CASINO FAMILIAR HORTENC

Horta havia estat un poble i com tot poble tenia el seu casino que en aquet cas es deia  «CASINO FAMILIAR HORTENC», segurament aquest nom ara no digui res a la població del barri de Barcelona que és avui dia Horta, però si us parlo del Foment oi que ja és una altra cosa?, anem doncs per pans.

El Casino Familiar Hortenc estava situat al carrer Santes Creus, al costat de l’edifici de l’Ajuntament d’Horta, possiblement molts de vosaltres haureu vist la foto  de l'avui plaça de les Santes Creus, aleshores de la «Constitució» ja que així es va anomenar durant uns anys, plena de gent sobretot homes amb barret, la foto és de 1923 i es va fer durant la Festa de la Bandera.

Plaça de la Constitució 1923, Homenatge a la Bandera, Foto Brangulí

Com podeu observar al costat del que era l’Ajuntament es veu un edifici de dues plantes amb una bandera que cobreix els balcons del primer pis i a dalt al terrat l’asta amb la senyera voleiant al vent, aquest era la seu del Casino Familiar d'Horta,  un tros d’història que ja ha desaparegut.

Peròs seguim amb la història del Casino Familiar Hortenc, que es va néixer l’últim terç del segle XIX  concretament en 1887 es va instal.lar en aquest edifici fins a primers del segle XX,  ja que poc desprès l'edifici es convertí  fins l’any 1936  en la seu del  «CENTRE CATALÀ» i fou el local de la «Lliga Regionalista» partit polític que havia estat dirigit entre d’altres per l’Enric Prat de la Riba (1) que fou el primer president de la Mancomunitat de Catalunya (2), des de 1914 fins la seva mort en 1917. Desprès el cap visible d’aquest partir fou Francesc Cambó, mort a l’Argentina en 1947. (3).

El Local ja era molt obsolet els últims anys de la seva existència, la qual cosa obligava a aixecar un envelat perquè els seus socis i simpatitzants celebressin la Festa Major.

S'ha de reconèixer però que l’edifici i els seus locals havien fet un bon servei a Horta. Estava situat dins al rovell de l’ou, ben bé al costat paret per paret amb la plaça del Comú o de la Constitució, com encara consta en una placa, que hi ha a la façana de l’antic Ajuntament, miraculosament salvada, no sabem si per ignorància dels que van guanyar la Guerra Civil, però allà hi continua.

En la foto de Brangulí prestigiós fotoperiodista de l’època, es pot comprovar el poder de convocatòria que tenia aquell partit aleshores al barri d’Horta, motiu que el va portar a guanyar les eleccions municipals de 1934 a Horta per aquest motiu i perquè alguns partits d’esquerra van demanar que els seus partidaris s’abstinguessin d’anar a votar.

Les dues fotos que segueixen mostra l’enderrocament del local, que disposava d’una petita sala d’espectacles, amb un petit primer pis que, no sabem el motiu però, l’anomenaven la camaril·la», i que és molt similar en quan a dimension al que té l’Ateneu en el seu local del carrer Pere Pau.

Tornarem a principis del segle XX,  quan uns quants socis afiliats a la lliga Regionalista varen pressionar per tal que el Casino es convertís en un Centre de la Lliga, amb l’oposició de la majoria que no volien que la seva associació fos la seu d’un partit polític, Desprès de considerables enrenous entre els socis amb opinions i posicions obertament diferenciades , finalment l’edifici del carrer Santes Creus, que estava al nom de la Lliga va guanyar i quedà com a seu de la Lliga, com ja hem indicat més amunt.

D’allà l’Entitat passarà sota el nom de Casino la Verbena a can Forga de la plaça Eivissa, i desprès es traslladà al Cine Unión sota el nom de Casino Unión.

Finalment alguns seguidors de la Lliga continuadors de l’esperit del Centre Catalanista, varen fundar 11 de juny de 1917 una nova entitat sota el nom Foment Hortenc , van comprar la finca de carrer Alt de Mariner 15 per tal d’aixecar la seu de la nova entitat, però aquesta ja és una altra història.

(1) Enric Prat de la Riba i Sarrà, advocat i periodista, fou el primer president de la Mancomunitat de Catalunya i un dels principals artífexs del ressorgiment del sentiment nacional català del segle xix. Va participar en la redacció i aprovació de les Bases de Manresa. Viquipèdia

(2) La Mancomunitat de Catalunya va ser una institució activa entre 1914 i 1923/1925 que agrupà les quatre diputacions catalanes catalanes de Barcelona, Tarragona, Lleida i Girona. Tot i que havia de tenir funcions purament administratives i que les seves competències no anaven més enllà de les diputacions provincials, va adquirir una gran importància política: representava el primer reconeixement per part de l'Estat espanyol de la personalitat i de la unitat territorial de Catalunya des del 1714. (Viquipèdia)

(3) Francesc Cambó i Batlle, Francesc Cambó i Batlle fou un empresari i polític català conservador, fundador i líder de la Lliga Regionalista, ferm defensor que el catalanisme intervingués en la política espanyola, fou ministre en diversos governs espanyols. Viquipèdia.

Fonts d'informació: Hortavui nº 55 juliol 1990. El que ha estat i és Horta de Desideri Díez i Quijano.

Junta Tutelar de Menors a Horta

 

Casa Giol 371 Pg. de Maragall

La Casa Giol la projectà Guillem Busquets Vautravens en forma de dues cases mitgeres amb sortides independents (avui dia amb el 371 del passeig de Maragall i 2 del passeig de la Font d’en Fargues), d’estil modernista, fou construïda en 1912, la llicència d’obres s’havia demanat en setembre de 1910. Acabada de construir, s´hi va traslladar la família Giol, en la que donava al passeig de la Font d’en Fargues..

L’arquitecte Guillem Busquets era el mateix que va parcel·lar i dissenyar la urbanització de les terres de la senyora Montserrat de Casanovas, qui personalment revisava els plànols de les primeres cases que s’hi van construir la fi d’assegurar-se que s’ajustaven al que ella havia disposat pel nou barri.

