CAN CAPARRADA - una mica d'història.

Mapa d'Horta en 1891

Dalt del barri de ferro que barra el pas a la masia de Can Caparrada senyoreja la data 1879. L’hem vist tantes vegades passant pel seu davant que ja no hi parem esment però, és tracte de la data de la construcció de la masia.

Can Caparrada és una casa molt coneguda a Horta, els seus propietaris pertanyen a la mateixa família que la va fer construir, aquesta circumstància no es dona massa vegades per no dir pràcticament cap en cases que tenen més de cent anys.

Josep Campmany a la porta de la masia , anys cinquanta. Foto de la família.

La Maria dels Àngels Campmany mestressa de la casa, explica que la van fer construir els seus rebesavis. En Pere Garrigó i Roca que vivia a la Riera Alta número 9, i la Teresa Bonvehí i Magrans filla també d’Horta. El paleta que els hi havia de bastir la casa els va ensenyar un terreny en el aleshores carrer del Príncep prop del pont dels torrent d’en Mariner que a Pere li va agradar i quan la masia ja estava construïda i els seus propietaris ja hi vivien, el seu rebesavi li va deixar anar al paleta «crec que ens hauràs de fer un altra casa en algun altre lloc del poble, la nostra és l’ultima d’aquest carrer i hi passem por, es massa solitària»..

A finals del segle XIX, hi havia encara bandolers que assaltaven als traginers pels camins dels voltants i les masies aïllades eren objecte de robatoris. Alguns d’aquests delinqüents vivien i guardaven els efectes robats sota el pont del torrent de Can Mariner (que no és el que ara existeix sinó un d’anterior), que era prou ample per encabir-hi persones i alguns cavalls. Era gent molt temuda pels habitants d’Horta i del barri de muntanya del poble de Sant Martí de Provençals (avui Guinardó), per la seva agressivitat.

El paleta se’l va quedar mirant i li respongué , «no t’equivoquis Pere, espera uns anys i veuràs com et trobes visquen al mig del poble, Horta s’està fent gran i es construirà a reu». En Pere Garrigó i la seva muller s’hi van quedar no sense recança, no tan sols no es va moure de la masia sinó que els seus descendents directes encara hi viuen i molt contents, això si, es va fer instal·lar en 1889, dos o tres llums de gas al carrer per donar-li més sensació de seguretat.

En 1877 Horta tenia 3.372 habitants i el creixement demogràfic s’accelerava per moments, ja en 1887 comptava ja amb 4218 habitants.

Horta en 1891, desconec l'autor.

Fotos de l'lbum `familiar de la família Campmany

En 1879, més enllà de la masia de Can Caparrada no hi havia cap més casa fins arribar a la de Can Quintana, entre mig, només camps i vinyes i a la seva esquerra una altra masia que van comprar els germans Tomàs i Jaume Casas, ambdós capellans i amb l’ajut econòmic de la família Pastó construïren una sala d’espectacles, un petit cafè i arreglaren el pati a la fi que la quitxalla hi pogués jugar a bitlles i d’altres jocs, aquesta masia constava a més de la casa dels masovers, un pou i un safareig gran per a regar un cobert on es guardava llenya i l’era. En 1889 es convertí en l’Acadèmia Sant Lluís Gonzaga i s’hi van efectuar canvis a la fi d’adequar l’edifici als nous usos *.

A primers del segle XX les cases ja arribaven fins el pont de la riera de can Mariner, com es pot observar en la foto

Però d’on bé el nom pel qual la masia és coneguda?. Sembla ser que en Pere Garrigó anava molt sovint a jugar amb altres veïns del poble a la plaça de la Constitució (avui Santes Creus) a un joc similar a la petanca o a les bitlles catalanes però que es jugava amb pedres, quan els amics li preguntaven "Pere com va tot, que fas ara mateix ?", ell responia indefectiblement, «mira com sempre fent Caparrada», terme que s’utilitzava per definir a la persona que treballava, en diferents oficis segons el moment a la fi de guanyar-se la vida. D’aquesta manera el veïnat els van anomenar a en Pere i família, els de Can Caparrada, sobrenom que no a tothom de la família li agrada, però que no cal pas dir, que els habitants de la masia el porten amb molt d’orgull.

A partir de la segona generació a can Caparrada les mestresses van fer de bugaderes, i fins i tot algunes veïnes les solien ajudar en la feina, va començar una de les files d’en Pere Garrigó i la seva neta va continuar amb l’ofici. 

El pati de la masia era prou gran, en una part del qual es treballava un hort, en l’altre es criaven conills i es rentava roba en dos grans safareigs proveïts d’aigua pel pou de la casa. Tenien els safareigs que s’utilitzaven a l’estiu sota la llum del sol i els d’hivern que estaven sota cobert i en el que hi havia un foc on es feia bullir l’aigua per rentar. Al pati hi havia una escala que pujava al sostre de part de la casa on s'estenia la roba.

L’àvia paterna de Maria Àngels, actual mestressa de Can Caparrada, era l’Angeleta del carrer de Can Travi i feia de bugadera de les persones riques de Barcelona, també hi havia classes entre les bugaderes, com es pot comprovar.

Fotos del fons familiar.

Es baixava a Barcelona cada dilluns i divendres a la fi de lliurar la roba neta i recollir-ne la bruta. Un carro els hi transportava els sacs amb la roba degudament marcada, precedit per una colla de bugaderes, fins a la part baixa de la casa del Canonja on hi havia el típic hostal d’Horta, servia d’agència de les bugaderes on menestrals i burgesos solien anar a la fi de llogar els seus serveis i des d’on es distribuïa la roba neta per diversos barris, segons explica Desideri Díez en el seu llibre «El que ha estat i és Horta».

