HISTÒRIA DEL CEMENTIRI D'HORTA

 

Un cementiri o cementeri és el lloc on reposen els nostres dels morts.  Depenent de la cultura del lloc, els cossos poden ser enterrats sota terra, posats en una volta o un altre tipus de sepultura.

 
La paraula cementiri ve del grec koimetérion, que significa dormitori, ja que segons la creença cristiana, al cementiri s'hi anava a dormir fins al moment de la resurrecció.

 
Usualment, els cementiris són comunitaris, és a dir, en un lloc hi ha un tomba de molts membres d'una comunitat, sense per això ser tombes col·lectives, car cada difunt té el seu propi espai determinat, i per decisió familiar poden enterrar un altre familiar al mateix lloc.

 
Al voltant del segle VII, totes les  persones que s'enterraven a Europa estava sota el control de l'església Catòlica i s'havia de fer solament en terrenys consagrats per l'Església, resulta evident per tant,que el més pràctic és que els cementiris s'ubiquessin al costat mateix de les parròquies.

 
Aquesta pràctica en els pobles continua viva, però en les gran ciutats a mitjans del segle XIX, les autoritats civils van considerar que donat que les poblacions s'havien fet grans i el nombre de pobladors s'havia multiplicat, fora millor i més higiènic que els cementiris es situessin a llocs allunyats dels centres urbans.

 
El primer cementiri d'Horta  abans de 1860, com tots els de l'època, estava situat al costat de l'església vella de Sant Joan d'Horta  en terrenys de Can Cortada, molt a prop de la masia.. 

El terreny  d'on surten els arbres és el de l'antic cementiri

 

Aquesta església tingué en l'època medieval una notable importància de caire social,  polític i econòmic.

La primera cita de l'existència d'aquesta església la trobem en l'any  1095, situada  al límit del territori de Barcelona, cap a Finestrelles.

El temple primigeni sembla que fou destruït del almoràvits en alguna de les seves  incursions   per la  contrada. Guillem d'Horta, en la segona meitat del segle XII va construir en la seva residència (el que ara es coneix com Can Cortada) , una torre de defensa que encara perviu en l'interior de la masia i una capella dedicada a Sant Joan Baptista.

L'església de Sant Joan fou construïda de manera molt senzilla. De la construcció del segle XII es conservà fins principis del segle XX el campanar de poca alçada  de planta quadrada amb merlets esglaonats, amb aire d'una torre de defensa medieval.

A l'esquerra la porta de l'església (foto 1902)

En aquesta foto es pot observar la torre encara amb els merlets esglaonats (foto 1900)

Foto de 1903

 

El temple era de tres naus de reduïdes dimensions, tenia reminiscències dels estils bizantí, romànic i gòtic. Un baix relleu de pedra picada representava la degollació de Sant Joan. Al segle XVI, aprofitant materials antics, fou reconstruïda, mantenint però el seu caire senzill.

De fet no era una església especialment maca ni contenia obres d'art remarcables  i resulta curiós com, malgrat aquest fet, va ser repetidament fotografiada  des de tots els angles exteriors possibles, menys pel que respecte al seu  l'interior, o no ens consta, tal com podem admirar en les fotos que reproduïm tot seguit:

Al costat dret de l'entrada de l'església, hi havia un recinte de forma quadrada envoltat d'una paret no massa alta on s'hi encabia el cementeri.  Com  aleshores era un poble en nombre d'habitants més aviat petit, era juntament amb el cementiri de Sant  Genís del Agudells, l'únic lloc on es donava cristiana sepultura en la contrada. 

Al fons a la dreta l'entrada de l'antic cementiri, foto de 1910 amb l'església cremada pels fets de la setmana tràgica

 El cementiri cap a mitjans del segle XIX era objecte de greu inquietud municipal. A la Junta Local de Sanitat del 15 d'agost de 1865, es fa referència al problema “Respecto del cementerio, siendo ya público y notorio que en los tiempos comunes y normales no puede tolerarse  lo indecente de su estado tan reducido, observándose los restos humanos por su superficie sin estar aún consumidos por la tierra, se hace preciso e indispensable la rehabilitación de otro terreno....es imposible dar otras sepulturas en el actual”. Un any abans ja s'havien produït denúncies:”...el mal olor que exhala el cementerio de Horta, incomoda cada dia als fi más a los fieles que van a cumplir sus obligaciones como cristianos...”, segons ens descriu el “Diario de Barcelona”, del 5 de maig de 1864. 

