dissabte, 1 de juliol de 2017

CAN CREUHET - MAS DE CAN PADRÓ

Situació de la masia


Francesc Crehuet i Pujolà, comprà els terrenys sobre els que ara creua el carrer d'en Crehuet en 1787, en els que no va tardar en bastir-hi una casa de pagès que tots els veïns d’Horta coneixem, situada ara al carrer Porto i que segurament amb alguns canvis ha arribat fins els nostres dies.

Retall d'una foto més àmplia on es veu la masia. Segle XIX

La casa sota el concepte de casa pairal familiar, és d’arrel rural de les típiques de l’antic poble d’Horta, segurament en la part baixa es guardaven les eines del camp i part de la collita i al primer pis hi vivia la família pròpiament dita. La casa al fons i l’hort i pati al davant. En el segle passat Can Padró encara es trobava davant de la riera oberta, la qual es podia travessar per mitja d’un pontet conegut com de Can Don Joan, atès que duia fins la porta principal de la casa noble de Cruïlles coneguda també per Can Don Joan. 


Foto del Pont de Can Don Joan. Foto anys 60 fons F. Capdevila 


Foto de la fons de CEC sobre la Història de la masia catalana,
de finals del segle XIX

Posteriorment a principis dels anys vint del segle passat, se la dotar interiorment d’ornaments típics del moment, sostres amb motius pintats, terres hidràulics, cuina econòmica, carbonera, etc. Curiosament dos dels ornaments fan al·lusió a element de la industria i del progrés industrial, com era el dibuix d’un tren en marxa en mig un bosc de torres elèctriques i de la reproducció de part d’una fàbrica amb dues xemeneies fumejant. En les dues xemeneies dos escuts, el de l’esquerra el de Catalunya i el de la dreta el de Barcelona, metàfora clara de la revolució industrial que vivia la ciutat aleshores.


Ornaments presents en la planta baixa de la masia de Can Padró 

La finca apareix en totes les fotografies que es van fer el segle XIX de la zona, quan encara era propietat de la família Crehuet, la casa amb els seus característics arcs de galeria en l’últim pis, algun d’ells tapiats, les seves parets pintades en un to crema amb les finestres emmarcades en un color molt més clar. Una línia del mateix to dels marcs de les finestres separa cada un dels pisos de l’edifici com, per altra banda tenien moltes de les masies de la contrada. En el segon pis es conserva un oratori o capella segurament construïda per Antoni Crehuet que fou reverent pare de Santa Maria del Mar.

A Francesc Crehuet el succeí com propietari el seu fill Antoni Crehuet i Barceló que, al seu torn, no sabem si per mort del primer, el succeí el 1876 el seu germà Francesc Crehuet i Barceló.

Francesc Crehuet i Barceló va ser reverent a Sta. Maria del Mar on el 26 de febrer de 1855 va fer un sermó sobre la definició dogmàtica de la Immaculada Concepció de Maria Mare de Déu.

És molt possible que el Crehuet que van conèixer alguns veïns molt antics del lloc, fos descendent seu germà Antoni, donat que en Francesc era capellà, que pel que sabem era militar i va restar solter fins que va morir molt entrat en anys, aquesta última dada no la sabem del cert, la torreta del soldat que existia a la dreta de la finca segurament la va fer construir ell mateix sobre el garatge de la casa.


Torreta del soldat, foto anys 70 . Fons Felip Capdevila 

Els Crehuet van ser propietaris de la finca fins desprès de la Guerra Civil que la van vendre als Padró que hi van muntar una una granja d’animals, motiu pel qual la casa és coneguda al barri com la Granja de Can Padró.

Sabem que les últimes propietàries van ser Martina Ruíz, vídua de Pere Padró i Pilar Padró. Martina Ruíz va ser l’ultima de la família que hi va viure fins més o menys l’any 2002, ja era molt gran i se’ns va anar a viure e Maella amb una germana seva.

A finals dels cinquanta, la família Padró formada per en Joan i en Pere Padró la seva muller Pilar i els pares dels dos nois, van llogar la part de baix de la casa a la família Gras.

Can Padró en una foto dels anys 70 del fons de la família Gras. 

Pati del davant de l'entrada de la masia a finals dels 60. Fons família Gras

La mateixa entrada ja renovada , anys 70, foto fons família Gras 

Angie i Toni Gras, en el jardí de la casa

Actualment hi viu la llogatera Rosa Figueras Nualart, vídua de Gras, té 91 anys i la seva filla que en té cura.

