ATENEU D'HORTA

Edifici de l'Ateneu anys 70

Dora Serra en el seu llibre Vall d'Horta, inclou un apartat on parla de totes les entitats del barri, entre les que destacarem l'Ateneu d'Horta. L'Ateneu Hortenc té seu al C. Pere Pau, 8-10.

L'ateneu d'Horta va ser fundat per un grup de veïns que el trobaven al cafè de Can Balada en 1863 i és l'entitat més antiga de Barcelona amb activitats continuades. La inscripció en el govern civil no es fa fins 1868, essent la primera entitat d'aquest tipus que s'hi inscriu

El primer local social va estar ubicat en una planta baixa de la plaça Major (Santes Creus). El primer president fou el senyor Manel Bartomeu i Rovira que va fer un reglament o estatuts que van ser aprovats pels socis en 1873 i signats oficialment en 1877, el primer nom que va rebre l'entitat va ser Círculo Hortense.

Primer edifici de l'Ateneu

L'edifici en l'actualidad (C. T

Estatut de l'Ateneu

Un dels articles dels estatuts diu "Es crea aquest circul per fomentar l'ensenyament, proporcionar jocs d'esbarjo i facilitar al socis els mitjans per instruir-se en lectura, escriptura, gramàtica, matemàtiques, funcions teatrals, cants, etc". Cal recordar que en l'època era molt poca la gent que sabia llegir i escriure i existia una necessitat real d'ajudar al veïnat treballador a assolir aquests coneixements bàsics.

1921. Canvia de nom per passar a dir-se  "Ateneu obrer hortense"  per a entrar a ser-ne soci s'havien de tenir 15 anys i ésser obrer, és a dir viure d'un salari.

1924. Es trasllada al carrer Major (C. Horta), el local es queda petit molt aviat i compren el local del carrer Pere Pau.

1925 i 1926 . Compren el local de la Fraternitat Republicana, al carrer Pere Pau, centre republicà Lerrouxista.

1926. Es traslladen a la part de dalt del cinema Unió. L'Ateneu recollirà el món dels treballadors del poble d'Horta i allà es faran les seves festes populars, envelat, ball, etc.

Edifici del Cine Unión

1935, L'edifi del C. Pere Pau es reforma en 1935 i s'hi traslladen.

1939 .  L'entitat passa per un moment molt delicat, la guerra civil feia poc que s'havia acabat i es va trobar un bandera republicana en el local, amb tot amb els que això representava pel bàndol nacional, restà clausurat durant 3 anys. Desprès de la Guera civil hagué de canviar l'adjectiu "obrer" per "cultural",  i l'entitat es va convertir en  Ateneo Cultural Hortense".

1942. S'anomena una nova junta que deixa constància de la seva "adhessión al Movimiento Nacional" i torna a canviar el nom pel de Ateneo Cultural Hortense, actualment el seu nom és "Ateneu Hortenc".

1997. L'Ajuntament de Barcelona li concedeix la medalla d'or de la Ciutat de Barcelona.

2002 . La Generalitat de Catalunya el 18 de desembre d'aquest any li atorga la Creu de Sant Jordi.

2011 . Horta-Guinardó estrena la nova paret mitgera de l'Ateneu Hortenc. La mitgera de l'Ateneu incorpora l'acrònim d'aquesta institució cultural amb lletres i relleus. 

L'Ateneu ha estar sempre molt vinculat amb la vida cultural del barri.  En la dècada dels 50 els balls de l'envelat i de maig florit eren tot un aconteixement social en l'època.

 S'organitzen tota mena d'activitats lúdiques com,  campionats d'escacs, gimnàstica,  i balls de saló. grup de , gimnàstica i balls de saló entre d'altres.


Testimoniatges:

Pepita Ventura "L'Ateneu i el Foment feien l'envelat a la riera. Però quan van treure les barraques (del mercat) de la plaça Eivissa i abans de fer els jardinets, l'Ateneu hi va fer l'envelat".

