CAN BALIARDA

Fa poc més d'un segle, la Vall Hebron era un vall tranquil·la en la que hi convivien plàcidament petites i grans masies i torres senyorials amb magnífics jardins. El camí principal era el conegut com Camí de Dalt, fins fa poc Crta. de de Cornellà a Folgars, que era un gran cinturó de ronda que passava a frec de les esglésies de Sarrià, Sant Gervasi i la parroquia vella de Sant Joan D'Horta i d'altres secundaris que permetien als propietaris de les masies de la contrada moure's en la vall i comunicar-se amb els veïns. Gran part de les muntanyes havien estat plenes de vinyes fins que la fil·loxera les va malmetre a totes elles.

Can Baliarda és una de les gran masies que ha sobreviscut al llarg dels anys. Està situada al Passeig de Valldaura. La casa té uns orígens antiquíssim, es tenen referències de la casa des de 1502 i és una de les poques que encara en conserven en molt bon estat però que en ser de propietat privada no es pot visitar.

Can Baliarda a principis de segle XX, convertida ja en torre d'estiueig.

La finca fins 1502 fou propietat de la parròquia de San Joan de la casa dels Orta i desprès dels Cortada.

El 31 d'octubre de 1502 el rector de l'església de de San Joan d'Horta, Miquel Mata concedí  “Precasi i nou ....." (no hem pogut saber que significa) a  Francesc Clotes (o Clotas), davant d'escriptura rebuda davant de Miquel Cellers, amb cens de 35 lliures catalanes ".

Després de passar per moltes mans i diferents hereus arribà a mans de Victòria Comes casada amb d'Antoni Pinós, d'aquesta passà al seu fill Josep Pinós i Comes, pintor d'Horta , casat amb Amparo Navarro Latorre.

D'en Josep Pinós als seus fills Pilar i Rafael Pinós Navarro i d'ells als fills de Pilar els actuals propietaris.

La masia  era de Planta quadrada tenia les quadres a la planta baixa, així com un celler, un cup i les eines de conreu. Al primer pis Sala d'estar i les golfes. Conreava una gran extensió de vinyes al voltant de la casa.

La conversió de la masia en casa residencial es fa en 1880 obra de l'arquitecte Leandre Albareda, en que Victòria Comes obté el permís per aixecar un segon pis. Dins de la casa encara es poden contemplar quadres del Pintor modernista Josep Pinós.

Quadres pintats a Can Baliarda  pel pintor Josep Pinós

En aquesta casa també hi van viure Rafael Llimona i el seu fill Jordi Llimona, el pare Llimona del Caputxins de Sarrià **.

La casa està  hores d'ara envoltada per una densa i variada vegetació que no permet contemplar la casa des de fora, al costat d'una altra de la mateixa família de finals dels anys 30.

Com sabeu durant la guerra algunas cases van ser requisades , aquest va ser el cas de la casa que feia poc la família Pinós havia fet construir per l'arquitecte Duran i Reynals, al costat de la casa antiga. Va ser ocupada quan el govern de la República es va refugiar a Barcelona cap el final del conflicte, pel Ministre d'Obres Públiques Bernardo Giner de los Rios que s'hi va fer construir un refugi antiaeri amb tot de comoditats. La Sra Amparo, propietaria de la finca, cada cop que hi havia alarma de bombardeig, es presentava al refugi tot dient "vengo al refugio puesto que soy la propietaria", El ministre, un home prou correcte, la feia entrar donat que pot ser li feia més pànic donya Amparo que les pròpies bombes, quina una era la senyora, no tenia pas pels a la llengua. (Xavier Valls a les seves memòries La meva caixa de Pandora")

Can Baliarda a vista d'ocell

És interessant també, l'arxiu que sobre la història de la casa conserva amb molt d'interès Rafael Durall i Pinós, net del Pintor Josep Pinós *.

La Finca a finals del segle XIX i principis del XX, era molt extensa, i la superfície que ocupaven les seves vinyes, l'ocupen avui dia les noves cotxeres d'autobusos de Barcelona, amb qui els set nets del pintor mantenen diversos litigis donat que no estan en absolut d'acord amb el preu que es va decretar a canvi dels terrenys expropiats. 

