Història del barri de CAN PEGUERA

MEMÒRIA HISTÒRICA DEL TERRITORI

Can Peguera era una masia propietat del Marquès de Castellbell,  que estava al peu del turó de Montadell,  que  anys més tard seria conegut sota el nom del Turó de la Peira, en honor d'una altra masia del turó, Ca la Peira, propietat també del mateix marquès.

L'antic Montarell orogràficament és una derivació de la Muntanya del Notari, al seu voltant tot eren petites rieres i torrents que baixaven de la muntanya del Collserola, boscos de pins, vinyes i  horta.

Turó de la Peira l'actic Montadell

Fa tres cents anys, al voltant d'aquesta masia es podien comptabilitzar tres o quatre masies més,  Can Quintana, desapareguda en la dècada dels cinquanta del segle XX, Can Carreres en el que ara és el parc central de Nou Barris,  que encara existeix, tot això sense comptar amb les existents a l'altra banda del turó com Can Manent, Can Mir,  Ca La Peira, Can Platat i Can Bonet  i alguna altra més més que ara no ve al cas

Recreació de com podia ser el territori a principis del segle XIX

Cap a 1900, Can Quintana va urbanitzar gran part de les seves terres i aleshores va néixer la Rambla de Can Quintana que unia aquesta contrada amb el nucli central del poble d'Horta.

Al llarg de la Rambla Quintana, s'hi van bastir un gran nombre de grans torres d'estil modernista, de les quals han sobreviscut algunes.

Masia de Can Peguera en primer terme, darrera el barri de Can Quintana i les torres modernistes , la masia de Can Quintana cap el mig a la dreta. Villa Dolores és la casa que es veu darrera mateix de Can Peguera (Foto de 1909 aproximadament).

Els terrenys que ocupava la masia i les terres sobre les que es van bastir les Cases barates de Ramon Albó en l'any 1928, eren de la marquesa de Castellbell. Tenia la masia, en la seva època d'esplendor, uns grans jardins i vinyes, un gran bosc de pins en el turó, una font molt anomenada, una granja d'animals domèstics i uns horts on s'hi feien  tota mena de verdures.

Can Peguera en 1927

Can Peguera vista des dels pins del turó 1927

Era propietat, com ja hem dit, de la família del marquès de Castellbell, el qual, per cert, no tenia gaire simpatia per la finca, ja que quan era jove els seus familiars l'enviaven temporalment quan consideraven que es mereixia una certa correcció, és a dir, com un càstig.

Can Peguera  en la primera dècada del segle XX, com es pot comprovar no existeix cap capella al costat de la masia .

La masia era de planta quadrada; a la planta baixa hi havia les habitacions dels treballadors, el primer pis la sala gran i habitacions i al pis superior les golfes. També tenia una capella, que contrariament al que opinen algunes veus, no es pas l'actual ésglésia de Sant Frances Xavier, ja que com es pot comprovar fàcilment en la foto de més amunt, aquesta capella en 1909 no existia, el més segur és que la capella si la hi tenien, ocupés un lloc dins la pròpia masia, de fet aquest tipus d'esglesietes no acostumaven a ser més grans que el lloc que ocupa actualment el menjador d'una casa.

La casa que apareix en primer terme a la dreta es correspon en realitat  a una casa modernista de 1909, que va sobreviure fins els anys 90 en que la van derruir per bastir la continuació del Passeig de Fabra i Puig, estava al final del carrer Congrés i s'anomenada "Villa Dolores", la paret de la part esquerra de la qual es la que es veu en la foto de més amunt.

Villa Dolores tenia la porta principal que donava al carrer Congrés

Fotografia de 1936, quan es va inaugurar el parc del Turó de la Peira on ja si apareix l'església actual.

La Masia de Can Peguera, va sobreviure fins 1949 que va ser enderrocada  per construir-hi els pisos que apareixen en la foto de sota, que encara sobreviuen  al costat de la parròquia de Sant Francesc Xavier.

