dissabte, 16 agost de 2014

HISTORIA DE LA TORRE XIFRÉ

Foto que es conserva en l'Arxiu d'Arenys de Mar
La finalitat d'aquest escrit no és la de parlar sobre la vida i la personalitat de Josep Xifré Casas, ric indià prou conegut entre els Barcelonins, no tan sols els d'avui dia sinó també els seus contemporanis dels segles XVIII i XIX, tant per la seva labor emprenedora , sinó i també, perquè era un home viatjat i coneixedor de moltes altres realitats, havia viscut a Cuba i Nova York i viatjat a molts d'altres, circumstància que el dotava d'una amplitud de mires important que no tenien d'altres personalitats del moment, en una Barcelona que tot just començava a caminar cap al futur.


La vida havia explosionat en la ciutat Barcelona, que a mitjans del segle XIX va trencar les seves muralles i començar a reptar cap a munt acostant-se a les muntanyes del voltant, absorbint els pobles limítrofes.


Actualment en Xifré només és conegut en general per haver construït els famosos Porxos d'en Xifré en el Pla de Palau, edifici en un del pisos del qual hi va viure mentre residia a Barcelona.


La nostra tasca doncs, consisteix en parlar de la Torré Xifré, dels seus jardins i horts, situada als límits del aleshores poble de Sant Martí de Provençals que pel seu caràcter privat no és pas gens coneguda.


Aquesta finca era una de les possessions més apreciades d'en Xifré, en la qual va dur a terme un munt de intervencions arquitectòniques i paisatgístiques.


En Xifré gràcies a les gestions efectuades per l'apoderat Antoni Milà Roca, va adquirir en 1833 una peça terra Sant Martí de Provençals coneguda com el Manso Soley o Torre Milans i diversos terrenys i vinyes dels voltants que pertanyien a d'altres propietaris. 



Mapa de la contrada de 1890
  
La porta principal de la torre Milans donava al conegut en l'època com el Camí de Dalt o Travessera de Gràcia, que travessava el pla des de Les Corts- Sant Gervasi fins a Sant Andreu , part del qual avui dia es correspon amb el traçat la Travessera de Gràcia i Concepció Arenal, que aleshores era solament un camí de carro més o menys eixerit i ample segons el tram, com per altra banda ho eren la majoria dels que recorrien pel pla de Barcelona.


La torre en qüestió estava situada una mica més enllà del que ara és la porta principal de l'antic Hospital de Sant Pau, mirant cap el nord. No fa pas gaire temps, mentre es realitzaven les últimes obres de rehabilitació de l'edifici principal, van aparèixer sota el terre del pati de l'entrada algunes estructures de l'antiga torre.


Foto cedida per en Miquel Pera

La finca fou adquirida quan xifre tenia 56 anys, ja no es sentia tant jove i preparava el seu retorn a Catalunya on tenia en marxa la construcció de l'edifici dels porxos que convertiria en part en el seu habitatge habitual en mig de la gran ciutat però, com un gran amant de la natura que va ser, també estava interessar per adquirir una torre d'oci a la perifèria de la ciutat com feien molts d'altres burgesos de l'època.


El terme municipal de Sant Martí de Provençals estava dividit aleshores en quatre zones o barris: la Sagrera, el Taulat, la Muntanya, i el Clot. La finca i les terres de Xifré s’ubicaven al districte de Muntanya, concretament als límits del Camp de l’Arpa.



Terrenys de la finca de  Can Casanovas i pot ser una part de Can Xifré , a l'esquerra El Seminaris, a dalt la muntanya Can Sors i la masia del mig és Can Planàs. Foto de l'Arxiu Històric de Sant Pau

La torre Milans era la finca més important del barri de muntanya de Sant Martí, que encara no era conegut com a Guinardó, nom que va adquirir quan es van urbanitzar les seves terres cap a finals del segle XIX. Era propietat d'Antoni Lacaballeria de Moix i Dulasch, qui en 1712 la va vendre a Segismundo Milans. Va ser tramesa i ampliada al llarg de cinc generacions fins que Francisco de Milans i Duran la va vendre al ric indià Josep Xifré Casas el 1833, De mans nobles va passar a mans burgeses. La part d'aquesta finca situada al cap damunt de la travessera de Gràcia i una petita part de la de baix es vengué en 1890 per a construir l'Hospital de Sant Pau


En un expedient administratiu de 1846? es parla de la sol·licitud per edificar presentada per José Milans del Bosch coronel d'infanteria, curiosa circumstància donat que per aquesta època ja pertanyia a Josep Xifré Casas, encara que és possible que malgrat la venda la finca en 1833, oficialment encara no s'hagués procedit al canvi del nom del propietari. Segons consta en el registre “Vol aixecar una casa en un terrenys descrits com ..antes Mas Soley hoy Mare de Deu..." (sic).  “edificar una casa en l'indret conegut com la Mare de Déu (situat darrera el que avui és l'Hospital de Sant Pau).


Passat el parèntesi de la guerra del francès, aquestes terres van recuperar la tranquil·litat i el que un dia foren guerrillers, ells o els seus descendents, esdevingueren propietaris, explica l'historiador Joan Corbera.


En un altre expedient administratiu, aquest de 1856, es recull la sol·licitud de Josep Xifré Casas per construir una casa al Camí de Sant Joan d'Horta, dins del municipi de Sant Martí de Provençals, aquesta sol·licitud sens dubte recollia els canvis que volia realitzar el propietari en l'edifici principal que incloïen afegir algunes parts de la casa Gralla, que finalment, degut a la mort d'en Xifré no es va dur a terme..


