dissabte, 12 abril de 2014

PROPOSTA ALS VEÏNS D'HORTA SOBRE EL FUTUR DE LES VIES DE TRAM TROBADES EN LES OBRES DE LA PLAÇA

Veïns, fa un parell de dies en les obres de rehabilitació de la Plaça Eivissa, van sortir a la llum les antigues vies del tramvia que la circumdava .

Moltes persones s'han apressat a fer fotografies del fet, són vies històriques, el tramvia va significar molt per la vila en el seu moment i està en l'imaginari col·lectiu de tots nosaltres.



Un dels primer tramvies d'Horta
Algú ha fet arribar a la Biblioteca de Can Mariner un tram perquè el guardin com record però entenem que no és suficient amb aquest fet per servar el record del tramvia d'Horta.

tram lliurat a la Biblioteca de Can Mariner

Ens agradaria que amb les vies es pogués realitzar un monument al TRAMVIA D'HORTA, de fet  un  dels ferrers del barri s'ofereixeix juntament amb d'altres a dur-lo a terme.

 Necessitem fer arribar a les autoritats les nostres inquietuds i que  facin algun pas per salvar aquestes vies de ser enviades a la deixalleria


Fotos de Carles Sinmas i  Jordi Balcells

Aquí teniu l'adreça electrònica de l'Alcalde perquè qui ho consideri interessant faci aribar la nostra proposta a l'Ajuntament de Barcelona.


Envieu la vostra adhesió a la proposta a l'Alcalde de Barcelona

A la dreta a dalt de tot del bloc hi trobareu una enquesta al respecte per si la voleu contestar.

dimarts, 8 abril de 2014

CARRER ESCORNALBOU - CAN CASTEL

Molts veïns del Guinardó segurament s'han fet aquesta pregunta, ¿com és possible que el nom ESCORNALBOU doni nom a d'un carrer del Guinardó,  quan en un principi s'havia denominat  Guinardó, que era el més adient?, ¿perquè es va arribar a canviar i ara el tros de carrer que sobreviu amb aquest nom formi part d'un altre barri?..


Fins no fa gaire encara estava el nom del carrer en una ce de aceres

Mapa de 1925 el nom carrer  és Guinardó


Algú va deduir, jo ho he llegit en algun lloc, que el nom ve donat perquè les vaques del Mas Guinardó baixaven per aquí i degut al pendent del carrer més d'una s'havia descornat, en fi, la resposta és molt més senzilla i prosaica.

Cap a 1932-33, uns veïns del carrer van organitzar una excursió al castell-monestir d'Escornalbou (2) i sembla els va agradar tant la contrada que van demanar a ls autoritats canviar el nom del carrer, la persona que m'ho ha explicat encara hi viu i el seu avi era un dels propietaris del que van anar a l'excursió en qüestió i li ho havia explicat a la neta un munt de vegades, així que es pot donar per bo.
Mapa de 1935, el nom del carrer ja és Escornalbou

Recordarem que en el mateix carrer hi va viure uns anys la família de Federica Montseny,  just al davant de la veïna de qui us he parlat abans, la casa era llogada i el propietari es deia de cognom Gordó.
L'antic carrer Guinardó, anava des del carrer Garrotxa  als peus del  Cogoll, petit turó en el cim del qual es trobava i es troba el Mas Guinardó .
Enric Castel Fort, era un senyor que a finals del segle XIX vivia en el  carrer Còrsega, feia poc que s'havia casat amb Teresa Saseroles Subirana. El padrí del sr. Castel era Manuel Ballarín un forjador molt prestigiós que intervenia amb el producte del seu treball en la construcció de la majoria de cases modernistes de l'època i en Castel treballava en la seva empresa com tenedor de llibres (comptable). Allà va conéixer a l'arquitecte Puig i Cadafalch per a qui en Ballarín treballava.


Enric Castel Fort i la seva dona Teresa Saselores Subirana
El Sr. Ballarí a principis dels 20, tenia llogat el Castell de Mascaró on passava els estius, gràcia a aquest fet el sr. Castel va comprar una parcel·la en el projecte del futur carrer Guinardó. Mentre li bastien la casa, va llogar una torreta al carrer Dos Rius molt a prop del Castell de Mascaró, on va viure amb la seva filla Montserrat de dos anys fins 1909 que ja es va traslladar a la seva recent construïda torreta, que va ser projectada per l'arquitecte Puig i Cadafalch . Es tractava d’una casa d’estructura clàssica on el treball de l’arquitecte es podia veure en la forja de Manuel Ballarín(1) en les reixes de la façana i la picaporta de ferro forjat i en els merlets que la coronaven, recurs utilitzat força sovint per aquest arquitecte.


