CLUB DE TENNIS HORTA una entitat amb més de cent anys

Els primers nuclis d'estiueig a Horta es van establir en la Rambla Cortada (carrer Campoamor), carrer Catalunya (Salses) i Rambla Quintana (carrer Feliu i Codina). El nucli més actiu era el de Les Estires a Rambla Cortada les activitats esportives de la qual queden reflectides en algunes fotografies de l'època, que es duien a terme en el popularment anomenat Camp de les Monges situat més amunt de l'actual Col·legi Dominiques. 

Camp de les Monges 1912, davant del que seria el club de tennis

Les proves esportives que es van dur a terme entre 1910-1911 i consistien en curses, proves de tir, ciclisme i futbol.

Algunes de les activitats de l'entitat

Cursa pedrestre 1923

Les famílies que s'hi van establir, en cadascun d'aquests nuclis, rarament es relacionaven entre si. Aquesta fou la raó principal que va propiciar que en Rafael Trémols i Martí, intentés apropar-los tot propiciant un lligam mutu que esvaís els recels i prevencions existents.

C. Campoamor principis de segle

Carrer Catalunya ( Salses)  principis del segle XX

Calia disposar d'un local propi, on poder-se reunir tots i constituir una entitat amb tots els requisits legals. La reunió prèvia es va celebrar en els locals de l'acadèmia Sant Lluís (Centre Parroquial), on en Rafael Trémols i Martí i la resta de la comissió organitzadora, van redactar l'acta de fundació i constitució, que diu així:

Reunidos algunos vecinos de las barriadas de Horta, Santa Eulàlia y Carmelo el dia 11 de corriente mes de agosto de 1912, acordaron constituir un club bajo el titulo “Lawn Tennis Club de Horta”, cuyo exclusivo objeto serà serà el fomento de algunos sports, disponiendo para ello de un local-terreno situado en la calle Campoamor de San Juan de Horta. Nombrose ademàs la siguiente junta diretiva encargada del gobierno de dicho Club: Presidente D. Ramon Sala, Vice-Presidente: José Monturiol.......”

Es van arrendar doncs, els terrenys del carrer Campoamor, que havien format part de l'antiga església parroquial d'Horta.

Immediatament es fan iniciat les obres necessàries, que es van fer amb la màxima celeritat, per donar els serveis esportius adequats als futurs socis. A la festa inaugural, el dia 15 d'agost de 1912, el club ja podia comptar amb una tanca completa de recinte, una pista de tennis, una de patins sobre rodes amb una caseta que es feia servir de vestidor, un quiosc de begudes i els imprescindibles serveis complementaris situats, en el que fins aquell moment, havia estat l'edifici de la Rectoria de l'antiga església.

Inauguració del Camp de Tennis Horta

El quiosc de begudes de l'entitat.

Pista de patinatge en les instal·lacions del club

Perímetre del cementiri vell avui dia espai del club de tennis

Al començament el recinte social ocupava l'interior de les antigues dependències de l'església, els seus límits els constituïen les parets del que abans era el cementiri i casa parroquial, Molt aviat es va incloure el Casalot de la Rectoria. En 1915, es realitzen les obres en el seu interior, enrunat des de la crema de l'església la Setmana Santa de 1909. La planta baixa s'habilita com sala de reunions i el pis de d'alt com habitatge del conserge. 

L'any 1924 el Club en fa us de tot el solar de l'antic cementiri. En 1932 s'amplia el recinte esportiu/social mitjançant la neteja del solar i l'obertura d'una comunicació amb els jardins del Club, practicada en ocasió de la celebració d'unes sessions de cine amateur.  En aquest mateix lloc, l'any 1944 es va construir el frontó.

Tennis Horta 1912

L'església malgrat l'incendi de 1909 mantenia en peu la seva estructura. El campanar, únic monument romànic d'Horta es conservava íntegre i donava un especial atractiu al paisatge.

La silueta de l'antic campanar present

Aquell monument mai no va formar part del recinte social, el contracte d'arrendament no conferia al Club cap dret sobre l'església, encara que el club en tenia les claus en qualitat de dipòsit però no de usdefruit. Tan és així que quan es va produir l'enderroc, l'entitat no va ser consultada ni advertida. Així va ser, algú va argumentar que s'havia d'enderrocar perquè hi havia perill d'ensorrament i aquesta va ser la raó oficial que es va donar per dur a terme aquesta acció, des de tot punt improcedent,  donada la importància del monument dins la història del llogaret.

En 1936 es van paralitzar les activitats del Club, les seves instal·lacions van ser segrestades i van passar,  poc després,  a formar part del cos de bombers durant una curta temporada.

