CAN TARRIDA (La Casa de la Caritat)

Can Tarrida estava situada entre el carrer Iglésias, la riera d'en Marcel·li i el carrer Jerez, a “la plana de Can Tarrida”, actualment carrer Cádiz, 64. Era una casa senyorial amb finestrals gótics.

Com totes les masies que tenen més de trescents anys, la propietat va passat per diverses mans i famílies fins que finalment fou llegada a la Casa de la Caritat.

Plànol de situació de Can Tarrida

En Francisco Zamora en parla en el seu “Cuestionario” de 1789, quan hi diu:

“Confina con la casa Mariner la de Alabareda, hoy de Juan Bautista Plana, Notario de Barcelona, es de un patrimonio suficiente, hi afegeix una nota rural simpática “Más arriba de ésta se hallan once casillas, algunas cons segundo piso y todas con un pedacito de tierra, donde hacen hortalizas, regándolas con agua de sus pozos y sus dienos se empleabn al corte de bosques y otros van aqui a la labranza. Las mujeres se emplean en hacer la colada para Barcelona y otras a tejer cintas y otras labores”.

Can Tarrida en 1915

El baró de Maldà que tans coses ens ha deixat escrites sobre Horta, en parla de Can Tarrida al “Dietari” d'11 d'octubre de 1797:

"Bona senyora la tal pubilla Tarrida agasajadora, com també el seu marit, Joan Moragas que, quan jo era minyó i ell també fou primer escolà de música del Pi, i despuès músic de la capella de Santa Maria, que hi tocava el fagot, oboè i flauta travessera i deixat los hàbits a la figuera, vestint-se de seglar continuant la música, I desprès d'arreconar el fagot, oboè i flauta, anat seguint la música a Santa Maria passà a marxant o negociant i luego a amo, puix que es casà amb la dita pubilla Tarrida, passant-s'ho prou bé, quan nos han ensenyat sa torre amb tots los aposentos i lo terrat que volta la torre per sos costats i detràs, cuina limpia i clara i en l'entrada lo celler prou abundant i bo per lo regular; sa premsa, etc. Fora de la torre a sa eixida, ens han ensenyat la capella amb molt polit retaule d'escultura, amb una santíssima Verge en mig, de la Concepció, amb dos sants col·laterals a dit retaule Sant Josep i Sant Antoni de Padua ab Sant Joan Batista nom de l'amo al capdamunt”.

Can Tarrida a mitjans del segle XX

Provinent del llegat de Marià Torrebadella, l'any 1897,  la Casa de la Caritat es feu càrrec de la finca de Can Tarrida. Prèvies reformes i adaptacions hi foren instal·lades dues escoles de pàrvuls i unes altres dues de nivell preparatori.

En temps de la Mancomunitat, sota la presidència de Prat de la Riba (1914-1925), la Casa de la Caritat que estava en el barri del Raval, havia crescut tant que es va plantejar traslladar-se a un lloc de les afores més saludable. Aquest trasllat però no es va arribar a materialitzar fins 1957. 

Can Tarrida en 1917

Tanmateix però, abans i durant la Mancomunitat (1914-1925), es va donar un cert impuls a la renovació i construcció de dos petits satèl·lits afegint-hi la casa que tenia en el barri d'Horta: Can Tarrida . Es va habilitar en 1917 per donar alberg als nens epilèptics i amb tuberculosi.

Per tant, gràcies al escrits d'en Francisco Zamora i del Baró de Maldà, sabem que en 1789 la torre era propietat de Joan Bautista Plana, notari de Barcelona , en canvi, deu anys més tard en 1797,  ho era de la família Tarrida, la publilla de la qual s'havia casat amb en Joan Moragas, marxant i negociant,  amb el que vivia en Can Tarrida i que  finalment, en mans de Marià Torrebadella, qui la va llegar a la Casa de la Caritat en 1897, Institució a la que va pertanyer fins que en 1974 en que La Casa de la Caritat es va traslladar a les Llars Mundet.

La torre fou enderrocada per deixar pas a la via ràpida, que ha enllaçat el segon cinturó de ronda amb els túnels de la Rovira del Carmel. De l'edifici no ha quedat res, ni el magnífic finestral gòtic.

A títol personal, puc afegir que quan jo estudiava a la carrer de la Plana , allà on havia estat La Cooperativa la Vanguardia Obrera en 1967, aquest carrer acabava  tot just on estava Can Tarrida i recordo haver vist els nens que allà s'hi estaven. Els veïns en parlaven en veu baixa d'aquells nens, deien que eren nens abandonats, hospicians, que aquella era una casa de “la caritat”. Ho deien quasi en veu baixa com si fos una història obscura de la que no se'n pogués parlar obertament. Clar que l'època hi havia tants termes dels que no s'en parlava només que en privat que un més no cridava l'atenció.

Els camins al voltant de Can Tarrida encara eren de terre, no estaven pas asfaltats, ni tampoc aquells era un lloc on els veïns d'Horta hi passessin sovint, estava fora del centre, no molt lluny però, no hi havia pas tendes ni res de semblant que els obligués a acostar-s'hi.

