dimecres, 4 d’abril de 2018

CAMINS D'AIGUA , Riera i torrents d'Horta Guinardó



Mapa del territori de Barcelona en la segona meitat
del segle XI. Secció d'un mapa  de Francesc Carreres Candi
 de 1910 (AHCB)


El Districte Horta-Guinardó està format per dues realitat diferents a les que uneix una comú orografia muntanyosa , plena de torrents, rieres , pous i mines d’aigua.

Des de les muntanyes fins el mar la superfície del Pla de Barcelona s’inclina suaument fins arribar al mar. Si hom contempla la ciutat des de un lloc ben alt com pot ser el Turó de la Rovira, se n’adona molt fàcilment d’aquesta realitat.

En tot territori on majoritàriament domina la muntanya quan plou l’aigua es canalitza formant torrents que s’uneixen en el pla formant rieres que desemboquen en el mar. Si el recorregut és prou llarg i important, que no és el cas, van sumant prou cabal dels diferents afluents i es converteixen en rius.

La Riera d’Horta ha estat i és la més important del Pla de Barcelona, avui dia convertida en diferents carrers va ser degudament canalitzada per no produir inundacions en la ciutat.








Collage de Carme Martín


La majoria de torrents que nodrien d’aigua la riera d’Horta davallaven de les fondalades de la serra de Collserola. Passarem seguidament a enumerar alguns dels més importants: el torrent dels Agudells, torrent de Sant Genís que més avall es transformava en la riera de la Clota que moria en la Riera d’Horta. El torrent de la Font de la Llet, el torrent de Gumbau (Montbau) que s’unia amb dos torrents més i tots junts formaven el torrent de Can Marcel·lí donant pas finalment al torrent de Can Cortada que passava al costat de la masia del mateix nom, el torrent de Pallars o dels Garrofers de Can Travi, torrent de Fontanills, el torrent de Can Carabassa, del que se'n conserva un tram; finalment la Riera d’Horta recollia l’aigua de tots aquests torrents i d’altres que no hem anomenat.



Per ordre, torrent de can Mariner, torrent de can Don Joan,
torrent de la Carabassa (foto Apu) i torrent de can Quintana. Collage Carme Martín

Pel que respecte als torrents que del Turó de la Rovira, sobre el territori del Guinardó i Baix Guinardó, parlarem del torrent de la Guineu , el més important del Guinardó al qual s’ajuntaven el torrent de Mascaró i el Torrent de dels Pardals,; el torrent d’en Mèlich (o Melis), el torrent d’en Milans, el torrent de Can Casanovas, el torrent de Lligalbé, el torrent d’en Delemús i el torrent d’en Mariner.

Molta d’aquesta aigua però, penetrà en la terra formant aqüífers que finalment nodrien pous, mines i fonts necessaris per la correcte funcionament dels ecosistemes de l’entorn.

Horta sempre ha sigut un territori on l’aigua mai no ha faltat, des de fa molts anys ja es rentava en el seu territori gran part de la roba de la gent benestant de Barcelona. També s’utilitzava per regar els camps de cultiu i fer funcionar les petites indústries existents com per exemple l’adoberia de Can Fontaner o la fàbrica de midó del senyor Joan Oliver a la riera d’Horta.



Al fons l'adoberia de can Fontaner. Foto del fons F. Capdevila


A la part dreta de la foto  la fàbrica de midó de Joan Oliver i la seva torre d'aigua.
Els homes coneixen prou bé aquesta realitat des d’antic i s’establiren prop de rius i rieres i perforaven pous prop de casa seva a la fi de proveir-se del preuat líquid que els permetia regar el seus camps i abastir les seves llars de l’aigua necessària per a la vida diària. A Horta i el Guinardó gairebé totes les cases en tenien i algunes, poques, encara el conserven.



Pous del carrer Horta,  ca l'Eudald, carrer Aiguafreda i Can Garcini.

Les necessitats cada cop més urgents d’aconseguir aigua van aguditzar l’enginy dels habitants que volien aprofitar òptimament els recursos aqüífers existents, així que es dedicaren a perforar mines que s’endinsaven en la muntanya al llarg alguns kilòmetres a la fi de canalitzar l’aigua amb més eficiència fins a les seves terres.

La Vall d’Horta i les muntanyes del voltant estaven plenes de mines d'aigua que els gran propietaris havien fet perforar en les seves terres a la fi d’aprofitar-les per regar els seus camps.



Per ordre, mina de la Font del Cuento, segona i tercera mina
de 'Arrabassada,  quarta, mina de can Travi.

Desprès de centúries en la que l’aigua era propietat de la corona que era qui se’n beneficiava dels drets d’utilització que es pagaven a través d’impostos als Ajuntaments els quals tenien la facultat de cedir els privilegis de consumició a famílies privilegiades, clergat i nobles, el Reial Ordre de 1835 donava la propietat de les aigües de mines, fonts, torrents, rieres o rius que creuaven unes terres determinades al titular d’aquestes terres , la Mina de Can Travi la de Can Cortada en són un exemple.

Segons explica Vicenç Martorell i Portas (1) que va fer el plànols parcel·laris del Pla de Barcelona a finals dels anys vint del segle passat «Entre Valldaura i Horta hi ha tanta aigua que podria abastar tot Barcelona» , del llibre de Carlota Giménez Riera, torrents i fonts als barris d’Horta.

Però la natura disposa de recursos propis, l’aigua és un element viu que necessita de tant en tant sortir a l’exterior donant lloc a l’existència de fonts naturals, de les que els voltants d’Horta n’estava plena, com eren la Font del Panorama, La Font Hortina, la Font de la Mulassa, la Font d’en Xirot, la Font de la Llet, la Font Tenebrosa, la Font de Can Soler, encara en plena activitat, la Font de Can Quintana o la Font del mina del Turó de la Peira i la Font d’en Fargues , que encara brolla i quines aigües es malmeten i són abocades al clavegueram, això en quan a Horta i els seus voltants. (Si les voleu conèixer en detall us convidem, a llegir el llibre Riera, torrents i fonts als barris d’Horta-Guinardó)

Pel que respecte al Guinardó, les més conegudes són La Font Catalana i la Font del Cuento però, també existien: la Font del Bessons, la Font de Can Baró, a Font del Petons o la Font de la Paciència o la font de Can Vintró.




