CAN QUEROL

En moltes de les entrades d'aquest bloc, quan es tracte de descriure el territori, sovint s'al·ludeix  als papers de Francisco Zamora però, en realitat tenim idea de qui era aquest personatge, que tan bé va descriure cases, barris, pobles, etc. i de quins papers es parla?.

Francisco Zamora era en realitat un espia enviat pel Govern de Madrid a la fi de tenir-los al dia de tot el que passava a Catalunya en el segle XVIII. Eren temps de la Revolució Francesa i existia el perill que la revolució s'entengués al nostre país.

Can Querol vista des del que ara seria el C. Petrarca. Fotos del Cec sobre la masia catalana

En aquelles circumstàncies la missió del sr. Zamora era tenir al Govern de Madrid al dia de tot el que passava a Catalunya i certament acomplia a la perfecció el seu paper.*

Avui ens ocuparem de la coneguda masia de Can Querol, situada al final del Passeig de Maragall, entre els  actual carrers de Petrarca i Sant Alexandre, que anteriorment formaven part dels terrenys que envoltaven la masia i eren part del patrimoni del seu propietari. Respecte al passat d'aquesta masia es coneix la existència  d'un text inèdit que, en part seguidament reproduirem, el qual es troba classificat en la Biblioteca del Palau Reial de Madrid arxivat sota  el núm. 2.469. Es part d'una descripció molt detallada de tots els edificis i construccions d'importància existents a Catalunya i va ser redactat en 1.789. 

Fotos cel CEC sobre la masia catalana.

Com es pot observar gràcies a “les activitats” del sr. Zamora, en Madrid es tenia un coneixement molt ampli de la realitat catalana.

En el cas de Can Querol, Francisco Zamora va escriure el que segueix:

“La Casa de Armengol Jener, comerciante de Barcelona, llamada el Castillo de Querol por la semejanza que tiene al de aquel señorio, como està edificada delante de la plaza que llaman de Horta y a la otra parte de la riera, que media entre la misma casa y la plaza. Es la mejor de todo el término en cuanto a la fábrica, planta que parece obra de romanos pero de tan de corto patrimonio que la sombra de su buque se sale de el. Esta casa antiguamente fué cuna de todos los Saladrigas del presente término y de bastante labranza, pero los contratiempos y guerras la tenian reducida en 1681 a tres mojadas de tierra campa, unidas a la misma solamente.

Convé aclarir que el lloc qualificat com Plaça d'Horta, actualment rep el nom de Plaça de les Santes Creus i està situada al final del Passeig de Maragall molt a prop de la Plaça Eivissa.

Lamasia de Can Querol, és un exemple de masia-castell, construït amb planta quadrada i una bona mostra de les construccions rurals del segle XVIII, amb influències del classicisme francès   que  disposa d' uns bonics esgrafiats, avui dia bastant deteriorats.

foto actual de la masia

En el llibre dels cens nº 19 , existeix, així mateix,  aquesta nota referent a Can Querol “Casa situada en terrenys de “Mariner de la Plaça”. Edificada davant de la plaça d'Horta, mediant la riera entre dita casa i la plaça. Fou de Bernat Saladriga, qui acentà la terra i edificà la casa. Desprès els seus successors i desprès d'Isidre Artiguès ; desprès de l'Armengol Jener”.

Foto anys 30-40

Foto dels anys 30-40

Descriu en Desideri Díez en el seu llibre LES MASIES D'HORTA, que Can Querol té “a la planta baixa una la capella i sales de rebre, amb una escala al fons. A la primera planta, el gran saló central per a les festes de societat i les habitacions: a la segona planta hi ha habitacions i a la tercera les golfes.”

Sabem que en 1862 el propietari de la finca era Rafael Valldejuli, un ric barceloní que va viure  a la Pedrera. La finca tenia aleshores 3 mujades i 8 muns.

Entre els anys 1936-1939, època plena de tensions polítiques i els canvis revolucionaris de gran abast, pràcticament totes les grans cases es van col·lectivitzar. Can Querol no va ser pas una excepció i es va convertir en la seu de la FAI.

foto de 1931

El 19 e juliol de 1936, d'infausta memòria per nosaltres, els membres de la Fai, comandades pel Sr.  Vitaller, van ocupar la masia. Des  d'allà dirigien les accions que duien a terme i sortien les patrulles de control que s'hi van instal·lar, no hem d'blidar la situació estratègica de l'edifici respecte a la barriada d'Horta donat que estava situada al costat de la seva primera via d'accés.

