dimarts, 24 març de 2015

CAN SELLÉS - torre senyorial

Qui no ha passejat entre aquestes boniques casetes i no ha sentit una punxada d'enveja pels veïns que poden gaudir d'una casa a la ciutat de Barcelona?. Qui no s'ha preguntat i com és que es van bastir aquestes cases precisament en aquest indret i en terres de qui és van fer?.


La urbanització Meridiana no fa masses anys

Les cases que conformen el que es coneix com Urbanització Meridiana pertanyien a la finca de Can Sellés, una magnífica masia situada en el que ara és el carrer Espronceda entre Juan de Garay i Pare Claret. Els Terrenys els va comprar la Falange Tradicionalista i de les Jons en 1941.

Can Sellés era un castell més gran que la Torre de Fang, amb uns gran soterranis en forma de quadres o gran sales amb voltes que eren en època d'en Serrallonga (el bandoler), el qual, segons la veu popular, fins i tot n'havia estat el propietari.

Segons una de les escriptures l'edifici constava  "pajar, era, terrado o otras dependencias. En un plànol de l'alineació de la Meridiana de 1936 hi ha marcades unes "barraques" i l'existència d'una bassa i d'un safareig.

El l'època del seu enderroc en 1941, can Sellés ja no tenia gairebé cap funció agrícola, tan sol un trocet d'hort que conreaven els llogueters que hi vivien i diverses figueres, una d'elles de la varietat coll de dama tenia el tronc de la qual era tant gran que ni entre quatre persones podien rodejar el seu tronc. També hi quedava un molí per extreure'n aigua.


Torre Sellés segons un dibuix de Lola Anglada

També existia en la contrada deu casetes bastides cap els anys vint que havien estat ocupades per murcians que desprès van anar a treballar al túnel del tren. Ja a prop de la Meridiana es trobaven set casetes més de planta baixa i pis propietat de la firma Santiveri que les tenia llogades. Segons s'ha pogut comprovar, en 1930 estaven ocupades per famílies procedent majoritàriament de Granada , Múrcia i Almeria.

dibuix de Ramon Badenes


L'edifici ja havia perdut tot el seu aire senyorial, i si bé era propietat dels descendents de Carles Morenés i de Tord, baró de les Quatre Torres, el propietaris no s'acostaven gairebé mai per l'indret i estaven representats pel procurador el sr. Caimel i 'administrador de la finca que també vivia en la part de la torre Sr. Manuel Llobet.. En l'edifici hi vivien també diverses famílies que es repartien els diferents espais interiors.



Foto del CEC.

Torre Sellés entre els 30-40 del segle XX



Existeixen alguns testimonis gràfics de com era la torre Sellés, un que correspon a un dibuix de Lola Anglada, fet molt possiblement a principis del segle XX que ofereix una bella imatge idíl·lica vuitcentista de l'edifici, reproduïda en els anys cinquanta en el llibre Visions Barcelonines de Francesc Curet, que respecte l'edifici assenyala que Can Sellés era una construcció de caràcter, senyorial, com ho era la Torre de Fang i una de les masies més antigues de Sant Martí de Provençals., fent una descripció acurada amb les paraules següents “Can Sellés té una majestuosa presencia i constitueix un dels exemples que més imposen de l'arquitectura rural catalana, tot és sobri però noble i ponderat, aquesta vasta construcció té aire de castell especialment en la part més antiga, la de l'esquerra. A Can Sellés es remarca ostensiblement el pas de dues èpoques distintes.

Forma dos cossos, el de l'esquerra, al que he al·ludit té els murs i a la torre robusta es merlats i correspon a un estil romànic o postromànic, si fos certa la suposada estada del nobles provençals en aquest indret no vacil·laríem en atribuir-los l'elecció del que pot qualificar-se de palau. La construcció que segueix a la dreta i que s'endinsa una mica per deixar ben visible la torre antiga, data possiblement del segle XVI i contrasta pel seu to lleugerament agrisat amb el color que tira a rosa de la torre veïna.

