diumenge, 9 de desembre del 2018

EL MAS GUINARDÓ durant els anys 70 del segle XX


Tenia jo 18 anys quan un company de feina ens va convidar a pujar al Mas Guinardó per primer cop a la fi d’assistir a un espectacle que havia muntat el jovent de l’entitat que rebia el nom d’Escala en Hifi. Alguns de vosaltres recordareu el programa de TVE, on artistes del mitjà feien veure que cantaven i s’inventaven  històries al voltant del sentit de les cançons, en una l’època no hi havia diners per poder convidar als seus intèrprets originals a la fi que les cantessin en directe.


Tres jugadors de basquet fent veure que canten 1968

Allò va ser un boom i moltes associacions i teatres de barri van organitzar el seu propi Escala en Hifi particular amb música enllaunada i moltes ganes de passar-s’ho bé.

Algun temps més tard, aquest noi es va convertir en el meu xicot i m’hi vaig passar moltes hores al Mas Guinardó, diumenges pel matí mirant partits de basquet (el meu company hi jugava juntament amb molts altres nois del barri) i a la tarda al ball del Mas on els socis joves s’encarregaven de cobrar les entrades i vigilar una mica. Tot era molt familiar, administrat i dirigit pels mateixos  socis de l'entitat veïns del barri..

També es muntaven campionats de ping-pong amb d'altres associacións de la ciutat.

Al Mas Guinardó es pujava per una rampa que arribava fins una porta gran de ferro a l’esquerra de la qual hi havia dues taquilles per on es venien les entrades. Un cop a dins el recinte accedies a la terrassa des d’on es divisava tot Barcelona. Aquesta terrassa es feia servir de pista per jugar a basquet, malgrat no tenia  les mides reglamentàries,  en l'època no eren pas tan primmirats.




Diferents aspectes del Mas Guinardó sobre els anys 70

l’Activitat esportiva al Mas era molt important, hi havia equips de diferents categories i també de noies, on la Maria Planas, antiga jugadora de la entitat, feia d’entrenadora.





Jugadores del Pem dirigides per Maria Planas

Els voltants del Mas Guinardó estaven molt deixats de la mà, plens de matolls i brossa; l’edifici i terrassa  situats al capdamunt del turó anomenat Cogoll, les parets laterals del qual eren una mica escarpades, i cada cop que la pilota de basquet es penjava, era una història anar-la a recuperar.

El Mas Guinardó durant els anys setanta estava ja bastant atrotinat, feia anys que no s’havien fet pas obres de millora però tenia el seu encant i l’aire decadent d’un casino de poble on tothom es coneixia

Dins el Mas Guinardó, entrant a la dreta, hi havia en una sala amb un petit escenari on durant anys s’havien representat petites obres de teatre d’aficionats, però en  arribar la televisió els costums van canviar, es va acabar el teatre i també altres activitats,  la gent es va tornar cada cop més sedentària i es quedava a casa mirant la tele, així que van convertir l’espai en una sala de ball amb llums que pretenien ser psicodèliques.

Es van condicionar dues sales de ball, una amb llumetes de color vermell i blau que es tancaven i es tornaven a obrir constantment a prop d’una bola gran plena de mirallets per donar ambient de modernor i una altra més tranquil·la, en mig una estança amb una espècie de butaques per poder-hi descansar. També hi havia una barra de bar dirigida per un senyor que sempre estava de mala lluna i amb el qual els joves discutien sovint , que crec que es deia Roman.

Sonaven cançons com Alguien Cantó d’en Mat Monro, Hey Jude, dels Beatles, Estoy amando locamente, d’en Roberto Carlos y moltes altres que encara avui les persones de l’època recordem vivament amb gran nostàlgia i que les parelles aprofitaven per «apropar-se». Molt Beatles, alguna dels Rolling Stones i moltes ganes de passar-ho bé.

La majoria de gent eren del Guinardó o voltants però els joves ja començaven a moure’s entre barris i també venia gent d’altres llocs.

També es s'hi organitzaven sessions de cineforum que aleheshores eren molt seguides pels socis més concienciats. Per aquells que no ho sapigueu, els cineforums consistien en visionar una pel·licula amb algun sentit polític i/o social al final de la qual, es feia un col.loqui on s'analitzaven els temes. Aquestes activitats s'havien arribat a publicitar en La Vanguardia, com podeu apreciar.





