LA GRANJA VELLA, dels Jerònims fins convertirse en Martí-Codolar.

Per redactar un petit resum de la història de la finca Martí-Codolar, resulta imprescindible llegir el llibre «Los jardines de Martí-Codolar», editat per l’Ajuntament de Barcelona i escrit en conjunt per Ramón Alberdí i Rafel Casanovas.

Durant el segle XV, una part de les terres que havien estat propietat de la família Sabastida coneguda com mas Soler, fou cedida en emfiteusi a la família Gausachs. Durant el segle XVII, aquesta poció de terra estava molt a prop de la Torre Jussana al costat del camí dit de Sant Genís que baixava fins a la plaça d’Horta (plaça Santes Creus), per un profund torrent denominat d’en Gausachs que una mica més avall confluïa amb la Riera d’Horta.

Els seus propietaris, generació darrera generació desenvolupaven les seves activitats de manera tradicional, al igual que d’altres masies veïnes però a rel de l’última guerra franco-espanyola i de la guerra de successió al tro d’Espanya (1687-1697) la majoria dels camperols dels voltant de Barcelona ciutat va quedar molt empobrits.

Entre els camperols que van patir la llarga crisi de la guerra, es trobaven els Gausachs que per mirar de sortir-se’n, van oferir la venda de les seves terres als monjos jerònims (que eren ja propietaris de les terres properes de Torre Jussana) a canvi de convertir-se en masovers de la finca. La seva casa havia quedat mig derruïda i la família estava molt endeutada, no es veien amb forces de poder fer cap inversió per mirar millorar el seu futur que es presentava molt fosc. Els frares van acceptar i d’aquesta manera la finca var ser coneguda des d’aleshores com Granja dels Jerònims.

Els frares varen reconstruir la casa, van plantar arbres fruiters i milloraren el rec de les terres i les collites començaren a ser més generoses raïm, vi, blat, civada, cigrons, i d’altres fruites, verdures i cereals van omplir els graners del Monestir del Jerònims.

Més tarda varem comprar les terres on ara s’aixeca l’Hospital General de la Vall Hebron , varen reconstruir el mas Casalins i van anomenar al lloc la Granja Nova i així l’antiga granja dels Jerònims es va convertir en la Granja Vella en contraposició a la de nova adquisició. El camí del les Oliveres, unia ambdues granges i era en principi un camí privat que va desaparèixer amb les obres de 1992.

El cert però el sistema tampoc no els va funcionar a satisfacció dels frares ja que els donava moltes preocupacions i pocs guanys, així que varen adoptar la següent solució, ells es quedarien la Granja Nova, que estava més a prop del monestir i els terrenys de la granja vella i de la Torre Jussana que s’havien ampliat amb altres parcel·les de Can Grasses, formarien un lot que es posaria a la venda, unes 24 hectàrees.

Així és com les terres que havien estat propietat dels frares i treballades per camperols, varen passar en mans de la pujant burgesia de Barcelona que són els únics que movien diners en quantitat i podien, conseqüentment comprar-les.

Aquests burgesos tenien la seva casa a la ciutat de Barcelona i la seva finca de cap de setmana en les afores de Barcelona, una manera de demostrar el seu poder econòmic.

En 1798 finalment aquestes terres varen ser venudes a Josep Milà de la Roca que ocupava un lloc de alt nivell dins la burgesia barcelonina. Va renovar les terres i obrir noves mines d’aigua, traçar nous camins i reduir els espais improductius de la finca. Però va morir massa aviat el 1806 i la finca passà al seu fill Josep Joaquim Milà de la Roca i Astigarraga, qui va ser el creador pròpiament de can Milà, als que els hortenc anomenaven erròniament can Vilà.

La finalitat de monjos i pagesos no fou pas de crear jardins altres finalitat més peremptòries omplien els seus caps, vivien del seu treball i dels fruits que donava la terra que permetien assegurar, si bé no del tot, la seva subsistència .

Els nous propietaris eren comerciant i gràcies als seus nombrosos negocis varen acumular un gran capital que havien de invertir i si ve en volien treure un rèdit directe de la finca, també volien gaudir del seu paisatge. Van remodelar la casa donant-li l’estructura típica d’una masia catalana i transformant-la en una residència campestre de línies neoclàssiques amb elements romàntics , que va envoltar d’uns jardins dignes de ser recorreguts i contemplats, i tot plegat protegit per una tàpia que rodejava el conjunt. Tant li va agradar el resultat que va decidir quedar-s’hi a viure, deixant la seva casa de Barcelona.