Més avall, cap ell 1957 van bastir el Mercat en terres del que havia estat Can Bransi, els veïns anaven fins la Riera d'Horta (carrer Tajo), per anar a plaça però no passaven massa d'aquest punt, més amunt hi havia el barri de la Clota, com aquell que diu barri de barraques i cases fetes pels mateixos veïns vinguts d'altres parts del país. Hi havia rieres d'on baixaven rierols d'aigua de la muntanya quan plovia i els carrers tampoc eren asfaltats.

També recordó que com abans d'arribar a Can Tarrida hi havia un descampat que quan arribava la festa Major d'Horta es muntava la fira, els caballets, el tunel de la bruixa, etc.

La zona en l'actualitat

Eren d'altres temps, en segons quines coses  millors i en d'altres pitjors però pertanyen tan sols a la memòria col·lectiva d'unes generacions determinades. 


*Fonts informatives : El llibre Les masies d'Horta de Desideri Díez. El Werb de la Casa de la Caritat. Fotos aconseguides per diferents mitjans. Memòries personals.

Família PLA - MONTSENY

 Tothom que ha passat per l'avinguda a banda de mar i fent cantonada amb el carrer Cartagena, s'ha parat davant la porta d'aquesta immensa i bonica finca. Des de la porta es divisa part del jardí de davant que conté diferents escultures de terracota i la façana de la casa d'arquitectura noucentista, projectada per Adolf Florensa, un conegut arquitecte de les primeries de segle XX.

entrada per l'avinguda a la finca de l'Institut Ravetllat-Pla

“El propietari de la casa era el metge i científic Ramon Pla i Armengol que va néixer al poble d'Alentorn de Lleida. Llicenciat en medicina per la Universitat de Barcelona (1901) i Doctor (1904). Fou un dels fundadors del Patronat de Catalunya contra la tuberculosi (1903). Treballà a l'Hospital de la Santa Creu i al Laboratori Municipal de Bacteriologia sota la direcció del dr. Ramon Turró. Fou secretari de l'Acadèmia de Ciències Mèdiques. En 1924 fundà l'Institut Ravetllat-Pla per al combat contra la tuberculosi”

A més d'un gran científic Ramon Pla també era un conegut polític socialista .“S'inicià en política en la Unió Catalanista de la mà de Domènec Martí i Julià, juntament amb Serra i Moret, quan intentà d'orientar-la vers el socialisme. Abans havia publicat: "De catalanisme" (1908). Una vegada mort Martí i Julià, ingressà en 1917 en l'Agrupació Socialista de Barcelona i en 1919 fou candidat en les eleccions de diputat provincial per Sant Feliu-Vilanova. Fou també delegat al II Congrés de la CNT (Madrid, 1919) pel Sindicat Únic de professions liberals. Entrà a la USC però es retirà quan el PSOE triomfà la línia... Durant la Dictadura s'apartà, com Comaposada, de la USC i participà en el congrés de del PSOE de 1928 on hi defensà la participació en les institucions. Els articles publicats a "El Socialista" durant aquests anys foren reunits en "El socialismo en Cataluña" (1930). Fou també delegat en els congressos del PSOE de 1931 i octubre de 1932. Entre 1931 i 1932 presidí la Federació Catalana del PSOE i impulsà la unió amb la USC. Després d'haver acordat el dos Congressos la unitat, l'executiva espanyola del PSOE trencà l'acord, però ell es mantingué en la Unió Socialista. Després del 6 d'octubre, com a president de la comissió organitzadora acabà de pagar personalment la hipoteca de la Casa del Poble de Barcelona que presidí des de la seva inauguració en 1936. Fou diputat del Front d'Esquerres per Barcelona en 1936 i assistí a la darrera reunió de les Corts a Figueres (1 febrer 1939)”.

Aquest és en resum el currículum social del Dr. Pla. Però com, quan i perquè, els Pla van venir a viure al Guinardó?, seguidament ho explicarem.

El Dr. Ramon Pla Armengol (1902-1958) i el veterinari Joaquim Ravetllat i Estech (1871-1923) , es van conéixer en 1913  i es van adonar que ambdós investigaven dins un context anàleg, va unir forces i fundar l'any 1923 l'Institut Ravetllat- Pla i registren la marca Ravetllat-Pla  el 29.8.1923. 

Per desgracia un fet tràgic va capgirar  la situació,  a fials d'octubre de 1923 moria el doctor Joaquim Ravetllat als 52 anys, refet de la pèrdua del seu company el doctor Ramon Pla va tirar endavant el projecte i va portar el laboratori d'investigació a Barcelona al Pg. de Gràcia 62, mentre  que el de producció va continuar al poble de Salt.

A la fi d'unificar un i altra la  seu de l'Institut s' instal.là seguidament  al C. Sardenya - cantonada Camí de la Llegua al barri de la Salut a la masia de ca l'Hortal però, ben aviat la seu es quedà petita i va comprar uns grans terrenys al Guinardó, més amunt de l'Hospital de Sant Pau la construcció del qual aleshores, ja estava mol avançada.