L’aigua del Pla de Barcelona, com en tot clima mediterrani s’ha vist condicionat sempre per èpoques de gran sequera i pluges de baixa freqüència i de sobtades riades en determinats mesos d’any.

Però com el creixement de les ciutats no s’atura, la necessitat d’aconseguir recursos aqüífers va augmentar exponencialment al número d’habitants. Els romans el segle II, varen fer construir un aqüeducte que feia arribar a Barcelona aigües del riu Besòs . En el segle X però, l’aigua que arribava a Barcelona des de Montcada a través del vell aqüeducte romà es perdia en la seva gran majoria pel camí.

Sobre el segle X, en època medieval sota el comptat del Comte Mir germà del comte Borrell, es va promoure la construcció d’un canal o rec des d’on passava l’aigua del riu Besòs a Barcelona; el Rec Comtal o Sèquia Comtal. L’aigua s’utilitzava tant per usos industrials, molins fariners, tintorers , adoberies, drapers i papereres així com pel reg dels horts de Sant Andreu i Sant Martí de Provençals. Alguns trams del seu traçat es conserven avui dia al llarg del seu recorregut, però el principal i més ben conservat es troba dins les instal·lacions museístiques de l’antic mercat del born i és objecte avui dia de interessants estudis.

Per altra banda, es van aprofitar les aigües provinents de les fonts de la muntanya de Montjuïc per abastir algunes fonts públiques de Barcelona sobre 1313.

Durant el segle XVII, l’abastiment de Barcelona va a tornar a ser deficitari i van haver utilitzar-se les aigües de les fonts del Collserola, per exemple les fonts d’en Martí i d’en Cortès i les mines de Can Falcó i les del torrent de la Mare de Déu de Coll i la Diputació i finalment la de Sant Gervasi. Fins al final del segle XVIII però, les cases de Barcelona, s’abastaven de l’extracció d’aigua dels seus propis pous.

La rendibilitat de les mines d’aigua del Collserola depenia bàsicament de les pluges rebudes però en època de sequera baixava de forma alarmant el cabal. I es va haver de cercar novament noves deus o aprofundir les que ja existien.

Al segle XIX va començar la realització d’una important obra hidràulica que va canviar profundament l’estructura de proveïment urbà d’aigua de Barcelona però aquesta de la qual tenim petjades prou evidents sobre el nostre territori relatives als aqüeductes de Dos Rius i del Baix Vallès, que passen pel torrent de can Quintana, ara convertit en el parc de NOU Barris, però aquesta és ja una altra història.

Aqüeducte de Baix Vallès, sobre el torrent de Can Quintana,
 del anys 50, foto de E. Reguart
Aqüeducte de Dos Rius, al torrent de Can Quintana,
en una foto de Pere Olivé, sobre els anys quaranta.







Fonts consultades:  Llibre de Carlota Giménez i Compte «Riera, torrents i fonts als barris d’Horta-Guinardó)


(1) Vicenç Martorell i Portas
Enginyer militar.
Sant Feliu de Guíxols, Baix Empordà, 1879 —Barcelona,1956Dirigí la brigada topogràfica d’enginyers de l’exèrcit (1920-24) encarregada d’aixecar el Pla de Barcelona i els encontorns, per a estudiar la defensa marítima de la ciutat. El 1925 passà a dirigir la nova oficina del pla de la ciutat de l’ajuntament. Fou coautor de la planificació espacial del CENU (1937). Després de la guerra civil de 1936-39, ocupà el càrrec d’enginyer en cap de l’agrupació de serveis tècnics d’urbanisme i valoracions de l’ajuntament de Barcelona. Des del 1948 fou membre de l’Acadèmia de Ciències i Arts. És autor de diverses obres sobre cartografia de Barcelona i coautor de l’obra col·lectiva Historia del urbanismo en Barcelona (1970).


(2) Francesc Carreres Candi -Advocat, historiador i polític.
Barcelona,1862 —Barcelona, 1937
Llicenciat en dret a Barcelona (1882), exercí activitats molt diverses, des dels estudis arqueològics fins a la recerca documental i a la divulgació periodística, l’excursionisme científic, la filatèlia, etc. Fou president de la Joventut Conservadora (1890) i regidor de l’Ajuntament de Barcelona per la Lliga Regionalista (1891-22), càrrec des del qual promogué la publicació dels documents inèdits de l’Arxiu Municipal:

diumenge, 18 de març de 2018

Gran noticia pels veïns del Guinardó TORRE GARCINI JA ÉS MUNICIPAL



Benvolguts veïns del Guinardó, desprès d'anys de reivindicacions i neguits de diversa índole hem de comunicar-vos que la Torre Garcini ja és oficialment de propietat municipal.

Sembla ser que el Jutge del Contenciós que havia de decidir sobre l'expropiació de la finca, ha dictaminat un justipreu  de set milions d'euros, en contra dels setze que demanava Núñez i Navarro en un principi o dels deu que va rebaixar últimament. L'Ajuntament d'entrada havia oferit pagar-ne cinc milions.

La Plataforma Salvem Torre Garcini, formada per veïns, l'associació de veïns del Passatge Garcini, l'entitat de lluita per la memòria històrica del Districte EL POU, l'Associació de Veïns Joan Maragall, ens congratulem d'aquest resultat, tot un èxit veïnal.




dimecres, 14 de març de 2018

LA RONDA DEL GUINARDÓ - una ferida oberta


Mapa de tota la zona de 1954

L’Ajuntament de Barcelona a principis del segle vint va projectar la manera de comunicar els pobles agregats a la ciutat de Barcelona, el projecte el guanyà l’arquitecte francès Léon Jaussely (1) que és qui va concebre el primer esbós d’un cinturó l’any 1903 en una zona encara sense urbanitzar amb algunes masies i horts.

El projecte va ser aprovat el 1907 després d'haver-se ajustat pels tècnics municipals. Amb tot, la seva implantació no es va produir formalment, sinó que va anar desenvolupant-se en diferents plans parcials al llarg del segle XX.