Josep Joaquim Milà de la Roca va fer construir la balsa que primer es va conèixer com la de la petxina i més tard la les quatre estacions. Encara avui dia ofereix les seves aigües destinades al rec, si bé ha perdut la part decorativa que va ostentar en altres temps.

Amb tot Josep Joaquim no va descuidar la millora dels camps de la finca, es va assegurar l’accessibilitat des de la Riera d’Horta , va arranjar mines i cisternes , arreglar les vinyes i va obtenir permís del Rei per a fer construir dos molins a Torre Jussana.

Mentrestant , els seus negocis d’ultramar no anaven massa bé, havien començat les lluites independentistes de les colònies entre 1808-1814, depèn del país, que varen acabar en 1824 amb la derrota de les tropes espanyoles en la batalla d’Ayacucho.

Poc abans Josep Joaquim molt desanimat i malalt, ja organitzava la venda de les seves terres d’Horta. El 9 de març de 1824 firmava l’escriptura de venda en favor de Isidre Inglada i Marquès, Josep Joaquim mori l’any següent.

S’inicia doncs, una nova etapa, nous propietaris noves maneres de fer. Isidre Inglada havia rebut una educació refinada i tenia possessions a l'illa de Cuba i com d’altres compatriotes es va arruïnar a causa de les revolucions independentistes que acabem d’anomenar més amunt, malgrat tot el va poder seguir important grans quantitats de productes ultramarins.

Josep Joaquin es casà amb Teresa Codolar, cunyada d’un amic i col·laborador seu, Miquel Martí i Pujadas. Però el matrimoni no va tenir fills i com els sobraven els diners es van decidir a viatjar i a comprar més cases i terres i sobre tot viure la vida de la societat opulenta. El seu lloc de descans i prestigi social fou sens dubte la Granja Vella, amb la que es varen identificar i on van invertir part del seu capital.

El 1824 i 1825, el senyor Inglada va fer canvis en la casa edificada pel propietari anterior i el va convertir en un bonic palauet d’estil neoclàssic. Va ennoblir i embellir els jardins sota el guiatge d’un d’un arquitecte italià, va fer construir el jardí anglès on va plantar uns magnífics cedres, va fer bastir dues glorietes, entre sortidors i estancs d’aigua va col·locar unes boniques estàtues de déus de l’Olimp . A la bassa de la petxina va incorporar-hi estàtues de marbre blanc que representaven les quatre estacions i davant de la porta de la casa va potenciar un espai com si fos una placeta de poble amb un esvelta araucaria i bancs per a poder seure.

Jardins de la finca

Es van convertir en un meravellosos jardins enveja de tothom que els visitava, que van ser molts i persones de gran prestigi social com el rei Fernando VII i la seva segona dona doña Josefa Amália, el 17 de març de 1828. De la visita queda com record el monument que es va erigir i que es troba en el jardí de la Torre.

L’erudit Pasqual Madoz el 1847 va comparar la finca dels Inglada amb la de Can Gomis situada al poble de Gràcia, deia que lluïa amb elegància i bon gust, ambdues - va escriure- tenen uns bonics jardins, boscos , marbres, camins cobert de formoses i espesses plantes enfiladisses i magnífics jocs d’aigua».

Teresa Codolar va morir el 5 de gener de 1851 als 63 anys i el seu marit Isidre Inglada el 19 de gener de 1852 als 77 anys.

La Finca dels Inglada va passar testamentariament a mans del seu nebot Joaquim Martí Codolar. I Torre Jusana a nom d’un altre nebot Josep Vallier i Codolar.

Les terres que va heretar Joaquim Martí i Codolar ocupaven una extensió de 28 hectàrees.

Entren en escena doncs la família Martí-Codolar, nous exponents de la burgesia barcelonina, coneguts comerciants i relacionats amb activitats bancaries, Joaquim Martí Codolar fou entre d’altres coses, fundador de l’antic Banc de Barcelona, entrava amb aquest fet a formar part del grup de banquers anomenats «els amics de Manuel Girona).

Família Martí-Codolar el 1887

Estava casat amb Mariàngela Gelabert i Jordà , qui va heretar els bens del seu pare i un sentit del negoci, de l’estalvi i de la disciplina administrativa, dignes de ressaltar.

El matrimoni sempre va viure a a la ciutat de Barcelona i van tenir dos fill Joaquima i Lluís.

