ELS VERITABLES HEROIS DE LA VIDA
Els meus pares varen anar a viure a Horta l'any 1949, quan es van casar, ells vivien al barri del Clot, on es van conèixer.
 |
Berenar del dia del meu bateig
al pati de casa |
La meva mare es deia Pilar i feia de sastressa i durant els primers mesos de casada va continuar cosint per a la casa a on havia treballat de soltera la sastreria Can Baró que estava al carrer Aragó, quan vaig néixer jo ho va haver de deixar, les comunicacions amb el centre de la ciutat ho feia complicat amb una criatura petita, dos anys desprès nasqué la meva germana, desprès es dedicà a fer feines en les cases d'alguns veïns que tenien tendes.
Vaig ser batejada a l'església de Sant Joan d'Horta, no tinc fotos del bateig, el meu pare no va entrar a l'església i per tant no en va fer,
El meu pare era mecànic torner i desprès de treballar 8-9 hores en un taller del Clot de nom can Canosa, durant els anys 70-80, es va comprar un torn de segona o tercera ma, i en el pati del darrera de casa nostra, es va muntar un petit taller on tenia totes les seves eines comprades als encants vells perfectament ordenades, i on treballava un parell d’hores més.
La seva feina era dura atès que havia de traginar amb peces d’acer inoxidable que pesaven molt, eren motllos per fornir, per exemple, envasos i altres peces més petites de plàstic, que aleshores començava a ser molt popular al país i a més, tot el treball el feia dempeus, la qual cosa li va originar que tingués mala circulació a les cames i el van haver d’operar de varius.Es dona la circumstància que la primera vegada que el van operar, el metge que el va atendre abans de l’operació al Clínic, va ser un metge que es deia Jordi Pujol, en la segona operació durant els anys seixanta, la Residencia Sanitaria Francisco Franco, ja funcionava, el senyor Pujol estava a la presó per temes polítics a Saragossa i ja no feia de metge.Els tallers de l’època tenien el sostre d’uralita en la seva gran majoria, es morien de calor a l’estiu i a l’hivern es pelaven de fred, les mans se’ls omplien de penellons. Desprès hem sabut que algun van morir de càncer per les uralites que molts cops estaven en mal estat.Malgrat haver anat a escola el que era indispensable quan era petit, de jove va entrar d’aprenent en l’establiment d’un electricista i va aprendre tot el relacionat amb l’electricitat; desprès de la guerra ja va fer d’aprenent en un taller mecànic on va aprendre a fer funcionar el torn i la fresadora. Els anells de casada me’ls va fer ell mateix al torn i són d’acer inoxidable i encara estan com nous.Com era manetes, en l’època dels cinquanta, es va muntar a casa un taller per revelar fotos que feia amb una màquina de segona ma, en bodes i batejos de veïns i coneguts per arrodonir el sou. També va fabricar les peces i bastir a una màquina de fer cinema, primer de 16 i desprès de 35. La de la foto és la de 16.A casa havíem vist un munt de pel·lícules que ens portava un amic seu, que no sé com aconseguia també el trossos de film tallats per la censura i els enganxava fent un continu de números musicals que no es veien en les sales de cinema, atès que els havien tallat per considerar-los massa agosarats per l’època. També portava trossos de films rodats pels alemanys en la segona guerra mundial produïts si no recordo malament per la UFA, (oficialment s'havien de cremar però... )on es mostrava tota la cruesa de la segona guerra mundial i que aquí no es podien veure, no sé d’on els treia, la veritat. Per una nena com jo veure tots aquells canons i tancs i el soroll terrible que feien, tot narrat en idioma alemany alemany era bastant impressionant.Malgrat de provenir d’una família molt humil el meu pare es va espavilar i com tenia molta curiositat a base de llegir i de mirar com es feia, va aconseguir fins i tot muntar màquines de fer cinema i va intentar fer un aparell de televisió amb peces de segona ma, projecte que finalment va abandonar.Les ganes de fer coses i la curiositat per tot, fa moltes vegades més que molts estudis, el jovent necessita ganes i que no li donin tot fet com estan fent ara mateix que no saben multiplicar sinó és amb una calculadora.
ALTRES MANERES DE VIURE A HORTA.
