dissabte, 24 de desembre del 2016

UN LLARGUÍSSIM 1938, primera part


Records de Raquel Piquer Alsina , vida en el barri del Guinardó durant la Guerra Civil.

Raquel Piquer en l'actualitat
(Torreta de l'avinguda Mare de Déu de Montserrat  any 1934,


Recreació C. Martín





Encamellada sobre el seu tricicle i sense creuar el llindar de la porta del menjador, contemplava fascinada a la seva tia Rosina asseguda en el balancí, en davant i en darrera, en davant i en darrera, els ulls grans oberts i sense dir res des de que feia uns dies havia arribat aquell telegrama del Ministerio de la Guerra informant-nos-en que l'Arnau havia mort en l'Hospital de Girona.

No s'aixecava per a res, ni per a menjar, ni per a beure, ni per a fer caca o pipi i la gent gran deia que tampoc dormia, ella això no ho sabia perquè quan la seva mare arribava per la nit la posava al llit.

Tots els amics passaven per allà al menys un cop al dia, al principi dient coses sobre l'Arnau, però tots estaven tan preocupats per la tieta que va arribar un moment que de ell no en parlaven pas, tothom sortia al jardí per parlar d'ella, deien que podia morir-se.

El Doctor Gratacós venia un parell de cops al dia, l'auscultava, li prenia els pols, li mirava els ulls però ella continuava sense moure's, no deia res, sols es balancejava.
Dr. Gratacós metge del barri

Sempre que podia s'escapava per mirar-la però, quan algú dels grans la trobava allà palplantada la tornava a enviar al jardí a jugar amb el seu tricicle, que és única cosa que podia fer aquells dies. Les hores estaven marcades pels veïns quan anaven a les seves cases o al treball i aleshores li donaven de menjar.

Es colava en mig de les cames de les persones grans amb el seu tricicle entre les cames, mentre discutien dempeus en el jardí, escoltant tot el que deien i ells ni s'adonaven, com la seva tia Rosina, però diferent.

Arnau, a poc de celebrar que ella feia quatre anys, ell en feia divuit, entrava en quintes i l'enviaven al front amb la lleva del biberó. Abans d'anar-se'n li havia ensenyat la cançó del seu batalló.



Aunque venga la aviación
Va delante el batallón
De la quinta del biberón.

A mi me gustan los de asalto
Por lo valientes que son
Se reunen tres o cuatro
Para matar un ratón.


En José era de asalto.

Tan sols feia dos mesos deien, no havia tingut pas temps d'entrar en combat ,  havia mort del tifus a Girona.

Composició C. Martín.
I allà estava la seva tia, en el balancí i Arnau darrera seu, amb l'uniforme que li anava gran, se li veia com a través de la boira, es va inclinar sobre la tieta i li va dir:

  • No estiguis trista mare ¿per què estàs trista?, jo estic be, no estigues trista que a mi em fa mal.

Va mirar la seva tia, va deixar de balancejar-se, va parpellejar, va emetre un sospir i posant-se dempeus va mirar el seu rellotge, es va ajustar el davantal que duia posat i se'n va anar cap a la cuina. L'Arnau se n'havia anat, així que abans no la veiessin altra cop, va donar mitja volta i se'n va anar a pedalejar al jardí.

Mirà, entre els veïns estaven en Pasqualet i l'Eduard Señan, sempre junts i que aquells dies tampoc no li feien cas i això que sempre jugaven molt amb ella. L'Eduard ja no tenia perquè anar a la guerra, havia perdut el seu braç esquerre la qual cosa era tota una broma per a ell quan li deien:

  • Quina sort que no hagis perdut el dret!

L'Eduard era esquerrà i es reia de les bones intencions de la gent.

En Pasqualet tampoc no hi havia anat donar que era curt de talla, estava en el Ministeri de la Guerra i era qui intentava treure una partida de defunció del seu pare a la fi que la mare pogués cobrar la pensió de viudedat.


De sobte la cosina Ester que havia entrat a casa en aquell moment va dir alguna cosa i tots van anar entrant, sortien de seguida, de puntes i sense dir res, pujaven l'escala cap el carrer i se n'anaven . El seu oncle Perico i l'Ester es van quedar a dins, així que tot el jardí va quedar per a ella sola i va decidir fer pastetes de fang.