Fa molt poc, els Padró s’han venut la casa a una immobiliària juntament amb la llogatera perquè aquesta societat se’n faci càrrec de desallotjar-la de la casa, no han tingut la mínima consderació de les persones que l'han guardar tots aquests últims anys a la fi que no es convertís en una de les tantes ocupades.

Així dons, és molt possible, si l’Ajuntament no dóna remei, que la casa desaparegui i doni pas a un edifici de pisos de quatre plantes, com els molts que existeixen i acabi amb els dos cents anys i escaig de vida i història de la casa pairal i amb ella mori una part de la història d’Horta.





NOTA: Donem les gràcies a la Família Gras que ens ha donat entrada a casa seva i facil.litat les fotos familiars.

dijous, 22 de juny de 2017

QUÈ QUEDA DEL NOSTRE PATRIMONI HISTÒRIC, I QUÈ PODEM FER AL RESPECTE?




Dolors Canudas i Mariano Serrano, col.labors habituals en la recerca i catalogació del nostre patrimoni històric en l’associació El Pou que molt de vosaltres ja coneixeu, van presentar ahir en el marc del Mas Guinardó, en la secció els Dimècres d'El Pou, el treball que han dut a terme conjuntament amb d'altres persones en el barri de Font d'en Fargues.

Durant setmanes van recórrer tot el barri recopilant i fotografiant tots aquells elements i edificis que entenen caldria preservar. Els resultats els van entrar en una base dades creada expressament al respecte on es recullen totes les dades recopilades amb les que han dut a terme un estudi del medi que van presentar a l'Ajuntament a la fi que estudiïn la possibilitat de preservar el conjunt històric que se'ls presentava.

Edificis pendent de rehabilitació al Districte 

Seguint la línia dels nostres veïns de la Font d'en Fargues s'ha començat a realitzar una tasca similar de localització i catalogació  dels elements i edificis històrics que queden en el  barri d'Horta i del Guinardó.
Alguns dels localitzats

Quan l'equip del nou Ajuntament va accedir a l'alcaldia semblava prou predisposat a tenir cura del conjunt històric i patrimonial del Districte, hores d'ara però, res de nou ha canviat respecte a la manera de fer d'anteriors equips municipals i la prova és que els edificis històrics han continuat desapareixent i l d’altres deteriorant , la prova la tenim a tocar, la més que provable desaparició a curt termini de l'edifici de la granja de can Padró al carrer Porto que ha comprat una immobiliaria per construir-hi pisos.
Pel que es veu, les promeses electorals són bàsicament propòsits que queda bé enumerar quan cal aconseguir vots, qüestió de pedigri cultural, però que difícilment es duen a terme, preval per sobre de tot els interessos del mercat immobiliari, diguin el que diguin.
Sempre queda però, distreure al personal amb allò que, que no ho han pogut dur a terme degut a alguna normativa anterior que altres equips van signar en el seu moment, que no els ho ha permès o que no es disposa de diners que ho permetin fer i així fins a unes properes eleccions on tornaran les promeses que tampoc no es compliran.
Des de que el col·legi d'arquitectes van realitzar l'última avaluació, a finals dels setanta, s'ha. perdut en el Districte Horta-Guinardó el trenta per cent del patrimoni històric. S’ha de fer alguna cosa al respecte, pensem-hi.

divendres, 2 de juny de 2017

EL RETORN DEL EXILIATS (quarta part i última)

Document acreditant que Raquel Alsina era espanyola indispensable
 per tornar a Barcelona

A tots els que tornaven cap a Espanya des de l’exili, els ferroviaris francesos els van posar una màquina i un vagó gratis a la fi que els dugués fins a Cervére i d’allà fins a Port Bou. El camí de 1939 però al revés i com aleshores no teníem diners, sols el que duien posat, a Port-Bou no hi ha Creu Roja amb un plat de sopa i roba, en realitat a l’Espanya de Franco no hi havia Creu-Roja, hi havia la Guàrdia Civil, desprès d’un llarg dia d’interrogatoris una altra vegada ens van pujar al tren cap a Barcelona ¡cap a casa! ¡cap a casa!.


