Segons la resposta al qüestionari de F. de Zamora, a Horta el 1789 treballaven a l’adoberia 26 persones, és a dir, que l’activitat de bugaderes i pellaires va ser la predominant fins a l’inici del segle XX, i de la pell en van derivar sabaters, guarnicioners, guanters i relligadors. Malgrat aquest fet , Horta no va ser mai un poble industrial.
Dibuix plànol de la finca Fontaner sobre el segle XVIII. Fons C. Giménez. |
La fàbrica de pells més antiga d’Horta (i la més important) va ser la de can Fontaner, situada en l’antiga finca d’esbarjo d’Ignasi Fontaner (construïda a partir del 1700), en un perímetre aproximat dels actuals carrers Horta, Jerez i Fontanet (que realment hauria de ser Fontaner). En un plànol de 1782 quan encara hi havia la torre amb la capella, horts i jardins, hi ha un recinte que hi diu “adovaria ab sas oficines” junt amb algunes cases ja construïdes segurament a causa de l’existència de l’adoberia.
Francisco de Zamora en fa una referència detallada en el seu Cuestionario, de 1789: “La otra casa se llama Torre Fontaner, cuyo vecindario se compone de 18 casas, entre las de dos pisos y las de solos los entresuelos, sin la casa principal y fábrica.... La fábrica es de curtidos, y en ella se trabajan al año tres mil pedaços de suela, seiscientas dozenas cordobanes, dos mil cueros de ante para las tropas españolas, seiscientas de machos cabríos, quatrocientas dozenas de becerros teñados y doscientas de los anteados, y de aforros sinco mil dozenas. Para este Trabajo son veinte y sinco los hombres empleados,y un mayordomo para la dirección. ....» (1 . Atles de l’aigua d’Horta Guinardó.publicació de l’entitat El Pou)
Aquesta adoberia durant el anys que va estar en actiu va passar per diferents mans, a mitjans del segue XIX es va construir la fàbrica que molts coneixem i que apareix en moltes fotografies antigues d’Horta, i va perviure fins els anys cinquanta del segle XX.
La fàbrica es va denominar segons els anys, Adoberia de Barcelona. La Teneria Barcelonesa de l’empresa Deu i Companyia, els últims propietaris coneguts van ser a principis del segle XX Esteban Pont i sobre 1910 Francisco Zaragoza Pagés, que a Horta tenia la seva llar en en carrer Sant Tomàs, la casa d’estiu modernista encara existeix.
Enterro a Horta de l'empresari propietari de la fàbrica de can Fontaner Francesc Zaragosa pagés |
La
Teneria Barcelonesa
Dibuix de la fàbrica bastida a mitjans del segle XIX |
El 8 de juny de 1853, el Ministeri de Foment espanyol autoritzava la constitució de La Teneria Barcelonesa, SA., d’aquesta manera l’empresa d’Antoni Deu i el seu fill es convertia així en anònima, amb l’entrada de capital i d’accionistes, com Director fou nomenat Jeroni Déu, que com era tradicional en l’època, vivia en la mateixa fàbrica.
Can Fontaner a dat de la foto a la dreta, en una foto de principis sel segle XX. Desconec l'autor |
La fàbrica era la que els Deu ja tenien a Horta, amb una màquina de vapor de 40 cavalls de potència que es convertirà en única del poble atès que no hi havia altres establiments industrials en el que aleshores era un municipi independent de Barcelona.
Part de la fàbrica de can Fontaner a principis del segle sobre els anys 50 segle XX |
La Teneria Barcelonesa, serà la primera que produirà corretges per a us industrial, que eren fonamentals en totes les fàbriques com elements de transmissió de la força, s’hi afegiren desprès altres productes: cuir adobats destinats a soles de sabates o pells adobades per a marroquineria.
Van estar presents a l’Exposición Industrial de 1860 a Barcelona i a l’Exposició de París eñ 1867. El cronista informa al respecte «es quizá el establecimiento más importante de España en este ramo». El despatx de la fàbrica ja havia passat aleshores al carrer Pincesa, núm. 14.
La fàbrica es va aturar alguns anys i finalment entre 1884 i 1885 s’obre de nou amb el mateix nom però ja com nom comercial, però amb diferents propietaris, pels habitants d’Horta continuà essent l’empresa de Deu i Companyia.
Es va presentar sota aquest nom a l’Exposició Universal de Barcelona on va guanyar una medalla de plata per les seves corretges.
En 1904 el fet de la presencia a Horta de la fàbrica La Teneria Barcelonesa durant l’any en que Horta deixà de ser un poble per convertir-se en una barriada més de Barcelona, va facilitar la creació d’altres petites empreses adoberes al mateix terme.
Així doncs , seguint una acurada tradició que va començar durant els anys 30 del segle XIX per mitjà de Francesc Valls bona part de les empreses es situen a Horta , en concret al carrer Sta. Amàlia i voltants.
Ja en 1906 ja hi havia 19 firmes del sector del cuir a Barcelona i 14 estaven en aquesta zona. Aquesta especialització geogràfica no va ser pas casual i evidentment tenia relació amb el fet de la presència d’importants cursos d’aigües en la contrada, torrents i principalment la Riera d’Horta, que era un element bàsic en el procès d’adobar la pell.
Al llarg de la dècada dels vint, el sector adober d'Horta s'estendrà al llarg pel passeig del Maragall que havia estat obert el 1901. Molt probablement sota la influència de la firma Juan Serrarosa y Cia. que el 1921 es presenta com el major contribuent de la zona. Aquesta empresa tenia una plantilla de 30 operaris.
Així, trobem gairebé a tocar la firma Viuda de Jaime Puigdemunt, resultar de la separació de Valls y Puigdemunt, amb 10 operaris de plantilla i les firmes de Francisco Condal i Emilio Hierro, ambdues al carrer Francisco Tarrega a la barriada de Can Berdura. Ja el 1934, trobem a Francisco Tomas al carrer Garcilaso. (2).
Respecte al tipus de pell, les més grans podien diversificar la matèria primera encara que majoritàriament utilitzaven pells de vedell. Seràn les més petites les que treballaren en pells de menys textura i qualitat.
La manca de tecnificació en el sector a Barcelona però, va provocar cap 1911 la pèrdua del mercat en front els adobers d’Igualada més tecnificats, ja que de seguida van incorporar el motor elèctric a la producció.
La majoria de les firmes instal·lades a Barcelona eren empreses petites de caràcter familiar amb una mitjana de deu operaris del tot necessaris atès que el procès de producció era encara molt manual. Finalment per la seva evident falta de competitividad i per altres raons relacionades amb aspectes d'insalubritat, olors molt desagradables i aigues contaminades, van anar desapareixent.
Fonts d’informació.
(1) Atles de l’aigua d’Horta Guinardó. Publicació de l’entitat El Pou)
(2) Informació sobre les adoberies a Horta sobre un text de Francesc Cabana i Vancells