L'Institut quan estava al carrer Sardenya

Aleshores la  germana de Joaquim Ravetllat  va vendre la part del seu germà  al seu soci el doctor Ramon Pla que va quedar com únic propietari de l'Institut.

L'Institut Ravetllat Pla al Guinardó en 1930, fotos del fons R. Pla

El Dr. Ramon Pla i família, la seva muller Assumpció Montseny i Roca la seva única filla Núria Pla (1915-2011), que en l'època tindria poc més de 14 anys, van anar a viure al Guinardó cap a 1930, en la casa que es van fer construir, junt les dependències de l'Institut, amb les quals quedava connectada per dins.

Diverses instantànies de la Família del doctor Ramon Pla

Núria Pla de nena

Pel que expliquen persones que la van conèixer, la senyora Pla era poc donada al tracte amb els veïns del Guinardó que en 1930 segurament no eren pas tants, segurament no era pas aquell l'ambient en el que devia estar acostumada a moure's. 

A Can Pla, de tant en tant, s'organitzaven festes i vetllades literàries però els que hi acostumaven a assistir eren gent de la ciutat de Barcelona, metges, polítics i amics del marit bàsicament. Poc es coneix d'on procedia ni qui era la família de la senyira Pla, i  es escassa o nul·la la informació que existeix al respecte.

Núria Pla en la seva joventut

Desconeixem, també, a quines escoles va assistir  Núria Pla, el que si sabem però, és que quan va esclatar la Guerra començava a estudiar medicina i que, el més segur,  és que passés molt més temps amb la seva mare que no pas amb un pare tan ocupat com el seu que, a més, viatjava sovint per l'estranger, sobretot de cara a obrir  nous mercats pels productes de l'Institut Ravetllat-Pla  a Sud-.Amèrica..

L’Institut estava destinat a l’estudi de la tuberculosis i a l’elaboració de dos productes antituberculosos: la Hemo-Antitoxina i el Sèrum Ravetllat-Pla, obtinguts de cavalls immunitzats amb bactèries tuberculoses definides sota la teoria de Ravetllat. Per aquesta raó a la finca hi havia quadres per un munt de cavalls que durant el dia s'hi passejaven per una part que els hi tenien reservada.

els cavalls en llibertat en la finca

quadres dels cavalls

Hi havia també un generós jardí romàntic, pèrgoles, molts arbres i nombroses escultures de terracota, avui dia bastant malmeses. Amb tot plegat la finca era com un petit paradís per aquella noia solitària.

part del Jardí en els anys 30

   

L'entrada principal era i ha estat sempre per l'avinguda Mare de Dé de Montserrat, en l'època recentment batejada amb aquest nom. Per la part que dóna a l'avinguda i part de la del carrer Cartagena, disposa barana de ferro molt  treballada i  té una gran entrada formada per d'una una triple porta a la manera de les entrades a les muralles de les viles romanes, dues de petites,  a esquerra  i dreta per al pas de les persones i una gran pels carruatges i més tard pels automòbils de la casa, al mig, fermades amb una gran i rústega reixa de ferro que, hores d'ara s'hauria de fer restaurar ja que es troba en un lamentable estat de conservació.

Quan en 1936 es va sublevar una part de l'exèrcit i es va declarar la Guerra , tota la vida dels Pla va donar un tomb de 360 graus. 

De les relacions familiars dels Pla no en sabem pas res però en podem deduir per les conseqüències que els va comportar, que deurien ser prou complicades si tenim presente que la dona i la filla del doctor  Pla, van marxar a la zona nacional amb el germà sacerdot del doctor  Pla,  concretament  a Burgos on s'hi van estar fins al final de la guerra.

Allà la Núria Pla es va fer de la Sección Femenina Falange Espanyola, va col·laborar amb el rebels i es va casar amb amb l'Alfonso Carro Crespo, fiscal franquista.

En Ramon Pla es va exil·liar primer a Bèlgica i desprès a França (Montpellier), des d'on va tornar i va continuar a l'administració de l'Institut, desprès per un cur espai de temps va tornar a Barcelona fins que en 1939, abandonà novament la ciutat per anar-se a viure a Mèxic, on més tard va fundar l'Editorial Minerva, de caràcter anarquista.. 

A casa dels Pla, durant la Guerra, s'hi va establir per un temps el Govern Basc en l'Exili, el propi Dr. Pla els va llogar la casa, he trobat un escrit on es parla d'aquest fet :

“ Mientras permaneció en Barcelona, Irujo estableció su domicilio particular en la finca que arrendó en las afueras de la ciudad a Ramón Plá Armengol y Nuria Plá Montseny; la casa-torre nº 114 de la Avda. de Montserrat estaba abierta también a todas las personas afectas a las instituciones vascas. En los primeros meses de vida de la Delegación, Irujo residió la mayor parte del tiempo en Barcelona y atendía personalmente a los vascos que se acercaban en busca de ayuda; los recibía y atendía con su proverbial dinamismo y amabilidad".

