Els fets revolucionaris de l’any 1936 no es poden analitzar adequadament sense saber una mica la història anterior al dia en que es van produir, els esdeveniments són fruït d’una cadena de fets que en un moment donat esclaten i la majoria de vegades de manera violenta.
Durant el moment de l’eclosió industrial a Barcelona, cal remarcar la situació indecent amb que treballaven els obrers, tant els adults com les criatures, amb horaris aberrants i deshumanitzants, el pistolerisme organitzat per la patronal contra sindicalistes que defensaven els drets dels obrers explotats, una església catòlica totalment ancorada cap a la part més reaccionaria del poder, la guerra de Cuba, la pèrdua de pràcticament totes les colònies espanyoles, la guerra del Marroc on només anaven a parar els fills dels obrers atès que la gent amb diners pagava per aconseguir que els seus fills no hi anessin, i que va desembocar en la Setmana tràgica***.
Vista general de barcelona durant la Setmana Tràgica - foto de la Vanguárdia
Seguiren la Dictadura del General Primo de Rivera en el 13 de setembre de 1923 , la primera mesura que prengué el nou govern dictatorial fou :
«La destitución de las autoridades provinciales y locales (gobernadores civiles, alcaldes, presidentes de las diputaciones) que fueron sustituidas por militares, cuya primera misión fue el restablecimiento del orden público por el método expeditivo de declarar el estado de guerra lo que suponía la suspensión de las garantías constitucionales (como la inviolabilidad del domicilio, la libertad de reunión y asociación, etc.) y la atribución a la jurisdicción militar de los "delitos políticos" (incluidos el de ostentar banderas no nacionales o utilizar en actos oficiales lenguas no castellanas) y buena parte de los delitos comunes.» Wikipedia (Dictadura del Gral. Primo de Rivera), amb el beneplàcit del rei Alfons XIII.
Lògicament amb totes les llibertat coartades i declarar l’estat de guerra, van desaparèixer el pistolerisme dirigit per la patronal i els atemptats de les persones contràries al règim.
La decadència de la Dictadura va començar a mitjans de 1928, influïda per diversos factors : la malaltia que patia en Primo de Rivera (diabetis) que poc desprès de deixar el poder el conduí a la mort, el fracàs de la Dictadura per instaurar un règim nou, el paper creixent de l’oposició, a la que es va sumar l’exèrcit que va organitzar diferents conspiracions armades contra el règim.
El General Primo de Rivera i el rei Alfonso XIII,
Foto del diario Público.
Amb el fracàs polític de la dictadura, el monarca va intentar impulsar un retorn a la normalitat democràtica amb la finalitat de regenerar el règim polític. Abandonat per la classe política que es va sentir traïda pel recolzament del rei a la dictadura d’en Primo de Rivera. Va abandonar España voluntàriament desprès de les eleccions municipals de l’abril de 1931 que van ser considerades com un plebiscit entre monarquia o República. Va morir a Roma
El 28 de juny de 1931 es van celebrar a España eleccions generals a les Corts de la segona República Española. La dreta antirepublicana concorria molt dividida i les eleccions van donar un triomf rotund a la conjunció republicano-socialista, la dreta monàrquica va sofrir una derrota seriosa, tot plegat va donar lloc al denominat "bienni reformista" entre els anys 1931- 1933.
Desprès de la proclamació de la Segona República, diversos alts càrrecs foren condemnats a penes d’exili i inhabilitació en un acte celebrat en el Senat, davant vint-i-un diputats de la Comissió de Responsabilitats, constituïts en Tribunal, presidit pel diputat José Franchy i Roca.
La segona República Española fou un règim polític democràtic que va regir a España, entre el 14 d’abril de 1931 (ens substitució de la monarquia d’Alfons XIII) fins l’1 d’abril de 1939 final oficial de la Guerra Civil Española, que va donar lloc a la dictadora del General Franco que es va perpetuar en el poder més de quaranta anys.
A Catalunya mentrestant, el dia 14 d'abril, Lluís Companys , d'Esquerra Republicana de Catalunya, es presentà a l'Ajuntament de Barcelona , on fou rebuts per l'alcalde accidental Antoni Martínez Domingo. Des del balcó de l'ajuntament proclamà la República i hissà la Bandera de la Segona República Española. Quan Francesc Macià s'assabentà dels fets, visiblement contrariat, es reuní amb Companys a l'ajuntament per fer una nova proclama des del balcó del Palau de la Generalitat. "L'Estat Català, que, amb tota la cordialitat, procurarem integrar a la Federació de Repúbliques Ibèriques". Així doncs, abans de la Proclamació de la República a Madrid, Macià donava per constituït el nou estat, i a més en definia el caràcter federal, cosa que mai arribaria a acomplir-se. Fons Viquipèdia.