Casa Gralla . Gravat de l'època
 El total de la finca d'en Xifré incloïa diverses cases de pagès com Can Parent, o el manso Bartra, vinyes i conreus treballats per gent que tenia arrendat un tros de terra, hi havia també una casa de camp petita on hi feia estades en Xifré mentre es feia construir la torre d'oci, una còmoda casa al costat d'una capella i d'altres dependències annexes, davant de la porta principal de la qual s'obria un camí ample franquejat de arbres a les dues bandes que arribava fins l'antic camí de a Llegua o del Mas Casanovas molt transitat en l'època pels habitants de la contrada.


Durant els anys següents en Xifré va anar enriquint la finca fins convertir-la en una de les més destacades de les rodalies de Barcelona, aleshores Sant Martí de Provençals encara era un poble independent, no es va annexionar a Barcelona fins 1893.


La finca també incloïa un edifici de caire Industrial que era conegut com el Forn de Vidre.



Terrenys de la finca Xifré

La coneguda com Torre Xifré es va fer famosa per la seva sumptuositat i per la bellesa dels seus jardins, lloats en llibres de l'època, tals com la “Guia de Barcelona a Granollers por el Ferro-carril de 1857”, escrita per Víctor Balaguer



Aquella casa blanca que veis asomar allá en la falda de la montaña, es la llamada torre de Milans, propiedad hoy de D. José Xifré, quien esta haciendo en ella grandes mejoras para convertirla en un delicioso sitio de recreo. Según parece esta casa tendrá por fachada la que lo fué un día de la casa Gralla en Barcelona, bellísimo monumento arquitectónico que el señor Xifre tuvo el buen acierto de comprar y reservarse, impidiendo así que desapareciese una de las obras mas importantes que Barcelona guardaba como una joya.”


Bonaventura Bassegoda, recollint el testimoni oral d’un dels fills de Pròsper de Bofarull, arxiver i administrador de Josep Xifré Downing, fill únic d'en Xifré Casas, ens ofereix un tast d’aquella esplendorosa finca:
El entonces joven Bofarull tuvo ocasión de recorrer la finca en toda su extensión, y aun de cazar en el antiguo bosque de la parte alta. De la puerta principal partía la avenida central del parque, de unos cuatro metros, que permitía el paso de los coches y carros de la finca, y tenía, a ambos lados, la parte más frondosa. En este parque había la vieja casa que se arruinó, y luego la capilla, dando frente a una plaza con un estanque circular, teniendo a su derecha los árboles frutales, unos en espaldares adosados al muro y otros en barandales de alambres que suspendían los frutos; a la izquierda, el naranjal, y debajo, fresales y otras plantas de poca raigambre. Bajábase al naranjal por una escalera, de cuyo centro salía una cascada para el riego de las tierras bajas. El agua procedía del bosque de la parte alta, donde se hallaba el depósito de las aguas de mina y de los residuos pluviales”.
 
Camí de Dalt o Travessera de Gràcia. A la dreta l'església de Can Xifré i de l'edifici principal ja pràcticament enderrocat. Foto de l'Arxiu Històric de Sant Pau



Jardins i bassa d'aigua de Can Xifré. Foto de l'Arxiu Històric de Sant Pau

Ja en temps dels MILANS, una de les famílies propietàries de la part part més important de la finca per allà el segle XVII, era un lloc ben especial del que també en parla el Baró de Maldà en el seu llibre EL COL.LEGI DE LA BONA VIDA, quan narra una de les moltes passejades que feia amb els seus parents i amics, i que partint de les rodalies de Can Sitjar, masia del Marquès de Castellvell que estava en el que ara és la Plaça Virrei Amat , anaven fins a Cal Ferrer, en la que ara és la cruïlla de Indústria i Pg. Maragall i des d'aquesta masia pel camí de Dalt (avui travessera de Gràcia que, aleshores, creuava aquest punt), s'arribava fins a la porta de la torre Milans.



..Anàrem de passeig a peu carretera avall (segurament el camí de Sant Incle, fins arribar a el Camí antic que anava d'Horta a Barcelona), dreta a la casa d'en Ferrer (el Mas Ferrer, situat més o menys Camí de Sant Andreu a Sant Gervasi- antic camí d'Horta, més o menys on ara està el Cap o una mica més enllà) i avanti, des d'allí a la Torre dels Milans.....Hem pres la dreta (Camí de Sant Andreu a Sant Gervasi) per aquella arbolejada carretera de direcció a la Torre dels Milans......nos han acompanyat per aquella galeria coberta i descoberta, delícies de l'amo d'aquella torre amb un gran sortidor baix amb molta aigua. Passeig deliciós d'aquell gran hort amb una muntanya de Montserrat a un cantó, de pedra tosca molt polida, excepto no ser-hi figurar el monestir ni les ermites, que sols est requisit faltava per semblar-ho més. Lo més agradable d'aquella torre i galeries era la gran vista de la muntanya de Montjuïc amb la ciutat de Barcelona distància només de mitja hora, amb lo mar i les planures de Sant Martí fins a Sant Andreu amb les muntanyes un poc apartades. Entrarem a la capella pública, son patró Sant Narcís, bisbe i màrtir de Girona, que és peça de veure's i seguir-se, sent ben proporcionada, amb son crucero i llanternó al mig”


No sorprèn doncs que en Xifré passés els seus últims dies dedicant la seva atenció a la producció de taronges i tenint cura dels seus jardins, entre els quals, val a dir, s’hi comptaven no pocs arbres i plantes portats d’ultramar.


Fou en la seva finca del Camp de l'Arpa/Barri de Muntanya on en Xifré va concebre el darrer dels seus projectes arquitectònics on volia combinar el gust romàntic del passat medieval i la seva passió per la arquitectura. També en això va ser precursor.


