels MILANS, una de les famílies propietàries de la part part més important de la finca per allà el segle XVII, era un lloc ben especial del que també en parla el Baró de Maldà en el seu llibre EL COL.LEGI DE LA BONA VIDA, quan narra una de les moltes passejades que feia amb els seus parents i amics, i que partint de les rodalies de Can Sitjar, masia del Marquès de Castellvell que estava en el que ara és la Plaça Virrei Amat , anaven fins a Cal Ferrer, en la que ara és la cruïlla de Indústria i Pg. Maragall i des d'aquesta masia pel camí de Dalt (avui travessera de Gràcia que, aleshores, creuava aquest punt), s'arribava fins a la porta de la torre Milans.



..Anàrem de passeig a peu carretera avall (segurament el camí de Sant Incle, fins arribar a el Camí antic que anava d'Horta a Barcelona), dreta a la casa d'en Ferrer (el Mas Ferrer, situat més o menys Camí de Sant Andreu a Sant Gervasi- antic camí d'Horta, més o menys on ara està el Cap o una mica més enllà) i avanti, des d'allí a la Torre dels Milans.....Hem pres la dreta (Camí de Sant Andreu a Sant Gervasi) per aquella arbolejada carretera de direcció a la Torre dels Milans......nos han acompanyat per aquella galeria coberta i descoberta, delícies de l'amo d'aquella torre amb un gran sortidor baix amb molta aigua. Passeig deliciós d'aquell gran hort amb una muntanya de Montserrat a un cantó, de pedra tosca molt polida, excepto no ser-hi figurar el monestir ni les ermites, que sols est requisit faltava per semblar-ho més. Lo més agradable d'aquella torre i galeries era la gran vista de la muntanya de Montjuïc amb la ciutat de Barcelona distància només de mitja hora, amb lo mar i les planures de Sant Martí fins a Sant Andreu amb les muntanyes un poc apartades. Entrarem a la capella pública, son patró Sant Narcís, bisbe i màrtir de Girona, que és peça de veure's i seguir-se, sent ben proporcionada, amb son crucero i llanternó al mig”


No sorprèn doncs que en Xifré passés els seus últims dies dedicant la seva atenció a la producció de taronges i tenint cura dels seus jardins, entre els quals, val a dir, s’hi comptaven no pocs arbres i plantes portats d’ultramar.


Fou en la seva finca del Camp de l'Arpa/Barri de Muntanya on en Xifré va concebre el darrer dels seus projectes arquitectònics on volia combinar el gust romàntic del passat medieval i la seva passió per la arquitectura. També en això va ser precursor.


Aprofitant que en la Barcelona antiga s'obrien nous carrers que afectaven a moltes de les antigues cases i palaus i a la fi de salvar part del palau Gralla, una joia monumental de façana d'estil plateresc, en franca decadència situada al carrer Portaferrissa (1), va comprar part de la façana i el seu pati interior, a la fi d'afegir-los a la seva casa del Camp de l'Arpa. Aquesta mena d'actuacions avui són habituals però aleshores no ho eren pas.


Segons fa constar Tomàs Bertran a “El Itinerario descriptivo de Catalunya”, en 1947 ja estava en marxa el projecte d'un nou carrer que uniria el carrer de la Canuda amb Portaferrissa, el qual seria anomenat de Les Delícies i posteriorment del Duc de la Victòria així que estava clar que el Palau Gralla aniria a terra, que malgrat havia estat una gran casa en aquella època ja estava molt malmesa.


Va adquirir per 20.000 rals, prop del que actualment serien 1000 euros, els material de l'edifici que s'enderrocaria sense remei i va encarregar a l'arquitecte Elies Rogent que estudiés la manera de desmuntar, classificar i traslladar per reconstruir-lo parcialment, en la seva finca del Camp de l'Arpa.


Així, tal i com es desprèn de la documentació conservada, la reconstrucció ideada per Xifré seria parcial, limitant-se als elements més emblemàtics i ornamentats; la façana i l’estructura del pati.





Apunts previs d'Elies Rogent per a l’esmentat projecte.