Els primers incidents de la Guerra Civil a Horta van tenir lloc entre el C. Fulton i el C. Horta, el primer ben a prop de la masia de Can Querol on els anarquistes s'havien fet forts. En els carrers indicats s'hi van instal·lar barricades i creuar trets entre faccions diferents. En el campanar d'Horta, explica un testimoni de lèpoca, es va instal.lar  un franctirador que disparava a la gent que es feia forta al carrer.

La nit del 19 al 20 els incontrolats de la FAI cremaren l'església de Sant Joan d'Horta (el seu rector amagat en una de les cases del voltant ho contemplava tot); la del 20 al 21 el centre Parroquial i el convent de les Mínimes del barri de la Clota.

Quan les Brigades Internacionals van arribar a Barcelona, les van instal·lar en la masia de Can Querol, per tant la masia va esdevenir-ne la seu des de principis de 1938 fins al final de la guerra.

Un cop finalitzat el conflicte vèlic,  les cases senyorials van ser retornades als seus propietaris, en el cas de Can Querol, a la família Valldejuli..

La fundació Valldejuli, destimada a residència de gent gran,  es creà en 1950 dins a Can Querol, acomplint la voluntat d'Elena i Dolors Valldejuli i Llopis i l'espòs d'aquella, Francesc Vila i Vieta, en memòria d'Antoni Valldejuli i Ametller, pare d'Elena i Dolors, finat a Barcelona el 5 de febrer de 1914 als 87 anys.

La direcció de la Fundació és a mans d'un patronat i de la comunitat de religioses Hospitalàries de la Santa Creu.

Avui l'antiga casa senyorial es troba en bones condicions de conservació i es pot visitar.

 * ZAMORA, Francisco de. Diario de los viajes hechos en Cataluña, edició de Ramon Boixareu. Barcelona: Curial, 1973.

• Fonts informatives: El que és i ha estat Horta i Masies d'Horta de Desideri Díez. Artícle d'un diari signat per J. Balari Zanotti. Fotos del Cec sobre l'estudi sobre la masia catalana.

MEMÒRIA HISTÒRICA - Cremen la parròquia de la Mare de Déu de Montserrat

Continuem amb els entranyables i valuosos records d'en Ricardo Pastor respecte a la vida al seu barri en temps de guerra. 

Quan va esclatar la Guerra en Ricardo tenia 12 anys i va viure en directe  i sense que la seva presència en el lloc dels fets, pogués semblar sospitosa per a ningú, precisament degut a la seva edat,  motiu pel qual ens pot explicar de primera ma tota la moguda d'aquella part del barri.
 
"Els primer dies de la Guerra Civil es van cremar en emocions contínues. Les notícies triomfalistes es succeïen . Columnes de voluntaris sortien cap el front d'Aragó amb la idea que conquerir la ciutat de Saragossa seria un tres i no res, aviat però la gent es va adonar que en aquella guerra no hi havia res de fàcil.

Al Guinardó però, regnava una calma estranya. La gent estava nerviosa i per a qualsevol cosa es sobresaltava

Els indicis que estàvem en guerra eren ben pocs. De tant en tant es veia algun auto ple de milicians, duien corretatge i cartutxeres per sobre de la roba de carrer i anaven armats fins les dents.

Alguns duien mosquetó i dues pistoles, i com únic signe militar, la habitual gorra de dus puntes amb la  borleta penjant . Al seu pas els veïns saludaven puny en alt i fins i tot la canalla el feia i es va convertir en quelcom de quotidià, així com les sigles C.N.T i F.A.I que es van convertir en tant familiars que fins i tot les pintàvem amb guix per les parets del barri.

Un dels fets que es van produir per tots els barris desprès de la rebel·lió dels militars, va ser la crema de les esglésies. Des del balco privilegiat del Guinardó es podien albirar en l'horitzó columnes de fum per tot arreu.

Encara que hom no fos especialment religiós, no podia comprendre aquelles malifetes contra tot signe religiós. Hi havia gent però que les justificava tot recordant com els capellans estaven de part del rebels en l'acció d'alçar-se contra la República que era el règim escollit pel poble.