Proclamació de la II República a la plaça de Sant Jaume - Foto Viquipèdia |
Desprès de diversos entrebancs polítics en la seva última etapa prèvia a l’inici de la Guerra Civil la coalició d’esquerres va guanyar les eleccions de febrer de 1936, va guanyar les eleccions el front d’esquerres que el poble va anomenar Front popular i es mantingué en el poder fins l’esclat del cop d’estat del 18 de juliol de 1936.
L’exèrcit, les forces polítiques més reaccionaries de l’Estat Espanyol amb el recolzament de les jerarquies eclesiàstiques catòliques, es van confabular contra el govern legítim escollit pel poble.
El 17 de juliol s’inicià al Marroc una revolta on hi van col·laborar alguns diputats de la Ceda, amb Ramon Serrano Sunyer (cunyat del General Franco) i el Conde de Mayalde. En cap moment els conspiradors van pensar que allò es convertiria en una llarga guerra que va durar tres anys, pensaven que allò seria bufar i fer ampolles. Es preveia una acció molt violenta a Madrid que portaria ràpidament al triomf de les forces revoltades a la Capital i l’establiment d’un règim dictatorial i que al llarg restauraria la Monarquia.
Però allò que havia de ser un cop militar per enderrocar el Govern de la República, va dividir el país en dues meitats i es va convertir en una guerra oberta, entre la classe burgesa contra la classe obrera. Una guerra religiosa en contra d’una església que sempre estava del bàndol del poderosos i una guerra militar on mig exèrcit va trair la voluntat del poble expressat en les urnes.
A Barcelona el cop d’Estat desprès d’alguns enfrontaments i morts, es va poder aturar, i Catalunya va continuar essent republicana junt amb d’altres ciutats que tampoc van ser sotmeses, i començà aleshores una guerra civil que va durar tres anys.
Entre els anys 1936-1939, va ser una època plena de tensions polítiques i els canvis revolucionaris de gran abast, pràcticament totes les grans cases es van col·lectivitzar.
Els primer dies de la guerra la CNT era la força hegemònica, això no vol dir que no intervinguessin membres d’altres partits polítics com AC, PSUC, ERC, POUM o UGT, i sobre la que va recaure el control de l'ordre públic.
Les patrulles de control estaven formades per 45 homes. Desprès es va crear un Comitè Central de Milícies Antifeixistes CCMA) que controlava les milícies, la ràdio, patrulles de control en cada barriada que tenien el poder absolut dins del territori i feien i desfeien a caprici dels que formaven aquests grups. El CCMA fou dissolt el 27 de desembre de 1936, un dia desprès de l'entrada dels anarquistes al Consell de la Generalitat.
Malgrat que totes les forces polítiques formaven part de les patrulles de control representades amb unes determinades proporcions, la línia d’actuació la marcaren, segons manté Joan Vilarroya i Font **** les forces anarquistes i el POUM.
Els primers incidents de la Guerra Civil a Horta van tenir lloc entre el carrer Fulton i el Carrer Horta, el primer ben a prop de la masia de Can Querol on els anarquistes s'havien fet forts. En els carrers indicats s'hi van instal·lar barricades i creuar trets entre faccions diferents.
Patrulla de control de la CNT - Foto Somatemps |
Els primers incidents de la Guerra Civil a Horta van tenir lloc entre el carrer Fulton i el Carrer Horta, el primer ben a prop de la masia de Can Querol on els anarquistes s'havien fet forts. En els carrers indicats s'hi van instal·lar barricades i creuar trets entre faccions diferents.
Van morir o desaparèixer diverses personalitat significatives de la barriada, principalment religiosos i mestres vinculats amb l’església catòlica, per aquest motiu els que van poder van sortir del país ajudats per diferents personalitats de la Generalitat de Catalunya i consolats, especialment per l’italià.
La tasca d’evacuació entre juliol i novembre de 1936 de milers d’estrangers, catalans i espanyols perseguits per revolucionaris anarquistes i en menor mesura per comunistes, és poc coneguda i estudiada, existeix al respecte un interessant article d’Arnau González Vilalta penjar en el recopilatori digital RACO * que en parla abastament i molt ben documentat.