El pla, en el seu intent de racionalitzar el creixement barceloní, preveia actuacions en espais no urbanitzats. D'altra banda, es començava a configurar una realitat de “tipus de ciutat” diferenciada segons el nivell social. Mentre Sarrià, Sant Gervasi i Horta tenien una finalitat d'esbarjo, Sant Andreu i Sants aglutinaven fàbriques i classes obreres, mentre Gràcia mantenia un caràcter menestral. El pla configurava una visió de conjunt entre totes aquestes realitats i un creixement més o menys homogeni de l'eixample durant el modernisme i el noucentisme.

Però el projecte no es va tirar endavant de forma immediata per dos motius: la dificultat financera municipal, la contradicció de crear una edificació monumentalista i luxosa en barris obrers. Altra dificultat que només el temps podia arreglar, era l'allunyament del nou centre urbà ubicat, segons la proposta, a la plaça de les Glòries.

Línia verda recorregut primer del pla  de la Ronda.


La Ronda del Guinardó era una part d’aquest projecte i des de llavors va quedar lligada a la via de comunicació ràpida anomenada Primer cinturó de ronda i més tard, atès que la ciutat va anar creixent sense més aturador que les muntanyes que la rodejaven, es va anomenar ronda del Mig, ja que més amunt es duria a terme la ronda de Dalt.

Just en aquell moment comença a construir-se l’Hospital de la Santa Creu i de Sant Pau, en terrenys que en un principi havia de passar aquesta via, aquests projecte significaren la partició del barri del Guinardó en dos sense tenir present l’impacte que aquest fet podia tenir entre el veïnat. Molts del terrenys de l’actual Ronda del Guinardó van ser expropiats encara que sense actuació durant molts anys i es va denegar als seus propietaris la venda de les parcel·les o el permisos per a edificar-hi. El Pla Jaussely va quedar aturat en 1911.

A la dècada dels vint i fins 1936 la manca de diners aturà tots els projectes. La Guerra Civil i les seves conseqüències van fer que fins 1953 no es tornés a obrir el projecte del cinturó a través del Pla Comarcal de 1966, amb un traçat diferent al Guinardó clàssic, on s’executaren expropiacions de cases, edificis, locals comercials i indústries. Va començar aleshores una lluita veïnal que va arribar fins els anys noranta.

Amb l’arribada de la democràcia van començar les obres a la part del Baix Guinardó des del carrer Cerdenya fins el carrer Cartagena amb un traumàtic viaducte al mig del barri. Però a causa de les protestes ciutadanes per fi en 1985 es va enderrocar el tram amb direcció Besòs i l’any 2009 el de la banda de Lesseps.

(Foto: Bloc Jordi Cerdanya. http://jordicerdanya.blogspot.com.es) Barcelofilia

La continuació de la via més enllà de Sant Pau no va arribar fins els anys noranta, desprès de reivindicacions veïnals a la fi que l’afectació fos menor, tot i això els enderrocament van donar lloc a la desaparició d’una de les masies més interessants del Guinardó, Can Girapells - Can Basté, prop de la plaça Maragall un estiu de 2005, amb nocturnitat i traïdoria  en contra del desig del veïnat i que la masia es pogués arribar a salvar.

Mort d'una masia centenària - Can Girapells

Aquest tram es va inaugurar el 28 de març de 1999, pràcticament un segle desprès de la seva projecció.

Tal com hem vist, tot aquest moviment de terres va comportar la destrucció d’una part important del Guinardó antic, amb tot el patiment personal  que va comportar entre els veïns la demolició de les cases on havien viscut tota la vida i la partició desaparició de carrers que havien configurat sempre el paisatge vital de la seva població..

Per posar un exemple del molts que es podrien citar, el carrer Flors de Maig només en queda un petit vestigi com podem comprovar en les fotos de sota:

C. Flors de Maig  anys 60,  continuació del c. Oblit. Foto de Maria Vizcaya

Restes del c. Flors de Maig a la Ronda cantonada Rambla Volart


Seguidament reproduirem el testimoni d’una de les famílies afectades, explicat per una de les filles na Dolors Abad Noguera, reproduïm fil per randa les seves paraules:


TESTIMONI PERSONAL

Em dic Dolors i vaig viure al carrer Oblit  51, fins els 22 anys, que em vaig casar i el barri era massa car per mi.

El cert es que sempre he estat molt vinculada al barri, pels pares i sempre anàvem a casa els avis per qualsevol cosa.

Soc nascuda al 1960, i casi des de que recordo, la casa familiar ha estat afectada pel cinturó. Recordo els pares que deien que si ens feien marxar, ens donarien un pis a la Perona, o al Camp de la Bota.

Passaven els anys i no es feia res, però els meus pares no estaven tranquils amb la possibilitat de que haguéssim de marxar de casa.

Som tres germanes i jo soc la gran, i totes tres anàvem al col·legi Cardenal Spínola, de la Av. Verge de Montserrat i els meus pares no volien que les seves filles acabessin a un barri marginal, per això, sobre l’any 1971 més o menys, van comprar un pis al Passeig Valldaura, per si arribava el dia que havíem de marxar.

Van ser anys difícils, perquè la mare no treballava i nosaltres anàvem a una escola de pagament, però el meu pare treballava fins les 10 de la nit a dues feines i se’n van  sortir encara que amb moltes dificultats.

Amb tot això, la gent que estava afectada pel cinturó, no feia obres ni millorava casa seva, perquè sempre estava pensant que qualsevol dia els farien fora, així que el barri es va envellir molt i ningú feia millores. Al final els meus pares, veient que tot estava molt parat, van llogar el pis que havien comprat i van començar a arreglar el pis on vivíem. Primer la cuina, desprès els terres i el bany, perquè no es podia viure sense arreglar les cases.

Recordo com va desaparèixer can 60, al davant de casa meva, una finca molt gran amb grans palmeres i jardins, encara que no estava afectada. Hi van fer una gran casa de pisos. I un altre torre una mica més amunt també va desaparèixer.

Més tard, les casetes que feien cantonada amb el carrer  Vinyals  van quedar abandonades i els veïns ubicats a pisos de lloguer pel barri. Ells van guanyar amb el canvi, perquè les casetes eren poc més que barraques. També van desaparèixer dos o tres casetes molt mones del carrer Villar, en el tros entre Oblit i Rubió i Ors.