Els incendis però, eren llunyans i des d'on nosaltres estàvem no se'ls donava massa importància. Fins que pel nostre carrer va córrer la veu que estaven cremant la parròquia. La meva parròquia al costat mateix de la meva escola, allà on vaig fer la primera comunió amb el meu vestit de mariner que solament m'havia posat un sol cop.

• Corre Ricardo, anem a veure-ho – va cridar el meu amic Eduardo, que per ser fill d'un comandant dels que havien estat fidels a la República, es prenia la guerra com si fos un assumpte personal.

El vaig seguir sense massa entusiasme i mentre pujàvem corrent pel carrer Bisbal, que era la que des del nostre carrer ens conduïa fins l'església, sentia com el cor bategava d'una manera accelerada, i cosa poc habitual en mi no em cansava per més que corregués.

Quan vàrem arribar a l'església ens  vam col·locar sobre un monticle des d'on es podia albirar la porta del temple.  Des d'allà es podia apreciar clarament com uns milicians anaven traient els sants, davant dels quals tants cops ens havíem agenollat per resar .

No és pas que em sentís un catòlic practicant donat que a missa els diumenges no hi anava pràcticament mai però a l'escola per a qualsevol celebració religiosa ens hi obligaven anar a resar.

Vull confessar que tots aquells sants col·locats en les parets de l'església, il·luminats per l'esmorteïda llum de les espelmes em causaven un respecte important.

Sobre tot un Crist en la creu, la mirada del qual et perseguia allà on anessis, al qual molts cops havíem d'anar per besar-li els peus, que fins i tot t'arribava fer por. *(Podem observar com en cap moment es parla que la imatge de la Mare de Déu de Montserrat hi fos entre les imatges que es van treure i cremar)

Recreació

Em sentia molt incòmode davant d'aquell sacríleg espectacle. No sé si seria por del fum però vaig sentir unes llàgrimes que corrien per les meves galtes.

I mentre el foc cremava amb facilitat la fusta d'alsina resinosa, encara seguia veient la cara d'aquell crist amb la corona d'espines que seguia mirant-me. Estava com abstret quan el crit d'un dels milicians em va tornar a la realitat amb un gran ensurt.

• Què feu aquí xavals? -.

Va ser suficient perquè sortíssim corrent com conillets espantats per un caçador que ens apuntava amb una escopeta.

Aquelles imatges em van quedar gravades a foc en la memòria.

Encara avui tanco els ulls i em sembla estar veient aquell Crist cremant en la foguera mirant-me intensament."

Mossèn Florit

Aquells dies van ser de caos important al barri, els milicians a més de cremar les esglésies feien presoners als capellans de les parròquies, als que els esperava un futur molt incert.

A mossèn Florit, el rector de la parròquia, els milicians el van detenir i ja se l'enduien quan el fill gran d'una de les famílies antigues del barri Joan Caldentey, que era d'Estat Català, es va presentar davant els milicians i tot fen ostentació de la pistola que duia a sobre i els va arengar tot dient que ningú s'enduia el capellà de la seva parròquia, que era un bon home i que l'havia batejat. Els milicians desprès de dubtar un moment el van deixar anar i se'n van anar.

Mossèn Florit a partir d'aquell dia es va haver d'amagar fins que va acabar la guerra.

L'altre capellà de la parròquia diuen que a la primera de canvi se'n va anar a amagar al manicomi d'Horta, confonent-se entre els malalts, segons expliquen les cròniques.

En el vídeo de sota que tracta sobre la història del Manicomi d'Horta, en un moment donat en parla d'aquest fet: 

Maset Maria casa Renom

* En quan a la Mare de Déu de Montserrat que, pel que ens explica en Ricardo no va veure pas cremar amb les altres imatges, la família Renom explica que un veí proper a la parròquia va anar a casa seva per avisar del que estava passant i sembla ser que els va donar temps d'anar fins l'església i treure la Mare de Déu que va ser amagada dins el pou de casa seva.(la casa disposava d'una mina d'aigua).

La torre Renom estava situada davant per davant de la parròquia.

El cert és que quan va acabar el conflicte des d'aquella casa va sortir la imatge de la Mare de Déu de Montserrat, que sembla ser que era nova i que havia pagat la família Renom, i que és la que ara presideix  el temple. Desconeixem si el que va passar és que quan van treure del pou l'antiga estava feta malbé per culpa de la humitat del lloc on l'havien amagat i això els va obligar  a comprar-ne una de nova. Jo només us explico el que a mi m'han exposar.