Durant la Guerra Civil, el Centre dels Lluïsos fou cremat pels anarquistes. Mentre es sentien crits i trets al carrer, per la part del darrera alguns socis jugant-se la pell van traslladar part de l’arxiu històric a la masia de Can Caparrada. Al dia següent la documentació, es va traslladar a la casa d’un militant d’Esquerra Republicana que vivia al carrer Chapí on estaven segurs que no hi entrarien pas els anarquistes.

Sembla ser que els anarquistes es van dirigir a l'avi de l’actual propietària tot etzibant-li «a partir d’ara aquesta masia i terres han deixat de ser de vostres però com no heu fet pas mal a ningú, us hi deixem viure», Joan Boada i Garrigó, de tarannà més aviat tranquil, els respongué «a doncs bé», evitant d’aquesta manera enfrontar-se inútilment a la turba revolucionària.

Actualment viuen a Can Caparrada Àngels Campmany i Boada i el seu marit Salvador Casals i Gausachs, fill d’una altra masia molt coneguda del barri de la Clota «Can Gasparó», i els seus fills en Quim i la Núria, que són els que amablement ens han atès i explicat la història familiar i facilitat les fotos que l’acompanya i als que els volem donar les gràcies per la seva amabilitat.

Can Caparrada en l'actualitat conserva molts dels elements originals

Can Caparrada és un oasi del passat en mig de la moguda actual de edificis "nous"que viu el barri d'Horta, una raresa que cal de totes totes preservar, a la fi de poder mostrar als nostres descendents, com es vivia en un poblet que estava a la vora de Barcelona al segle XIX.

Fonts informatives:

*Dades del llibre de la conmemoració dels 150 anys dels Lluïsos d’Horta, escrit per Salvador Casals i Gausachs

Foto de l'interior dels Lluïsos amb l'edifici cremat- Foto família Mercader 

MASIA DE CAN BLAI , petita història

Situació en el mapa de Can Blay i Can Fontaner

A Can Blay vivien els masovers de la casa noble dels Fontaner, que va desaparèixer entre mitjans i finals del segle XVIII i de la que no queden, que coneguem, testimonis gràfics ni dibuixos de com era, el que si sabem és que va ser la primera casa d’estiueig a Horta. 

Història de Can Fontaner 

Aquestes terres abans de pertànyer als Blay foren d’Antoni Grasses (de la masia de Can Grasses coneguda també per Ca l’Andalet que encara perviu en mans de l’Ajuntament de Barcelona) i amb un acte que aixecà el Notari de Barcelona Josep Güell el 23 de març de de 1700, amb un pacte que deia així «haja de millorar i en res deteriorar la dita peça de terra i per arreglar la terra ho deixeran a Jaume Blayi el seus successors i pagarà lo dit nom i successors divuit lliures de moneda barcelonesa pagadores la meitat a quinze d’agost i l’altra meitat a vint-i-quatre de desembre, i un ciri de cera blanca de quatre onces en el diumenge de rams, començant a pagar nou lliures a vint-i-quatre de setembre pròxim vinent, lo ciri per lo diumenge de Rams de l’any prop vinent i la segona paga de dites nou lliures a quinze d’agost de mil set-sens setanta-u, i això perpetuant-se en els successors del nom Blay i donant-li també poder de regar la terra establerta d’aigua dels *safareigs dels peixos que té la casa Fontaner. Amb dits pactes no podran els seus successors ni ell proclamar en casa establerta altre senyor que a mi i als meus successors i als hereus de Sabastida...».

En Jaume Blay en fer-se càrrec de la peça de terra dirà «Jo Jaume Blay dono per aprovat lo sobreentingut i acceptant lo establert ab los pactes. Prometo a d. Mariana Fontaner i Bru i als seus successors que milloraré i no deterioraré la peça de terra establerta...», el document el signen els Fontaner en Jaume Blay va manifestar que no sabia escriure.

Can Blay en 1925, Foto del fons Felip Capdevila

Els límits de les terres dels Blay, els segles XVIII i XIX, eren: «A llevant amb terra de Joan Baptista Plana, notari públic col.legiat de n. Barcelona que fou de la casa Fontaner; a migdia amb terra que ha establert part a Joan Plana, pagès de la parròquia de Sant Andreu de Palomar, part a Jaume Campmany, pagès de dita parròquia de Sant Genís, part a Bartomeus Manent i part a Josep Martí., mediant en tots un marge i a tramontana amb la casa Fontaner; a ponent amb terra que també ha establert past amb Francesc Riera, part amb Eulàlia Boada i part amb Miquel Riera, mediant entre tots un marge i també a tramontana amb terra de Casa Mariner en què són los fems i lo camí que va a la Iglésia de la casa i part amb terra que ha establert amb Josep Campmany mediant un marge. I és de saber que dita peça de terra té l’entrada per la carretera fitada de deu pams de ample feta entre la terra del dit Francesc Riera i la terra de la dita Eulàlia Boada».

Dels Blay és té notícia ja a les primeries del segle XVIII, atès que en 1718 el Monestir de Sant Jeroni de la Vall d’Hebron té part d’aquestes terres «Dic lo baix signat que tinc rebut del sobredit Juan Blay, set lliures i i quinze sous, les quals no paga en compliment del lloguer de les terres que per son compte mena, caigut el dia de Sant Joan de mil set-cents divuit», firmat Frai Diego García, procurador General de Monestir.

A partir de 1760 és quan trobem és documents sobre can Blay, com a masovers de la casa senyorial de Fontaner. En aquests documents es parla dels cens d’aquesta masia a la casa Fontaner, a la qual pertanyia.