Itàlia i França van salvar la part destacada del conservadorisme català, militants de la Lliga Catalana, del carlisme, dels sectors monàrquics o de Falange Española que conformaven les classes dirigents
de l’economia del país, també diverses comunitats religioses i jerarquies de l’església catòlica van ser els sectors que més directament es veieren afectats per l’esclat de la violència revolucionaria de l’estiu i tardor de 1936 que comportaria l’assassinat de milers de persones per la seva filiació política, social o religiosa.
Així mentre en la zona republicana es mantenien les ambaixades i els principals consolats, milers d’italians feixistes o no residents a Catalunya, València o Madrid eren impel·lits a deixar aquestes ciutats, l’esforç diplomàtic i militar de Roma es dirigia a assegurar l’èxit del cop d’estat dels feixistes espanyols, com mesos desprès es va poder comprovar amb els continuat bombardeig que va patir principalment Barcelona per part de l’aviació feixista italiana. .
Els esforços principalment dels governs alemany i italià, eren els d’aprofitar l’evacuació dels seus compatriotes per introduir espies, es demanaven llistes i objectius militars a bombardejar al seu consolat, s’intentava crear una xarxa d’agents locals que substituís als que sortien del país.
La urgència de les evacuacions no podien esperar rebre el vist i plau del Gobierno Republicano, davant el curs dels esdeveniments que succeïren a Barcelona i a tot Catalunya en general, tot i així avisarien a les autoritats catalanes.
En una conversa mantinguda per Bossi ** amb els consellers del govern de la Generalitat, Ventura Gassol i Josep Maria Espanya, aquests recomanaren que els vaixells italians es mantinguessin fora del port fins al moment mateix de l’embarcament que caldria fer de manera separada entre les diverses naus.
Carlo Bossi cònsol italià a Barcelona |
Vaixells fora del port esperant l'embarcament d'exiliats |
Tan bon punt la problemàtica de l’evacuació i/o protecció dels súbdits italians estava més o menys solucionada, la realitat proporcionaria una nova preocupació al consolat liderat per Bossi. I és que, ja a finals de juliol apareixeria la qüestió dels catalans, espanyols i d’altres nacionalitats que demanaven asil a les naus italianes es demanava el retorn del “Tevere” per continuar amb les operacions.
Des del primer dia, i per ordre expressa de Roma, el seu Govern va donar ordre que s’acollissin i ajudessin fos quina fos la seva nacionalitat i la seva situació econòmica talment com farien també els francesos. De fet es faria gratuïtament el trasllat des de Barcelona a Gènova en vaixells italians i amb totes les facilitats burocràtiques fins a arribar a fer la vista grossa davant certs passaports de dubtosa procedència, concretament, en el primer mes de guerra les naus italianes evacuarien 4.462 persones de diverses nacionalitats , entre els quals cal destacar 1.353 catalans i espanyols.
Unes operacions d’evacuació que s’aturarien si més no momentàniament a mitjans d’agost quan el conseller de l’Interior de la Generalitat, Josep Maria Espanya (ERC), col·laborador essencial de les operacions, comunicava a Bossi la impossibilitat de prosseguir les sortides. El problema en qüestió era el descobriment, per part de la CNT-FAI, de gran quantitat de passaports falsificats pels diferents consolats amb l’objectiu de permetre l’evacuació de ciutadans realment espanyols.
Aquesta circumstància va propiciar que a mitjans d’octubre es tornés a aturar de manera quasi total l’evacuació de persones desitjoses de sortir de Catalunya i que, fins i tot, amenaçaria la presència de diferents consolats a Barcelona.
Entre els milers de catalans i espanyols que s’evacuaren en naus italianes s’hi trobarà una llarga llista de religiosos i religioses de diferents ordres i institucions que, per iniciativa del consolat, de particulars o del Vaticà, serien dirigits cap a les mans de Carlo Bossi. Així, ja des dels primers dies de l’esclat del conflicte trobarem les primeres peticions per part de la Santa Seu i de les direccions de diferents ordres al govern italià per a que, a través del seu consolat a Barcelona i de les seves naus, procedís a informar de l’estat o al salvament directe de desenes de religiosos.
Aquí és on entra l’evacuació del Rector de la parròquia d’Horta i del seu vicari a cavall del vaixell Tevere de la flota italiana.
