CINEMA MUT A HORTA - Estudis a Martí Codolar i al carrer Amilcar

A rel d'una pel·licula que em va passar  Maria José González, una amiga amant del cinema de Facebook,  titulada L'HEREU DE CAN PRUNA, rodada a Horta, vaig descobrir tot un món desconegut per mi. 

 La pel·lícula en qüestió em va obrir un munt d'interrogants?, com, que va dur en 1904 a la incipient indústria cinematogràfica d'aquest país a arribar-se fins Horta per rodar una pel·lícula, quan tot just arrencava la dèria pel cinematògraf a Catalunya, i d'altra banda, on estava rodada?.

 

Sens dubte, aquests film es va rodar en les afores d'Horta i per les traces, en alguna finca gran de la contrada. Vaig visionar-la un munt de vegades i vaig creure  reconèixer un tram de l'antiga carretera d'Horta i pot ser part dels jardins de Martí Codolar. 

Palau de Martí Codolar 

Coincidències que a vegades es donen en la vida, van propiciar no fa masses dies  que un llegidor d'aquest bloc, l'amic Angel, es posés en contacte amb mi per donar algunes respostes a les preguntes que m'estava fent.

Sembla ser que en la finca de Martí Codolar a principis del segle passat, es va bastir un dels primers, sinó el primer, plató cinematogràfic de Barcelona i de la resta de l'Éstat. 

Palau de Martí Codolar

Seguint aquest fil i tot buscant per internet,  vaig poder localitzar un escrit firmat per X. Ripoll en un WEB de la Generalitat,  on es  feia una mica d'història sobre el desenvolupament de la indústria cinematogràfica a Catalunya que,  va posar de manifest una realitat que jo i segurament molts de vosaltres desconeixeu,  en la coneguda finca es van rodar varies pel·licules mudes i els decorats són l'edifici principal, alguns dels seus interior i jardins de la finca.

Seguidament passo a reproduir part de l'escrit de X. Ripoll pel WEB de la Generalitat, només el que es refereix a Horta i del Guinardó, on i també en el carrer Amilcar d'aquest últim barri, es va muntar un altre d'aquest platós i laboratoris de la industria cinematogràfica a Barcelona.

ELS ESTUDIS DE RODATGE CINEMATOGRÀFICS A CATALUNYA

L'ÈPOCA MUDA:

Foto del Bloc de Barcelofilia

 Els primers estudis de cinema del Principat i de l'Estat van ser fets construir, el 1908, pel pare de la cinematografia catalana i espanyola, Fructuós Gelabert. Aquest pioner, després d'haver treballat per lliure o ocasionalment per altres en aquest nou art, a inicis de segle va acceptar la direcció tècnica de l'Empresa Diorama, a la barcelonina plaça del Bonsuccés, que va ampliar el local, destinat habitualment a projeccions i altres espectacles, per a ubicar-hi un taller i laboratori cinematogràfics, muntats sota la direcció de Gelabert. 

 El 1906 i arran de la bona marxa de l'empresa, aquesta esdevingué productora cinematogràfica sota el nom de Films Barcelona. Dos anys més tard, Gelabert pogué convèncer al gerent Narcís Bordàs que aixequés una galeria coberta amb vidre, com les que ja es feien en altres indrets (com la de la casa gala Pathé a Montreuil-sous-Bois) i que Méliès havia encetat a Europa per a usos cinematogràfics.

Inspirat i ajudat per mossèn Gumersind Puig, rector de la Casa de la Caritat de Barcelona, de la qual n'era president en Lluís Martí i Codolar, home de negocis culte i antic batlle de la ciutat, Gelabert va dissenyar i fer construir una galeria de 6 X 9 m. en un jardí que l'esmentat president tenia a Horta, conegut amb el nom de La Granja Vella.