En 1762 Mariana Fontaner i de Bru, vídua de Joan Anton Fontaner i Trulles Burgés, arrenda part de les terres de Can Fontaner a «Jaume Blay, pagès, habitant de la parròquia de de Sant Genís del Agudells àlias d’Horta, bisbat de Barcelona, present i acceptant, i als seus a qui voldrà perpètuament (....) tota aquesta peça de terra tinguda una mujada poc més o menys amb ses entrades, eixides, trets i pertinences, que és part de la peça detinguda tres mujades i una quarta, poc més o menys, de pertinences del mas derruït anomenat antigament Rull».

En morir Jaume Blay la finca es reduí, atès que D. Mariana, D. Joan i D. Cayetano Fontaner i de Bru, van vendre una part a Pere Bertran, arquitecte de la ciutat de Barcelona.

La vídua de Jaume Blay es va veure obligada a vendre també una altra part en 1764 a en Josep Nadal revenedor, ciutadà de Barcelona; la dona li pagà dues centes lliures barcelonines que el marit li devia el mateix dia de la seva mort.

Els Fontaners eren uns comerciants rics de Perpinyà que van comprar la finca en el 1700. A les primeries del segle XVIII la casa Fontaner era una casa molt anomenada, en la que durant dos mesos de 1709, convidats pel seu propietari Ignasi Fontaner i Martell, s’hi van hostatjar l’arxiduc Carles, proclamat Comte de Barcelona i la seva mullers l’emperatriu Isabel.

A finals del segle XVIII, en Francisco Zamora, va va fer un cens de la zona i ja esmenta l’existència de la la fàbrica d’adobs en 1789 «.. en ella se trabajan al año 3000 pedazos de suela, 600 docenas de becerros teados y 200 de los anteados y de forros 5000 docenas». La casa Fontaner encara existia, tot especificant que havia estat «de bastante patrimonio en otro tiempo», hi treballaven 25 homes i un majordom que la dirigia, la que fou capella dels Fontaner va perviure fins a principis del segle XX, existeix una fotografia de les seves runes.

En morí Jaume Blay part de la terra passà al seu fill Jaume que morí sense descendència masculina. Aquest fet produeix que la casa perdés el nom, atès que la una de les filles es cas amb un Marí. Benet Marí i Ustrell nét de Jaume Blay es casà en 1836 amb Gertrudis Mariner. Jaume Marí i Oliva treballa les terres fins 1973, anys en que es venen les terres a una immobiliària que hi basteix els habitatges que actualment existeixen.

La majoria de fotos del fons de Felip Capdevila i alguna dels fons Desideri Díez

* Tenien dret a fer servir la seva aigua, segons un pacte documentat el 1700. Es regava amb un pou artesià que donava aigua suficient per regar tots el camps.

• Fonts informatives: del Llibre sobre les masies d'Horta d'en Desideri Díez Quijano.

CAN CREUHET - MAS DE CAN PADRÓ

Situació de la masia

Francesc Crehuet i Pujolà, comprà els terrenys sobre els que ara creua el carrer d'en Crehuet en 1787, en els que no va tardar en bastir-hi una casa de pagès que tots els veïns d’Horta coneixem, situada ara al carrer Porto i que segurament amb alguns canvis ha arribat fins els nostres dies.

Retall d'una foto més àmplia on es veu la masia. Segle XIX

La casa sota el concepte de casa pairal familiar, és d’arrel rural de les típiques de l’antic poble d’Horta, segurament en la part baixa es guardaven les eines del camp i part de la collita i al primer pis hi vivia la família pròpiament dita. La casa al fons i l’hort i pati al davant. En el segle passat Can Padró encara es trobava davant de la riera oberta, la qual es podia travessar per mitja d’un pontet conegut com de Can Don Joan, atès que duia fins la porta principal de la casa noble de Cruïlles coneguda també per Can Don Joan. 

Foto del Pont de Can Don Joan. Foto anys 60 fons F. Capdevila 

Foto de la fons de CEC sobre la Història de la masia catalana,
de finals del segle XIX

Posteriorment a principis dels anys vint del segle passat, se l'ha dotar interiorment d’ornaments típics del moment, sostres amb motius pintats, terres hidràulics, cuina econòmica, carbonera, etc. Curiosament dos dels ornaments fan al·lusió a  la industria i al progrés industrial que es vivia en aquell moment, com era el dibuix d’un tren en marxa en mig un bosc de torres elèctriques i de la reproducció de part d’una fàbrica amb dues xemeneies fumejant. En les dues xemeneies dos escuts, el de l’esquerra el de Catalunya i el de la dreta el de Barcelona, metàfora clara de la revolució industrial que vivia la ciutat aleshores.

Ornaments presents en la planta baixa de la masia de Can Padró 

La finca apareix en totes les fotografies que es van fer el segle XIX de la zona, quan encara era propietat de la família Crehuet, la casa amb els seus característics arcs de galeria en l’últim pis, algun d’ells tapiats, les seves parets pintades en un to crema amb les finestres emmarcades en un color molt més clar. Una línia del mateix to dels marcs de les finestres separa cada un dels pisos de l’edifici com, per altra banda tenien moltes de les masies de la contrada. En el segon pis es conserva un oratori o capella segurament construïda per Antoni Crehuet que fou reverent pare de Santa Maria del Mar.

A Francesc Crehuet Pujolà el succeí com propietari el seu fill Antoni Crehuet i Barceló que, per pertànyer al clergat de Barcelona renuncià als seus drets el 1876 en favor del seu germà  Francesc Crehuet i Barceló.

