EL RETORN D'ALGUNS EXILIATS

 

Refugiats espanyols en l'estació de Cervere

A tots els que tornaven cap a Espanya des de l’exili, els ferroviaris francesos els van posar una màquina i un vagó gratis a la fi que els dugués fins a Cervére i d’allà fins a Port Bou. El camí de 1939, però al revés i com Aleshores no tenien diners, sols el que duien posat, a Port-Bou no hi ha Creu Roja amb un plat de sopa i roba, en realitat a l’Espanya de Franco no hi havia Creu-Roja, hi havia la Guàrdia Civil, després d’un llarg dia d’interrogatoris una altra vegada els van pujar al tren cap a Barcelona cap a casa! ¡cap a casa!.

Francisco Piquer Cortés, l'avi, foto de
1940. Fons Rquel Piquer Alsina

La tia Rosa i Elisa van tornar el maig de 1944 i són acollides per caritat al Guinardó pels Casals-Alsina, atès que a tots els fugitius de 1939 els vencedors ens van requisar els seus béns i no tenim res de res.

L’avi Piquer va tornar quasi al mateix temps que Raquel i les seves filles, a Perpinyà el van acollir un convent de monges i en van fer tornar en mig d’una peregrinació a Lourdes com un malalt sense nom. Aquí estava condemnat a mort en cas que el trobés la policia.

En setembre de 1944 França era un trencadís al final de la Segona Guerra Mundial, els ponts i línies aèries volades, les línies telefòniques, telegràfiques o tota forma de contacte entre pobles tallades. Hi ha llocs alliberats com Perpinyà, però encara es segueix lluitant en molts llocs entre els maquis i els alemanys, no se sap quin lloc és lliure o no, la frontera amb Espanya tancada, Raquel Alsina i les seves filles la creuem amb l’ajuda de la «cofradia» dels ferroviaris, els d’aquesta banda són antics lluitadors de la CNT camuflats.

L’Estació de França, la policia va lliurar-li un «permís de residència» per a ella i les seves filles, dues d’elles havien nascut a França, amb l’obligació de presentar-se a comissaria una vegada al mes.

       Estació de França, en 1935. Fons Carme Martín

I un cop a Barcelona, on anar?. Quan les tropes franquistes van entrar en 1939 a Barcelona, varen apoderar-se de tots els pisos i els seus continguts, de tots aquells que havien fugit o bé per amagar-se o per anar-se’n a l’estranger; segons els havien explicat de casa els avis s’havien endut tanmateix les vidrieres de la botiga. A casa de Raquer Alsina  el coronel de la guàrdia civil que hi vivia, que va baixar a requeriment de Raquel, duia el seu canti de manises a la mà!.

Finalment la família els va donar un cop de mà, com no podia ser d’una altra manera.

La Raquel i la filla petita l’Esmeralda anaren a viure a casa de l’oncle Nilo, afortunadament la tia Lídia estava encantada amb la nena d’un anyet. La Carme va anar a raure a casa la tia Rosina que no disposava de lloc per a ningú més, atès que també havia acollit l’àvia i la tia Rosa. Havien entrat a Espanya abans que elles i la tia rosa treballava pels seus cosins germans. A la Raqueleta li toca viure amb el cosí Carles, la seva dona Maria Teresa i la seva cunyada Matilde.

Per a la família els que tornen són una plaga de llagosta i a sobre perillosa davant l’autoritat i la més desagradable sembla ser la Raquel petita, que després de quatre anys fora dels país, parla ja poc català i menys encara de castellà, no li agrada anar a missa, contradiu als homes quan diuen bestieses i no es passa el dia pendent de la seva roba ni cosint, llegeix el diari i li interessa tot el que passa al món i segons repeteix sovint, no té cap interès en casar-se. ¿Als onze anys, tot això?, doncs així era, molt madura per l’edat era posseïdora d’un fort caràcter resultat de tot el que havia hagut de viure els últims cinc anys de la seva curta vida.

La tia Lídia la volia col·locar de mainadera a la part alta de Barcelona per tal d’ajudar la família a sortir del forat on es trobava. En quant a l’avi, que també va creuar la frontera i ningú no sabia com, ni tampoc on vivia; apareixia i desapareixia de visita a hores intempestives de la nit. Quasi no s’aguantava ja dret ni a penes tenia veu, estava tísic terminal. Des de 1940 el buscava la policia i si l’arribaven a trobar l’hagueren afusellat.

