La mina i la font d'en Fargues

Anunci de La Vanguardia de 1924

Quan l’aigua de la Mina de la Font d’en Fargues ja es comercialitzava amb gran èxit entre els barcelonins, degut fonamentalment a una bona campanya publicitària on es cantaven les seves reals o inventades propietats en una l’època on els balnearis i l’aigües semblaven potenciar la curació de tota una llista de malalties , els seus propietaris van demanar permís per perforar la muntanya en una àrea que comprenia una gran extensió de terreny, per perforar unes mines suposadament per aconseguir mineral de ferro, quan es sabia que en realitat que el poc ferro que s’havia trobat en altres prospeccions de la muntanya era escàs i d’una qualitat molt baixa (exemple: les mines de ferro de can Xirot).

El pocs veïns que vivien en la zona, veient perillar l’aigua dels seus pous i les mines que conduïen aigua fins les seves cases, si van oposar amb totes les seves forces, a més sabien o suposaven que en la zona no hi havia mineral de ferro i el que pretenia can Fargues era monopolitzar tota l’aigua de la muntanya per comercialitzar-la.

Carruatge amb el que es repartia l'aigua de Fargas en la foto de dalt,
en la de sota La senyora Montserrat Casanova propietària de la Mina.
Fotografies de l'AHDHG

La mina de can Fargues data de finals del segle XIX i en 1900 es va crear la cova i el quiosc modernista que tothom coneix i que ha arribat als nostres dies molt deteriorats per culpa de la deixadesa de la Administració i pels actes vandàlics que s’han dut a terme als seus entorns, també l’ocupació de l’espai durant dos anys per famílies gitanes d’origen portuguès va contribuir en gran part al deterior de l’indret i a les que s’atribueix la desaparició de la porta de ferro que tancava la l’estança de la font.

La mina es una explotació de mida casolana, l’entrada de la qual està protegida per parets de maó i sostre protegit amb peces de ciment prefabricat a una alçada de dos metres per un metre d’amplada del corredor de la mina, més endavant però, són simplement són les parets de la roca de la muntanya les que la formen; l’agua circula per una canaleta obert sobre el terra i regalima molt a poc a poc per les parets de la roca excavada en la muntanya donant lloc a una gran quantitat d’estalactites formades per sals minerals arrossegades des del seu discórrer per dins de la terra.

La Font d'en Fargues sobre 1900. Fotos de l'AHDHG

Conjunt de l'espai de la Font d'en Fargues vista des de dalt .
Foto Sindreu 1936.

La mina disposa de dos ramals de curta extensió segurament excavats a la fi de facilitar una major entrada d’aigua al canal, un dels quals, el més espectacular, forma una petita bassa d’aigua transparent magatzemada per aconseguir aigua en èpoques de sequera.

L’entrada de la mina es fa des de una porta que es troba al costat de la cova de la font, per allà s’arriba a una petita sala on una pica (que ja no existeix) i una aixeta al seu damunt permetien omplir botelles i garrafes a la fi de ser comercialitzades i a l’estança del costat, dues banyeres recobertes amb rajoles de color blanc, recollien l’aigua que venia de la mina, al fons, una obertura alçada condueix a l’entrada de la mina, d’uns 50 metres d’extensió. En el seu recorregut trobem dos pous bastant estrets que pugen fins l’exterior de la muntanya, últim dels quals deu tenir deu metres d’alçada, ambdós estan tapiats i plens d’arrels que busquen alimentar-se de l’aigua de la mina, aquests pous són els pous que airejaven la mina.

Les fotos que de la mina reproduïm seguidament són obra del membre d’EL POU Juanjo Fernández que hi accedí quan l’Ajuntament estava fent un estudi sobre el terreny del lloc, ell mateix amb llum d’espeleòleg al cap, càmera de fotos i de vídeo va tenir la valentia d’endinsar-se en les entranyes de la mina per observar la situació en que es trobava desprès de tants anys abandonada.

Al tram més proper de l’entrada es troben signes que no feia gaires anys algú hi havia entrat, el més clar es troba en de la banyera d’aigua embassava de la qual sobresurt una mànega de plàstic de color groc que feia de vas comunicant fins al canal de sortida de l’aigua a la fi d’aconseguir més quantitat del líquid element que la que sortia de la font, segurament la gent que hi van viure de manera continuada són els que hi van accedir.

L'espai va patir una ocupació que va durar un parell d'anys.
 Fotos de Carme Martín.

El quiosc modernista està molt deteriorat tan per fora com per dins i en el seu interior existeix un pou d’aigua des d’on s’abastia el quiosc, ara mateix ple de deixalles de tota mena i d’aigua, si es vol salvar s’haurà de fer una forta feina de rehabilitació, els anys d’abandó, la intempèrie i el vandalisme hi l’han deixat les seves petjades profundes i prou evidents.

Publicació de la Varguardia de 1927

Quan a finals del segle XIX, es van dur a terme les anàlisis pertinents per tal de determinar la potabilitat de l’aigua, sense les quals no es podia donar permís per a la seva comercialització, duts a terme pel Laboratorio Microbiológico Municipal i en el Provincial de Higiene, els resultats donaven garantia de la seva puresa, doncs sembla que era un aigua carbonatada, càlcica, litínica i natural al cent per cent.