La documentació més antiga que hem trobat data de mitjans de segle passat però també dona alguna referència anterior que ens porta cap a mitjans del segle XVIII. En un document de 1869 la finca és descrita com una heretat “coneguda com Can Sellés”, situat al terme de sant Martí de Provençals, amb un us agrícola, part vinya i part horta amb terra campa. La finca es dividia en parcel·les i s'entenia sobre l'indret conegut com sota casa Guinardó, al nord est del torrent de la Guineu que baixava des del cim de la muntanya sobre el que està actualment el barri del Guinardó, fins a les terres de Can Ros

Una part de les terres estava travessada per la via del tren de Barcelona a Saragossa i s'estenien cap el sud-oest fins arribar al Rec Comtal, endinsant-se en el barri del Teulat.

La propietat de Can Sellés provenia de dos nobles hisendats, Francesc de Tord i de Granollachs i Joan Sellés i de Rosell, el qual, entre 1725 i 1764, havien establert vinculacions amb les terres del mas, segons les quals quedaven exclosos i privats de l'herència els seus descendents que rebessin ordres sagrats o fossin professors de religió. En 1835, la propietat estava en mans d'Antoni Tord de Sala el qual, un cop suprimida la vinculació anterior gràcies a la llei de desvinculació va establir la successió a favor dels seus fills per ordre de progenitura i la propietat va passar per tres dels seus set fills, com cap dels germans grans va tenir descendència, finalment la propietat va passar en mans de la germana Antonia, casada amb Carles de Morenés i Cassador. En morir aquest últim va dividir la finca en part indivises entre els seus fills i nores, tots ells hereus amb títol nobiliaris. Finalment Ramon Morenés i Garcia Alesson, que era baró de les Quatre Torres, comte de l'Asalto i Grande de España des de 1920 i en residències distribuïdes entre Madrid i Navarra, va ser qui va vendre la finca en 1941 a la Delegación Nacional de Sindicatos.

La urbanització Meridiana quan es va construir i poc després

Al nou barri, van venir a viure majoritàriament gent immigrada , només un terç dels residents eren de la ciutat de Barcelona. Entre el que venien de fora de Catalunya destaquen els nascuts a l'Aragó i de les dues Castelles, La Rioja i de la Comunitat de Madrid, i dins d'aquesta última destaquen les persones nascudes a Madrid capital i els nascuts a Andalusia oriental, van constituir els grups més nombrosos entre els primers residents. Molt d'ells eren funcionaris – mestres, militars, policies- que eren els immigrants més recents.

L'accés a l'habitatge va ser gestionada per l'organisme promotor, l'Obra Sindical del Hogar. Una gran part d'habitatges, sobre tot les torretes van ser de “ lliure disposició de l'esmentat organisme”, que les va distribuir entre persones recomanades per algun conegut dels directius.


La Torre Sellés més o menys on hi era



dimarts, 17 març de 2015

CAN ROBINSON - un personatge singular.


El Sr. Robinson, ningú no el va nomenar mai pel seu nom verdader, vivia al carrer Telègraf, cantonada amb l'avinguda Mare de Déu de Montserrat, per la part de muntanya,  en una casa que, sinó recordo malament, era de fusta pintada de color blau, el que ara es descriuria com una humil barraca de fusta.

El propietari segurament era un romàntic amant de les aventures  motiu pel qual es fa construir o fer construir una casa de fusta on viure i mantenir un negoci de venda de begudes i menjars al que li va posar un nom escaient per una barriada que a principis de 1900 era un lloc llunyà i solitari on hi havia poques cases com és el de ROBINSON.

Ja existia en 1904, quan es va organitzar la primera festa Major del Guinardó al carrer Dos Rius (ara Av. Mare de Déu de Montserrat, tal com es pot comprovar pel rètol que apareix darrera el arbrat de l'esquerra de la foto de sota, es pot dir que va ser un dels primers establiments de la zona

Primera festa major 1904. Foto. família Escardívol

En la dècada dels vint, data de la foto següent, els seus propietaris  pel que es pot llegir en la façana , oferien "comidas i vinos", sobre la porta d'entrada el nom de l'establiment gravat en la fusta. En la porta podem veure el propietari amb un sifons a la ma i un davantal blanc, l'acompanyen canalla del carrer i uns senyors de pas amb la gavardina penjada del braç que molt possible, van fer una aturada a la fi de prendre's alguna beguda.


Can Robinson. Foto. Família Cabrero

Les seves filles cosien per a la gent del barri i tenien les finestres que donaven al carrer obertes i mentre anaven cosint  xerraven  amb les veïnes que hi passaven.