En 1940, un cop acabat el conflicte Núria Pla i la seva mare van tornar a Barcelona on va acabar els seus estudis de medicina, amb bones notes, l'Estat franquista va cedir a Núria Pla la propietat de l'Institut, premiant així la seva fidelitat al règim autoritari insurgent. Ella va aconseguir mantenir l'activitat comercial de l'Institut fins l'any 1980 en què la llicència comercial no fou renovada pel Ministeri de Sanitat i Seguretat Social.

En 1947 Ramon Pla va tornar a viure a París i poc desprès (1948) torna a Barcelona aprofitant una de les mesures de gràcia que va decretar el règim franquista, poc desprès el mateix any morí la seva dona i ell finalment va morir en 1958.  No va dedicar-se mai més a cap activitat política, i que va continuar investigant. 

En l'any 1948 la guerra encara era un record massa recent i moltes persones per menys motius havien estat fortament represaliades, o no van poder tornar a Catalunya o bé, si ho van fer, van ser empresonades i/o apartades de qualsevol càrrec o feina pel sol fet d'haver estat republicanes o haver lluitat amb les tropes republicanes. Suposem que les relacions que la seva filla i especialment el seu marit mantenien amb el règim que va guanyar la guerra, van tenir alguna cosa a  veure amb el retorn d'un l'exil·li que no va ser massa llarg pel doctor Pla.

El cert és que mai més es va sentir parlar del Dr. Pla políticament parlant i que va viure una vida retirada, dedicat únicament a l'estudi i la investigació.

En 1989, morí el marit de la Núria Pla, Alfonso Carro Crespo, durant un temps fiscal en cap de l'Audiència de Girona , en l'esquela només apareix com familiar directe el nom de la seva dona. Diu l'esquela que va morir a Caldes de Malavella on el matrimoni tenia una casa. Núria Pla tenia aleshores ja 74 anys, 18 anys menys que el seu marit.

L'any 2009, Núria Pla molt propera ja la data de la seva mort, va donar l'arxiu de l'Institut, que es trobava en condicions bastant precàries, a la Universitat Autònoma de Barcelona, gràcies a la iniciativa duta a terme per  la pròpia Universitat que es va preocupar de parlar amb la Sra. Pla, i del treball de recuperació de tot el material. La casa i l'Institut en 2009, semblava  més un museu abandonat a la seva sort que una altra cosa. 

 

El fons està constituït per la documentació científica i comercial generada per l’Institut durant el seu funcionament i té un volum aproximat de 50 metres lineals. 

Quan va tancar l'Institut , la doctora Núria Pla es va dedicar a viatjar cercant peces úniques per a la seva col.lecció de mobles anticsd, era una persona molt coneguda entre els antiquaris i va aconseguir reunir una col·lecció notable.

També es va dedicar a la cria de gossos de la raça Boxer, aconseguint que alguns exemplars guanyessin que alguns premis.

Des de la mort del seu marit en 1989, tancat ja l'Institut des de 1980, sense fills ni família directe, Núria Pla va fer una vida recluïda i solitària en una casa de la que no sortia o ho feia poc amb alguna amiga o per anar a missa, no molt lluny de casa seva,  sabem per alguna persona que havia treballat per la Sra. Pla,  que de tant en tant rebia a alguna de les antigues veïnes del barri amb la que mantenia algun contacte.. 

En tenia cura una majordoma que havia vingut amb ella de Burgos quan va tornar, es va mantenir al seu costat fins que va morir en  febrer del 2011, no sabem exactament el dia. No se'n va publicar cap esquela en el diari, ni cap publicació, ni cap diari s'en va fer ressó de la notícia. Desconeixem també si al final de la seva vida  va canviar de manera de pensar o si malgrat tot, va continuar essent  fidel a les seves conviccions nacional-catòliques. Segurament descansa  al costat del seu marit fiscal de l'Estat al cementiri de Caldes de Malavella, seria interessant però que algú s'interessés prou per la història, que va ser la de moltes famílies de l'epoca, com per investigar i escriure un llibre sobre la vida del dr. Pla i de la seva família.

La finca i els edificis que conté van ser cedits a l'Ajuntament ja fa molts anys, i ella hi continuava visquen en qualitat d'usufructuària. Un cop finada, de moment hi continua visquen la senyora que l'acompanya i d'altres persones hi circulen per la finca sense saber els veïns exactament en qualitat de què, hi entre i surten.

Esperem que l'administració, en aquest cas l'Ajuntament en tinguin cura de la finca, la casa i del seu contingut prou important i que les pertinences hagin estat degudament catalogades i controlades, a l'espera que es rehabiliti l'espai i es facin les noves construccions que està projectar construir i de les que n'hem parlat en un altra entrada d'aquest bloc. Clicar sobre el link següent:

De moment en el nou plànol de Barcelona, la finca apareix senyalada sota el nom de Jardins del Dr. Ramon Pla i Armengol, un home honest i bo afaxim nosaltres, qui en un moment determinat de la seva vida va dir,  en relació al sentit de la paraula progrés:

“No sóc un reaccionari però declaro que la paraula progrés no m'emociona el més mínim quan no va acompanyada de fets que signifiquin un augment de benestar per als homes”.

