REFUGI ANTIAERI 647 del barri de Can Peguera

Barcelona va ser la primera ciutat de la història a ser sistemàticament bombardejada amb la finalitat de provocar terror entre els seus ciutadans. Amb aquest objectiu molts avions del bàndol nacional van planar sobre la ciutat i molts dels seus habitants van haver de fugir cap a les afores , cap a pobles del voltant o cap a la muntanya.  Per aquest motiu, molts habitants del centre de Barna es van traslladar a viure a les seves cases d'estiueig als barris del Guinardó, Font d'en Fargues, Horta  i d'altres, fugint de la barbàrie

La majoria però, restaren en les seves cases i es van amagar en el refugis  que els comitès  de defensa antiaèria van decretar construir. Es calcula que a Barcelona es van construir més de 1500 d'aquests refugis, molts dels quals encara perviuen molts d'ells oblidats sota terra.

Els primers refugis de Barcelona, van ser les parades i passadissos del metro i dels ferrocarrils però aquests espais eren del tot insuficients, calia pensar en altres mètodes de defensa passiva  i es van començar a construir sota terra o en el soterranis de les cases particulars per encabir  la societat civil en cas de bombardeig.

Malgrat que a Horta i Guinardó  no van patir el gruix dels bombardejos, la instal·lació de canons antiaeris al Turó de la Rovira,  van atraure a l'aviació enemiga que va bombardejar cases dels carrers Camil Oliveres, paral·lel a Garriga i Roca  que van provocar víctimes i destrosses.

També va patir un bombardeig el pati de la masia de Can Travi vell i el Club de Tenis Horta.  L'objectiu d'aquest bombardeig va ser rebentar les canonades d'aquella zona que havien estat  omplertes de benzina pel govern republicà.

Els refugis antiaeris d'Horta i rodalies eren espais senzills excavats aprofitant els petits turons de la contrada. Tots els refugis de Can Peguera, com el del carrer de Cornudella, s'endinsen en el Turó de la Peira.

Altres refugis d'Horta com  son el del Torrent d'en Quintana  i el Torrent d'en Mariner, s'endinsaven en  llera del propi torrent. Altres refugis d'Horta coneguts són el refugi de la part alta del Parc de la Unitat, les coves del Mas Pujol, el refugi de la Plaça Bacardí i el més conegut de tots el refugi del Parc de les Heures que es va construir per refugiar al president Companys i a la seva família.

Menys el del parc de les Heures, la gran majoria de refugis d'Horta van ser construïts pels propis veïns i són una mostra important del que va significar la defensa passiva de la població de Barcelona.

• Agraím molt calorosament la col·laboració de Josep M. Clariana de l'Associació de Veïns de Can Peguera, que va fer les gestions necessàries per poder visitar el refugi 647, a Josep Maria Contel del Taller d'Història de Gràcia i a Xavi Pérez de Tudela per la logística.

*Fonts informatives: Font d'en Fargues, génesi, història i records d'un barri,  de Paulina Almerich, Carlota Giménez i Teresa Morros, Horta 1904-2004 Aproximació a Cent Anys d'història de Desideri Díez .

UN BARRI ÚNIC AL MÓN

“Aquella casa blanca que veis asomar allá en la falda de la montaña, es la llamada torre de Milans, propiedad hoy de D. José Xifré, quien esta haciendo en ella grandes mejoras para convertirla en un delicioso sitio de recreo. Según parece esta casa tendrá por fachada la que lo fué un día de la casa Gralla en Barcelona, bellísimo monumento arquitectónico que el señor Xifre tuvo el buen acierto de comprar y reservarse, impidiendo así que desapareciese una de las obras mas importantes que Barcelona guardaba como una joya.”

Guia de Barcelona a Granollers
por el Ferro-carril, 1857

D'aquesta manera descrivia Víctor Balaguer(*) com era la casa que estava situada on ara es pot admirar l'entrada principal de l'Hospital de Sant Pau, quan el seu projecte no es podia encara ni imaginar.

Eren tan pocs els edificis colgats a la falda del Turó de la Rovira –més o menys uns seixanta–, que la Casa Milans o d'en Xifré hi destacava en la llunyania pintada de color blanc i es podia divisar des del tren que unia Barcelona amb Granollers, tot passant pel baixador d'Horta que estava situat a l'entrada del Clot. Aquell era un baixador fet exprés pels viatgers que volien anar fins el poble d'Horta, a uns quatre o cinc quilòmetres més amunt.