Aprofitant que en la Barcelona antiga s'obrien nous carrers que afectaven a moltes de les antigues cases i palaus i a la fi de salvar part del palau Gralla, una joia monumental de façana d'estil plateresc, en franca decadència situada al carrer Portaferrissa (1), va comprar part de la façana i el seu pati interior, a la fi d'afegir-los a la seva casa del Camp de l'Arpa. Aquesta mena d'actuacions avui són habituals però aleshores no ho eren pas.


Segons fa constar Tomàs Bertran a “El Itinerario descriptivo de Catalunya”, en 1947 ja estava en marxa el projecte d'un nou carrer que uniria el carrer de la Canuda amb Portaferrissa, el qual seria anomenat de Les Delícies i posteriorment del Duc de la Victòria així que estava clar que el Palau Gralla aniria a terra, que malgrat havia estat una gran casa en aquella època ja estava molt malmesa.


Va adquirir per 20.000 rals, prop del que actualment serien 1000 euros, els material de l'edifici que s'enderrocaria sense remei i va encarregar a l'arquitecte Elies Rogent que estudiés la manera de desmuntar, classificar i traslladar per reconstruir-lo parcialment, en la seva finca del Camp de l'Arpa.


Així, tal i com es desprèn de la documentació conservada, la reconstrucció ideada per Xifré seria parcial, limitant-se als elements més emblemàtics i ornamentats; la façana i l’estructura del pati.





Apunts previs d'Elies Rogent per a l’esmentat projecte.


Corria l'any 1856 en Xifré era ja una persona gran i estava molt delicat, la seva dona havia vingut des de París, ciutat en la que normalment residia, per tenir-ne cura i per desgràcia l'agost d'aquell mateix any, en Xifré morí a la seva finca d'Horta i el projecte ja no es va dur a terme. Les obres es van paralitzar i les pedres del Palau Gralla van ser comprades per la família Brusi i traslladades a Sant Gervasi.
Els plànols i el desmuntatge detallat dels materials de l’edifici es varen perdre, com constata el propi Rogent en la dècada de 1880. De tota manera, en un recentment descobert quadern de camp de Rogent, hi figuren els apunts previs per a l’esmentat projecte.


Este álbum que se refiere a obras anteriores á 1860 solo tiene de importante que en el mismo constan las operaciones que hice por encargo de Xifré para conservar los restos de la fachada y el patio de la antigua casa de Gralla que aprovechó Augusto Font para la traslación del último á la casa torre de Brusi en San Gerbasio”. E. Rogent.

El que ens interessa d'aquest quadern és que concreta exactament les peces que en Xifré va comprar i pretenia reconstruir en la seva casa de camp que no eren altres que elements de la façana i del pati gòtic interior, aquest últim desprès d'un periple accidentat, actualment reconstruït en la seva seu per l'empresa Prosegur.


De fet, el projecte devia ser per tots conegut, tal i com es desprèn del comentari de Victor Balaguer al parlar del Manso Xifré:


“(...) Según parece esta casa tendrá por fachada la que lo fue un día de la casa Gralla en Barcelona, bellísimo monumento arquitectónico que el señor Xifré tuvo el buen acierto decomprar y reservarse, impidiendo así que desapareciese una de las obras más importantes que Barcelona guardaba como una joya(...)”.


El trasllat de les pedres fou precari i només es van dur una part cap a Sant Martí. Tot indica que cap a finals de 1856 i principis de 1857 el projecte s’abandonà, pel que fa als materials es van dispersar i oblidar fins que el fill d'en Xifré els vengué. Quan Josep Xifré Dawning va morir es va perdre la major part de la documentació que el projecte va generar, circumstància que marcà el posterior i conegut moviment dels materials de la casa Gralla, des de la seva adquisició pels Brusi fins a la reconstrucció actual del pati gòtic interior conservat en gran part en l’edifici Prosegur a l’Hospitalet de Llobregat.









Fitxa nº 29 del Patrimoni Arquitectònic de l'Hospitalet de Llobregat. Foto del pati gòtic en l'empresa Prosegur


Durant els últims anys de vida en Xifré, convertí la torre del Guinardó en la seva residència principal, preferint passejar pels seus jardins i a tenint cura del seu hort a l’atrafegada vida de la ciutat.
Malauradament no se n’ha conservat cap testimoni gràfic del pas d'en Xifré per la seva finca d'Horta i si n'existeixen desconeixem qui els té, només queden algunes fotografies cedides al seu Arxiu particular per la família Gil, de quan els promotors de l'Hospital de Sant Pau van comprar la finca i van començar a procedir a la seva demolició.


Josep Xifré i Casas hi va viure els seus últims anys de vida i va morir en la seva casa de Sant Martí de Provençals l'agost de 1856 als 79 anys, les seves despulles descansen en el mausoleu que hi va fer construir seu fill en l'Hospital que el seu pare va fer bastir i donar al poble d'Arenys de Mar d'on era originari.




  •  Fonts informatives : Treball de final de Màster de Marc Previ Febrer, de 28.6.2012. Algunes fotos extretes d'aquest escrit
           - El llibre  "El Col.legi de la Bona Vida" – el Baró de Maldà.
 
            - Fotos de l'Arxiu Històric de l'Hospital de Sant Pau. Foto del pati de 
               la casa Gralla reconstruït en la Casa Brusi i posteriorment  en la seu de 
                l'empresa  Prosegur del Patrimoni  Arquitectònic de l'Hospitalet de Llobregat.






dissabte, 2 agost de 2014

MARIA TORREMADÉ. Una història diferent


Mapa de principis de segle del Guinardó


Maria Torremadé va néixer al barri del Guinardó en 1923, única filla d'una família modesta que vivia al carrer Amílcar al barri del Guinardó.