En una part d’aquestes terres, es van bastir posteriorment, les cases de la Cooperativa de Periodistes, alguna de les quals han estat declarades patrimoni protegit . També es demana la mateixa protecció per a la resta  d’edificis de la Cooperativa, que malgrat tots els entrebancs soferts  al llarg dels anys,  per sort han sobreviscut.

Joan Giol en un retrat del pintor Josep Nogue. 
Fons familiar.

Joan Giol Huguet també va comprar la parcel·la que correspon al número 373 del mateix passeig de Maragall, on es va construir una torre aïllada amb un gran jardí, construïda en 1918 per l’arquitecte Bienvenido Caballol Moran, que durant alguns anys va ser residencia de familiars del propietari i després llogada a d’altres persones.

Edifici del Pg. de Maragall 373

Quan el 1914 va entrar en funcionament el Grup Benèfic de la Junta de Protecció a la Infància, Lluís Maria Folch i Torres va ser nomenat director. Aquesta entitat disposava de diferents residències on duia a terme una gran diversitat de serveis per afavorir una millor vida a a nens procedent de famílies modestes o simplement que no tenien família., entre elle algunes situades a la barriada d'Horta, como podrem comprovar .

La seu principal va ser dissenyada per Enric Sagnier  (guardonat amb el premi del 1917 al millor edifici urbà de la ciutat) i construït (1913–1916) en uns terrenys cedits per l’Ajuntament, al carrer de Wad Ras, va acabar omplint tota l’illa. Al Grup Benèfic hi vivien els nens del carrer, que demanaven caritat, la majoria calçaven espardenyes velles o foradades i anaven mal vestits. Els anomenats “trinxeraires” El 28 de desembre de 1915 es va inaugurar oficialment.

En Bonaventura Gassol *, sobre els anys 20 es va establir a Barcelona i va ingressar a la Protecció de Menors, on va cooperar activament en la tasca iniciada  per  Lluis Mª Folch i Torres que va estar al capdavant de la Junta de Protecció de la Infància (o de Menors, segons altres).

Casa Giol Pg. Maragall, 371, per la part del darrera
on tenia entrada també al edifici del nº 373.
 Fons Carme Martín. Autor desconegut.

Les dues cases en una mateixo foto vistes des del Pg. de Maragall.
 Autor desconegut, postal d'època. 

En la dècada dels vint aquesta Institució va ocupar els edificis dels Passeig de Maragall números 371-373, en fotografies de 1927 i 1929, tant aquest edifici com el de la casa del núm. 371 del Passeig de Maragall (pròpiament casa Giol), van ser la seu dels serveis de tutelatge de menors dirigida per Lluís Maria Folch i Torres a Horta.

Noies en un taller de costura  de l'edifici del núms. 373.
Fons Carme Martín, autor desconegut.

Lluís María Folch i Torres (de avis i besavis hortencs), fou periodista, crític d’art, professor i pedagog i destacà en la seva tasca d’orientació i rehabilitació de menors delinqüents en el context de la Junta de protecció de la Infància.

Branca de la família Brossa d'Horta, avantpassats de
Lluís Maria Folch i Torres. Part del seu arbre familiar.

Lluís Maria Folch i Torres.
Foto de la Fundació Folch i Torres

El 1928 és l’any de la fundació de la casa de Família de Sant Benet per a nois, de l’organització de l’Escola Agrícola de Bellaplana per a noies, de la inauguració del servei de dides per a mares tuberculoses i de la Casa del Bon Repòs, que era un conjunt de petits edificis de la barriada d’Horta per a noies que patien malalties contagioses o que eren convalescents de llargues malalties.

Casa del Bon Repós i el seu servei de dides
per a nens necessitats.

Acabada la Guerra Civil les cases 371-373, van tornar a llogar-se com habitatges.

A finals dels seixanta l’edifici del núm. 373 també va ser seu de l’escola Heura i posteriorment de l’escola Arrel.

En quan a la casa núm 371 del mateix Passeig de Maragall, va transformar-se en la seu de la revista

Integral, de la que en Santi Giol en va ser el primer director. Aquesta revista tractava temes de medi ambient, ecologia i alimentació i ja en el 1978 informava sobre l´efecte hivernacle, la destrucció de la capa d’ozó, el diòxid de carboni i la pluja acida com també promocionava l´agricultura ecològica. 

Finalment es convertí en llar d’avis i actualment està en projecte la seva rehabilitació de tot l’edifici.

* Bonaventura Gassol Rovira. més conegut com a Ventura Gassol, la néixer en La Selva del Camp, en 1893 i morí en 1980. fou un destacat poeta i polític català.

Fonts informatives : Santi Giol, Fundació Folch i Torres https://fundaciofolchitorres.org/; Wiquipedia.

*Bonaventura Gassol Rovira. Bonaventura Gassol i Rovira, més conegut com a Ventura Gassol, va néixer en la Selva del Camp el 1893 i morí a Tarragona el 1980,  fou un destacat poeta i polític català.

El paisatge rural d'Antonia Valls (terreny de bugaderes)

 

Mapa del llibre Atles de l'Aigua - obra d'EL POU

Jo vaig néixer i viure allà on s’juntaven els dos torrents, el del Carmel que baixava per el carrer Llobregós, i el de can Carbassa, que venia des de més el passatge de les gavarres .. seguint per sota al pont de Marquès de Foronda i seguint el mateix traçat que existeix avui en dia, quan arribava al Torrent del Carmel, avui dia Llobregos, s’ajuntaven per continuar, avall per la zona més plana fins a Cartellà/Petrarca.

Per confirmar els noms de per a on passava el torrent del Carmel, que baixava per Llobregós des de el carrer Ciències, fins a passatge Marí, he vist en el planell que els noms no coincideixen amb el que jo us dic. No entenc el perquè els han canviat.