El dia 18 per la nit es van acostar fins a la parròquia de Sant Joan d’Horta dues persones per parlar amb el senyor rector, una li comunicà que aquella tarda en la seu del seu sindicat (la CNT segurament), s’havien repartit armes». L’altra persona li oferia una clau a la fi que la fes servir si necessitava refugiar-se en alguna casa .
El rector el primer que va pensar va ser en salvar les els estris de culte i d’altres coses de l’església. Durant la nit dins de la foscúria més absoluta, va anar a visitar les cases d’alguns dels seus feligresos més lleials, a la fi que amaguessin les robes sagrades, ornaments, llibres parroquials, etc..
L’ultima missa a l’església es va celebrar molt d’hora a primera hora del mati i amb la porta tancada amb uns pocs feligresos. Poc desprès els de la CNT van entrar i cremar el la rectoria i el temple.
Diumenge 19 a primera hora del matí, quatre ulls darrera de la cortina d’un casa del davant de la parròquia, contemplaven com uns homes que varen baixar d’un camió i incendiar la casa rectoral que es va derruir en poc temps per la força del foc.
Quan el camió se’n va anar emocionat el rector exclamà «només han cremat la casa rectoral i el foc no arribarà a l’església perquè totes les portes de comunicació estan tancades i disposen de plaques de ferro, gràcies a Déu hem salvat l’església» (Revista Ideal nº 37 de gener de 1948)
Parròquia de Sant Joan cremada. Foto Revista Ideal dels Lluïsos d'Horta. |
Però no va ser pas així, perquè o bé el foc va passar de la rectoria a l’església o bé perquè una mica més tard en adonant-se que l’església no cremava aquells homes van tornar i finalment incendiaren el temple.
Pocs dies desprès dels fets relatats, el senyor rector Miquel Pujol i Forn junt amb el vicari Joan Bonet Baltà, instal·lats dins d’un cotxe que portava pintat a les portes les sigles de la FAI, un dels dies en que el Tevere fondejà a Barcelona (els dies 27de juliol i 2 d'agost al matí), creuaren Barcelona i embarcaren en el vaixell-hospital «Tévere» que els dugué fins a Itàlia on s’instal·laren a la ciutat de Roma, de la que no van poder tornar fins que no acabà la guerra, no sense que abans no els deturessin les patrulles de control a l'alçada del monument a Colom comprovessin la documentació de les persones del vehicle i finalment els deixessin entrar en el port. (Joan Bonet vicari, Ideal nº 37 del gener de 1948).
Recreació de la sortida del senyor rector en un cotxe des del carrer Rectoria/Campoamor. C, Martín |
Era un vaixell destinat a evacuat la colònia italiana de Barcelona, hi va haver persones que camuflades sota identitats falses (facilitades per persones dels consolats corresponents), van poder sortir en el mateix vaixell, la majoria clergues, monjos, monges o polítics i familiars de polítics involucrats en el cop d’estat contra el Govern de la república, que temien per la seva vida
Per poder arribar fins al port el senyor Rector resulta lògic pensar que demanés l’assistència d’algú que en aquell moment disposava d’uns dels pocs cotxes que hi havia a la barriada d’Horta, suposadament un del senyor Llobet, i aquest fet té una incidència terrible en el seu tràgic final.
Com ja s'ha comentat, el viatge va anar bé fins arribaren a Colom un els detingué una de la moltes patrulles de control que hi havia pels carrer, i els va demanar on anaven, i la documentació de les persones i la del cotxe. Els va deixar passar i els passatger van abandonar Barcelona i el senyor Llobet tornà a casa seva, o el van detenir poc desprès..
L’Antoni Llobet Nicolau, en principi se’l donà per desaparegut i presumiblement mort, un mal dia van trucar a casa i el van detenir. el cadàver, segons una primera versió, no el van trobat fins unes setmanes més tard a Montjuïc, la segon a versió, assegura que no el van tronar mai més i la tercera, que el van localitzar el seu cadàver al cementiri de Montcada, on ha havien estar assassinats d'altres persones. Ens falta d'aclarir aquest punt.
La família Llobet no eren pas feixistes només catòlics practicants com molta gent de l’època. Segons paraules d’un familiar, a casa seva es van sentir dues versions sobre la desaparició de l’avi, una que l’acusaven d’haver portat al mossèn fins a la frontera (en realitat fou fins el port de Barcelona) amb el seu taxi a la fi que fugís de les matances dels radicals i una altra poc creïble, que fou degut a les enveges que provocava en algunes persones el fet de tenir alguns taxis en propietat.