Josep Xifré, tot just haver comprat alguns dels ornaments de la casa Gralla, que havia estat situada en el carrer de Portaferrisa, va morir a la seva torre el 7 d'agost de 1856. Els fills ja no van dur a terme el seu somni d'embellir la casa amb les peces que havien format part de la Casa Gralla i les van vendre, una part de les quals es troben, després d'un llarg periple per una província andalusa, a l'Hospitalet de Llobregat, a la seu d'una empresa de seguretat. La torre finalment es va vendre a Maria Marquès Gironès i a Josepa Marquès de Julià; desconeixem si mai la van habitar.

La Torre Xifré estava situada en la part de sota de la Travessera de Gràcia, motiu pel qual no quedava inclosa en la part de terreny que els Xifré van transferir a la junta administrativa de l'Hospital, que consta a l'escriptura de compra venda de data 7 de maig de 1890. Per a dur a terme el projecte tal i com estava calculat, es necessitaven les terres de sota la travessera i les del propi camí, problema de difícil solució donat que es tractava d'una via centenària amb drets de pas adquirits.

Torre Xifré mig derruïda i el tram de la travessera de Gràcia que va desparèixer. Font Arxiu Històric de sant Pau

Bassa d'agua de Torre Xifré Font Arxiu Històric de Sant Pau

La venda de la torre es va produir finalment en 1898, i en 1903 l'Ajuntament de Barcelona va declarar el tros de la Travessera que anava des del carrer Igualtat (ara Cartagena) fins el que havia de ser el carrer Catalunya (ara Sant Quintí), "sobrant de camí" amb l'entrada en servei del carrer de Coelo (avui Sant Antoni Ma. Claret). Aquestes modificacions van obligar a pactar amb els propietaris de les parcel.les de la urbanització d'en Xifré de sota de la Travessera de Gràcia. Per fi ja es podia fer la façana de l'Hospital en l'indicat carrer.

Resulta evident, doncs, que el paisatge que contemplava la gent de l'època i la de l'arquitecte i treballadors que van construir l'Hospital, no tenia res a veure amb el que ara podem admirar gràcies a Google, des de més o menys el mateix lloc on la persona que el va recrear mitjançant un minuciós dibuix a llapis, ara fa poc més de 120 anys.

Perspectiva dibuixada per Domènech i Montaner (font Arxiu Històric de Sant Pau) comparada amb una vista actual
(cliqueu per a veure-les més grans)

A mitjans del segle XIX grans extensions de vinyes s'estenien per la major part de la muntanya, fins que la fil·loxera, que va arribar a la contrada entre 1880 i 1881, les va matar totes. El Guinardó Martinenc era de fet terra de secà, així que hi proliferaven els garrofers, alguns arbres fruiters com moreres, ametllers, tarongers o llimoners, conreus de cereals i horts, per a consum propi o per a la seva venda en algun mercat dels pobles propers.

Com era terreny guanyat al turó, hi havia molts torrents que baixaven des del cim, que sols s'omplien d'aigua quan plovia i que els camperols de les masies de la contrada feien servir de camins quan eren secs. Torrents com els que hi havia a banda i banda del futur hospital –a l'esquerra, a tocar del carrer de la Igualtat, el de Milans; i a la dreta (en l'actual carrer de Sant Quintí) el d'en Melis–, les filtracions dels quals donaven un important assortiment a les fonts i mines que donaven aigua als pous i basses que s'utilitzaven per regar els camps de la zona.

Basat en un dibuix de J. Corbera amb alguns canvis.

A la part alta de la muntanya, i seguint els tres turons, hi havia hagut un gran bosc fa molts anys, on els nobles de Barcelona anaven tot sovint de cacera. Una idea de com eren aquests boscos ens la podem fer visitant el parc del Guinardó, que malgrat tenir una part enjardinada, conté encara avui algunes extensions de bosc salvatge.

Els camins principals de la contrada eren el Camí de la Llegua, que seguia més o menys el traçat del que ara és la Ronda del Guinardó; el camí medieval del Mig, després Travessera de Gràcia o camí de Gràcia a Sant Andreu; i el camí de Barcelona al poble d'Horta, tots tres d'origen antiquíssim. També començava a tenir importància el Passeig de la Font Castellana, després l'Avinguda Mare de Déu de Montserrat, i el camí del Guinardó, que comunicava el Camp de l'Arpa amb el barri de la muntanya. També existien altres camins locals que unien les masies entre sí.

Mapa del Guinardó Martinenc a finals del segle XIX.
Inclou les masies (en negre) i les torres senyorials (en roig) de la zona
(cliqueu per a veure'l més gran)

La major part de terres pertanyien directa o indirectament a grans famílies nobiliàries. El territori començava al Camp de l'Arpa –tot incloent-lo– i acabava a dalt de tot del Turó de la Rovira o Muntanya Pelada; es repartia entre diverses propietats d'extensió considerable, entre les famílies de noms com Peguera, Finestrat, Castellbell, Milans, Casanovas, Santpere, Llanas, Lemos o Tord, entre d'altres.