* Fonts d'informació:

UAB - Tesi : Sara Lugo Márquez
UAB . CAT

http://www.uab.es/PDF/PDF_1319437183926_es.pdf

CAN BALIARDA

Fa poc més d'un segle, la Vall Hebron era un vall tranquil·la en la que hi convivien plàcidament petites i grans masies i torres senyorials amb magnífics jardins. El camí principal era el conegut com Camí de Dalt, fins fa poc Crta. de de Cornellà a Folgars, que era un gran cinturó de ronda que passava a frec de les esglésies de Sarrià, Sant Gervasi i la parroquia vella de Sant Joan D'Horta i d'altres secundaris que permetien als propietaris de les masies de la contrada moure's en la vall i comunicar-se amb els veïns. Gran part de les muntanyes havien estat plenes de vinyes fins que la fil·loxera les va malmetre a totes elles.

Can Baliarda és una de les gran masies que ha sobreviscut al llarg dels anys. Està situada al Passeig de Valldaura. La casa té uns orígens antiquíssim, es tenen referències de la casa des de 1502 i és una de les poques que encara en conserven en molt bon estat però que en ser de propietat privada no es pot visitar.

Can Baliarda a principis de segle XX, convertida ja en torre d'estiueig.

La finca fins 1502 fou propietat de la parròquia de San Joan de la casa dels Orta i desprès dels Cortada.

El 31 d'octubre de 1502 el rector de l'església de de San Joan d'Horta, Miquel Mata concedí  “Precasi i nou ....." (no hem pogut saber que significa) a  Francesc Clotes (o Clotas), davant d'escriptura rebuda davant de Miquel Cellers, amb cens de 35 lliures catalanes ".

Després de passar per moltes mans i diferents hereus arribà a mans de Victòria Comes casada amb d'Antoni Pinós, d'aquesta passà al seu fill Josep Pinós i Comes, pintor d'Horta , casat amb Amparo Navarro Latorre.

D'en Josep Pinós als seus fills Pilar i Rafael Pinós Navarro i d'ells als fills de Pilar els actuals propietaris.

La masia  era de Planta quadrada tenia les quadres a la planta baixa, així com un celler, un cup i les eines de conreu. Al primer pis Sala d'estar i les golfes. Conreava una gran extensió de vinyes al voltant de la casa.

La conversió de la masia en casa residencial es fa en 1880 obra de l'arquitecte Leandre Albareda, en que Victòria Comes obté el permís per aixecar un segon pis. Dins de la casa encara es poden contemplar quadres del Pintor modernista Josep Pinós.

Quadres pintats a Can Baliarda  pel pintor Josep Pinós

En aquesta casa també hi van viure Rafael Llimona i el seu fill Jordi Llimona, el pare Llimona del Caputxins de Sarrià **.

La casa està  hores d'ara envoltada per una densa i variada vegetació que no permet contemplar la casa des de fora, al costat d'una altra de la mateixa família de finals dels anys 30.

Com sabeu durant la guerra algunas cases van ser requisades , aquest va ser el cas de la casa que feia poc la família Pinós havia fet construir per l'arquitecte Duran i Reynals, al costat de la casa antiga. Va ser ocupada quan el govern de la República es va refugiar a Barcelona cap el final del conflicte, pel Ministre d'Obres Públiques Bernardo Giner de los Rios que s'hi va fer construir un refugi antiaeri amb tot de comoditats. La Sra Amparo, propietaria de la finca, cada cop que hi havia alarma de bombardeig, es presentava al refugi tot dient "vengo al refugio puesto que soy la propietaria", El ministre, un home prou correcte, la feia entrar donat que pot ser li feia més pànic donya Amparo que les pròpies bombes, quina una era la senyora, no tenia pas pels a la llengua. (Xavier Valls a les seves memòries La meva caixa de Pandora")

Can Baliarda a vista d'ocell

És interessant també, l'arxiu que sobre la història de la casa conserva amb molt d'interès Rafael Durall i Pinós, net del Pintor Josep Pinós *.

La Finca a finals del segle XIX i principis del XX, era molt extensa, i la superfície que ocupaven les seves vinyes, l'ocupen avui dia les noves cotxeres d'autobusos de Barcelona, amb qui els set nets del pintor mantenen diversos litigis donat que no estan en absolut d'acord amb el preu que es va decretar a canvi dels terrenys expropiats. 

Terrenys expropiat a Can Baliarda

Al respecte va escriure  Clara Blanchar en el diari el País de data 23.10.2004 que “Las expropiaciones de los terrenos de la falda de Collserola bajo los que hoy se esconde la cochera de 350 autobuses de Transportes Metropolitanos de Barcelona (TMB) comenzaron en el año 2001, y las máquinas empezaron a mover tierras en febrero de 2002, recuerdan los hermanos Durall Pinos. A partir de entonces, las obras se ejecutaron en un tiempo récord: los vehículos, procedentes de las cocheras ya derribadas de Borbó y Llevant, junto al Fórum, se instalaron en la nueva cochera a finales del año pasado”.