Antoni Crehuet i Barceló va ser reverend a Sta. Maria del Mar on el 26 de febrer de 1855 va fer un sermó sobre la definició dogmàtica de la Immaculada Concepció de Maria Mare de Déu.

Francesc Crehuet i Barceló, va ser tinent de cavalleria,  casat a l'església de Sant Joan d'Horta el 1878  amb  Rosa Pla Ferres.  A la seva mort  el 1893, va decidir ser enterrat a Horta i el seu seguici funerari, va anar acompanyat per dos esquadrons del regiment de cavalleria de Mallorca amb música del regiment d’infanteria d’Àsia amb honors d’ordenança.

És molt possible que el Crehuet que van conèixer alguns veïns molt antics del lloc, fos descendent Francesc Crehuet Barceló, aquest últim Crehuet pel que sabem no es va arribar a casar mai i va morir molt gran, la torreta del soldat que lluïa a la dreta de la finca segurament la va fer construir ell sobre el garatge de la casa.

Torreta del soldat, foto anys 70 . Fons Felip Capdevila 

Els Crehuet van ser propietaris de la finca fins desprès de la Guerra Civil que la van vendre als Padró que hi van muntar una una granja d’animals, motiu pel qual la casa és coneguda al barri com la Granja de Can Padró.

Sabem que les últimes propietàries van ser Martina Ruíz, vídua de Pere Padró i Pilar Padró. Martina Ruíz va ser l’ultima de la família que hi va viure fins més o menys l’any 2002, ja era molt gran i se'n va anar a viure e Maella amb una germana seva.

A finals dels cinquanta, la família Padró formada per en Joan i en Pere Padró la seva muller Pilar i els pares dels dos nois, van llogar la part de baix de la casa a la família Gras.

 

Can Padró en una foto dels anys 70 del fons de la família Gras. 

Pati del davant de l'entrada de la masia a finals dels 60.
 Fons família Gras

La mateixa entrada ja renovada, anys 70, foto fons família Gras 

Angie i Toni Gras, en el jardí de la casa

Actualment hi viu la llogatera Rosa Figueras Nualart, vídua de Gras, té 91 anys i la seva filla que en té cura.

Fa molt poc, els Padró s’han venut la casa a una immobiliària juntament amb la llogatera perquè aquesta societat se’n faci càrrec de desallotjar-la de la casa, no han tingut la mínima consideració de les persones que l'han guardar tots aquests últims anys a la fi que no es convertís en una de les tantes ocupades.

Així dons, és molt possible, si l’Ajuntament no dóna remei, que la casa desaparegui i doni pas a un edifici de pisos de quatre plantes, com els molts que existeixen i acabi amb els dos cents anys i escaig de vida i història de la casa pairal i amb ella mori una part de la història d’Horta.

POSDATA.

Cal finalitzar la història amb la bona notícia que finalment la masia va ser adquirida per l'Ajuntament l'any 2019, i hores d'ara encara no es té notícia de quan es procedirà a la seva rehabilitació. Esperem que no tardi tant com amb la del Palau Desvalls, amb els Ajuntaments mai es sap el que pot passar.

NOTA: Donem les gràcies a la Família Gras que ens ha donat entrada a casa seva i facil·litat les fotos familiars.

EDIFICIS HISTÒRICS DEL DISTRICTE HORTA-GUINARDÓ QUE NECESSITEN REHABILITACIÓ AMB UNA CERTA URGÈNCIA

Fem un repàs dels nostres elements històrics que estan en en situació delicada o simplement  a prop de la ruïna:

En una valoració que va entre delicada i ruïna poden considerar que : 

1 Delicada, 2  Actuació urgent, 3 Proper a la ruïna.

LA TORRE DEL MORO : s’ha proposat un munt de vegades a l’Ajuntament que es rehabiliti i que sigui la de seu d' Interpretació dels elements de l’aigua al Districte. Valoració 3 

Fotos aconseguides a  internet

LA CASA DEL FOTÒGRAF : pel que ens han dit, els propietaris es proposen rehabilitar-la i donar una part a l’Ajuntament en lloguer, no sabem que pensa  fer l’Ajuntament amb aquest espai. El temps dirà si l’edifici es rehabilita o no, de moment han fet fora els ocupes i han netejat l’espai. Els que netejaven han considerat que totes aquestes rajoles hidràuliques ja no fan cap servei. Valoració 2.

Fotògraf passavolant amb sensibilitat cultural

LA FONT DEL CUENTO: Com moltes de les fonts antigues, no ragen aigua que és la finalitat primera de tota font.  No demanem pas, si es rehabilita, que ragi aigua de mina  però, com mínim aigua corrent. A més s’hauria de rehabilitar tot l’espai i fer una neteja a fons, no pintar a sobre les pintades i anar sumant capes de pintura,  sinó una veritable rehabilitació. Sembla que el Consistori té pensat començar-hi a treballar en un termini no massa llunyà, exactament que hi pensen fer ho desconeixem. Valoració 3.

https://fontsaigua.wordpress.com/2016/08/01/la-font-del-cuento-de-barcelona/

LA FONT DEL CARRER CAMPOAMOR: L’Ajuntament indica que com és privada no poden fer pas res. La torre d'agua és la que està en pitjor condicions. Pensem que haurien de parlar amb els propietaris i buscar una solució. Valoració 2

https://fontsaigua.wordpress.com/2016/05/10/la-torre-de-laigua-i-la-font-del-carrer-de-campoamor-de-barcelona/

FINCA CAN RAVETLLAT-PLA: Sembla que han començat a fer algun treball de neteja dels jardins però encara va per llarg, la reixa està molt deteriorada i s’hauria de pintar abans no s’acabi de fer malbé. Suposem que la reixa entra dins les competències de l’Ajuntament no pas del Consorci que administra el museu. En quan als jardins i elements decoratius dels jardins així com la porta i reixes de la finca. Valoració 2 

Collage Carme Martín

FINCA DE CAN GARCINI: Pendent de les eternes negociacions entre l’empresa Núñez i Navarro i l’Ajuntament per adquirir-la. Sinó s’arriba a un acord en breu un jutge decidira el «just preu» que el Consistori haurà de pagar per la finca. . Casa tapiada es desconeix la situació de l'interior, jardins molt fets malbé, molta arbres han mort.  Valoració 2.

