JOSEP MARIA VALLS I VICENS - un dels primers estiuejants de luxe del Guinardó.

Una de les poques imatges de J.M. Valls 

Investigar sobre la història de la Torre dels Pardals situada en el barri de muntanya de Sant Martí de Provençals, del que desprès seria el barri del Guinardó, va obrir-me la possibilitat de conèixer la vida d'un dels seus antics propietaris més il·lustres, la família Valls, una saga plena de escriptors, pintors, músics, polítics catalanistes, protectors de les arts , membres de l'església catòlica i fins i tot relacionada amb antics jugadors de futbol del FC Barcelona incloent-hi i tot els creadors de l'escut primigeni i l'autor de la música del seu actual himne del club.

Josep Maria Valls i Vicens va néixer a Barcelona en 1854, fill del banquer Magí Valls, va estudiar per advocat , carrera a la que es volia dedicar compaginant-la amb la d'escriptor donat que era un gran amant de la literatura.

Per imperatiu familiar va haver d'abandonar part dels seus somnis, el seu pare quan en Josep Maria li va comunicar cap a on volia conduir la seva vida, li va etzibar que pensava que era millor “plantar una vinya nova o cultivar la ja plantada?. I així fou quan Josep Maria Valls, que sentia un gran respecte pel seu pare, va seguir amb el negoci bancari familiar FILLS DE MAGI VALLS, ajudat pel seu germà Agustí, també un bon escriptor i gran amant de les arts. 

Es va casar amb Manuela Martí amb la que va tenir vuit fills, alguns dels quals no va arribar a l'edat adulta. Manuela va morir molt jove a l'edat de 42 anys, la mateixa edat que tenia Josep Maria, n'estava molt enamorat i va ser un enorme cop emocional del que mai no es va refer del tot, no es va tornar a casar i es dedicar de ple als seus fills, al seu negoci i a la literatura.

Vivien en un gran pis prop de la plaça Urquinaona i era propietari d'una gran torre coneguda amb el nom de Torre del Roser a la Pla d'Urgell d'on era originaria la família Valls i on estiuejava tota la família però, com aquesta finca estava a una distància més que considerable per l'època de Barcelona, a més, va decidir comprar-ne una altra a les afores de Barcelona, coneguda amb el nom de la Torre dels Pardals, a la fi que els seus fills poguessin respirar aires sans tots el caps de setmana que hi poguessin anar.

Torre familiar del Roser al Pla d'Urgell

                                                                
La Torre dels Pardals va ser comprada per Josep Maria Valls a finals dels segle XIX; era una masia medieval que va fer restaurar conservant el seu aire de fortalesa medieval.

Foto de finals del segle XIX abans de la primera restauració de la masia duta a terme per Josep Maria Valls

Sobre la Torre dels Pardals escriu un del seus nets, en Romà Comamala i Valls, fill d'una filla d'en Josep Maria Valls, na Montserrat Valls Martí, en el seu llibre de memòries "El perfil d'una flama":

Gran senyor per naturalesa Josep Maria Valls, s'envoltà d'objectes d'art, no pas per vanitat d'exhibir-los, sinó per necessitat temperamental. Al contrari de molts burgesos de l'època, no li atreia el modernisme i es va dedicar a reunir obres d'en Vayreda, Urgell, Llimona, Brull, etc. Va aconseguir una bona col·lecció que va repartir entre la seva casa de Barcelona, La Torre dels Pardals i la Torre del Roser. Com ja s'ha indicat més amunt, en les seves estones lliures li agradava escriure i ho feia sota el pseudònim de Josep M. Bosch i Gelabert.

Dibuix de Nolasc Valls i Martí 

La torre restaurada per Josep M. Valls

La Torre dels Pardals va ser restaurada l'imprescindible perquè la família pogués viure amb una certa comoditat, sense treure-li l'estil de masia medieval amb una gran torre de vigilància on en Josep Maria Valls plantava la bandera catalana en les festes assenyalades, Durant anys, la família hi anava a passar temporades i a la seva capella s'hi casaren alguns dels seus fills.