Davant la catifa de cases que es desplega ara mateix davant els nostres ulls, edificis que amaguen l'orografia antiga del terreny, costa d'imaginar que fa tan sols 100 anys, quan Domènech i Montaner en va plasmar el paisatge, tot eren camps que pujaven suaument fins el que ara és el carrer del Mas Casanovas, i amb més brusquedat des d'allà fins al cim de la muntanya, on es podien comptar escassament unes 60 cases en tot el turó de la Rovira.

 

Entre les més importants, Can Baró, propietat aleshores de la família Santpere, que no pot considerar-se ara mateix part del Guinardó; la Torre Vélez o Can Velas, com l'anomenaven col·loquialment els pocs habitants de la contrada (avui dia escola de monges); els anomenats Seminaris; el Mas Viladomat, propietat de Salvador Riera Giralt; Can Planàs, una gran masia propietat del director general de la companyia del Ferrocarril de Tarragona-Barcelona-França; el Mas Casanovas, de Maties Ramon de Casanovas, enderrocat per obrir el carrer de la Igualtat (ara Cartagena); Can Sors, que anys més tard, molt renovat, es convertiria en l'Escola del Mar; el Castell de Mascaró, una torre residencial en forma de castell que va edificar Francesc Mascaró Garant, i que va ser derruïda entre els anys 30 i 40 del segle XX un dels grans terratinents de la zona; el Mas Guinardó, assentat amb gran dignitat dalt del turó del Cogoll, també de Salvador Riera Giralt; i finalment, Can Garcini, propietat de Ramon Alòs-Moner i de Dou.

Font. Arxiu Històric de Sant Pau

Algunes d'aquestes masies explotaven canteres des d'on s'extreien pedres per a la construcció d'edificis, i també forns per a l'obtenció de totxos per a la mateixa finalitat. No oblidem pas que a ciutat s'estava bastint l'eixample i que la construcció era el negoci de l'època. Can Velas i Can Baró eren les més importants; encara avui dia són visibles les ferides infligides a la Muntanya Pelada fins ben entrat el segle XX.



Forn de totxos als terrenys que ocuparia l'Hospital. Font CEC
(cliqueu per a veure'l més gran)

Com ja hem indicat, la noblesa catalana i la de fora del país, així com l'alta burgesia amb molts diners, eren els propietaris dels terrenys i masies de tot el Guinardó. Si ens centrem en la zona de l'Hospital, a la part alta, per sobre d'aquest, hi havia el Mas Casanovas, del qual n'era propietària Maria Miquela de Peguera i de Borràs, primer vídua de Joan de Peguera, terratinent del Camp de l'Arpa, casada en segones núpcies amb Maties Ramon de Casanovas, amb qui esdevingué també propietària del Mas Casanovas.

Segons indiquen algunes fonts, amb els diners que van obtenir de la venda de Can Casanovas i part de les seves terres a l'Administració del futur Hospital, van fer construir, a dalt de tot del carrer Igualtat i a la seva esquerra, l'Hotel Casanovas, on durant un temps s'hi va instal·lar un casino de joc que, després de passar per diferents usos, és actualment una escola de la Generalitat.

Maniobres militars al carrer Igualtat cap al 1913. Al fons, l'hotel Casanovas
(cliqueu per veure'l més gran) 

Cal recordar també que al descampat que hi havia a dalt de tot del que ara és l'Hospital de Sant Pau hi va tenir el seu segon camp el Futbol Club Barcelona, que hi va jugar la temporada 1900-1901. Mentre hi van jugar, llogaren algunes habitacions de l'Hotel Casanovas, que feien servir de vestuaris. Quan els Casanovas van vendre la masia i els terrenys per construir-hi l'Hospital, van haver de buscar-se un altre camp a la carretera d'Horta, al costat de la masia de Can Sabadell. 

A la part de sota la Travessera de Gràcia, en terrenys que també formarien part del futur Hospital (motiu pel qual la Travessera quedaria tallada a l'alçada del carrer Igualtat, ara Cartagena), a més de Can Milans o Torre Xifré, de la que desgraciadament no hi ha hagut manera d'aconseguir cap fotografia, es trobava la torre xica o casa dels masovers d'en Xifré, i alguna més de menor importància; i Can Miralletes, propietat de Pere Miralles. També ens volem referir a Can Delemus (casa De Lemos), situada a la Travessera de Gràcia, cantonada amb Sardenya; una gran torre-masia que va desaparèixer quan van començar a edificar la zona.