La família també va valorar la possibilitat d'una denúncia al sindicat per part d'un antic treballador que va ser acomiadat quan els van confiscar un dels cotxes que tenien que era el que conduïa l'empleat en qüestió.
A casa dels Llobet no es parlava massa del tema perquè, com és ben natural, els resultava molt dolorós recordar i tampoc convenia a la família que se’n parlés massa a la barriada.
L’avia Teresa Baladàs Ribó, es va passar dies esperant que els seu marit tornés, que s’hagués pogut fer escàpol quan el van venir a buscar a casa. Teresa anava per la muntanya de la part de dalt d’Horta per mirar si trobava el seu cos.
El seu fill deia que ell sabia que l’havien matat perquè un dia de cop i volta els rellotges es van posar fora d’hora i un fort vent va fer bategar els finestrals. La família Llobet vivia aleshores al carrer Feliu i Codina, núm. 17.
Al respecte, hem obtingut una última notícia comunicada a aquesta part per un des seus nets, en fa referència al fet que en primer lloc quan van detenir al senyor Llobet, el van dur fins a Can Querol. Allà no va ser gens ben tractat, finalment va patir un atac de feridura i el van retornar a casa seva. Finalment quan van considerar que estava prou refet, se'l van tornar a endur i ja no en van saber res més d'ell. Sembla, segons aquesta versió, que a can Querol hi havia alguns individus que es van dedicar a maltractar i fins i tot matar algunes persones que tenien retingudes, circumstància que no hem pogut constatar per manca de documents que ho puguin confirmar.
De tota manera el que resulta plausible és que a família denunciés la seva desaparició a les autoritats competents i en conseqüència, si el van trobar, que és el que no sabem amb seguretat, els truquessin i els fessin personar a l’Hospital Clínic a reconèixer un cadàver que s'havia trobat en algun lloc. És un punt molt important que esperem un dia poder esbrinar.
Malgrat tot la família va restar en silenci, en general a Horta no es sabia el final real de la història o si es sabia no se’n parlava pas, segurament perquè tenien por que els desgraciats que el van matar, no tornessin a passar per casa i fessin mal a algú més de l família.
Al respecte cal afegir que una net de Salvador Cols, que la majordoma del senyor rector temia que li pogués passar alguna cosa només pel fet d'estar al servei de la parròquia, li va demanar que l'ajudes a sortir d'Horta per anar a fins a Gràcia on tenia la família i així ho va fer d'amagat en mig d'una negra nit.
Lligant caps amb tota la informació recavada, hem deduït que el sr. rector va demanar al pare Llobet que disposava d'un cotxe per traslladar-los fins al port on havien de pujar a un vaixell que els duria fins a Roma, segurament amb papers falsos preparats per alguna conselleria de la Generalitat i/o el propi Consolat italià, volien fugir de les matances inútils d'uns eixelebrats en mig de la revolta revolucionaria dels anarquistes, tot plegat sense calibrar quines conseqüència podria tenir aquest fet pel conductor i/o propietari del vehicle.
Miquel Pujol, Rector de la parròquia |
A la fi d’assegurar-se que no els detinguessin, algú els va mal aconsellar pintar en la porta del vehicle les sigles de la FAI. Tot va anar bé fins que arribaren a Colom, on els va aturar i demanar els documents que acreditessin qui eren les persones que viatjaven en el cotxe i també la documentació del seu propietari. Les patrulles de control de la CNT prengueren nota de tot plegat, circumstància que hauria de ser determinant alhora del que va succeir posteriorment.
En el moment del viatge la família Llobet només disposava d'un cotxe, donat que l'altre li havia estat decomissat per la patrulla de control d'Horta, per tant el més segur és que fos ell qui conduïa i sobre el que va recaure la venjança dels que van considerar una ofensa que s’utilitzés fraudulentament unes sigles a la fi que dos religiosos de l’església catòlica pogueren fugir.
Finament, els van deixar passar i els viatgers amb passaports falsos van poder abandonar el país, sense saber el que comportaria la seva fugida pel conductor del cotxe.
Miquel Pujol junt amb altres religiosos i exiliat a Roma. Foto Revista ideal núm 37 dels Lluïsos d'Horta. |
Quan les patrulles de control que els van aturar, van confirmar que el cotxe no era pas cap dels que controlava la FAI i aclarit quines eren les persones que havia en el cotxe, la sentència ja estava cuinada.