De la primera època van sorgir raquetes com la de Jaume Durall, campió d'Espanya els anys 1931-1933.

Camp de Tennis Horta anys 20-30

Després de la Guerra, en Santiago Julià i Bernet impulsà una segona etapa i canvia el nom del Club per l'actual Club de Tennis Horta. L'entitat perd tota la fesomia anterior de club estival i de temporada, tan essencial en el seu principi, quan en acabar l'estiu i les famílies tornaven als seus domicilis habituals, el local tancava.

Els vuit primers presidents eren estiuejants d'Horta, últim va ser Santiago Julià, a partir del novè, en Ramon Jové tots els presidents han tingut domicili al mateix poble o a les rodalies.

Als anys 60 la vida associativa i esportiva del club va tenir una altra repuntada, ara però, era a l'hivern la temporada més activa del club.

El club malgrat èpoques complicades en les que semblava que el club tancaria, ha romàs sempre en el mateix lloc i aquest proper 12 d'agost es celebrarà en l'entitat el seu Centenari.

Cal afegir que el club de tennis com entitat esportiva és la més antiga d'Horta i cronològicament el Club és el tercer de la Ciutat desprès del R.CT. Barcelona (1899) i el R.C.T. Turó (1905).

Actualment és solament una ombra del que va arribar a ser, ha perdut tot el glamour i la solera de temps passats per convertir-se un un club més on es pràctica l'espot.





Fonts informatives: El que és i ha estat Horta de Desideri Díez. Fotos de diverses procedències.

CASTELL D'HORTA - CARRER DE LA DONA

Un dia, tot cercant fotografies d'Horta vaig topar amb una que em va cridar l'atenció, era una torre castell i es parlava que la seva ubicació era el poble d'Horta.

primera foto que vaig trobar

Jo sóc filla d'Horta, hi vaig viure fins que em vaig casar i no m'hi vaig poder quedar al meu barri donat que l'habitatge en l'època (finals dels 70) era massa car per al nostre poder adquisitiu, però sempre he somniat en poder tornar-hi, possiblement aquest és un dels últims que em queden.

El meus ulls mai no havien vist aquell edifici ni cap fotografia fins al moment que se'm va donar a conèixer. Al lloc d'internet on vaig trobar la foto no es parlava de la seva ubicació concreta així que vaig guardar la foto tot pensant que algun dia trobaria la història d'aquest edifici i ja no hi vaig pensar-ne més.

En un altre moment, vaig topar amb la memòria d'una noia que havia viscut per la part baixa del Carmel i feia un descripció bastant acurada d'algun edifici, per exemple, on estava La casa dels Bacardí i també parlava d'aquesta torre. Ja sabia la seva ubicació, havia estat al C. Sta. Joana d'Arc. Podeu llegir-ne la història clicant sobre el link de sota:

Records d'una veïna

Desprès vaig escriure un post on parlava de Can Bransi, mas les terres del qual arribaven fins al llindar de la Riera d'Horta (avui Tajo), vaig trobar una foto del mas en qüestió i quina seria la meva sorpresa quan vaig poder certificar que darrera de Can Bransi es divisava la silueta del Castell en qüestió. Però continuava sense saber qui l'havia fet construir ni quan.

Història de Can Bransí 

Can Bransí en primer terme i el castell al fons en mig de la foto. Fons Felip Capdevila

No ha estat fins que vaig llegir el llibre d'en Mingo Borràs (Gent Popular d'Horta), que no ho vaig saber i heus aquí la història que en Mingo explica.

Un dels carreter més antics del poble d'Horta era en Cebrià Riera, qui exercia el seu ofici en el carrer de la Dona, núm, 2.

C. de la Dona principis del segle XX

Avui dia aquest carrer ja no existeix, estava situat al costat de la masia que ocupava una part de la plaça d'Eivissa, on desprès hi van construir l'edifici de la Caixa de Pensions. Per ser més precisos el carrer de la Dona ocupava part de la superfície del que avui són les Galeries Horta.

Tornem amb en Cebrià Riera, en el c. de la Dona era comú veure arrambades a les parets del taller, situat en una casa del carrer, tota mena de desferres de carros vells, tals com llantes de rodes, cèrcols i dogues de botes i portadores, ferregots i restes de taulons llescats, etc., contra en Mingo Borràs

Cebrià Riera al centre de la foto en 1905
Foto del fons d'Esteve Llobet Giró

Foto del C. de la Dona, el carreter bastint una roda de carro
Foto del fons d'Esteve Llobet Giró

En Cebrià Riera a més de carreter, exercia de “remeier” el que en castellà es coneix com curandero. Tot poble que s'ho valgui té els seus propis remeiers o persones amb coneixements en medicina natural que sabien les propietats medicinals d'herbes, arrels i flors silvestres que es fan en els boscos de la contrada,

El títol que ell es donava a si mateix era el de “Doctor en Botànica”, no se sabia per quina universitat, segurament seria per la de l'experiència que a no dubtar és la millor. Amb els seus coneixements sobre les herbes i tractaments casolans,  n'obtenia bons resultats i per tant tenia un gran nombre de clients.