Segons la publicitat de l’època era « el mejor diurético natural con grandes beneficios para los artríticos y para todos aquellos para los que fuera necesario el provocar una diuresis abundante, como sucede con la gota, mal de pidra, diabetes úrica, catarros de las vias génito-urinarias y cuando convenga facilitar la eliminación de arenillas».

En Jaume Macià, veí de la barriada  a fet fer una anàlisi de l'estat actual en la que es troba l’aigua de la mina,  el qual ha determinat que la seva composició pateix d'un excés considerable de nitrats i per tant no és apte pel consum humà. Ara bé, si es basteix la plaça i s’enjardina com cal i es fan sanitaris pels usuaris, l’aigua de la mina serveix perfectament per regar les instal·lacions i donar aigua al serveis sanitaris que es facin.

Cal que sota la plaça es construeixi un dipòsit on vagi a parar l’aigua que ara mateix es perd pel clavegueram i que d’allà mitjançant la instal·lació pertinent, surti l’aigua que regui els jardins de la plaça o el que calgui. Tot això, clar, si existeix una veritable disposició política d’utilitzar l’aigua de kilòmetre zero tal com pregonen les autoritats municipals.

Els terrenys ja són municipals, l'estudi del projecte ja està fet, cal que l'Administració doti dels mitjans econòmics per dur-lo a terme el més aviat possible si volem que quedi algun detall de l'històric lloc.

Situació actual de la zona. Foto de Jordi Artès

ISABEL DE POMÈS I SOLER una veïna del Guinardó

Foto del fons Caldentey

Tot revisant fotos familiars va caure en les meves mans la fotografia que reproduïm més amunt, una colla de criatures del Guinardó posen en un portal del carrer Sales i Ferrer, amb un parell de veïnes, una d’elles, la de la dreta, era segons em va explicar un familiar, Isabel de Pomés i Soler, ja aleshores una senyora de mitjana edat doncs deuria tenir prop del seixantena.

Isabel de Pomès feia de mestra particular en un piset on malvivia donant classes de reforç a nens i nenes del barri, entre els que es comptaven alguns dels germans del meu marit i la meva cunyada que degut a una malaltia que la impedia poder anar a l'escola va aprendre les primeres lletres gràcies a ella; també rebia l’ajuda del seu germà l’actor i director de cinema Félix de Pomès Soler, qui l’ajudava econòmicament i la visitava tant com podia.

Però que feia mig amagada en un barri obrer una dona que era membre d’una família de l’aristocràcia barcelonina?. 

El seu pare era un gran apasionat del viatges. Era soci des de 1880 de l'Associació Catalanista d'Excursions Cientítiques, En 1885 consta que va  publicar un articles en el butlletí de l'entitat  sobre un viatge que havia fet al Marroc, i a finals de gener de l'any següent va pronunciar a la seu de la institució una conferència titulada "Viaje a las Islas canarias y de Cabo Verde", sobre els diferents fets històrics, comercials , naturals i monumentals (La Vanguardia 1.2.86 ),

Isabel va néixer a Barcelona l’11 de gener de 1892, al domicili familiar del carrer Trafalgar. Li posaren el nom de Maria Isabel Madrona era filla de Pelegrí Pomés Pomar i de Maria Isabel Soler Batlle . La mare morí el 1898, quan ella només tenia 6 anys i el seu pare va morir el 14 de febrer de 1900 als 38 anys.  

Les circumstancies de la seva mort als escassos 38 anys, donen que pensar i si no  va patir un atac de cor fulminant o bé un accident mortal, les hipòtesis semblen apuntar a un final autoprovocac, donat el cúmol de desgracias seguides que va patir l'home, mort de la dona molt jove, pare de quatre criatures encara petites que calia pujar, un negoci en ruïna  (en 1892 la seva empresa de guanos (1), va fer fallida i va deixar un munt de deutes que va haver de fer front el seu germà Benito de Pomés),  denuncies del banc per impagament de pagarés. En fi, amb menys motius d'altres persones prenen aquesta mena de decisions provocades per l'angoixa que pateixen que d'altra manera no haguessin dut a terme. 

Un altre detall que reafirma lo inesperat de la mort, és que va morir sense testar i  que els que els fills quedaren en mans dels seus germans  per a la seva subsistència,  

En l'apartat ENTIERROS I FUNERALES  "La Vanguardia" publicava  sense cap mena de pompa ni floricultures orals i que sorprén per lo concís, una comunicació de la seva mort, una més dins una llista amb d'altres persones que havien finat.

"Con la solemnidad propia del culto católico
celebráronse ayer en la parroquia mayor
de Santa Ana, funerales por el eterno descanso
de don Pelegrín Pomés y Pomar.
El templo víóse ocupado por gran número
de amigos del finado, que quisieron rendir
piadoso tributo á su memoria y testimoniar
nuevamente a sus hijos y demás familia el
sentimiento producido por tan irreparable
pérdida"

Com hem pogut apreciar, ella i els seus germans Pelegrí, Rafel i Félix van quedar orfes de pares molt aviat i com era encara molt petita petita va ser acollida pels seus oncles Benet de Pomés i Anna M. Turull, amb els que se la veu compartint excursions i activitats en diverses fotos familiars..

Maria Isabel  Pomés,  llibre familiar

Benet de Pomés i de Pomar, Comte de Santa Maria de Pomés, cavaller de l’Ordre de Sant Gregori el Magne, advocat, el qual a principis de 1912 era president de la Secció Catalanista de la Congregació Mariana i de Sant Lluís de Gonzaga. 