Per aquella època, la llevadora era la persona que ajudava a les mares a dur les seves criatures al món donat que la gran majoria d'elles naixien a casa, ella va ser, per tant, testimoni del seu naixement i qui va determinar que el matrimoni havia tingut una nena.



A la mare el naixement d'una nena la va fer molt feliç, sempre havia desitjat una nena; durant la seva infantesa la va guarnir sempre amb  llacets de color rosa, circumstància que ella no va suportar mai.



Com tota criatura de la barriada, devia anar a alguna de les poques escoles que hi havia aleshores al Guinardó, tal vegada podia haver estat l'Escola dels Bosc, situada relativament a prop de casa seva, va créixer com totes les nenes del moment que havien de ser preparades pel seu paper de dones i mares, aprenent les quatre regles, a llegir i escriure i a les labors de la llar.

Però sorprenentment pels seus pares, a ella el que li agradava era l'esport i molt aviat va excel·lir en basquet, natació i joquei herba on va destacar donada la seva potència física.


De més gran va anar a estudiar fora del barri i va començar a practicar l'atletisme al Club Laietà.




En 1942, les seves marques esportives estaven molt lluny de les de les seves competidores: millor marca europea en 60 metres i quasi record mundial, campiona d'Espanya en 100 metres, en 200 i en 800, i grans marques en salts d'alçada . Es va donar a conèixer fent cros en 1940 i en 1941, va batre els rècords espanyols de 100m (12.0 en prova mixta), 200 (27.0), 800 (2:29.5), alçada (1,42) i longitud (5,09).


foto diari de l'època
Tanmateix però, sentia que alguna cosa no rutllava bé en la seva vida, des d'adolescent va notar que li agradaven les noies i ho va comentar amb els seus pares que van posar el crit al cel.

Aleshores, amb 19 anys i sense cap recolzament familiar, es va fer visitar per alguns metges que van determinar que patia d'una malformació de genital i que en realitat era un home.

Malgrat que el tema era tabú en l'època, molt més que no pas ho és ara, encara que també. Es va decidir a operar i adquirir el seu veritable sexe, el masculí i així es va convertir en Jordi.

Els seus pares no ho van pair mai i lògicament la notícia devia significar una veritable escàndol en el barri, el seu cas va estar en boca de veïns a amics, fins que les aigües no es van calmar va passar un temps en el que ell va procurar fer una vida el més normal possible.

Maria conscient de que ara era un home es va presentar en el registre civil a canviar el nom i el sexe.

Aquest fet li va fer perdre totes les seves marques esportives i trofeus, donats que des de sempre, encara que no ho sabia, havia estat un home donat que tenia els òrgans sexuals masculins, amagats. La pròpia Maria, ara Jordi, comentava que el seu cas havia estat un error clínic i que una simple operació en nàixer ho hauria solucionat tot, però de manera errònia va ser estimat que era una nena.

El cas es va airejar en el diari “Informaciones” el 13 de febrer de 1942, on de manera tendenciosa es publicava “María Torremadé, conocida atleta catalana, va a cambiar de condición en el Registro Civil, con lo que será desposeida de las marcas y títulos conquistados en distintas pruebas atléticas. La plusmarquista es en realidad un hombre que ha estado compitiendo travestido”,
Una vegada fet públic aquest sorprenent cas de transsexualitat o hermafroditisme, com se li denominava en la premsa, va suposar un gran entrebanc per a la pràctica de l'esport en l'àmbit femení donat que a partir d'aquest les autoritats posaren tots els entrebancs possibles per a l'activitat atlètica de les dones durant més de vint anys, on va tenir molt a veure Pilar Primo de Rivera i la Sección Femenina que van prohibir del atletisme femení fins ben entrats els anys seixanta.

És sorprenent com els seus espectacular registres, a l'alçada de les millors marques masculines, no havien provocar sospites en la Federació Española de Atletismo. En 1941 Torremadé va establir diverses marques nacionals femenines molt per sobre dels anterior rècords aconseguits per les atletes del moment.


Relleus, proves de velocitat, salt d'alçada i longitud, no havia disciplina esportiva que se li resistís, Tanmateix però, totes aquestes marques, com ja hem indicat van quedar anul·lades quan es va descobrir que Maria, malgrat havia estat educada com a dona, era en realitat Jordi.


Catalina Pons. Fons Pons
La vida des de aleshores no va ser fàcil per en Jordi Torremadé, el seu nou gènere masculí, no acceptat pels propis pares, li va entorpir aconseguir diverses feines.


Tanmateix però una dona, veïna del carrer i amiga, si que el va entendre, acceptar i donar suport en aquells moments difícils, Catalina Pons, amb qui en 1952 es va casar, malgrat l'oposició dels seus pares que no acceptaven el seu matrimoni, circumstància que va provocar que la desheretessin.

 Quan els seus pares van morir però, els seus germans la van tenir present en el repartiment dels bens familiar, malgrat l'opinió contrària dels seus progenitors. 
 

El seu matrimoni es va celebrar en la intimitat en la parròquia de la Mare de Déu de Montserrat,  la seva germanastre Justina Pons (el seu pare s'havia casar dos cops), els  va oferir un berenar en el jardí de casa seva juntament amb d'altres familiars.


La situació al país no era pas gens fàcil per a ningú i menys per a ells, així que en 1959 van emigrar a París on ningú no els coneixia, a la fi de començar una vida nova.


A París en Jordi va treballar per una multinacional relacionada amb els transport ferroviari francès i Catalina en diferents camps.