Per últim, afegirem que també hi havia algunes altres masies més petites, en alguna de les quals vivien els masovers i colons de les grans masies citades anteriorment ... i poc més. Aquest més o menys era el paisatge del Guinardó Martinenc a finals del segle XIX. Després va començar la febre urbanitzadora al voltant de la Muntanya Pelada del nou barri de Barcelona que a partir de principis de segle començaria a ser anomenat com el Guinardó, i el paisatge es va anar assemblant cada cop més al que ara tots coneixem.

Si voleu obtenir més informació sobre l'Hospital de Sant Pau i la seva construcció, podeu visitar l'interessant bloc "DE SANTA CREU A SANT PAU", aquí us deixo amb el seu link perquè hi pogueu accedir:

DE SANTA CREU A SANT PAU

Fonts d'informació:

• De la col.lecció Els Barris de Barcelona, editat per l'Ajuntament de Barcelona, el que tracta de la Història del Guinardó.
• Algunes fotos, del fons fotogràfic d'un estudi sobre les masies del CEC.
• Dibuix de Sant Pau, del fons de l'Arxiu Històric de l'Hospital de la Santa Creu i Sant Pau.
• Escrit de Joan F. Cabestany sobre “Els camins antics del Pla de Barcelona”.
• Plànol de situació dels torrents, de Joan Corbera.

* Víctor Balaguer (Barcelona, 1824 - Madrid, 1901). Escriptor i polític català. Va seguir la carrera de lleis a la Universitat de Barcelona. Des de jove es va dedicar a escriure, primer en castellà i desprès en llengua catalana. Quan es va inaugurar el Teatre del Liceu, va ser nomenat el seu director artístic en 1847. Com a polític, va pertànyer al partit progressista, en el qual va destacar per la seva oratòria. Sospitós de conspirar contra el règim vigent en l'època, va haver d'emigrar, però desprès del triomf de la revolució de 1868 va ser escollit diputat en les Corts Constituents en 1869. Va arribar a ser ministre d'Ultramar. A Vilanova i la Geltrú va fundar un museu-biblioteca que duu el seu nom.

HISTÒRIA DEL CEMENTIRI D'HORTA

 

Un cementiri o cementeri és el lloc on reposen els nostres dels morts.  Depenent de la cultura del lloc, els cossos poden ser enterrats sota terra, posats en una volta o un altre tipus de sepultura.

 
La paraula cementiri ve del grec koimetérion, que significa dormitori, ja que segons la creença cristiana, al cementiri s'hi anava a dormir fins al moment de la resurrecció.

 
Usualment, els cementiris són comunitaris, és a dir, en un lloc hi ha un tomba de molts membres d'una comunitat, sense per això ser tombes col·lectives, car cada difunt té el seu propi espai determinat, i per decisió familiar poden enterrar un altre familiar al mateix lloc.

 
Al voltant del segle VII, totes les  persones que s'enterraven a Europa estava sota el control de l'església Catòlica i s'havia de fer solament en terrenys consagrats per l'Església, resulta evident per tant,que el més pràctic és que els cementiris s'ubiquessin al costat mateix de les parròquies.

 
Aquesta pràctica en els pobles continua viva, però en les gran ciutats a mitjans del segle XIX, les autoritats civils van considerar que donat que les poblacions s'havien fet grans i el nombre de pobladors s'havia multiplicat, fora millor i més higiènic que els cementiris es situessin a llocs allunyats dels centres urbans.

 
El primer cementiri d'Horta  abans de 1860, com tots els de l'època, estava situat al costat de l'església vella de Sant Joan d'Horta  en terrenys de Can Cortada, molt a prop de la masia.. 

El terreny  d'on surten els arbres és el de l'antic cementiri

 

Aquesta església tingué en l'època medieval una notable importància de caire social,  polític i econòmic.

La primera cita de l'existència d'aquesta església la trobem en l'any  1095, situada  al límit del territori de Barcelona, cap a Finestrelles.

El temple primigeni sembla que fou destruït del almoràvits en alguna de les seves  incursions   per la  contrada. Guillem d'Horta, en la segona meitat del segle XII va construir en la seva residència (el que ara es coneix com Can Cortada) , una torre de defensa que encara perviu en l'interior de la masia i una capella dedicada a Sant Joan Baptista.

L'església de Sant Joan fou construïda de manera molt senzilla. De la construcció del segle XII es conservà fins principis del segle XX el campanar de poca alçada  de planta quadrada amb merlets esglaonats, amb aire d'una torre de defensa medieval.