El 7 de maig de 1945, després d’haver provocat un munt de morts, acaba finalment la II Guerra Mundial a Europa. El successor de Hitler va ser l'almirall Karl Dönitz qui va donar la seva autorització al general Alfred Jodlper signar la rendició incondicional d'Alemanya.

En Ricardo Piquer, marit de Raquel Alsina i padrastre Raquel filla, va tornar de l’exili quan la guerra mundial va acabar creuant les muntanyes de la Vall d’Aran amb un company murcià i un altre madrileny. Quan van arribar a Barcelona van prendre consciència de la situació real del país i decidiren abandonar les armes i enfrontar la duresa d’una vida en un país vençut i pobre, on mancava de tot, i així cadascú va retornar a les seves cases i al seu lloc d’origen.

Tota la familiar Piquer - Alsina abans de tornar a Catalunya
fons Raquel Piquer.

Com la família estava repartida entre diferents cases de la família, el tiet Arseni casat amb l’Ester, germana de Raquel li va oferir una habitació on dormir.

Mentrestant el company murcià que havia tornat al poble, va ser denunciat per algun veí que sabia de les seves idees i abans que cap guàrdia civil li posés la ma a sobre, va cantar com i amb qui havia entrat al país.

D’aquesta manera, la policia a Barcelona, va començar a buscar a en Ricardo, a Barcelona i una nit es va presentar a casa de l’Arseni i se’l va endur a la comissaria de la Via Laietana on segurament no s’ho va passar massa bé, s’hi va estar tres dies i després va ser traslladat a la presó on hi va estar reclòs durant sis mesos.

Arseni Pellicer i la seva dona Esther 1944
Font Raquel Piquer

La policia també va detenir a l’Arseni i se l’endugué també a la comissaria de la Via Laietana, de trist record per a tots els qui han passat per les seves dependències. El comissari, va començar a fer-li les mateixes preguntes una vegada i una altra «usted no sabe que quando alguien acoge un huésped en su casa ha de comunicarlo a la policia?», el tiet, sempre responia el mateix «comisario no se trata de un huésped sinó de un familiar, de un invitado», així una vegada i una altra fins que l’Arseni ja cansat li etzivar al policia :

- El diccionario de la Real Academia de la Lengua, señala que un huésped és una persona alojada en una casa ajena, i en cambio un invitado és «una persona que ha recibido una invitación», a ver si se lee el diccionario hombre.

El comissari esclatà la còlera i el va fer tancar 21 dies a la presó Model, en una cel·la d’aïllament però com les presons estaven saturades, en la cel·la a més d’ell hi havia set persones més.

Arseni  Pellicer era un bon dibuixant i ninotaire que mentre va estar a la presó va dibuixar una serie d'estampes on describia amb els seus dibuixos i posava de manifest la precaritat de la vida en les presons franquistes.

Sobre juny de 1945 torna el tiet Juan de la Raquel amb els maquis  que arriben fins el Maestrasgo, on va ser capturat. Li van caure dotze anys i un dia a la presó de San Miguel de los Reyes a València.

Tarja envada des de la presó de San Miguel de los Reyes-
València

En Franco en 1946 es belluga amb més de compte a la fi que els aliats oblidin qui és i on està ideològicament parlant. La guerra s’ha acabat a Europa malgrat a l’Asia encara continua.

Es van llençar dues bombes atòmiques a ciutats del Japó, una a Hiroshima i una altra Nagasaki, però els aliats ja sols pensen en tancar ferides.

Al llarg de la Guerra Civil Espanya gràcies a Franco, havia perdut al seus millors intel·lectuals, lliure pensadors, etcètera i busca desesperadament la forma de convèncer al món que ell és un governant legítim i que aquí hi ha lloc per a tothom.

Per aquesta circumstància, els parents de Raquel els Coromines, nets d’una de les germanes de l’àvia Montañà, fills del cosí germà del pare en Pere Coromines (regidor de l’Ajuntament de Barcelona en les eleccions del 1909 i diputat a Corts en les eleccions generals espanyoles de 1910 i 1914. De 1928-1930 durant la dictadura d’en Primo de Rivera, fou President de l’Ateneu Barcelonés, va morir exiliat a Buenos Aires), van poder tornar.

En Joan Coromines el seu fill, era filòleg que fundà a Nova York el casal català, en Franco li promet el retorn de tots els seus bens, que inclouen una cadena de farmàcies a Sans i Hostafranc, per tal que torni, tan desesperats estaven per la manca d’intel·lectuals que poder lluir en aquest país tan gris, i així ho van fer.

