HISTÒRIES DEL TRAM FINAL DEL CARRER FELIU I CODINA.

Frederic Baró era un sastre amb molt de prestigi a Barcelona en els anys 40; el seu taller estava situat en un pis del carrer Aragó prop del Passeig de Gràcia però vivia al carrer de l’Agregació, 34, al Guinardó en una torre. A més era propietari d’un terreny de 1072 metres quadrats a la Rambla Quintana (avui Feliu i Codina) a l’eixample d’Horta, que va comprar en 1924.

Part d'úna foto aèria de la zona de principis dels seixanta
 de l'Arxiu Cartogràfic de Catalunya.

En aquest terreny que va comprar a Isidre Massana Bernola, estava situat en la cantonada que donava també al carrer Congrés, s’hi va fer construir una petita edificació amb teulada d’uralita, amb tres estances , on a més de guardar les eines amb els que es treballava la terra, hi tenia un petit menjador i una habitació per si s’havien de quedar a dormir algun dia, a la part del darrera en tota l’amplada de l’edifici hi havia un emparrat que donava ombra i bon raïm.

El terreny disposava una bassa per regar els horts i segurament d’un pou per poder-la omplir d’aigua, atès que en 1924 la Rambla Quintana no gaudia pas d’aigua corrent, aquest pou no l’he pogut situar dins el terreny que era de forma pentagonal.

Les escriptures de compra-venda són riques en detalls sobre els veïns que eren propietaris de les terres o cases del voltant, així sabem que a l’esquerra del seu terreny a la Rambla Quintana, hi havia un terreny on hi havia un hort i un cobert que estava a nom e Josefa Font. A la dreta, en la part que donava al carrer Congrés, limitava amb terrenys de Clement Guix i en Pere Borràs.

En quan els terrenys van començar a revaloritzar-se, en Frederic Baró va vendre els seus terrenys en parcel·les que no acostumaven a ser massa grans i d’aquesta manera a Pilar Falcón (la meva mare que treballava en el taller de sastreria), el seu cap sabent que es volia casar li va oferir la possibilitat de comprar una de petita, la que contenia la caseta abans descrita. Així va ser com els meus pares la van adquirir per prop de 14.000 pessetes de l’època, un preu prou elevat per a les seves possibilitats econòmiques i que van anar pagant de mica en mica a l’anterior propietari.

Fotos de principis dels cinquanta fons C. Martín.

Com la Rambla Quintana no tenia pas clavegueram, en 1949 tothom tenia el que es coneixia com a pou mort on anaven a parar el detritus de les cases, el de casa meva el va perforar el meu propi pare,

Finalment en 1958 l’Ajuntament de Barcelona, va fer construir el clavegueram al carrer  Letamendi, entre els carrers Canigó i passeig Universal, i  carrer Feliu i Codina entre els carrers Congrés i passeig Universal pagant els veïns segons metres quadrats de la façana de la finca, els meus pares van pagar 4.848,66 pessetes. Resulta molt interessant que hi hagi persones com el meu pare que conservaven molts dels documents de l'època relacionats amb la nostra casa, que permeten que coneguem  la història.

Aleshores jo tenia 8-9 anys i recordo molt bé les obres al carrer, amb el sòl tot obert i ple de canonades que els treballadors de l’Ajuntament empalmaven. 

De sobte, en una d’aquelles sorpreses que dóna la terra quan la forades, va aparèixer l’esquelet d’una persona. Els veïns de l’època estaven força esverats pel fet que en embornal del clavegueram del nostre tram es trobés l’esquelet en qüestió, lògicament es va haver de personar la policia i un forense per donar fe i traslladar les restes a l’Institut Anatòmic Forense per determinar les causes de la seva mort. En un indret tan tranquil com la barriada de can Quintana, aquell aquest fet va ser tot un esdeveniment.

Els veïns lògicament no varem saber mai el resultat de la investigació que van dur a terme però he deduït que el mort devia provenir de les guerres amb el francès, molt anterior a la urbanització dels terrenys de la masia de can Quintana en temps solitari en mig d’un estol de vinyes, segurament enterrat per algú en aquests terrenys solitaris atès que devia haver mort allà mateix en alguna de les escaramusses entre soldats durant la guerra del francés a principis del segle XIX.

A part de les torres, la majoria de principis del segle vint, les casetes més antigues, eren les de davant de casa que eren del anys trenta, segons hi consta en la mateixa façana, allà es van obrir entre els quaranta i cinquanta les primeres tendes, els ultramarins del senyor Esteve, la cansaladeria dels Muñoz, la carnisseria de la senyora. Pilar, la polleria de la senyora Enrica o la carboneria que també era dels Muñoz.

Botiga de ca l'Enrica al carrer Congrés. Fons de la familia

Propaganda de l'època , cedida per J.C. Llopart