Estació de Port Bou ara en desús . Foto autor desconegut

La meva tia Rosa i Elisa van tornar el maig de 1944 i són acollides per caritat al Guinardó pels Casals-Alsina, atès que a tots els fugitius de 1939 els vencedors ens van requisar els nostres bens i no tenim res de res.

L'avi Piquer
L’avi Piquer va tornar quasi al mateix temps que nosaltres, a Perpin el van acollir un convent de monges i en van fer tornar en mig d’una peregrinació a Lourdes com un malalt sense nom. Aquí estava condemnat a mort en cas que el trobés la policia.

En setembre de 1944 França era un trencadís al final de la segona Guerra Mundial, els ponts i línies aèries volades, les línies telefòniques, telegràfiques o tota forma de contacte entre pobles tallades. Hi ha llocs alliberats com Perpinyà, però encara es segueix lluitant en molts llocs entre els maquis i els alemanys, no se sap quin lloc és lliure o no, la frontera am Espanya tancada, nosaltres la creuem amb l’ajuda de la «cofradia» del ferroviaris, els d’aquesta banda són antics lluitadors de la CNT camuflats.

L’Estació de França, la policia va lliurar a la mare un «permís de residència» per a ella i les seves filles, dues d’elles havien nascut a França, amb l’obligació de presentar-se a comissaria una vegada al mes.

Estació de França 1935. Desconec l'autor



Permís de residència a Barcelona


I un com a Barcelona, on anar?. Quan les tropes franquistes van entrar en 1939 a Barcelona, varen apoderar-se de tots els pisos i els seus continguts, de tots aquells que havien fugit o bé per amagar-se o per anar-se’n a l’estranger; segons els havien explicat de casa els avis s’havien endut inclús les vidrieres de la botiga. A casa d’elles el coronel se la guàrdia civil que va baixar a requeriment de la mare, duia els seu canti de manises a la mà!!.

Finalment la família els va donar un cop de ma, com no podia ser d’una altra manera.

La mare i l’Esmeralda anaren a viure a casa de l’oncle Nilo, afortunadament la tia Lídia estava encantada amb la nena d’un anyet. La Carme va anar a raure a casa la tia Rosina que no disposava de lloc per a ningú més, atès que també havia acollit l’àvia i la tia Rosa. Havien entrat a Espanya abans que elles i la tia rosa treballava pels seus cosins germans. A la Raquel li toca viure amb el cosí Carles, la seva dona Maria Teresa i la seva cunyada Matilde.
Raquel Piquer

Per a la família els que tornen són una plaga de llagosta i a sobre perillosa davant l’autoritat i la més desagradable sembla ser la Raquel, que desprès de quatre anys fora dels país, parla ja poc català i menys encara de castellà, no li agrada anar a missa, contradiu als homes quan diuen bestieses i no es passa el dia pendent de la seva roba ni cosint, llegeix el diari i li interessa tot el que passa al món i segons repeteix sovint, no té cap interès per casar-se. ¿Als onze anys, tot això?, doncs així era, molt madura per l’edat era posseïdora d’un fort caràcter resultat de tot el que havia hagut de viure els últims 5 anys de la seva curta vida.

La tia Lídia la volia col·locar de mainadera a la part alta de Barcelona per tal d’ajudar la família a sortir del forat on es trobava. En quant a l’avi, que també va creuar la frontera i ningú no sabia com, ni tampoc on vivia; apareixia i desapareixia de visita a hores intempestives de la nit. Quasi no s’aguantava ja dret ni a penes tenia veu, estava tísic terminal. Des de 1940 el buscava la policia i si l’arribaven a trobar l’haguessin afusellat.

El 7 de maig de 1945, desprès d’haver provocat un munt de morts, acabà finalment la II Guerra Mundial a Europa. El successor de Hitler va ser l'almirall Karl Dönitz qui va donar la seva autorització al general Alfred Jodlper signar la rendició incondicional d'Alemanya.

Ricardo Piquer
En Ricardo en meu padrastre va tornar de l’exili quan la guerra mundial va acabar creuant les muntanyes de la Vall d’Aran amb un company murcià i un altre madrileny. Quan van arribar a Barcelona van prendre consciència de la situació real del país i decidiren abandonar les armes i enfrontar la duresa d’una vida en un país vençut i pobre, on mancava de tot, i així cadascú va retornar a les seves cases i al seu lloc d’origen.