El 1904 era membre de la Junta de l’Acadèmia de Jurisprudència i Legislació de Barcelona, que es va adherir entusiàsticament a l’Obra del Diccionari i el 1906 es va fer part de l’executiva i la comissió econòmica del I CILC, en la que a més va participar activament i el 1919 va ser fundador de la Unión Monárquica Nacional, partit dretà on els hagi i antiautonomista i el 1936 es va adherir públicament al Movimiento Nacional, per la qual cosa va ser desposseït dels seus bens «por las hordas rojas» (segons les seves pròpies paraules). 

Els Pomés tenen els seus origens a Santa Coloma de Queralt segons així s'explica en el Fons Històric de l'Hospital de  la Santa Creu. Herències, llegats- Biblioteca de Catalunya.

Aquest era l’ambient familiar de Maria Isabel de petita i de jove. El maig de 1912, la trobem junt amb la seva àvia Isabel de Pomar (ja tenia 20 anys), com a subscriptora per costejar la bandera del cuirassat España, subscripció iniciada per la reina, a partir d’aquí, se li perd el rastre fins trobar-la vivint al Guinardó quan tenia poc més de cinquanta anys.

Físicament es veu que s’assemblava molt a la seva mare Isabel Soler Batlle. De la que no tenim cap referència ni tampoc de la família materna.

Isabel de Pomes,
fotollibre familiar 

Maria Isabel va passar gran part de la seva joventut fent companyia i cuidant malalts de la família, primer acompanyant a la seva àvia Isabel Pomar, en les estades a Santa Coloma, desprès de la seva tieta Mercè Pomés Pomar que vivia molt a prop. Finalment també va cuidar del seu oncle Rafael Pomés Pomar.  Magnífica juventud per una persona de vint anys i sense cap llegat propi..

Va fer de mestra durant uns anys, res sabem dels seus estudis, ni on va dur a terme la carrera de mestra ni on va treballar abans i durant la guerra Civil Espanyola.

Què en sabem dels seus germans, ens ho explica una cosina llunyana que viu a França Isabel Silva de Pomés: 

Peregrí era mariner de professió i un  gran amant dels viatges ,  es va casar amb Maria Illa de Montevideo. 

Quan va deixar la marina es va establir a l’Argentina on va muntar un magatzem de ferreteria. Es van omplir de deutes i el matrimoni va acabar molt tràgicament atès que ambdós es van suïcidar.(*)

Rafael va estudiar medicina a la Universitat de Barcelona i desprès marxà a França on va fer de metge durant vint anys. Durant la primera Guerra mundial es va casar amb una infermera francesa de nom Suzanne que el va salvar dels seus problemes amb la droga, havia de ser difícil suportar el que va haver de presenciar la massacre de la primera guerra Mundial a primera fila. Durant la Segona Guerra Mundial va tornar a Barcelona am la seva dona que mai es va acostumar al nostre país. No va ren tenir pas fills. Va haver de tornar a estudiar durant tres anys més a la fi de convalidar els seus diplomes francesos. Va morir als 58 anys d’un atac de cor en 1953.(*)

Desconeixem el destí del seu germà Félix que tenia 9 anys quan es fa quedar orfe, si sabem però,  que  que va acabar els estudis i va poder accedir a la Universitat on es va treure la carrera de dret que mai no va exercir.

Félix va ser un destacat esportista bon jugador de futbol i campió Olímpic en esgrima.  A més d'esportista fou dibuixant, actor, guionista i director de cinema. La seva carrera d'actor es perllongà entre 1928 i 1967. En total actuà en 74 pel·lícules i en dirigí dues.

Es dóna la circumstancia que el 1937 intervé com protagonista, en la pel·lícula Aurora de esperanza, bastant coneguda en l'època  on es narren les peripècies d'un obrer barceloní que es queda sense feina i que a rel d'aquest fet pren consciència de classe i participa en el mítins i manifestacions prèvies a la Guerra Civil.  Aquesta pel·lícula fou promoguda per la FAI, que controlova el cinema aleshores i que pretenia denunciar les injustícies i volia exaltar l'esperit revolucionari que inflamava l'ambient  de guerra que es vivia (2).

Aquest fet per si mateix demostra ja el tarannà `demòcrata i republicà   del seu protagonista, donat que no pas tothom s'hagués avingut a rodar un film d'aquestes característiques i menys venint de l'ambient d'on venia.

Com esportista, va destacar en esgrima i futbol on va jugar durant alguns anys en el Club Esportiu Espanyol i el Futbol Club Barcelona, desprès es dedica a l’Esgrima on va arribar a campió de Catalunya i d’Espanya, va particular en els jocs olímpics de Paris en 1924 i Amsterdam i 1928 i finalment es dedicà al món del cinema.

Tornant a la nostra protagonista,  interessa situar-nos en l’època per saber quins fets marcaven el dia a dia dels barcelonins en general i conèixer qui era l’oncle que va acollir Isabel en quedar-se òrfena.  