Isabel Arañó "La festa d'Horta s'acostumava a fer a la riera, avui carrer Tajo, on es feien els envelats, cap a la banda d'on hi ha el mercat. El ball de Maig era una festa en la que les noies es vestien de llarg i els nois havien d'anar vestits de societat. S'adornava la sala amb flors i dues noies més destacades, amb el seu vestit llarg i uns cistellets, on diuen flors blanques, les anaven donant als nois  a mesura que anaven entrant. Es feia a L'Ateneu i també al Foment i a la Cooperativa". "HISTÒRIES D'HORTA Mingo Borràs".

L'ATENEU EN L'ACTUALITAT

Reproducció de l'article publicat al Bloc EL PARCIAL D'HORTA de 23.4.2010, link El parcial

L’Ateneu Hortenc -fundat el 1865- no passa pel seu millor moment. No és un problema puntual, sinó més aviat estructural i no afecta només al d’Horta, sinó a tots els ateneus. Així ho afirma almenys la Junta de Govern (a la foto). Tot i això, a jutjar per la gentada que s’hi aplega al bar del local i el consegüent xivarri, ningú no afirmaria amb contundència que la situació de l’Ateneu “no és gaire clara” –tal com informa el president, Enric Ferrer-. Però les xifres parlen. Fa uns 20 anys, el centre cultural comptava amb 700 o 800 associats, a hores d’ara amb uns 250.

La davallada de socis té una explicació senzilla, segons la Junta de Govern: “Els ateneus tenien vida quan era semipoble, la gent no tenia res”. “Ara el jovent se’n va a esquiar”, assevera el president (a la foto, al centre de la fila de sota). “Els ateneus eren una prolongació de les cases; després de les festes de les cases es venia aquí”, rebla.

Ferrer ho té clar. Segons afirma, la solució passa per atreure jovent. La majoria de socis són grans. Hi ha canalla (fills o néts), però no és la tònica habitual, tot i que just ara ha entrat una colla jove de teatre d’entre 25 i 30 persones. Per pal•liar l’absència de joves, “ensenyem escacs, hem fet propaganda per les escoles i ve canalla”, explica un dels vocals de la Junta, Joan Mercader, i hi afegeix que pel mateix motiu van posar “un billar” i “es fan els Pastorets”.

Els demano si han pensat a introduir ordinadors i internet a l’Ateneu. Ferrer respon que no s’ho han plantejat perquè ja hi ha d’altres indrets amb ordinadors, com la biblioteca Can Mariner, i perquè “no hi ha diners”. L’Ateneu es finança amb les quotes dels socis (40 euros l’any) i amb subvencions públiques. La Junta denuncia les retallades de les subvencions (l’últim cop del 50% per part de la Generalitat, concreten). “La de l’any passat encara no l’hem cobrada”, es queixa el president [vaig parlar amb ells a principis de mes].

¿Què es pot fer a l’Ateneu? Hi ha sessions d’escacs, balls, sevillanes, gimnàstica, conferències, festes (cagar el tió, carnestoltes, revetlles de Sant Joan, Cap d’Any...) i es programen excursions. El bar és el local on fer-la petar, jugar la partida de dòmino o mirar revistes. Al cap i a la fi, és un bar com d’altres però amb la singularitat de ser o voler ser “una prolongació de les cases”.

Un cop d’ull a les instal•lacions

En el vídeo de més a baix es pot fer una ullada a les instal•lacions de l’Ateneu. “Un edifici catalogat”, apunta Ferrer, “que no el poden tirar al terra”. Tot i que és una construcció antiga, compleix –assegura el vicepresident, Ferran Isern (a la foto, a l’esquerra de la fila de sota)- la normativa en seguretat: “Tenim sortida d’emergència, instal•lació elèctrica nova...” A la planta de dalt de l’edifici hi ha una sala espaiosa i moderna que s’usa per fer la gimnàstica i ballar.

“L’Ateneu Hortenc és l’entitat més antiga de Barcelona”, s’afirma en un full informatiu del centre cultural. Té la medalla d’Honor de Barcelona i la Creu de Sant Jordi. A punt de fer els 150 anys d’història, l’Ateneu es troba en situació incerta. Després de parlar amb la Junta per fer aquesta peça, el president va decidir estudiar la viabilitat d’endinsar-se en el món de les noves tecnologies com a forma d’atreure més joves. Seguirem des d’El Parcial l’evolució d’aquesta possibilitat.