Torres
d'estiueig a part, en l'eixample d'Horta, hom vivia encara com en un
poble (final del carrer Feliu i Codina). Podies passejar-te
tranquil·lament pel mig de carrer sense massa perill, hi passava una
motocicleta al dia i mira per on, aquesta única motocicleta em va
atropellar a mi que creuava el carrer com sempre, sense mirar.
Podies
també, jugar als patis de casa que poc abans havien estat horts, era
un espai ample que poc a poc es va anar reduint, ja que l'amo del
terreny el va anar venent en parcel·les.
Era
normal embrutar-te fent pastetes amb la terra mullada, banyar-te en
la bassa de l'aigua que hi havia i que en el seu moment es va fer
servir per regar els horts; córrer amunt i avall pel turó de la
Peira seguida del teu gos, anar a berenar a la font de can Quintana
sense haver de caminar molt.
 |
| La nostra estufa per a tota la casa |
També
podies tenir animals, a casa hi havia gats, gos, un canari, al que
vigilàvem no se'l mengés pas cap gat. El veí, el senyor Ton, a
més, tenia, conills, gallines, galls, i oques, la que surt en la
foto , que tenia fama de tenir mala llet, un dia que segurament la
feia empipar, em va picar el nas amb el bec, i em va fer mal us ho
puc assegurar, mai més m'hi vaig acostar.Ens
ho passàvem bé amb coses, senzilles, a l'estiu jugant al carrer
fins ben entrada la nit, però a l'hivern feia un fred de mil dimonis
fora i dins de casa, en el safareig que hi havia al pati l'aigua es
gelava, a dins de casa només s'escalfava una estufa de ferro colat
on cremava carbó de coc, el petroli va arribar més tard, al menys a
casa meva, però aquesta és ja una altra història
DIA
DE LA MONA
 |
Amb la mona en mig del carrer
Feliu i Codina. Foto F Martín |
La
meva padrina era la germana gran de la meva mare, es deia com jo
Carme, i d’ella vaig rebre aquest nom tan «singular». A mi no
m’agrada especialment però m’hi vaig conformar quan vaig saber
que en àrab volia dir jardí íntim, aquell que hi ha a interior de
moltes cases andalusís.A
casa meva no podien ser gaire esplèndids en productes de la
pastisseria Mayol, al menys mentre era petita, desprès quan la meva
germana hi va entrar a treballar, tenia el braç de gitano assegurat
cada diumenge.
Però bé, mentre que això no va arribar, l’únic pastís que entrava a casa nostra era la mona que em portava la padrina el dia de Pasqua, normalment era el dilluns el dia assenyalat. La de la meva padrina no era massa gran, ella aleshores era soltera, no es va casar fins que va ser bastant gran i per tant, tampoc li sobraven els «quartos».
Ella era una dona alta i ampla, per l’època, la família de la meva mare provenia d’un poblet petit de la província de Saragossa i la recordo, arrencant-se cantant jotes en bodes, batejos i casaments familiars acompanyada d'una guitarra, tenia una veu prou potent.
Per arribar Horta des del barri del Clot, on vivien, durant els anys cinquanta de quan parlo, només hi havia el tramvia 46 crec recordar, i desprès de caminar carrer Horta amunt fins la baixada de la combinació, un trosset del carrer Chapí, arrencar i caminar tot el llarg del carrer Feliu Codina, fins arribar a casa nostra; normalment venia amb l’avia, la seva mare, que també ho era, lògicament de la meva.
La mona quasi bé sempre es componia d’un ou de xocolata no massa gran un parell de pollets de color groc intens i quatre palmeretes de colors, sobre una base de crema cremada i ametlles trencades pel voltant, a mi em feia molta il·lusió rebre-la, ens la cruspíem tota desprès de dinar, un trosset per cadascú de nosaltres.
Abans la mona noma es regalava fins que la canalla feia la comunió, no era pas com ara que alguns han fet ja vint anys i alguna padrina encara els du la mona als seus fillols.
 |
| La padrina arrencant-se cantant jotes |
No em pregunteu per quina raó en feia així, pot ser perquè fer la comunió es considerava com un ritus de transició a la pubertat. Si, possiblement era aquesta la raó.
Ara la modernitat està esborrant tots els ritus de transició: hom naixia i era rebut per la comunitat posant-li un nom, batejant-lo. Desprès sabia que entrava en la pubertat quan feia la comunió, es casava i entrava en la edat adulta, i quan es moria hi havia el ritus final de l’acomiadament, que és l’únic que perdura. Totes les societats en tenen de costums d’aquesta mena malgrat siguin diferents i rebin altres noms.