L’Enric March explica en una de les entrades dels seus blogs, que denomina  « QUAN AL CLOT HI RAJAVA MEL", com una remeiera del Clot coneguda com la Remei, cada any feia un parell de viatges per les muntanyes del voltant durant tot un mes a la fi de proveirse d'herbes amb propietats curatives i explica que normalment «La Remei entrava a Barcelona per l’antic camí d’Horta des de Sant Genís, com ho havia fet d’abans que la vila fos annexionada a la capital, el 1904. S’aturava a la plaça del Mercat (avui plaça d’Eivissa), on tenia clientes fixes entre les bugaderes que rentaven la roba dels senyors de Barcelona, que li compraven olis i ungüents per guarir les mans castigades per la sosa i el lleixiu. I aprofitava per visitar el senyor Cebrià Riera, que a més de fer de carreter al veí carrer de les Dones, era remeier i es feia dir “doctor en botànica”. En Cebrià era bon coneixedor de les herbes de la muntanya i molt popular a Horta, però no hi havia competència amb la Remei perquè no elaborava ungüents.

Per altra banda en Mingo Borràs Pel comentava en un dels seus llibres que entre la gent d’Horta s’explicava una història que la veu popular donava com certa.

El cas era que en Cebrià Riera, va ser requerit com doctor, un famós personatge polític de l'època el qual xacrós i malalt, li demanà els seus serveis curatius amb la prometença que si el guaria satisfactòriament el gratificaria amb una torre castell.

Amb el tractament el polític diuen que es va curar i en Cebrià es veié de cop i volta amo d'una torre castell, construït al c. Santa Joana d'Arc, cantonada amb C. Tossa.

Això diu la veu popular, si bé en Mingo diu que havia llegit en algun mitjà informatiu,  en el qual s'assegurava que la construcció del Castell va ser producte d'haver-li tocat a en Cebrià la loteria de Nadal.

Segurament aquesta última versió és molt més creïble que no pas la primera, però sigui com sigui el cert és que en Cebrià Riera va poder gaudir de la seva màxima il·lusió, posseir una una torre castell.

El Castell als anys 30. F. Jaume Caminal

Durant molts anys , el castell fou l'admiració de molta gent.

Era majestuós i s'alçava altiu i magnífic al cap de munt del C. Sta. Joana d'Arc, envoltat un jardí ben cuidat i pler de vegetació. Feia goig de mirar.

Va ser una llàstima el seu enderroc  com de tants altres edificis de finals del XIX i principis del segle XX, que han caigut víctimes de l'explotació ferotge del territori buscant la construcció ràpida i més rendible econòmicament parlant del edificis de pisos sense cap encant .

• Fonts informatives : Llibre d'en Mingo Borràs GENT POPULAR D'HORTA - Fotos de diverses procedències. Enric March "QUAN AL CLOT HI RAJAVA MEL".

PLAÇA SANTES CREUS d'Horta

On ara es troba  la plaça de les Santes Creus, junt a la Riera d'Horta, hi hagué el primer nucli de cases en l'any 1553, en que els nobles Jeroni Descoll i Jerònima Fiella donen principi a la plaça amb la construcció de quatre cases.

La plaça de la Vila tenia tot l'aspecte d'una plaça de poble,  allà es va construir la Casa del Comú (1),  l'escola, la tenda de queviures, la casa del metge, el ferrer, l'ebenista, l'enquadernador, el sastre, el repartidor de serradures per estufes,   l'escultor de les figures de terracota i el daguer, és a dir, s'hi aglutinava bona part del seu comerç.

L'Escola del comú es va instal·lar en una habitació del mateix edifici del Comú. L'habitació feia 32 pams de llargada i 24 d'amplada i era totalment insuficient per a la mainada del poble. El mestre tenia l'obligació d'ensenyar a llegir, escriure i comptes, això és, les quatre regles, la doctrina cristina i els rudiments de la fe Catòlica a tots els nens del terme d'Horta.

Placa de la Constitució a principis del segle XX

Al segle XIX, la plaça de Santes Creus era escenari principal, cada setembre, d'al­guns actes de la festa major del barri --que es remunta al 1831--. Durant anys les dones desvelaven allà, en el ball principal, el seu secret més ben guardat: el vestit llarg confeccionat per a l'ocasió. Més tard, la plaça es va bressolar al ritme de les havaneres i el cremat.