Quan arribaves a Llobregos/passatge Marí, el carrer ampla s'acabava i continuava a vall un carreró sense asfaltar que a ma esquerra quedaven les cases i horts conegudes com de Calantxo (no se com s'escriu) i a ma dreta quedava la part de darrera del col·legi Torres que hi havia a Marquès de Foronda, després sense deixa la ma dreta hi havia la part de darrera de sis casetes adossades, que ja no existeixen. Aquestes casetes, son les que feien xamfrà amb els 2 torrents: Torrent d’en Carbassa i Torrent del Carmel.

Una petita part del grn mapa de Barcelona realitzat per  Martorell el 1930

Aquestes casetes tenien dues entrades, una just al costat del pont del carrer Marquès de Foronda i l'altre per el Torrent de Can Carbassa. Hi tenien un carreró que les unia que es deia carrer de Sant Jaume.

Jo vaig néixer en el Num 5 d'aquelles casetes que per cert només tenien números senassos 1,3,5,7,9,11

El Torrent de Can Carabassa, rebia aquest nom, per que portava l'aigua sobrant de la mina de Can Carabassa. Suposo que també d'altres. Però des de la Mina de Can Carabassa portaven l'aigua a la casa. Avui dia és la anomenada torre neoclàssica de can Carabassa (1), que es manté a dins el col·legi Safa.

A l'entrada del que avui dia és el poliesportiu SaFa, hi havia una bassa, aquesta bassa recollia un altre conducta de la nomenada mina, i l'aigua que sobrava d'aquesta bassa, es tornava al Torrent era un xorro, com una gran Font. Tenia la gruix d'un braç de persona, que fluïa sense interrupció dia i nit.

Pati de les casetes 1954. Foto Antonia Valls

Aquestes casetes tenien els corresponents safareigs, cada casa en tenia dos. Un servia per rentar i l'altre per esbandir la roba. L'aigua s'ha agafava dels tres pous que hi havien, un per cada dos cases. Fins i tot, hi havia un petit refugi, però deien que era molt perillós entrar-hi i estava tancat i mai ens hi van deixar entrar.

Com ja he intentat explicar els horts, safareigs, pous,... estava davant de les cases i traspassant-los pujava un petit terraplè per on s’arribava a Marquès de Foronda.

Entre els anys 1962 i 1967, com eren cases de lloguer, ens van prendre els horts i safareigs i van fer la casa de pisos que encara existeix i que té entrada tant per M. Foronda com per el torrent., just davant del Poliesportiu.

A l'esquerre del Torrent de Carmel, avui dia Llobregós, en front de la part de darrera de les casetes, estaven els safareigs i els estenedors de les bugaderes. Actualment plaça de les Bugaderes, i tots els horts de les cases del carrer Aiguafreda i Cal Andal però aquest tros era intransitable fins a la baixada de Can Mateu.

Foto familiar de Antonia Valls

Al davant de tot hi han els 5 horts, el sisè va desaparèixer quan es va construir el pont de Marquès de Foronda I es va fer la sortida que us he dit abans. A la esquerra al costat dels horts hi havia el refugi, que suposo es va fer mal bé quan van construir la torre a continuació dels horts I a sobre el refugi.

A l'esquerra si amplieu la foto, veureu els safareigs i pous. El fons les casetes, amb el seu jardí i el carrer que tenia la sortida al Torrent de Can Carabassa. De cases, a la foto se’n veuen 5 perquè la sisena quedava més tapada per la torre dels srs Bayona.

A la dreta tenim el torrent de Can Carabassa que passa entre la paret nostre i la paret més gran, més a la dreta, de Can Carabassa, veureu que es distingeix l'aigua que baixava per el Torrent.

La paret de Can Carabassa mirada des de aquí,sembla que s'acabi en els arbres que veiem, però no s'acabava. En aquells arbres hi havia la font que he explicat, i els camps que es veuen es avui dia, tot col·legi SaFa.

Darrera dels camps, a la dreta hi ha Cal Andal, i les cases del fons, son les del carrer Aiguafreda.

Just a la part de darrera de les casetes, hi havien als safareigs i terrenys que hi han actualment la plaça de les Bugaderes.

El Torrent de can Carabassa el van cobrir enre els anys 1967-1968

Aquel és un món que mica a mica fan desaparèixer les gran constructores en el seu afany d’esborrar tot el nostre passat rural.

Text i Fotografies d'Antonia Valls a qui li dono les gràcies pel seu valuós testimoni.

LA INDÚSTRIA ADOBERA A HORTA (breu repàs)

 Segons la resposta al qüestionari de F. de Zamora, a Horta el 1789 treballaven a l’adoberia 26 persones, és a dir, que l’activitat de bugaderes i pellaires va ser la predominant fins a l’inici del segle XX, i de la pell en van derivar sabaters, guarnicioners, guanters i relligadors. Malgrat aquest fet , Horta no va ser mai un poble industrial.

Dibuix plànol de la finca Fontaner sobre el segle XVIII. Fons C. Giménez.

La fàbrica de pells més antiga d’Horta (i la més important) va ser la de can Fontaner, situada en l’antiga finca d’esbarjo d’Ignasi Fontaner (construïda a partir del 1700), en un perímetre aproximat dels actuals carrers Horta, Jerez i Fontanet (que realment hauria de ser Fontaner). En un plànol de 1782 quan encara hi havia la torre amb la capella, horts i jardins, hi ha un recinte que hi diu “adovaria ab sas oficines” junt amb algunes cases ja construïdes segurament a causa de l’existència de l’adoberia.

Francisco de Zamora en fa una referència detallada en el seu Cuestionario, de 1789: “La otra casa se llama Torre Fontaner, cuyo vecindario se compone de 18 casas, entre las de dos pisos y las de solos los entresuelos, sin la casa principal y fábrica.... La fábrica es de curtidos, y en ella se trabajan al año tres mil pedaços de suela, seiscientas dozenas cordobanes, dos mil cueros de ante para las tropas españolas, seiscientas de machos cabríos, quatrocientas dozenas de becerros teñados y doscientas de los anteados, y de aforros sinco mil dozenas. Para este Trabajo son veinte y sinco los hombres empleados,y un mayordomo para la dirección. ....» (1 . Atles de l’aigua d’Horta Guinardó.publicació de l’entitat El Pou)

Aquesta adoberia durant el anys que va estar en actiu va passar per diferents mans, a mitjans del segue XIX es va construir la fàbrica que molts coneixem i que apareix en moltes fotografies antigues d’Horta, i va perviure fins els anys cinquanta del segle XX.