Foto família Renom. de la dècada dels quaranta
En la foto de dalt a la dreta, ja dels anys quaranta, can Robinson encara existia però ja només era un habitatge particular.

El Sr. Robinson tenia un petit hortet i va ser famós perquè va arribar a cultivar una col que va ser l'admiració de tot Bacelona, tanmateix en Del Arco gran periodista i cronista de l'època (estem parlant dels anys cinquanta del passat segle), li va fer una entrevista on es parlava de  l'extraordinària col .


Una de les filles Renom, apareix en la foto assenyalant la col.

La verdura en qüestió va ser visitada per propis i estranys i va ser tot un espectacle en l'època.

No recordo exactament l'any en que va desaparèixer aquest característic i curíòs establiment però calculem que va ser en la dècada dels cinquanta, en el seu lloc es va construir un edifici de pesos que escara hi és.

Can Robinson estava on esta aquest edifici 

Tot i haver passat un munt d'anys i que aleshores jo era un marrec de poc més de quinze anys, encara avui recordo aquest curiós personatge veí del meu carrer.




Joan Caldentey



dimecres, 11 març de 2015

FEM BARRI, reivindiquen, assistim als actes que es programen

Coses com fer un llibre conjuntament amb el veïnat fa barri, el llibre és com el carnet d'identitat d'un punt de Barcelona que fins ara no s'havia presentat en societat.




La reunió d'antigues famílies del Guinardó i veïns en la festa de la presentació del primer llibre sobre la història del Guinardó, també fa barri.







Tenir cura dels nostres edificis històrics, fer sentir la nostra veu a tort i a dret a la fi que els polítics prenguin nota de les nostres reivindicacions, també és fer barri.





Assistir a les festes de les entitats i compartir els actes que es programin, també és fer barri


Fotos de Lina Huélamo



El proper dia 14 de març al carrer Xiprer la Cooperativa Rocaguinarda presenta una mostra de les seves activitats relacionades amb el medi ambient




La Plataforma Salvem Torre Garcini hi participarà amb una taula on podreu trobar pancartes i xapes reivindicatives, us hi esperem, ENTRE TOTS ACONSEGUIM EL BARRI QUE VOLEM I AL QUE EN TENIM DRET.




dijous, 26 febrer de 2015

PETITA HISTÒRIA DE LA FAMÍLIA MERCADER

El avis Mercader-Camps vivien al carrer Nàpols perquè tenien una fàbrica de midó a la vora i també una de tints i aprests al carrer Dos de Maig, prop de l'antiga fàbrica de cerveses La Bohèmia, desprès coneguda com Damm


Fàbrica de cerveses La Bohèmia - Avui Cerveces DAMM

A la casa d'Horta s'anava a estiuejar. Quan la van comprar era una casa de planta baixa antiga, allà és on vam començar els seus estius entre 1915 i 1918.

A la porta de casa. Foto família Mercader

Entre 1922-23 van modificar tota la casa amb tota mena d'avenços de l'època, calefacció inclosa


La casa de l'esquerra es can Mercader. Foto de la AAVV d'Horta.


La família Mercader hi va anar a viure definitivament el 1923. Xavier Mercader Camps, va ser últim fill que els Mercader van tenir al carrer Nàpols, els altres fills ja van néixer ja al carrer Chapí.


Foto familiar de la família Mercader

Van ser nou germans, aleshores les famílies acostumaven a tenir molts fills perquè alguns, desgraciadament, no arribaven a grans.

Al cap d'un anys varen tornar a ciutat, al carrer Gravina i la casa d'Horta va quedar tancada.

Quan Xavier Mercader i Teresa Terrats, es van casar van anar a viure al carrer Campoamor. Ella era filla d'Horta i quan la casa se'ls va fer petita, van demanar als avis Mercader si podien tornar a viure a la del carrer Chapí i allà que es va traslladar la família Mercader -Terrats cap a 1953-54.

Àvia Mercader pel. c. Horta
Com ja s'ha comentat, el avi Mercader Fàbregas era un fabricant que tenia una fabrica del tints que estava situada al carrer 2 de Maig davant la cerveseria Damm, aquest era el seu negoci principal i en tenia un altre de midó al carrer Nàpols.
Desprès de ser cremat
Era molt creient i estava afiliat a la Lliga, però allà el tenien per un empresari roig o comunista, per la seva sensibilitat social.

