Barri i Masia de Can Quintana a principis del segle XX |
Can Quintana
era una masia molt antiga que en temps passats regnava en mig de
camps i vinyes que estava situada a la banda dreta del Pg. Universal.
Les terres de la finca s'estenien fins arribar al C. Urrutia i pujaven fins la Ctra. d'Horta. Els seus propietaris a finals del XIX van vendre els terrenys on es van construir torres per a estiuejants que principalment provenien de la Barceloneta.
Foto de finals del XIX d'autor desconegut. Fons Joan Termes Roig |
Les terres de la finca s'estenien fins arribar al C. Urrutia i pujaven fins la Ctra. d'Horta. Els seus propietaris a finals del XIX van vendre els terrenys on es van construir torres per a estiuejants que principalment provenien de la Barceloneta.
Can Quintana a principis del segle XX |
Sobre els
anys trenta Can Quintana era encara una masia molt maca amb un entrada senyorial
i finestres gòtiques possiblement del segle XVI, davant la la qual
s'estenia una avinguda de pins d'uns vint-i cinc metres de longitud
que arribava fins el reixat del carrer. Tenia una bellesa molt
especial aquella entrada acaronada pel l'ombrívol entorn dels pins.
Aquests pins
però, en un moment donat van ser substituïts per xiprers, doncs una
forta turmenta en va descalçar gran part i en comptes de
replantar-ne de nous el propietari va optar per plantar xiprers i
d'aquesta manera s'estalviava l'atac de la maligna processionària
plaga d'erugues devoradora de pins, que donaven molta feina a
escombrar-les.
Camí fins a la porta d'entrada a la masia |
La finca es
proveïa d'aigua d'una beta natural que naixia a la vessant, de la
mina de Can Masdeu , una finca de la serralada del Collserola que
també alimentava la font Baliarda. Amb el temps a la masia s'hi va
instal·lar aigua corrent .
Disposava
d'un masover que tenia cura del jardí i del petit laberint del que
disposava la finca. També disposava d'un hort del que es treia gran
quantitat de verdures i altres productes alimentaris que es regaven
amb l'aigua d'un bassal gran que hi havia darrera la masia i que
alimentava de la que venia de l'anomenada font Baliarda.
El pla de la font de Can Quintana als anys 30-40 |
Més amunt de
la masia sortia un passatge ple d'acàcies que baixava fins el
torrent de Can Quintana, on hi ha un aqüeducte de tres arcs, un dels
quals quedava i queda encastat en els fonaments d'una de les cases
del carrer dels Pirineus, el del mig tenia aleshores una alçada de
15 metres. Darrera l'aqüeducte es divisava un paisatge de somni,
dons uns frondosos plàtans que ocupaven tot un patit pla on hi
havia la font de Can Quintana d'on sortia un bon doll d'aigua
fresca.
Durant la
Guerra Civil la pineda fou malmesa per la gent que agullonada per la
fam, els va fer llenya pels fogars familiars, els que van quedar van
ser tallats per a construir-hi les cases que existeixen actualment en
un paratge que difícilment pot recordar el que havia estat 80 anys
en darrera.
Quan jo tenia
un sis o set anys hi anava amb el meu pare el diumenges a esmorzar i
encara tenia molt d'encant. La torreta del mig de l'aqüeducte ja s'havia ensorrat aleshores
El Pla de la Font de Can Quintana en 1954 |
La masia va
ser enderrocada un maig de 1958 per ampliar la Residència de
la Mercè per a persones amb desordres mentals.
La masia al a mitjans dels anys 50 poc abans de ser derruïda |
Una mica
d'Història:
- El 1639 Can Quintana era propietat el noble Josep de Tamarit, hereu de Miquel de Tamarit, domiciliat a la ciutat de Perpinyà.
- El 1732 apareixen com a propietaris Feliu de Quintana i el seu fill Ignasi de Quintana, família de la qui pren el nom.
- En 1761 passa la propietat a Gertrudis de Molinés i Gaietà Fèlix de Molinés.
- 1781 n'és el propietari en Fost d'Espanya i de Revollat, cavallet de l'hàbit de Sant Jaume i capità del regiment de quadres de la infanteria espanyola. A la seva mort passà a mans de la seva vídua Maria de la Mercè d'Espanya i Quintana.
- En 1842 n'és propietat de Baltasar d'Espanya de Molinés i de València, qui mori a França, exiliat de la guerra carlina.
- Can Quintana passà coma heretat al seu fill Josep Ma. Espanya i d'Orteu.
- En 1900 són propietaris els terratinents de Vilapicina Pere Borràs i Climent Guix.
- L'últim propietari va ser en Conrat Portell Berenguer, un home alt i ben vestit quasi sempre de negre i amb cara de pocs amics. A l'home l'interessava l'esperitisme que exercia en una sala especialment preparada per fer-hi sessions i a més curava de “gràcia”. Va morir en 1954 envestit per un cotxe.
Fotos de l'estat actual del pla de la font de Can Quintana:
quina pena!!! |
- Fonts informatives: Mingo Borràs HISTÒRIES D'HORTA, Desideri Díez LES MASIES D'HORTA. Fotos actuals de la Troup Història. Fotos antigues de diverses fonts..
Una vegada més gràcies per la teva valuosa informació, crec que ara en sé alguna cosa més del per mi misteriós aqüeducte de Can Quintana,.
ResponEliminaaquest és un dels dos que hi ha en l'antic torrent, es va construir a mitjans del segle XIX i era de l'empresa que duia l'aigua a Barcelona des de Montcada. Quan la Guerra es va fer servir de refugi. Per la mira es podia anar fins Montcada per una banda i per l'altra fins de la font de Can Marcel·lí i més lluny encara.
ResponEliminacreo recordar que cuando las obras de urbanizacion del parque de Canyelles (años 90) apareció el tunel.. de la mina de agua. Era de ladrillito y muy bien hecho-
ResponEliminaQuina llastima de masia! Pel que veig a la foto, quan la van tirar a terra estava en perfecte estat. Quin crim!
ResponEliminaGracies per tornar-me a la meva INFANCIA......Josep Grau Calpena..nascut el 1946
ResponEliminaEls meus pares diuen que, per extensió, s'anomenava a tota aquella part de nova construcció d'Horta Can Quintana també. És així?
ResponElimina