L'hivernacle quan es va construir i en l'actualitat

La galeria potser es tractava d'un antic hivernacle modificat, ja que en realitat consistia en una sola planta envidrada amb cortines blanques i grises, penjades per tal d'aconseguir els diferents tons de llum. La seva modesta cubicació no permetia més que disposar d'un petit decorat. Amor que mata fou el primer film rodat allí el 1908, on també s'hi filmà Guzmán el Bueno (1909). Aquesta empresa actuà com a productora fins al 1913. Hivernacle de la finca Martí-Codolar

La finca de Martí Codolar per la seva extensió i bellesa era un perfecte plató natural per filmar tota mena de pel·lículetes, el meu amic Àngel de Vitòria, m'ha facil·litat alguna d'aquestes joies cinematogràfiques de l'època com la denominada AMOR QUE MATA de Fructuós Gelabert, de 1908, on es veu perfectament l'edifici principal i alguns dels seus interiors, l'hivernacle de la finca vist des de fora i d'altres llocs del seu jardí.

Contemporània de l'anterior casa, la Hispano Films va ser fundada per Albert Marro junt amb altres associats. A l'estiu de 1906 van confiar-ne la direcció tècnica i la filmació a Ricard de Baños, a la vegada que feien edificar uns laboratoris en una torre del carrer de Craywinckel, a St.Gervasi. Ricard aconseguí que el seu germà Ramon entrés a treballar-hi. A la tardor de 1909, l'empresa aixecà una galeria al mateix indret. Ricard de Baños passà a ser soci de la productora. El 1918, la productora més veterana de Catalunya desapareixia sota un incendi fortuït.

El 1910, el prestigiós tècnic, operador i especialista en trucatges, l'aragonés Segundo de Chomón, que havia treballat a les empreses Macaya y Marro -més tard, Hispano Films- i Pathé de París, torna a Barcelona on s'associa amb l'empresari i comerciant de cinema Joan Fuster amb qui fa construir una galeria de filmació important a la Gran Via, sota el nom de "Chomón y Fuster, contratistas de Pathé Frères", d'on sortiran una veintena de films, al llarg de 1910-1911 i distribuïts per Pathé, de gèneres diferents com ara la comèdia, el drama, el fantàstic o fins i tot la sarsuela.

Aquesta galeria fou adquirida el 1912 per la casa Iris Films, fundada el 1910 per Andreu Cabot i Joan Verdaguer que, a la vegada, comptaren amb el fotògaf Narcís Cuyàs com a realitzador; posteriormentGelabert també hi treballà. Però els dubtosos resultats feren que en Cabot es quedés ell sol amb l'empresa sota el nom de Cabot i Puig. El 1913, construí uns moderns laboratoris i una galeria o "gran teatre de posa i plataformes", els millors estudis del moment, al carrer d'Amílcar, al Guinardó, sota el nom de Societat Galeries Cinematogràfiques: de grans proporcions, una planta d'obra per a magatzem i laboratori, i una gran galeria encristallada d'una dotzena de metres d'alçada pel centre de la teulada de vidre i d'una llargada d'uns trenta metres, permetent-hi ubicar fins a tres decorats.

                                             

Fotos de 1913, cedides per Josep Llorens -Fons ACP / ACB.

I el 1915 obrí una altra al carrer d'Aragó i va contractar com a director artístic a l'italià Godofredo Mateldi. Però Cabot Films no hi produí ni gaires ni assenyalades cintes, totes melodrames. El 1911, a Barcelona fou fundada la casa Film del Arte Español, filial de la Cines de Roma, entre els projectes de la qual hi havia la construcció d'una galeria i laboratoris a Gràcia, a prop de la Plaça de Lesseps, als antics solars del Prado Catalán coneguts com a "Els Josepets". L'objectiu d'aquesta casa era imitar a la Pathé i Gaumont franceses: introduir-se en cada país.

Però, on estaven situats els Estudis Cabot, en el carrer Amilcar?, novament el meu bon amic Àngel ha tingut la gentilessa d'ajudar-me:

"Los Estudios-laboratorios Cabot, estuvieron en activo de 1915 a 1923, posteriormente fue Cine-club (Escuela de cinematografía), estaban localizados en la Carrer Nacional (actual Almicar).