Com la família estava repartida entre diferents cases de la família, l'oncle Arseni casat amb l’Ester, germana de la mare, li va oferir una habitació on dormir.

Mentrestant el company murcià que havia tornat al poble, va ser denunciat per algun veí que sabia de les seves idees i abans que cap guàrdia civil li posés la ma a sobre, va cantar com i amb qui havia entrat al país.

D’aquesta manera, la policia a Barcelona, va començar a buscar a en Ricardo, a Barcelona i una nit es va presentar a casa de l’Arseni i se’l va endur a la comissaria de la Via Laietana on segurament no s’ho va passar massa bé, s’hi va estar tres dies i desprès va ser traslladat a la presó on hi va estar reclòs durant sis mesos.

La policia també va detenir a l’Arseni i se l’endugué també a la comissaria de la Via Laietana, de trist record per a totes i tots els qui han passat per les seves dependències.

Arseni i Esther i la seva filla Judith
El comissari, va començar a fer-li les mateixes preguntes una vegada i una altra «usted no sabe que quando alguien acoge un huésped en su casa ha de comunicarlo a la policia?», l'oncle sempre responia el mateix «comisario no se trata de un huésped sinó de un familiar, de un invitado», així una vegada i una altra fins que l'oncle  ja cansat li etzivar al policia :

- El diccionario de la Real Academia de la Lengua, señala que un huésped és una persona alojada en una casa ajena, i en cambio un invitado és «una persona que ha recibido una invitación», a ver si se lee el diccionario hombre.

El comissari muntà en còlera i el va fer tancar 21 dies a la presó Model, en un cela d’aïllament però com les presons estaven saturades, en la cela a més d’ell hi havia set persones més.


Dibuix d'Arseni Pellicer en la Presó 1945




Dibuix d'Arseni Pellicer en la Presó 1945


















Sobre juny de 1945 torna l'oncle Juan amb els maquis amb els maquis que arriben fins el Maestrasgo, on va ser capturat. Li van caure dotze anys i un dia a la presó de San Miguel de los Reyes a València.

En Franco en 1946 es belluga amb més de compte a la fi que els aliats oblidin qui és i on està ideològicament parlant. La guerra s’ha acabat a Europa malgrat a l’Asia encara continua.

Es van llençar dues bombes atòmiques aquell mateix any contra dues ciutats del Japó, però els aliats ja sols pensen en tancar ferides.


Bomba atòmica llençada pels americans sobre Hiroshima




Al llarg de la Guerra Civil Espanya gràcies a Franco, havia perdut al seus millors intel·lectuals, lliure pensadors, etcètera i busca desesperadament la forma de convèncer al món que ell és un governant legítim i que aquí hi ha lloc per a tothom.



Àvia Montanyà
Per aquesta circumstància, els nostres parents, els Coromines, nets d’una de les germanes de l’àvia Montañà, fills de cosí germà del meu pare en Pere Coromines (regidor de l’Ajuntament de Barcelona en les eleccions del 1909 i diputat a Corts en les eleccions generals espanyoles de 1910 i 1914 . De 1928-1930 durant la dictadura d’en Primo de Rivera, fou President de l’Ateneu Barcelonés , va morir exiliat a Buenos Aires), van poder tornar .

En Joan Coromines el seu fill, era filòleg que fundà a Nova York el casal català, en Franco li promet el retorn de tots els seus bens, que inclouen una cadena de farmàcies a Sans i Hostafranc, per tal que torni, tan desesperats estaven per la manca de intel·lectuals que poder lluir en aquest país tan gris, i així ho va fer.

Família Soler-Corma
En José Sala es va veure obligat de tornar en 1943, perseguit per pertànyer a una xarxa que passava jueus a Espanya, té la sort que el seu pare, a la caseta que va construir al Guinardó en 1888 al carrer Sales i Ferrer, hi va afegir un pis pensant en el seu fill i hereu, per altra banda, com era orfebre i treballa a casa, té feina per a ell.

La seva dona la Mercè Corma qui va anar amb nosaltres a viure a Tarbes amb la seva germana la Rosa Corma, intenta convèncer a en José a la fi que torni a França. La seva germana està casada amb un ric joier del sud de França així que feina bona no li faltarà però en José mig obligat per la família vols quedar-se a Barcelona i fa que la Mercè finalment torni amb els seus fills Griselda i Francesc en 1946.