Durant la guerra, els mateixos treballadors, que per la seva filiació anarquista sabien el que feien els piquets, van salvar-lo repetidament de que se l'emportessin de nit, i van acabar fent piquets de guàrdia a les nits davant la porta de casa seva.

Durant la Guerra Civil es feien misses els diumenges a les golfes i també representacions dels Pastorets, és a dir, que feien a vegades de parròquia clandestina.

També s'hi van amagar uns monjos de Montserrat que eren parents. A casa eren una família molt religiosa. Com que les monges i frares estaven acostumats a caminar en cadència pels claustres amb les mans al davant, alguns membres de la família (llavors molt joves), passadís amunt i avall de la casa, els ensenyaven a caminar normal per la ciutat sense cridar l'atenció.

Al jardí hi havia una font monumental amb un petit estany que tenia ànecs i tot. Més tard es va adequar perquè s'hi poguessin banyar els fills.




Hi havia també uns galliners i un safareig amb caldera per escalfar l'aigua.

A la casa en temps passats hi havia hagut tres minyones que vivien amb la família, un jardiner i una senyora que venia a cosir la roba.

La família tenia molta relació amb el Centre Parroquial dels Lluïsos, on l'avi Mercader havia estat president i també president de Càritas.


Catifa de Corpus al c. Chapí

Família Mercader al balcó de casa seva per Rams anys 60










Aleshores hi havia molta relació amb altres famílies del voltant i molts varen emparentar. S'organitzaven moltes activitats ( lògicament encara no existia la tele), es feien sortides pels voltants, es visitaven cases, s'organitzaven festes.



Les noies anaven a escola a les Dominiques d'Horta i els nois a Escoles cristianes com la Salle Horta i desprès al SAFA.

La senyora Mercader explicava que al costat de casa seva, allà on més tard va ser noviciat de les salesianes, hi havia una casa que de l'anomenava cal Negre, on hi vivia un senyor que havia fet fortuna a l'Àfrica i quan va tornar ho va fer amb alguns criats negres, circumstància molt peculiar i estranya per la gent d'Horta.

La canalla de la família Mercader - Terrats feia molta vida al pati, donat que tenia tretze fills. La senyora que anava a cosir la roba els vigilava. Jugaven molt, les golfes també era un espai de joc.


La família dels Mercader vivia a Barcelona però la de la senyora Mercader, els Terrats, eren tots d'Horta. Dues germanes seves al carrer Rectoria i altres al c. Salses, els avis Terrats al carrer Canigó amb dues germanes que hi vivien al costat i un germà a la torre de dalt del Carrer Campoamor, les reunions familiars, que eren moltes, es feien a la casa del carrer Chapí.

La unitat física de la família a la casa d'Horta va conèixer un degoteig de forma natural, matrimonis i fills que per una o altra raó van a buscar-se el seu propi camí en la vida, fins que la senyora Mercader es va quedar sola en la gran casa en l'any 2000, degut a la mort del seu fill Oriol que vivia amb ella, bé, sola realment no estava, ja que al pis del mig i al de dalt de tot hi vivien dos nebots fills d'una filla.

Fins en dia de la seva mort el dia 29 de gener de 2007, la senyora Mercader hi va viure a la seva casa del carrer Chapí, els nebots encara s'hi van quedar fins que van marxar pensant en l'eventual venda de la casa. Els fills hi passaven sovint a fer feines de manteniment i jardineria.

De tant en tant encara es feien trobades familiars per Sant Esteve, i d'altres menys estructurals, i els nebots hi organitzaven cosinades.

La casa es va acabar venent el 2013 a un veí del barri i un tros de la vida del carrer Chapí es va aturar.





  • Fonts informatives família Mercader. Fotos del fons familiar.





dijous, 19 febrer de 2015

TORNEM AMB L'ANTIC POBLAT IBÈRIC I LES BATERIES ANTIAÈRIES del Turó de la Rovira.

De tant en tant al nostre Ajuntament li agradar pujar al Turó de la Rovira i remenar el cim, ara el motiu és fer un museu sobre la memòria històrica on hi ha les bateries antiaèries i deixar-ho decent perquè els turistes es tornin bojos fent fotos de Barcelona.