A l'esquerra la porta de l'església (foto 1902)

En aquesta foto es pot observar la torre encara amb els merlets esglaonats (foto 1900)

Foto de 1903

 

El temple era de tres naus de reduïdes dimensions, tenia reminiscències dels estils bizantí, romànic i gòtic. Un baix relleu de pedra picada representava la degollació de Sant Joan. Al segle XVI, aprofitant materials antics, fou reconstruïda, mantenint però el seu caire senzill.

De fet no era una església especialment maca ni contenia obres d'art remarcables  i resulta curiós com, malgrat aquest fet, va ser repetidament fotografiada  des de tots els angles exteriors possibles, menys pel que respecte al seu  l'interior, o no ens consta, tal com podem admirar en les fotos que reproduïm tot seguit:

Al costat dret de l'entrada de l'església, hi havia un recinte de forma quadrada envoltat d'una paret no massa alta on s'hi encabia el cementeri.  Com  aleshores era un poble en nombre d'habitants més aviat petit, era juntament amb el cementiri de Sant  Genís del Agudells, l'únic lloc on es donava cristiana sepultura en la contrada. 

Al fons a la dreta l'entrada de l'antic cementiri, foto de 1910 amb l'església cremada pels fets de la setmana tràgica

 El cementiri cap a mitjans del segle XIX era objecte de greu inquietud municipal. A la Junta Local de Sanitat del 15 d'agost de 1865, es fa referència al problema “Respecto del cementerio, siendo ya público y notorio que en los tiempos comunes y normales no puede tolerarse  lo indecente de su estado tan reducido, observándose los restos humanos por su superficie sin estar aún consumidos por la tierra, se hace preciso e indispensable la rehabilitación de otro terreno....es imposible dar otras sepulturas en el actual”. Un any abans ja s'havien produït denúncies:”...el mal olor que exhala el cementerio de Horta, incomoda cada dia als fi más a los fieles que van a cumplir sus obligaciones como cristianos...”, segons ens descriu el “Diario de Barcelona”, del 5 de maig de 1864. 

Corria per Horta un cobla on es parlava de la gran dificultat que suposava pels veïns accedir fins el  vell cementiri:

Cementiri d'aquí Horta

carretera no n'hi ha

que hasta a mi em sembla mentida

que no lo facin arrelar.

Quan enterren un difunt

l'han de descarregar

deseguida han de córrer

amb el baiard a la mà.

Es van cercar nous terrenys i finalment  Mariano d'Oriola i de Cortada, home molt vinculat a Horta, regalà al municipi els terrenys per bastir el nou cementiri que ara coneixem,  al costat de la Ctra. de Cerdanyola. Quan es va construir el cementiri, en un lloc totalment solitari i sense cases al voltant, era un edifici que es podia veure des de gran distància, com es pot observar per la foto que acompanyem:

Cementiri actual en 1918

 
El nou cementiri es va inaugurar en 1867, està dividit en quatre illes i té una superfície de 12.982 m2, el més destacable és l'església situada al fons del recinte, hi ha 1359, les tombes més nobles estan situades al mig hi són flanquejades de pins i xiprers i disposen d'algunes escultures funeràries de gran bellesa. 

En principi la porta d'entrada al cementiri  estava situada de cara a muntanya, donat que en el camí d'Horta fins el cementiri, prop de cal Notari, hi havia un burot (dret de portes), generalment format per una barraqueta de fusta, instal·lada  als accessos a les poblacions  que feien funció de duana.

A mitjans del segle XX,  a  fi que el recinte funerari fos més accessible, la seva porta d'entrada es canvià a la part contrària i aprofitant l'atri es va construir una capelleta que no s'utilitza. Davant de la porta principal es construïren unes escales que donaven  a  un camí asfaltat que acabava a la carretera d'Horta.

Planol del Cementiri actual

Entrada del cementiri

Entre les tombes nobles, segons conte en Mingo Borras en el seu llibre "Històries d'Horta", parlant de la família Planàs - Marcet de "Can Marcet",  "si visiteu el cementiri d'Horta ,  trobareu el seu panteó, tot ell tallat en marbre, amb una columna tallada que vol dir manca de descendència. En l'angle de l'esmentat panteó, llegum "Don Federico Marcet i Doñá Dolores Planàs".

tomba dels Marcet- Planàs al cementiri d'Horta

 

Aquest petit cementiri ha sofert per desgràcia la visita d'alguns vàndals que han profanats algunes  sepultures i malmès molts dels seus elements ornamentals, motiu pel qual se l'ha dotat de càmeres de vigilància. L'aspecte actual és certament decadent i només s'enterren persones amb nitxos de propietat.

