QUAN EREM DIFERENTS (Josep Ma. Huertas Claveria)

(Anys 60)

Hi ha afirmacions que es fan sovint sense pensar massa en si responen més a la realitat o al tòpic. Per exemple “passa el temps i les coses bàsiques són sempre iguals” o “com han canviat els costums amb el pas dels anys”. Segurament les dues són certes i depenen de com contemplem el passa, el nostre passat, amb els ulls del record.

El Guinardó, com altres barris no eren al centre de la ciutat, vivia als anys seixanta encara una mica “ensimismat”. Hi havia encara torres a l'avinguda Mare de Déu de Montserrat

A la dreta una de les moltes torretes de l'avinguda "VILLA RAMONA" derruïda els anys 70

Torres de davant la parròquia any 1962

molta gent es coneixia de tota la vida, l'activitat social tenia el seu centre a la parròquia perquè no hi havia pràcticament res més.

Et podies trobar al sr. Prats, catòlic de pedra picada, un dia que plovia i podia ser que li comentessis “quin mal dia que fa avui” i et respongués “tots els dies són bons si estem en gràcia de Déu”.

Nosaltres i el món, érem més ingenus que els joves i el món d'ara. Al voltant de la parròquia i de la seva influència es bellugava el nostre univers. Hi tenien lloc activitats ben diverses: el teatre, els ballets, el bàsquet de la inoblidable penya Esportiva Montserrat (el PEM, com li dèíem), la inauguració del cinema en 1962, les revetlles a casa dels Renom, la revista Atalaya del Guinardó, l'Acció Catòlica, les xerrades organitzades pels capellans (Tort, (Sardà), Félix Miquel, Bonal)...

Fins i tot fèiem versos que ben segur hem oblidat. En Llibert Vinaixa va publicar aquests a l'Atalaya;

Sota el passatge Garrofers

vora Can Pac i arran del forn

sota tres llums que no s'aguanten

hi ha el camp del Pem.

Ell hi jugava, com molts d'altres. Ara no hi ha cap camp de bàsquet al passatge dels Garrofers, ni tan se val garrofers. Ni torres a l'Avinguda. Queden però els records.

Nosaltres, aquelles noies i aquells nois, érem diferents a com són ara, però em sembla que alguna cosa d'allò a quedat dins nostre perquè les persones ens construïm maó a maó, com els edificis. I també pot ser perquè, com canta en Raimon “qui perd els orígens perd la identitat”.

(Barcelona 19.6.2005)

Així escrivia Josep Maria Huertas Claveria el 2005, dos anys abans de morir,  tot recordant la seva joventut al Guinardó.

Ell era un noi de l'eixample que vivia en el Poble Nou i treballava a la fàbrica Vespa mentre estudiava . Allà va fer amistat amb en Joan Caldentey que és qui el va fer pujar al Guinardó i el va introduïr a la parròquia on el van engrescar a contribuir en la revista que volien publicar amb el nom de ATALAYA DEL GUINARDÓ.

En 1995, el mateix Huertas va escriure un artícle pel llibret que va editar la parròquia per commemorar els seus 75 anys de servei als feligresos del Guinardó, on feia un repàs de la seva trajectòria com director de la revista que editava el Cercle Catòlic a la parròquia, i deia així:

"En 1960, als baixos de la parròquia de la Mare de Déu de Montserrat, hi havia el Cercle Catòlic del Guinardó: un bar, unes taules de ping pong, una sala de teatre.. .  Pel mes de juny la Junta de l'Entitat  va decidir treure un butlletí i em van encarregar dirigir-lo. Li vam posar el nom "ATALAIA DEL GUINARDÓ" (el nom en l'època era en castellà) i va sortir durant cinc anys, tot i que algun cop fos simplement una circular, per manca de diners.


Imprimíem en blau a les gràfiques Sierra, que era propietat d'un home escardalenc, bona persona que tenia els tallers al carrer Varsòvia.


Entre els primers col·laboradors, que en principi només firmaven amb inicials. figuraven Joan Sarries, Joan Caldentey - el meu millor amic - Jesús García de Mendoza, Vicente Calbó, Pere Renom... Signaven i escrivien en castellà, perquè el català aleshores era cosa prohibida, reduïda a l'àmbit del que és privat.

Vivíem dels anuncis, com tota publicació. Entre ells hi havia la cartellera de cinemes del barri, tots ells tancats avui dia; Sanllehy, Maragall, Montserrat. Ignoro la raó per la qual no hi figura l'Ibéria, que estava al carrer Praga i que tampoc existeix ja.