Benito o Benet (segons el moment) de Pomès i de Pomar, Comte de Santa Maria de Pomès, cavaller de l’Ordre de Sant Gregori el Magne, advocat, del que em explicat més amunt el seu ideari particular, era completament contrari  a les escoles laiques com l’escola Moderna de Francesc Ferrer i Guàrdia, quan en 1910 es va obrir el procés contra els anarquistes, que segons el govern del aleshores d'Antoni Maura van originar els aldarulls i la crema d’esglésies i de convents, Benet de Pomès es va posicionar i assenyalar  cap  el seu creador com a instigador intel·lectual dels fets, com catòlic recalcitrant que era, es mostrava aferrissadament contrari al fet que existissin escoles laiques com l’escola Moderna de Francesc Ferrer i Guàrdia. 

En 1910 quan es va obrir el procés contra els anarquistes, certs sectors socials, àvids de revenja, van apuntar cap a l'escola laica com a incitadora de l'odi al sistema polític i religiós.

Seguint l'acusació formulada en una carta que li dirigiren els prelats de Barcelona, va ser detingut Francesc Ferrer i Guàrdia  creador de l'Escola Moderna, a qui acusaren de ser l'instigador de la revolta. Malgrat les protestes internacionals, el  13 d'octubre va ser afusellat al castell de Montjuïc juntament amb quatre acusats més.

Benet de Pomès i Pomar va anar a testificar en contra dels processats, ell estava al costar de les més ràncies idees catòliques sobre l’ensenyament.

"19 de octubre de 1909: En esta fecha declara ante el Juez instructor el testigo Benito de Pomés y Pomar, conde de Santa María de Pomés. Su influencia fue determinante en la manifestaciones realizadas por el Fiscal del Tribunal Supremo a la prensa, en relación con la responsabilidad de Ferrer Guardia en estos sucesos. " .

Era Maria Isabel partidaria de les escoles laiques i progressistes i per aquest motiu i per les seves idees, sembla ser que properes als postulats comunistes, va ser apartada de la família del seu oncle i en conseqüència  desprès de la Guerra Civil va haver de viure mig amagada en el barri del Guinardó?.

Certament Felix va ser l’únic que en les seves èpoques bones va ajudar a la seva germana Maria Isabel. Els altres dos no van poder fer-ho res degut als seus greus problemes personals.(*) 

D'altra banda el seu oncle, aquell que la va acollir de petita (única persona a la família amb títol nobiliari), financerament tampoc la va poder ajudar, atès que ja no podia exercir la seva carrera d’advocat degut a una depressió severa motivada per la mort de quatre dels seus set fills, la pena el va deixar destruït físicament.(*) 

En 1938, en plena Guerra Civil, el seu fill Benito de 22 anys va ser assassinat, suposem  que per combregar obertament amb l'ideari del  bàndol nacional (desgràcies de la guerra), el seu pare era marcadament anti republicà i pro monàrquic i es va adherir al «Movimiento Nacional». 

Ja havia suportat la mort de dues de les seves filles quan eren petites i en 1947 mor la seva segona filla Anita de peritonitis.(*)

La vida de Benito de Pomés desprès d’aquesta tràgica sèrie de fets luctuosos ja no va ser la mateixa, no podia fer d’advocat que era la seva professió, el que va representar que la família passés moltes dificultats per poder tirar endavant. La seva filla Montserrat sense cap carrera ni estudis va entrar com secretaria en l’Aviació, desprès d’haver treballat en altres empreses sense cap porvindre, per tant poc podia ajudar en res a la seva neboda quan no podia ajudar a la pròpia família.(Barcelona 1875-1953)  (*).

Com un senyors amb tots aquests títols i amb les relacions que tenia amb gent important, no va poder ajudar a la seva neboda en les circumstàncies que es trobava ni tampoc ningú més de la família ho va poder o voler fer, de quin delit tan important  se l'acusava per apartar-la d'aquesta manera de la família?. Tinc entès que el senyor Benet de Pomés havia tingut diversos germans a més del pare de la Isabel, desconec però,  si van sobreviure tants anys com ell.

Isabel de Pomés Soler, era segons els que la van tractar ja de gran, una dona molt culta que parlava perfectament el francés i  que per motius polítics concretament es deconeix quins eren, va ser desheretada i apartada de la família, sempre comentava als seus amics i veïns que li havien robat l’herència familiar. 

Isabel  Pomes, filla
de Félix de Pomés

Va fer de mestra particular al Guinardó on vivia mig amagada segons els veïns per combregar amb l’ideari republicà com, per altra banda també ho feia  el seu germà Félix, tenia pocs amics fora dels veïns més propers. Només aquest germà  la visitava els diumenges i li duia postres. Vivia en un petit pis de dues habitacions sota l’edifici de l’antic Casal Federal del Guinardó, en aquell temps una fusteria) i en una d’elles donava classes a nens del barri i fins i tot va ser padrina d'una de les filles d'una veïna amiga que li feia companyia moltes tardes.

Germana de l’actor i director de cinema Felix de Pomés Soler, com ja hem comentat, la filla del qual és deia també Isabel i va ser una artista de cinema bastant reconeguda els anys quaranta-cinquanta.

A més d’en Felix, que per la forma de guanyar-se la vida, fent de pintor, actor i director de cinema, devia tenir una mentalitat suficientment oberta per entendre les idees de la seva germana, tan contràries a les familiars com, per altra banda,  també ho eren les seves,  la va ajudar mentre va poder tant econòmicament com emocionalment parlant. Felix va morir el juliol de 1969.

Maria Isabel vivia a l’Avinguda Mare de Déu de Montserrat 182, baixos de Barcelona. 

Va morir el 3 de juny de 1964, en un hospital Psiquiàtric de Santa Coloma de Gramenet, Tenia 72 anys.

Curiosament una persona el nom de la qual no té importancia pel devenir de la història i  gràcies al blog, es va posar en contacte amb mi i gràcies a ell  sé  de l'existència d'un llibre familiar que recull a tota les persones de la branca Pomés. Desconec  qui de la família va editar-lo.

D'aquest llibre, vaig rebre una còpia de la plana que afectava a Maria Isabel de Pomés,  he pogut extreure les fotos d'Isabel jove. De la seva vida només assenyala que va cuidar les persones de la família citada en el text i que va fer de mestra i pel que es detecta per l'esqüet enunciat,  la seva vida no fou prou interessant ni remarcable per incloure res més.

Finalment, dedueixo que pel fet de morir abans que els seu germà,  va ser ell  qui es va preocupar que atenguessin  degudament  la seva demencia  senil en una  institució psiquiàtrica de Santa Coloma de Gramenet.

Reproducció  de la plana dedicada
a Isabel de Pomés del llibre familiar indicat.

Fonts informatives:

(*) Isabel Silva de Pomés, embre de la família Pomés, aporta dades sobre els germans d’Isabel Pomés i de Benito de Pomés

(1) El guano és un tipus de substrat natural d’origen animal, es feia servir com abonament, doncs incloïa fòsfor, nitrogen i potassi que ajudava al desenvolupament de les plantes.

(2) Irrepetibles: Félix de Pomés , del blog EL HONOR DE PALÊNCIA . Irrepetibles: Félix de Pomés

Félix de Pomès i Pomar

Isabel de Pomès actriu

Benet de Pomès i de Pomar

llibre Setmana Tràgica 1919 Arxiu Secret Vaticà de Ramon Cots.
Sumari del procès als encausats pels fets de la Setmana Tràgica

MASIA DE CAN BARTRA i les seves circumstàncies

 Com està relativament proper, molta gent del Guinardó recorda el desgavell i les llàgrimes que va produir l’obertura de la Ronda del Guinardó, que se’n va endur per endavant una part important de l’antic barri. Moltes cases, moltes vivències i molts records van anar a terra quan les màquines van començar a treballar sobre el terreny.

Una situació similar es deuria viure en 1900 quan es va obrir la nova carretera d’Horta a la fi que el tramvia elèctric arribés del Portal Nou fins a Horta, No hi va haver pas tants veïns afectats, només aquells que tenien masies i terres a la falda del Turó de la Rovira i el Turó del Carmel, normalment grans terratinents, aquests són els que menys ens preocupen, atès que van ser ells mateixos els qui van promoure la possibilitat de fer arribar el tramvia elèctric fins a Horta en benefici de llurs negocis immobiliaris, ja que pretenien vendre i urbanitzar les seves terres, que era en aquell moment d’expansió de la ciutat de Barcelona, el negoci del segle, senyors com en Francesc Mascaró, Josep Comés i Argemí, Alexandre Bacardí, Salvador Riera, Pere Borràs, Pere Fargas, Pere Vintró i molts d’altres que eren propietaris de grans extensions de terrenys de la contrada, i pensaven aconseguir grans beneficis amb aquestes vendes..

Els principals promotors del projecte foren Alexandre de Bacardí i Janer , Josep Comés Argemí, Francesc Mascaró i Gausan i Pere Fargas Sacristà, dos amb interessos urbanístics a Horta i voltants i dos amb interessos en el Guinardó i les seves rodalies, per aconseguir la seva concessió de part de la Diputació Provincial, que finalment van obtenir de 4 de novembre de 1896. El Tramvia elèctric però va trigar encara uns anys en ser realitat, finalment es va inaugurar en 1901.

Però al respecte, hi havia també altres propietaris que amb el projecte de la carretera i de l’ampliació del seu traçat no solament van perdre parts importants de les seves terres com va passar amb can Berdura, sinó part de la seva pròpia llar. Aquest va ser el cas de les Masies del Mas Ferrer i Can Bartra, el primer estava en la confluència del passatge de la Travessera i l’antic carrer de la Garrotxa, en una foto dels anys 70 encara es podia apreciar part de la masia reaprofitada per altres finalitats.

Part de la masia que va quedar del Mas ferrer desprès
 d'ampliar el passeig de Maragall. Foto anys 70 Fons Felip Capdevila

Can Bartra, estava situada aleshores, prop de la carretera d’Horta entre els carrers Mascaró i Dos Rius (ara Avinguda de la Mare de Déu de Montserrat). En aquesta ocasió a més, es va posar de manifest la mala fe del Sr. Comes Argemí propietari de la Torre Llobeta i les terres del seu voltant, que estava just al davant, que va fer de manera que l’expropiació li afectés el mínim, en detriment de la masia de Can Bartra que va perdre una ala del seu edifici.

Can Bartra a principis del segle XIX, desprès de perdre
 part de l'edifici, a la dreta es poden observar les ferides i lo
ben a prop que va quedar la ctra d'Horta del seu edifici.
Fons de l'estudi sobre la masia catalana del CEC..

El senyor Comés Argemí en el seu projecte, va forçar una corba molt pronunciada prop de la masia de can Bartra a la fi de fer passar el tram de manera que toqués el mínim els seus terrenys, com és de veure pel mapa que acompanyem on marquem en diferents colors els traçats de l’antic camí d’Horta, Nova Carretera d’Horta, Carretera de la Sagrera a Horta, així com en les fotos que es van fer de la masia en l’època.

Tal com relaten Jordí Sánchez i en Jordi Petit, en el seu llibre Història dels carrers del poble de Sant Andreu del Palomar, el 22 de maig de 1901, Ramon Rosés i Feliu, propietari de la masia de Can Bartra traspassa (eufemisme que amaga la paraula expropiar) a la societat «Tranvías de Barcelona i de San Andrés i extensiones», un terreny de 54 metres quadrats i 95 decímetres quadrats. La finca situada entre els carrers Dos Rius i Mascaró, tot i ser una finca molt inferior a d’altres expropiacions va ser sense cap mena de dubte molt dolorosa, atès que afectà directament la masia, raó per la qual es fa haver d’enderrocar un cos de l’antiga casa.

En l’època deuria ser una una decisió molt polèmica, ja que l’autor del plànol va ser Josep Comes i Argemí precisament el propietari de la masia situada al davant, anomenada Torre Llobeta, que justament en aquell punt va decidir fer una corba molt pronunciada, que encara s’aprecia en l’actual traçat del Passeig de Maragall, perquè la seva casa no es veiés afectada».

Sabem ben poc de la història de la masia de Can Bartra i ens agradaria poder-ne tenir més, d’ella sols ens arriba la notícia, perduda en el temps, que algun cop havia estat la casa Xica de l’heretat de la Torre dels Pardals.

Pere Borràs va comprar la finca de la torre dels Pardals el 1897 i, a l’any següent, va vendre al músic Enric Masriera i Colomer el terreny situat entre l’Av. Mare de Déu de Montserrat, passeig de Maragall, Mascaró i Lluís Sagnier, amb la masia inclosa. 

Finalment recordarem per situar-nos en tessitura que estaven ben properes les annexions del pobles propers a Barcelona: Sant Andreu de Palomar, annexionat en 1897, Sant Martí de Provençals en 1897, Horta en 1904, Gràcia 1897.

Tots aquests terratinents, senyors molts influents, amb nombroses relacions en els Ajuntaments i alguns tanmateix amb càrrecs polítiques, estaven totalment al corrent del canvis que s’havien de produir i per tant, quan era el moment adequat per adquirir els terrenys que els podrien produir abundants beneficis.

Salvador Riera per exemple, va comprar el Mas Guinardó i les seves terres en 1895 i les Mas Viladomat en 1896 , Sant Martí es va annexionar a Barcelona en 1897, podeu treure les oportunes conclusions vosaltres mateixos molt fàcilment.

Fonts informatives: Jordí Sánchez i en Jordi Petit, en el seu llibre Història dels carrers del poble de Sant Andreu del Palomar.

CAN RECASENS - barri de can Quintana

Barri de Can Quintana. Recreació en color d'una foto de 1918 de S. Ribó.

La història dels edificis dels estiuejants del barri de Can Quintana que va començat en 1904, és de menys conegudes d'Horta situada al  llarg i al final de que ara es coneix com carrer  Feliu i Codina.

Avui ens fixarem en la torre que hi ha en el núm 72 d'aquest carrer, una de les més antigues de la contrada, malgrat no sigui la que més anys sumen les seves parets. 

Foto entre els anys 1908-1910, can Recasens s'estava construïnt

Des d'abans dels anys cinquanta en aquest edifici hi viu la família Boixaderas però, la casa és molt anterior i la va fer construir Constáncia Recasens Girol entre 1908-1909.

La família Recasens-Girol no era qualsevol família, estava formada per quatre germans Perè, Manuel, Sebastià i Constància, casada amb Juan Motiño, representant a Barcelona de l'empresa d'exportació de begudes de la família de la seva muller Constàcia i del seu cunyat Pere resident a Guatemala, on dirigia una part del negoci familiar.

Pere Recasens Girol i la seva dona Concepció Siches Gils, van tornar a Barcelona en 1905 amb el seu fill Lluís Recasens Siches, quan aquest només tenia dos anys, donat que volien que creixés i estudiés en el país dels seus pares. 

Lluís Recasens Siches

Lluís Recasens, fou un gran Jurista i professor de la Universitat de Santiago de Compostela i de la Complutense de Madrid. Va escriure nombroses obras en les que exposava la seva interpretació de la filosofía del dret en funció de l'existència humana però regida per un conjunt de valors universals, entre les que destaquen: VIDA HUMANA, SOCIEDAD Y DERECHO. FUNDAMENTACIÓN DE LA FILOSOFIA DEL DERECHO (1940) i INTRODUCCIÓ A L'ESTUDI DEL DRET. 

Desprès de la Guerra Civil degut a les seves idees republicanes, es va exilià a Mèxic on va morir en 1977.

Pere Recasens Girol, va morir a Barcelona el 27.1.1924

Un altre membre important de la mateixa família RECASENS-GIROL, fou Sebastià Recasens Girol, germà de Constància, nascut en 1863.