Va ser la plaça més important d'Horta, i tant era així que els vilatans no anaven pas a missa a l'església de Sant Joan d'Horta que estava a considerable distància del nucli central i el camí per arribar-hi era bastant impracticable, sobretot quan plovia, així que anaven a la Capella de Can Gras (masia del segle XVII) a la mateixa plaça.

Can Gras anys 70, font regalada per l'Ajuntament de Barcelona

La contractació de jornalers en 1789, es feia en la Plaça Major, en sortir de missa a Can Gras.

El diumenge era lloc de reunió. Els caps de colla pujaven les setmanades als obrers contractats a la mateixa plaça i en contractaven de nous per als conreus d'horts i de vinyes.

 Cliqueu sobre el link següent per aconseguir més informació de  la Història de Can Gras.

HISTÒRIA DE CAN GRAS 

El que va ser més tard el Foment Hortenc, en 1889 tingué el seu primer local social en la plaça de la Vila. S'anomenava aleshores “Sociedad Casino Familiar”, on s'hi va estar  més de trenta anys, fins que es va traslladar a la plaça d'Eivissa, a l'edifici on en temps hi havia la parada del tramvia i que és el més antic de la plaça.

El segle XX començà a Horta amb la promulgació del Reial Decret d'annexió a Barcelona en 1903.

foto del 23 de gener de 1923. Foto Brangulí

A l'any 1904, s'empedra el carrer Major (C. Horta), des de la Riera i es col.loca la font en mig d'aleshores anomenada  plaça de la Constitució, donada per l'Ajuntament de Barcelona, quan el poble va ser annexionat a la ciutat. Aquesta font és una reproducció de la font de Canaletes i la podem trobar també en d'altres barris com Gràcia o Sant Andreu, tots ells també pobles annexionats a la ciutat de Barcelona a finals del XIX i principis del XX.

Desprès de l'annexió va agafar protagonisme la Plaça d'Eivissa (batejada amb aquest nom en 1907) a costa del de la Plaça Major. Malgrat això, la Plaça Major va continuar essent el centre de moltes de les activitats del barri d'Horta fins ben  entrats els anys 50.

Aquest protagonisme tenia raó de ser pel fet que en el seu espai es bastia el mercat d'abastos de la vila, on els seus habitants feien les seves transaccions econòmiques, compraven venien i es relacionaven,  motiu pel qual es va convertir en el centre comercial del municipi. El moviment de gent a la plaça va propiciar  que moltes associacions del municipi, així com,  una gran varietat de comerços del poble  s'hi varen traslladar, com és el cas del ja comentat Casino Familiar que més tard es convertiria en el Foment Hortenc que tots coneixem.

Plaça d'Eivissa a principis del segle XX

 Clicar sobre el link per conèixer  la

 HISTÒRIA DE LA PLAÇA EIVISSA

Desprès de la Guerra Civil, la població patia molta fam i la  les autoritats  de van obrir en cada barri un local que sota el nom de "AUXILIO SOCIAL",  que depenia de la Falange, s'encarregava de distribuir productes de primera necessitat a la població. A Horta la seva seu es va instal.lar en la Plaça Santes Creus, en el mateix edifici on en el seu dia estava  la Casa del Comú. 

Seu de l'Auxilio Social a Horta - Fotos de Jaime  Jiménez Hinojosa 

En el mateix lloc, cap els anys 50 es va obrir el dispensari Municipal on la població anava a posar-se les vacunes obligatòries del moment. La majoria de gent d'aquells anys encara lluïm unes rodonetes molt característiques en els braços que ens les recorden.

El cert és que la Plaça Santes Creus, o el que queda d'ella, hauria de portar el nom de Plaça Major o Plaça de la Vila, nom que la distingeix fins 1870, en que va passar a denominar-se Plaça de la Constitució, nom que va perdurar fins acabada la Guerra Civil en que va passar a anomenar-se Plaça de les Santes Creus, nom molt adient amb el corrent tancat i nacional Catòlic de l'època.

Per cert, encara perdura en la plaça, una placa amb el nom de Plaça de la Constitució, que ha aguantat el pas del temps.

(1) Casa del Comú. Edifici on es reuneix el consell municipal. (Enciclopèdia Catalana).

(2) Auxili social :  Entitat que va tenir un paper preponderant en la distribució dels importants donatius d’aliments que es reberen de països amics o d’organitzacions filantròpiques desprès de la Guerra.,

• Fonts informatives : Llibre  EL QUE HA ESTAT I ES HORTA de Desideri Díez; Fotos de l'Auxilio Social de Jaime Jiménez Hinojosa. Fotos de fonts diverses i del fons propi.
  