"Pretendemos que nos paguen lo justo y no la miseria por la que nos expropiaron", señala Albert Durall, uno de los siete hermanos, de edades comprendidas entre 50 y 65 años. Explica, además, que la familia tiene en curso "otros contenciosos para que paguen más". En total, el Ayuntamiento expropió a los Durall "unos 6.600 metros cuadrados", recuerda Rafael, otro de los hermanos. Históricamente, estas tierras fueron viñedos de la familia.

Desconeixem hores d'ara com haurà acabat el litigi, si és que ha finalitzat,  ja que aquests tipus de temes acostumen a eternitzar-se en els jutjats, el que si poden constatar és que les cotxeres ja fa uns anys que funcionen i treballen a ple rendiment. A sobre del sostre de les cotxeres se n'ha construït un parc pels veïns del barri de la Font del Gos, ja que les cotxeres queden soterrades en gran part dins la falda de la muntanya.

*Josep Pinós Comés, nascut a Barcelona el 15 de gener de 1867, va estudiar a l'Escola de Belles Arts de Barcelona,

Fou deixeble de Francesc d'A.Galí. Anà a París, Bèlgica i Itàlia i, després d'una nova estada a París, s'inicià la seva vocació pictòrica (1922), en observar els impressionistes. Centrat en el paisatge —sobretot d'Olot i d'Horta (Barcelona)—, la figura —especialment femenina—, l'interior i la natura morta.

Al revés que d'altres pintors del mateix període , va viure tota la seva vida a Barcelona i va desenvolupar el seu treball al voltant de la seva familia al barri d'Horta. Alguns dels membres de la seva família en són representats en els seus quadres. Per aquesta raó, no és molt conegut fora dels cercles especialitzats, de fet, Pinós i Comes, com altres Modernistes, o necessitava vendre les seves obres i normalment preferia regalar-les a la seva família i amics. Tanmateix però, va exposar alguns dels seus treballs en varies exposicions col·lectives: en la Sala Parés en els anys 1890, 1892 i 1900, Exposició de l'Ajuntament de Barcelona en 1891, en el Cercle de Sant Lluch entre els anys 1893, 1895 i 1897, en l'Ateneu Barcelonés en 1893 i d'altres exposicions a Barcelona i a Olot.

 Té obra als museus d'art modern de Barcelona i Madrid i a col.leccions catalanes, de Madrid, Bilbao i l'Amèrica Llatina. Fou premi extraordinari de l'Exposició Nacional de Belles Arts de Barcelona (1941).

Josep Pinós firmava els seus quadres utilitzant els seus dos cognoms Pinós i Comés seguit de la data de realització de l'obra, donat que existia en l'època un altre pintor amb el cognom Pinós amb qui se'l confonia.

Els motius que pintava foren retrats, paisatges - especialment de la comarca d'Olot on tenia una altra casa de la seva propietat – estudis d'animals, especialment gats. Les seves tècniques pictòriques eren el pastel i oli. El fet que Josep Pinós no sigui un artista molt conegut, no canvia el fet de la bellesa, varietat i extrema sensibilitats de la seva obra. Va morir a Barcelona el 14. de desembre de 1916 amb només 49 anys.

**) Rafael Llimona i Benet  - Barcelona, 1896 — Barcelona, 1957 , pintor. Fill de Josep Llimona l'escultor. Inicià estudis d'arquitectura, però seguí la de director de jardins a l'Escola Superior de Bells Oficis i el seu fill  Jordi Llimona i Barret  - que va néixer a Barcelona el 20 de maig de 1924. Ordenat sacerdot als 26 anys, va treballar de director del Centre Filosòfic d’Olot i en el període 1957-59 es va llicenciar en Teologia a la Universitat Gregoriana de Roma.Seguidor del Concili Vaticà II, el pare Llimona va desenvolupar un ideari propi que el va enfrontar amb la jerarquia eclesiàstica i al poder constituït.

Fonts informatives : 
Les Masies d'Horta, de Desideri Díez, 
Article del diari El País del dia 23.10.2004,
Informació del pintor a el WEB Gaudí i el Modernismo en Catalunya, 
respecte als Llimona informació biogràfica aconseguida a Internet.

CAN SITJAR - El Col·legi de la Bona Vida

Tothom de la contrada i dels barris dels voltants, coneix la plaça  delVirrei Amat, però  en saben res del territori històric que ocupa aquesta plaça?.

Prop del que ara és la plaça del Virrei Amat, darrera de  l'antiga esglesiola de St. Eulàlia de Vilapicina,  confluïen una sèrie de camins molt antics, el punt era conegut com “quatre camins”, on es creuaven l'antic camí d'Horta a Sant Andreu, el camí de Sant Iscle, que discorria pel que es coneix ara com av. del Quinze i continuava per el tram que encara conserva el vell nom, segons podem situar en la reproducció d'un plànol de Barcelona de 1891 que acompanyem.

 

Per l'antic camí de Romanet, conegut popularment com camí de Sant Iscle, començava en la aleshores nova Ctra d'Horta, tot baixant cap a Vilaspicina del que ara s'anomena av. dels Quinze, pujava desprès fins el nord d'Horta, travessava la muntanya fins a Cerdanyola on es troba l'ermita de Sant Iscle.