Situació en un plànol de finals del segle XIX dels estudis cinematogràfics

En ellos se rodaron películas (parte superior acristalada) y en sus laboratorios, situados en la parte inferior del edificio que aparece en la foto, se realizaban los siguientes trabajos, impresión de negativos, tirajes de títulos (ya que las películas eran mudas), subtítulos, rótulos y anuncios. Una película que se rodó en parte en estos estudios, fue "El nocturno de Chopin", película de gran éxito, que se exportó a otros países y película que se ha encontrado recientemente y que se puede buscar en Internet. 

En aquest fotograma s'aprecia el rodatge d'una pel·lícula prop
 de les cases dels periodistes de la Font de'n fargues

Fotos de Margarita Xirgu en la pel·lícula El Nocturno de Chopin-
 Fotos de l'Institut del Teatre

Tornant al tex d'en Ripoll:

 Les persones que foren enviades des d'Itàlia per fer funcionar l'empresa foren Bernardo Munzi, com a director de la mateixa, Giovanni Doria, operador, i Godofredo Mateldi, actor. Fins a la desaparició de la casa a finals de 1913, es feren deu llargmetratges, pertanyents al melodrama, aventura i drama típicamente español. Gelabert torna en acció com a autònom el 1912 quan abandona a en Cabot i s'estableix pel seu compte a la Carretera de Sants on trasllada el seu taller i laboratoris: Manufactura Cinematogràfica-Tricolor. D'allí surt el melodrama Mala raza, del mateix any. A mitjan de 1912 funda Alhambra Films, amb domicili a la Rambla de Catalunya, amb la qual produeix el film Ana Cadova (1914), alguns interiors del qual són rodats a la galeria dels terrenys de Martí i Codolar que passa a ser propietat de Gelabert. A mitjan de 1914, Gelabert, juntament amb Francesc Bech, fa construir una altra galeria i laboratoris força ben equipats també a la Carretera de Sants, coneguts com a Boreal Films. Això fou perquè l'estudi d'Horta se li havia fet petit i perquè Gelabert cercava aixecar una indústria cinematogràfica barcelonina important, amb una infraestructura al seu nivell. .."

I aquesta és l'aventura del cinema a les contrades d'Horta, Guinardó i Gràcia, sempre és bo conèixer coses noves dels nostres barris.

ELS LLUÏSOS D'HORTA

El primer record que em ve al cap en relació a els Lluïsos d'Horta prové de 1957, quan essent una nena i en un final de curs, l'escola-parvulari a la que els meus pares em van dur, va muntar una petita funció sobre el conte de  "Les set cabretes" i a mi em van fe fer de cabreta.

Recordo el fet més per les fotos que conservo que no pas per una altra cosa, donat que jo tenia aleshores 7 anys i no havia trepitjar mai un escenari, ni que dir té que no n'he trepitjat mai més cap.

Cadires de fusta de la sala

Desprès, una mica més gran, quan el meu pare es va fer càrrec circumstancialment del projector de pel·lícules de la sala dels Lluïsos, un artefacte gran que funcionava amb carbons,  recordo les sessions de cinema, les pipes que formaven una catifa sobre el terra, els seients de fusta tan incòmodes que t'obligaven contínuament a canviar de postura i que en conseqüència produïen un soroll constant, la calor o el fred de la sala d'actes que com és natural no estava condicionada, etc..

Can Boter en plena decadença

Recordo també que des del balcó del pis de dalt, contemplava la torre que estava situada davant per davant de l'edifici del Centre Can Boter, que tenia en mig del jardí un petit estany ovalat ple de plantes aquàtiques o quan per Setmana Santa, anavem en fila india des de l'escola de La Cooperativa al carrer de La Plana fins Els Lluïsos al carrer  Feliu Codina a visionar pel·lícules religioses plenes de moralina.