Escola Nacional Ramiro de Maeztu/Giner de los Ríos - barri de Can Peguera

Quan jo tenia set anys els meus pares em van apuntar a l'única escola nacional que estava més a prop de casa, el seu nom era  “RAMIRO DE MAEZTU”.

L'escola l'any 1931

Aleshores vivia al final de C. Feliu i Codina d'Horta, res a veure amb els veïns de les cases dels estiuejants, vivíem en una planta baixa, una caseta que havia estat el lloc on els pagesos guardaven les eines, tenien una petita cuina per fer-se el menjar i un llit per passar la nit si calia.

El terreny que després es va dividir el múltiples parcel·les, era propietat d'un sastre del carrer Aragó on la meva mare de soltera feia d'oficiala cosidora . Quan la meva mare va informar que es volia casar,  l'amo del negoci li va proposar comprar un petit terreny que tenia per vendre en el barri d'Horta, era allargat, am una caseta al mig i una mica de pati davant i al darrera.

C. Feliu Codina en l'any 1950

La caseta constava de una cambra dormitori, un petit menjador, una mini cuina i un altre petita habitació,  tenia la taulada d'uralita, el bater estava al pati i única manera d'entrar en calor a l'hivern (a Horta les graus de temperatura respecte al centre eren tres o quatre graus de diferència), era un estufa de ferro col·lat que s'alimentava de carbó de coc.

Quan els meus pares es van casar, l'any 1949, van anar a viure a Horta i la meva mare, va deixar de treballar a casa del sastre. El meu pare feia de torner en un taller del Clot, era un bon operari.

Com el terreny encara no estava ballat, la meva germana i jo disposàvem d'un gran terreny on jugar embrutar-nos fins tot el que volíem i més. 

Per carrer passava de tant en tant alguna moto atrotinada, a part d'algun cotxes dels senyors de les gran torres del voltant, jugàvem al mig del carrer amb els nens i les nenes veïnes. 

                                Nens al mig del carrer Feliu i Codina 1951, sense cap cotxe pel mig

Cap d'elles va anar a l'escola nacional, eren filles dels comerços del voltant que disposaven de diners, per tant, totes elles anàvem a les monges del carrer Campoamor. Cal recordar que en la majoria de les tendes es feia estraperlo (1) i tots els seus propietaris van fer un munt de diners.

Convent de les Dominiques al C. Campoamor

Al costat de casa hi havia un carboner que venia el carbó a quilos i que mullava el material perquè pesés més, gràcies a aquest procediment va fer construir un edifici de dos pisos a tot còrrer ,  en un terreny on no es podien edificar aquesta mena de construccions i desprès  en la planta baixa, en una de les botigues, hi va instal·lar  un expenedor de petroli per a les cuines de l'època, sense cap mena de mitjans de seguretat.

Així  doncs, com nenes de treballador que érem, vàrem anar d'estudi a l'única Escola Nacional de la contrada. Allà es parlava castellà, nosaltres pràcticament no en sabíem gens donat que a casa i al carrer  es parlava bàsicament en català i el xoc va ser important.

Foto amb la bata de l'escola

Cada dia quan entràvem cantàvem el Cara al Sol i el himno Nacional Español i quan sortíem a la tarda cap a casa, el  En Pie Camarada, encara recordo les lletres perfectament.

Pel matí es feia classe normal utilitzàvem la superconeguda i omnipresent  enciclopèdia Alvarez primer, segon i tercer grau, segons l'edat,  i per la tarda es feia labor i es llegia algun llibre moralista de l'època.

Qui no les recorda

Les nenes i els nens en llavors anaven a classes diferents, tanmateix l'escola estava dividida en dos parts diferenciades, ja que no es podien barrejar alumnes de sexes diferents no fos que tinguessin pensament pecaminosos, Així doncs, les nenes/noies anàvem a la part de l'edifici de l'esquerra i els nens/nois al de la dreta, cadascun amb la seva entrada pròpia. També hi havia les classes de pàrvuls on crec recordar que allà si,  hi havia nens i nenes barrejats.

El director del nois era un capellanot amb sotana i barret d'aquells rodons, movent-se per l'escola com un rei pel seu reialme. Una de les normes de l'escola és que diumenge s'havia d'anar a missa i dilluns havíem de dur un comprovant conforme ho havíem fet, crec que es tractava del full dominical del dia.
 

