Continuem amb els entranyables i valuosos records d'en Ricardo Pastor respecte a la vida al seu barri en temps de guerra.
Quan va esclatar la Guerra en Ricardo tenia 12 anys i va viure en directe i sense que la seva presència en el lloc dels fets, pogués semblar sospitosa per a ningú, precisament degut a la seva edat, motiu pel qual ens pot explicar de primera ma tota la moguda d'aquella part del barri.
"Els primer dies de la Guerra Civil es van cremar en emocions contínues. Les notícies triomfalistes es succeïen . Columnes de voluntaris sortien cap el front d'Aragó amb la idea que conquerir la ciutat de Saragossa seria un tres i no res, aviat però la gent es va adonar que en aquella guerra no hi havia res de fàcil.
Quan va esclatar la Guerra en Ricardo tenia 12 anys i va viure en directe i sense que la seva presència en el lloc dels fets, pogués semblar sospitosa per a ningú, precisament degut a la seva edat, motiu pel qual ens pot explicar de primera ma tota la moguda d'aquella part del barri.
"Els primer dies de la Guerra Civil es van cremar en emocions contínues. Les notícies triomfalistes es succeïen . Columnes de voluntaris sortien cap el front d'Aragó amb la idea que conquerir la ciutat de Saragossa seria un tres i no res, aviat però la gent es va adonar que en aquella guerra no hi havia res de fàcil.
Al
Guinardó però, regnava una calma estranya. La gent estava nerviosa i
per a qualsevol cosa es sobresaltava
Els
indicis que estàvem en guerra eren ben pocs. De tant en tant
es veia algun auto ple de milicians, duien corretatge i cartutxeres
per sobre de la roba de carrer i anaven armats fins les dents.
Alguns duien mosquetó i dues pistoles, i com únic signe militar, la habitual gorra de dus puntes amb la borleta penjant . Al seu pas els veïns saludaven puny en alt i fins i tot la canalla el feia i es va convertir en quelcom de quotidià, així com les sigles C.N.T i F.A.I que es van convertir en tant familiars que fins i tot les pintàvem amb guix per les parets del barri.
Un
dels fets que es van produir per tots els barris desprès de la
rebel·lió dels militars, va ser la crema de les esglésies. Des del
balco privilegiat del Guinardó es podien albirar en l'horitzó
columnes de fum per tot arreu.
Encara
que hom no fos especialment religiós, no podia comprendre aquelles
malifetes contra tot signe religiós. Hi havia gent però que les
justificava tot recordant com els capellans estaven de part del
rebels en l'acció d'alçar-se contra la República que
era el règim escollit pel poble.
Els
incendis però, eren llunyans i des d'on nosaltres estàvem no se'ls
donava massa importància. Fins que pel nostre carrer va córrer la
veu que estaven cremant la parròquia. La meva parròquia al costat
mateix de la meva escola, allà on vaig fer la primera comunió amb
el meu vestit de mariner que solament m'havia posat un sol cop.
- Corre Ricardo, anem a veure-ho – va cridar el meu amic Eduardo, que per ser fill d'un comandant dels que havien estat fidels a la República, es prenia la guerra com si fos un assumpte personal.
El
vaig seguir sense massa entusiasme i mentre pujàvem corrent pel
carrer Bisbal, que era la que des del nostre carrer ens conduïa fins
l'església, sentia com el cor bategava d'una manera accelerada, i
cosa poc habitual en mi no em cansava per més que corregués.
Quan
vàrem arribar a l'església ens vam col·locar sobre un monticle
des d'on es podia albirar la porta del temple. Des d'allà es podia apreciar
clarament com uns milicians anaven traient els sants, davant dels quals tants
cops ens havíem agenollat per resar .
No
és pas que em sentís un catòlic practicant donat que a missa els
diumenges no hi anava pràcticament mai però a l'escola per a qualsevol
celebració religiosa ens hi obligaven anar a resar.
Vull
confessar que tots aquells sants col·locats en les parets de
l'església, il·luminats per l'esmorteïda llum de les espelmes em
causaven un respecte important.
Sobre
tot un Crist en la creu, la mirada del qual et perseguia allà on
anessis, al qual molts cops havíem d'anar per besar-li els peus, que
fins i tot t'arribava fer por. *(Podem observar com en cap moment es parla que la imatge de la Mare de Déu de Montserrat hi fos entre les imatges que es van treure i cremar)
Recreació |
Em sentia molt incòmode davant d'aquell sacríleg espectacle. No sé si seria por del fum però vaig sentir unes llàgrimes que corrien per les meves galtes.