Els pisos que es van bastir en el terreny de la masia

El Turó de la Peira pren el nom  del propietari d'una masia que hi havia a l'altra banda  del turó i que va enderrocar-se quan es van fer les obres per dur la línia de metro de Vilapicina a Horta. Algunes de les persones que fa molts anys que viuen al barri parlen d'un túnel que unia les dues masies, era sense dubtar una de les canalitzacions de les aigües del Baix Vallès  que duien l'aigua fins els dipòsits del turo de la Rovira, ja en desús,  El Turó de la Peira  en 1936 es va convertir en parc urbà.

Ca La Peira en 1927

En el WEB de l' Ajuntament de Barcelona  es parla del parc com “ La gran pineda, formada per pins blancs i pinyoners, inunda tot el parc, però es concentra especialment a la zona forestal, situada al vessant nord. A part dels pins, hi ha oliveres, xiprers i para-sols de la Xina. Per contra, el vessant més solejat té un disseny més enjardinat i acull arbustos i més varietats vegetals, entre les que destaquen els grups de figueres de moro. Al cim del turó hi ha un mirador i una creu. La vegetació del parc, a la seva part alta, és arbustiva i forestal, amb uns grans pins que es van salvar de les freqüents tales que es feien durant la Guerra Civil gràcies a l’oposició dels llavors únics veïns del parc, els habitants de les cases barates de Ramon Albó".

A dalt del turo, en la seva vessant sud, existeix una antiga pedrera, les pedres de la qual van bastir la majoria de les masies d'Horta.  Als anys seixanta, els capellans de l'església de Sant Francesc Xavier, van  instal·lar-hi una mena de temple religiós excavat a la roca, a cel obert dedicat a la Mare de Déu de Lourdes, on s'anava en processó des de l'església, que en l'actualitat ja no existeix, parc i jardins van convertir l'espai en un  de “Pipi Can” prou espaiós cap allà els anys 90.

El que seria en el futur el barri de Can Peguera pren la seva denominació de la masia que hem parlat més amunt, anomenada així perquè la contrada era coneguda per ser un nucli on es fabricava  cola aprofitant la resina de les pinedes de la zona.

SEGONA ETAPA - Cases barates de Ramon Albó, conegudes popularment com "LES CASES BARATES D'HORTA". 

L’origen del barri es remunta a l’edificació a Barcelona, a inicis del segle XX, de quatre conjunts residencials per a obrers coneguts popularment amb el nom de les Cases Barates.

Barri de Can Peguera al anys 30 quan encara no estava acabat del tot. Foto de Ricard Cidoncha. Grup Fotos de Can Peguera Facebook

El de Can Peguera va ser batejat inicialment amb el nom de Ramon Albó, i és l'únic que conserva a hores d’ara la singular fisonomia arquitectònica i urbanística d’aquestes promocions: habitatges unifamiliars d’una sola planta, la majoria amb teulades rústiques i petits jardins davanters. El Patronat Municipal de l’Habitatge les va construir, en terrenys de Can Peguera, entre el Turó de la Peira i l'Institut Mental de la Santa Creu, que es va construir  més o menys en la mateixa època que les cases barates.

En principi les van anomenar habitatges o Cases del Governador, desprès tothom que hi vivia a prop els donava el nom de Cases Barates d'Horta i ara mateix el nom que els veïns en reivindiquen és el de Barri de Can Peguera, ja que es van construir en els terrenys de l'antiga Masia de Can Peguera, que com hem dit més amunt,   va estar situada on ara hi ha l'edifici de pisos de la Plaça de Sant Francesc Xavier.

Durant les obres de l'exposició del 29, van arribar a Barcelona un gran número de persones de la resta de l'Estat per treballar-hi en les obres del metro, les quals vivien en condicions precàries . Les autoritats van decidir construir quatre grans nuclis de cases per allunyar del centre de la ciutat tota aquesta massa humana. Moltes d'aquestes persones vivien en la muntanya de Montjuïc en barraques i va ser traslladada al nucli de cases anomenades de Ramon Albó (cases del Governador) al peu del Turó de la Peira.

El barri en plena construcció cap a l'any 1929, l'escola, primer edifici a l'esquerra,  encara no estava acabada

La finca de Can Peguera, era un terreny de 10,47 hectàrees comprat en 1928 a la marquesa de Castellbell, es van construir 534 cases projectades per l'arquitecte Xavier Turull, agrupades en diferents illes i la primera part de la seva seva construcció va acabar en 1931.