Mitjançant aquest camí que començava en la carretera d'Horta (ara Pg. Maragall) s'arribava a Can Sitjar, una gran i senyorial masia situada on ara es troba l'edifici de la caixa i que molt malmesa ja va sobreviure fins principis dels anys seixanta, com es poden apreciar en algunes fotos de l'època.

A l'esquerra Can Sitjar dècada dels 50

A l'esquerra Can Sitjar 1960

L'indret era conegut en 1777 pel nom dels masovers, els Sitjar d'Horta. La masovera es deia Gertrudis Sitjar, familiarment anomenada Tuies pel Baró de Maldà, Tuies Sitjana “dona de garbo i desempeny per qualsevol cosa”, segons la seva descripció...

Els Sitjar provenien del proper poble d'Horta, de la que Vilapiscina era com aquell que diu en la seva frontera amb Sant Andreu, on també havien estat masovers de Can Sitjar Gran i Can Sitjar Xic. 

 

 

Can Sitjar a mitjans del segle XIX, aquesta era la façana que donava a l'est i era la principal

Can Sitjar Façana principal, Can Sitjat Façana del darrera, i porta principal de la finca a l'antic camí de Sant Iscle. fotos de principis segle XX

El Virrei Amat

Cap a finals del segle XVIII, el Marqués de Castellbell, que havia estat nomenat virrey del Perú, era el seu propietari, gran terratinent de l'època, amb terres i cases a Horta, Can Peguera, Vilapicina, Guinardó, i d'altres molts indrets del Pla de Barcelona, d'aquí el motiu del nom futur de la Plaça del Virrei Amat (*llegir nota al peu).  durant la Guerra Civil va ser rebatejada com plaça de Joan Salvat Papasseït.

El Baró de Maldà era el seu nebot i també és l’autor del famós Calaix de Sastre, dietari manuscrit elaborat entre els anys 1769 i 1819, gràcies al quan coneixem amb bastant detall la història de la masia i la de les cases de la contrada en general, la descripció del que contenia i les activitats que es duien a terme en el seu interior.

El dietari (avui dia convertit en part en llibre), reprodueix en el passatge que relata, mitjançant el seu peculiar estil literari, l’estança del propi Baró i un grup d’amics a la masia de Can Sitjar, amb motiu de les noces de la neboda de la masovera Tuia Sitjar, durant el mes d’octubre de 1797.

La masia fou batejada degut a tan memorable ocasió com a “Col·legi de la Bona Vida” , nom que dóna títol al llibre indicat i que permet fer-nos una idea de l’ambient festiu i despreocupat que es vivia durant aquell temps d’estada.

Les terres de Can Sitjar s'entenien entre el que ara és la plaça Virrei Amat, l 'avinguda dels Quinze (abans camí de Sant Iscle), fins el que ara es coneix com carrer Escòcia i la Riera d'Horta. Es feien càrrec de les terres i del manteniment de la casa, tal com ja hem dit més amunt, la família Sitjar i per aquest nom es coneixia la masia arreu en l'any 1777. La finca va anar a parar en mans del Marquès de Castellbell cap a 1786 i a partir d'aquell moment es va convertir en un punt de trobada obligat per a l'alta societat barcelonina.

L'Edifici era un gran casalot de caire senyorial envoltat de jardins i amb bona aigua, disposava d'una gran façana meridional amb set balcons, cadascun dels quals donava a una sala amb diversos decorats datats de 1797.

Can Sitjar dibuixat per Lola Anglada a mitjans del segle XIX

Els murs interiors estaven coberts amb al·legories de les arts: la música, l'escultura, la pintura, l'arquitectura, els gravats, la poesia, l'agricultura.... Una gran sala octogonal, presentada al·legories de la història, la intel·ligència, la raó d'estat, el mèrit i el govern.

Diverses estances de Can Sitjar

El menjador tenia forma oval amb quatre obertures i amb pintures al·lusives a les quatre estacions, realitzades els primers mesos de 1797.

Sostre oval del menjador de Can Sitjar

Al Col·legi de la Bona Vida (Can Sitjar) hi van anar a partir de l’any 1796, tot el bo i millor de la ciutat i fins i tot de Catalunya, perquè en aquest indret es començaren a fer trobades periòdiques a les quals assistien personatges influents de la vida social, aristòcrates, polítics, militars i religiosos, els qual decidien passar temporades de descans en Can Sitjar, com la que es va celebrar amb motiu del casament de la Tuies, neboda de la Tuies Sitjana en 1797.

Segons fonts de l'època, aquest va ser l'origen del Col.legi de la Bona Vida, una combinació singular de vida social, casa d'esbarjo i de tertúlia i cenacle cultural il·lustrat. S'organitzaven així mateix, festes, cerimònies religioses, grans menjades, passejos per l’interior de la finca, com també d’excursions fins a Sant Andreu de Palomar, Sant Martí de Provençals o Horta, entre altres activitats.

El baró de Maldà en deixà algunes sucoses ressenyes d’aquestes estades en el seu dietari Calaix de sastre.