Al menys tenia les seves nines retallables, li agradava molt la Betty Boo, més que no pas la Shirley Temple i les casetes retallables a les que només havia de doblegar per a enganxar-les i de tant en tant l'Ester que sempre necessitava collars i polseres noves, li deixava la seva caixa de lluentons, conques de vidre, fusta i atzabeja, a la fi li en fes de noves, deia que li agradaven molt, era divertit combinar les formes i els colors i no entenia perquè s'admiraven tant del que feia, però callava donat que d'aquesta manera la deixaven fer i si hagués dit alguna cosa vet a saber que hagués passat, hom no es pot refiar de les persones grans.

Però de tant en tant l'Ester es cansava d'ella i la duia a l'escola de la plaça Catalana (Apel·les Mestres, els locals del convent*). Allà s'avorria molt, doncs no hi havia nenes de la seva edat (cinc anys) totes estaven en les seves classes aprenent coses i quan les mestres no sabien que fer amb ella, li deien que sortís al balcó per veure passar a la gent i per aquell carrer ( Valls avui dia Llobet i Vall-llossera), no hi passava mai ningú. Així que de tant en tant li donava un disgust a l'Ester dient-li que no hi volia anar, com aquell dia que repartien xocolata i ella es va negar a anar-hi. l'Ester estava desesperada, volia la xocolata i no va haver manera humana de convèncer-la, i d'aquesta manera igual s'adonava que allà s'ho passava malament, l'Ester però era una beneita, va decidir que la meva enrabiada era una cosa de nena mimada.

Raquel Piquer . foto escola Apel.·les Mestres. Fons Piquer

Amb l'Arnau era diferent, es divertien com bojos, l'asseia sobre el manillar de la seva bicicleta i feien llargues i perilloses carreres, jugaven a indis, als dos els hi agradaven els indis i per les nits desprès de sopar, ell s'asseia al piano i tocava i cantava jazz en anglès, com en les pel·lícules, ella es feia un cabdell en el balancí i mentre tocava l'Arnau es girava cap on ella estava cantant-li no tan sols el que a ell li agradava sinó el que ella li demanava perquè eren les seves predilectes i així es quedava dormida i sabia que era ell qui la duia en braços i la colgava sobre el seu llit.


Raquel Piquer Alsina i els seus pares i amics,
en la seva casa del carrer Fresser sa. Fons Piquer.


Era millor que el seu pare, al que li deien Paco, perquè així el nomenava la seva mare. El seu pare també jugava amb ella però es notava que no es divertia, la feia jugar però en realitat estava absent, mai no estava amb ella, mai no el sentia a prop, com aquell dia de l'oca de cartró.

L'oca era la seva joguina favorita a casa dels avis, a on anaven tots els diumenges a menjar, l'oca estava sobre una fusta amb rodes i se la feia córrer tirant d'un cordill. A l'oca se li havia fet un forat just a prop de la fusta i dins s'ha fet un niu de escarbats, i així que ella la feia córrer sobre l'empedrat del carrer Sant Vicenç i mentre corria amb l'oca, els escarbats esverats anaven sortint sobre la marxa i un dia el pare ho va veure, primer va intentar buidar l'oca, però hi havia un munt d'escarbats, va asseure-la sobre els seus genolls i li va dir que escarbats eren dolents i que duien moltes malalties, que .... era millor cremar l'oca ja que de segur estava plena d'ous i mai no aconseguirien que no en quedés cap de viu, ella es va deixar convèncer, van fer un foc en mig del carrer i van cremar l'oca.

Paco Piquer, el pare
Però el seu pare, el seu pare no es va adonar que feia veure que n'estava d'acord, com tampoc es va adonar que el que era divertit de veritat de l'oca eren els escarbats, com persona gran que era es va quedar molt satisfet pensant que havia guanyat, així que tampoc s'adonà de la poca gràcia que li feia veure que mentre l'oca cremava saltaven els escarbats que quedaven socarrimats pel foc.

Però l'Arnau i el seu pare se'n van anar a la guerra i cap dels dos no va tornar.