No van tornar a Barcelona fins a 1969 on s'hi van establir. Ja en la dècada dels vuitanta,  en Joaquim Maria Puyal va realitzar un dels primer sinó el primer programa televisiu on es tractava el tema tabú dels canvis de sexe  (La vida en un xip), on van ser convidats a la fi de parlar  de la seva experiència tant a ell com la seva dona.

 «A medida que pasaban los años mi instinto me decía que yo era un hombre» decía un sexagenario Jordi en una entrevista a El Mundo Deportivo en 1982."
Jordí Torremadé va morir a Barcelona el 2 de novembre 1990 a l'edat de 67 anys, desprès d'una vida carregada d'experiències.

Jordi Torremadé als 60 anys 

Catalina Pons  viu a un poblet de Barcelona amb el seu nou marit.











Fons Informatives: Família Pons


dijous, 17 juliol de 2014

Història de TORRE LLOBETA

Torre Llobeta és una de les masies més antigues del Pla de Barcelona, que posseïa  una gran extensió de terrenys agrícoles que van produir fins ven entrats els anys quaranta del segle XX; aquests terrenys s'encabien entre el que ara són el Pg. Maragall, els carrers Amílcar i Cartellà i Avinguda Borbó (antic camí de Sant Iscle).

Pg. de Maragall en 1911 - Torre Llobeta a la dreta (Foto del fons AMDH .G/FFC)

Pg. Maragall i Amilcar carrer que baixa en mig de la foto, Torre Llobeta a la dreta 

Torre Llobeta és una magnífica mostra d'arquitectura gòtica catalana del segle XV i inici del XVI. En l'edifici es conserven arcs gòtics que procedeixen d'altres construccions (l'antic Monestir de Sant Jeroni de la Vall d'Hebron Història del Monestir) i varen ser traslladats aquí per l'arquitecte municipal Pere Falqués, que segurament tenia vinculacions amb Torre Llobeta, durant la primera dècada del segle XX.






Foto de principis del segle XX del Estudi sobre la Masia del Cec

La façana de l'edifici conserva una porta adovellada, una altra d'estil ogival i sis grans finestrals flamígers bellament esculpits.

A principis del segle XVIII era propietat de Josep Antoni Sagarriga. A la seva mort esdevingueren molts conflictes testamentaris entre els seus hereus. Fou un llarg i renyit plet entre els ascendents de Maria Ignàsia Sagarriga, darrera comtessa de Creixell i Maria, vídua de Benito Olmera. Aquest plet es va acabar amb la la concòrdia de lliure possessió de la Torre Llobeta, cens i altres bens que han anat passant a tots els successors fins arribar a la indicada Maria Ignàsia.

Amb la fi d'aconseguir la torre Llobeta, fet que no aconseguirà pas, segons sentència més amunt indicada, Marià Borràs, animat per un immoderat neguit d'acumular finques per a la dotació d'un sol individu a cada generació i afectat per la mania d'adquirir-les per mitjà de vincles, va treballar innecessàriament en la recerca de testaments i havent trobat els de Bernard Sever Sapila, Jeroni d'Argensola i Ramon Sagarriga, intenta encendre unes disputes arreglades amb anterioritat “(Les Masies d'Horta – Desideri Díez).

Foto de principis del segle XX del Estudi sobre la Masia del Cec
A finals del segle XVIII, la Torre Llobeta era un lloc de descans pels que feien camí cap a Barcelona des d'Horta, o en camí invers. Aquí els viatgers de les diligències i cotxes de cavalls particulars dels nobles s'aturaven a fer els seus esmorzars mentre els animals descansaven i abeuraven i finalment reprenien la resta del camí o bé a la Torre de la Plaça Ciutadella a Horta on tornaven a descansar i fer un mos, si anaven a les seves finques d'Horta o bé fins la masia de Can Ferrer al Camp de l'Arpa, que era un altre dels punts de descans, si el seu viatge era d'anada a Barcelona.

La Vall d''Horta en ser zona de pas i rereguarda, ha estat durant anys un lloc on diferents exèrcits han organitzat els seus campaments i s'han assortit de menges i beguda, causant grans danys entre la població i els seus bens, donat que entraven arrasaven amb tot, tant durant la guerra de Successió en 1714, com durant la guerra del francès en 1808. Torre Llobeta estava en un punt mig de les dues fortificacions més importants durant els fets de 1714, que eren el Mas Guinardó i La Torre dels Pardals, no va ser pas una excepció.

Durant la Guerra del Francès l'exèrcit ocupant havia envoltat la ciutat de trinxeres. La divisió del general Joseph Chabran ocupava el nord, Sant Andreu de Palomar, Horta i Gràcia

En l'imaginari popular de la contrada existeix la llegenda? que el mateix Napoleó va fer nit en les estances de Torre Llobeta.

En 1868 es va construir la carretera d'Horta a la Sagrera, per on havia de discórrer el tramvia de vapor, fins aleshores per accedir-ne s'havia d'utilitzar l'antic Camí d'Horta que seguia part del llit de la Riera d'Horta, tot baixant pel camí de sant Iscle.


a l'esquerra la Carretera d'Horta. foto de finals del segle XIX. Darrera de la masia el Turó de la Peira

Durant el segle XIX, l'exèrcit requisà Torre Llobeta però posteriorment va ser retornada als seus propietaris i durant la Guerra Civil de 1936 la torre va passar per diferents avatars, va tornar a ser confiscada durant els primers temps de guerra i utilitzada com local del comitè revolucionari del barri.

L'últim propietari de la masia va ser el Sr. Comas d'Argemir i Serrallonga que va morir en 1964 i va cedir la finca a l'Ajuntament per a ús social.