Marit i muller varen fer una aposta pel paisatge d’Horta agrest i amb terres en gran part verges. Joaquim va adquirir la finca de la Granja Nova que desprès de revolucions, exclaustracions i desamortitzacions havia passat a mans d’un comerciant de Barcelona i el 1855 compra al pagès Jaume Duran i Marí, un terreny que no arribava a un hectàrea d’extensió que li feia falta per dur a terme el seu somni de construir un llac que servís per a embellir els jardins i alhora distreure i alegrar als seus habitants.

Llac romàntic, foto B. Jordà

Va començar per assegurar-se el subministrament d’aigua prolongant antigues mines fins a conquerir les entranyes humides de la serra de Collserola i va fer construir una gran balsa que per la seva forma la gent va anomenar la balsa quadrada rodejada d’arbres plataners.

El senyor de la casa però, no va arribar a veure el final de les obres atès que va morir el desembre de 1956. Amb la construcció del llac, que des de novembre de 1856 i amb un sortidor central, animals aquàtics, la barqueta, els salzes, els eucaliptus i les plantes exòtiques, donava a l’espai una dimensió encantadorament romàntica. No és d’estranyar doncs que el conegut pintor Santiago Rusiñol els arribés a immortalitzar en algunes de les seves pintures. Aquesta part del jardí va desaparèixer en 1992 en obrir l’avinguda Vidal i Barraquer.

Santiago Rusiñol pintant els jardins

Una de les seves pintures dels jardins de Martí-Codolar.

Des d’aquell moment Mariàngela que tenia aleshores 51 anys, va agafar la direcció de l’economia familiar i va demostrar el que sempre havia estat, una gran senyora.

l’Últim creador de la Granja Vella va ser Lluís Martí i Gelabert, que va assumir i reprendre l’obra iniciada per Isidre Josep Milà de la Roca. En Lluís va ser capaç d’una cosa que els seus antecessors no havien ni somniat, la seva obra va ser del tot original, en 1900 no havia res a Catalunya que superés en conjunt la Granja Vella. Ho havia aixecat amb la seva empenta i fortalesa econòmica i la seva exquisida sensibilitat de prohome de la vida barcelonina.

En 1886 ja havia aconseguit ser tan famós i el volum dels seus negocis havia crescut tant que no es va acontentar amb utilitzar el cognom Martí – molt generalitzat a Catalunya- que so licità a la Corona autorització per afegir-hi el cognom Codolar, així passa a dir-se Lluís Martí-Codolar i Gelabert.

Des de la majoria d’edat de Lluís Martí-Codolar aconseguida el 1864, fins aproximadament 1931 – arribada de la Segona República-, van ser 65 anys d’or de la Granja Vella.

Lluís Martí- Codolar es va casar en 1866 amb Consuelo (Maria de la Consolación) Pasqual i de Bofarull i van tenir set fills, tres dels quals, els barons evidentment, van rebre una bona educació. Lluís el primogènit fou enviat a estudiar a Londres. Quan va tornar va treballar a costat del seu pare fins que aquest va morir. En 1902 es casà amb la francesa Victorie Baster i Robert i el casament es celebrà en la Granja Vella. No van tenir fills, va morir en la torre d’Horta en 1921 només tenia 50 anys. La seva desaparició va resultar fatal per a el futur de la família, més en concret per a la Granja Vella.

Casament en l'hirvernacle  de la Granja Vella 

Sebastià MartíCodolar, el segon dels fills barons el pare el va veure capacitat per dedicar-se a la ramaderia i li va encarregar la direcció de l’explotació ramadera de la Granja Vella.

A Xavier el va orientar cap a estudis científics. A partir de 1939 ell i la seva germana Àngels, van jugar un paper decisiu en la transmissió de la Granja Vella.

El 1865 quan només tenia vint-i-dos anys i encara era solter, va pensar en com donar vida a les zones enjardinades , al llac i a l’estanc que ja estaven construïts i va omplir-los de faisans, flamencs i les aigües de pelicans, ànecs , oques i cignes. Amés va construir un petit jardí zoològic d’aclimatació, com estruços, cangurs, llames del Perú, gaseles, i fins i tot una girafa i un parell de camells, que es van arribar a reproduir sense massa problemes i en això consisteix precisament el seu principal mèrit, doncs tots els animals disposaven d’instal·lacions acord amb les seves necessitats. L’elefant va entrar a la finca en 1882 i només comptava amb nou anys. Aquesta col·lecció privada es convertí en la més important d’Espanya en el seu gènere.