La Mare de Déu de Montserrat sur de Casa dels Renom per tornar a la parròquia

Altres veus parlen que els milicians la van cremar i quan va finalitzar la guerra la família Renom simplement en va oferir una de nova però, la veritat és que coneixent la família com la conec, no tenien perquè inventar-se cap història al respecte.

En el període 1936-39, Can Viladomat va ser requisat i s'hi va instal·lar el Comité Revolucionari de Barri, el camp d'actuació del qual era El Guinardó i El Camp de l'Arpa. També es rumorejava que dins del mas hi havia una xeca i que algunes de les persones que havien torturat apareixien desprès mortes per la carretera d'Horta.

També va ser requisada Can Sors i la van convertir en una comissaria de policia, E.A.A, un dels mostres lectors mitjançant un correu explica que:

"Durant la Guerra Civil, familiars meus van estar detinguts a la Comissaria de Policia de Horta-Guinardó, situada "a la muntanya del Guinardó". N´era comissari un tal Gaspar Dalmau. Jo fins i tot en tinc fotografies...".

Ens agradaria poder visionar aquestes fotografies Enric, són part de la nostra història, la que entre tots tractem de conèixer, ja saps on ens pots trobar.

Aquestes són algunes de les històries del període de la Guerra Civil al Guinardó, si algú disposa d'informació al respecte que pugui ser interessant, ens ho podeu explicar.

• Fonts d'informació : Llibre Recuerdos Infantiles de nuestra Guerra de Ricardo Pastor, informació de les famílies Caldentey i Renom. Algunes fotos de la família Renom. Vídeo de Josep Ma. Comelles.

MEMÒRIA HISTÒRICA - Afusellaments al Guinardó

A nosaltres la guerra ens va privar de moltes coses però ens va fer valorar unes altres a les que avui no donem cap importància. I a la guerra hem de tornar, una guerra que en principi, no va pas trencar les nostres costums como la de a l'estiu després de sopar, mentre el nostres pares sortien a  prendre la fresca seient a la porta de casa després d'un dia de molta calor, formant grups de veïns parlant de les seves coses, nosaltres els xavals, els de la meva colla, ens lliuràvem als nostres innocent jocs , que consistien en córrer a munt i a vall, tot perseguint-nos els uns als altres, nois i noies mesclats en sana camaraderia.

Desprès quan ja es feia més tard i ja no ens deixaven fer tant d'enrenou, ens asseiem fent rotllana sobre el terra i continuàvem jugant ara jocs més pacífics.

Recreació

N'hi havia un que era el preferit de tots, s'anomenava “el pare carbasser” *, no cal més detalls al respecte donat que la gent gran el recordareu segur, i els joves tendireu a pensar que érem tots uns cursis.

Una d'aquelles nits d'aquell dramàtic mes de juliol, va passar una cosa que ens va fer tornar a la realitat tot recordant-nos que estàvem en guerra.

Els nostre carrer Telègraf aleshores estava molt poc il·luminat. Nosaltres ja estàvem acostumats a aquella penombra.

El soroll del motor d'un auto va interrompre el nostre joc. Ens vàrem mirar els uns i els altres ¿Un auto a aquestes hores?. Eren prop de les onze de la nit. L'auto pujava pel carrer Sant Quintí, carrer paral·lel al nostre i prop la paret de l'hospital. Pel resplendor dels fars ens vàrem adonar que girava cap a l'esquerra, en direcció a un descampat al que anomenàvem la pedrera. De sobte van deixar d'escoltar el soroll del motor de l'auto, s'havia parat. ¿que feia aquella gent per aquells indrets perduts?.

Recreació

El soroll d'un trets ens va fer donar un salt. Sense entretenir-nos en esbrinar què havia passat, vam córrer cadascú cap a casa seva amb l'ensurt al cos, ja que mai havíem escoltat trets tan de prop.

Al dia següent el comentari general del barri era “en la Pedrera, han trobat un home mort a trets”, no era del barri, ningú no el coneixia.

Aquesta història es va anar repetint quasi totes les nits, ja ni li donàvem ni importància.

Només veiem el resplendors dels fars al girar, i el motor de l'auto es detenia, esperàvem la descàrrega que no es feia esperar. Quan es produïa, seguíem jugant com si res no hagués passat. ¡què inconscients érem !. La guerra ens havia embrutit i ja ni els nens li donàvem importància a les vides humanes.