I
mentre el foc cremava amb facilitat la fusta d'alsina resinosa,
encara seguia veient la cara d'aquell crist amb la corona d'espines
que seguia mirant-me. Estava com abstret quan el crit d'un dels
milicians em va tornar a la realitat amb un gran ensurt.
- Què feu aquí xavals? -.
Va
ser suficient perquè sortíssim corrent com conillets espantats per
un caçador que ens apuntava amb una escopeta.
Aquelles imatges em van quedar gravades a foc en la memòria.
Encara
avui tanco els ulls i em sembla estar veient aquell Crist cremant en
la foguera mirant-me intensament."
Mossèn Florit |
Aquells dies van ser de caos important al barri, els
milicians a més de cremar les esglésies feien presoners als
capellans de les parròquies, als que els esperava un futur molt
incert.
A mossèn Florit, el rector de la parròquia, els milicians el van detenir i ja se l'enduien quan el fill gran d'una de les famílies antigues del barri Joan Caldentey, que era d'Estat Català, es va presentar davant els milicians i tot fen ostentació de la pistola que duia a sobre i els va arengar tot dient que ningú s'enduia el capellà de la seva parròquia, que era un bon home i que l'havia batejat. Els milicians desprès de dubtar un moment el van deixar anar i se'n van anar.
A mossèn Florit, el rector de la parròquia, els milicians el van detenir i ja se l'enduien quan el fill gran d'una de les famílies antigues del barri Joan Caldentey, que era d'Estat Català, es va presentar davant els milicians i tot fen ostentació de la pistola que duia a sobre i els va arengar tot dient que ningú s'enduia el capellà de la seva parròquia, que era un bon home i que l'havia batejat. Els milicians desprès de dubtar un moment el van deixar anar i se'n van anar.
Mossèn
Florit a partir d'aquell dia es va haver d'amagar fins que va acabar
la guerra.
L'altre
capellà de la parròquia diuen que a la primera de canvi se'n va anar
a amagar al manicomi d'Horta, confonent-se entre els malalts, segons expliquen les
cròniques.
En el vídeo de sota que tracta sobre la història del Manicomi d'Horta, en un moment donat en parla d'aquest fet:
Maset Maria casa Renom |
* En quan a la Mare de Déu de Montserrat que, pel que ens explica en Ricardo no va veure pas cremar amb les altres imatges, la família Renom explica que un veí proper a la parròquia va anar a casa seva per avisar del que estava passant i sembla ser que els va donar temps d'anar fins l'església i treure la Mare de Déu que va ser amagada dins el pou de casa seva.(la casa disposava d'una mina d'aigua).
La torre Renom estava situada davant per davant de la parròquia.
El cert és que quan va acabar el conflicte des d'aquella casa va sortir la imatge de la Mare de Déu de Montserrat, que sembla ser que era nova i que havia pagat la família Renom, i que és la que ara presideix el temple. Desconeixem si el que va passar és que quan van treure del pou l'antiga estava feta malbé per culpa de la humitat del lloc on l'havien amagat i això els va obligar a comprar-ne una de nova. Jo només us explico el que a mi m'han exposar.
La Mare de Déu de Montserrat sur de Casa dels Renom per tornar a la parròquia |
Altres veus parlen que els milicians la van cremar i quan va finalitzar la guerra la família Renom simplement en va oferir una de nova però, la veritat és que coneixent la família com la conec, no tenien perquè inventar-se cap història al respecte.
En el període 1936-39, Can Viladomat va ser requisat i s'hi va instal·lar el Comité Revolucionari de Barri, el camp d'actuació del qual era El Guinardó i El Camp de l'Arpa. També es rumorejava que dins del mas hi havia una xeca i que algunes de les persones que havien torturat apareixien desprès mortes per la carretera d'Horta.
També va ser requisada Can Sors i la van convertir en una comissaria de policia, E.A.A, un dels mostres lectors mitjançant un correu explica que:
"Durant la Guerra Civil, familiars meus van estar detinguts a la Comissaria de Policia de Horta-Guinardó, situada "a la muntanya del Guinardó". N´era comissari un tal Gaspar Dalmau. Jo fins i tot en tinc fotografies...".
Ens agradaria poder visionar aquestes fotografies Enric, són part de la nostra història, la que entre tots tractem de conèixer, ja saps on ens pots trobar.
Aquestes són algunes de les històries del període de la Guerra Civil al Guinardó, si algú disposa d'informació al respecte que pugui ser interessant, ens ho podeu explicar.
- Fonts d'informació : Llibre Recuerdos Infantiles de nuestra Guerra de Ricardo Pastor, informació de les famílies Caldentey i Renom. Algunes fotos de la família Renom. Vídeo de Josep Ma. Comelles.
Gràcies per rescatar les històries de la guerra civil del barri.
ResponElimina