Amb tot això, la part superior del meu carrer, Oblit, va quedar molt abandonada. Les vivendes del “pasillo”, L'antiga pensió Synarvi, la torre del costat i la torre que feia cantonada. Aquesta última va tenir una mica més de vidilla, perquè va ser una escola uns anys i també va ser la casa dels Hare krisna uns quants anys més.

Torre del carrer Vinyals on hi van estar els Hare Krisna 

I van fer una primera part de les obres, crec que era la ronda Guinardó, que arribava fins el Passeig Maragall.

Però el barri feia força pena en alguns trams, perquè tot el que podia estar afectat pel cinturó, no  s’havia fet cap obra de millora i moltes cases es veien abandonades i lletges.

El meu pare va morir el juny del 2000 i encara no s’havia mogut res de res. Però poc desprès l’ajuntament es va posar en contacte amb la meva mare i els meus tiets que vivien al pis de baix, i també amb la resta de veïns que estàvem afectats. Van començar a construir els pisos de Teodor Llorente i ja es van fer tots els tràmits.




La última vegada que vaig veure casa meva va ser amb la mudança de la meva mare. Desprès no vaig voler passar per aquella zona, em feia molta pena. Perquè no entressin ocupes a les cases desallotjades, l’ajuntament va enfonsar les teulades automàticament, i així van estar mig derruïdes durant un temps.

He estat unts quants  anys sense passar pel meu carrer, no ho suportava, i a més, no conec res. Han canviat la configuració dels carrers i em costa molt d’imaginar com era abans.

Ara quan passo per allà, reconec que ha millorat molt, i es que feia molta falta. El mercat, el nou Cap, els carrers arreglats i les cases noves. Tota la zona on hi havia el descampat i el magatzem de cerveses Damm, que tanta por em feia quan era petita, per la quantitat d’homes que et sortien de darrere d’un dels camions ensenyant les vergonyes i espantant nenes com jo que anàvem al cole. Ara es un parc.

Però també tinc nostàlgia dels temps passats, i de les casetes del barri amb els seus jardins. De quan era molt petita i el meu avi em portava a la font del  “cuento” a buscar aigua.

Recordo la guarderia del carrer Vinyals, que era una casa que feia cantonada i de la que em vaig escapar quan era molt petitona. 

Recordo la escola a la que vaig anar els primers anys. Era una escola de monges i estava sota la església de la Verge de Montserrat. Vaig anar un parell d’anys i desprès les monges van tancar el col·legi, i el pares em van enviar al Cardenal Spínola.

Recordo els dilluns que la mare no tenia pa per fer entrepans, i em donava diners per comprar-me un croissant meravellós a la pastisseria Rosa d’Abril, al capdamunt del carrer Bisbal. Eren deliciosos.

Be, son molts i molts records, d’un barri que ha canviat molt. La meva mare viu molt contenta al pis que va comprar a l’ajuntament. La antiga casa era construïda molt senzilla i a l’hivern teníem molt de fred i a l’estiu moltíssima calor per estar sota terrat. Ella segueix molt integrada al barri,  als seus 83 anys, encara es voluntària al rober dels Mínims, i fins l’any passat era voluntària a l’Ajuntament de barri i ajudava a persones malaltes. Encara ara ho fa amb una senyora.

Be, aquí acabo.  Encara que ara visc a Terrassa, baixo quan puc pel barri i a casa la mare.

Dolors




(1) on Jaussely (Tolosa de Llenguadoc, 9 de gener de 1875 - Givry, 28 de desembre de 1933) fou un arquitecte i urbanista francès. (Wikipedia)

Fonts informatives: Joan Corbera  (Abans Guinardó - Can Baró)





dijous, 1 de febrer de 2018

ESCOLA SALESIANA D'HORTA - història dels seus inicis


A principis del segle XIX, entre les masies de Can Cortada i Can travi Vell, existia un predi anomenat Manso Calvet. D'una mica més de quatre hectàrees i de forma triangular.

La base principal tocava a la carretera de Cornellà a Fogars del Vallès - l'actual Segon Cinturó - i el vèrtex oposat, cap a llevant, cap al mar, no molt llunyà de Can Travi Vell. Els dos costats iguals els constituïen dues rieres; al nord l torrent de Can Cortada, i al sud la riera de St. Francesc de Paula anomenada també torrent dels Garrofers de Can Travi i passava concretament per on ara hi ha els camps d’esports, la piscina i el frontó dels Salecians, aquests dos torrents i la carretera formaven els límits territorials del Mas Calvet.

Aquest predi fou adquirit el 1.852 per Josep Bauledas, qui el 1872 el haver de vendre als seus deutors la fi de pagar els deutes que havia adquirit, i finalment fou comprat per Frederic Marcet i Vidal, per fer construir en els seus terrenys una luxosa torre d’estiu.

Al centre de predi adquirit s’erigia una masia amb totes les seves edificacions complementàries. Aprofitant en part els materials d'aquesta masia, el Sr. Marcet construí una magnífica torre, que encara avui perdura englobada dins el conjunt d’edificis del monestir de les monges Saleses. EL Sr. Marcet li posà el nom de "Quinta Dolores", segurament en honor de la seva esposa, popularment però, serà coneguda sempre com Can Marcet.


Can Marcet en una postal de l'època (finals segle XIX)

La vall en que es trobava la finca pertanyia al poble d’Horta, una zona molt rica en aigua i molt fèrtil, ocupada per masies i cases de camp, una vall on alternaven boscos amb vinya i conreus. La casa que feu bastir Frederic Marcet era una construcció de grans dimensions envoltada per un gran jardí que de fet era un bosc més o menys ordenat en mig del qual hi havia un canal navegable, on estava aquest bosc-jardí es es va bastir anys desprès l’escola dels Salesians.



Anna i Concepció Planàs (Fons Escola Salesiana d'Horta

Frederic Marcet va morir el 1.898 i deixava en testament totes les seves pertinences a la seva esposa (no van tenir fills), Maria Dolors Planàs i Armet, i a la seva mort el 1.899, ho deixà alhora a les seves germanes Anna, i Concepció. Anna Planàs va morir primer i finalment tot quedà en mans de Concepció Planàs qui en 1922 redacta un testament on s’establien les condicions en que quedarien els seus bens.


Frederic Marcet i Vidal
A la seva mort en 1.924, la senyora Concepció Planàs nomenava quatre hereus de confiança amb l'encàrrec de construir, de part seva i de la seva germana Anna, un centre social a la seva finca d'Horta. Per poder dur-ho a terme comptaven amb els fons provinents de la venda d'una casa del carrer Duana, 4, i amb diverses accions de la companyia "Ferrocarriles del Norte i de Madrid-Zaragoza-Alicante". Amb aquesta finalitat es va constituir oficialment la fundació Planàs, la funció de la qual era seguir el procés i vigilar que s’acomplissin els terminis i finalitats del testament. Les germanes Planàs, per tant, són a l'origen del Col·legi Salesià St. Joan Bosco d'Horta.

Aquell mateix any, els hereus, es posaren en contacte amb els salesians en la persona de  D. Marcelino Olaechea (0) que en aquells moments era I’Inspector-Provincial de la Inspectoria Salesiana Tarraconense amb seu a Barcelona.


Ell fou qui signà el contracte amb els administradors de l’herència Planàs. Que li oferien la possibilitat que els salesians construïssin una escola «en una hermosa finca de verano, que una señora poseía en Horta», aleshores ja una barriada més de la ciutat de Barcelona.

Sembla ser que les obres començaren el 1.928, en principi era una obra dissenyada per uns tres-cents alumnes i des del primer moment es pensà en una escola que havia de ser un internat, seguint el model educatiu imperant en l’època.

En publicacions posteriors s’afirma que l’arquitecte de l’obra fou Enric Sagnier, arquitecte modernista que fou el més prolífic en la seva generació, autor entre d’altres del Temple del Sagrat Cor del Tibidabo, de l’església parroquial de Sant Joan d’Horta o del Patronat Ribas, per nomenar alguns dels més propers. 

Façana de l'escola als anys 60 del segle XX. 
Foto propietat del "Col·legi Salesià Sant Joan Bosco".

Es sap que va tenir una relació estreta amb el Salesians i per tant entra en el possible que intervingués o col·laborés d’alguna manera en la planificació de l’edifici, provablement se li pot atribuir el disseny de la façana.

A mitjans de 1.936 estava acabat tot el cos paral·lel a la carretera. Pel que fa al cos central sols estaven acabats els baixos, amb unes amples columnes, i uns altres on es troben els menjadors i les cuines. A sobre de tots aquests baixos hi havia un immens terrat.

L’inici de la Guerra Civil va impedir que les obres acabessin en els terminis establerts, que estava previst per a principis de 1937, però evidentment no va ser així i donades les circumstàncies del moment , el procès es retardà tres anys.

Un edific tan gran i a les afores de Barcelona podia tenir moltes utilitats en temps de guerra. Quan esclatà la guerra en 1936 l’edifici fou immediatament decomissat per la Generalitat de Catalunya, que hi va fer algunes obres i va instal·lar la porta d’entrada i fins i tot establí el sistema de calefacció, volien aprofitar les possibilitats que donava l’edifici.

Entre 1936-1937 s’hi va ubicar una llar d’infància anomenada Joaquín Costa, en memòria del polític i economista regeneracionista de principis de segle, que depenia de la Generalitat. Deu educadors es van encarregar d’atendre nens que havien quedat en condicions difícils a l’inici del conflicte bèl·lic, en foren atesos més de cent entre els quatre i dotze anys.

Més tard (1938-1939) es va convertir en un Hospital de Sang, en el moment en el que es produïa l’exili cap a la frontera Els Hospitals de Sang eren uns hospitals provisionals que s’establien en el llocs adequats i propers als esdeveniments bèl·lics amb l’objectiu de rebre de una manera immediata els ferits del front.

Un cop ocupada Barcelona per les tropes del General Franco, el gener de 1939, durant uns dies s’hi van establir militars alemanys de la Legió Cóndor (2), aquest fou un fet transitori però.

Segons fonts fiables, malgrat no existeix documentació al respecte sinó el testimoni de persones que hi van estar presoneres, durant 1939 i per un temps indeterminat, l’escola fou utilitzada com camp de concentració. Així tenim el testimoni de Miguel Morera soldat republicà, que desprès de passar per altres camps i un cop acabada la guerra digué «que no era pas millor el col.legi dels Salesians d’Horta transformat en camp de concentració». Ramon Planta, que visqué tres anys a Can Marcet dedicat al servei de la família-Marcet Planàs, també assegura que ho fou.

El període de guerra havia causat diversos desperfectes i danys en l’edifici que calia reparar i a més calia finalitzar les obres de la part que havia quedar pendent. A la fi d’aconseguir els recursos necessaris per fer front a les obres de reparació, es va vendre una part del terreny i de les edificacions del recinte. Fou comprat per les monges salesses per convertir-lo en monestir i residència com també que també van comprar la torre de Can Marcet.

Més a l’oest hi havia una torrentera relacionada hidrogràficament amb el torrent de Cortada i que formava part de l’estructura de l’escola, a la que no se li donava cap utilitat, hores d’ara ja s’han recuperat i són de gran utilitat per al centre. 


Vista general del Col·legi Salecià i de la Torre Marcet , anys 40.  Propietat del "Col·legi Salesià Sant Joan Bosco".

Un cop acabades les reparacions fou a finals de 1940 quan es convertí definitivament en escola i s’iniciaren les classes. El 24 de setembre d’aquest any, festivitat de la patrona de Barcelona, la Mare de Déu de la Mercè, s’obria una escola petita, sense cap reconeixement oficial però en un gran edifici de les afores de Barcelona i concebuda com una gran escola.



Foto de la inauguració del curs 1940-1941 
propietat del "Col·legi Salesià Sant Joan Bosco".

Moment d’una gran violència política i una forta repressió a Catalunya, Pocs dies desprès de la inauguració de l’escola fou afusellat al castell de Montjuïc el President de la Generalitat Lluís Companys (15 d’octubre de 1940).

La postguerra fou molt llarga la gent passava privacions i misèria per aquesta raó el principis de l’escola foren molt austers i simples en mitjans i formes. «Hom pot recordar els grans dormitoris inhòspits moltes de les finestres per falta de vidres es cobrien amb paper o cartró», segons recorda un alumne de l’època. Això no passava només a l’escola sinó a tota la ciutat, a tot el país.

Dormitoris i classe . Fotos dels anys 40 propietat del "Col·legi Salesià Sant Joan Bosco".

El curs 1940-1941 comptada amb un centener d’alumnes tots ells del sexe masculí, La coeducació no arribà fins 1975 amb les primeres noies que s’incorporen per estudiar COU. Anys desprès en 1985 el P. Inspector Salesià amb el seu Consell  aprovava la coeducació en totes les etapes de l’escola.

L’escola s’estableix des del primer moment com casa Salesiana, amb una comunitat de membres que s’ocupaven dels càrrecs de direcció i administració i des del primer any fou també un internat. Els alumnes vivien i estudiaven a l’escola amb un règim de visites i de sortides del centre molt limitat i molt estricte que anirà evolucionant amb els anys. Les conseqüències de la Guerra Civil la dictadura i la repressió, el nacionalcatolicisme van fer que els anys quaranta fossin un temps grisos, freds plens de misèria i de repressió per tot el país.


L'escola Salesianaa la llarg dels anys

Aquests foren els inicis de l’escola Salesiana d’Horta, evidentment amb el pas del temps s’han superat amb escreix els entrebancs de l’època de la seva creació. Actualment és una escola mixta amb més de 1400 alumnes que quan acaben les classes tornen a les seves llars, una escola que va celebrar els seus 75 anys d’èxistència el 2015 i a la que encara li queda un gran recorregut per fer.






(0) Marcelino Olaechea Loizaga (Baracaldo, 9 de enero de 1888-Valencia, 21 de octubre de 1972) fue un religioso salesiano español. Fue obispo de Pamplona durante la Guerra Civil y la posguerra (1935-1946) y más tarde arzobispo de Valencia hasta su retiro en 1966. (de Vikipedia)

(1) Joaquín Costa Martínez (Monzón, Huesca, 14 de septiembre de 1846-Graus, Huesca 8 de febrero de 1911)​ fue un político, jurista, economista e historiador español, el mayor representante del movimiento intelectual decimonónico conocido como regeneracionismo,​ con sus conocidos lemas «escuela y despensa» y «doble llave al sepulcro del Cid para que no vuelva a cabalgar». (de Vikipedia) 

(2) La Legió Cóndor fou el nom que va rebre la força d'intervenció aèria que l’Alemanya Nazi envià en ajuda de les forces del general Franco per lluitar a la Guerra Civil Espanyola. (de Viquipedia).



Fonts d’informació: Revista Fem Camí, número especial per commemorar el setanta cinquè aniversari de la creació de l’escola Salesiana d’Horta, (nº 24 juny 2016). Història de l’Escola Salesiana escrita per Santi Oliveras Prat. Agraïda a Miquel Armengol per facilitar-me la revista en qüestió.

diumenge, 7 de gener de 2018

BOSC DE CAN GALLART - Maria Capdevila d'Oriola




Pujant el carrer Dante a l’esquerra, existeix un passatge anomenat «de Capdevila». Laa placa de l’ajuntament indica que el tal Capdevila era un Capità de la Marina Mercant, nascut a Roses antic propietari de les terres del voltant, de nom Artur. 

Segons el Nomenclàtor de carrers de Barcelona, el nom prové de la família formada per «Maria Lacasa i Roig (Roses, 1846 - Barcelona, 1919). Propietària juntament amb els seus fills, Artur Capdevila Lacasa (Roses, 1873 - Barcelona, 1912) i Joan Capdevila Lacasa (Barcelona, 1871 - 1931). En foren hereves Maria i Anna Capdevila Mercenario. El passatge es considera dedicat a Artur Capdevila, mort abans que es donés nom al passatge», sabem que Maria Capdevila Mercenario era cosina de Montserrat (Maria) Capdevila Paillarès (d'ara endavant Maria), la vida de la qual explicarem breument  tot seguit.

La finca era en principi una propietat que abastava des de la baixada de Can Mateu fins el carrer de santa Joana d’Arc i del carrer Dante fins al carrer Grífols. La va comprar un tal Sr. Roure amb els diners que havia aconseguit il·licitament robant a la família de la que desprès seria la seva esposa atès que era l’administrador dels seus bens, aquest home però, morí abans d'hora i va passar en herència a la dona i als seus dos fills .

Una part d’aquesta finca va ser venuda als pares del dr. Gallart cap els anys trenta, atès que les propietàries d’aleshores eren unes cosines de la seva mare,  Maria i Anna Capdevila Mercenario. En la part comprada es va encabir la casa i el jardí dels pares de Josep M. Gallart, únic fill de Maria Capdevila, actual propietari de la finca.

La casa pairal que hi havia a la zona Can Mateu ,  se la van carregar les cosines de la mare de Josep Maria Gallart , el tros de finca que sobreviu a la brutal urbanització de l’entorn  –carrers de Grífols, Granollers i el passatge de Capdevila- que recorda al seu oncle. La resta , és a dir la casa i el «Bosc de Can Gallart» no es toca, o això és el que el Josep Maria pretén, tot i que hi ha un pla municipal per projectar-ne un jardí públic, construir-hi habitatges, i tirar a terra l’edifici de planta baixa , ple de records,  on ells i els seus fills hi fan breus estades. La casa es va construir en 1935 i les obres les va dirigir  Antonio Munné, un amic de la família. 


l web Barcelona Singular
El resultat d’anys sense cap intervenció urbanística ha donat com resultat una zona amb camins marcats des de quan era petit en Josep Maria, que havien estat plens de Garrofers, figueres i ametllers, en mig no hi havia pas res, bé si, blat que cultivava la seva àvia Teresa durant l’època del racionament i que bescanviava per tenir dret a un llonguet de pa blanc al dia.

vista aèria del Bosc de Can Gallart

«Per afició a la botànica, heretada de la mare, una eminent matemàtica, el senyor Gallart va començar a plantar-hi a finals dels 60 pins d’un viver de Figueres, i des d’aleshores, no ha parat: cedres, baladres, ginestes –que li han desaparegut–, eucaliptus, bambús, iuques, arbres de Judea… també palmeres que l’escarabat morrut ha devorat. I així, fins a 500 varietats. El lloc, certament, desconcerta, perquè no te l’imagines; i no exagero si dic que meravella, tant com l’avi que m’hi ha convidat i que és molt conscient del gran tresor que atresora». 1) Del Web de Barcelona Singular, que en parla del lloc).

Colla fotos del Web de Barcelona Singular

Maria Capdevila Paillarès, primera propietària i creadora del Bosc de Can Gallart, va ser la primera filla del matrimoni format per Joan Capdevila Lacasa, nascut a Barcelona l’ultim terç del segle XIX i Thérèse Oriola i Paillarès, nascuda al poble de Cabestany (França) en 1882, posteriorment en 1914 va néixer la seva germana Enriqueta.

Foto del fons familiar  Capdevila 

El pare de Montserrat era representant de la indústria farmacèutica Bayer, els avis es mostraven  contraris al matrimoni de la seva filla,  per aquest motiu quan ella va ser major d’edat es va casar i se'n van a viure a Barcelona al carrer Còrsega. Quan va néixer però, era tradició que els fills nasquessin en el poble de la mare i la seva es traslladà al poble rossellonès de Cabestany d’on era originària. El pare que estava fent les amèriques per qüestions de feina, i que la volia batejar sota el nom de Montserrat, es va empipar molt quan es va assabentar que el capella francès s’havia negat a posar-li aquest nom perquè era el d’una muntanya i li posà Maria, que és el que oficialment consta arreu però ella, va utilitzar sempre el de Montserrat.

L’escola primària i la secundària la va cursar en el col·legi de las Damas Negras de Barcelona (actualment denominada «Escola del Nen Jesús»), fundada en 1860 per les religioses conegudes com les Dames de Saint Mour, procedents de París, conegudes vulgarment per «les Dames Negres». Aquestes religioses tenien una mentalitat força avançada per l’època, tant en l’aspecte pedagògic com en la seva manera de ser i actuar. Vestien un hàbit de color negre i parlaven francès i castellà, el català no era pas habitual a les escoles aleshores.

Maria va estudiar ciències exactes perquè li agradava i una mica per dur la contra al seu pare que assegurava que les matemàtiques eren cosa d’homes.

Es va llicenciar a la Facultat de Barcelona el 26 de setembre de 1928 amb un brillant expedient en ciències exactes, posteriorment va cursar assignatures del Doctorat en la Universitat Central de Madrid, Aquell mateix any fou nomenada Catedràtica interina de Matemàtiques de l’Institut Nacional de Zafra, Badajoz.

No es pot assegurar amb total certesa que fora la primera dona catedràtica de matemàtiques d’Institut, ja que el mateix any una altra dona la toledana Maria del Carmen Martínez Sancho, va obtenir-ne la càtedra al Ferrol, de la documentació existent al respecte no se’n pot deduir res al respecte.

De Zafra va tornar a Barcelona i seguidament a Madrid, per acabar anant a París a millorar els seus coneixements i posar terra pel mig entre ella i un pretendent resident a Zafra.

Maria va viure a Zafra dos anys que va aprofitar per preparar la seva càtedra de Llengua i Literatura Franceses amb l’objectiu d’anar acostant-se a Barcelona per poder exercir en la seva ciutat. La càtedra va guanyar l’any 1930, essent destinada a Alcoi on sembla ser va conèixer al que desprès seria el seu marit, segons creu el seu fill Josep Maria, atès que el seu pare també ensenyava en aquest institut per l’època.

Referint-se a aquestes oposicions de Francès, el seu fill Josep Maria explica una anècdota bastant sucosa al respecte:

«la meva mare s’indignava molt quan sentia parlar d’Antonio Machado, perquè l’havia tingut en el Tribunal d’oposicions a Catedràtica de Francès donar que el poeta, mentre ella exposava el tema, llegia ostensiblement el diari. A més es veu que li havia tocar «La vida i la obra de La Fontaine» i havia hagut d’exposar un tema molt llibertí dels seus Contes i Antonio Machado al final de la seva exposició li va cridar l’atenció tot dient-li «no eran temas propios para una señorita».

L’any 1933 seguint el seu afany d’anar-se acostant a Barcelona, va guanyar la plaça de professora de matemàtiques de l’Institut de Figueres. Cal destacar-ne que abans durant el curs 1931-32, va executar d’auxiliar en l’assignatura «Astronomia General i y Física del Globo» de la Facultat de Ciencies de la Universitat de Barcelona, va ser, conseqüentment pionera en aconseguir aquesta posició i la segona dona en aconseguir una pensió per ampliar els seus estudis sobre matemàtiques concedida per la Junta para Ampliación de estudios, por O.M. de 4 de julio de 1933, a la fi d’estudiar Teoría de Funciones (en particular la axiomática de los espacios de Hilbert) a França.

El seu fill Josep Maria explica que quan la seva mare va exercir d’auxiliar de càtedra d’Astrononia en la Facultad de Ciencias de la Universidad de Barcelona, es va donar la següent anècdota::

Va voler anar, de fet ho havia de fer, a l’Observatori Fabra del Tibidabo a observar el firmament, però li ho van impedir, segons ella "porque una mujer honrada no se desplaza de noche, ni siquiera acompañada", circumstància que li va impedir emular a un astrònom català del segle XX, Josep Comas i Solà, que va participar en el descobriment del planeta Plutó (2).

La intenció de Maria en sol.licitar la pensió per acabar els seus estudis de Doctorat a París i poder defensar la seva Tesi Doctoral, cosa aquesta que mai no va aconseguir circumstància que a ella sempre li va pesar, entre d’altres motius perquè no podia residir en el Colegio de España de París, reservat en aquella època només als homes. A més el seu pare va morir el 26 de gener de 1931 i la família va quedar al seu càrrec econòmic, va haver de compaginar els seus estudis amb donar classes i s’indignava molt quan sentia dir que la República, que va ser incapaç de permetre a les dones accedir al Colegio de España de París, havia estat progressista.

La permanència de Maria a França es va ampliar, tal com podia llegir-se a la Vanguàrdia de diumenge 17 de març de 1935, plana 12: “a propuesta de la Junta de Ampliación de Estudios, el ministro de Instrucción pública ha concedido una prórroga de un mes y veintiocho días en la pensión que disfruta para ampliar sus estudios en Francia, a la profesora del Instituto de Primera enseñanza de Figueras doña María Capdevila de Oriola”.