Les nostres mestres eren totes de la Sección Femenina, la majoria a més tenien bigoti sota el nas, la majoria infringien càstigs físics amb un regle i algun cop personal havia presenciat com la mestre arrossegava a una nena de tretze -catorze anys del cabell en un atac de ràbia. Era la filla dels porters de l'escola i com no era gaire llesta li tenien mania, jo crec que la noia simplement era una mica retardada i no arribava a més la pobre, però això no aturava a la mestra en qüestió que es deia Montserrat, una "solterona" amb una mala llet increïble.

En el mes de Maria, tothom estava obligat a donar diners per pagar les flors del l'altar que es bastia en el vestíbol de l'escola, cada dia es cantava la Salve Regina i les cinc Avemaries que tocaven. Resàvem com ho farien els lloros, sense pensar ni en el que deien, anys més tard em vaig adonar de les bestieses que dèiem quan resàvem totes a una.

Mai ens van explicar la història de l'escola,  us ho puc ben assegurar,  fins que no vaig estudiar una mica la història dels nostres barris no vaig saber que abans i durant la República el nom de l'escola era Giner de los Ríos i que era una escola on s'aplicaven mètodes molt avançats per l'època, ja que en depenia de la Institució Lliure d'Ensenyament, que en el seu moment aplicava les tendències més innovadores pel que fa a l'educació d'infants.

M'ha fet molt feliç, quan fa poc vaig descobrir i llegir el llibre RECORDS D'ESCOLA, escrit per la historiadora d'Horta Dora Serra,  que explica la història del neixement del grup escolar, a qui li interessi el pot trobar en llibreries del barri d'Horta.


Conte  la Dora Serra que una de les realitzacions de la pedagogia catalana fou la creació del Patronat Escolar de Barcelona, creador de grups escolars que van ser l'orgull de la nostra ciutat

Amb la col·laboració de polítics i mestres es van crear els monumentals grups escolar, construïts per l'arquitecte Josep Goday (2), que es va sumar amb entusiasme a aquell projecte educatiu.

Un dels darrers que es va construir fou el grup Escolar Giner de los Ríos, edificat a la barriada del Turó de la Peira , un edifici que es troba prop de la pineda del Turó de la Peira, en mig de la nova barriada de cases construïda per  a gent modesta coneguda com Les Cases Barates d'Horta. Duia el nom d'un polític barcelonès Hermenegildo Giner de los Ríos , que tota la vida lluità des de l'Ajuntament per dignificar l'escola pública.

Una de les seves frases cèlebres era:

L'home només esdevé home

per mitjà de l'educació,

la qual no ha de ser un element de coacció

sinó que permeti a cadascú

la realització

de les pròpies aptituds.

Segons paraules de la Sra. Serra, "Els edificis d'aquells grups escolars eren com palaus pensats pels infants, bonic, ben equipats, seguint la tradició modernista de l'època i al seu interior es respirava un clima de llibertat i de democràcia contagiós.

Els mestres treballaven en equip, endegaven projectes innovadors, dialogaven constantment amb els alumnes, es feien sortides per conèixer l'entorn urbà i natural...,

Les aules eren laboratoris d'experimentació i de construcció del saber cooperatiu. res a veure, doncs, amb el que es va convertir després de la Guerra Civil.

L'escola Giner de los Ríos es va inaugurar el 29 de febrer de 1932. A la inauguració hi van assistir les principals autoritats del moment, Alcalde de Barcelona, el conseller de Cultura de la Generalitat, el Rector de la Universitat, etc., Hermenegildo Giner de los Ríos no va poder assistir a la inauguració  donat que morí abans que s'acabés la construcció del centre, en nom seu de la seva família, assistí en Bernat Giner de los Ríos fill del primer, va dirigir als assistents unes sentides paraules ple d'emoció. Per recordar aquesta data , en un dels pavellons del grup escolar, es va descobrir una placa que dóna el nom d'Hermenegildo Giner de los Ríos al nou grup Escolar.

Fotos de la inauguració de l'escola (Fons de Cultura de la Generalitat)

El primer director de l'escola el Mestre Joan Desclós, el primer conserge en Salvador Artola  i lògicament, es comptava amb un equip  de bons professionals de l'enseyament que plens d'entusiasme es van van lliurar amb cos i ànima a la tasca que se'ls va encomanar.

 Director, conserge i professorat

Era el mes de febrer i a Barcelona va caure una gran nevada, d'aquelles que fan època, recorda en Josep bas, antic alumne. Va ser un dia de festa, moltes banderes, autoritats, la Guardia Urbana de gala.

Pocs dies després l'escola s'omplia de nens i nenes dels barris principalment de les Cases Barates, però també d' Horta, Santa Eulàlia i Verdum.