• Fonts informatives: Recull d'un HISTÒRIES D'HORTA Mingo Borras, EL QUE ÉS I HA ESTAT HORTA Desideri Díez, VALL D'HORTA Dora serra. El Parcial

EL TURÓ DE LA PEIRA (EL MONTADELL)

En verd intens el que queda del turó, en verd clar el turó en la seva extensió a finals del segle XIX

El turó de la Peira a finals del segle XIX era conegut com el Montadell i el seu perímetre era molt més ampli del que ens pot semblar contemplat des del Google. La seva alçada sobre el nivell del mar 133 metres.

Tant el turo de la Peira com els turons del voltant, fins fa pocs segles eren plens d'arbres i de frondosa vegetació, els de la serralada del Collserola a més amb caça abundant, però l'acció de l'home els ha despullats fins a convertir-los en terrenys urbanitzats envaïts pels habitatges o zones quasi ermes.

Al fons a l'esquerra, el Turó de la Peira vist
 des de la Plaça Eivissa, principis segle XX

El turó a principis del segle XX. Foto Flaquer 1917

En primer terme, vinyes del turó principis segle XX

Can Sabastida, al Fons el Turó de la Peira

El Turó de la Peira en 1956

Les Cases barates d'Horta no s'havien construït (anys 20) ni tampoc la barriada del Turó de la Peira (anys cinquanta), al seu voltant només havia que masies i petits conreus, així com vinyes en la vessant sud, on els arbres havien desaparegut víctimes de la fam de llenya dels barcelonins. La vessant nord on els terrenys pertanyien a la finca de Can Peguera de la marquesa de Castellbell i que posteriorment es van vendre per construir les cases barates, es van respectar.

El Turó de la Peira  vist des del Pg. d'Urrútia en els anys 20 del segle XX.  Foto de R. Cidoncha

Podem citar-ne : can Peguera, can Mir; can Manen, ca la Peira, can Plata, can Bonet, Can can Ros, can Garibaldi, can Sabastida, can Gaig, can Vilasaló, can Costa, can Sabadell, ca n'Artés, can Basté i can Carreres, és molt possible que existissin d'altres de menys importància de les que no tenim notícia.

Ca la Peira, C l'Artés, Can Basté, Can Sabastida, Can Sabadell, Can Gaig
 Can Peguera, Can Mir, Can Manén, Can  Bonet i Ros, Can Costa i Can Carreres

Com es pot observar en el plànol adjunt, la majoria de les masies estaven ubicades prop de la riera d'Horta i del Torrent d'en Mariner, donat que era un lloc propici de obtenir l'aigua que necessitaven per a us propi i pels seus horts. can Peguera s'abastia d'aigua de mina d'una font d'on brollava abundosa aigua i can Carreres es trobava a prop del torrent de can Quintana.

La riera d'Horta circumdava en gran part la vessant sud del turó i havia estat camí natural per arribar fins a l'antiga carretera d'Horta allà on començava l'antic camí de Sant Iscle, ara 

avinguda dels Quinze.

El turó des de la Riera d'Horta

El turó de la Peira forní les pedres dels antics casals i masos de la contrada i essent tan important com ha estat pels pobles i barriades del seu voltant, la veritat és que se n'ha parlat poc de la seva història.

A l'any 1936 es va convertir en un parc natural de la ciutat, títol que no va impedir que entre els anys 50-70 es construís en pràcticament mitja muntanya. 

Sant Andreu des del Turó de la Peira Foto Flaquer 1917

El turó de la Peira des del Camí de Sant Iscle,
desprès Pg. Urrútia. F. Brangulí

El parvulari de l'escola Giner de los Rios ( desprès Ramiro de Maeztu),
 donava directament a la pineda del Turó de la Peira. F. Brangulí

Can Mir, la masia de l`'esquerra i Can Manén en mig 
 al centre i el turó des del pont del c. Feliu i Codina

 

La majoria de les masies de la contrada van anar desapareixen sota la construcció desmesurada sense control que va patir la muntanya i les últimes, quan el metro de Vilapicina de la línia 5 hi va arribar i es va obrir la continuació del Passeig de Fabra i Puig que ara mateix la circumda en gran part.