Estàtues trencades pels vàndals

El cementiri d'Horta  és el més petit i menys visitat dels que té la ciutat de Barcelona.  Com altres cementiris de la ciutat, inicialment no pertanyia a Barcelona sinó al municipi d’Horta, que en aquells moments era un petit poble rural.

En els terrenys de l'antiga església desafectats dels furs eclesiàstics, foren ocupats per Club de Tennis Horta, fundat a l'estiu de 1912 i encara avui instal·lat en aquell indret. En  principi  el recinte no arribava a l'interior de les dependències de l'església, però a poc a poc s'hi va anar atançant.

 
Aviat es va incorporar al recinte esportiu la rectoria, que fou habilitada com  dependències de club cap a 1924 i li fou cedit també el solar del cementiri ja lliure del seu antic us.

Així que ja ho saben el que juguen a tenis en aquest recinte, estan jugant sobre terra sagrada, quines coses s'han de veure!.

*Fonts documentals: Mingo Borras Històries d'Horta. Horta 1904-2004 Aproximació a cent anys d'història. de Desideri Díez, fotos del nou cementiri recollides d'internet. Fotos antigues de diverses fonts. Vikipedia sobre els cementiris. Andrés Paredes  Revista EL POU número 8 article: Cementiri d'Horta, la memòria silenciosa.

HISTÒRIA DEL MERCAT D'HORTA

 Poques persones ho saben, però el primer mercat d'Horta es feia en el carrer Major d'Horta (avui carrer Horta), eren parades que es muntaven i desmuntaven el mateix dia de mercat, concretament es trobava on hi havia l'antiga font prop de l'escorxador del carrer Horta (mitjans del segle XIX), on també hi havia l'antic campanar, es a dir, on ara es troba la Caixa d'Estalvis que va substituir l'escorxador.

En 1895 es va decidir que en la plaça del Progrés (avui Plaça Eivissa), s'ubicaria el mercat del poble.  En 1896 s'hi es van construir les 28 barraques del mercat d'abastos i el nom de la plaça es va canviar  batejant-la amb el nom de Plaça del Mercat .

Mercat en a Plaça d'Eivissa a principis del segle XIX

Poc desprès que la vila fos agregada a Barcelona  en 1907,  li van canviar de nou el nom de la plaça i la van posar, ves a saber perquè, el nom de Plaça d'Eivissa, que és per la que se la coneix fins ara. Aleshores prengué el protagonisme que fins el moment tenia la Plaça de la Vila o de la Constitució, avui anomenada de Santes Creus.

I en la plaça d'Eivissa hi  va estar el mercat fins que l'any 1951 el van traslladar al carrer Tajo,  en terres de Can Bransi, així fou com van desaparèixer les barraques de l'antic mercat d'aquesta plaça.

Amb l'agregació del poble d'Horta a la ciutat de Barcelona i l'arribada del tramvia elèctric en 1901, a la ja nova barriada, s'hi van establir molts estiuejants que volien fer salut prop de les seves muntanyes i el cens d'habitants no va deixar de créixer amb els anys.

Ja en 1931, hi ha constància que els veïns d'Horta desitjaven que es construís un nou mercat donat que la seva ubicació a la plaça Eivissa,  a part d'haver-se tornat perillosa per la seva proximitat a les vies del tramvia i les múltiples línies d'autobús que fixaven la fi del seu trajecte en la pròpia plaça, feien témer la possibilitats d'alguna desgracia. 

El Mercat en la Plaça Eivissa cap els anys 40 

També es feia evident que aquelles poques parades de queviures que en un temps havien assortit de  a la minsa població del poble a finals del segle XIX i principis del XX, en 1931 no satisfeien les necessitats  de la població de principis dels anys trenta 

Davant de tot plegat, les autoritats, encertadament,  s'estaven plantejant deixar lliure l'espai de la plaça i que els seus carrers tan sols acollissin l'arribada dels tramvies i autobusos, amb el que s'aconseguiria un millor servei de transport i  l'embelliment de la plaça, un millora llargament reivindicada pels habitants de la contrada i barriades dels voltants.

Els Veïns i propietaris de la Plaça Bacardí, en assabentar-se de la possibilitat que les autoritats municipals traslladessin el mercat a altres terrenys del poble,  es van donar pressa en obrir una instància, acompanyada d'una raonada exposició i un bon número de signatures, en la que manifestaven que l'Ajuntament no tenia cap necessitat de comprar nous terrenys ja que la plaça Bacardí era molt adequada per a construir el nou mercat, sense haver de comprar ni un sol pam de terreny, entenent els sol·licitants que seria atesa la seva demanda, ja que a més d'altres avantatges, representava un estalvi de molta consideració.