Aprofitant les estades a la Torre dels Pardals, que aleshores quedava allunyada de la ciutat, rebien visites de les seves amistats i dels seus fills, entre elles les del poeta Josep Carner, l'Emili Vallès el Doctor Torras i Bages i d'altres. Un dels altres fills, en Pere Nolasc (1), pintor, ha deixat alguns apunts de com era la Torre dels Pardals en l'època. , com la reproduïda més amunt

Es dona la circumstància que la filla petita del sr. Valls, Montserrat Vall i Martí, anys desprès, estava promesa amb un dels germans Comamala, un dels primers jugador importants que va tenir el Futbol Club Barcelona, en realitat eren dos els germans els que hi jugaven.

Com era el Guinardó de l'època, al fons la Torre dels Pardals
 a les primeries del segle XX

Entre 1901 - 1905 aquest equip va jugar al camp de Can Sabadell al camí antic d'Horta, aprofitant que el tramvia elèctric ja arribava fins a Horta el club va estimar que podia ser un bon lloc per jugar-hi.

Arseni Comamala gendre
de J.M. Valls 

Romà Comamala, un dels nets de Josep Maria Valls, en la seva biografia explica que el seu pare Arseni Comamala va ser un dels germans Comamala que van jugar en el Barcelona de l'època Joan Gamper, bon amic del seu pare malgrat tenir 15 anys més, era un tipus xocant sobretot perquè aleshores anava en pantalons curts. 

Un oncle del sr. Gamper tenia una torre prop de la Torre dels Pardals i és molt possible que, aquesta fos la raó per la qual el segon camp on va jugar el Barça, Can Casanovas, estigués situat a dalt del barri del Guinardó i el tercer a Can Sabadell, més o menys en el mateix territori, però en la part baixa, donant a la Carretera d'Horta.

Tornant a l'avi Valls, cal dir que com empresari va formar part de la Cambra de Comerç de Barcelona. Josep Maria Valls tenia inquietuds culturals i polítiques lligades amb la Renaixença i l'esclat del catalanisme polític. Fou gran amic d'Àngel Guimerà i de Mossèn Cinto - a qui va donar acollida en moments difícils - 

Josep Maria Valls va ser un home polifacètic , un intel·lectual que va escriure poesia i novel·la dramàtica i es va dedicar també a sociologia i pedagogia. La seva faceta com a escriptor es desenvolupà sota el pseudònim de Josep Maria Bosch i Gelabert, construït en base dels segons cognoms dels seus pares.

Relació d'alguns dels seus llibres:

Novel·les

Mes memòries (1882), L'exemple (1885), Guideta (1887), Lo segador (1892), 

Drames

Maria de Montpeller (1893), La vida moderna (1893), Lo missatge d'un cabdill (1895), 

Poesia

Records i llàgrimes (1897)

Assaig

Articles crítics sobre algunes costums catalanes (1883) 

Manuscrit de Josep Maria Valls i Vicens 

Segons escriu Giovanni C. Cattini, en el seu estudi sobre “Literatura i política catalanista: Josep Maria Valls i Vicens als inicis de la Restauració, publicat per la Universitat de Barcelona. Facultat de Geografia i Història. Departament d'Història Contemporània

.....la figura de Josep Maria Valls com a escriptor romàntic s’ha relegat a l’oblit, és per la no destacada qualitat de les seves obres: de manera encertada Artur Masriera, que havia estat amic del dos germans Valls i Vicens des de la primera joventut, podia afirmar, en fer-ne la biografia a La Vanguardia, que «su producción fue extensa y copiosa, tan extensa y copiosa como... totalmente olvidada», i si això passava, es devia al fet que Josep Maria Valls s’havia equivocat de segle a l’hora de néixer, enamorant-se d’una manera d’escriure massa pretensiosa....