No sabia que havia passat amb el seu pare, desaparegut li havia dit el seu oncle Ricard, només sabia que quan se li va acabar el permís i la mare per la nit va sortir a acomiadar-lo al replà de l'escala, sota aquella bombeta grogosa i ella mig amagada darrera les faldilles de la seva mare, també va sortir la veïna del costat a dir-li adéu i quan va sentir que la porta del carrer es tancava, la seva mare va dir,


- No sé Pepita, tinc el pressentiment que no el tornaré a veure. I desgraciadament així va ser.






















La meva mare havia de treballar, la seva tia Rosina amb l'Arnau mort, en Carles que havia perdut una cama i dos fills petits, ja tenia prou feina pobre. L'Ester es preocupava d'ella a estones i la seva mare no la volia deixar a casa dels avis perquè el carrer Sant Vicenç (al Raval) era una zona perillosa per culpa dels bombardeigs. Així fou que el seu oncle Nilo que pertanyia a la Junta de la Santa Infància, dels suïssos, va trobar una plaça per a la nena en una colònia permanent a Sant Llorenç de Munt.

Rquel  Alsina, la mare
Tothom estava molt preocupat perquè mai s'havia separat de la família i només tenia quatre anys, seria la més petita els altres nanos tenien entre vuit i deu anys, les mestres van dir que se n'ocuparien personalment però, tots temien que plorés, que no s'adaptés pas, de que els fes la vida impossible vaja, però ella amb tot el que passava al seu voltant sabia que havia de ser així i no s'amoïnava pas.

Asseguda al costat de la finestreta veia a la seva mare esperant que arranqués l'autobús per dir-li adéu, però un senyor que tenia assegut al seu darrera i que acompanyava a la seva filla va començar-li a parlar, així quan es va adonar l'autobús ja havia arrancat.

El viatge va ser molt emocionant, li agradava mirar els camps, el arbres, els pobles per on passaven però el que més li va agradar, va ser l'últim tram quan ja pujaven la muntanya. L'autobús era quasi més gran que el camí i les rodes del costat de la seva finestreta feien l'efecte que volaven per sobre del barranc en comptes de tocar terra.

Quan van arribar hi havia un embolic enorme, la casa era gran com un castell i tothom maldava per aconseguir el llit que els havien assignat, amb els llençols i les mantes sobre el braç. A ella li havien dit que no es mogués pas del saló on havien encès una gran xemeneia, també hi eren allà els pares que havien pogut acompanyar als seus fills, les monitores anaven d'un lloc a un altre i el soroll anava en augment. Es va dedicar a explorar, explorar era un dels seus jocs predilectes amb l'Arnau, va trobar un piano, era un piano estrany, tenia un forat al mig i dintre es veia un cilindre ple de pues, una de les monitores que passaven li va preguntar si el volia escoltar i va prémer un botó. El cilindre va començar a rodar, les tecles pujaven i baixaven soles i sonava la música sense que ningú no la toqués.

D'aquesta manera es va poder distreure fins que els pares se'n van anar i els nens van ser portats a un menjador enorme que també tenia una xemeneia encesa. Els van dir que per ser el primer dia soparien d'hora i s'anirien al llit aviat donat que tothom estava molt cansat del viatge, de tota manera la casa no disposava de llum elèctrica i quan es feia de nit es podien veure pel foc i les espelmes que s'encenien. Només hi havia llarguíssimes taules i s'asseien en bancs, ningú no els va dir on s'havien de seure i cadascú ho va fer on va voler i ella com era tan petita sempre cabia en qualsevol forat que quedava entre dos dels nens.

Colònies durant la Guerra Civil

Quasi no li parlaven perquè la consideraven massa petita però no li importava pas, havia un munt de coses noves que mirar, aquella casa era com un castell de conte, tot tan gran i sense quasi llum i molta gent a la que observar, els nens i les nenes, les monitores i el director, ja havia escollit un parell de nenes que li van semblar interessants i amb les que podia fer amistat, se les va enginyar per encabir-se entre les dues a l'hora de sopar, ja van protestar ja per haver-les separat però sabia que al final es farien amigues.