Foto d'Antonio Domingo

FONT D’EN FARGUES I VOLTANTS : Un altra tema que no acaba mai. Desprès que els propietaris del restaurant que hi havia van tancar el negoci, va entrar en un període de lent deteriorament, amb la complicitat dels consistoris que al llarg dels anys no han pogut o no han sabut resoldre el tema. Durant més d’un anys els terrenys van ser ocupats per famílies nòmades de raça gitana. Quan van ser desallotjats, l’Ajuntament va netejar l’espai però es continua fent malbé dia a dia, un espai amb més de 100 anys d’història, concretament 117. Que no ens enganyi la neteja de la foto. La font sense cap protecció i sense l tanca de ferro que ha desaparegut, el quiosc modernista tapiat i molt malmés. Valoració 3.

Foto panoràmica i detall de la mateixa foto de Jordó Artés de 2013

PALAU LLUPIÀ: Altament deteriorat, gran part de l’edifici ja sense sostre. Segons sembla, l’Ajuntament recentment s’ha compromès a invertir 1,8 milions per assegurar l'edifici del Palau del Laberint i tenir-ho llest en un termini màxim de 15 mesos. Molts pocs diners ens assemblen per dur a terme una rehabilitació amb cap i peus, poca cosa més que procurar que no es caigui apuntalant parets i fent sostres nous. Valoració 3

Collage Carme Martin sobre fotos d'internet

MERCAT D'HORTA: Encara està en l'aire si es rehabilitarà i posarà al dia o simplement serà enderrocat i construït un de nou amb parking, super i demés. Molts de nosaltres estem per conservar l'edifici de l'antic mercat afegint-hi aquells elements que modernitzin el seu funcionament. Valoració 1.

https://es.slideshare.net/ManelCantos/horta-1-barcelona-presentacin-73

50 ANYS DE L'ARRIBAVA DEL METRO A LA PLAÇA D'EIVISSA

El Metro arriba a la plaça d'Eivissa

Encara recordo l’arribada del metro a la plaça d’Eivissa. Desprès d'anys d'espera finalment tots els que vivíem al final del carrer Feliu i Codina i voltants, no ens caldria vorejar el Turó de la Peira fins arriba a l’estació de Vilapiscina per pujar al metro, estació solitària en l’època , on el passeig de Fabra i Puig s’estava tot just a les beceroles, poca llum i molt de fang al carrer quan plovia.

Les persones que vivíem en la frontera d’Horta-Guinaueta, estavem allunyats de tot transport públic ja fos tramvia i/o autobús a la plaça Eivissa i metro a Vilapicina. Si havies de matinar per anar a la feina, a quarts de set o de vuit del matí, era una excursió a vegades perillosa i tot, per aquelles noies que caminàvem soles per anar a treballar.

La situació ha canviat una mica, no pas gaire, des d’aleshores. El passeig de Fabra i Puig ja està acabat, el barranc que separava Horta de la Guinaueta s’ha convertit en un parc. Pel passeig indicat passa algun autobús fins ara el núm 74, fa poc han canviat però les numeracions, les noves les desconec, que comunica el centre de la ciutat amb la Guinaueta i el metro que s’ha allargat i arriba a la Vall d’Hebron. També han allargat el recorregut de la Línia 3 que arriba a Canyelles i acaba a Trinitat Nova. Poc més, aquella franja d’Horta continua una mica abandonada en quan a transport. No compto pas el Bus barri atès que es concentra en el propi barri i la Vall d’Hebron.

Encerclat en blau la zona deixada de la ma dels déus

Però tornen a l’arribada del metro a la Plaça Eivissa, tal com diu el nostre mestre en història d’Horta Desideri Díez en el seu llibre ELS TRANSPORTS A HORTA, el creixement dels barris perifèrics i l’augment dels seus habitants va obrir una crisi de comunicacions entre les zones perifèriques i el centre de Barcelona.

Es necessita un transport ràpid, amb capacitat i econòmic per a l’usuari , amb capacitat per traslladar el personal d’una banda a l’altra de la ciutat de Barcelona i d'aquesta manera va néixer el Transport Metropolità de Barcelona, conegut popularment com METRO.

Tot va començar en 1924, amb el primer transport subterrani de la ciutat, que unia la plaça de Catalunya amb la plaça de Lesseps. 

En 1926 es posava en servei el metro Transversal, actual línea 1, entre plaça d'Espanya i la plaça de Catalunya.

Però la gran expansió del metro no es va produir fins la dècada dels seixanta-setanta, que va ser el període de major trascendencia en el  transport col·lectiu barceloní.

En las primavera de 1954, es comencen les obres per enllaçar el barri d’Horta, un dels més poblats i més deficients en quan a transporte urbà, amb l’estació de La Sagrera. Les seves estacions van ser La Sagrera, Congrès, Maragall; Virrei Amat i Vilapicina.