La fàbrica es va denominar segons els anys, Adoberia de Barcelona. La Teneria Barcelonesa de l’empresa Deu i Companyia, els últims propietaris coneguts van ser a principis del segle XX Esteban Pont i sobre 1910 Francisco Zaragoza Pagés, que a Horta tenia la seva llar en en carrer Sant Tomàs, la casa d’estiu modernista encara existeix.

Enterro a Horta de l'empresari propietari de la fàbrica de can Fontaner
Francesc Zaragosa pagés

La Teneria Barcelonesa

Dibuix de la fàbrica bastida a mitjans del segle XIX

El 8 de juny de 1853, el Ministeri de Foment espanyol autoritzava la constitució de La Teneria Barcelonesa, SA., d’aquesta manera l’empresa d’Antoni Deu i el seu fill es convertia així en anònima, amb l’entrada de capital i d’accionistes, com Director fou nomenat Jeroni Déu, que com era tradicional en l’època, vivia en la mateixa fàbrica.

Can Fontaner a dat de la foto a la dreta, en una foto de principis sel segle XX.
 Desconec l'autor

La fàbrica era la que els Deu ja tenien a Horta, amb una màquina de vapor de 40 cavalls de potència que es convertirà en única del poble atès que no hi havia altres establiments industrials en el que aleshores era un municipi independent de Barcelona.

Part de la fàbrica de can Fontaner  a principis del
 segle sobre els anys 50 segle XX

Amb una producció variada era la més important de Catalunya en el sector de la pell, hi treballaven 200 obrers.

La Teneria Barcelonesa, serà la primera que produirà corretges per a us industrial, que eren fonamentals en totes les fàbriques com elements de transmissió de la força, s’hi afegiren desprès altres productes: cuir adobats destinats a soles de sabates o pells adobades per a marroquineria.

Van estar presents a l’Exposición Industrial de 1860 a Barcelona i a l’Exposició de París eñ 1867. El cronista informa al respecte «es quizá el establecimiento más importante de España en este ramo». El despatx de la fàbrica ja havia passat aleshores al carrer Pincesa, núm. 14.

Els finals dels anys seixanta i començament dels setanta del segle XIX seran els més bons per a la Teneria, que reparteix uns bons dividends entre els seus accionistes. L’Exposició barcelonina de 1871 serà la darrera de la companyia. En 1874 però va ser dolent i s’acordà la dissolució de la societat, la liquidació de la qual va durar quatre anys com mínim.

La fàbrica es va aturar alguns anys i finalment entre 1884 i 1885 s’obre de nou amb el mateix nom però ja com nom comercial, però amb diferents propietaris, pels habitants d’Horta continuà essent l’empresa de Deu i Companyia.

Es va presentar sota aquest nom a l’Exposició Universal de Barcelona on va guanyar una medalla de plata per les seves corretges.

En 1904 el fet de la presencia a Horta de la fàbrica La Teneria Barcelonesa durant l’any en que Horta deixà de ser un poble per convertir-se en una barriada més de Barcelona, va facilitar la creació d’altres petites empreses adoberes al mateix terme.

Així doncs , seguint una acurada tradició que va començar durant els anys 30 del segle XIX per mitjà de Francesc Valls bona part de les empreses es situen a Horta , en concret al carrer Sta. Amàlia i voltants.

Ja en 1906 ja hi havia 19 firmes del sector del cuir a Barcelona i 14 estaven en aquesta zona. Aquesta especialització geogràfica no va ser pas casual i evidentment tenia relació amb el fet de la presència d’importants cursos d’aigües en la contrada, torrents i principalment la Riera d’Horta, que era un element bàsic en el procès d’adobar la pell.

Al llarg de la dècada dels vint, el sector adober d'Horta s'estendrà al llarg pel passeig del Maragall que havia estat obert el 1901. Molt probablement sota la influència de la firma Juan Serrarosa y Cia. que el 1921 es presenta com el major contribuent de la zona. Aquesta empresa tenia una plantilla de 30 operaris.

Així, trobem gairebé a tocar la firma Viuda de Jaime Puigdemunt, resultar de la separació de Valls y Puigdemunt, amb 10 operaris de plantilla i les firmes de Francisco Condal i Emilio Hierro, ambdues al carrer Francisco Tarrega a la barriada de Can Berdura. Ja el 1934, trobem a Francisco Tomas al carrer Garcilaso. (2).

Respecte al tipus de pell, les més grans podien diversificar la matèria primera encara que majoritàriament utilitzaven pells de vedell. Seràn les més petites les que treballaren en pells de menys textura i qualitat.

La manca de tecnificació en el sector a Barcelona però, va provocar cap 1911 la pèrdua del mercat en front els adobers d’Igualada més tecnificats, ja que de seguida van incorporar el motor elèctric a la producció.

La majoria de les firmes instal·lades a Barcelona eren empreses petites de caràcter familiar amb una mitjana de deu operaris del tot necessaris atès que el procès de producció era encara molt manual. Finalment per la seva evident falta de competitividad i per altres raons relacionades amb aspectes d'insalubritat, olors molt desagradables  i aigues contaminades, van anar desapareixent.

Fonts d’informació.

(1) Atles de l’aigua d’Horta Guinardó. Publicació de l’entitat El Pou)

(2) Informació sobre les adoberies a Horta sobre un text de Francesc Cabana i Vancells

L'EXILI DEL SR. RECTOR DE SANT JOAN D'HORTA

Els fets revolucionaris de l’any 1936 no es poden analitzar adequadament sense saber una mica la història anterior al dia en que es van produir, els esdeveniments són fruït d’una cadena de fets que en un moment donat esclaten i la majoria de vegades de manera violenta.

