LA RONDA DEL GUINARDÓ - una ferida oberta

Mapa de tota la zona de 1954

L’Ajuntament de Barcelona a principis del segle vint va projectar la manera de comunicar els pobles agregats a la ciutat de Barcelona, el projecte el guanyà l’arquitecte francès Léon Jaussely (1) que és qui va concebre el primer esbós d’un cinturó l’any 1903 en una zona encara sense urbanitzar amb algunes masies i horts.

El projecte va ser aprovat el 1907 després d'haver-se ajustat pels tècnics municipals. Amb tot, la seva implantació no es va produir formalment, sinó que va anar desenvolupant-se en diferents plans parcials al llarg del segle XX.

El pla, en el seu intent de racionalitzar el creixement barceloní, preveia actuacions en espais no urbanitzats. D'altra banda, es començava a configurar una realitat de “tipus de ciutat” diferenciada segons el nivell social. Mentre Sarrià, Sant Gervasi i Horta tenien una finalitat d'esbarjo, Sant Andreu i Sants aglutinaven fàbriques i classes obreres, mentre Gràcia mantenia un caràcter menestral. El pla configurava una visió de conjunt entre totes aquestes realitats i un creixement més o menys homogeni de l'eixample durant el modernisme i el noucentisme.

Però el projecte no es va tirar endavant de forma immediata per dos motius: la dificultat financera municipal, la contradicció de crear una edificació monumentalista i luxosa en barris obrers. Altra dificultat que només el temps podia arreglar, era l'allunyament del nou centre urbà ubicat, segons la proposta, a la plaça de les Glòries.

Línia verda recorregut primer del pla  de la Ronda.

La Ronda del Guinardó era una part d’aquest projecte i des de llavors va quedar lligada a la via de comunicació ràpida anomenada Primer cinturó de ronda i més tard, atès que la ciutat va anar creixent sense més aturador que les muntanyes que la rodejaven, es va anomenar ronda del Mig, ja que més amunt es duria a terme la ronda de Dalt.

Just en aquell moment comença a construir-se l’Hospital de la Santa Creu i de Sant Pau, en terrenys que en un principi havia de passar aquesta via, aquests projecte significaren la partició del barri del Guinardó en dos sense tenir present l’impacte que aquest fet podia tenir entre el veïnat. Molts del terrenys de l’actual Ronda del Guinardó van ser expropiats encara que sense actuació durant molts anys i es va denegar als seus propietaris la venda de les parcel·les o el permisos per a edificar-hi. El Pla Jaussely va quedar aturat en 1911.

A la dècada dels vint i fins 1936 la manca de diners aturà tots els projectes. La Guerra Civil i les seves conseqüències van fer que fins 1953 no es tornés a obrir el projecte del cinturó a través del Pla Comarcal de 1966, amb un traçat diferent al Guinardó clàssic, on s’executaren expropiacions de cases, edificis, locals comercials i indústries. Va començar aleshores una lluita veïnal que va arribar fins els anys noranta.

Amb l’arribada de la democràcia van començar les obres a la part del Baix Guinardó des del carrer Sardenya  fins el carrer Cartagena amb un traumàtic viaducte al mig del barri. Però a causa de les protestes ciutadanes per fi en 1985 es va enderrocar el tram amb direcció Besòs i l’any 2009 el de la banda de Lesseps.

(Foto: Bloc Jordi Cerdanya. http://jordicerdanya.blogspot.com.es) Barcelofilia

La continuació de la via més enllà de Sant Pau no va arribar fins els anys noranta, desprès de reivindicacions veïnals a la fi que l’afectació fos menor, tot i això els enderrocament van donar lloc a la desaparició d’una de les masies més interessants del Guinardó, Can Girapells - Can Basté, prop de la plaça Maragall un estiu de 2005, amb nocturnitat i traïdoria  en contra del desig del veïnat i que la masia es pogués arribar a salvar.

Mort d'una masia centenària - Can Girapells

Aquest tram es va inaugurar el 28 de març de 1999, pràcticament un segle desprès de la seva projecció.

Tal com hem vist, tot aquest moviment de terres va comportar la destrucció d’una part important del Guinardó antic, amb tot el patiment personal  que va comportar entre els veïns la demolició de les cases on havien viscut tota la vida i la partició desaparició de carrers que havien configurat sempre el paisatge vital de la seva població..

Per posar un exemple del molts que es podrien citar, el carrer Flors de Maig només en queda un petit vestigi com podem comprovar en les fotos de sota:

C. Flors de Maig  anys 60,  continuació del c. Oblit. Foto de Maria Vizcaya

Restes del c. Flors de Maig a la Ronda cantonada Rambla Volart

Seguidament reproduirem el testimoni d’una de les famílies afectades, explicat per una de les filles na Dolors Abad Noguera, reproduïm fil per randa les seves paraules:

TESTIMONI PERSONAL

Em dic Dolors i vaig viure al carrer Oblit  51, fins els 22 anys, que em vaig casar i el barri era massa car per mi.

El cert es que sempre he estat molt vinculada al barri, pels pares i sempre anàvem a casa els avis per qualsevol cosa.

Soc nascuda al 1960, i casi des de que recordo, la casa familiar ha estat afectada pel cinturó. Recordo els pares que deien que si ens feien marxar, ens donarien un pis a la Perona, o al Camp de la Bota.