Al fons de l’entrada hi havia unes escaletes que conduïen al pis superior, on hi havia algun despatx i crec recordar que una taula de ping-pong que anteriorment estava en la planta baixa, i a mig pujar l’escala a la dreta els lavabos, que actualment no haguessin passat cap inspecció sanitària.

Ara que han passat els anys penso en la bestiesa que va representar fer una forat a la paret de la dreta de l’entrada al Mas, que pertany al mas primigeni, amb més de tres cents anys a sobre, per encabir-hi una porta on es pogués entrar amb comoditat a la sala on es ballava, no hi havia pas cap sentiment d’història ni es valorava res, a prou feines ens havien ensenyat les quatre regles i a llegir i escriure i a aprendre com lloros una història d’España totalment partidista i la Formación del Espiritu Nacional de la Falange, amb ànim d’adoctrinar que diuen ara.

Quan miro i comparo l’edifici que van bastir en 2010, penso que van fer una gran barrabassada, es van menjar mig turó i gran part de la seva història. Quan el mas Guinardó es contempla des del carrer Feliu, sembla més una torre de babel moderna sense cap gràcia, despullada i freda, sobre la que han deixat oblidat un edifici amb el que no s’hi diu gens.




Una de les ales que Salvador Riera va incorporar a l’edifici del Mas Guinardó en voler convertir-lo en un hotel de imatge modernista, concretament la de l’esquerra, va desaparèixer durant les obres en rebaixar el terreny que la sustentava i, per tant, es va haver de reconstruir; també van desaparèixer unes sitges que van quedar al descobert quan van rebaixar el terreny i una base de morter amb un negatiu en forma de creu; aquest es relacionà amb un possible ancoratge de canó vinculat amb algun dels períodes bèl·lics amb els quals el mas estigué relacionat.

Molts cops he parar a pensat que em produeix tanta buidor quan contemplo el Mas Guinardó d'ara, i he arribat a la conclusió que és com intentar parlar amb  una persona que ha perdut la memòria i no es sent lligada a res del passat i la fa sentir malament. Ningú no ha pensat  en  una petita biblioteca per poder conèixer i estudiar antics  documents del Mas els antics i els més actuals, durant els 100 anys que va estar al servei dels veïns, existia un butlletí de l'entitat que va publicar-se durant molts anys on es  reflectia la vida del barri, les obres que es feien, l'enllumenat dels carrers, l'arribada del transport públic, el neixament i mort dels veïns. Quan el van buidar per fer les obres, qui se'n va apropiar de tots aquests documents?

Tampoc hi ha cap llibre ni mapes que expliquin la història de l'edifici, ni fotos de totes les activitats que s'ha arribat a dur a terme al llarg dels anys, no hi ha cap sala que pretengui conservar la seva memòria, res, tot ha desaparegut, ni una placa conmemorativa absolutament res. Nosaltres varem estar més de vint-i-cinc anys al Mas organitzant les activitats relacionades amb el basquet, hi ha milers de fotos que en son testimoni, ni una mínima pista de basquet que recordi el pas del PEM pel lloc.

Res d’això tenia cap importància davant la gran obra que l’ajuntament socialista del moment havia fet bastir amb diners de la Unió Europea, que com molts de l'època eren pura façana, els materials no massa bons i el mobiliari del tot inadequat per a la utilització que se li pretenia donar, com s’ha demostrat amb el pas dels anys, no masses solament set i ja hi ha goteres a la sala gran la que té la terrassa del Mas a sobre, les instal.lacions de llum i d'internet no més fan que donar problemes, les persianes elèctriques s'espatllen, les portes dels lavabos són un nyap, no hi ha ascensor per pujar des de fora a la terrassa del Mas que permeti l'accès a les persones grans i/o dependens  i així es podria anar sumant..

Ja no es fan edificis que durin més de cent anys com els d'abans, sembla que es desitgi que quan menys durin millor, en un etern construir, destruir i tornar a construir, i així quan més aviat es deteriorin molt millor,  pràctiques que en poc temps estan deteriorant el planeta a passos de gegant.

1 comentari:

  1. Jo vaig jugar a basquet al Mas als anys 80 i el meu pare i uns quants amics can fundar la secció de petanca. Avui he passat per allà després de molts anys i la sensació que m'ha quedat és de buidor. Molta buidor 😞

    ResponElimina