 Construint el barri del Turó de la Peira anys 50-60.
  Foto Manuel  Martínez

Fotos del Grup del Turo de la Peira de Facebook

En època de guerra es van construir alguns refugis que s'endinsaven en la muntanya, els més coneguts del quals és el que es troba en la barriada de Can Peguera que es conserva en bastant bon estat, encara que ha sofert algun esllavissament de terres a causa de les filtracions d'aigües freàtiques de la muntanya.

 

El turó de la Peira, ha estat lloc preferit per als jocs de la mainada dels voltants i esplai pels veïns on els dies de festa hi anaven a celebrar carnades i a esmorzar en el berenador de fusta que hi havia prop de la masia de Can Peguera.

Al fons el berenador del turó

Foto d'Esperanza Monreal

També l'església de Sant Francesc Xavier hi celebrava processons cap a munt la muntanya dins l'esborrany de la pedrera principal on van fer un altar amb una mare de Déu de Fàtima i la imatge de la Bernadette, en la dècada dels 70-80, que ara mateix ja no hi són .

Foto Pilar Fabregat

Processons cap el turó de la Peira. F. Josep Aguilar

Pujant el Turó en processó. F. Pilar Fabregat

El Turó de la Peira o el que queda del turó, ara mateix és un parc repoblat d'arbrat i ben conservat des del cim del quan es pot admirar una de les millors vistes de la ciutat de Barcelona.

HISTÒRIA DE LA RIERA D'HORTA

Per mi, persona que vivia a l'altra banda d'Horta,  la Riera era el lloc on es plantava l'envelat i la fira per la festa major. L'envelat s'aixecava normalment en les terres de Can Bransi i com setembre sempre ha estat una època conflictiva pels hortencs pel perill de riuades, més d'un cop l'aiguat l'havia ensorrat o s'havia fet  el ball del fanalet amb paraigua. 

Envelat a la riera 1934. F. Pérez de Rozas

Festa Major en la dècada dels 50

També era el lloc on s'ubicava el mercat d'Horta, allà on acompanyava a la mare a carregar el cistell de queviures. Recordo vivament la paradeta on venien carn de toro de lídia, en l'ultim passadís de l'esquerra al fons,   o la tenda del carrer esquerra al  mercat on es venia la carn de cavall que la meva mare comprava perquè era més barata i alimentava més, o això deien en l'època, el que si us puc dir és que era bastant dura. 

Però a part del records personals que tenim tots nosaltres sobre la riera d'Horta,  que és en realitat i que significa pels hortencs històrica i emocionalment la riera principal de la contrada.

Pont sobre la Riera al barri de la Clota - Web de l'Ajuntament

L'origen de la Riera d'Horta explica la historiadora d'Horta Carlota Giménez, integrant del grup d'estudis històrics d'Horta – Guinardó, que “La Riera d'Horta era el curs d'aigua més important de Barcelona. Es formava per un seguit torrents que davallaven de la serra del Collserola: El d'en Besora que s'unia al de Sant Genís i passant per la Clota anava a parar a la riera. Els torrents de Montbau, d'en Generet i de Montbau, que junts formaven la Riera d'en Marcel·lí, que també anava a parar a la riera. Els torrents de Can Cortada també anomenat del Notari i del Garrofers de Can Travi, que finalment s'unien i també arribaven a la Riera.

On ara hi ha el Cap d'Horta, al carrer Lisboa ( i , abans a l'altra banda hi havia la casa noble de Cruïlles, Can Don Joan d'Ardena) ), era aproximadament el punt d'unió de tots els torrents (que baixaven pel que ara és l'Avinguda de l'Estatut). La Riera transcorria pel poble d'Horta donant vida i personalitat als seus habitants. Passava per sota el pont de la Crta d'Horta que venia de Barcelona i continuava recollint aigües del torrent d'en Mariner, del de Carabassa, formada per torrents menors que baixaven dels turons del Coll i del Carmel i algun més de la Rovira.