Quadre escènic en 1951

Ja de més gran, cap a mitjans del seixanta, vaig assistir a alguna de les funcions que muntava el quadre escènic dels Lluïsos, que van donar a l'escena catalana tants bons actors  com en Lluís Homar,  Joan Miralles, Jordi Martínez,  d'altres. També hi havien treballat actors que no eren pas d'Horta però que hi col·laboraven,  com la Rosa Maria Sardà o l'Àngels Moll.

Finalment, recordo les sessions de Cineforum, dels anys setanta, on es passaven obres del Ingmar Bergman o d'en Richard Lester, i on desprès de visionar la pel·lícula, es feia un col·loqui per parlar d'un tema determinat relacionat amb el seu argument.

L'escena del cineforums era similar a aquesta

Aquests són els meus records personals, segurament cadascun de nosaltres en podria parlar de semblants, tots un moment i altre vam passar de petits o de joves per les seves estances.

Però, records a part, com i quan va néixer el centre moral Els Lluïsos en la nostra barriada, aleshores poble?.

Barcelona a segons terç del segle XIX era ja una ciutat comercial i industrial, on tot es movia i es palpaven les ganes de fer coses noves. Davant d'això l'església va estimar que calia crear entitats catòliques que assolissin d'altres aspectes de la vida que no fossin els estrictament religiosos i que abarquessin els camps social, moral, artístic o esportiu, on aglutinar un jovent inquiet sota les normes morals cristianes.

Així que a Horta no va trigar a néixer una iniciativa a redós de la parròquia de Sant Joan.

Horta en 1890

Can Sitjà Xic

Segons expliquen, un dilluns de Pasqua desprès d'haver menjat be en Can Sitjà Xic, un grup de joves cantaires (tot homes, s'ha de dir,  i no precisament els més pobres), entre els que es trobaven en Josep Pedrís de Ca La Peira, Tomàs Bonet, de la Marió i Josep Grau, van tenir l'acudit de reunir-se un dia determinat a la setmana per jugar a la manilla, aleshores un joc de cartes molt popular, i van decidir que fos els dies de festa per la tarda, desprès de cantar el “Trisagi” (1), i així fou que es reuniren en una propietat de l'avi d'en Grau, situada a prop de Can Trits.

Com es pot apreciar molts d'ells eren fills de les forces vives del poble, res a veure amb treballadors del camp ni assalariats que prou cansats anaven d'una setmana dura de treball per dedicar-se els dies de festa organitzar res.

C. Baix de Mariner

En 1865 Mn Lluís Cantarell, rector de la Parròquia, veien la inclinació dels joves, els va proposar crear una associació recreativa on poder esbargir-se sanament. El Centre parroquial es va fundar doncs en 1866 a can Xicus al carrer baix de Mariner, 15 tot i que no existeix referència documental fins 1875 en que van procedir al tràmit de legalització de l'entitat. Els Estatuts del Centro Moral e Instructivo”, es van aprovar el 28.4.1875.

Tretze persones en van ser els socis fundadors i Josep Pedrís de Ca La Peira fou nomenat president, entre els quals hi havia persones amb cognoms molt significatius, alguns dels quals encara sonen entre els habitants d'Horta com els de: Tomàs Bonet, Josep Payerol, Lluís Comerma, Francesc Petit, Pau Enric, Josep Masclans, Josep Pastó, Josep Artés, Josep Grau com a Secretari, Pau Pugés, que dirigia el quadre escènic, Josep Urdeix i Teodor González, les finalitats principals eren el quadre escènic, el cor de cantaires i els jocs de taula.

En les festes, el quadre escènic, solia representar una obreta teatral i desprès el Sr. Rector els feia una conferència sobre moral.

En 1885 mor Mn Lluís Cantarell, el nou mossèn no va disposar de massa temps per deixar-hi petjada donat que també va morir al cap de tres anys i finalment fou nomenat Mn. Tomàs Casas,  qui va esdevenir un entusiasta del centre.

En 1885 es fa una reforma substancial dels Estatuts del Centre, possiblement necessàries per assentar definitivament l'Associació. En 1888 l'Associació estava constituïda per una seixantena de membres i els diaris de l'època es feien ressò de les seves activitats.