Passaven els anys i no es feia res, però els meus pares no estaven tranquils amb la possibilitat de que haguéssim de marxar de casa.

Som tres germanes i jo soc la gran, i totes tres anàvem al col·legi Cardenal Spínola, de la Av. Verge de Montserrat i els meus pares no volien que les seves filles acabessin a un barri marginal, per això, sobre l’any 1971 més o menys, van comprar un pis al Passeig Valldaura, per si arribava el dia que havíem de marxar.

Van ser anys difícils, perquè la mare no treballava i nosaltres anàvem a una escola de pagament, però el meu pare treballava fins les 10 de la nit a dues feines i se’n van  sortir encara que amb moltes dificultats.

Amb tot això, la gent que estava afectada pel cinturó, no feia obres ni millorava casa seva, perquè sempre estava pensant que qualsevol dia els farien fora, així que el barri es va envellir molt i ningú feia millores. Al final els meus pares, veient que tot estava molt parat, van llogar el pis que havien comprat i van començar a arreglar el pis on vivíem. Primer la cuina, desprès els terres i el bany, perquè no es podia viure sense arreglar les cases.

Recordo com va desaparèixer can 60, al davant de casa meva, una finca molt gran amb grans palmeres i jardins, encara que no estava afectada. Hi van fer una gran casa de pisos. I un altre torre una mica més amunt també va desaparèixer.

Més tard, les casetes que feien cantonada amb el carrer  Vinyals  van quedar abandonades i els veïns ubicats a pisos de lloguer pel barri. Ells van guanyar amb el canvi, perquè les casetes eren poc més que barraques. També van desaparèixer dos o tres casetes molt mones del carrer Villar, en el tros entre Oblit i Rubió i Ors.

Amb tot això, la part superior del meu carrer, Oblit, va quedar molt abandonada. Les vivendes del “pasillo”, L'antiga pensió Synarvi, la torre del costat i la torre que feia cantonada. Aquesta última va tenir una mica més de vidilla, perquè va ser una escola uns anys i també va ser la casa dels Hare krisna uns quants anys més.

Torre del carrer Vinyals on hi van estar els Hare Krisna 

I van fer una primera part de les obres, crec que era la ronda Guinardó, que arribava fins el Passeig Maragall.

Però el barri feia força pena en alguns trams, perquè tot el que podia estar afectat pel cinturó, no  s’havia fet cap obra de millora i moltes cases es veien abandonades i lletges.

El meu pare va morir el juny del 2000 i encara no s’havia mogut res de res. Però poc desprès l’ajuntament es va posar en contacte amb la meva mare i els meus tiets que vivien al pis de baix, i també amb la resta de veïns que estàvem afectats. Van començar a construir els pisos de Teodor Llorente i ja es van fer tots els tràmits.

La última vegada que vaig veure casa meva va ser amb la mudança de la meva mare. Desprès no vaig voler passar per aquella zona, em feia molta pena. Perquè no entressin ocupes a les cases desallotjades, l’ajuntament va enfonsar les teulades automàticament, i així van estar mig derruïdes durant un temps.

He estat unts quants  anys sense passar pel meu carrer, no ho suportava, i a més, no conec res. Han canviat la configuració dels carrers i em costa molt d’imaginar com era abans.

Ara quan passo per allà, reconec que ha millorat molt, i es que feia molta falta. El mercat, el nou Cap, els carrers arreglats i les cases noves. Tota la zona on hi havia el descampat i el magatzem de cerveses Damm, que tanta por em feia quan era petita, per la quantitat d’homes que et sortien de darrere d’un dels camions ensenyant les vergonyes i espantant nenes com jo que anàvem al cole. Ara es un parc.

Però també tinc nostàlgia dels temps passats, i de les casetes del barri amb els seus jardins. De quan era molt petita i el meu avi em portava a la font del  “cuento” a buscar aigua.

Recordo la guarderia del carrer Vinyals, que era una casa que feia cantonada i de la que em vaig escapar quan era molt petitona. 

Recordo la escola a la que vaig anar els primers anys. Era una escola de monges i estava sota la església de la Verge de Montserrat. Vaig anar un parell d’anys i desprès les monges van tancar el col·legi, i el pares em van enviar al Cardenal Spínola.

Recordo els dilluns que la mare no tenia pa per fer entrepans, i em donava diners per comprar-me un croissant meravellós a la pastisseria Rosa d’Abril, al capdamunt del carrer Bisbal. Eren deliciosos.

Be, son molts i molts records, d’un barri que ha canviat molt. La meva mare viu molt contenta al pis que va comprar a l’ajuntament. La antiga casa era construïda molt senzilla i a l’hivern teníem molt de fred i a l’estiu moltíssima calor per estar sota terrat. Ella segueix molt integrada al barri,  als seus 83 anys, encara es voluntària al rober dels Mínims, i fins l’any passat era voluntària a l’Ajuntament de barri i ajudava a persones malaltes. Encara ara ho fa amb una senyora.

Be, aquí acabo.  Encara que ara visc a Terrassa, baixo quan puc pel barri i a casa la mare.

Dolors

(1) Léon Jaussely (Tolosa de Llenguadoc, 9 de gener de 1875 - Givry, 28 de desembre de 1933) fou un arquitecte i urbanista francès. (Wikipedia)

Fonts informatives: Joan Corbera  (Abans Guinardó - Can Baró)