Alguns del animals de la  Granja Vella i el sr. LLuís Martí-Codolar

El crac de la seva casa de comerç va acabar amb el seu somni ja no podia mantenir el seu zoològic particular i va confiar en el sr. Darder la seva venda. Darder va fer tots els possible a la fi que la col·lecció no sortís pas de Barcelona. El 23 d’abril de 1892, la Junta del Museo de Ciencias Naturales, Parque zoológico y Jardín Botànico presentà a l’Ayuntamiento «una valoració de justipreu» de la col·lecció que el Consistori va aprovar per unanimitat, i va donar vist-i-plau per comprar els animals al Sr. Lluís Martí-Codolar per 30.000 pessetes de l’època. Així el dia 24 de setembre de 1892, festa de la Mercè l’Ajuntament inaugurava el Parque Zoológico.

L’elefant es va passar deu anys en la finca Martí-Codolar, era petit i li deien «baby» , però en el zoo quan ja tenia 19 i era prou gran , els visitants el van batejar amb el nom de l’Avi i va arribar a ser molt popular.

Amb el pas dels anys i des de la mort de la mare, els tres fills supervivents es van encarregar de la finca, que poc a poc va anar perdent lluentor; es va anar degradant els jardins que ja en 1931van deixar d’exhibir-se. El germans pràcticament no hi anaven i preferien anar a la seva casa de Cadaqués.

Pintades dels comités de la CNT de 1936. Foto de 1998

Durant la guerra la finca va ser ocupada. Primer va ser saquejada i molts dels seus llibres i mobles van ser cremats al pati d’entrada - els masovers d’amagatotis van amagar a casa seva alguns exemplar que van retornar als propietaris quan van recuperar la finca- per comitès de la CNT-FAI, com quedà reflectit en les pintades que es van quedar en una de les parets ..

Els colons es van refugiar en les seves cases i els senyors en la de Barcelona. Finalment la finca va ser expropiada per la Generalitat i destinada a escola dels nens orfes de la guerra.

Quan va acabar el conflicte, els vencedors van retornar la finca als seus propietaris, concretament a Javier i Angeles Martí-Codolar. Don Javier en morir volia traspassar la finca als seus familiars i doña Ángeles, la seva germana, als Salesians, finalment es va imposar després d’uns anys d’estira i afluixa, el criteri de la segona i la finca va ser cedida als Salesians el 10 de juny de 1946, els quals en  la readaptació del palauet a la nova finalitat seminarista, van arrancar-ne tres de les quatres façanes, circumstància que va donar lloc a les queixes dels antic propietaris quan el van visitar a posteriori. La mirada del religiós no és mai artística sinó asteta i deixa petjada per allà on passa.

La fi de les grans finques d’Horta que en molts casos han estat anar a parar en mans de religiosos o religioses, per cessió o per venda, Martí Codolar, Can Marcet, Can Carabassa, en són un exemple. Aquest fet,  va donar lloc  a que perdessin gran part del seu encant i dels seus jardins, prova evident Can Carabassa que actualment despullada de tota la bellesa que l’envoltava.

• El palau Desvalls ara convertit en quasi una ruïna, propietat de l’Ajuntament, sols el jardins es salven.
• Cal Gallart, és actualment la seu dels estudis de formació continuada de les Heures, Fundació Bosch i Gimpera – UB, pot ser és la millor conservada.
• Can Cortada i Can Travi Nou, són actualment sendes restaurants i es conserven amb una certa dignitat.
• Can Travi Vell, millor dit el que quedava, forma part de l’edifici de la Guàrdia Urbana.
• Can Mariner, en queda la forma exterior i poc més, convertida en la biblioteca can Mariner d’Horta
• Can Querol, amb un aspecte general molt penós, i rodejat de tendes a la fi que la fundació en pugui  treure rèdit econòmic del que fora el seu jardí de la finca, convertit en una residència geriàtrica

i moltes d’altres han desaparegut per vergonya d’aquells que les podien haver conservat com Can Gloria per posar un exemple ben trist,

Així doncs, gran part de l’enorme patrimoni històric que havia gaudit Horta ha mort per deixadesa, i desinterès de la Administració o interessos econòmics de particulars, queda el que queda i esperem que sigui respectat.

Fons de Consulta: Los jardines de Martí-Codolar, de Ramon Alberdi i Rafael Casanovas. Martí Codolar una obra social de la burgesia, també a càrrec de Ramon Alberdi i Rafael Casanovas. Fotos del Fons de la família Martí-Codolar.