La societat occidental ha perdut els referents, no saben quan s’han fet grans i continuen en la pubertat fins quasi els trenta. Ja no es casen, els papers empipen, la paraula compromís fa por, la vida són quatre dies i tot dura el que dura. La veritat, en aquest aspecte, no sé pas si hem guanyat massa.
Tornant a la mona, es dona la circumstància ara que podria comprar-me-la, ho tinc prohibit, no em puc menjar perquè sóc al·lèrgica al gluten, La vida té aquestes coses. La foto feta pel meu pare, asseguda en una cadireta de vímec en mig del carrer Feliu i Codina, amb la mona a la faldilla.
DIA DE LA PALMA
 |
| Dia de la palma 1958 |
A casa no érem gens religiosos, la meva mare tenia les seves
creences però mai no anava a missa ni a confessar, només veia els
capellans en casaments, batejos i enterraments; per a nosaltres, la
palma, la mona, el nadal, el pessebre eren més que res tradicions de
tota la vida.
La primera vegada
que els nostres pares ens van comprar un palmó, ja no dic una palma
treballada que era molt més cara, va ser quan jo tenia uns 8 o 9
anys, i la meva germana dos menys que jo i el palmó era compatit.
El dia de la palma
es comprava el vestir que havia de dur-se tot l’estiu i com el dia
de la palma encara feia fresca i el vestit era d’estiu, ens posaven
un jersei a sota. El cabell i pentinat obra de la meva mare, així
llueix de maco. El vestit era de cotó amb unes floretes retallades a
la part de dalt i crec recordar que era a quadrets molt petis de
colors groc i blanc i era tan curt, que el meu pare al que li
agradava que el que es comprés durés uns quants anys (a casa no
sobraven pas els diners), es va empipar molt amb la meva mare,
precisament perquè considerava que no el podria dur ni un any sencer
atès que estàvem en època de créixer. Sabates de noi d’algun
dels meus cosins. La foto la van fer al pati del davant de casa
nostra. Desprès es queixen alguns que diuen que no tenen el que
voldrien.
TOCA FER LA COMUNIÓ A L'ESCOLA
Totes les nenes de les veïnes anaven a Escola a les Dominiques, nosaltres vàrem anar a l'escola nacional Ramiro de Maeztu que aleshores estava en les cases Barates d'Horta que era com de les denominava popularment en aquella època.
 |
Altar de mes de maig i primera
comunió |
Cantàvem el cara al sol i l'himne nacional a l'entrar, al matí havia les classes típiques de mates, geografia, història d'Espanya que acabava quan arribava el Caudillo a salvar-nos, és a dir, una mica de tot i poc. Per la la tarda lectures morals, dijous dibuix i i els altres dies labors que normalment s'aprofitava com regal del dia de la mare.
Es celebrava cada any el més de Maria pel maig, bastint un altar a l'entrada de l'escola i cadascuna havia de dur una pesseta per comprar les flors que havien de ser blanques i es cantaven les avemaries, etc. Diumenge era obligatori anar a missa i portar el comprovant conforme s'havia anat, que consistia en el full dominical.
El mes de maig , a més era el temps de fer la comunió aquelles nenes que tenien una determinada edat. La meva mare em va comprar un vestit blanc molt senzill en un tenda del Clot i uns guants blancs. Algú em va deixar el mantellina i la coroneta i una espècie bossa blanca on es guardava el llibre de la comunió amb tapa de nacra, que encara el tinc, com també conservo la medalleta de la mare de Déu del Carme que em regalà la padrina. La festa va consistir en un dinar a casa meva on estaven convidats la padrina, el seu marit i la família del germà gran del meu pare.
La meva mare era de les que deien que batejar-se i fer la comunió no feia pas cap mal, el meu pare no va entrar a l'església de Sant Francesc Xavier, on es va fer la cerimònia, era conseqüent amb el que pensava.
La meva germana en canvi la va fer a l'església de Sant Joan d'Horta, no tinc idea del motiu.
Anys desprès vaig entrar a treballar de diversos llocs i quan em vaig casar vaig deixar de viure a Horta.
Records de Carme Martín i Falcón
.%20Horta%20anys%2040%20E.%20Reguart.jpg)