Tots els alumnes entre 1931 i 1939, parlen amb reverència de la seva escola, Maria Teresa Giménes assenyala que “el millor record que tinc és pensar en tots els bons mestres i professors que teníem i per sobre de tot en el nostre director, el senyor Desclós, sempre pendent de tot i de tothom,tant dels mestres com dels alumnes”.

Grup d'alumnes de l'escola gaudint d'un passeig pel Turó, al fons a la dreta es pot veure la masia de Can Peguera

Nenes rebent classes a l'escola (fotos del llibre de Dora Serra)

La Guerra Civil va ser una prova dura per les nostres institucions democràtiques novelles i febles com eren. El tancament de les escoles religioses amb la mort violenta d'algun dels seus mestres va fer que l'escola pública fes un gran serveis al país. Però la postguerra fou la prova més difícil per als mestres molts dels quals van ser depurats i trets de l'escola, traslladats o destituïts o bé jubilats forçosos .

L'escola nova va ser desmuntada en general i d'una manera especials la catalana.

Tots els nens i nenes dels anys trenta que van gaudir d'aquell magnífic ensenyament, van pagar les conseqüències de la desfeta, quan encara la seva formació no havia acabat i obviament era feble.

Lògicament, els nacionals van canviar el nom de l'escola que va ser rebatejada amb el nom de Ramiro de Maeztu, escriptor de la generació del 98.

(1) Estraperlo : la paraula estraperlo ha quedat com a sinònim de martingala, intriga o negoci fraudulent

(2) Josep Goday i Casals (Mataró 1882 - Barcelona 1936). Fou un arquitecte catalá. llicenciat per l'Escola d'Arquitectura de Barcelona  (1905-1909). Exercí els càrrecs d'arquitecte municipal de Barcelona i arquitecte en cap de la Comissió de Cultura. Entre entre 1917 i 1923 edificà els grups escolars de Baixeras, Lluís Vives, Pere Vila, Ramon Llull, Milà i Fontanals i Lluïsa Cura, i en 1931 el grup escolar Giner de los Ríos a Barcelona.
 

(3) Ramiro de Maeztu y Whitney  (Vitória 1975 - Madrid 1936),  fou un escriptor espanyol pertanyent a l'anomenada Generación del 98. De pare basc i mare anglesa (encara que nascuda a Niça). Estudià el batxillerat a Vitòria on va destacar en les matemàtiques i la història, va passar part de la seva joventut a París i l'Havana on va exercir diversos oficis.

• Fonts d'informació: el llibre de Dora Serra RECORDS D'ESCOLA, i records propis de la persona que escriu. Fotos de  la inauguració Fons de Cultura de la Generalitat.Fotos pròpies.

Origen de l'Església de Sant Francesc Xavier del barri de Can Peguera

Foto: Construcció de les cases barates de Can Peguera el 1929. (Arxiu Patronat de l'Habitatge de Barcelona)

Hem llegit en nombrosos escrits que parlen del barri de Can Peguera, que l'actual església era l'antiga de la masia del mateix nom, quan aquesta dada és completament errònia.

 No dubto que la masia de Can Peguera, com d'altres, tingués la seva pròpia capella o oratori donat que, era una gran casa però, si la hi havia o estava dins de la casa o bé era molt petita i va ser enderrocada quan es va bastir la parròquia. 

Foto de 1927, on es pot observa que al costat de la masia no hi és l'església

Foto de 1935, més o menys des del mateix lloc, on ja hi és la parròquia

 En les fotos de l'època, es pot apreciar clarament que al costat dret de la masia només havia camps i alguna construcció menor, segurament per guardar eines del camp, només al fons en primer terme es pot apreciar la primera casa de tipus modernista (va ser construïda en 1907), la qual va sobreviure fins els anys noranta, dècada en la que es va enderrocar per bastir la continuació del Pg. de Fabra i Puig que per aquella zona era estret. 

Foto de 1907-08. Can Peguera a l'esquerra villa Dolores a la dreta en primer terme al fons

La casa Anomenada Villa Dolores, estava en acabar el carrer Congrés, fent cantonada, era últim edifici d'Horta abans no començaven les primeres cases de Les cases barates, de Ramón Albó, que durant la guerra es van anomenar de Giner de los Rios i que ara mateix duen el nom de barriada de Can Paguera i depenen del Districte de Nou Barris, circumstància amb el que jo no estic d'acord donat que pels que hem nascut i viscut durant anys en la contrada, sempre han estat i seran LES CASES BARATES D'HORTA.