Els fills dels que varen fugir en 1939, la majoria estem desubicats en un país, gris, fosc i pobre que era la Barcelona de postguerra.

En Francec té 17 anys, la família del seu pare volen que faci de manobre per dur diners a casa, la Mercè es rebota i treballa nit i dia de modista per tal de pagar els estudis del seu fill al Licee Francés de Barcelona.

Però també lluita perquè la seva filla Griselda pugui estudiar i també convenç als meus pares a la fi que pugui estudiar també però, com no hi ha diners per fer el batxillerat ni cap carrera, fem el Peritatge Mercantil a la acadèmia Jaumà a Gràcia. La Griselda va durant el dia, jo de nit atès que durant el dia he de fer de cuidar de la casa i de les meves germanes.

Mentrestant els meus pares havien pogut llogar un semisoterrani al carrer Ercilla, a la fi de viure tots plegats. Com ja he dit faig la feina de casa fins que en complir els 14 anys, arribo a l’edat legal de l’època per poder treballar, segueixo estudiant per la nit fins que un dia en l’acadèmia Jaumà em va dir que havia esgotat totes les pròrrogues i que ja no tenia dret de poder-me examinar oficialment

El meu pare em troba feina a casa d’un «ex company armes» que oficialment no existeix, atès que consta oficialment que va ser afusellat i mort (2), l’empresa, per tant, consta a nom de la seva dona.

Quan ja treballo la mare deixa la seva feina, segueixo estudiant fins que un dia en Jaumà em
llibre Academia Massé
comunica que he esgotat totes les pròrrogues i que no podré examinar-me oficialment a menys que no faci el servei social. Trigo uns quants anys en decidir-me a fer-lo i com els estudis són l’única cosa que em fa suportar aquest món gris que m’oprimeix, estudio anglès en l’acadèmia Massé.

Esmeralda i Carme Piquer
A casa les coses es compliquen amb la malaltia de la meva germana Carme, segons els metges pot morir en hores, dies, o alguna setmana. Finalment viu 8 anys, dels 12 als 20, nosaltres encantats però la seguretat social de l’època només cobria sis mesos i Caritas no ens ajuda atès que no anem a missa. Aquest problema fa que ens haguerem d’endeutar durant anys.

Parlem una mica d’aquest món gris dels anys quaranta i cinquanta. No existeix diàleg entre els que van tornar i els que es van quedar. Aquests últims no sabem res de l’odissea que han viscut els refugiats a França i els que van marxar tampoc coneixen els temps d’oli de ricí, els dos anys de mili que estan obligats a fer els soldats republicans quan tornen, de les places de toros, els camps de concentració d’en Franco plenes a vessar, el cap afaitat de les dones «considerades rojas», del nadons morts d’inanició perquè els abastos falangistes «no dan leche a los hijos de los rojos» i les mares tampoc tenen llet al pit a causa de la desnutrició, però com deia en Queipo de Llano, el General Mola i un llarg etc, «debe acabarse con los «lobos, lobas y lobeznos»*

Així anaven les coses durant la llarga època de la postguerra, una postguerra que va ser molt llarga i on només pel que fa a Barcelona es van afusellar més de 160.000 persones.

¿Estavem de refugiats allà en el que hauria de ser casa nostra!, era el càstig pels somniatruites que es permetien creure que podien crear un món millor.




La família Piquer/Alsina i filles i Mercè Corma i filla en l'av.
Mare de Déu de Montserrat en 1948




  • Fonts informatives : Fotos, documents i record de Raquel Piquer

2) L’amic amic d’en Ricardo, que constava com oficialment afusellat, en realitat va poder escapar de la mort, estava darrera de tot de les persones que anaven a afusellar en massa i fent-se el mort i poc apoc va reptar pel terra i fugir de la mor.








divendres, 19 de maig de 2017

EDIFICIS HISTÒRICS DEL DISTRICTE HORTA-GUINARDÓ QUE NECESSITEN REHABILITACIÓ AMB UNA CERTA URGÈNCIA



Fem un repàs dels nostres elements històrics que estan en en situació delicada o simplement  a prop de la ruïna:


En una valoració que va entre delicada i ruïna poden considerar que : 
1 Delicada, 2  Actuació urgent, 3 Proper a la ruïna.