Parcel·la en direcció al carrer La Vinya, als fons al mig Els Mínims. Foto anys 1900


Façana de la casa al C. Escornalbou  i la iaia Teresa foto anys 40.
Mentrestant el Sr. Castel havia muntat el seu propi negoci en la part de la seva parcel·la, la que donava al carrer La Vinya , Fàbrica de Balances Enrique Castel Fort, balances que formen part de l'imaginari del país, la fàbrica va estar en actiu fins a 1959.
Propaganda de la fàbrica
Treballadors de la fàbrica



El senyor Castel va morir en 1936 i la seva filla Montserrat Castel Saseroles va heretar el negoci, que des d'aleshores va ser dirigit pel seu marit Antonio Lázaro Argilés.


Montserrat Saseroles i Antonio Lázaro, amb un fill seu.

Tota la història familiar ens ha estar explicada per la neta del sr. Castel, Elisa Lázaro Castel, que viu on era l'antiga casa del seu avi i que serva curosament tots els records familiars, entre els que cal destacar la picaporta de ferro forjat d'antiga porta de casa seva, o el document signat per Puig i Cadafalch conforme havia estat l'arquitecte de la casa Casel.


Drac de la Picaporta
És una persona inquieta, servicial instruïda que toca el piano i canta en una coral del barri i que ha tingut l'amabilitat de cedir algunes fotos familiar per documentar aquest post i el futur llibre que sobre la història del Guinardó s'està cuinant actualment.
Elisa i el xofer de la casa
Afegirem també, que al costat de la casa Castel, es va construir una altre d'en Domènech i Muntaner de la que encara en podeu gaudir en el núm. 38 del carrer Escornalbou, que esperem que sobrevisqui a la desfeta urbanística que el barri ha patit i pateix al llarg dels últims anys, totes les cases i casetes antigues estan en perill de mort i ens agradaria que l'Ajuntament les dotés d'una protecció que en dificultés aquest procés de degradació.


Casa de Doménech i Muntaner al carrer Escornalbou. Fotos C. Martín



Una altra cosa a destacar és que en la cantonada del carrer Escornalbou amb Reinaxença, havia estat el local del que encabia l'Ateneu Català del Guinardó, de la Lliga Catalanista i que desprès el va convertir en el cinema de varietats Salón Guinardó, fins que els propietaris van construir el cinema Maragall i el local de Cinematogràfiques Marín, si en voleu saber més consulteu al link :  Casal Català del Guinardó - Salón Guinardó - Cinematografia Marín,  d'aquest bloc.

Actes celebrats a l'Ateneu Català del Guinardó

Com heu pogut comprovar, els grans arquitectes com Puig i Cadafalch i Doménech i Muntaner, també van realitzar edificacions senzilles, moltes de les quals, com és habitual en aquest tipus d’edificis, han desaparegut, com és el cas de la del Sr. Castel, enderrocada en el 2005, quan la seva propietària no va poder fer front als drets reals que li pertocava pagar l'Estat a rel del testament de la seva mare que la feia hereva de la casa familiar.

Amb el cor trencat Elisa Lázaro Castel, es va veure obligada a vendre la seva casa de tota la vida, la que havia estar llar dels seus avis i dels seus pares. Tot plegat no té massa sentit.


Can Castel poc abans de ser enderrocada


Elisa Lázaro durant l'entrevista






















  • Fonts informatives: Familiars Família Castel
  • (1) La forja també era important en les edificacions de Puig i Cadafalch i aquest és el cas del seu gran Col.·laborador en aquesta tècnica va ser Manuel Ballarín i Lacuentra , un forjador esdevingut industrial d'envergadura, present en moltes obres del Modernisme, a part de les de Puig i Cadafalch. Entre aquestes hi ha la reixa del cinquè Misteri de Dolor a Montserrat (1896),l font decorativa que hi havia al Palau de les Belles Arts, a Barcelona (1907) i elements importants del panteó Costa i macià de Lloret de Mar (1902) i del tTron de la Reina dels Joccs Florals (1908), així com intervencions diversesa les cases barcelonines Francesc Martí i Puig (1896), Amatller (1899-1900), Terrades (1903-1905), Quadres (1904), Trinxet (1904) i Company (1911). Text extret del llibre “Piig i Cadafalch i la Catalunya Contemporània”, editat per l'Institut d'Estudis Catalans.
  • (2) El Castell d'Escornalbou és una casa senyorial que ajunta monestir amb castell , situat a l'antic terme d'Escornalbou (derivat del llatíCornu Bovis, «el corn del bou»), avui Riudecanyes al Baix Camp. (Wiquipedia).

dissabte, 29 març de 2014

HISTÒRIA DE LA UNIÓ ATLÈTICA HORTA I DE LA UNIÓ ESPORTIVA HORTA

UNIÓ ATLÈTICA D'HORTA

L'activitat esportiva a Horta pràcticament comença amb l'arribada dels estiuejants als tres nuclis coneguts de Les estires (avui Campoamor), Salses i Rambla Quintana (avui Feliu i Codina).