I va arribar l'hora d'anar a dormir, ja li havien assignat el lloc, al final una de les monitores la va agafar i li va dir que com era la més petita en lloc de dormir en la sala on dormien totes, li havien donat una habitació per a ella tota sola, la seva mare els havia dit que a casa seva tenia la seva pròpia cambra, a la llum de l'espelma tot prenia una grandària especial, com la resta de la casa. El llit era enorme amb baldaquí que estava en mig de l'habitació, la monitora li va deixar un orinal en un racó i li va preguntar si dormia amb la llum encesa i ella va respondre que no, així que deixà la porta mig oberta a través de la qual es filtrava la llum dels llantions d'un dels dormitoris comuns, la va acotxar i es va endur l'espelma

El llit era tou i s'estava bé però no podia dormir, eren moltes les emocions i a més estava acostumada a que li cantessin alguna cosa mentre s'adormia, però es va estar quieta, escoltant les veus baixes dels infants del dormitori comú. Mica a mica les veus es van anar apagant i sentia respirar als que dormien.

Desprès del que li va assemblar molta estona, tenia ganes d'anar a fer pipí i amb la llum que entrava per la porta va anar fins el racó on estava l'orinal però en voler tornar al llit es va desorientar en adonar-se que no veia res de res, la llum estava a les seves espatlles, no podia resseguir la paret donat que el llit estava en mig de l'habitació, ho va intentar un munt de vegades, movent-se en l'obscuritat amb els braços i les mans cap endavant, però no trobava pas el llit.

Els peus se li estaven quedant freds, tota ella ja estava plena de fred, així que es va girar cap a la llum que era la porta i va sortir esperant trobar alguna monitora que l'acompanyés fins el llit Va creuar fileres de llits on dormien la resta de nens i nenes fins que la veu d'una de les nenes que pensava que podia ser amiga seva, li va preguntar en veu baixa cap on anava, i ella també li va respondre en veu baixa que buscava la monitora i la nena en veu baixa va començar a cridar – Senyoreta, senyoreta!

A la fi la van tornar al llit i al dia següent van decidir fer-li un lloc en el dormitori comú. I així van anar passant els dies . Els diumenges pujava la seva mare a visitar-la i tenia un munt de coses per exlicar-li , sobre les excursions, les plantes i pedres que recollien, les altres nenes i nens, el piano que sonava sol, els dibuixos que feia. A vegades pujava en Pasqualet o algun Caldentey, Señan i tanmateix en Rius.

El que no explicava a la seva mare és que la sopa de la nit estava plena de bitxos negres cuits i que per aquesta raó no seia mai en el mateix lloc a la taula, perquè no se la menjava i dissimuladament cullerada a cullerada la llençava sota la taula , no entenia pas com els altres no veien aquells bitxos tan negres entre la sopa de galets tan blanca. Tampoc no li explicava que desprès de sopar el director els explicava llarguíssims i avorrits contes, sempre els mateixos i que tothom acabava a quatre potes darrera el director tot dient beee, beee i que quan ella arribava a un racó de la xemeneia que quedava a les fosques, s'escorria ràpidament i s'amagava allà fins que el joc finalitzava.

Ni tampoc li va explicar que anava restrenyida la posaven asseguda sobre l'orinal ple d'aigua calenta a un extrem de la comuna, on hi havia una finestra sense vidres i on feia molt fred; però a ella no li importava pas, li deixaven joguines a la fi que s'entretingués i a més des de la finestra es veia La Mola amb els seus arbres i ocells. I així va seguir fins que un dia va agafar febre i se li van inflar els peus que ni les sabatilles de les senyoretes li anaven bé.

No havia telèfon, van haver de baixar al poble a la fi de trucar un metge que va arribar per set la nit. Era una metgessa de nom Vidal Bordas, va pujar en un enorme Hispano-Suissa que conduïa un xofer. Va dir que estava molt malament, febres reumàtiques així que la van embolicar amb una manta i la van traslladar dins del cotxe, amb febre, el calor del cotxe i poc enllumenat, l'obscuritat de fora , aquell vidre que podia córrer i que ens separava del xofer, va ser un viatge agradable fins l'hospital infantil de l'escola dels espies, suposo que hi havia una escola d'espies en alguna torre del costat . Sense telèfons ningú no va avisar a la seva mare del trasllat, així que quan va pujar a Sant Llorenç de Munt, com cada diumenge i es va trobar amb que la nena no estava allà.


Seguirà.....














Notes de Raquel Piquer, i reculls dels seus records, traduït al català per Carme Martín. Foto del grup de la família Piquer-Alsina, Fons de Raquel Piquer

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada