L'últim dia de "La Torre de les noies"

En un dia de pluja, el 13 de març de 1946, els veïns de la barriada varen contemplar esverats com es desmuntava la torre octogonal del rellotge que els havia acompanyat durant més de cent anys. Era una de les poques torres civils que hi havia a Barcelona, que s'havia pagat amb els diners que quedaven de l’obsequi que algú havia cedit a l'Ajuntament d'Horta, per dotar a les joves de la vila que es casaven, circumstancia que en el seu moment fou prou controvertida, atès que a ningú de la vila els sobraven els diners i menys quan s’havien de casar, per aquest motiu fou anomenada la «Torre de les noies».

En primer lloc desmuntaren el rellotge i desprès cada una de les campanes que recordaven el pas inexorable del temps a la gent d'Horta. A les tres de la tarda van baixar la campana més petita que és la que estava al damunt del tot del campanar, el veïnat ho contemplava tot amb el cor en un puny, a ells no els havien consultat pas la desaparició del campanar , que com la seva construcció es perdia en els anys fins i tot havia algú que es creia venia de l’època dels moros.

La pluja es va fer més intensa i per la tarda es van aturar les obres i la campana més gran encara va poder gaudir del seu espai un dia més.

El campanar estava ja a mig derruir i ningú, que es sàpiga, va immortalitzar en fotografia aquella trista desaparició, només han quedat algunes instantànies de quan lluïa orgullosa per sobre de totes les cases del veïnat. Les pedres que un dia estiguen unides formant un tot ara estaven separades i destrossades per terra i en els ulls del veïnat lluïa una llàgrima de comiat.

El rellotge poques vegades havia anat bé, la seva maquinaria antiquada sovint s’espatllava. En 1901 quan el poble d’Horta es va annexionar a Barcelona, l’Ajuntament de Barcelona va considerar que la primitiva maquinaria era ja obsoleta i la va canviar per una de nova que va durar fins que aquell 13 de març es va aturar per sempre.

No he hem aconseguit saber per quin motiu una torre com la del rellotge es va bastir en la part del darrera de l’escorxador del carrer Horta, no havia en l’època un lloc més adequat i digne que aquell en tot el poble?.

Horta va sentir la pèrdua del campanar com aquell que perd un dels membres del seu cos, mai no s’havien adonat del gran afecte que li tenien. Sol passar en la vida que ens adonem de com estimem certs elements del nostre entorn quan els perdem i els esborren del nostre paisatge.

Juntament amb el campanar es va derruir l’escorxador i tot aquell espai va ser adquirit per la caixa de Pensions per a la Vellesa i d’Estalvis, la que ara coneixem a com La caixa, l'eperit actual de la qual, que no té res a veure amb l’esperit que la guiava en temps de la seva creació.

Aquesta societat va fer incessants gestions amb l’Ajuntament, atenent el desig recollit entre el veïnat amb el que volia mantenir una bona relació, a la fi que els cedís les campanes de l’antic campanar, atès que les volia col·locar al cap de munt del nou edifici on s’erigiria un nou campanar.

Croquis exposat al públic en el seu moment.

Els croquis del nou edifici foren exposats en la seu que la caixa tenia al carrer de Castelló. Varen organitzar una reunió amb gent escollida del barri i se’ls va exposar els seus plans de futur, que constaven d’un edifici de baixos, tres plantes i torre, que es destinarien,: en la planta baixa una agència de la Caixa, una biblioteca pública en el primer pis i habitatges en el segon i el tercer , en la part més alta la torre del campanar. El veïnat va quedar convençut i content i així va néixer l’edifici que tots coneixem.

Finalment el nou edifici i campanar es va inaugurar en 1953,  segons consta en les fotos realitzades per en Brangulí el dia de la inauguració. 

Amb el pas del temps però, tot canvia, la biblioteca ja no hi és en el primer pis de l'edifici, l’espai que ocupava el van convertir en habitatges que juntament amb els ja existents en el segon i tercer pis, es van vendre als seus ocupants i sembla ser que la torre del rellotge forma part del paquet.

Aquest últim fet és un problema atès que, cada cop que s'espatlla el rellotge ningú se’n vol fer càrrec, el més assenyat seria que el l’adquirís l’Ajuntament i se’n fes càrrec del seu manteniment .

Fotos de la inauguració del nou edifici  de Brangulí.

Fonts Informatives: Informació nova  de la revista IDEAL  d'Acció Catòlica de la Parròquia de Sant Joan d'Horta, d'un article firmat per P. Solé