Fotos de l'ultima excavació. Juanjo Fernánez


Des de que en 1931 l'arquitecte Josep Danés, persona interessada en arqueologia, voltant per la masia de Can Baró va trobar fragments de ceràmica en terrenys situats més amunt de la masia, que la intervenció més o menys afortunada de l'Administració de del Museu d'Arqueologia a lcim del turó no ha parat.

En Danés va publicar la teoria que en el cim podien haver les restes d'un poblat ibèric, en el diari "El Matí" el 14 d'octubre de 1931 i l'article es titulava “La Muntanya Pelada de Barcelona. Una dada sobre el problema ibèric”.

Sobre les mateixes dades l'arqueòleg i geòleg Josep Colomines i Roca, estudiava un terreny que hi havia darrera l'Hospital de Sant Pau on s'encabia l’excavació arqueològica d’una necròpolis tardo romana, que també ha desaparegut recentment del barri, a rel de la construcció de la Ronda del Guinardó.


Veïns del Guinardó tafanegen la feina dels arqueòlegs l'any 1931

Fent-se ressò de l'article que en Danés havia publicat en El Matí, va decidir pujar muntanya amunt i fer-hi prospeccions sobre el terreny.

Va fer una senzilla rasa en la part més oriental del turó de la Rovira que no estava edificada i va descobrir una sèrie d'elements que va considerar prou importants i es va decidir a estudiar el cim més a fons.

El 1932 va començar la primera campanya d'excavacions promoguda pels Serveis d'Investigacions Arqueològiques de la Generalitat. Els treballs van durar tres mesos i es va poder delimitar l'extensió del poblat ibèric que ocupava el cim de la muntanya.

També es van trobar 44 sitges per guardar productes per l'alimentació del poblat o una possible necròpolis, tot plegat ocupava una superfície de prop de 22.500 metres quadrats. Es suposa que el recinte tenia dues funcions, la de protegir les cases dels seus habitants i la de mantenir guardat el bestiar.

Sitges del poblat ibèric del Turó de la Rovira

La importància d'aquest jaciment arqueològic radica en la seva proximitat amb la ciutat de Barkeno o Barcino, segons l'època, fos el més ric en troballes o restes de tots els poblats localitzat en d'altres turons propers a la ciutat (Putxet, Peira, Montjuïc, Montcada) i dóna una idea de l'organització del territori anterior a l'època romana.

detall d'un peça de ceràmica

Dins les sitges amb un fondària que oscil·lava entre els dos i tres metres, i metre, metre i mig d'amplada, es van trobar diverses peces d'àmfores, petits vasos, ceràmica tornejada i fins i tot l'esquelet d'un ase però, cap resta humana per la qual cosa es dona per segur que el jaciment tenia més de rebost que no pas de necròpoli.

Peces trobades al Turó de la Rovira

Les peces trobades formen part del fons del Museu Arqueològic de Barcelona i del Museu d’Història de la Ciutat de Barcelona, segurament dormen en algun dels magatzems que l'entitat en disposa, això si degudament catalogat. Una pena perquè cap dels veïns de la zona no els podrà contemplar mai.

Des d'aquí torno a reivindicar la necessitat de petits espais on encabir les peces arqueològica que formen part dels nostre passat històric que han estat trobades en els barris del districte.

Desprès d'aquesta actuació l'espai en qüestió, de cop i volta es va veure immers en mig d'una maleïda guerra, i el passat ibèric que dormia tranquil·lament els son dels déus, el va despertar el desagradable so de les bombes i pel fet que les autoritats de l'època, que no tenien temps per pensar en ruïnes històriques, hi van construir a sobre les bateries antiaèries.

Autor desconegut
Autor desconegut

foto de l'Arxiu Nacional de Catalunya






























Gran part del patrimoni se'n va anar en orris, desprès si van sumar els edificis que s'hi van construir a sobre i al voltant que van utilitzar moltes de les pedres de la muralla ibèrica per a la seva construcció.

El cim va quedar de nou oblidat fins que als seixanta una munió de gent que necessitava habitacles el va envair de nou i s'hi van construir barraques.