Can Caparrada

En 1883, els germans Tomàs i Jaume Casas, ambdós capellans, amb l'ajuda econòmica de la família Pastó, van comprar una masia que hi havia al carrer del Príncep (avui Feliu i Codina), al costat de Can Caparrada ( masia que avui dia encara existeix), i van construir una sala d'espectacles, un petit cafè i arreglaren el pati per tal que la quitxalla hi pogués jugar a bitlles i d'altres jocs i es posà sota l'advocació de Sant Lluís.

La masia constava a més de la casa dels masovers, que llavors era Josep Urdeix, soci i part de la junta directiva, un pou , un safareig gran per regar, un cobert on es guardava la llenya i l'era. No hem trobat cap fotografia de l'època, suposem que quan van cremar el Centre quan la guerra civil , també es va cremar tot l'arxiu de fotografies.

D'acord amb el donatiu dels germans Casas però, el centre esdevingué en “Academia de San Luis Gonzaga”. El reglament de l'acadèmia fou aprovat el 16 de novembre de 1889 pel Governador Sr. D. Luis Antúnez. L'escola va funcionar fins l'any 1911 quan venen a Horta els Germans de la Doctrina Cristiana, i el rector de la parròquia els cedeix una casa que els havia estat donada per crear l'escola parroquial, la que anys desprès seria la Salle Horta al carrer Chapí.

Edifici de la Salle Horta

Els petits jugaven en el patí del Casal i esperaven l'edat per a ésser aspirants. Així quan feien la comunió eren admesos a l'escola i als quinze anys eren admesos al Centre.

El bar era regentat llavors per Jaume Homar (segurament era parent  dels propietaris de l'acadèmia Homar tant popular en els anys 70-80), era una mena de quiosc en el que servien cafè i d'altres begudes.

Pels seus costums i el seu tracte franc i senzill els  membres del Centre eren coneguts con “Els pacífics”, i amb aquest mateix nom, més endavant,  el centre formà un equip de futbol.

En 1895 s'efectuen unes obres importants, es construí el cafè definitiu i el pis que fou destinat a secretaria.

Aprofitant que el joc de moda era el frontó, es va construir una pista de reglament al pati. Els diumenges hi concorrien un gran nombre de jugadors que venien de Barcelona i fins i tot de la Barceloneta i s'hi celebraven campionats.

L'activitat cultural i en concret el teatre aniran cada vegada en augment. Els Pastorets que es representava llavors rebien el nom de “La venjança de Jesús”, tots els nens del poble hi volien participar i com no cabien en l'escenari tots amagaven els vestits i privaven als altres que hi poguessin participar.

Els periòdics de 1909 parlen dels desastres d'Àfrica, la crida a lleves, l'agitació creixent, la crema de les esglésies i convents durant la Setmana Tràgica. A Horta van cremar l'església vella i el Convent de les Dominiques.

Edifici de l'església vella cremat

L'escola de Les Dominiques cremada

En cremar-se l'església i mentre no es construïa l'altre temple, el neogòtic del carrer Campoamor, el Centre dels Lluïsos va fer funcions de parròquia.

En 1911 es celebra la primera Missa a la nova església, de la qual es va inaugurar la primera part del temple

En 16 de setembre de 1916 es van celebrar les noces d'or de l'entitat dels Lluïsos.

1920, dirigit per Mn.Antoni Pastó es crea l'Orfeo Montserratí.

Foto d'ator desconegut. Fons Montserrat Pastó. 

Els anys entre 1927 a 1936 van ser de gran esplendor en el camp de la cultura i l'esport i no solament pel Centre sinó també per a tota la ciutat de Barcelona. En el Centre es va inaugurar la nova sala de teatre.

Socis dels Lluïsos en una foto de 1926

Sala d'actes del anys 20. Fons  Jaume Caminal

1930 representació de la Ventafocs

En 1929 es constitueix la penya d'Escacs de Sant Lluís.