Terrenys expropiat a Can Baliarda

Al respecte va escriure  Clara Blanchar en el diari el País de data 23.10.2004 que “Las expropiaciones de los terrenos de la falda de Collserola bajo los que hoy se esconde la cochera de 350 autobuses de Transportes Metropolitanos de Barcelona (TMB) comenzaron en el año 2001, y las máquinas empezaron a mover tierras en febrero de 2002, recuerdan los hermanos Durall Pinos. A partir de entonces, las obras se ejecutaron en un tiempo récord: los vehículos, procedentes de las cocheras ya derribadas de Borbó y Llevant, junto al Fórum, se instalaron en la nueva cochera a finales del año pasado”.

"Pretendemos que nos paguen lo justo y no la miseria por la que nos expropiaron", señala Albert Durall, uno de los siete hermanos, de edades comprendidas entre 50 y 65 años. Explica, además, que la familia tiene en curso "otros contenciosos para que paguen más". En total, el Ayuntamiento expropió a los Durall "unos 6.600 metros cuadrados", recuerda Rafael, otro de los hermanos. Históricamente, estas tierras fueron viñedos de la familia.

Desconeixem hores d'ara com haurà acabat el litigi, si és que ha finalitzat,  ja que aquests tipus de temes acostumen a eternitzar-se en els jutjats, el que si poden constatar és que les cotxeres ja fa uns anys que funcionen i treballen a ple rendiment. A sobre del sostre de les cotxeres se n'ha construït un parc pels veïns del barri de la Font del Gos, ja que les cotxeres queden soterrades en gran part dins la falda de la muntanya.

*Josep Pinós Comés, nascut a Barcelona el 15 de gener de 1867, va estudiar a l'Escola de Belles Arts de Barcelona,

Fou deixeble de Francesc d'A.Galí. Anà a París, Bèlgica i Itàlia i, després d'una nova estada a París, s'inicià la seva vocació pictòrica (1922), en observar els impressionistes. Centrat en el paisatge —sobretot d'Olot i d'Horta (Barcelona)—, la figura —especialment femenina—, l'interior i la natura morta.

Al revés que d'altres pintors del mateix període , va viure tota la seva vida a Barcelona i va desenvolupar el seu treball al voltant de la seva familia al barri d'Horta. Alguns dels membres de la seva família en són representats en els seus quadres. Per aquesta raó, no és molt conegut fora dels cercles especialitzats, de fet, Pinós i Comes, com altres Modernistes, o necessitava vendre les seves obres i normalment preferia regalar-les a la seva família i amics. Tanmateix però, va exposar alguns dels seus treballs en varies exposicions col·lectives: en la Sala Parés en els anys 1890, 1892 i 1900, Exposició de l'Ajuntament de Barcelona en 1891, en el Cercle de Sant Lluch entre els anys 1893, 1895 i 1897, en l'Ateneu Barcelonés en 1893 i d'altres exposicions a Barcelona i a Olot.

 Té obra als museus d'art modern de Barcelona i Madrid i a col.leccions catalanes, de Madrid, Bilbao i l'Amèrica Llatina. Fou premi extraordinari de l'Exposició Nacional de Belles Arts de Barcelona (1941).

Josep Pinós firmava els seus quadres utilitzant els seus dos cognoms Pinós i Comés seguit de la data de realització de l'obra, donat que existia en l'època un altre pintor amb el cognom Pinós amb qui se'l confonia.

Els motius que pintava foren retrats, paisatges - especialment de la comarca d'Olot on tenia una altra casa de la seva propietat – estudis d'animals, especialment gats. Les seves tècniques pictòriques eren el pastel i oli. El fet que Josep Pinós no sigui un artista molt conegut, no canvia el fet de la bellesa, varietat i extrema sensibilitats de la seva obra. Va morir a Barcelona el 14. de desembre de 1916 amb només 49 anys.

**) Rafael Llimona i Benet  - Barcelona, 1896 — Barcelona, 1957 , pintor. Fill de Josep Llimona l'escultor. Inicià estudis d'arquitectura, però seguí la de director de jardins a l'Escola Superior de Bells Oficis i el seu fill  Jordi Llimona i Barret  - que va néixer a Barcelona el 20 de maig de 1924. Ordenat sacerdot als 26 anys, va treballar de director del Centre Filosòfic d’Olot i en el període 1957-59 es va llicenciar en Teologia a la Universitat Gregoriana de Roma.Seguidor del Concili Vaticà II, el pare Llimona va desenvolupar un ideari propi que el va enfrontar amb la jerarquia eclesiàstica i al poder constituït.

Fonts informatives : 
Les Masies d'Horta, de Desideri Díez, 
Article del diari El País del dia 23.10.2004,
Informació del pintor a el WEB Gaudí i el Modernismo en Catalunya, 
respecte als Llimona informació biogràfica aconseguida a Internet.