Va nèixer a Barcelona el 15 d'abril de 1863. Estudià medicina i es va llicenciar amb tan sols 19 anys amb la qualificació més alta. Es va doctorar a Madrid en 1885 on va guanyar la plaça de Médico en la Beneficiencia Municipal de Granada. Poc temps desprès va tornar a Barcelona a perfeccionar-se i va treballar a l'Hospital del Sagrat Cor de Jesús al costat de cirurjà Salvador Cardenal, al mateix temps que treballava en l'Hospital de Niños.

Sebastiá Recasens Girol

En 1902 va anar a Madrid a la fi d'aconseguir la Càtedra d'Obstentricia d'aquesta ciutat, que estava vacant i la va aconseguir. Al front d'aquesta càtedra va ser ràpìdament conegut a Madrid, degut la seva sòlida preparació quirúrgica i en les seves especials dots de caràcter i de magisteri. També va introduir a España les primeres tècniques de radioteràpia i va actuar amb entusiasme i eficàcia en la lluita contra el càncer.

En 1916 fou escollit Degà de la Facultat de Medicina. Va formar part de la Junta Constructora de la Ciutat Universitaria . També va ser director durant molts anys de la Maternidad de Santa Cristina. Va morir en 1933.

Constància Recasenes propietària de l'edifici del núm. 72 de la Rambla Quintana, sens dubte era part d'una família important i a més socia junt amb els seus germans de l'empresa familiar, de la qual no hem pogut trobar més informació que la factura que seguidament reproduïm, que prova la relació familiar i econòmica d'alguns dels membres de la família en qüestió.

La Mansió que es va fer construïr anava al seu nom el que fa pensar que la fortuna familiar era de fet la seva família on el seu marit hi treballava amb un càrrec determinat.

Reproduïm seguidament la sol·licitud que Constansa Recasens va dirigir a l'Ajuntament de Barcelona  març de 1909, demanant permís per construir una torre, compuesta por semisótano, bajos, primer piso i desvan alto para guardar productos agrícolas y un pequeño cobertizo, los planos de cuya fachada reproducimos. Aquell mateix any li donaven el permís per construir amb la condició que quan l'urbanització de la barriada quedés formalitzada, si el seu terreny es veiés afectat en algun aspecte, s'hauria d'ajustar a les normes.

               Carta trobada a Todo Colección

                                                      Reproducció de la Carta sol·licitant permís per construir,
                                                      planell de la façana i signatura dels mestre d'Obres

                                                        Fotos més actuals de l'edifici. Carme Martín

El Mestre d'Obres  que va dissenyar i fer els plànols de la casa  va ser Josep Graner Puigdemasa, D'estil historicista, estilísticament es caracteritza per l'eclecticisme neogòtic, que dóna d'aquest habitatge una imatge de casalot fortificat. Les obertures estan ordenades en tres eixos i són de dimensions decreixents en cada planta, acabant en finestres geminades només en la façana principal. El balcó remarca l'obertura central i l'accés principal de l'habitatge. La coronació, a base d'una barana massissa, ressalta els eixos compositius verticals. Disposa d'un nivell de protecció C, és a dir, de bé d'interès urbanístic. Posteriorment se li afegí a la part del darrera una gran galeria amb finestral de gran elegancia.  

La mateixa Constància Recasens, en 1921 va sol.licitar de nou permís per construir dins la mateixa finca un petit edifici garatge pels masovers i que més tard, ja en mans d'un altre propietari, va ser llogat com a casa on encabir primer una escola i anys més tard una llar d'infants, que donava i dóna encara al carrer Congrés, actualment amb algunes modificacions posteriors, el seu mestre d'obres  aquesta vegada va ser Josep Masdeu.

Situació sobre planell d'ambdós edificis

Vista lateral des del carrer Congrés sobre planell 

                                              Vista actual de la casa dels masovers, amb la façana modificada

• Fonts Informatives; les còpies dels panells aconseguits en l'Arxiu Municipal Contemporani, de l'Ajuntament de Barcelona
• Fotos i biografia de Lluís Recasens del Web de la Universitat Carlos III de Madrid
• Fotode Sebastià Recasens: WEB Universidad Complutense - Biblioteca- Històrica Marqués de Valdecilla.
• Biografia Sebastià Recasens  del Web sobre Història de la Medicina Tomàs Cabacas.

CAN GOMIS

Francesc de Gomis, fou un acabalat mercader de teles barceloní propietari d’un popular establiment comercial al carrer Argenteria. va comprar dues cases senzilles que Anna María Rey posseïa al carrer de la Barra de ferro, 5 i 5 bis, corria l’any 1791.

De Gomis va contractar al prestigiós mestre de obres Joan Garrido i Bertran, professional al servei del Bisbat i de la Real Audiencia; Gomis li va encarregar que derruís aquelles cases velles i construís un edifici que fos representatiu del seu considerable poder econòmic. El resultat de l’encàrrec passà a ser conegut des de llavors com el Palau Gomis.

Així mateix es va fer edificar una torre palau d’estiueig al que era aleshores terme d’Horta, Can Gomis va ser una de les grans residències Palau i els seus jardins un dels més bells de totes les rodalies de Barcelona. Les seves terres eren extensíssimes i s’estenien des del turó del Putxet al cim del Tibidabo. El camí per arribar a Can Gomis correspon a l’actual carrer Gomis.

La casa palau estava situada a Penitens i davant de Vallcarca, era una casa senyorial de molta amplitud amb una fantàstics jardins formats a l’estil italià del segle XVIII, grans terrasses, balustrades, escalinates, xiprers, estany, font, escultures, tot construït amb ma destra, amb molt de gust i materials de primera qualitat: pedra llavorada, marbre blanc de Carrara.