Durant el moment de l’eclosió industrial a Barcelona, cal remarcar la situació indecent amb que treballaven els obrers, tant els adults com les criatures, amb horaris aberrants i deshumanitzants, el pistolerisme organitzat per la patronal contra sindicalistes que defensaven els drets dels obrers explotats, una església catòlica totalment ancorada cap a la part més reaccionaria del poder, la guerra de Cuba, la pèrdua de pràcticament totes les colònies espanyoles, la guerra del Marroc on només anaven a parar els fills dels obrers atès que la gent amb diners pagava per aconseguir que els seus fills no hi anessin, i que va desembocar en la Setmana tràgica***.

                                           Vista general de barcelona durant la Setmana Tràgica - foto de la Vanguárdia

Seguiren la Dictadura del General Primo de Rivera en el 13 de setembre de 1923 , la primera mesura que prengué el nou govern dictatorial fou :

«La destitución de las autoridades provinciales y locales (gobernadores civiles, alcaldes, presidentes de las diputaciones) que fueron sustituidas por militares, cuya primera misión fue el restablecimiento del orden público por el método expeditivo de declarar el estado de guerra lo que suponía la suspensión de las garantías constitucionales (como la inviolabilidad del domicilio, la libertad de reunión y asociación, etc.) y la atribución a la jurisdicción militar de los "delitos políticos" (incluidos el de ostentar banderas no nacionales o utilizar en actos oficiales lenguas no castellanas) y buena parte de los delitos comunes.» Wikipedia (Dictadura del Gral. Primo de Rivera), amb el beneplàcit del rei Alfons XIII.

Lògicament amb totes les llibertat coartades i declarar l’estat de guerra, van desaparèixer el pistolerisme dirigit per la patronal i els atemptats de les persones contràries al règim.

La decadència de la Dictadura va començar a mitjans de 1928, influïda per diversos factors : la malaltia que patia en Primo de Rivera (diabetis) que poc desprès de deixar el poder el conduí a la mort, el fracàs de la Dictadura per instaurar un règim nou, el paper creixent de l’oposició, a la que es va sumar l’exèrcit que va organitzar diferents conspiracions armades contra el règim.

                                                              El General Primo de Rivera i el rei Alfonso XIII,
                                                              Foto del diario Público.

Amb el fracàs polític de la dictadura, el monarca va intentar impulsar un retorn a la normalitat democràtica amb la finalitat de regenerar el règim polític. Abandonat per la classe política que es va sentir traïda pel recolzament del rei a la dictadura d’en Primo de Rivera. Va abandonar España voluntàriament desprès de les eleccions municipals de l’abril de 1931 que van ser considerades com un plebiscit entre monarquia o República. Va morir a Roma

El 28 de juny de 1931 es van celebrar a España eleccions generals a les Corts de la segona República Española. La dreta antirepublicana concorria molt dividida i les eleccions van donar un triomf rotund a la conjunció republicano-socialista, la dreta monàrquica va sofrir una derrota seriosa, tot plegat va donar lloc al denominat "bienni reformista" entre els anys 1931- 1933.

Desprès de la proclamació de la Segona República, diversos alts càrrecs foren condemnats a penes d’exili i inhabilitació en un acte celebrat en el Senat, davant vint-i-un diputats de la Comissió de Responsabilitats, constituïts en Tribunal, presidit pel diputat José Franchy i Roca.

La segona República Española fou un règim polític democràtic que va regir a España, entre el 14 d’abril de 1931 (ens substitució de la monarquia d’Alfons XIII) fins l’1 d’abril de 1939 final oficial de la Guerra Civil Española, que va donar lloc a la dictadora del General Franco que es va perpetuar en el poder més de quaranta anys.

A Catalunya mentrestant, el dia 14 d'abril, Lluís Companys , d'Esquerra Republicana de Catalunya, es presentà a l'Ajuntament de Barcelona , on fou rebuts per l'alcalde accidental Antoni Martínez Domingo. Des del balcó de l'ajuntament proclamà la República i hissà la Bandera de la Segona República Española. Quan Francesc Macià s'assabentà dels fets, visiblement contrariat, es reuní amb Companys a l'ajuntament per fer una nova proclama des del balcó del Palau de la Generalitat. "L'Estat Català, que, amb tota la cordialitat, procurarem integrar a la Federació de Repúbliques Ibèriques". Així doncs, abans de la Proclamació de la República a Madrid, Macià donava per constituït el nou estat, i a més en definia el caràcter federal, cosa que mai arribaria a acomplir-se. Fons Viquipèdia.

 

Proclamació de la II República a la plaça de Sant Jaume

- Foto Viquipèdia

Desprès de diversos entrebancs polítics en la seva última etapa prèvia a l’inici de la Guerra Civil la coalició d’esquerres va guanyar les eleccions de febrer de 1936, va guanyar les eleccions el front d’esquerres que el poble va anomenar Front popular i es mantingué en el poder fins l’esclat del cop d’estat del 18 de juliol de 1936.

L’exèrcit, les forces polítiques més reaccionaries de l’Estat Espanyol amb el recolzament de les jerarquies eclesiàstiques catòliques, es van confabular contra el govern legítim escollit pel poble.

El 17 de juliol s’inicià al Marroc una revolta on hi van col·laborar alguns diputats de la Ceda, amb Ramon Serrano Sunyer (cunyat del General Franco) i el Conde de Mayalde. En cap moment els conspiradors van pensar que allò es convertiria en una llarga guerra que va durar tres anys, pensaven que allò seria bufar i fer ampolles. Es preveia una acció molt violenta a Madrid que portaria ràpidament al triomf de les forces revoltades a la Capital i l’establiment d’un règim dictatorial i que al llarg restauraria la Monarquia.

Però allò que havia de ser un cop militar per enderrocar el Govern de la República, va dividir el país en dues meitats i es va convertir en una guerra oberta, entre la classe burgesa contra la classe obrera. Una guerra religiosa en contra d’una església que sempre estava del bàndol del poderosos i una guerra militar on mig exèrcit va trair la voluntat del poble expressat en les urnes.