Com fill d'una determinada època i classe social era un gran defensor de les tradicións, la religió i la família, amb les paraules del mateix Masriera, gran amic d'ell: «Bebió en unas fuentes y se enamoró de unos moldes, no diremos gastados ni convencionales, sino defectuosos, por pertenecer a la categoría de aquellos resortes que [...] producen la obra, equilibrada y correcta a la vez, pero aquejada del connotado fatal de la vulgaridad ó del adocenamiento». Malgrat això, cal subratllar la importància d’aquell corrent de novel·listes que tenen en comú un idèntic ascendent idealista i conservador

Valls a més desenvolupà un destacat paper al món de les finances; fou un membre d’aquell sector catalanista aplegat al voltant de l’empresa editorial La Renaixensa i acabà els seus dies com a regidor de la Lliga Regionalista a l’Ajuntament de Barcelona.

Quan es va commemorar el centenari de la seva mort el seu fill Magí Valls va escriure sobre el despertar polític del seu pare :

«Quan[Josep Maria Valls i Vicens] ja tenia 14 anys, era el 1868, va sentir-se revolucionari. Era en els dies de la Gloriosa. La Gloriosa és el nom que va donar-se a la Revolució de Setembre que va destronar la reina Isabel II. El cop d’Estat que van dar a Cadis els generals Prim, Serrano i Topete, va recórrer Espanya com un reguer de pólvora i Barcelona, sempre disposta a les revolucions, no podia pas quedar indiferent a la revolta. El crit de la revolució era el de “abajo la raza espúrea de los Borbones”. Aquest crit no deixà de fer el seu efecte en l’ànima encara infantil del nostre Pare. Els jocs de cartes que per aquell temps s’usaven, representaven l’as d’oros amb el bust de la reina Isabel. El meu Pare, inculcat d’aquell crit revolucionari, sortí a la galeria de la seva casa del carrer de Sant Pau, amb l’as d’oros a una mà i un llumí encès a l’altra, disposat a fer un acte de fe amb la reina destronada. Així que anava a llançar el crit popular i a calar foc a la carta, una oportuna clatellada de la seva mare el féu entrar al pis i li va fer passar les ganes de sentir-se revolucionari»

Després el pensament polític de Josep Maria Valls es vertebra dins unes coordenades profundament catalanes, orientades a la recuperació i normativització de la cultura del país. En aquest marc, no és gens estrany que el trobem també involucrat en la difusió de l’associacionisme excursionista, perquè aquest moviment, des dels seus inicis, es plantejà estudiar tots els elements identitaris de Catalunya (geològics, històrics, folklòrics, artístics, etc (Giovanni C. Cattini)

Josep Maria Valls va morir relativament jove a l'edat de 53 anys, deixant els seus fills orfes, alguns d'ells encara molt joves.

Porta sepulcral en el cementiri de Montjuïc 

“Una nit de juny de 1907 (relata Romà Comamala), de retorn d'una sessió en la que havia discutit amb molta vehemència, en passar a donar el petó quotidià als fills adormits, caigué ja exànime sobre la gran de les dues noies. El seu cos fou amortallar amb la senyera catalana, com havia disposat. L'enterrament fou un d'aquells amb el “tot Barcelona” desfilant als acords de la Banda Municipal. La Gran Porta sepulcral de bronze projectada per en Domènech i Muntaner s'obria de bell nou a fi que els cossos dels dos esposos ornessin a unir-se”. Escrit extret del llibre de memòries del seu net Romà Comamala “El perfil d'una flama”

Josep Maria Valls va morir en 1907, sobre la seva caixa lluïa, seguint el seu desig, la senyera que va onejar en la Torre dels Pardals i que la família encara conserva.

Gran patriota li va saber molt greu no poder escriure en català un document tan personal i íntim com el seu testament i així en va deixar testimoni en el cos aquest document.