Decadència d'una gran casa

Finalment va ser adquirida per la Comissió d'Urbanisme i desprès de molts anys d'abandonament i deixadesa i quan ja estava en certa part ruïnosa, a la fi fou restaurada i recuperada per a utilitat pública gràcies a les lluites veïnals.




  • Fons d'informació: Les Masies d'Horta llibre de Desideri Díez.







divendres, 4 juliol de 2014

CAN OLIVERES


 
On està Can Oliveres



Aquella casa semblava construïda al final del món conegut, a la vora d'un barranc.  Des de les seves finestres es devia admirar una gran vista, les muntanyes del voltant quatre masies perdudes en la llunyania, així com un petit cementiri, el delicat pendent de les terres de can Quintana, en temps plenes de vinyes i al seu darrera el torrent de can Quintana, pel que discorria les aigües que baixaven de la muntanya en temps de pluja i que un cop passada la casa travessaven els arcs d'un aqüeducte que havien construït a mitjans del segle XIX.



Masia de Can Quinta a finals del segle XIX. A dalt a l'esquerra, Can Santgenís

Vista de l'aqüeducte des de la casa  (recreació)




Part d'un fotografía molt més gran d'autor desconegut. 
Quan es va construir tenia a prop una Masia del segle XVII Can Quintana, mansió estiuenca d'un nobles barcelonins, també prop del barranc format pel torrent que duia el seu nom.

Al sud es divisaven les cases del poblet d'Horta, recent convertit en un barri més de la que es pretenia fos la gran Barcelona.

La casa a la que ens referim es va construir a les primeries del segle XX, i segurament no tenia llum elèctrica, si que disposava d'aigua abundant atès que posseïa, com la majoria de cases de l'època a Horta, d'un pou l'aigua que baixava de la Mina de Can Santgenís que també donava aigua a la font Quintana, que estava molt a prop de la masia del mateix nom, en un paratge idíl·lic on els estiuejants del poblet proper anaven a fer berenars.






Aqüeducte de Can Quintana. Recreació.

A principis del segle XX, n o es podia arribar fins la casa sinó seguint primer l'antic Camí d'Horta fins arribar al Camí de Sant Iscle (avui dia Pg. Urrútia i Pg Universal) que passava per davant del casalot, el mateix que en el segle XVII van utilitzar el baró de Maldà i el Marquès d'Alfarràs, per anar i venir de la masia de Can Sitjar (finca d'estiu del Marquès de Castellbell) en la que ara és la plaça Virrei Amat, al palau del marquès d'Alfarràs situada al camí de dalt, durant anys la antiga carretera d'Horta.

El camí de Sant Iscle, era una senda transitada des de molt antic que s'utilitzava per creuar les muntanyes fins al Vallès occidental.

Els propietaris segur que hi arribaven en cotxe de cavalls o pot ser ja que en un dels primers cotxes a motor.

No podien accedir-hi per la Rambla Quintana perquè quedava tallada pel Torrent de Can Mariner, fins que finalment l'ajuntament va fer construir el pont que tothom coneix.


Així és, l'any 1914 els propietaris de la urbanització de Can Quintana (que ho eren també de totes les terres del voltant de la masia de Can Quintana), entre les que cal comptar el més segur les de la casa de la que parlen, ofereixen a l'Ajuntament els terrenys viables per a la urbanització i enllaç de la Rambla Quintana (avui Feliu i Codina) amb el carrer del Príncep que era el tram d'aquest carrer que acabava davant del torrent de Can mariner, a condició d'instal·lar-hi serveis de il·luminació a curt termini.


La continuació de la Rambla Cortada, allà on el carrer s'estreny rebia el nom de carrer del Príncep (entre 1887-1904) que aleshores finalitzava davant del torrent de Can Mariner, fins que es va construir un pont que sortejava aquest accident geogràfic.


Desconec com o de quina manera la família Oliveres va saber que es venien parcel·les en la urbanització de Can Quintana, és de suposar que per coneixences o per algun anunci en els diaris de l'època, però el cert és que la família Oliveres hi va fer construir la casa que ens els anys 50 del segle XX, era coneguda pel veïnat proper com la de “les teuladetes”, degut precisament per la forma tan especial de l'edifici.

Qui va fer construir la casa va ser en Joan Oliveres i Gavarró i el seu fill Vicenç Oliveres i Gil, que era la persona a qui jo vaig conèixer de petita i que vaig confondre amb el Sr. Soriano que era en realitat el masover de la finca i qui treballava els seus horts.



Can Oliveres va ser construïda a les primeries de 1900, el més segur la més antiga de l'indret, per Joan Oliveres Gavarró, un important impressor de mitjans del segle XIX, impressor Real i Vaticà, de fet molts dels llibres editats al seu taller versen sobre la història d'Espanya i el descobriment d'Amèrica.

Així dons, era en Vicenç Oliveres, qui hi vivia en la dècada dels 50, ja que el seu pare va morir en 1916,  el matrimoni va tenir un fill que va morir i sovint convivia amb ells un fillol.

Can  Oliveres era i és una casa molt peculiar on va residir durant una època un senyor molt gran (era gran quan jo el vaig conèixer) i la seva dona que estava molt malalta i mai no sortia de la casa.

Aquest senyor que devia ser un home amb possibles, tenia o li agradaven els vaixells i era molt aficionat als estris i utensilis relacionat amb la mar. Recordo que era molt educat i amable que sempre saludava als veïns quan passava pel carrer.


Una tarda, quan la canalla, entre els qui jo m'hi comptava, jugàvem al carrer davant de casa seva, va obrir la porta  i ens va convidar a entrar.