Fins a 1945, els noms dels carrers eren números però a partir d'aquí van ser canviats per noms de les comarques gironines. En 1947 es van construir 116 habitatges més i en 1949 un bloc de pisos amb altres 31 més. Aquest bloc de pisos com ja s'ha repetit, es troba en el mateix lloc on originalment s'encabia la masia de Can Peguera.

A més del habitatges, hi havia una escola que els republicans havien batejat amb el nom del pedagoc Francisco Giner de los Rios (1) que fou fundador, al 1876, i director de la Institución Libre de Enseñanza  i que desprès de la guerra va rebre el nom de Ramiro de Maeztu (2). Aquesta escola l'edifici de la qual escara existeix però amb d'altres usos, disposa d'un cos central i dues ales adossades, una a la dreta pels nois  i una a l'esquerra per a les noies.

Edifici principal al principi del quaranta

La part de més amunt, la de les classes dels més menuts i del menjador.
Al fons es pot veure l'edifici del Manicomi de la Sta Creu.

Aquesta escola en 1960, data en que nosaltres anàvem a l'escola, la part dels nois estava dirigida per un capella vestit de negre amb un barret d'ala ampla també negre, que feia un yuyu de deu-ni-do, a les noies ens dirigien devotes mestres d'afiliació falangista,  algunes d'elles amb bigoti i tot. Cada matí a l'entrar a l'escola ens feien  cantar  el Cara el Sol i en el mes de Maria es bastia un altar en la sala de l'entrada i els alumnes donaven diners per comprar flors blanques a la Mare de Déu, tot plegat en  un temps que quasi no hi havia diners per menjar decentment.

Altar del mes de Maria,  a l'escola el mateix mes també era mes de comunions

 
Tot sortint de classe  a les sis, es cantava en formació  "En pié camarada", amb l'aire més marcial possible..

Un cop a l'any en seien en una cadira amb una taula al davant i un mapa d'Espanya  o una simulació de paisatge al darrera i ens feien una foto. La bata blanca de l'escola (els nois duen la típica de ratlletes de color blau marí), els nostres tallats de cabell casolà,  plomes i llibretes, totes ben posades i formals. De tant en tant, eren considerats amb el nivell econòmic dels alumnes i si es tenien germans  en el mateix edifici, del mateix sexe és clar,  ens era permès fer-nos les fotos junts, donat que calia estalviar.

Foto original feta a l'escola Ramiro de Maeztu  en 1960 

La Missa obligatòria diumenge i festes de guardar i per donar constància de la teva assistència, havies de lliurar a la mestra el full dominical.

Entre els finals dels cinquanta i mitjans del setanta, donaven els dijous un got de llet en pols i una mica del que ens deien que era  "formatge",  una mena de producte d'un color groc tot especial, amb la finalitat d'ajudar la manca de vitamines que tots plegats patíem,  sembla ser que ens els va regalar els bon Govern Americà.

Fotos actuals de l'edifici de l'escola que en l'actualitat ja no ho és, no hem pogut adjuntar fotos d'època

En el barri hi havia i crec que hi continuen tres fonts , una en cada plaça i una església de la que ja us hem parlat

Foto dels anys 30

Durant la dècada de 1930, Les Cases Barates d'Horta eren conegudes per ser un dels punts de Barcelona on residien molts afiliats a la CNT. En 1936-1939, aquesta part de la ciutat presentada una demografia molt dispersa i mancada de punts estratègics, que l'aviació franquista pogués considerar con objectius a batre. De fet l'edifici més important que hi havia a prop de Can Peguera era l'Institut Mental de la Sta. Creu, un dels centres psiquiàtrics més importants de l'Europa del segle XIX i principis del XX, que tenia unes dimensions de 545 metres de façana i 240 metres d'amplada i estava marcat amb una gran creu roja visible des de l'aire per advertir-ne als bombarders.

Elena López periodista de El Periódico, en un article que va publicar en l'indicat  diari en data 8.12.2011,  tot parlant de Can Peguera argumentava..