Plaça Bacardí (foto 1920)

Però amb gran sorpresa per a tots ells, van informar-se per la premsa que l'Ajuntament ja havia escollit un terreny pel nou emplaçament , situat en un lloc poc poblat, amb desnivells i lluny del centre com era el carrer Tajo , terrenys de Villa Rosell, amb un cost de 113.389,91 pessetes el terreny i 35.983,74 pessetes per a les parades.

Segons els sol.licitants, resultava més rentable, econòmic i pràctic que el mercat s'ubiqués en la Plaça Bacardí, zona urbanitzada, amb clavegueram i més habitants, donat que horta creixia més a la dreta que a l'esquerra on havia poques cases i els carrers no n'estaven d'urbanitzats.

En resum, consideraven que el lloc escollit per l'Ajuntament no reunia les condicions requerides per a la finalitat que se li volia donar, resultant inadequat i car, avantatge aquesta última, que segons les seves paraules, interessa molt poc al nostre Ajuntament. Pel que es veu, a les Administracions de totes les èpoques, tenen la ma foradada quan es tracte de gastar els diners dels altres.

Aquesta notícia la recollia el diari LA VANGUARDIA del 11 de març de 1931.

No sabem com va continuar la història, ni per quina raó el trasllat no es va efectuar fins 1951, però es molt possible que influís  el fet que eren temps especialment convulsos i que poc desprès esclatés la  Guerra Civil, que ho va esguerrar tot,  el que si coneixem són els resultats  i que l'únic punt en el que convergeixen amb els plans de l'Ajuntament de l'any 1931, es relacionen amb el fet que el mercat es va traslladar finalment al carrer Tajo, encara que fou en terrenys de Can Bransí. ( si us interessa la història de la Masia de Can Bransí, cliqueu sobre el link de sota).

 HISTÒRIA DE CAN BRANSÍ

La masia de Can Bransí i el terrenys on es va construir el Mercat d'Horta

El solar propietat de l'Ajuntament de Barcelona on es va construir el nou Mercat d'Horta,  havia estat propietat de Can Bransí, com ja s'ha apuntat més amunt, era un edifici obert als quatre vents, amb  la façana principal que donava al carrer Tajo.  L'obra va ser dirigida per l'arquitecte Ramon Térmens Mauri.

Diverses fotos de la construcció del mercat del carrer Tajo. 

La superfície edificada fou de 1496 m2 i tenia un semi-soterrani que tenia 596 m2. Les parades es van destinar: 16 a la venda de peix, 44 a la venda de verdura, 4 tendes de queviures, 4 cansaladeries, i 47 parades de venda de carn, gallines, pollastres i ous, etc.

En el semi-soterrani es van instal·lar les càmeres frigorífiques, un transformador, serveis sanitaris i d'altres dependències auxiliars.

Segons explica la GACETA MUNICIPAL DE BARCELONA de data 6.11 de 1950, “al hacer la excavación de los pozos de fundación, se halló una primera capa de arcilla con resíduos vegetales de antiguos cultivos, luego aparecieron guijarros de distintos tamaños, aumentados en grosor a medida que se profundizava más la excavación, pero disgregados en tierras y arena sin consistencia alguna, constituyendo un pésimo terreno para cimentar. A los 6 u 8 metros, el tamaño de los guijarros era menor y más compacta la unión con las arenas que los envolvían , hasta que entre los 8 y 12 metros apareció una arena húmeda bastante homogénea y compacta, que sirvio de base para las zapatas de fundación. A más profundidad hubiera surgido agua”.

Totes aquestes apreciacions, tenen la seva gràcia, donat que no es necessita ser ni arquitecte ni enginyer, ni arribar a fer un forat de 12 metres per arribar a la conclusió que sota de la llera d'una riera de segles s'hi podia trobar aigua. De fet, podien directament haver aconsellat a l'Ajuntament que es construís l'edifici en d'altres terrenys més adequats.

La inauguració del nou mercat es produí el 25 de gener de 1951 , va beneir l'espai del nou mercat el rector d'Horta, Mn. Pere Simó i hi van assistir moltes autoritats. A la fi de celebrar l'avinentesa, el Governador Civil va organitzar un repartiment de lots als pobres de la barriada, consistent en una bossa de queviures, donatiu que van sufragar  els venedors del mercat que s'inaugurava.

Programa d'inauguració del mercat.

El Mercat d'Horta en l'actualitat

Fonts d'informació :

• Gaceta Municipal de Barcelona, num. 45 de data 6.11.1950
• Artícle del diari LA VANGUARDIA EL NUEVO MERCADO DE HORTA - de data 11.5.1931
• Llibre EL QUE HA ESTAT I HA ESTAT HORTA - de Desideri Díez.

