L'Hospital de Sant Pau incloïa en el seu projecte inicial d'un pavelló de vetlla de difunts que estava situat a la cantonada que feien els carrers Mas Casanovas i Sant Quintí.
 |
| Detall d'un plànol d'en Doménech i Muntaner de l'Arxiu Històric de l'Hospital de la Sta Creu i de Sant Pau |
En principi el projecte era que hi hagués un edifici central rodó amb una cúpula octogonal, unit amb la sala de autòpsies per sota terra, al costat del qual es disposaven dos cossos rectangulars més petits, un al servei de l'Hospital i l'altre pels parents dels difunts.
 |
| Projecte del pavelló de l'Arxiu Històric de la Sta. Creu i de Sant Pau, Miquel Terreu autor del model |
De tota manera, com molts dels altres pavellons, o no es va arribar a bastir com estava projectat o bé posteriorment molts van ser engrandits canviant el seu aspecte inicial. No creiem que fos aquest el cas, malgrat que la disposició del seus element va ser si fa o no fa la mateixa i el que realment es va dur a terme és l'edifici que podem apreciar en la foto adjunta.
 |
| Part d'una foto més gran de la ICC, de la dècada dels seixanta |
No m'havia recordat mai més d'aquest pavelló que vaig visitar la dècada dels seixanta amb el meu pare a rel de la mort de la meva àvia paterna fins que fa poc vaig llegir el llibre "SOTA LA POLS" d'en Jordi Coca, on en un dels seus capítols descriu una escena on a es parla abastament l'aspecte interior d'aquest pavelló (oficialment Pavelló de la Ressurrecció), que seguidament passo a reproduir en part:
Desprès vam
tirar per unes escales que duien a uns carrers amb molt pendent i de
cases baixes com les nostres però diferents, i lentament ens vam
allunyar de la muntanya, jo no havia estat sol tant lluny de casa i
estava una mica excitat de seguir a la colla per carrers i carrers i
llavors, per acabar-ho d'arreglar en Perico va suggerir de dur-me a
veure els morts de l'hospital.
 |
| Font Joan Corbera. Autor desconegut. |
"Així sabrà
el que li espera...", va dir referent-se a mi.
Jo no sabia si
allò anava de debò o únicament em feien una broma però a mesura
que ens acostàvem a l'hospital, tothom va callar. Fins i tot
l'Antonio es feia el ronsa... Però quan al cap d'una estona vam
entrar al recinte enjardinat, tan ell com en Ramon, el Perico i el
Jaume es van posar a caminar amunt i avall per comprovar si hi havia
algú pels voltants que vigilés. El Joanet i jo també havíem de
tenir els ulls ben oberts, ens van dir, i ens van fer passejar per
aquell indret que, més que no pas un hospital, semblava un poble ja
que hi havia edificis independents l'un de l'altra, separats per
avingudes i jardins polsegosos i tristos.
.......
 |
| Autor J. Ribera Llopis 1923, Arxiu Històric de l'Hospital de la Sta Creu i de Sant Pau |
Al cap d'una bona
estona de passejar tot mirant de reüll als homes de bata blanca, ens
vam aplegar novament prop de l'entrada del darrere per on havíem
arribat.
"Està bé",
va dir en Joanet a en Ramon "no ens vigila ningú" i aquest
va ser un gest d'aprovació amb el cap. Jo no sabia on em duien ,
però estava segur que no veuria res del meu gust, i els vaig dir que
me'n volia anar.
"No em
toquis els collons..." va fer en Perico, tot agafant-me pel braç
i, d'una revolada, em va anar darrera un edifici vell que semblava
l'entrada de l'infern.
No sé quanta
estona vam estar així, quiets sense dir res i suant de fred. A mi
se'm va fer etern. Se'm glaçaven els dits dels peus i tenia la pell
de gallina a tot el cos. El Perico m'agafà del braç. De tant en
tant en Perico treia el cap per comprovar que no hi hagués cap bata
blanca. Finalment em van empènyer i vam córrer arrambats a la paret
fins arribar a una porta que el Ramon va obrir a poc a poc amb el
peu....I vam entrar.
 |
| Autor J. Ribera Llopis 1923, Arxiu Històric de l'Hospital de la Sta Creu i de Sant Pau |
La primera
impressió va ser que a l'interior era fosc. Només hi havia una
claror blanca que baixava d'unes finestres altes, una claror que
queia damunt de tres taüts oberts dintre dels quals es veien dos
homes i una dona despullats . Era fascinant, però de sobte vaig
notar que em fallaven les cames. Els morts semblaven tres ninots de
cera i ella la primera dona despullada que veia, tenia molt de pel a
l'entrecuix. Un dels homes era vell, petit, prim. L'altre tenia una
ma al ventre. Aleshores vaig sentir que em Perico em deixava anar el
braç i tots cinc vam sortir corrents cap els jardins. El cor em
bategava com si s'hagués tornat boig i, en aturar-nos, em vaig
adonar que m'havia pixat una mica els pantalons....
Així va ser com llegint el
llibre d'experiències i records d'en Jordi Coca al barri del Guinardó durant els dies grisos de la postguerra, vaig recordar el dia que vaig
anar amb el meu pare a l'Hospital de Sant Pau, situat a l'última
punta de la Institució, al darrera de tot on el món semblava
acabar. Allà s'exposaven els cossos de les persones que havien de ser
enterrades durant el dia (abans no s'esperaven les 48 hores que es van establir més tard), a la fi de donar-los l'últim adéu, entre les que
havia el cos de la meva àvia paterna.
El recinte, no gaire
gran, era fosc i llòbrec, crec que bastit de totxo vermell, sense
ornaments, amb unes finestretes no gaire grans bastant altes, sota les quals recordo veure les despulles de la meva àvia exposades a la mirada
de propis i d'estranys..., va ser una experiència poc agradable per
una nena de catorze o quinze que devia tenir jo aleshores, que va
quedar amagada en els plecs insondables de la meva memòria fins que
la lectura del llibre "SOTA LA POLS" la va fer emergir.
GRACIAS COMO SIEMPRE POR COMPARTIR TUS ENSEÑANZAS
ResponElimina