Can Don Joan a finals del segle XIX. Foto de l'estudi sobre la masia del CEC

A la dreta la Riera d'Horta, a l'esquerra Can Bransi. Foto del anys 20. Foto autor desconegut de l'Arxiu Fotogràfic d'Horta

Llavors vorejava el turó de la Peira per on avui hi ha el carrer Cartellà. Aquesta és la riera hortenca però continuava el seu camí per Sant Andreu del Palomar. Encara podem robar el carrer de la riera d'Horta que passava per aquell municipi. I l'ultim tram, ja directe cap el mar, en el que avui és la Rambla Prim.”.

El torrent de Mariner i  la masia Ca Lapeyra

La Riera d'Horta des del Turó de la Peira

A partir de la riera es van desenvolupar activitats diverses que aprofitaven l'aigua pels camps de conrreu, vinya, arbres fruiters, etc. Cal recordar que al segle XVII, àrea del Pla de Barcelona era la zona agrícola més productiva de tota Catalunya. El mercat principal d'Horta estava situat a la vil·la de Gràcia i Sant Andreu de Palomar.

Justament per aquesta abundor d'aigua va condicionar la vida dels habitants d'Horta i Vilapicina al llarg dels segles i va influir en la localització d'una munió de masies i cases de pagès que aprofitaven el tresor hidràulic pel conreu dels seus horts i l'us domèstic de les masies, totes les quals tenien els seus pous d'aigua potable.

Durant molts anys Horta va ser bàsicament un poble amb grans extensions de vinyes i horts on l'habitatge natural era la masia  i la indústria era molt minoriatària.

A partir de 1910, els amos dels masos comencen a vendre les seves terres com a solars i zona urbana, guanyant terreny a les finques rurals, convertint-se tot plegat en un negoci de primer ordre.

El que ara és el carrer Lisboa va dur el nom de Riera d'Horta, un tros Olmatell i del Raig en 1913. A partir de la prolongació del carrer Tajo a Lisboa es preveu la creació d'una via que durà del Pg. De Maragall fins l'avinguda de la Vall d'Hebron, curcumstància que ara mateix ja és una realitat.

El carrer Lisboa es despertava cada matí amb el soroll del carros i cavalls, era l'habitual tragí del Cal Furrier, en Joan Marí era el recader d'Horta i començava la feina enganxant carros i cavalls (Mingo Borràs, Històries d'Horta)

A l'esquerra Can don Joan , davant la riera d'Horta

Pel que fa respecte al que ara es coneix com carrer Tajo, per a la gent del poble d'Horta no havia canviat de mai de nom; continua essent la Riera d'Horta, nom amb la que se la coneix en documents de 1888. Hom no entén perquè se li va canviar el nom natural que no és altre que el de Riera d'Horta pel de Lisboa o Tajo, ja que l'únic vestigi que existeix sobre la tant important riera, s'ha de buscar en Sant Andreu on existeix un carrer anomenar de la Riera d'Horta.

La riera era a principis del segle XX el lloc natural de jocs de la canalla de la contrada, allà on vivien les seves aventures i practicaven el noble esport de llancement de pedres, fos sobre la superfície de l'agua (quan la hi havia)  o contra la colla contrària.

dos nens juguen a la riera

Al costat del carrer Tajo havia hagut l'estació del Tramvia de vapor d'Horta, els usuaris havien de travessar a peu la riera per poder arribar al centre del poble, auxiliats per mossos pagats per l'Ajuntament del poble. Quan va començar a transitar el tramvia elèctric, es va construir un pont a la fi que aquest pogués arribar fins a la pròpia plaça Eivissa.

La Riera d'Horta a principis del segle XX

Ens els anys 30, solia recórrer la Riera un pastor de cabres amb el seu ramat tot venent la llet dels seus animals. Els veïns sortien de casa i aquells que volien llet els hi venia tot munyint les cabres al mateix carrer omplint els recipients amb la quantitat de llet que li demanaven. Aquest bon home, sempre feia el mateix recorregut pel pont de la riera, el carrer Fulton, carrer Horta, Sant Tomàs, carrer Fontanet fins arribar altre cop a la riera.