El més conegut i més actiu va ser el nucli de Les Estires.

Per donar fe es conserven diverses fotografies dels anys 1910-1911, que es concentren principalment en l'anomenat Camp de les Monges situat una mica més amunt de les Dominiques a la Rambla Cortada, on es realitzen curses ciclistes, concursos de tir, curses atlètiques i partits de futbol.


El conegut com camp de les Monges
Cursa atlètica. foto 1903

Els tres nuclis d'estiueig abans esmentats, eren tres clans que gairebé no s'hi relacionaven entre ells, així Rafael Trémols va ser la persona que considerà que feia falta un local comú on el veïnat s'hi pogués relacionar i establir lligams, així que es va crear el “Lawn Club Tennis Club Horta (popularment conegut con el Tennis Horta).

La comissió organitzadora es va convocar en l' Acadèmia de Sant Lluís (actual Centre Parroquial dels Lluïsos) al carrer del Príncep, amb data 11 d'agost de 1912, i allà es va redactar l'Acta Fundacional del club, Estatuts que van ser presentats i autoritzats el 13 d'agost de 1912 amb la signatura del Governador Civil de Barcelona S. Portela Valladares.

Dies abans, el 12 de juliol es van arrendar uns terrenys que havien de constituir la seu social, amunt de tot de la Rambla Quintana.






Les primeres manifestacions de futbol a Horta són de febrer de 1917, segons notícies que ens dóna la revista “Horta”, d'aquell any, en parlar l'Hortense F.C. i del seu camp en el ja indicat Camp de les Monges, que va desaparèixer en construir una serie d'edificacions i l'apertura del carrer Venècia.

Els jugadors destacats de l'època eren els germans Casals, els germans Fonts, Solà, Fort...

Els dijous per la tarda el camp era ocupat per la canalla que amb una pilota improvisada de drap, organitzava els seus partits de futbol.

El futbol de competició oficial comença a Horta com a conseqüència de la dissolució de l'Hortense F.C.

Altres equips dels moment eren C.D. Autonomia, que també es va disoldre, que utilitzava un camp irregular en la confluència dels carrers Peris Mencheta i Pg. de la Font de la Mulassa, d'allà passà al camp de l'Andelet, al carrer Dante.


Posteriorment, unes gestions entre Josep Colomer representant del l'Atlètic Basse-Ball Club i Antoni Nialet del C.D. Autonomia, van conduir a la constitució de la Unió Atlètica Horta. El primer reglament de la societat fou aprovat el 18 d'abril de 1922 essent-ne el president Josep Nordbeck i secretari Rosend Sotés.

El partit inaugural de la Unió Atlètica Horta, contra l'equip de reserva del F.C. l'Hospitalet, es celebrà el 24 de juny de 1922, disputant-se una copa que regalà Bartomeu Cerdà i que va guanyar l'equip d'Horta per 3-0.

L'equip jugà al camp de l'Andelet per poc temps, atès que el propietaris van decidir parcel·lar-lo per posar-lo a la venda.

Passà aleshores a jugar al camp d'esport de la casa de la Caritat de can Tarrida, on va jugar fins la inauguració del camp de la Rambla Cortada (actual Feliu Codina), el dia 8 de setembre de 1923.


Els terrenys del mig de la foto són els que van ocupar la Unió Atlètica Horta i posteriorment la Unió Espotiva Horta

El partit d'inauguració va ser entre el titular del camp i un equip de reserves del F.C. Martinenc i l'Horta va perdre per 0-1.

Inauguració del Camp de futbol del C. Feliu i Codina. Fotos de Glòria Mayol

Saque d'honor de la  inauguració. F. Glòria Mayol

Porter de l'Horta



El poble d'Horta respongué molt bé al futbol desprès d'aquesta inauguració. La Junta directiva va decidir convocar una Assemblea general en el que fou local del centre Català d'Horta i Santa Eulàlia, amb nous Estatuts aprovats per Governador Civil el 15 d'abril de 1923, cal remarcar que especialment es feia constar en el seu article primer : Amb la denominació de “Unió Atlètica d'Horta” i siguent el seu idioma el català, existeix en aquesta ciutat de Barcelona una societat d'aficionats del deport dit futbol”.

És a dir que no solament els Estatus estaven redactats en català sinó que expressament es feia constar que l'idioma de l'entitat era el català.

El camp de futbol de l'Horta al llarg dels anys

Ara el club de futbol de l'Horta disposa de Camp nou amb tribuna i gespa artificial i segueix tan viu com al principi i juga a la Primera Catalana de Futbol.