Com qualsevol colònia obrera, el barri de Can Peguera va ser especialment combatiu en la defensa de la república. «Així que va començar la guerra, van formar un comitè i van convertir l'església en la casa del poble», explica amb orgull Pep Ortiz, president de l'associació de veïns i de la coordinadora d'entitats de Nou Barris, xarxa veïnal que des de l'any 1986 lluita perquè l'ajuntament rehabiliti un d'aquests dos refugis. Són conscients que a la ciutat ja hi ha refugis recuperats i visitables -i fins i tot un de convertit en museu, el ja famós 307, del Poble-sec-, però ells reivindiquen la seva «pròpia història». «En altres barris tenen pedres que recorden el seu passat. Aquí no. Nou Barris era una zona de masies i se les van carregar totes. Queda molt poca cosa de la seva història, i el que hi ha s'ha de reivindicar», assenyala Ortiz, que destaca que «potser el refugi de Cornudella no té un valor arquitectònic, però el valor sentimental el té tot».

Va ser precisament aquella convulsió social -«hi havia molts anarcosindicalistes i també comunistes», recorda Feijo- el que va fer témer als habitants de la zona que podien ser objectiu d'un bombarder franquista, i aleshores van decidir no dependre de ningú -el mateix ajuntament va teixir sota la ciutat una àmplia xarxa de refugis- i construir-se ells mateixos els seus amagatalls. «Per sort, no van arribar a bombardejar sobre nosaltres, però era corrent veure els avions sobrevolar el barri per dirigir-se cap al Raval o el port. Jo era molt petita, però recordo ser a la terrassa del bar del Jaime i veure'ls passar», reviu Feijo.

Can Peguera en 1934

 

Foto  AAVV de Can Peguera

En moltes ocasions els avions italians sobrevolaven el barri camí de la part baixa de la ciutat. La por dels veïns els va impulsar a construir refugis. Aquesta mesura, tanmateix, va resultar encertada ja que aquesta zona de la ciutat tampoc es va lliurar de les bombes. El refugi de Can Peguera (fotos de l'arxiu històric de Roquetes-Nou Barris), està situat al carrer Cornudella. Consta de dos galeries comunicades entre si, excavades en el mur de contenció de la muntanya . Les portes estan tapiades però persones que han estat en el seu interior conten que es troba en bastant bon estat.

Entrada del refugi

una de les galeries

Entrada al refugi, una foto més actual

En les Cases barates d'Horta es formà la brigada “Tierra i Libertat” de signe anarquista i que anà cap el front d'Aragó, comenta Desideri Díez al seu llibre “EL QUE HA ESTAT I ÉS HORTA”.

L'altra porta del refugi

"D'aquí mateix, segons explica en Pep, un veí del barri, " va sortir part la Columna Durruti per lluitar en el mateix front d'Aragó, durant la Guerra Civil", segons les seves paraules “Som i serem un veïnat d’esquerres”. “ Part de la Columna de Durruti va sortir d’aquí. Les Cases Barates de Ramon Albó -així s’anomenaven- eren un niu de cenetistes i per això les represàlies van ser brutals.

Informació sobre la Columna Durruti

Als anys cinquanta s'hi va bastir el “Cuartel de la Guardia Civil”,  on van encabir el "guardies" que fins aleshores hvien estat al C. Salses. Es va construir en el punt més alt dels habitatges del barri, d'un barri amb fama d'anarquista que no volia, deien, “ni església ni guàrdia civil” però, que malgrat tot,  va haver de conviure amb els dos temples del poder i l'ordre de l'època.

Foto de la Caserna de la Guardia Civil - Foto AAVV Can Peguera

Aquella vella caserna, finalment va quedar buida i sense cap servei militar,  fins que va ser restaurada i fa servei de llar de dia pels avis del barri.

La Caserna convertida en llar de dia de gent gran

EDAT CONTEMPORÀNIA - Can Peguera en l'actualitat

Durant anys seixanta, la parròquia de Sant Francesc Xavier la construir una escola guarderia en el peu de la muntanya. A l'entrada del parc, que aleshores era ja una muntanya descuidada i bruta, que més tard es recorvertí en l'Institut Josep Pla.