Quan acabà la guerra tant el rector com el vicari van tornar a la parròquia de Sant Joan d'Horta, el pobre senyor Llobet desgraciadament no ho va poder fer.
De tota manera ens agradaria poder constatar si les deduccions a les que hem arribat, desprès de muntar el puzle de diferents notícies de l'època, són verídiques o no, si algú disposa de més informació li agrairem que ens les faci arribar, en el blog hi ha un correu des d'on ho podeu fer.
Cal afegir a més a més com a colofó que en la retirada al final de la guerra, determinades persones van trucar insistentment a la porta dels Llobet. Venien en un cotxe i ningú els va obrir la porta, els veïns els hi van comentar desprès que sort que no van sortir o sinó els haguessin matat els individus que havien trucar a la porta.
Hem volgut fer una mica d’història per intentar que s’entengués el moment històric en que es van produir algun dels fets luctuosos d’Horta deguts a la la ràbia i frustració de les forces revolucionàries, que no pas per disculpar de cap manera als responsables de la mort de cap persona, siguin quin sigui el color de les seves idees.
FONTS INFORMATIVES:
* LA TASCA DE SALVAMENT DE VIDES DEL CONSOLAT ITALIÀ DE BARCELONA (JULIOL-NOVEMBRE 1936). EVACUACIONS D’ITALIANS, CATALANS I MILERS D’ESTRANGERS1- Arnau González i Vilalta (article penjat al RACO)
**6. Carlo Bossi (Roma, 1892-1972). Enginyer i diplomàtic de carrera. Casat i sense fills.
Militant del Partito nazionale fascista des del 1925. En servei a l’oficina d’Economia i Caixa del ministeri d’Afers Exteriors el 1911. cònsol general a Barcelona entre el 18 febrer 1936 i novembre d’aquell any
*** Es coneix com a Setmana Tràgicales revoltes populars que succeïren a Barcelona i altres ciutats industrials catalanes, entre el 26 de juliol i el 2 d’agost de 1909. El detonant d'aquests fets va ser la mobilització de reservistes per ser enviats al Marroc, on el dia 9 de juliol havia començat la Guerra de Melilla.
**** Joan Vilaroya i Font, un dels més reconeguts especialistes en temes sobre la Guerra Civil espanyola.
Persones de la família Llobet.
(1) Informació general de l’època extreta de Sapiens i wikipedia.
Molt interessant aquest post. Al llegir-ho em surt un dubte. Al parlar del Sr. Llobet, es diu que es deia Antoni Llobet Nicolau. La Seva dona era Teresa Baladas Ribó.
ResponEliminaAqui em surt el dubte. Una tieta de l'avia de la meva dona es deia Teresa Baladas Ribo. Aquesta Teresa Baladas Ribó estava casada amb Salvador Llobet Arch.
La meva pregunta és, Pot ser la mateixa persona i que jo tingui malament el nom del Sr. Llobet? Ni ha alguna forma de buscar informació bona o de posar-se en contacte amb els decendents?.
En principi la informació que tenia és que el seu nom era Salvador Llobet Arch, però recentment un besnet em va informar que no era pas així i em va aportar una prova que el seu nom era Antoni Llobet Nicolau, pot ser que la família estigui confosa, no ho sé, però com em va acompanyar una tarja on s'anunciava un casament de la filla i estava redactat que Teresa Baladàs Ribó vídua de Antonio Llobet Nicolau, anunciava en casament... el vaig canviar. No puc dir-te més, ja m'agradaria aconseguir més informació, estava pendent que els besnets me'n proporcionessin més però no ho han fet. La filla es deia o es diu Maria i el nuvi Jaime Conill Augé. Si aconsegueixes més informació enb el blog tens un correu electrònic.
ResponEliminaBé, els meus deures ara, és d'on vaig treute jo el nom i cognoms de Salvador Llobet
ResponEliminaa vegades és complicat trobar dades fiables, el que és important és que hem aclarit el tema. No tota la història però, mica a mica.
ResponEliminaGràcies per contribuir
Acabo de llegir aquest relat. El rector mossèn Miquel Pujol era el germà del meu besavi.
ResponEliminaM ha semblat molt interessant i m ha ajudat a un conèixer una mica més de la història de la meva família.
Gràcies