Sobre 1930 comença l'edició de la revista La Vall d'Horta, de caràcter mensual que es va publicar durant dos anys i mig, gràcies a la qual es poden conèixer avui dia moltes de les activitats i notícies del barri de l'època. També es funda l'equip de futbol Penya Pacífics que juguen al Camp Municipal del carrer Feliu i Codina inaugurat en 1923.

1932 s'inaugura la biblioteca del Centre amb 1400 llibres i era molt concorreguda per ser l'única de la contrada. El frontó es reforma i converteix en un dels millors de Barcelona.

Arriba el juliol de 1936 i en la matinada del 21 fou incendiat el Centre. El mateix dia Frederic Torné hi va entrar per una finestra del pati, pujà al primer pis on estava situada la secretaria i va salvar el llibre d'actes. Totes les altres coses la biblioteca, l'arxiu teatral, la màquina de cinema... tots foren cremats.

Durant la guerra la col·lectivitat de fusters van fer un cobert  a l'edifici cremat a la fi d'instal·la-hi un taller confederat que va durar fins el final del conflicte armat.

Quan van entrar les tropes franquistes, durant uns mesos el Centre fou utilitzat com caserna i poc desprès torna altre cop a mans de la parròquia i començà una altre etapa ni millor ni pitxor  que l'anterior,  sinó simplement  diferent, les cirumstàncies havien canviat molt i es vivia una època de misèria i fam que va costar molt de superar.

Els Lluïsos 1982. Fons Bodega Massana

Els Lluïsos 2002

WEB dels LLuïsos

(1) El Trisagio Angélico se reza durante tres días, empezando el viernes antes de esta fiesta. Es una oración de adoración y alabanza a la Trinidad Beatísima

• Fonts informatives: El llibre de Desideri Díez, El què a estat i és Horta" i de la Dora Serra "Vall d'Horta, passat, prsent i una mica de fantasia". L'Abans de Carlota Giménez. Fotos de procedències diverses.

HISTÒRIA DE LA RAMBLA VOLART

A finals del XIX els habitants del poble de Sant Martí de Provençals accedien al seu barri de muntanya tot pujant per l'antic camí del Guinardó que es situava més o menys on ara hi ha la Rambla Volart, en arribar al carrer Flors de Maig girava a la dreta i dibuixava en el seu darrer tram una giragonsa amb pendent que encara ens conserva en els carrers Feliu i Antic del Guinardó..

Mapa de la contrada de 1890, no massa precís en quan a situació

El camí del Guinardó era la senda per la que molts diumenges els martinencs pujaven fins a la Font de Cuento i també els dimecres de Cendre a enterrar la sardina, estava molt de moda fer fontades, balls i berenars, tant a la Font de Cuento com a la Font d'en Fargues.

Segons el Nomenclàtor de carrers de l'Ajuntament es va obrir com carrer cap a 1896, i va rebre provisionalment el nom de carrer Ampúrias.

A mitjans del segle XIX a les masies que hi havia de segles a la contrada es van anar afegint petites torretes d'estiueig i grans mansions de gent amb possibles que van decidir fugir de la Barcelona insana i així van anar poblant les muntanyes del voltant.

Les terres del Guinardó restaven en mans de uns pocs terratinents: els Mascaro, Finestrat, Casanovas, Vintró, Peguera, Borràs, Castellvell, Milans Sampere, Vélez, Lemos, Tord, entre d'altres, però qui realment va ser decisiu per a la futura urbanització del nou barri fou Salvador Riera i Giralt.

El 18 de juny de 1894 Salvador Riera comprava el Mas Guinardó i les seves terres, aleshores propietat de Catalina Oms i Garriga i del seu fill Josep Sagués Oms. (clicar sobre el link de sota per saber-ne més).

Mas Guinardó

Història de Salvador Riera

L'escriptura es firmà davant del notari de Sant Martí de Provençals Sr. Joaquim Volart i Pou, l'home que el va assessorar en totes les operacions que van dur a terme en el barri i que posteriorment fou recompensat tot posant el seu nom al que aleshores era el carrer més important de la urbanització.