El professor francès Gaston Maurice Julia (Sidi Bel Abes, Argelia, 1893 – París, 1978), director de la estància de Maria a París, era aleshores un de los matemàtics més reconeguts. Actualment se’l considera el precursor de la teoria dels fractals, malgrat que ell mai directament els arribés a treballar. El professor Julià, rossellonès com la seva mare, tenia la cara desfigurada a causa d’una bomba de gas mostaça que li va impactar durant la primera Guerra Mundial, anomenada així per l’olor que desprenia, el que el va portar a una mort prematura, motiu pel qual Maria no va poder acabar la seva tesi.


El dia que va esclatar la Guerra Civil Española fou una data especialment dolorosa per a la Maria, d’acord amb el que relata el seu fills Josep Maria:

“El 18 de julio de 1936, la meva àvia i tia de encara estaven vacances de Cabestany i la meva mare, ja catedràtica a Figueres, s’havia quedat a Barcelona preparant unes oposicions per una plaça a Barcelona. Unes explosions que li van semblar que eren petards que anunciaven revetlles properes li van impedir concentrar-se en la seva tasca, així que va sortir a passejar. El primer que van contemplar els seus ulls varen ser les restes momificades dels frares del convent del passeig de Sant Joan que els anarquistes havien desenterrat i afusellat «post morten» i que van deixar recolzats contra la paret del convent.

Se’n anà directe al Consulat Francès, que es va oferir a repatriar-la en un vaixell que sortia i que feia servei entre Barcelona i Portvendres i que va salvar a molts francesos i espanyols d’una mort segura. El Consulat tanmateix va segellar la porta de casa seva acreditant que allà vivien ciutadans francesos però el segell no fou respectat i va córrer la veu que allà es refugiava un capellà, fet totalment cert, el pis fou violat, saquejat i el capellà mort allà mateix mentre intentava fugir per una canonada.

Montserrat es va casar amb José María Gallart Sanz, en la catedral de Logroño, poc abans d’acabar la guerra, el 12 de març de 1939, d’allà varen tornar a Barcelona on es van trobar el seu pis saquejat i amb restes de sang del capellà que allà s’hi havia amagat. Els anarquistes l’havien trobat i en intentar fugir el van matar. No va voler quedar-s’hi i mentre acabaven les obres de la torre d’Horta on la família del pare ja hi tenia terres, obres que van començar abans de la Guerra Civil el 1935 al carrer Dante,17 que aleshores hi comptava amb ben poques cases, (ara li correspon el núm 57 bis), es va traslladar a Cabestany.

Pot semblar estrany que Maria i José Maria farmacèutic aragonès es casessin a Logroño, la raó és que de França va tornar a Espanya per Irún, i es va reincorporar a la docència en matemàtiques a Logroño

Duran la Segona República i la Guerra Civil, exceptuant el període que correspon amb la seva estadia a França, Maria fou professora del Departament de Ciències de la Universitat de Barcelona. Tanmateix però, el sector de l’educació va passar per un procés de depuració molt acusat que va afectar a milers de docents, deixant sense efecte les carreres docents desprès de 1939. Aquesta va ser la causa que la carrera científica de Maria Capdevila quedés interrompuda desprès del conflicte armat.

Tanmateix però en 1940 , recupera la condició de Catedràtica d’Institut, amb plaça a Figueres segons es publicà en el «Boletín Oficial del Estado (BOE nº 61 de 1 de Marzo de 1940, páginas 1530-1533) como catedrática de Instituto de séptima categoría (con un sueldo de 10.600 pesetas).

Maria Capdevila, els últims anys de docència els va donar en el prestigiós Instituto Nacional de Enseñanza Media “Jaime Balmes” (actual I.E.S. “Jaume Balmes”), de Barcelona, en el que es jubilà el 6 de agosto de 1975.



Fotos del fons familiar Capdevila - Gallart
María Capdevila va morir a Barcelona el día 4 d’octubre de 1993.


Actual entrada a la finca i la farmacia que fou de José M. Gallart Sanz

Maria Capdevila que l’actuació decidida de la qual ha permès mantenir, conservar i fer prosperar el Bosc que ara es coneix com «de Can Gallart», d’aspecte anglès, natural i ecològic. Els veïns la recorden i la tenien com una gran persona que a la vegada de ser senzilla tenia un tracte molt afable.

Una responsable d’antiga CIU el 17.11 de 2008, feia una crida a defensar el pulmó verd que representava la finca de Can Gallart pel barri d'Horta-Carmel, i al mateix temps proposava canviar-li el nom pel de Maria Capdevila, antiga propietària de la finca. Els últims anys de la seva vida va ajudar mitjançant aportacions econòmiques a mantenir i conservar el «Bosc de Can Gallart», pel barri d’Horta. La Consellera Maite Fandos, denunciava la possible futura reforma del Carmel i va exigir que s’obrís l’espai als ciutadans, tan mancats en la zona d’espais verds i que se’l bategés amb el nom de «Bosc de Maria Capdevila», matemàtica astrònoma que va exercir de professora en la Facultat de Ciències de la Universitat de Barcelona, una de les primeres dones de ciències dels nostre país.

Como curiositat, cal afegir també que la compañía aèria catalana Catalonian Airlines va batejar el seu Boeing 757-300 amb el nom i cognom de Maria Capdevila i Oriola a la fi d’honorar la seva comunitat de naixement i els estudis d’astronomia que va cursar.

Precisament aquesta faceta d’astrònoma quedà remarcada en el llibre «Catalanes del Segle XX» (Godayol 2006) en la que es considera a Maria Capdevila com «la Hipàtia del Segle XX», el seu amor a les matemàtiques i a l’astronomia.




*Informació extreta principalment del treball Juan Núñez Valdés, María Arroyo Castilleja y María Luisa Rodríguez Arévalo – de la Revista de Investigación ISSN 2174-0410, 1 de abril de 2012

(2) Josep Comas i Solà (Barcelona, 19 de desenbre de 1868 – 2 de desembre de 1937), fou un astrònom i divulgador científic català, impulsor de l'astronomia moderna a Catalunya. Wikipedia