dimarts, 5 de febrer del 2013

MEMÒRIA HISTÒRICA - Afusellaments al Guinardó

A nosaltres la guerra ens va privar de moltes coses però ens va fer valorar unes altres a les que avui no donem cap importància. I a la guerra hem de tornar, una guerra que en principi, no va pas trencar les nostres costums como la de a l'estiu després de sopar, mentre el nostres pares sortien a  prendre la fresca seient a la porta de casa després d'un dia de molta calor, formant grups de veïns parlant de les seves coses, nosaltres els xavals, els de la meva colla, ens lliuràvem als nostres innocent jocs , que consistien en córrer a munt i a vall, tot perseguint-nos els uns als altres, nois i noies mesclats en sana camaraderia.

Desprès quan ja es feia més tard i ja no ens deixaven fer tant d'enrenou, ens asseiem fent rotllana sobre el terra i continuàvem jugant ara jocs més pacífics.

Recreació


N'hi havia un que era el preferit de tots, s'anomenava “el pare carbasser” *, no cal més detalls al respecte donat que la gent gran el recordareu segur, i els joves tendireu a pensar que érem tots uns cursis.

Una d'aquelles nits d'aquell dramàtic mes de juliol, va passar una cosa que ens va fer tornar a la realitat tot recordant-nos que estàvem en guerra.

Els nostre carrer Telègraf aleshores estava molt poc il·luminat. Nosaltres ja estàvem acostumats a aquella penombra.

El soroll del motor d'un auto va interrompre el nostre joc. Ens vàrem mirar els uns i els altres ¿Un auto a aquestes hores?. Eren prop de les onze de la nit. L'auto pujava pel carrer Sant Quintí, carrer paral·lel al nostre i prop la paret de l'hospital. Pel resplendor dels fars ens vàrem adonar que girava cap a l'esquerra, en direcció a un descampat al que anomenàvem la pedrera. De sobte van deixar d'escoltar el soroll del motor de l'auto, s'havia parat. ¿que feia aquella gent per aquells indrets perduts?.


Recreació


El soroll d'un trets ens va fer donar un salt. Sense entretenir-nos en esbrinar què havia passat, vam córrer cadascú cap a casa seva amb l'ensurt al cos, ja que mai havíem escoltat trets tan de prop.

Al dia següent el comentari general del barri era “en la Pedrera, han trobat un home mort a trets”, no era del barri, ningú no el coneixia.

Aquesta història es va anar repetint quasi totes les nits, ja ni li donàvem ni importància.

Només veiem el resplendors dels fars al girar, i el motor de l'auto es detenia, esperàvem la descàrrega que no es feia esperar. Quan es produïa, seguíem jugant com si res no hagués passat. ¡què inconscients érem !. La guerra ens havia embrutit i ja ni els nens li donàvem importància a les vides humanes.

Els cadàvers quedaven allà tirats fins que a mig matí passava un camió i els recollia. Molta gent anava a veure'ls moguda per una curiositat morbosa .

Un dia em vaig uní a la gent , em tremolaven les cames conforme m'acostava al lloc.

No havia vist mai un cadàver i em causava un gran respecte veure'l però, la curiositat a vegades et fa mirar coses que no voldries.

Un home calb en mànigues de camisa colgava sobre el terra boca a munt. La camisa blanca oberta coberta de sang i en el coll, sota la barbeta, tenia un forat negre per on, malgrat la meva inexperiència, vaig deduir que havia entrat la bala.

Aquell macabra espectacle va quedar gravat de tal manera en la meva ment que varen ser moltes les nits que em despertava sobresaltat. Hi ha coses que s'obliden però d'altres perduren per sempre. Encara avui dia, veig aquell cadàver com si el temps no hagués passat.



* Joc el pare carbasser: 

Un grup numerat de l'u fins a l'últim i un que fa de pare carbasser.
Comença dient el pare carbasser:-El pare carbasser quan va morir va deixar sis carbasses (un número a l'atzar).
El qui té aquest número ha de dir:
-Sis no, quatre (un altre númeo a l'atzar).
I així anar successivament fins que un està distret. El que es distreu paga penyora, o queda eliminat.   En aquest moment el qui fa de pare carbasser torna a començar.

Aquest joc és un exercici d'atenció.

  • Fonts informatives : Llibre "Recuerdos infantiles de nuestra Guerra" de Ricardo Pastor. Traducció lliure de Carme Martín.
 

5 comentaris:

  1. Caram!, quina experiència més terrible per a un nano!
    Gràcies per compartir-la.

    ResponElimina
  2. són uns record d'en Ricardo Pastor veí del barri, l'única cosa que he fet jo és traduir-les al català i penjar unes fotos. Crec que paga la pena que el veïnat conegui la història del seu barri. Gràcies per llegir el bloc.

    ResponElimina
  3. Soc seguidor del teu blog , llegeixo tots els teus texts que em semblen molt bons i ben documentats, m'ajuden molt a conèixer la Història i les històries del nostre barri.
    TC

    ResponElimina
  4. Relat molt dur per la quotidianitat de la mort. Gràcies per portar-lo aquí.

    ResponElimina
  5. les persones per a sobreviure es veuen obligades a acostumar-se a tot desgraciadament.

    ResponElimina