A conseqüència de la setmana tràgica molts convents foren cremats, en Manuel Valls Martí, hereu dels Valls oferí la Torre dels Pardals a la comunitat de monges de Valldonzella desprès que el seu convent fou incendiat en 1909. Allà hi visqueren i algunes tanmateix hi moriren, fins l'acabament del nou monestir que passats uns anys es van construir al peu del Tibidabo.

Fou el propi Manuel Valls qui vengué la Torre dels Pardals en 1915 a Joan Roig i Mallofré farinaire de Reus, qui la comprà amb l'intent de rehabilitar-la. 

Desprès d'algunes reformes, sota la direcció de l'arquitecte Joan Rubió i Bellbé, es dona major volada al projecte i es converteix en la torre modernista que podem contemplar en algunes fotos de l'època i que va guanyar el premi a la millor casa senyorial de l'any 1918, concedit per l'Ajuntament de Barcelona.

La Torre dels Pardals convertida ja en torre modernista 

Entrada principal de la Torre dels Pardals el 1918

El Destí té sovint aquestes coses, finalment la masia austera i senyorial es va convertirt en una torre modernista, gènere que curiosament no era gens del gust de l'antic propietari amant de les tradicions i l'austeritat..

Seguidament relacionem alguns dels descendents de Josep Maria Valls Vicens, que d'una manera o altre han deixat petjada en la nostra història més recent vinculats amb la família Valls:

• Agustí Valls i Vicens, germà de Josep Maria Valls, Amic de Torras i Bages, fou soci fundador de la Lliga Espiritual de la Mare de Déu de Montserrat i del Cercle Artístic de Sant Lluc. Col·laborà a La Renaixença i participà en els Jocs Florals de Barcelona. Publicà el recull poètic Flors lul·lianes (1918), basat en el Llibre d’Amic e Amat . Un poema patriòtic seu sobre Rafael Casanova llegit en una vetllada dedicada a Rubió i Ors fou el probable origen del després tradicional homenatge de l’Onze de Setembre. 

• Carles Comamala, jugador del Barcelona, i germà del gendre del sr. Valls, va ser la persona que va dibuixar el primer escut que el Barça va tenir. 

• Manuel Valls Gorina, net del sr. Valls (per a la família en Nani) músicoleg i compositor, va ser el compositor de la música de l'actual himne del Barcelona. Anècdotes a part, Manuel Valls, havia col:laborat amb en Salvador Espriu en diverses ocasions , ja en 1954 posà música als dotze poemes de “Cançons de la Roda del Temps” de Salvador Espriu, una obra per a conjunt instrumental i mezzosoprano que cantaran Concepció Badia i Anna Ricci. 

• Romà Comamala, net del sr. Valls, escriptor i monjo del Monestir de Poblet, autor del llibre “El perfil d'una flama”, primera part de la seva autobiografia. 

Magí Valls Martí, fill del sr. Valls, escriptor i periodista, fundador del diari El Matí, gran catalanista i una persona molt creient i vinculada amb l'església que va fixar la seva residència al barri d'Horta. 

Magí Valls Martí i la seva dona Carme Subirà

• Xavier Valls i Subirà, net del sr. Valls, pintor de renom, es va traslladar a viure a Paris on va desenvolupar la seva carrera. 

• Manuel Valls Galfetti, besnet del sr. Valls, va ser Primer Ministre de França i actualment aspira a ser alcalde de Barcelona.

(1)Pere Nolasc Valls i Martí, nascut a Barcelona l´any 1888. Fundador l´any 1926 de l´acadèmia Valls de pintura de Barcelona amb alumnes com; Antoni Tapies, Modest Cuixart, Oriol Martí Valls, etc. 

Fonts informatives: El perfil d'una flama, llibre autobiogràfic de Romà Comamala i Valls.

Giovanni C. Cattini, estudi sobre “Literatura i política catalanista: Josep Maria Valls i Vicens als inicis de la Restauració, publicat per la Universitat de Barcelona. Facultat de Geografia i Història. Departament d'Història Contemporània