Inauguració de l'estació de Vilapicina, foto autor desconegut

Inauguració de l'estació de Vilapicina, foto autor desconegut

Estem ja a 1959, la línia arriba fins a l’estació de Vilapiscina el 21 de juliol, i no és fins l’any 1967 no va arribar fins la plaça d’Eivissa.

Hi va haver alguns accidents lamentables entre les estacions de Virrey Amat i Horta, el 30 d’octubre de 1975 van xocar dos trens a l’estació de Virrey Amat amb un balanç de 50 ferits i dos morts, el maquinista, que va morir a l’acte i Ángel Huigueras Carrions de 67 anys i veí d’Horta que morí uns dies desprès.

Les associacions de veïns de les zones afectades s’uniren, en van publicar notes de premsa queixant-se del mal funcionament de la línia d’Horta pels diferents accidents que s’hi van produir.

I aquesta és una petita part de la història de l’arribada del Metro a la plaça d’Eivissa.

Fonts d'informació. "ELS TRANSPORTS A HORTA" de Desideri Díez.

PLANAS ARMET, familia relacionada amb l'arribada del ferrocarril i amb els barris del Guinardó i d'Horta

La saga Planàs més coneguda, comença amb Francesc Planàs i Molist casat amb Eulàlia Armet. Aquest matrimoni va tenir sis fills, tres nois i tres noies, un d‘ells va ser en Claudi Planàs i Armet el protagonista principal que no únic de la nostra història.

Tot comença amb en Francesc Planàs i Molist,  l‘impulsor de la companyia ferroviària que, quan va el van fer director, passava per moments de gran dificultat econòmica.

Sobre la importància de la seva persona se‘n parla en el WEB de l‘Ajuntament de Port Bou : -En Francesc Planàs i Molist-, impulsor de la Cia. dels Ferrocarrils de Tarragona a Martorell i Barcelona. Aviat es va configurar com el nou home fort d’aquella Cia. que, nascuda modestament, lluitava amb força per a connectar la populosa i industrial Barcelona amb l’interior peninsular. La seva intel·ligència, la seva entrega i la seva capacitat li van permetre vèncer els reiterats obstacles amb els quals hauria de trobar-se. Les conseqüències de la fallida del constructor de la línia, de la crisi financera de 1866 o de la tercera guerra carlina, van ser superades sota la direcció d’un home incansable acostumat a la lluita que, malgrat tanta adversitat, va aconseguir convertir la Cia. en un referent per a la resta de les de Catalunya.

La família Planàs – Armet, com ja hem apuntat, va tenir quatre fills, el nom d'algun dels quals també formen part de la història de la nostra ciutat: Claudi Planàs i Armet, nascut en 1828, advocat director gerent de la companyia del ferrocarril de Tarragona a Barcelona i França, amb propietats al Guinardó on va arribar a posseir dues grans mansions, la masia de Can Mèlic i la casa modernista de Can Mascaró, on va morir en 1914. Estanislau Planas i Armet, conegut agent de duanes i accionista ferroviari que tenia el seu palauet davant de l’Hotel Ritz , Antoni Planàs i Armet que va ser Regidor de l’Ajuntament de Barcelona, pel Districte I, Dolors Planàs i Armet que nasqué el 1833 i morí en 1902, Anna Planàs Armet que morí el 1923 i Concepció Planàs i Armet, que va morir el 1924.

Dolors Planàs i Armet casada amb en Frederic Marcet i Vidal (nasqué en 1828 i mori a Barcelona, 26 de gener de 1898 als 69 anys), soci del seu germà Claudi, directiu de l'empresa de ferrocarril Camins de Ferro de Barcelona a França per Figueres, que la presidirà de 1875 a 1886, gran empresari del sector tèxtil i Diputat del Congrés del Diputats a Madrid en dues ocasions, home apreciat i conegut a Horta on disposava d’una gran mansió d'estiueig «Villa Dolores», més coneguda per can Marcet i que quan morí va ser enterrat en el seu cementiri municipal. Les altres dues germanes no es van casar mai i van ser les hereves d‘en Marcet i la seva dona, que van morir sense descendència.

Caricatura d'en Claudi Planàs i Armet

Claudi Planàs i Armet, venia doncs d‘una família ben aposentada, era advocat i va continuar amb notable èxit la tasca que va iniciar el seu pare relacionada amb el món dels transports ferroviaris. Era un més del burgesos que havien situat a la nostra ciutat en el mapa del progrés. Home poc donat a mostrar-se en públic i del que existeixen escassos documents gràfics, per no dir pas cap, molt religiós i amant de la família, es va casar passats els quaranta amb una cambrera que va entrar al servei de la seva família, una noia molt jove, dolça, intel·ligent dins de la seva humilitat i que va saber fer-lo feliç i que malgrat posseir d’una salut delicada va dur al món quatre fills dos nois i dues noies. Maria Sarrato i Salas, que així es es deia la dona d’en Claudi Planàs, va morir jove amb cinquanta anys i escaig, dos anys més tard que el seu home.

Així doncs, va ser en «Claudi Planàs el personatge cridat a succeir la generació de pioners ferroviaris que havien posat en marxa diversos ferrocarrils del Principat i a consolidar sota una única direcció el fruit de tants esforços, amb la qual cosa va aconseguir la constitució d’una gran i fonamental xarxa ferroviària que arribaria a comptar-se entre les primeres d’Espanya. I tot això -a diferència de la resta de grans companyies del moment- amb capitals i esforços autòctons». WEB Ajuntament de Port Bou.

Edifici del C. Ali Bei. 
Foto costumitzada  C. Martín

La residència familiar de la família família Planàs – Sarrato, estava situada en el número 5 del carrer Ali Bei, a la ciutat de Barcelona i la seva residència d’estiueig a la finca de Can Mèlic al Guinardó.