Corria per Horta un cobla on es parlava de la gran dificultat que suposava pels veïns accedir fins el  vell cementiri:

Cementiri d'aquí Horta

carretera no n'hi ha

que hasta a mi em sembla mentida

que no lo facin arrelar.

Quan enterren un difunt

l'han de descarregar

deseguida han de córrer

amb el baiard a la mà.

Es van cercar nous terrenys i finalment  Mariano d'Oriola i de Cortada, home molt vinculat a Horta, regalà al municipi els terrenys per bastir el nou cementiri que ara coneixem,  al costat de la Ctra. de Cerdanyola. Quan es va construir el cementiri, en un lloc totalment solitari i sense cases al voltant, era un edifici que es podia veure des de gran distància, com es pot observar per la foto que acompanyem:

Cementiri actual en 1918

 
El nou cementiri es va inaugurar en 1867, està dividit en quatre illes i té una superfície de 12.982 m2, el més destacable és l'església situada al fons del recinte, hi ha 1359, les tombes més nobles estan situades al mig hi són flanquejades de pins i xiprers i disposen d'algunes escultures funeràries de gran bellesa. 

En principi la porta d'entrada al cementiri  estava situada de cara a muntanya, donat que en el camí d'Horta fins el cementiri, prop de cal Notari, hi havia un burot (dret de portes), generalment format per una barraqueta de fusta, instal·lada  als accessos a les poblacions  que feien funció de duana.

A mitjans del segle XX,  a  fi que el recinte funerari fos més accessible, la seva porta d'entrada es canvià a la part contrària i aprofitant l'atri es va construir una capelleta que no s'utilitza. Davant de la porta principal es construïren unes escales que donaven  a  un camí asfaltat que acabava a la carretera d'Horta.

Planol del Cementiri actual

Entrada del cementiri

Entre les tombes nobles, segons conte en Mingo Borras en el seu llibre "Històries d'Horta", parlant de la família Planàs - Marcet de "Can Marcet",  "si visiteu el cementiri d'Horta ,  trobareu el seu panteó, tot ell tallat en marbre, amb una columna tallada que vol dir manca de descendència. En l'angle de l'esmentat panteó, llegum "Don Federico Marcet i Doñá Dolores Planàs".

tomba dels Marcet- Planàs al cementiri d'Horta

 

Aquest petit cementiri ha sofert per desgràcia la visita d'alguns vàndals que han profanats algunes  sepultures i malmès molts dels seus elements ornamentals, motiu pel qual se l'ha dotat de càmeres de vigilància. L'aspecte actual és certament decadent i només s'enterren persones amb nitxos de propietat.

Estàtues trencades pels vàndals

El cementiri d'Horta  és el més petit i menys visitat dels que té la ciutat de Barcelona.  Com altres cementiris de la ciutat, inicialment no pertanyia a Barcelona sinó al municipi d’Horta, que en aquells moments era un petit poble rural.

En els terrenys de l'antiga església desafectats dels furs eclesiàstics, foren ocupats per Club de Tennis Horta, fundat a l'estiu de 1912 i encara avui instal·lat en aquell indret. En  principi  el recinte no arribava a l'interior de les dependències de l'església, però a poc a poc s'hi va anar atançant.

 
Aviat es va incorporar al recinte esportiu la rectoria, que fou habilitada com  dependències de club cap a 1924 i li fou cedit també el solar del cementiri ja lliure del seu antic us.

Així que ja ho saben el que juguen a tenis en aquest recinte, estan jugant sobre terra sagrada, quines coses s'han de veure!.

*Fonts documentals: Mingo Borras Històries d'Horta. Horta 1904-2004 Aproximació a cent anys d'història. de Desideri Díez, fotos del nou cementiri recollides d'internet. Fotos antigues de diverses fonts. Vikipedia sobre els cementiris. Andrés Paredes  Revista EL POU número 8 article: Cementiri d'Horta, la memòria silenciosa.