LA TORRE DEL MORO : s’ha proposat un munt de vegades a l’Ajuntament que es rehabiliti i que sigui la de seu d' Interpretació dels elements de l’aigua al Districte. Valoració 3 

Fotos aconseguides a  internet

LA CASA DEL FOTÒGRAF : pel que ens han dit, els propietaris es proposen rehabilitar-la i donar una part a l’Ajuntament en lloguer, no sabem que pensa  fer l’Ajuntament amb aquest espai. El temps dirà si l’edifici es rehabilita o no, de moment han fet fora els ocupes i han netejat l’espai. Els que netejaven han considerat que totes aquestes rajoles hidràuliques ja no fan cap servei. Valoració 2.



Fotògraf passavolant amb sensibilitat cultural

LA FONT DEL CUENTO: Com moltes de les fonts antigues, no ragen aigua que és la finalitat primera de tota font.  No demanem pas, si es rehabilita, que ragi aigua de mina  però, com mínim aigua corrent. A més s’hauria de rehabilitar tot l’espai i fer una neteja a fons, no pintar a sobre les pintades i anar sumant capes de pintura,  sinó una veritable rehabilitació. Sembla que el Consistori té pensat començar-hi a treballar en un termini no massa llunyà, exactament que hi pensen fer ho desconeixem. Valoració 3.


https://fontsaigua.wordpress.com/2016/08/01/la-font-del-cuento-de-barcelona/

LA FONT DEL CARRER CAMPOAMOR: L’Ajuntament indica que com és privada no poden fer pas res. La torre d'agua és la que està en pitjor condicions. Pensem que haurien de parlar amb els propietaris i buscar una solució. Valoració 2


https://fontsaigua.wordpress.com/2016/05/10/la-torre-de-laigua-i-la-font-del-carrer-de-campoamor-de-barcelona/

FINCA CAN RAVETLLAT-PLA: Sembla que han començat a fer algun treball de neteja dels jardins però encara va per llarg, la reixa està molt deteriorada i s’hauria de pintar abans no s’acabi de fer malbé. Suposem que la reixa entra dins les competències de l’Ajuntament no pas del Consorci que administra el museu. En quan als jardins i elements decoratius dels jardins així com la porta i reixes de la finca. Valoració 2 


Collage Carme Martín

FINCA DE CAN GARCINI: Pendent de les eternes negociacions entre l’empresa Núñez i Navarro i l’Ajuntament per adquirir-la. Sinó s’arriba a un acord en breu un jutge decidira el «just preu» que el Consistori haurà de pagar per la finca. . Casa tapiada es desconeix la situació de l'interior, jardins molt fets malbé, molta arbres han mort.  Valoració 2.




Foto d'Antonio Domingo

FONT D’EN FARGUES I VOLTANTS : Un altra tema que no acaba mai. Desprès que els propietaris del restaurant que hi havia van tancar el negoci, va entrar en un període de lent deteriorament, amb la complicitat dels consistoris que al llarg dels anys no han pogut o no han sabut resoldre el tema. Durant més d’un anys els terrenys van ser ocupats per famílies nòmades de raça gitana. Quan van ser desallotjats, l’Ajuntament va netejar l’espai però es continua fent malbé dia a dia, un espai amb més de 100 anys d’història, concretament 117. Que no ens enganyi la neteja de la foto. La font sense cap protecció i sense l tanca de ferro que ha desaparegut, el quiosc modernista tapiat i molt malmés. Valoració 3.



Foto panoràmica i detall de la mateixa foto de Jordó Artés de 2013



PALAU LLUPIÀ: Altament deteriorat, gran part de l’edifici ja sense sostre. Segons sembla, l’Ajuntament recentment s’ha compromès a invertir 1,8 milions per assegurar l'edifici del Palau del Laberint i tenir-ho llest en un termini màxim de 15 mesos. Molts pocs diners ens assemblen per dur a terme una rehabilitació amb cap i peus, poca cosa més que procurar que no es caigui apuntalant parets i fent sostres nous. Valoració 3


Collage Carme Martin sobre fotos d'internet

MERCAT D'HORTA: Encara està en l'aire si es rehabilitarà i posarà al dia o simplement serà enderrocat i construït un de nou amb parking, super i demés. Molts de nosaltres estem per conservar l'edifici de l'antic mercat afegint-hi aquells elements que modernitzin el seu funcionament. Valoració 1.