Els cadàvers quedaven allà tirats fins que a mig matí passava un camió i els recollia. Molta gent anava a veure'ls moguda per una curiositat morbosa .

Un dia em vaig uní a la gent , em tremolaven les cames conforme m'acostava al lloc.

No havia vist mai un cadàver i em causava un gran respecte veure'l però, la curiositat a vegades et fa mirar coses que no voldries.

Un home calb en mànigues de camisa colgava sobre el terra boca a munt. La camisa blanca oberta coberta de sang i en el coll, sota la barbeta, tenia un forat negre per on, malgrat la meva inexperiència, vaig deduir que havia entrat la bala.

Aquell macabra espectacle va quedar gravat de tal manera en la meva ment que varen ser moltes les nits que em despertava sobresaltat. Hi ha coses que s'obliden però d'altres perduren per sempre. Encara avui dia, veig aquell cadàver com si el temps no hagués passat.

* Joc el pare carbasser: 

Un grup numerat de l'u fins a l'últim i un que fa de pare carbasser.
Comença dient el pare carbasser:-El pare carbasser quan va morir va deixar sis carbasses (un número a l'atzar).
El qui té aquest número ha de dir:
-Sis no, quatre (un altre númeo a l'atzar).
I així anar successivament fins que un està distret. El que es distreu paga penyora, o queda eliminat.   En aquest moment el qui fa de pare carbasser torna a començar.

Aquest joc és un exercici d'atenció.

• Fonts informatives : Llibre "Recuerdos infantiles de nuestra Guerra" de Ricardo Pastor. Traducció lliure de Carme Martín.

 

GEM - CENTRE EXCURSIONISTA MONTSERRAT

Entre els anys 40 i 60 les principals entitats que s'ocupaven de l'oci del barri del Guinardó depenien de la parròquia, entre d'altres:

• Gem - Grup Excursionista Montserrat

• Pem - Penya Esportiva Montserrat

•  Esbart de la parròquia..

Esbart de la Parròquia ballant a la terrassa del Mas Guinardó

• Grup de teatre

En una altra entrada d'aquest bloc, ja es va parlar del Pem - Penya Esportiva Montserrat on el nens i joves de la barriada es dedicaven al noble esport de basket, per utilitzar terminologia de l'època. (si voleu tenir més informació al respecte, cliqueu sobre el link de sota)

 Història del PEM - Penya Esportiva Montserrat

 Avui parlarem d'un altre grup aquest destinat a muntar i dirigir sortides i excursions del jovent masculí, el Gem  - Grup Excursionista Montserrat, que es constituí l'any 1942 i que va iniciar les seves activitats amb una sortida al Montseny, concretament al Turó de l'Home. 

 El grup era dirigir pel seu fundador el sr. Isidre Pla i qui feia les tasques administratives era el secretari sr. Josep Fiblà.

En el grup en principi només s'admetien nois però, finalment el grup es va anar ampliant i   el  1951 es van admetre les primeres noies i es començar a organitzar sortides mixtes o també hi podia anar gent gran, caminadors, etc.

En 1946 es va crear la cançó del Gem,  amb lletra de Mossèn Francesc Sardà i  música de la cançó provençal "Magali",  que sempre més es cantà com a Himne. Al mateix temps es creà un banderí amb l'escut del grup que va dur a les excursions un abanderat.

Himne del Gem

L'any 1955 es van celebrar, amb motiu de les 100 excursions, una sortida familiar, el dia 23 d'octubre a Sant Esteve de Talamanca, que va aplegar molta gent.

Sortida familiar de 1955

El G.E.M., com a grup es va extingir entre els anys 1961-1962, aproximadament.

Emili Caballé, respecte a la seva experiència en el grup explica "Nosaltres com joves d'aquella època, li hem d'agrair el haver-nos ensenyat a estimar la muntanya, a descobrir la bellesa d'una posta de sol, disfrutar del bosc sense malmetre'l i trobar a Déu en la natura. Cantant cançons de la terra, vàrem aprendre a estimar la música, a disfrutar cantant tots junts durant els llargs viatges en tren, tornant d'alguna excursió, i tant bé ho arribàvem a fer, que moltes vegades fòrem aplaudits i en viatges llargs instats a cantar-ne més".En el Gem vàrem trobar uns valors i un estil de vida, que difícilment hauríem trobat fora d'ell.

• Fonts informatives : Records d' Emili Caballé. Fotos família Escardívol.