19 de juliol de 1936 , esclat revolucionari en contra del cop 

d'estat. Foto d'El Periódico.

A Barcelona el cop d’Estat desprès d’alguns enfrontaments i morts, es va poder aturar, i Catalunya va continuar essent republicana junt amb d’altres ciutats que tampoc van ser sotmeses, i començà aleshores una guerra civil que va durar tres anys.

Entre els anys 1936-1939, va ser una època plena de tensions polítiques i els canvis revolucionaris de gran abast, pràcticament totes les grans cases es van col·lectivitzar.

Els primer dies de la guerra la CNT era la força hegemònica, això no vol dir que no intervinguessin membres d’altres partits polítics com AC, PSUC, ERC, POUM o UGT, i sobre la que va recaure el control de l'ordre públic.

Les patrulles de control estaven formades per 45 homes. Desprès es va crear un Comitè Central de Milícies Antifeixistes CCMA) que controlava les milícies, la ràdio, patrulles de control en cada barriada que tenien el poder absolut dins del territori i feien i desfeien a caprici dels que formaven aquests grups. El CCMA fou dissolt el 27 de desembre de 1936, un dia desprès de l'entrada dels anarquistes al Consell de la Generalitat.

Malgrat que totes les forces polítiques formaven part de les patrulles de control representades amb unes determinades proporcions, la línia d’actuació la marcaren, segons manté Joan Vilarroya i Font **** les forces anarquistes i el POUM.

Patrulla de control de la CNT - Foto Somatemps

Els primers incidents de la Guerra Civil a Horta van tenir lloc entre el carrer Fulton i el Carrer Horta, el primer ben a prop de la masia de Can Querol on els anarquistes s'havien fet forts. En els carrers indicats s'hi van instal·lar barricades i creuar trets entre faccions diferents.

Van morir o desaparèixer diverses personalitat significatives de la barriada, principalment religiosos i mestres vinculats amb l’església catòlica, per aquest motiu els que van poder van sortir del país ajudats per diferents personalitats de la Generalitat de Catalunya i consolats, especialment per l’italià.

La tasca d’evacuació entre juliol i novembre de 1936 de milers d’estrangers, catalans i espanyols perseguits per revolucionaris anarquistes i en menor mesura per comunistes, és poc coneguda i estudiada, existeix al respecte un interessant article d’Arnau González Vilalta penjar en el recopilatori digital RACO * que en parla abastament i molt ben documentat.

Itàlia i França van salvar la part destacada del conservadorisme català, militants de la Lliga Catalana, del carlisme, dels sectors monàrquics o de Falange Española que conformaven les classes dirigents

de l’economia del país, també diverses comunitats religioses i jerarquies de l’església catòlica van ser els sectors que més directament es veieren afectats per l’esclat de la violència revolucionaria de l’estiu i tardor de 1936 que comportaria l’assassinat de milers de persones per la seva filiació política, social o religiosa.

Així mentre en la zona republicana es mantenien les ambaixades i els principals consolats, milers d’italians feixistes o no residents a Catalunya, València o Madrid eren impel·lits a deixar aquestes ciutats, l’esforç diplomàtic i militar de Roma es dirigia a assegurar l’èxit del cop d’estat dels feixistes espanyols, com mesos desprès es va poder comprovar amb els continuat bombardeig que va patir principalment Barcelona per part de l’aviació feixista italiana. .

Els esforços principalment dels governs alemany i italià, eren els d’aprofitar l’evacuació dels seus compatriotes per introduir espies, es demanaven llistes i objectius militars a bombardejar al seu consolat, s’intentava crear una xarxa d’agents locals que substituís als que sortien del país.

La urgència de les evacuacions no podien esperar rebre el vist i plau del Gobierno Republicano, davant el curs dels esdeveniments que succeïren a Barcelona i a tot Catalunya en general, tot i així avisarien a les autoritats catalanes.

En una conversa mantinguda per Bossi ** amb els consellers del govern de la Generalitat, Ventura Gassol i Josep Maria Espanya, aquests recomanaren que els vaixells italians es mantinguessin fora del port fins al moment mateix de l’embarcament que caldria fer de manera separada entre les diverses naus.

Carlo Bossi cònsol italià a Barcelona

Vaixells fora del port esperant l'embarcament d'exiliats

Tan bon punt la problemàtica de l’evacuació i/o protecció dels súbdits italians estava més o menys solucionada, la realitat proporcionaria una nova preocupació al consolat liderat per Bossi. I és que, ja a finals de juliol apareixeria la qüestió dels catalans, espanyols i d’altres nacionalitats que demanaven asil a les naus italianes es demanava el retorn del “Tevere” per continuar amb les operacions.

Des del primer dia, i per ordre expressa de Roma, el seu Govern va donar ordre que s’acollissin i ajudessin fos quina fos la seva nacionalitat i la seva situació econòmica talment com farien també els francesos. De fet es faria gratuïtament el trasllat des de Barcelona a Gènova en vaixells italians i amb totes les facilitats burocràtiques fins a arribar a fer la vista grossa davant certs passaports de dubtosa procedència, concretament, en el primer mes de guerra les naus italianes evacuarien 4.462 persones de diverses nacionalitats , entre els quals cal destacar 1.353 catalans i espanyols.

Unes operacions d’evacuació que s’aturarien si més no momentàniament a mitjans d’agost quan el conseller de l’Interior de la Generalitat, Josep Maria Espanya (ERC), col·laborador essencial de les operacions, comunicava a Bossi la impossibilitat de prosseguir les sortides. El problema en qüestió era el descobriment, per part de la CNT-FAI, de gran quantitat de passaports falsificats pels diferents consolats amb l’objectiu de permetre l’evacuació de ciutadans realment espanyols.

Aquesta circumstància va propiciar que a mitjans d’octubre es tornés a aturar de manera quasi total l’evacuació de persones desitjoses de sortir de Catalunya i que, fins i tot, amenaçaria la presència de diferents consolats a Barcelona.