Corria l'any 1856 en Xifré era ja una persona gran i estava molt delicat, la seva dona havia vingut des de París, ciutat en la que normalment residia, per tenir-ne cura i per desgràcia l'agost d'aquell mateix any, en Xifré morí a la seva finca d'Horta i el projecte ja no es va dur a terme. Les obres es van paralitzar i les pedres del Palau Gralla van ser comprades per la família Brusi i traslladades a Sant Gervasi.
Els plànols i el desmuntatge detallat dels materials de l’edifici es varen perdre, com constata el propi Rogent en la dècada de 1880. De tota manera, en un recentment descobert quadern de camp de Rogent, hi figuren els apunts previs per a l’esmentat projecte.


Este álbum que se refiere a obras anteriores á 1860 solo tiene de importante que en el mismo constan las operaciones que hice por encargo de Xifré para conservar los restos de la fachada y el patio de la antigua casa de Gralla que aprovechó Augusto Font para la traslación del último á la casa torre de Brusi en San Gerbasio”. E. Rogent.

El que ens interessa d'aquest quadern és que concreta exactament les peces que en Xifré va comprar i pretenia reconstruir en la seva casa de camp que no eren altres que elements de la façana i del pati gòtic interior, aquest últim desprès d'un periple accidentat, actualment reconstruït en la seva seu per l'empresa Prosegur.


De fet, el projecte devia ser per tots conegut, tal i com es desprèn del comentari de Victor Balaguer al parlar del Manso Xifré:


“(...) Según parece esta casa tendrá por fachada la que lo fue un día de la casa Gralla en Barcelona, bellísimo monumento arquitectónico que el señor Xifré tuvo el buen acierto decomprar y reservarse, impidiendo así que desapareciese una de las obras más importantes que Barcelona guardaba como una joya(...)”.


El trasllat de les pedres fou precari i només es van dur una part cap a Sant Martí. Tot indica que cap a finals de 1856 i principis de 1857 el projecte s’abandonà, pel que fa als materials es van dispersar i oblidar fins que el fill d'en Xifré els vengué. Quan Josep Xifré Dawning va morir es va perdre la major part de la documentació que el projecte va generar, circumstància que marcà el posterior i conegut moviment dels materials de la casa Gralla, des de la seva adquisició pels Brusi fins a la reconstrucció actual del pati gòtic interior conservat en gran part en l’edifici Prosegur a l’Hospitalet de Llobregat.









Fitxa nº 29 del Patrimoni Arquitectònic de l'Hospitalet de Llobregat. Foto del pati gòtic en l'empresa Prosegur


Durant els últims anys de vida en Xifré, convertí la torre del Guinardó en la seva residència principal, preferint passejar pels seus jardins i a tenint cura del seu hort a l’atrafegada vida de la ciutat.
Malauradament no se n’ha conservat cap testimoni gràfic del pas d'en Xifré per la seva finca d'Horta i si n'existeixen desconeixem qui els té, només queden algunes fotografies cedides al seu Arxiu particular per la família Gil, de quan els promotors de l'Hospital de Sant Pau van comprar la finca i van començar a procedir a la seva demolició.


Josep Xifré i Casas hi va viure els seus últims anys de vida i va morir en la seva casa de Sant Martí de Provençals l'agost de 1856 als 79 anys, les seves despulles descansen en el mausoleu que hi va fer construir seu fill en l'Hospital que el seu pare va fer bastir i donar al poble d'Arenys de Mar d'on era originari.




  •  Fonts informatives : Treball de final de Màster de Marc Previ Febrer, de 28.6.2012. Algunes fotos extretes d'aquest escrit
           - El llibre  "El Col.legi de la Bona Vida" – el Baró de Maldà.
 
            - Fotos de l'Arxiu Històric de l'Hospital de Sant Pau. Foto del pati de 
               la casa Gralla reconstruït en la Casa Brusi i posteriorment  en la seu de 
                l'empresa  Prosegur del Patrimoni  Arquitectònic de l'Hospitalet de Llobregat.