BOSC DE CAN GALLART - Maria Capdevila d'Oriola

Pujant el carrer Dante a l’esquerra, existeix un passatge anomenat «de Capdevila». Laa placa de l’ajuntament indica que el tal Capdevila era un Capità de la Marina Mercant, nascut a Roses antic propietari de les terres del voltant, de nom Artur. 

Segons el Nomenclàtor de carrers de Barcelona, el nom prové de la família formada per «Maria Lacasa i Roig (Roses, 1846 - Barcelona, 1919). Propietària juntament amb els seus fills, Artur Capdevila Lacasa (Roses, 1873 - Barcelona, 1912) i Joan Capdevila Lacasa (Barcelona, 1871 - 1931). En foren hereves Maria i Anna Capdevila Mercenario. El passatge es considera dedicat a Artur Capdevila, mort abans que es donés nom al passatge», sabem que Maria Capdevila Mercenario era cosina de Montserrat (Maria) Capdevila Paillarès (d'ara endavant Maria), la vida de la qual explicarem breument  tot seguit.

La finca era en principi una propietat que abastava des de la baixada de Can Mateu fins el carrer de santa Joana d’Arc i del carrer Dante fins al carrer Grífols. La va comprar un tal Sr. Roure amb els diners que havia aconseguit il·licitament robant a la família de la que desprès seria la seva esposa atès que era l’administrador dels seus bens, aquest home però, morí abans d'hora i va passar en herència a la dona i als seus dos fills .

Una part d’aquesta finca va ser venuda als pares del dr. Gallart cap els anys trenta, atès que les propietàries d’aleshores eren unes cosines de la seva mare,  Maria i Anna Capdevila Mercenario. En la part comprada es va encabir la casa i el jardí dels pares de Josep M. Gallart, únic fill de Maria Capdevila, actual propietari de la finca.

La casa pairal que hi havia a la zona Can Mateu ,  se la van carregar les cosines de la mare de Josep Maria Gallart , el tros de finca que sobreviu a la brutal urbanització de l’entorn  –carrers de Grífols, Granollers i el passatge de Capdevila- que recorda al seu oncle. La resta , és a dir la casa i el «Bosc de Can Gallart» no es toca, o això és el que el Josep Maria pretén, tot i que hi ha un pla municipal per projectar-ne un jardí públic, construir-hi habitatges, i tirar a terra l’edifici de planta baixa , ple de records,  on ells i els seus fills hi fan breus estades. La casa es va construir en 1935 i les obres les va dirigir  Antonio Munné, un amic de la família. 

l web Barcelona Singular

El resultat d’anys sense cap intervenció urbanística ha donat com resultat una zona amb camins marcats des de quan era petit en Josep Maria, que havien estat plens de Garrofers, figueres i ametllers, en mig no hi havia pas res, bé si, blat que cultivava la seva àvia Teresa durant l’època del racionament i que bescanviava per tenir dret a un llonguet de pa blanc al dia.

vista aèria del Bosc de Can Gallart

«Per afició a la botànica, heretada de la mare, una eminent matemàtica, el senyor Gallart va començar a plantar-hi a finals dels 60 pins d’un viver de Figueres, i des d’aleshores, no ha parat: cedres, baladres, ginestes –que li han desaparegut–, eucaliptus, bambús, iuques, arbres de Judea… també palmeres que l’escarabat morrut ha devorat. I així, fins a 500 varietats. El lloc, certament, desconcerta, perquè no te l’imagines; i no exagero si dic que meravella, tant com l’avi que m’hi ha convidat i que és molt conscient del gran tresor que atresora». 1) Del Web de Barcelona Singular, que en parla del lloc).

Colla fotos del Web de Barcelona Singular

Maria Capdevila Paillarès, primera propietària i creadora del Bosc de Can Gallart, va ser la primera filla del matrimoni format per Joan Capdevila Lacasa, nascut a Barcelona l’ultim terç del segle XIX i Thérèse Oriola i Paillarès, nascuda al poble de Cabestany (França) en 1882, posteriorment en 1914 va néixer la seva germana Enriqueta.