Entre els milers de catalans i espanyols que s’evacuaren en naus italianes s’hi trobarà una llarga llista de religiosos i religioses de diferents ordres i institucions que, per iniciativa del consolat, de particulars o del Vaticà, serien dirigits cap a les mans de Carlo Bossi. Així, ja des dels primers dies de l’esclat del conflicte trobarem les primeres peticions per part de la Santa Seu i de les direccions de diferents ordres al govern italià per a que, a través del seu consolat a Barcelona i de les seves naus, procedís a informar de l’estat o al salvament directe de desenes de religiosos.

Aquí és on entra l’evacuació del Rector de la parròquia d’Horta i del seu vicari a cavall del vaixell Tevere de la flota italiana.

El dia 18 per la nit es van acostar fins a la parròquia de Sant Joan d’Horta dues persones per parlar amb el senyor rector, una li comunicà que aquella tarda en la seu del seu sindicat (la CNT segurament), s’havien repartit armes». L’altra persona li oferia una clau a la fi que la fes servir si necessitava refugiar-se en alguna casa .

El rector el primer que va pensar va ser en salvar les els estris de culte i d’altres coses de l’església. Durant la nit dins de la foscúria més absoluta, va anar a visitar les cases d’alguns dels seus feligresos més lleials, a la fi que amaguessin les robes sagrades, ornaments, llibres parroquials, etc..

L’ultima missa a l’església es va celebrar molt d’hora a primera hora del mati i amb la porta tancada amb uns pocs feligresos. Poc desprès els de la CNT van entrar i cremar el la rectoria i el temple.

Diumenge 19 a primera hora del matí, quatre ulls darrera de la cortina d’un casa del davant de la parròquia, contemplaven com uns homes que varen baixar d’un camió i incendiar la casa rectoral que es va derruir en poc temps per la força del foc.

Quan el camió se’n va anar emocionat el rector exclamà «només han cremat la casa rectoral i el foc no arribarà a l’església perquè totes les portes de comunicació estan tancades i disposen de plaques de ferro, gràcies a Déu hem salvat l’església» (Revista Ideal nº 37 de gener de 1948)

Parròquia de Sant Joan cremada.
Foto Revista Ideal dels Lluïsos d'Horta.

Però no va ser pas així, perquè o bé el foc va passar de la rectoria a l’església o bé perquè una mica més tard en adonant-se que l’església no cremava aquells homes van tornar i finalment incendiaren el temple.

Pocs dies desprès dels fets relatats, el senyor rector Miquel Pujol i Forn junt amb el vicari Joan Bonet Baltà, instal·lats dins d’un cotxe que portava pintat a les portes les sigles de la FAI, un dels dies en que el Tevere fondejà a Barcelona (els dies 27de juliol i 2 d'agost al matí), creuaren Barcelona i embarcaren en el vaixell-hospital «Tévere» que els dugué fins a Itàlia on s’instal·laren a la ciutat de Roma, de la que no van poder tornar fins que no acabà la guerra, no sense que abans no els deturessin les patrulles de control a l'alçada del monument a Colom comprovessin la documentació de les persones del vehicle i finalment els deixessin entrar en el port. (Joan Bonet vicari, Ideal nº 37 del gener de 1948).

Recreació de la sortida del senyor rector en un cotxe
des del carrer Rectoria/Campoamor. C, Martín

Era un vaixell destinat a evacuat la colònia italiana de Barcelona, hi va haver persones que camuflades sota identitats falses (facilitades per persones dels consolats corresponents), van poder sortir en el mateix vaixell, la majoria clergues, monjos, monges o polítics i familiars de polítics involucrats en el cop d’estat contra el Govern de la república, que temien per la seva vida

Per poder arribar fins al port el senyor Rector resulta lògic pensar que demanés l’assistència d’algú que en aquell moment disposava d’uns dels pocs cotxes que hi havia a la barriada d’Horta, suposadament  un  del senyor Llobet, i aquest fet té una incidència terrible en el seu tràgic final.

Com ja s'ha comentat, el viatge va anar bé fins arribaren a Colom un els detingué una de la moltes patrulles de control que hi havia pels carrer, i els va demanar on anaven, i la documentació de les persones i la del cotxe. Els va deixar passar i els passatger van abandonar Barcelona i el senyor Llobet tornà a casa seva, o el van detenir poc desprès..

L’Antoni Llobet Nicolau, en principi se’l donà per desaparegut i presumiblement mort, un mal dia van trucar a casa i el van detenir. el cadàver, segons una primera versió,  no el van trobat fins unes setmanes més tard a Montjuïc,  la segon a versió, assegura que no el van tronar mai més i la tercera,  que el van localitzar el seu cadàver  al cementiri de Montcada, on ha havien estar assassinats d'altres persones. Ens falta d'aclarir aquest punt.

Antoni Llobet Nicolau.
Fons Anna Llobet

La família Llobet no eren pas feixistes només catòlics practicants com molta gent de l’època. Segons paraules d’un familiar, a casa seva es van sentir dues versions sobre la desaparició de l’avi, una que l’acusaven d’haver portat al mossèn fins a la frontera (en realitat fou  fins el port de Barcelona) amb el seu taxi a la fi que fugís de les matances dels radicals i una altra poc creïble, que fou degut a les enveges que provocava en algunes persones el fet de tenir alguns taxis en propietat.

La família també va valorar la possibilitat d'una denúncia al sindicat per part d'un antic treballador que va ser acomiadat quan els van confiscar un dels cotxes que tenien que era el que conduïa l'empleat en qüestió.

A casa dels Llobet no es parlava massa del tema perquè, com és ben natural, els resultava molt dolorós recordar i tampoc convenia a la família que se’n parlés massa a la barriada.

L’avia Teresa Baladàs Ribó, es va passar dies esperant que els seu marit tornés, que s’hagués pogut fer escàpol quan el van venir a buscar a casa. Teresa anava per la muntanya de la part de dalt d’Horta per mirar si trobava el seu cos.