LA UNIÓ ESPORTIVA D'HORTA

Aquesta entitat comença la seva tasca esportiva en 1953, en oferir l'Ajuntament de Barcelona l'administració de les instal·lacions que en aquell moment s'estaven construint, de les quals la piscina fou la primera. Ramon Reines va ser el protagonista de les gestions, en convocar una reunió entre els representats de les diferents entitats esportives i culturals del barri, en la qual es decideix la fundació d'un Club de Natació.


Piscina de la Unió Esportiva Horta foto de 1955

Es presenten els estatuts a la F.C. de Natació amb el nom de Club Natació d'Horta.. La natació esdevindrà el primer esport de la nova entitat esportiva que es crea el 29 d'abril de 1954, amb el nom de Unió Esportiva Horta.


Competició en la piscina .Foto de 1953 Foto Oller.

Des d'aleshores el club de natació ha estat un centre de gran vitalitat. S'han celebrat fins i tot campionats de Catalunya de natació, l'estiu de 1954, any en que es van construir el frontó, el solàrium i la pista de patins.

El 30 de juny de 1955 José Antonio Samarach, aleshores tinent d'alcalde i delegat d'esports en l'Ajuntament de Barcelona, recomana la creació de secció de frontó d'hoquei patins.

L'any 1956 el camp de bàsquet situat a prop del camp de l'Horta, pertanyent a la U.A.H, és cedit per aquesta entitat a la U.D.H., la qual forma el primer equip de bàsquet d'aquesta entitat.

L'any 1959, a partir del mes de març comença a funcionar la secció de patinatge artístic i la de handbol. En equip de patinatge artístic cal destacar els Viadé.


Els meus es remunten en la dècada dels cinquanta, quan el meu pare anava al camp de l'Horta els diumenges, recordo molt bé l'entrada al recinte i el senyor que trencava les entrades, també la finestreta a la dreta per on es venien les entrades. El meu par n'era soci i des del camp va fer algunes fotos que encara conservo.

A l'esquerra hi havia una torreta que em tenia el cor robat, amb les baranes pintades de color blau, i un jardí ple d'arbres i de plantes, quina pena quan la van derruir per fer la nova piscina climatitzada.


Foto de Fèlix Martín de la dècada del cinquanta.

Crec recordar que a l'entrar hi havia una pujadeta que anava fins el camp, naturalment de terra, i la barana de ferro que l'envoltava. A la dreta de l'entrada crec, no n'estic spas segura del tot, que hi havia una dependència on es venien begudes.

Mirant cap a l'esquerra s'accedia a unes escales que et deixaven on estava el frontó i la pista de patinatge, pel que també es podia accedir mitjançant una porta lateral que donava al carrer. Al costat mateix d'aquestes escales, es trobava un petit recinte tancat per on entrar a la piscina, el record més viu que en tinc es correspon amb una festa major, en la piscina es feia natació artística i vaig quedar meravellada del que feien les nedadores, quan jo no sabia ni nedar, no en vaig aprendre fins ben gran i malament.

Els diumenges de l'estiu deixaven entrar als veïns a la piscina per banyar-se.

Curses de competició. Autor desconegut

Aquí podem veurel'entrad als vestidor


















Quan passava tot passejant pel carrer Feliu i Codina, que era el meu, sempre m'aturava a la porta que donava a la pista de patinatge, m'encantaven les piruetes dels patinadors, com el nois pujaven en l'aire a les balladores i les feien voltar, no vaig tenir mai patins ni aprendre tampoc a patinar, coses de l'època. Els patins eren de quatre rodes i tenien un taco a la punta per frenar, i s'agafaven al peus amb unes corretges.

Casetes que hi havia entre el camp de futbol i la pita de patinatge

Desprès al fons de la pista de patinatge van bastir la pista de bàsquet, on alguns amics meus hi jugaven, quina època aquella, ja parlo de finals dels seixanta quan començaven a adonar-nos que la vida al barri ja se'ns feia estreta i teníem ganes de conèixer espais nous però, al final de la nostra vida, els nostres records sempre tornen als carrers de la nostra infantesa i joventut.

Horta qui hi pugues tornar i tal com fem amb els rellotges en arribar l'hivern enraderíssim no ja pas les hores sinó els anys que ens pesen a les espatlles.

El mes de setembre de 1978, l'Ajuntament de Barcelona comença les obres d'ampliació de les insta·lacions esportives. Es construeix una piscina coberta climatitzada, un pavelló esportiu, una pista de bàsquet i d'altres instal·lacions accessòries, però aquesta ja és una altra història.


Complex esportiu den 1981





  • Fonts informatives:  Llibre El que ha estat i és Horta de Desideri Díez i Quijano, fotos de Glòria Mayol, i d'altres autors desconeguts