Entre el gran nombre de personalitats de l'època que hi van fer estada, cal destacar la dels marquesos de Sentmenat. El marqués era un home il·lustrat gran amant de la cultura catalana, hi aplegà al Col·legi de la Bona Vida una important col·lecció de manuscrits de cançons populars catalanes.

També hi van fer estada: l'Arquebisbe de Barcelona, el Canonge Ponsich, Benet Ribas, monjo de Montserrat, arxiver del monestir abans de l'incendi provocat pels francesos, Mosén Josep Galobardes, propietari a Horta de gran extensions de terra que després passarien a les seves germanes; el Capità General de Catalunya Agustí de Lancàster, i personatges diversos com Antoni Amat i Rocabertí, els marquesos de Llupià (propietaris del Laberint d'Horta); la pubilla de Can Tarrida; Manuela de Cruylles, de Can Don Joan, els senyors de Quintana, de Can Glòria, les Garrigones, de Can Travi, tots ells propietaris de grans masies d'Horta.

En la Sala Gran de Can Sitjar es van celebrar moltes festes i esdeveniments familiars aristocràtics, com el casament del fills del Baró de Maldà, Maria Escolàstica i Rafel amb els seus cosins el marqueset Manuel d'Amat i de Peguera i Josefina “Pepona” Vega filla de Josep Vega i de Sentmenat, que es van celebrar conjuntament el dia 11 de desembre de 1798, no es d'estranyar que el Baró de Maldà descrigués en el seu dietari l'accidentat viatge des de Barcelona fins a Can Sitjar, donat que desembre era època de fred, pluja i neu en un temps on les comoditats eren limitades.

Com podem comprovar els cognoms que apareixen al llarg de la descripció de les cases i famílies més significatives en la història d'aquests antics pobles de prop de Barcelona, que en bona part eren aristòcrates de Barcelona,  etc, estaven pràcticament tots emparentats entre si i també amb parelles de la seva pròpia família, donat que molts eren cosins germans, com així mateix ho estaven els fills dels masovers d'aquestes finques, aquesta era una manera d'engrandir els patrimonis i que el poder no passés a d'altres mans menys convenients, per a ells, és clar.

Amb el pas dels anys, la finca es va anar esquarterant per donar pas a les noves urbanitzacions que sorgien a l’indret, fins a l’any 1962, quan la Caixa de Pensions va comprar a la família Pujades, els seus darrers propietaris l’edifici de Can Sitjar. 

Can Sitjar darrera de les Cotxeres de l'Av. Borbó

 

Enderrocada al cap de poc temps, en el seu lloc es va aixecar un edifici d’habitatges que correspon al número 16 de la plaça Virrei Amat.

En 1877, el camí veïnal de Santa Eulàlia es va urbanitzar i es va convertir en un ampli passeig que finalment ha esdevingut el Passeig de Fabra i Puig.

El Passeig de Sta Eulàlia als anys 20

En 1885 es va començar a construir la nova església parroquial de Santa Eulàlia que va tardar molts anys en acabar-se, de fet la façana principal no es va donar per acabada fins 1998. 

En 1916, neix el Passeig del dr. Pi i Molist que facilitava el pas fins al Sanatori Mental de la Santa Creu, que es va construir al cap d'amunt i a continuació es van iniciar les obres per engrandir la plaça Virrei Amat que en un primer moment tenia un aspecte pràcticament quadrat, quasi sense pavimentar. 

Pg. de Pi i Molist, als anys 20

Anys desprès, per tal de facilitar-ne el gir dels tramvies que la circumvalaven es va construir una gran rotonda central.

Anys finals de la masia de Can Sitjar cap a principis dels 60

L'Actual plaça es fruït d'una profunda remodelació a partir de 1998.

Els els últims anys, grans avingudes han transformat totalment la zona: Felip II, Avinguda Borbó, Passeig de Fabra i Puig, en són una bona mostra.

*Manuel d'Amat i de Junyent (Vacarises 1704 – Barcelona 1782), Marquès de Castellbell fou un militar i administrador colonial espanyol. Governador de Xile i Virrei del Perú. Fill d'una família aristocràtica catalana, fill de Josep Amat i de Planella (primer marquès de Castellbell i de Maria Anna Junyent i Vergós (filla del marqués de Castellmeià). Va demostrar tenir dots de militar des de molt jove que ja hi va participar en accions vèliques contra els francesos a l'Aragó. Als 17 anys va ingressar en l'Ordre de Malta i va marxar a l'ílla durant quatre anys. Dins de l'exèrcit espanyol va arribar a aconseguir el grau de Mariscal de camp. Fou anomenat Virrei del Perú i President de la Reial Audiència de la citat de Lima en 1761.

*Dades Històriques: Les Massies d'Horta, de Desideri Díez, informació aconseguida per internet de l'Associació d'Història de Nou Barris, conferència sobre els antics camins de Sant Andreu a Horta de Nélida Celma i Iolanda Serrano, fotos del fons del CEC sobre un estudi de la masia catalana. gràcies a tots ells.