El seu fill deia que ell sabia que l’havien matat perquè un dia de cop i volta els rellotges es van posar fora d’hora i un fort vent va fer bategar els finestrals. La família Llobet vivia aleshores al carrer Feliu i Codina, núm. 17.

Al respecte, hem obtingut una última notícia comunicada a aquesta part per un des seus nets, en fa referència al fet que en primer lloc quan van detenir al senyor Llobet,  el van dur fins a Can Querol. Allà no va ser gens ben tractat, finalment  va patir un atac de feridura i el van retornar a casa seva. Finalment  quan van considerar que estava prou refet,  se'l van tornar a endur  i ja no en van saber res més d'ell. Sembla, segons aquesta versió,  que a can Querol hi havia alguns individus que es van dedicar a maltractar i fins i tot matar algunes persones  que tenien retingudes, circumstància que no hem pogut constatar per manca de documents que ho puguin confirmar.

De tota manera el que resulta plausible  és que a família denunciés la seva desaparició a les autoritats competents i en conseqüència,  si el van trobar, que és el que no sabem amb seguretat, els truquessin i els fessin personar  a  l’Hospital Clínic a reconèixer un cadàver que s'havia trobat en algun lloc. És un punt molt important que esperem un dia poder esbrinar.

Malgrat tot la família va restar en silenci, en general a Horta no es sabia el final real de la història o si es sabia no se’n parlava pas, segurament perquè tenien por que els desgraciats que el van matar, no tornessin a passar per casa i fessin mal a algú més de l família.

Al respecte cal afegir que una net de Salvador Cols, que la majordoma del senyor rector temia que li pogués passar alguna cosa només pel fet d'estar al servei de la parròquia, li va demanar que l'ajudes a sortir d'Horta per anar a fins a Gràcia on tenia la família i així ho va fer d'amagat en mig d'una negra nit.

Lligant caps amb tota la informació recavada, hem deduït que el sr. rector va demanar al pare Llobet que disposava d'un cotxe per traslladar-los fins al port on havien de pujar a un vaixell que els duria fins a Roma, segurament amb papers falsos preparats per alguna conselleria de la Generalitat i/o el propi Consolat italià, volien fugir de les matances inútils d'uns eixelebrats en mig de la revolta revolucionaria dels anarquistes, tot plegat sense calibrar quines conseqüència podria tenir aquest fet pel conductor i/o propietari del vehicle.

Miquel Pujol,
Rector de la parròquia

A la fi d’assegurar-se que no els detinguessin, algú els va mal aconsellar pintar en la porta del vehicle les sigles de la FAI. Tot va anar bé fins que arribaren a Colom, on els va aturar i demanar els documents que acreditessin qui eren les persones que viatjaven en el cotxe i també la documentació del seu propietari. Les patrulles de control de la CNT prengueren nota de tot plegat, circumstància que hauria de ser determinant alhora del que va succeir posteriorment.

En el moment del viatge la família Llobet només disposava d'un cotxe, donat que l'altre li havia estat decomissat per la patrulla de control d'Horta, per tant el més segur és que fos ell qui conduïa i sobre el que  va recaure la venjança dels que van considerar una ofensa que s’utilitzés fraudulentament unes sigles a la fi que dos religiosos de l’església catòlica pogueren fugir.

Finament, els van deixar passar i els viatgers amb passaports falsos van poder abandonar el país, sense saber el que comportaria la seva fugida pel conductor del cotxe.

Miquel Pujol junt amb altres religiosos i exiliat a Roma.
Foto Revista ideal núm 37 dels Lluïsos d'Horta.

Quan les patrulles de control que els van aturar, van confirmar que el cotxe no era pas cap dels que controlava la FAI i aclarit quines eren les persones que havia en el cotxe, la sentència ja estava cuinada.

Quan acabà la guerra tant el rector com el vicari van tornar a la parròquia de Sant Joan d'Horta, el pobre senyor Llobet desgraciadament no ho va poder fer.

De tota manera ens agradaria poder constatar si les deduccions a les que hem arribat, desprès de muntar el puzle de diferents notícies de l'època, són verídiques o no, si algú disposa de més informació li agrairem que ens les faci arribar, en el blog hi ha un correu des d'on ho podeu fer.

Cal afegir a més a més com a colofó que en la retirada al final de la guerra,  determinades persones van trucar insistentment a la porta dels Llobet. Venien en un cotxe i ningú els va obrir la porta, els veïns els hi van comentar desprès que sort que no van sortir o sinó els haguessin matat els individus que havien trucar a la porta.

Hem volgut fer una mica d’història per intentar que s’entengués el moment històric en que es van produir algun dels fets luctuosos d’Horta deguts a la la ràbia i frustració de les forces revolucionàries, que no pas per disculpar de cap manera als responsables de la mort de cap persona, siguin quin sigui el color de les seves idees.

FONTS INFORMATIVES:

* LA TASCA DE SALVAMENT DE VIDES DEL CONSOLAT ITALIÀ DE BARCELONA (JULIOL-NOVEMBRE 1936). EVACUACIONS D’ITALIANS, CATALANS I MILERS D’ESTRANGERS1- Arnau González i Vilalta (article penjat al RACO)

**6. Carlo Bossi (Roma, 1892-1972). Enginyer i diplomàtic de carrera. Casat i sense fills.

Militant del Partito nazionale fascista des del 1925. En servei a l’oficina d’Economia i Caixa del ministeri d’Afers Exteriors el 1911. cònsol general a Barcelona entre el 18 febrer 1936 i novembre d’aquell any

*** Es coneix com a Setmana Tràgicales revoltes populars que succeïren a Barcelona i altres ciutats industrials catalanes, entre el 26 de juliol i el 2 d’agost de 1909. El detonant d'aquests fets va ser la mobilització de reservistes per ser enviats al Marroc, on el dia 9 de juliol havia començat la Guerra de Melilla.

**** Joan Vilaroya i Font, un dels més reconeguts especialistes en temes sobre la Guerra Civil espanyola.

Persones de la família Llobet.

(1) Informació general de l’època extreta de Sapiens i wikipedia.