Palau Planàs - Marcet.
 Foto autor desconegut

.








La família Dolors Planàs- Frederic Marcet vivia en el palauet de la confluència de la Gran Via i passeig de Gràcia, edifici en el que ara està situat el cinema Comèdia. Al menys hi van viure fins que Frederic Marcet va morir en 1898 i que per herència va passar a mans del seu nebot Francesc Planàs i Amell, que el va llogar per convertir-lo en el Teatre de la Comèdia fins 1969 que es convertí en el cinema «COMÈDIA» que tots nosaltres coneixem.

Palau Estanislau Planàs i Armet. 
Foto autor desconegut

Estanislau Planàs i Armet i la seva família, van viure en un palauet, posteriorment remodelat i ampliat pels seus descendents, davant mateix de l’Hotel Ritz, fent cantonada amb Roger de Llúria. Casat amb Mercedes Amell i Bofill, varen tenir sis fills, Estanislao, Francisco, Eulàlia, José Montserrat i Florencia.

Claudi Planàs i Armet i Maria Sarrato i Salas, van tenir quatre fills. Dues noies Maria i Anna, que van morir a causa de la epidèmia de tifus de 1914,  l’Ana només amb quinze anys el  13 de novembre i Maria Eulàlia de 24 el 22 del mateix mes, una gran desgràcia familiar difícil de soportar per qualsevol persona, donat que el pare havia mort només dos mesos abans

Josep Maria el més petit, es dedicava a fer carreres de cotxes, i va formar part de la junta del Moto Club Cataluña i Claudi l’hereu, advocat, no sabem si en va exercir mai, donat  que es dedicà a la "dolce far niente", tan popular entre alguns fills de casa bona.

El 20 de gener de 1878, es va inaugurar l‘enllaç ferroviari internacional pels Pirineus Orientals. Un tren va dur de Barcelona fins a Portbou, on va tenir lloc la celebració d'un banquet amb les autoritats de l'època en l‘interior de l‘estació.

Banquet d'inauguració - dibuixos de l'època

Maria Sarrato i Salas, nascuda l'ultim terç del segle XIX a Barbastro, va emmalaltir greument entre 1877 i 1878, salvant-se finalment  d'una mort quasi bé segura. En agraïment a Déu, Claudi Planàs Armet que era molt religiós, va sufragar i fer construir l‘església de Santa Maria de Portbou, avui dia desgraciadament molt abandonada, que va idear l‘arquitecte Joan Martorell i Montells en estil neogòtic, que es va començar a construir en 1878.

Claudi Planas i Armet, va comprar o rebre en herència, encara no està molt clar, la masia de Can Mèlic a finals del segle XIX, que des d’aleshores es va conèixer com Can Planàs (avui Centre Cívic del Guinardó), i tots el terrenys que l’envoltaven però a principis de segle XX, es va donar la circumstància que es va començar a construir l’hospital de la Santa Creu i de Sant Pau, just davant de la seva finca i per aquesta raó el 1910 va decidir traslladar el domicili estiuenc  més amunt en el turó de Mèlic (les seves propietats arribaven fins a dalt del turó de la Rovira).

Composició en base de tres fotografies del Guinardó finals del segle XIX,
 en mig de la foto Can Mèlic i les seves terres. Fotos de l'Arxiu Històric de Sant Pau.

Can Mèlic anys 60 del segle XX. Foto fons Joan Corbera

Segons el cercador arquitectònic de l’Ajuntament de Barcelona, es tracte d’un casalot de planta rectangular situat en una gran parcel·la de frondosa vegetació. Té planta baixa i dues plantes pis amb coberta a quatre aigües de teula ceràmica, no visible des de la façana principal ja que està transformada per un coronament ondulant que situa un ornamentat relleu escultòric amb la data de la reforma a manera de capcer. Bàsicament arran de la intervenció de l'any 1910, es modificà la façana principal i la impecable tanca d'accés. Pel que fa a la façana principal cal destacar els elements escultòrics realitzats en pedra artificial, que incorporen de forma decisiva el llenguatge modernista. Molt ben executada, la tanca està feta a base de paredat irregular perfilat, aixecat sobre sòcol de pedra -ara pintat-, i emmarcat per maó vist; la carena és un delicat joc de materials: ceràmica policroma i obra vista. La porta d'accés està flanquejada per dos pilars de secció quadrada i coronats per florons, (Catalogada con bé cultural d’interès local). Es desconeix del cert l’autor de la remodelació malgrat en algun lloc es parla d’un tal Maties Mascaró.

Can Mascaró, composició de C. Martín 
fotos de la Web de l'Institut del dr. Còrdoba

Malgrat que la família Planàs només estiuejava al Guinardó, en 1912 Claudi Planàs i Armet, «il·lustre veí del Guinardó», va ser nomenat soci honorari de l’Associació de Propietaris del Guinardó, segons que va publicar en el butlletí que editava aquesta associació, coses de la notorietat.

Claudi Planàs Armet va morir a Can Mascaró en setembre 1914 mentre hi passava els mesos d’estiu, i la seva dona Maria Sarrato en 27.12.1916 en la seva residència del carrer Ali Bei, només teniacinquanta i escaig anys.

Les filles de la família Planàs-Sarrato, van morir del tifus en 1914, como ja hem indicat més amunt, Maria estava casada amb Antonio Marimon i Papasey, que morí al poble de Marata el 9.1.1931, havia sigut entre d’altres coses, Diputat Provincial per Barcelona, van tenir dos fills Antonio i Jesús.