A nosaltres la casa ens semblava un castell misteriós amb les finestres i els porticons sempre tancats que no deixaven cap possibilitat d'albirar l'interior, així que quan el senyor Oliveres ens va fer entrar, ens va faltar temps per fer-ho.

Des del rebedor ens va fer passar a un gran sala que hi havia a la dreta de la planta noble, no recordo en absolut com eren els mobles, la nostra imaginació volava molt més enllà, el que si recordo són un munt velers amb les veles desplegades dins d'ampolles disposats a les lletges d'una gran biblioteca, no n'havia vist mai fins aquella tarda i el més segur és que em preguntés com carall els havien fet encabir a la botella per una boca tan petita;  sobre la xemeneia regnava una gran retrat pintat a  l'oli d'una senyora amb un vestit llarg de gala, tots restàvem extasiats. És un record  d'aquells que mai no he oblidat. 

No recordo quan va morir aquest senyor, segurament la seva dona devia morir abans que ell, durant un temps crec que va viure a Can Oliveres un nebot seu i desprès uns familiars llunyans. Quan l'Ajuntament es va fer càrrec  de la finca, els va permetre continuar-hi vivint perquè no quedés abandonada i no fos ocupada per ningú.

Arara és un centre de l'Ajuntament on tracten a nois amb problemes.



Foto C. Martín

El Sr. Ignasi Lambán, nom del familiar de la família Oliveres amb qui he contactat, m'ha indicat que a la  mort del ser. Oliveres, part dels quadres amb motius relacionats amb el mar i les ampolles que jo recordo, van ser donades al Museu Marítim de Mataró on actualment alguns hi continuen exposats.





dimarts, 24 juny de 2014

FAMÍLIES ANTIGUES DEL GUINARDÓ - Valentí Escardívol Soler

Valentí Escardívol i Soler , va néixer a Barcelona on treballava en l’antiga fàbrica del Vapor Vell de Sants -actualment Barcelona-. Quan van traslladar la fàbrica a Santa Coloma de Cervellò, per trobar "la pau social que garantís la continuïtat del negoci ", en Valentí s'hi va traslladar. 

En la Colònia va conèixer a la que seria la seva futura dona Raimunda Porqueras i Zamora que era filla de Poboleda (Tarragona); es van casar molt joves, ell tenia 20 anys i ella 18 el 7 de maig de 1921, i quan ja tenien el primer fill en Valentí, en Ramon (en això també va ser una persona avançada al seu temps), van tenir tres fills més, en Ramon, en Joan i en Miquel.




La Colònia Güell. Foto del Web Gaudí Colonia Güell

La Colònia Güell començà a formar-se el 1890, per iniciativa de l’empresari Eusebi Güell a la seva finca Can Soler de la Torre, situada en el terme municipal de Santa Coloma de Cervelló. Allà traslladà la indústria tèxtil que tenia a Sants (ara municipi de Barcelona).
L’interès d’allunyar-se dels conflictes socials presents a la ciutat, féu que la nova indústria, -equipada amb la més moderna tecnologia de l’època- es plantegés en el marc d’una colònia industrial; amb les cases dels obrers al costat de la fàbrica, integrades en la mateixa propietat, constituint un nucli urbà amb personalitat pròpia i amb la seva vida social i econòmica tutelada per l’empresa.”
En el llibre històric sobre la Colònia Güell, “Àvies – besàvies i rebesàvies – la dona en la industrialització (Colònia Güell, 1891-1973), de Montserrat Vilajuliu, explica, entre d'altres coses, com es controlava la vida de la gent que hi vivia, el control s'exercia en tots els sentits del terme, essent els capellans els seus garants principals, en l'educació catòlica de l'època que controlava la “moral” dels seus habitants, si eren casats o no, si els seus fills eren fruït d'un matrimoni legal o no, si tenien costums castes, si anaven a missa, etc., es duia, doncs, un control estricte de les seves vides i costums, en notes com les que reprodueix l'escriptora inclou en el seu llibre:


Sabem doncs que en 1893 Valentí Escardívol tenia 20 anys i treballava a la fàbrica jornaler, que la seva dona en tenia 18 i que ja tenien el seu primer fill, sense estar legalment casats.
Sobre la seva vida a la fàbrica tenim poques dades més, sols que cap a principis de segle ja era un dels encarregats de la factoria, segons podem comprovar en la foto on apareix amb el seus treballadors i al costat del propietari de l'empresa Eusebi Güell, que, naturalment és el del barret. Als peus del Sr. Escardívol, assegut a primera fila el seu fill Valentí.


Treballadors de la Colònia Güell, encarregat Sr. Escardívol i Eusebi Güell, al seu costat. Fons familiar.
També tenim coneixement per un dels seus besnets, que havia inventat una màquina que millorava els acabats dels teixits i per aquesta raó el Sr. Güell el va premiar oferint-li la possibilitat de quedar-se amb la tela sobrera a millor preu, atès que quan es començava a teixir un peça els primers metres es desestimaven, que són els que li van oferir comprar a peu més econòmic.
Com era un  bon negociant , va muntar una tenda a Sant Boi de Llobregat on s'oferien aquestes teles millor de preu i més tard també, una botiga de mobles.
Era un home lliberal i d'idees republicanes i creia en el valor de l'escola per aconseguir una societat millor i més justa. Havia viscut en la seva pell el que era estar entre els més socialment desprotegits quan era un simple jornaler i mai no ho va oblidar.
Feia de secretari a l'Ateneu Santboià i a la fi que l'entitat pogués construir unes escoles pels nens de Sant Boi, els va cedir uns terrenys dels que n'era propietari a canvi d'uns “censos”.
El 1918 en Valentí Escardívol i Soler, persona generosa, que estimava l'Ateneu, fins i tot per sobre dels seus interessos particulars, va donar uns magnífics terrenys per a la construcció d'uns nous col·legis. Són els terrenys que actualment ocupen les escoles de l'entitat (Nota del WEB de la pròpia entitat). La ubicació de les escoles era la de la plaça de l'Ajuntament.