Josep Sala i Mercè Corma i els seus fills,
Foto de finals dels anys 40, Fons Raquel Piquer.

En José Sala es va veure obligat de tornar en 1943, perseguit per pertànyer a una xarxa que passava jueus a Espanya, té la sort que el seu pare, a la caseta que va construir al Guinardó en 1888 al carrer Sales i Ferrer, hi va afegir un pis pensant en el seu fill i hereu, per altra banda, com era orfebre i treballa a casa, té feina per a ell.

La seva dona la Mercè Corma qui va anar amb nosaltres a viure a Tarbes amb la seva germana la Rosa Corma, intenta convèncer a en José a la fi que torni a França. La seva germana està casada amb un ric joier del sud de França així que feina bona no li faltarà però en José mig obligat per la família vols quedar-se a Barcelona i fa que la Mercè finalment torni amb els seus fills Griselda i Francesc en 1946.

Els fills dels que varen fugir en 1939, la majoria es senten desubicats en un país, gris, fosc i pobre que era la Barcelona de postguerra. En Francesc té 17 anys, la família del seu pare volen que faci de manobre per dur diners a casa, la Mercè es rebota i treballa nit i dia de modista per tal de pagar els estudis del seu fill al Licee Francés de Barcelona.

Però també lluita perquè la seva filla Griselda pugui estudiar i ha de convèncer als meus pares a la fi que ho pugui fer,  però com no hi ha diners per fer el batxillerat ni cap carrera, fa el Peritatge Mercantil a l’acadèmia Jaumà a Gràcia. La Griselda va durant el dia, i Raquel filla de nit atès que durant el dia ha de cuidar de la seva casa i de les meves germanes.

Mentrestant els parel de Raquel filla, havien pogut llogar un semisoterrani al carrer Ercilla, a la fi de viure tots plegats. Raquel segueix fent la feina de casa fins que fa catorce anys l'edat legal de l'època per entrar a treballar per`p segueix estudiant per la nit.

El seu pare li troba feina a casa d’un «ex company armes» que oficialment no existeix, donat que consta oficialment que va ser afusellat i mort (2), l’empresa, per tant, consta a nom de la seva dona.

Quan Raqueleta ja treballa la mare deixa la seva feina, segueix estudiant fins que un dia en Jaumà li comunica que he esgotat totes les pròrrogues i que no podré examinar-me oficialment a menys que no faci el servei social. Triga uns quants anys en decidir-se a fer-lo i com els estudis són l’única cosa que la fa suportar aquest món gris que l’oprimeix, estudia anglès en l’acadèmia Massé.

A casa les coses es compliquen amb la malaltia de la meva germana Carme, segons els metges pot morir en hores, dies, o alguna setmana. Finalment viu 8 anys, dels 12 als 20, ells encantats però la seguretat social de l’època només cobria sis mesos i Caritas no els ajuda atès que no anaven a missa. Aquest problema fa que s’endeutin durant anys.

Parlem una mica d’aquest món gris dels anys quaranta i cinquanta. No existeix diàleg entre els que van tornar i els que es van quedar. Aquests últims no sabem res de l’odissea que han viscut els refugiats a França i els que van marxar tampoc coneixen els temps d’oli de ricí, la gana i el dolor viscut.

Els soldats republicans els obliguen  fer dos anys de mili  quan tornen, de les places de toros, els camps de concentració d’en Franco plenes a vessar, el cap afaitat de les dones «considerades rojas», dels nadons morts d’inanició perquè els abastos falangistes «no dan leche a los hijos de los rojos» i les mares tampoc tenen llet al pit a causa de la desnutrició, però com deia en Queipo de Llano, el General Mola i un llarg etc, «debe acabarse con los lobos, lobas y lobeznos».

Així anaven les coses durant la llarga època de la postguerra, una postguerra que va ser molt llarga i on només pel que fa a Barcelona es van afusellar més de 160.000 persones.

Estaven de refugiats allà en el que hauria de ser casa seva!, era el càstig pels sommiatruites que es permetien creure que podien crear un món millor.

1)Relat basat en els record de Raquel Piquer Alsina - DEP

2) https://ca.wikipedia.org/wiki/Pere_Coromines_i_Montanya

2) L’amic d’en Ricardo, que constava com oficialment afusellat, en realitat va poder escapar de la mort, estava darrera de tot de les persones que anaven a afusellar en massa i fent-se el mort i poc a poc va reptar pel terra i fugir de la mor.