Foto de la casa palau en 1954. La casa estava ja abandonada. 
G.E. Vallcarca

L’entrada estava franquejada per dos templets; en un indret del jardí hi havia un estany amb una figura jacent de Lucrècia (l'aigua rajava per la ferida del pit), obra segurament de l’escultor Damià Campeny.

Un dels templets

El llac de Lucrècia

Una àmplia escalinata de dos rams que s’unien en el replà superior, que donava accés a una ampla terrassa que s’obria en unes altres dues, una a la dreta i una altra a l’esquerra, vorejades de balustrades amb gran gerros, tot de marbre.

Amplia terrassa

Les referències més importants que tenim d’aquesta casa i finca provenen del conegut «Cuestionario» de (*) Francico Zamora , que es dedicà en l’època a seguir tots els camins del país anotant tot quan contenien, era una espècie d’inspector d’hisenda que passava nota a Madrid de tot el que considerava de valor per al cobrament dels tributs que devien pagar-se a la Corona Espanyola.

Dit això hem d’admetre que gràcies a les seves anotacions tenim constància i descripció entre moltes altres cases i finques de la contrada, de can Gomis, les seves anotacions contenen una bona descripció de la finca que ens ocupa : «Bajando camino Real des de Collserola a , medio monte se halla una Torre o Casa de Campo de lo bueno del tiempo con un hermoso jardín, árboles frutales, limones, cidras y unos baños con bastante agua perenne todo el año. Es suficiente patrimonio y casi todo viñas. Las bodegas de aquella son primorosas toda la obra de la misma que, sin exagerar, es de romanos, hízola, de pié hasta verla como al presente està, su dueño Francisco Gomis, tendero de lienzos de Barcelona. Hállase situada en terreno de manso Maduixer y dentro del que tenia en este término de San Ginés».

La finca casa i jardins

Per altra banda (**) Valeri Serra i Boldú ens fa aquesta completa descripció «Els jardins, així com el palau del carrer de la Barra de Ferro , número 5, són construïts per don Francesc de Gomis, patrici de posat noble i inteligent mirada.

Aquest don Francesc Gomis, noble per títols que ho testimonien i per sos sentiments, en ha llegat dues meravelles d’art, una els jardins de can Gomis i l’altra l’àlbum de gravats amb els quals el comerç i la indústria barcelonina festejaren l’entrada de Carles III a Barcelona.

Navilier afortunat i comerciant a qui li sortiren bé totes les empreses. Entre les varies finques que el senyor Gomís posseí, hi havia unes vuitanta mojades de terra que s’estenien al peu del Tibidabo, des del Putxet fins el cim de la muntanya.

Allà edificà una torre i emmurallant-ne unes deu mujades que baixen fins la carretera d’Horta i voregen un torrent el d’en Gomis – carretera de Sant Cugat (avui dia Avda República Argentina) Hi edificà una gran torre i uns jardins magnífics, una part amb boixos retallats afectant forma laberíntica i combinats amb estanys, brolladors i cascades amb aigua abundosa que cau entre estalactites; una altra part superior que es guanya per una doble escalinata d’amples proporcions que dóna a una terrassa, que limita per un cantó una balustrada amb grans gerros i per l’altra unes aplomades tires i grups de xiprers, dels quals en trenca la monotonia aquella blancs de les estàtues, els bancs d’històrics respatllers i les pilastres que s’estenen a una banda i l’altra.

Al mig i a cada cap del parterre, s’obren unes escales que desemboquen en caminals, vorejats de boixos i xiprers, que condueixen a les colossals piscines que fecunden la finca.

Par les les escalinates de la casa palau,  foto del
LLibre Barcelona  desapareguda de Giacomo Alessandro.

A can Gomis fugin de de la febrer groga que assolava Barcelona, es va instal·lar el 1870 La Capitania General de Catalunya.

Durant els anys cinquanta es va dur a terme en terres que havien estat de Can Gomis, una intervenció arqueològica que va propiciar la localització de les restes d'una vila rústica romana, on també es va localitzar un sepulcre romà a 150 metres de l'emplaçament de la vila romana.

Can Gomis va desaparèixer en 1960, on estava la torre es basteix ara el Camp Municipal del Districte VIII i en el seus jardins es construí l’antic Hospital Militar que hores d’ara ja no existeix.

Avui i resta un carrer del mateix nom que té sortida al passeig de la Vall d’Hebron.

(*) Francisco de Zamora Peinado, fou un magistrat, escriptor i viatger espanyol de la il·lustració, Diario de los viajes hechos en Cataluña, edició de Ramon Boixareu. Barcelona: Curial, 1973.

(**) Valeri Serra i Boldú, s'establí a Barcelona el 1893 i hi estudià el professorat mercantil i més endavant la carrera de dret, va fer també de periodista i ha estat un dels més destacats estudiosos del folclore català i el seu treball publicat ha permès la salvació d'una part important del llegat cultural popular de les terres de parla catalana.

Fonts d'informació : Les masies d'Horta, de Desideri Díez. Estudi de l'Institut Municipal de Paisatge Urbà i Qualitat de Vida, Estudi de paisatge urbà de Vallcarca, Autors Marina Cervera Josep Mercadé, de data Desembre 2017