Primera pedra de les escoles de l'Ateneu Santboia. Foto del seu WEB

Quan les escoles van celebrar els 50 anys de la seva inauguració, van oferir a la família Escardívol un diploma donant les gràcies a la família per la cessió dels terrenys que Valentí Escardívol Soler va donar a l'entitat, que la família conserva amb molt d'orgull.

No sabem exactament quan però, en Valentí Escardívol Soler va deixar de conviure amb la que havia estat la seva dona durant anys i amb la que va tenir quatre fills mascles i des de aleshores dividia la seva vida entre Sant Boi i Barcelona, on vivia amb la nova parella, amb la que va tenir una filla que va rebre el nom de Dolors, en una casa al carrer Dos Rius més o menys on ara estan els Laboratoris del Dr. Esteve.
Com era una persona molt estalviadora, a principis del segle XX, ja disposava de rendes considerables i va decidir invertir-les comprant diversos terrenys sobre els que hi feia construir casetes destinades a petits rendistes i menestrals, entre els quals cal destacar, per interès nostre, els que va adquirir de l'heretat Torre dels Pardals en el que aleshores es considerava una barriada de Sant Andreu del Palomar, i ara Guinardó, aquestes propietats es situaven en els carrers: Varsòvia, Sales i Ferrer i Plaça Catalana i l'avinguda de la Mare de Déu de Montserrat.
Aleshores, les terres que hi havia passat el torrent de la Guineu fins a la carretera d'Horta, depenien administrativament del poble de Sant Andreu del Palomar i des de l'indicat torrent cap l'altra banda, de Sant Martí de Provençals.
En aquella època, l'activitat de compra de terrenys per construir-hi casetes no era en gaire habitual
Valentí Escardívol Soler. Foto família Puy-Escardívol
  i els veïns de  la barriada no entenien massa aquesta dèria adquisitiva que es considerava una bogeria.
Però ell, que era una persona intel·ligent, no en feia pas cap cas del que la gent del barri deia al respecte, tenia la intuïció que en un país petit com el nostre posseir terres era o podia ser en el futur un negoci pròsper i segur, com així va ser, sens dubte.
Tal com ja hem comentat més amunt, Valentí Escardívol Soler va comprar en el Guinardó diversos terrenys, entre els quals cal destacar-ne el del C. Dosrius, cantonada amb La Havana (Av. Mare de Déu de Montserrat – Sales i Ferrer) on, posteriorment en data 4 de setembre de 1920, va edificar la casa en la que va viure el seu fill Valentí i la seva família situat al costat del local on va ubicar l'edifici d'un casal catalanista amb finalitats político-culturals, que amb el temps es va convertir en el Casal Federal del Guinardó. Aquest terreny anteriorment havia estat del Sr. Alejandro Condó Queldrà.

Valentí Escardívol fill i la seva dona Dolors Julià i Màs,  amb les seves filles Isabel i Maria.Foto família Puy-Escardívol

La façana de casa i el local donaven al carrer Dos Rius (ara Av. De la mare de Déu de Montserrat), per la part de darrera amb el carrer del Telèfon (ara Varsòvia) i per l'esquerra amb el carrer de La Havana (actualment Sales i Ferrer).


Casa familiar i bar del Casal. Foto família Puy-Escardívol

El fill del sr. Escardívol, Valentí Escardívol Porqueras, administrava els edificis del seu pare al Guinardó i a més regentava el bar ubicat en la part baixa que donava al carrer Dos Rius i a la terrassa del Casal .
L'edifici del que desprès seria el Casal Federal, va ser llogat per l'entitat Casal Instructiu i Recreatiu del Guinardó i com a tal es va inaugurar l'any 1923. A finals de 1930, s'hi instal·là d'Acció Catalana i a mitjans de 1931, Acció Catalana s'integra Esquerra Republicana de Catalunya, que el dirigirà fins al final de la Guerra.


Vista general del Casal del Guinardó. Foto família Puy-Escardívol

Les cases dels Escardívol i l'edifici de l'antic Casal van resistir la força especulativa dels nous temps fins 1974, en la que van ser enderrocats per construir un edifici d'habitatges tan impersonal com tots els edificis de la dècada dels 70.
Enderrocament del Casal del Guinardó i cases Annexes. Foto família Puy-Escardívol

Desprès de la guerra ja res no va continuar igual, degut a les activitats polítiques d'esquerres que s'hi havien dut a terme en el Casal abans i durant el conflicte bèl·lic, el local va ser ocupat per la Falange, que en cap moment va pagar el mínim lloguer durant el temps que el va ocupar i finalment va servir per encabir activitats industrials d'una fusteria.
Quan va acabar la guerra, el Sr. Valentí Escardívol Soler, no va poder assumir la derrota dels que considerava els seus, el seu fill gran en Ramon s'havia exiliat a França i al segon fill Valentí l'havia denunciat injustament un veí i estava tancat a la presó del Poble Nou. Al cap d'un any va ser alliberat gràcies a que el rector de la parròquia va intercedir davant les autoritats franquistes i d'altres veïns el van avalar.
Tot plegat, va pertorbar les seves facultats mentals i morí poc desprès el 1941 a l'edat de 68 anys. Va ser enterrat a la vila Sant Boi de Llobregat.



  • Fonts informatives Família Puy Escardívol