Nou institut Josep Pla, que no fa gaires mesos un parell de brètols van cremar

Poc més amunt de la guarderia hi havia un xiringuito allargat amb una porta a cada banda, fet de fusta amb taules i bancs també de fusta rústega i poc polida i una petita barra per servir begudes els diumenges al  matí, res de especial és clar, aigua de la font, vi negre i gasosa. Els veïns d'Horta i de les Cases Barates anaven a esmorzar, es portaven els anomenats aleshores “bocadillos” i passaven tot el matí mentre la canalla jugava per les rodalies. No sabríem dir ben bé, quan el van derruir.

En mig de la foto el vell " xiringuito". Foto de grup de Can Peguera del Facebook

Fa poc menys de vint anys El Turó de la Peira va ser redissenyat, restaurat, replantat i els seus camins refets, a la fi que el  veïnat hi pugui accedir amb més comoditat, convertint-se en un parc molt agradable amb un mirador privilegiat sobre la ciutat de Barcelona.

Tota una manera de viure i comunicar-se

Can Peguera és, tanmateix, el grup de Cases Barates que per la seva situació es va considerar menys marginal i el que va quedar envoltat més ràpidament pel creixement de la ciutat. L'enderrocament dels altres grups de cases barates - d'Eduard Aunós (Zona Franca) i Baró de Viver (Sant Andreu) i les de Milans del Bosch (Bon Pastor) , han deixat a Can Peguera com el darrer testimoni viu d'un moment clau en la història de la ciutat.
 

Actualment es mantenen al barri un total de 614 habitatges, així com l'edifici amb 30 habitatges protegits. Els 614 habitatges són propietat del Patronat Municipal de l'Habitatge i es troben en règim de lloguer.

                                         UN VIATGE PEL BARRI EN IMATGES

www.btvnoticies.cat



(1) Francisco Giner de los Ríos (Ronda, 10 d'octubre de 1839 - Madrid, 17 de febrer de 1915) fou un filòsof, pedagog i assagista espanyol.
 Va cursar l'ensenyament mig a Cadis i Alacant, i l'educació universitària a Barcelona. En 1863 es trasllada a Madrid i allí entra en contacte amb el grup dels krausistes.
En 1867 obté la càtedra de Filosofia del Dret i va ser deposat com altres krausistes pel marquès d'Orovio. Després de 1868 va recuperar la seva càtedra, i en molt poc temps va passar a liderar el corrent krausista per la mort de Julián Sanz del Río, de qui va ser deixeble. Va estar influenciat per Rousseau, Fröbel i Pestalozzi.
Fou fundador, al 1876, i director de la Institución Libre de Enseñanza.
Com a continuador del krausisme en l'últim terç del segle XIX i els primers anys del XX, va exercir un influx enorme sobre els seus deixebles i va renovar la vida intel·lectual espanyola, l'educació i àdhuc la mateixa sensibilitat del país. (extret de Vikipèdia)

(2) Ramino de Maeztu, escritor e ideologo español, inspirador de la idea de Hispanidad que surgio de una revista que fundó con este título. La Hispanidad (15 diciembre 1931), primero de los que allí fue publicando a lo largo de 1932 y 1933, recopilados luego en su famoso libro Defensa de la Hispanidad (1934), la obra que le hizo más conocido y que influyó de manera determinante en la consolidación de una alternativa política hispánica frente a las pretensiones globalizadoras del comunismo soviético, en un proceso que, tras el fallido golpe de estado revolucionario contra la República burguesa de octubre de 1934, desembocó en el alzamiento militar de julio de 1936. El antiguo anarquista terminó militando en el grupo derechista de Renovación Española, desde el que se distinguió por su oposición al régimen republicano. Murió fusilado en los inicios de la Guerra Civil (29 octubre 1936). (extret de Vikipèdia)

*Fonts informatives. El WEB del barri de l'Ajuntament. El llibre EL QUE HA ESTAT I ÉS HORTA,  de Desideri Díez, Memòries i fotos personals, Fotos de l'Estudi de la Masia Catalana del Cec, i d'altres fonts d'internet.