Foto del fons familiar  Capdevila 

El pare de Montserrat era representant de la indústria farmacèutica Bayer, els avis es mostraven  contraris al matrimoni de la seva filla,  per aquest motiu quan ella va ser major d’edat es va casar i se'n van a viure a Barcelona al carrer Còrsega. Quan va néixer però, era tradició que els fills nasquessin en el poble de la mare i la seva es traslladà al poble rossellonès de Cabestany d’on era originària. El pare que estava fent les amèriques per qüestions de feina, i que la volia batejar sota el nom de Montserrat, es va empipar molt quan es va assabentar que el capella francès s’havia negat a posar-li aquest nom perquè era el d’una muntanya i li posà Maria, que és el que oficialment consta arreu però ella, va utilitzar sempre el de Montserrat.

L’escola primària i la secundària la va cursar en el col·legi de las Damas Negras de Barcelona (actualment denominada «Escola del Nen Jesús»), fundada en 1860 per les religioses conegudes com les Dames de Saint Mour, procedents de París, conegudes vulgarment per «les Dames Negres». Aquestes religioses tenien una mentalitat força avançada per l’època, tant en l’aspecte pedagògic com en la seva manera de ser i actuar. Vestien un hàbit de color negre i parlaven francès i castellà, el català no era pas habitual a les escoles aleshores.

Maria va estudiar ciències exactes perquè li agradava i una mica per dur la contra al seu pare que assegurava que les matemàtiques eren cosa d’homes.

Es va llicenciar a la Facultat de Barcelona el 26 de setembre de 1928 amb un brillant expedient en ciències exactes, posteriorment va cursar assignatures del Doctorat en la Universitat Central de Madrid, Aquell mateix any fou nomenada Catedràtica interina de Matemàtiques de l’Institut Nacional de Zafra, Badajoz.

No es pot assegurar amb total certesa que fora la primera dona catedràtica de matemàtiques d’Institut, ja que el mateix any una altra dona la toledana Maria del Carmen Martínez Sancho, va obtenir-ne la càtedra al Ferrol, de la documentació existent al respecte no se’n pot deduir res al respecte.

De Zafra va tornar a Barcelona i seguidament a Madrid, per acabar anant a París a millorar els seus coneixements i posar terra pel mig entre ella i un pretendent resident a Zafra.

Maria va viure a Zafra dos anys que va aprofitar per preparar la seva càtedra de Llengua i Literatura Franceses amb l’objectiu d’anar acostant-se a Barcelona per poder exercir en la seva ciutat. La càtedra va guanyar l’any 1930, essent destinada a Alcoi on sembla ser va conèixer al que desprès seria el seu marit, segons creu el seu fill Josep Maria, atès que el seu pare també ensenyava en aquest institut per l’època.

Referint-se a aquestes oposicions de Francès, el seu fill Josep Maria explica una anècdota bastant sucosa al respecte:

«la meva mare s’indignava molt quan sentia parlar d’Antonio Machado, perquè l’havia tingut en el Tribunal d’oposicions a Catedràtica de Francès donar que el poeta, mentre ella exposava el tema, llegia ostensiblement el diari. A més es veu que li havia tocar «La vida i la obra de La Fontaine» i havia hagut d’exposar un tema molt llibertí dels seus Contes i Antonio Machado al final de la seva exposició li va cridar l’atenció tot dient-li «no eran temas propios para una señorita».

L’any 1933 seguint el seu afany d’anar-se acostant a Barcelona, va guanyar la plaça de professora de matemàtiques de l’Institut de Figueres. Cal destacar-ne que abans durant el curs 1931-32, va executar d’auxiliar en l’assignatura «Astronomia General i y Física del Globo» de la Facultat de Ciencies de la Universitat de Barcelona, va ser, conseqüentment pionera en aconseguir aquesta posició i la segona dona en aconseguir una pensió per ampliar els seus estudis sobre matemàtiques concedida per la Junta para Ampliación de estudios, por O.M. de 4 de julio de 1933, a la fi d’estudiar Teoría de Funciones (en particular la axiomática de los espacios de Hilbert) a França.