Claudio Planàs i Sarrato

Claudio Planàs i Sarrato, hereu del sr. Armet, era el que vulgarment es coneixia com a un fill de casa bona que no s’havia hagut de preocupar de res que no fos mantenir el seus capricis, que eren molts. Persona de caràcter seductor, malbaratava els diners amb facilitat, així que, i segons fonts familiars, es va fondre gran part de la fortuna familiar.

Conscient de la seva manera de ser i de fer, en Claudi Planàs i Armet va testar en favor del seus futurs nets recalcant que aquests fossin «legítims», atès que el seu fill era solter quan el va redactar, deixant com usufructuari al seu fill, de tal manera que en teoria, no podia ni vendre, ni llogar res del patrimoni familiar sense el consentiment de la resta de la família.

Claudio Planàs i Sarrato, es va casar  amb Maria Fernández i Matheu, nascuda a la Habana, amb la que va tenir quatre fills, al més gran, per no faltar a la tradició familiar, el van batejar amb el nom de Claudio, desprès hi havia en Francisco, Rosarito y Josè Marìa. La seva dona, cansada de la seva conducta llicenciosa se’n va separar i anà a viure Madrid a casa de la seva família juntament amb els seus fills.

El nom Claudi, és tota una institució en la família Planàs, segons explica Marga Planàs besneta del sr. Claudi Planàs i Armet.

L’advocat de la família (Sr. Tomàs Espuny), a la fi de poder entendre el guirigall judicial en el que estava immers i del que n’era culpable Claudio Planàs i Sarrato a causa de la venda i lloguer fraudulent d’alguns bens de l’herència familiar, els va classificar d’aquesta manera:

Claudio Planàs Armet .... Claudio I

Claudio Planàs Serrato ….. Claudio II

Claudio Planàs Fernàndez…. Claudio III

Claudio Planàs Semprùn……. Claudio IV

Claudio Planàs Gonzalez de Riancho….. Claudio V

Claudio Planàs Martìn-Saiz……….. Claudio VI

Com conseqüència de la especial manera en la que Claudi I va redactar el seu testament, Claudio II que constantment necessitava diners per a les seves despeses, va vendre irregularment unes propietats de les que no podia disposar lliurament, tot i tenir ple coneixement del contingut del testament del pare, i es va desprendre de la casa familiar Can Mascaró, que va ser comprada pel Doctor Córdoba pare en la dècada dels vint, mitjançant escriptura privada, atès que no es va poder fer pública per mor del testament esmentat

En aquest edifici, el dr. Córdoba va muntar una clínica per a disminuïts sensorials que encara funciona.

També va llogar la Masia de can Planàs, abans can Mèlic (avui dia Centre Cívic del Guinardó i el camp del Martinenc) a l'empresa Parques i Canòdromos, que va contruir el nomenat  Canódromo Club de Cataluña en l’any 1930, els quals van construir-hi una piscina, un canòdrom i d’altres serveis lúdics com els de un casino a l’interior de la masia que es van inaugurar en 1931. Quan va arribar la guerra tot va ser requisat pels anarquistes i quan el conflicte bèl·lic va acabar, va ser la Falange qui va requisar la finca, més tard en Claudi II els hi va firmar un contracte de lloguer  per vint anys a raó del pagament de 10.000 pessetes cada mes.

Foto de 1931 de Daniel Cabrero. 

Foto del Canòdrom de 1934 de Brangulí.

A l'esquerra en el turó Can Mascaró,
 en mig Can Planàs i el Canòdrom. Fons J. Corbera, foto anys 40

Claudio II va morir l’estiu de 1966 d’un atac de cor a la casa del seu fill Claudio a Madrid, aleshores va ser quan els seus germans i els seus fills s’adonaren del que havia passat amb el testament de l’avi.

Tot seguint els consells del seu advocat Sr. Espuny, no van acceptar el testament de Claudi II i van presentar un plet d’al·legacions impugnant les vendes havia dut a terme sense el vistiplau de la família, a la fi de declarar la nul·la la venda de la casa coneguda com Can Mascaró i del lloguer dels terrenys i masia de can Planàs.

Can Mascaró va ser recuperada desprès d’un plet que va durar dos anys. Claudi III, fill del “venedor” i la resta de la família van tornar a vendre la finca i casa de Can Mascaró a la família del dr. Córdoba que van haver de pagar per ella dos cops.

En quant a Can Planàs i els terrenys esportius que ocupa el Martinenc, es va presentar un plet contra l’Estat donat que la beneficiaria era la Delegación Nacional de Juventudes. El plet va durar prop de dotze anys i tot just quan els tribunals dictaven sentència en favor de la família Planàs, l’Ajuntament de Barcelona va iniciar els tràmits per aconseguir l’expropiació dels terrenys, per un valor catastral de 160 milions de les antigues pessetes.

L’expropiació es va a dur a terme de manera amistosa i els germans i nets del sr. Claudi Planàs i Armet, van poder viure còmodament recordant amb gran afecte al seu avi i besavi.

Can Planàs avui dia Centre Cívic del Guinardó

Claudi Planàs i Armet va morir en la seva casa del Guinardó en 1914, coneguda com Can Mascaró a l’edat de 86 anys i les seves restes descansen en el cementiri de Monjuïc.

• Fotos informatives: Marga Planàs besneta de Claudi Planàs i Armet, dades i fotos segons documents facilitats per la indicada senyora.
• Foto Palau Estanislau Planàs i Armet del bloc "La Barcelona de Antes"
• Informació de l'arriba del tren a Port Bou del Web del propi Ajuntament de la ciutat.
• Informació sobre el judici sobre l'herència familiar de La Vanguardia del 15 de gener de 1985.