Revista ATALAYA DEL GUINARDÓ. A l'esquerra el cine de la parròquia.

El gener de 1962 la revista va passar una crisi i va quedar reduïda un temps a una circular, on destacaria, des del mes de juny, la nostra pròpia cartellera la que van inaugurar un cinema en el vell teatre, renovat. La crisi va durar un any. Vam ser de nou 8 pàgines, ara en ciclostill perquè la impremta resulta molt cara. En 1964 va figurar per primera vegada un consell de redacció als crèdits, que incloïa Ms Raimon Bonal, sociòleg avui secularitzat, que havia vingut com nou vicari de la parròquia.


La publicació va agafar una nova embranzida i qualitat des de l'abril de 1965 quan vam dedicar un extraordinari a problemes i realitats del barri. Hi van aparèixer els dos primers artícles de la història en "l'Atalaia del Guinardó" en català, un d'ells sobre els primers temps de la parròquia.


Aleshores va arribar la crisi, el vicari Ms. Raimon Bonal, es va enfrontar amb un Rector autoritari i, com sol passar, va resultar-ne perdedor i el van traslladar. El Consell de redacció s'hi va fer solidari i va publicar al número de juliol de 1965 una carta oberta al rector que va provocar un terrabastall. La junta del Cercle Catòlic del Guinardó va susprendre la publicació (con la iglésia se havia topado) "temporalment", però la realitat és que "l'Atalaia del Guinardó" no va tornar a sortir.

Raimon Bonal antic vicari de la parròquia, ara secularitza, avui dia sociòleg reconegut

Havia viscut 51 números al llarg de 5 anys. Repassada avui la .col·leció,  és un bon termòmetre per conèixer com eren els cercles catòlics i els barris barcelonins als anys 60"

Josep Fabré amb qui va compartir l'escriptura en molts dels seus llibres parla de l'arribada d'en Huertas al Guinardó tot dient:

“.....més enllà del Poblenou on vivia. És interessant veure com Huertas, nascut a l’Eixample, fill d’un periodista feixista –que, a més, els va deixar, a la mare i a ell, ben aviat- i que es va posar a treballar a la fàbrica Vespa, va fer el salt vers el periodisme i una sensibilitat social, catalanista i cristiana progressista. La clau està en la parròquia de la Mare de Déu de Montserrat i el Guinardó dels primers anys 60 -el que descriu Juan Marsé a les seves novel·les, prop de Can Baró, el Carmel i de nuclis de barraques com el de Francisco Alegre. Allí va descobrir Huertas el món polític, social i de barri. El nacionalisme li descobriria després Manuel Ibáñez Escofet, que com a subdirector de El Correo Catalán, i després director de Tele/eXprés, li va fer de pare.

 -Perseguint una novieta que li va donar carabasses va entrar en contacte amb gent del Cercle Catòlic del Guinardó: amics amb cognoms com Caldentey i Renom que conservaria sempre i que fins i tot utilitzaria de pseudònim. A la parròquia on més tard funcionarien multicopistes antifranquistes i per on passarien capellans com Prieto i Rigol –futurs alcalde de Cornellà i president del Parlament, respectivament, Huertas va dirigir la revista Atalaya del Guinardó, un grup de teatre amateur, i fins i tot cine.

Si voleu llegir el contingut de tota l'entrevista a en Josep Fabré, cliqueu sobre el link que segueix

Jaume Fabré parla d'en Huertas 

*Josep Maria Huertas Clavería (Barcelona, 24 de novembre de 1939 - íd., 4 de març de 2007) fou un escriptor i periodista català en llengua catalana i castellana.

L’obra periodística de Huertas començà el 1963 i es perllongà de manera ininterrompuda fins a la seva mort, el 2007. Ell no va viure al Guinardó però si que hi va passar moltes hores de la seva joventut perquè era amic d'en Joan Caldentey qui va el dur a la parròquia on va col.laborar a editar la revista Atalaya del Guinardó.

Es calcula que escrigué o col·laborà en la redacció de 105 llibres i més de 5.745 articles. Considerat un dels referents contemporanis del periodisme català, Huertas practicà un periodisme social, de proximitat i servei, fortament vinculat als moviments socials i als problemes dels barris de Barcelona. Per aquest motiu està considerat un dels més importants cronistes contemporanis de la ciutat. Periodista crític, gran coneixedor de la realitat històrica de Barcelona i de Catalunya, de gran memòria i caràcter fort, els textos de Huertas reflecteixen, sobretot, la seva lluita ininterrompuda en favor de la llibertat i els valors democràtics. (Informació de la Wikypedia).