El seu fill Josep Maria explica que quan la seva mare va exercir d’auxiliar de càtedra d’Astrononia en la Facultad de Ciencias de la Universidad de Barcelona, es va donar la següent anècdota::

Va voler anar, de fet ho havia de fer, a l’Observatori Fabra del Tibidabo a observar el firmament, però li ho van impedir, segons ella "porque una mujer honrada no se desplaza de noche, ni siquiera acompañada", circumstància que li va impedir emular a un astrònom català del segle XX, Josep Comas i Solà, que va participar en el descobriment del planeta Plutó (2).

La intenció de Maria en sol.licitar la pensió per acabar els seus estudis de Doctorat a París i poder defensar la seva Tesi Doctoral, cosa aquesta que mai no va aconseguir circumstància que a ella sempre li va pesar, entre d’altres motius perquè no podia residir en el Colegio de España de París, reservat en aquella època només als homes. A més el seu pare va morir el 26 de gener de 1931 i la família va quedar al seu càrrec econòmic, va haver de compaginar els seus estudis amb donar classes i s’indignava molt quan sentia dir que la República, que va ser incapaç de permetre a les dones accedir al Colegio de España de París, havia estat progressista.

La permanència de Maria a França es va ampliar, tal com podia llegir-se a la Vanguàrdia de diumenge 17 de març de 1935, plana 12: “a propuesta de la Junta de Ampliación de Estudios, el ministro de Instrucción pública ha concedido una prórroga de un mes y veintiocho días en la pensión que disfruta para ampliar sus estudios en Francia, a la profesora del Instituto de Primera enseñanza de Figueras doña María Capdevila de Oriola”.

El professor francès Gaston Maurice Julia (Sidi Bel Abes, Argelia, 1893 – París, 1978), director de la estància de Maria a París, era aleshores un de los matemàtics més reconeguts. Actualment se’l considera el precursor de la teoria dels fractals, malgrat que ell mai directament els arribés a treballar. El professor Julià, rossellonès com la seva mare, tenia la cara desfigurada a causa d’una bomba de gas mostaça que li va impactar durant la primera Guerra Mundial, anomenada així per l’olor que desprenia, el que el va portar a una mort prematura, motiu pel qual Maria no va poder acabar la seva tesi.

El dia que va esclatar la Guerra Civil Española fou una data especialment dolorosa per a la Maria, d’acord amb el que relata el seu fills Josep Maria:

“El 18 de julio de 1936, la meva àvia i tia de encara estaven vacances de Cabestany i la meva mare, ja catedràtica a Figueres, s’havia quedat a Barcelona preparant unes oposicions per una plaça a Barcelona. Unes explosions que li van semblar que eren petards que anunciaven revetlles properes li van impedir concentrar-se en la seva tasca, així que va sortir a passejar. El primer que van contemplar els seus ulls varen ser les restes momificades dels frares del convent del passeig de Sant Joan que els anarquistes havien desenterrat i afusellat «post morten» i que van deixar recolzats contra la paret del convent.

Se’n anà directe al Consulat Francès, que es va oferir a repatriar-la en un vaixell que sortia i que feia servei entre Barcelona i Portvendres i que va salvar a molts francesos i espanyols d’una mort segura. El Consulat tanmateix va segellar la porta de casa seva acreditant que allà vivien ciutadans francesos però el segell no fou respectat i va córrer la veu que allà es refugiava un capellà, fet totalment cert, el pis fou violat, saquejat i el capellà mort allà mateix mentre intentava fugir per una canonada.

Montserrat es va casar amb José María Gallart Sanz, en la catedral de Logroño, poc abans d’acabar la guerra, el 12 de març de 1939, d’allà varen tornar a Barcelona on es van trobar el seu pis saquejat i amb restes de sang del capellà que allà s’hi havia amagat. Els anarquistes l’havien trobat i en intentar fugir el van matar. No va voler quedar-s’hi i mentre acabaven les obres de la torre d’Horta on la família del pare ja hi tenia terres, obres que van començar abans de la Guerra Civil el 1935 al carrer Dante,17 que aleshores hi comptava amb ben poques cases, (ara li correspon el núm 57 bis), es va traslladar a Cabestany.