MASIA DE LA PEIRA / MASIA LAPEIRA

On estava  Ca la Peira

Ca la Peira o Ca Lapeira, havia estat situada a la falda sud del Turó de la Peira, allà on el torrent de can Mariner feia corba i es donava la ma amb la Riera d’Horta.

Tant la masia de La Peira com la de Can Peguera, així com gairebé totes les terres que envoltaven el turó, eren propietat del Marquès de Castellbell, i el turó agafà al final el nom de la masia més coneguda i popular d’aquesta banda del turó, abans, però se'l coneixia amb el nom de Montarell.

L'antic Montarell, orogràficament és una derivació de la Muntanya del Notari, al seu voltant tot eren petites rieres i torrents que baixaven de la muntanya de Collserola, boscos de pins, vinyes i horta. De la pedrera d’aquest turó s’havia extret la pedra que va bastir la majoria de cases i masies de la zona entre les que cal comptar la mateixa masia de Lapeira.

Fotos de l'Arxiu Històric Horta-Guinardó

La masia era un casalot gran, de planta rectangular, amb façana molt ampla, tal com es pot comprovar en les fotos de principis del segle vint que incloem, per altra banda, com moltes de les masies de la contrada. Havia sofert diferents transformacions, de les quals la més important va ser a mitjans del segle XVIII que va ser embellida amb esgrafiats a la façana.

Jordi Sánchez historiador de l’arxiu Roqueres Nou Barris, investigant sobre els orígens de la zona, ha trobat a l’Arxiu Històric de Protocols de Barcelona el nom de Maria de Lapeira, una dona d’aquest segle que va ser la primera i única propietària de ca Lapeira amb aquest cognom, casada amb Rafael de Llinars.

Entre documents antics fa poc ha descobert que sobre el segle XVIII, la masia pertanyia a Josep Parera Capell, un clergue que morí sense fills i deixà la propietat en mans d’una neboda de nom Maria Lapeira, viuda de Rafael de Llinars.

És el primer document oficial que vincula el nom del Turó de la Peira a una de les propietàries de l’antiga masia que va batejar aquest barri. El 1964 va ser enderrocada per les obres de prolongació del metro fins al barri d’Horta.

Segons Sánchez, Maria de Lapeira va heretar la masia d’un propietari que no era el seu pare i que per tant no tenia el mateix cognom. Els hereus sí que van ser els seus fills, però portaven el cognom del pare i no de la mare. «Tot i que el cognom a l’escriptura apareix tot junt, amb el temps es pot haver separat per acabar essent denominada de la Peira», apunten des de l’arxiu.

Feta aquesta troballa ara la recerca continua per a l’Arxiu Històric de Roquetes – Nou Barris. «ja tenim un fil oficial per començar a estirar i poder esbrinar més coses, ara haurem d’investigar què podem trobar sobre la història d’aquesta propietària», avança Jordi Sánchez.

La situació de tota masia, anava relacionat directament amb l'existència d'aigua abundant, tant la procedent del subsol (els aqüífers) com dels torrents o de la riera, en aquest cas, El torrent d’en Mariner i la Riera d'Horta, que discorrien uns quants metres més avall de ca Lapeira.

La Riera d'Horta va fer possible l'existència de més de cinquanta masies al llarg del seu recorregut.

La masia estava situada al peu del turó i molt a prop del centre del poble d’Horta tot pujant des de la riera d’Horta, durant aquells anys una riera al descobert, no es tractava doncs, de cap masia aïllada i els seus habitants eren persones molt conegudes al poble d’Horta.

A ca Lapeira neix el fundador del Centre Parroquial d'Horta, conegut com “Els Lluïsos”, Josep Pedrís “En Jepet de ca Lapeira”, com era conegut popularment, del que en fou el primer president,

Masia com hem dit molt popular entre el veïnat del Turó de la Peira i d'Horta, que encara en serven bona memòria.

La masia va desaparèixer, com ja s’ha dit anteriorment, quan es va construir la continuació del Passeig de Fabra i Puig i el metro que arriba fins a la Plaça d'Eivissa cap a la dècada dels 60.(1)

(1) - En abril de 1964 van començar les obres per perllongar la línia 5 del metro pel cantó est tot seguint el carrer Cartellà (abans Riera d'Horta) i el carrer Tajo, (que també formava part de la Riera d'Horta), fins arribar als encontorns de la Plaça d’Eivissa, el 5 d'octubre de 1967.

* Fonts informatives : Fotos del Centre Excursionista de Catalunya, del seu estudi sobre la Masia Catalana, del llibre LES MASIES D'HORTA, de Desideri Díez .

**https://beteve.cat/societat/nom-turo-de-la-peira-dona/