Foto d'autor desconegut

Foto AAAVV de Can Baró

Foto del Patronal Municipal de la Vivenda 

Els habitants de el nucli de barraques no disposaven del mínim per viure en condicions ni aigua corrent, ni carrers decents, ni llum elèctrica, ni edificis dignes .

A base de molta reivindicació l'Ajuntament hi va fer posar algunes fonts perquè disposessin d'aigua corrent i els va fer arribar la llum, només ells saben el que van passar allà dalt.

Finalment amb l'arribada de les Olimpíades l'Ajuntament els va desallotjar, la imatge no era la més adequada per una ciutat que volia semblar moderna, així que els va facilitar pisos assequibles a tots ells i els va reubicar en d'altres indrets de la ciutat.

De nou, entre els anys 1990 i 1993 es va dur a terme un nou seguiment arqueològic al Turó de la Rovira, a la mateixa zona on l'any 1932 s'havia localitzat el poblat ibèric, dins del programa d'obres de repoblament forestal i urbanització corresponent al projecte anomenat Parc dels Turons que desenvolupa l'Àrea de Projectes i Obres de l'Ajuntament de Barcelona.

En obrir nous camins d'accés al turó, es van repetir de nou treballs arqueològics que van donar com a resultat la troballa d'una nova sitja que encara es conservava intacte, d'un metre i setanta centímetres d'alçada i un metre vuitanta centímetres de diàmetre, les prospeccions es varen realitzar sota la direcció i supervisió del Museu d'Història de la Ciutat de Barcelona, es van fer fotos, es va documentar i de nou es va tapar. el que quedava

En març del 2011, es va inaugurar un nou espai patrimonial al Turó de la Rovira que va significar la neteja i arranjament d'un indret de la ciutat molt degradat i aïllat, on es conserven restes d'unes bateries antiaèries que van intentar defensar Barcelona durant la Guerra Civil dels atans de l'aviació, així com de les restes del nucli barraquista del barri dels Canons que va perdurar fins 1990, que en 1950 va arribar a aixoplugar un set per cent de la població barcelonina.


Turó de la Rovira ja sense barraques. Foto Publispace
L'Administració va voler dignificar tots aquests pòsits històrics instal·lant plafons informatius que facilitessin la visita autoguiada i la programació d'altres visites guiades, en quatre dies, algunes d'aquests plafons o s'havien arrencat o bé estaven pintats o malmesos i és que existeix una part de la gent que utilitza els espais públics que és summament incívica en la nostra ciutat.

"Aquest espai patrimonial, únic a Europa, és el fruit del treball comú realitzat durant més de dos anys entre els arquitectes Imma Jansana i Jordi Romero, els tècnics del Museu, els del Districte d’Horta Guinardó i els de l’Agència del Carmel, a partir d’una demanda plantejada durant anys per veïns i entitats de la zona", indicava  alguna autoritat del moment el nom de la qual no recordo pas.
En fi, del somni del gran parc dels tres turons poc queda, només la part de dalt dels turons en qüestió, la resta ha estat edificada i les nostres autoritats que moltes vegades es mostren tan inflexibles amb els petits propietaris quan volen expropiar, tanquen els ulls quan els constructor fan de les seves.
Finalment però, ha arribat el gran manà en forma de turisme i en època de vaques magres ja se sap,no es pot fer pas un lleig, així que el nostre digníssim Ajuntament obre els ulls davant les possibilitats de negoci que ofereix fer l'espai assequible al turisme donat que des del cim es divisa un molt bon panorama de la gran Barcelona i de nou remena ja els tenim remenant el cim, ara diuen que el volen convertir en un museu a l'aire lliure.

Foto Carme Martín
Foto Carme Martín






















Massa tard, del poblat ibèric poc o res en queda ja i les bateries antiaèries no donen més de si, a menys que no duguin alguns dels antics canons, que ves a saber per on paren.
Els veïns es pregunten si tot plegat no significarà que el recinte es tanqui i es cobrin entrades per poder-ne accedir, com ha passat amb Sant Pau, asseguren que no serà així però la paraula dels polítics tots sabem que és paper mullat


  • Fonts d'informació : "El Carmel ignorat. Història d'un barri impossible" a càrrec de Lluís M. Bou Roura i Eva Gimeno Cases (amb la col·laboració de Virgínia Roy, Teresa Reñé i Pere Ros).