Pot semblar estrany que Maria i José Maria farmacèutic aragonès es casessin a Logroño, la raó és que de França va tornar a Espanya per Irún, i es va reincorporar a la docència en matemàtiques a Logroño

Duran la Segona República i la Guerra Civil, exceptuant el període que correspon amb la seva estadia a França, Maria fou professora del Departament de Ciències de la Universitat de Barcelona. Tanmateix però, el sector de l’educació va passar per un procés de depuració molt acusat que va afectar a milers de docents, deixant sense efecte les carreres docents desprès de 1939. Aquesta va ser la causa que la carrera científica de Maria Capdevila quedés interrompuda desprès del conflicte armat.

Tanmateix però en 1940 , recupera la condició de Catedràtica d’Institut, amb plaça a Figueres segons es publicà en el «Boletín Oficial del Estado (BOE nº 61 de 1 de Marzo de 1940, páginas 1530-1533) como catedrática de Instituto de séptima categoría (con un sueldo de 10.600 pesetas).

Maria Capdevila, els últims anys de docència els va donar en el prestigiós Instituto Nacional de Enseñanza Media “Jaime Balmes” (actual I.E.S. “Jaume Balmes”), de Barcelona, en el que es jubilà el 6 de agosto de 1975.

Fotos del fons familiar Capdevila - Gallart

María Capdevila va morir a Barcelona el día 4 d’octubre de 1993.

Actual entrada a la finca i la farmacia que fou de José M. Gallart Sanz

Maria Capdevila que l’actuació decidida de la qual ha permès mantenir, conservar i fer prosperar el Bosc que ara es coneix com «de Can Gallart», d’aspecte anglès, natural i ecològic. Els veïns la recorden i la tenien com una gran persona que a la vegada de ser senzilla tenia un tracte molt afable.

Una responsable d’antiga CIU el 17.11 de 2008, feia una crida a defensar el pulmó verd que representava la finca de Can Gallart pel barri d'Horta-Carmel, i al mateix temps proposava canviar-li el nom pel de Maria Capdevila, antiga propietària de la finca. Els últims anys de la seva vida va ajudar mitjançant aportacions econòmiques a mantenir i conservar el «Bosc de Can Gallart», pel barri d’Horta. La Consellera Maite Fandos, denunciava la possible futura reforma del Carmel i va exigir que s’obrís l’espai als ciutadans, tan mancats en la zona d’espais verds i que se’l bategés amb el nom de «Bosc de Maria Capdevila», matemàtica astrònoma que va exercir de professora en la Facultat de Ciències de la Universitat de Barcelona, una de les primeres dones de ciències dels nostre país.

Como curiositat, cal afegir també que la compañía aèria catalana Catalonian Airlines va batejar el seu Boeing 757-300 amb el nom i cognom de Maria Capdevila i Oriola a la fi d’honorar la seva comunitat de naixement i els estudis d’astronomia que va cursar.

Precisament aquesta faceta d’astrònoma quedà remarcada en el llibre «Catalanes del Segle XX» (Godayol 2006) en la que es considera a Maria Capdevila com «la Hipàtia del Segle XX», el seu amor a les matemàtiques i a l’astronomia.

*Informació extreta principalment del treball Juan Núñez Valdés, María Arroyo Castilleja y María Luisa Rodríguez Arévalo – de la Revista de Investigación ISSN 2174-0410, 1 de abril de 2012

(1) http://www.barcelonasingular.com/horta-guinardo/bosc-can-gallart-horta-pgm-carmel

(2) Josep Comas i Solà (Barcelona, 19 de desenbre de 1868 – 2 de desembre de 1937), fou un astrònom i divulgador científic català, impulsor de l'astronomia moderna a Catalunya. Wikipedia