Foto cedida pels veïns al Grup de fotos de Can Peguera

Villa Dolores abans de ser enderrocada

El Polígon de Ramon Albó –avui Can Peguera–, conegut popularment com les cases barates d'Horta, al peu del turó de la Peira, a la finca de Can Peguera, es va construir sobre un terreny de 10,47 hectàrees comprat el 1928 a la marquesa de Castellbell, s'hi van construir 534 cases projectades per l'arquitecte Xavier Turull (1)

El procés de construcció va anar tal com s'explica seguidament, segons dades del WEB l'Ajuntament de Barcelona:

Eren 200 cases de 58,2 m2 i 334 de 43 m2, agrupades en diferents illes. Tot i la urgència de tenir enllestits els habitatges en poc temps, la seva construcció, que va costar 9.628.701 pessetes, no s'acabà sinó fins a la primeria de 1931. 
 

Conjuntament amb les cases, es va construir també una caserna de la Guàrdia Civil, una església i una escola, que rebé el nom d'Hermenegildo Giner de los Ríos i que també donà nom al conjunt dels habitatges durant el període republicà. Durant els primers anys d'aquest polígon, als carrers se'ls va assignar un número, però el 1945, els números van ser canviats per noms de diferents pobles de les comarques gironines.

Queda clar doncs, que l'església es va construir juntament amb les cases del polígon i que no té res a veure amb una suposada capella de la masia de Can Peguera, que si la havia, ho bé estava dins del mas o era tan petita que quan es va construir la de Sant Francesc Xavier,l a van derruir.

Per altra banda, resulta evident que l'actual església és massa gran i no té cap sentit en el context d'un espai vital mig buit, format tan sols per unes cinc o sis masies i algunes cases d'estiueig, A la masia residien habitualment només els masovers i els colons que treballaven per la finca, per tant, no tenia raó de ser un edifici de les característiques del que parlem.

Les masies de la contrada, con Can Sabastida, can Fargues i d'altres, tenien les seves capelles però eren petits habitacles d'un sol espai de la mida d'una habitació gran.

Dit tot això i malgrat el que han repetit moltes persones en escrits relatius a la barriada de Can Peguera , l'església de Sant Francesc Xavier es va construir cap a 1929-30, juntament amb els primers habitacles del polígon ,  la caserna de la Guardia Civil i l'escola Giner de los Ríos.

Dos anys després, el 1947, l'Institut Municipal de l'Habitatge va construir 116 cases més de 60 m2 i jardí, al llarg del passeig Urrutia, i el 1949, un nou bloc amb 31 nous habitatges, al costat de l'església. (JM. Contel autor del text en cursiva).

Vista general del Polígon de les cases de Ramon Albó ja acabades, a l'esquerra al fons la masia de Can Carreres

El bloc de pisos es va construir sobre el que havia estat la masia de Can Peguera, i moltes de les seves despulles es van reutilitzar per bastir-ne el nou edifici.

Can Peguera mig derruïda

Ruïnes de la Masia de Can Peguera

Aquesta fotografía de més amunt, cedida per un del veïns del Grup de Facebook de Can Peguera, mostra les pedres que habien bastit la masia, al fons la part del darrera de l'església, cal a final del quaranta i principis dels cinquanta.

Els pisos ja construïts i ésglésia, (postal del anys 50)

El barri tenia quatre fonts públiques, cases amb parets blanques i teules vermelles als sostres. Primerament als carrers se'ls va posar números però després de la guerra van ser batejats amb noms de pobles gironins. Ben a prop fruïen d'una gran pineda on havia una font de mina amb bona aigua Tenien una gran escola que en l'època donava bona servei, una caserna de la Guardia Civil que va ser traslladada des del C. Salses d'Horta, fins a la barriada per “vigilar els presumptes anarquistes de la zona” i una parròquia de la que avui hem parlat. Els terrenys havien pertangut a la marquesa de Castellbell.

(1) Xavier Turull – arquitecte) . Desprès d'estudiar en els Jesuïtes del carrer Casp, va començar la carrera d'arquitectura en l'any 1912 i va acabar-la en 1920. Els últims anys de carrera va treballar amb l'arquitecte Bernadí Martorell. El 17 de juny de 1931, fou admès en el GATCPAC (Grupo de Artistas y Técnicos Catalanes para el Progreso de la Arquitectura contemporània). En l'any1932 fou nomenat arquitecte de la Junta Provincial de Barcelona. Morí una nit de berbena per culpa d'un desgraciat accident pirotècnic. 

• Fonts informatives : Recull d'un temps d'Horta de Mingo Borras, artícle "Casetes barates d'Horta", Web de l'Ajuntament de Barcelona, Fotos cedides per alguns veïns i del fons  .Fotos de la Meòria Digital de Catalunya.