Algú quan contempla la fotografia de sota, somnia que quan era nen corria riera avall amb les fortes cames dels vailets i amb l'empenta de la llibertat als peus. Més enllà de l'ampla riera, prop dels esbatanats ulls del Pont del carrer Fulton, la bella imatge d'un nodrit ramat d'ovelles passivament pasturant sota la tutela del seu oveller. L'oveller amb la pipa als llavis que fumeja tot caminant seguit del ramat, al seu pas un núvol de pols i de terra remoguda tot desapareixent engolit pels ulls del pont.

Aquest pont ja fa anys que va ser soterrat per anivellar el carrer Tajo, primer una part després l'altra però el pont encara resta allà sota l'asfalt, enterrat viu. Tots aquests records els recull en Mingo Borràs en un del seus llibres

 

En 1940, l'Ajuntament de Barcelona, va asfaltar la Riera d'Horta, des del carrer Fulton fins al torrent de Mariner però, l'asfaltat en la seva totalitat no va finalitzar fins 1981. 

 

En èpoques més recents:

Inundacions de 1978 - Foto de Grup d’Història de Nou Barris – Can Basté

Com no havia prou terreny per edificar, en els anys 50 als 70, les ments clarividents de molts constructors, propietaris de terrenys no edificables i poc rendibles, administracions corruptes, se'ls va acudir la lluminosa idea d'edificar en la llera de moltes de les rieres del país. Aquelles construccions edificades amb materials de escassa qualitat eren poc fiables però, hi havia tanta necessitat d'habitatge entre la classe treballadora més modesta que totes es van vendre sota l'eufèmic nom de “viviendas sociales”.

En les luctuoses inundacions de l'any 1962, de trist record, aquests tipus de construccions van caure i desfer com si fossin de paper.

En el carrer Cartella, nom que se li va donar per tapar que en realitat era una riera, cada any pel mes de setembres es reproduïa el mateix problema, el de les inundacions de soterranis i plantes baixes dels seus habitatges, degut a la defectuosa conducció de les aigües que baixaven directe de la muntanya, com ho havien fet sempre. 

Foto d'una de les riades del C. cartellà. Foto del grup de Facebook Gente de Horta, Vilapiscina, Turó de la Peira i carmelo

  
Una de les més dures que va provocar més desperfectes es va produir en setembre de 1978.

La Vanguardia del dia 6 de setembre de 1978, se'n feia eco i parlava així del greus problemes que es van produir en aquest indret, a rel del gran aiguat que va caure el dia 5 d'aquell mes:

• “Però us volíem parlar una mica del carrer de Cartellà que, amb la seva prolongació com a carrer de Costa i Cuixart fins l’avinguda de Borbó, esdevingué la rambla del barri: les inundacions del setembre de 1978 per les fortes riuades, van obligar als veïns a tallar el trànsit a Borbó, davant de les cotxeres. I és que aquest fenomen no era la primera vegada que es produïa encara que no pas amb aquella intensitat. Afortunadament, entre els veïns previnguts, no es produí cap víctima. Fins i tot, van forçar al alcalde Socías-Humbert a visitar les destrosses. Aquest es va comprometre a buscar solucions (que passaven per la construcció d’un col·lector amb més capacitat i ampliar la xarxa de clavegueram), per la qual cosa va demanar ajut al llavors governador civil José María Belloch Puig (pare del actual alcalde de Saragossa). (Bloc de l'Arxiu Històric de Roquetes - Nou Barris, escrit de Josep Ma. Babí Guimerà.)

Pont sobre la Riera d'Horta. F. Brangulí

La Riera d'Horta arribant a av. Borbó.F. Brangulí

Ara per ara sembla que el problema ja està sortosament solucionat.

• Fonts informatives : Carlota Giménez - Passejada per la Riera d'Horta, Mingo Borràs - Històries d'Horta.  Les fotos finals són de Brangulí. LA RIERA D'HORTA, reportatge de R. Romeu, penjat en Youtube