https://es.slideshare.net/ManelCantos/horta-1-barcelona-presentacin-73






diumenge, 7 de maig de 2017

50 ANYS DE L'ARRIBAVA DEL METRO A LA PLAÇA D'EIVISSA



El Metro arriba a la plaça d'Eivissa

Encara recordo l’arribada del metro a la plaça d’Eivissa. Desprès d'anys d'espera finalment tots els que vivíem al final del carrer Feliu i Codina i voltants, no ens caldria vorejar el Turó de la Peira fins arriba a l’estació de Vilapiscina per pujar al metro, estació solitària en l’època , on el passeig de Fabra i Puig s’estava tot just a les beceroles, poca llum i molt de fang al carrer quan plovia.

Les persones que vivíem en la frontera d’Horta-Guinaueta, estavem allunyats de tot transport públic ja fos tramvia i/o autobús a la plaça Eivissa i metro a Vilapicina. Si havies de matinar per anar a la feina, a quarts de set o de vuit del matí, era una excursió a vegades perillosa i tot, per aquelles noies que caminàvem soles per anar a treballar.

La situació ha canviat una mica, no pas gaire, des d’aleshores. El passeig de Fabra i Puig ja està acabat, el barranc que separava Horta de la Guinaueta s’ha convertit en un parc. Pel passeig indicat passa algun autobús fins ara el núm 74, fa poc han canviat però les numeracions, les noves les desconec, que comunica el centre de la ciutat amb la Guinaueta i el metro que s’ha allargat i arriba a la Vall d’Hebron. També han allargat el recorregut de la Línia 3 que arriba a Canyelles i acaba a Trinitat Nova. Poc més, aquella franja d’Horta continua una mica abandonada en quan a transport. No compto pas el Bus barri atès que es concentra en el propi barri i la Vall d’Hebron.


Encerclat en blau la zona deixada de la ma dels déus

Però tornen a l’arribada del metro a la Plaça Eivissa, tal com diu el nostre mestre en història d’Horta Desideri Díez en el seu llibre ELS TRANSPORTS A HORTA, el creixement dels barris perifèrics i l’augment dels seus habitants va obrir una crisi de comunicacions entre les zones perifèriques i el centre de Barcelona.

Es necessita un transport ràpid, amb capacitat i econòmic per a l’usuari , amb capacitat per traslladar el personal d’una banda a l’altra de la ciutat de Barcelona i d'aquesta manera va néixer el Transport Metropolità de Barcelona, conegut popularment com METRO.

Tot va començar en 1924, amb el primer transport subterrani de la ciutat, que unia la plaça de Catalunya amb la plaça de Lesseps. 

En 1926 es posava en servei el metro Transversal, actual línea 1, entre plaça d'Espanya i la plaça de Catalunya.

Però la gran expansió del metro no es va produir fins la dècada dels seixanta-setanta, que va ser el període de major trascendencia en el  transport col·lectiu barceloní.

En las primavera de 1954, es comencen les obres per enllaçar el barri d’Horta, un dels més poblats i més deficients en quan a transporte urbà, amb l’estació de La Sagrera. Les seves estacions van ser La Sagrera, Congrès, Maragall; Virrei Amat i Vilapicina.


Inauguració de l'estació de Vilapicina, foto autor desconegut

Inauguració de l'estació de Vilapicina, foto autor desconegut

Estem ja a 1959, la línia arriba fins a l’estació de Vilapiscina el 21 de juliol, i no és fins l’any 1967 no va arribar fins la plaça d’Eivissa.

Hi va haver alguns accidents lamentables entre les estacions de Virrey Amat i Horta, el 30 d’octubre de 1975 van xocar dos trens a l’estació de Virrey Amat amb un balanç de 50 ferits i dos morts, el maquinista, que va morir a l’acte i Ángel Huigueras Carrions de 67 anys i veí d’Horta que morí uns dies desprès.

Les associacions de veïns de les zones afectades s’uniren, en van publicar notes de premsa queixant-se del mal funcionament de la línia d’Horta pels diferents accidents que s’hi van produir.

I aquesta és una petita part de la història de l’arribada del Metro a la plaça d’Eivissa.



Fonts d'informació. "ELS TRANSPORTS A HORTA" de Desideri Díez.