Fotos de Miquel Pera

Tanmateix però, la urbanització de la contrada ocasionà alguns problemes degut a les conduccions d'aigües residuals de la urbanització al propietari del Mas Viladomat, amb el propòsit de donar-los fi  Salvador Riera va comprar finalment també el Mas Viladomat als hereus de confiança del Reverend Josep Oriol Parés i Comaduran, antic propietari del mas.

L'única foto que es coneix del Mas Viladomat, vista del canto que donava a la Rambla Volart

En el llibre d'actes de Sant Martí es recullen els moviments, segons els acords del dia 17-2-1897 diu així “ De conformidad con lo informado por el mencionado arquitecto municipal y Comisión Segunda, aprobose el proyecto de modificación de la urbanización del manso Guinardó, ya aprovado, solicitada por Salvador Riera con instancia de catorce de abril del año último, y aprobose también la urbanización del manso Viladomat solicitado en dicha instancia, aceptándose la denominación de las calles de dicha modificación y urbanización que se consignan en los respectivos planos....”.

A tot aquest seguit de dates tan ben encadenades, cal afegir una altra de ben significativa, el 20 d'abril de 1897, és a dir, dos mesos desprès de la legalitzar la urbanització, l'Ajuntament de Sant Martí de Provençals és agregat al de Barcelona. Tot fa pensar que es tractava d'una maniobra prou estudiada per aconseguir la seva legalització abans que les competències municipals passessin a l'Ajuntament de Barcelona. (segons explica Josep M.. Huertas Claveria).

En 1897, quan Sant Martí va ser agregat a Barcelona, hi havia al Guinardó 60 edificis.

Comprat el Mas Viladomat, el Sr. Riera i família es van traslladar a viure-hi, essent coneguda la casa des de llavors com Ca la Sileta, que és com s'anomenava a la dona de Salvador Riera, el nom complert de la qual era Cecília Estapé Giralt, una dona amb molt de caràcter, Can Viladomat estava situada a la cantonada de Pare Claret amb Rambla Volart, disposava d'un gran jardí i capella pròpia, de fet va ser el primer lloc on es va celebrar missa al Guinardó.

Salvador Riera i família. Foto de la propia família Riera.

A partir d'aquell moment l'antic Camí del Guinardó passà a dir-se carrer Ampúrias i més tard Rambla Volart, per Joaquim Volart i Pou, notari que atorgà l'escriptura de venda dels terrenys que s'havien d'urbanitzar per obrir uns carrers, un dels quals era la mateixa rambla.

En un plànol de 1914, es troben ja citats la majoria dels vells carrers de la urbanització.

Mapa de 1914. Institut Cartogràfic de Catalunya. 

D'aquells primers anys tan sols es conserven els noms de la Plaça Salvador Riera, antic del Guinardó,  que envolten el mas Guinardó. També es mantenen els carrers de Grècia, Feliu, Villar, Rambla Volart, La Vinya i Xiprer.

Ja en 1900 hi havia alguna edificació d'escàs valor una de les quals estava ocupada per un bar de menjars conegut com Can Tiberi, destinat a berenador, que era parada obligada entre Sant Martí i Guinardó, situat a la Rambla Volart cantonada Flors de Maig. Desprès es va convertir en forn de pa i finalment va tornar a ser taverna.  Aleshores la regentada el sr. Cristóbal Pagés, anomenat per tots “el Ros”, que al mateix temps era contratiste d'obres, raó per la qual moltes de les cases de la barriada les va bastir ell.

Can Tiberi. Fotos Miquel Pera

Encara als anys 80 per podien llegir en la parets les antigues pintures mitjançans les quals es donava a conèixer Can Tiberi. Can Tiberi, se sirve agua fresca i a l'altra cantó de la porta hi destacava la paraula VINOS.

L'any 1928, ja existia la bodega La Bohèmia al núm. 39 de la Rambla Volart, sembla ser que el seu propietari era un familiar del propietari de la fàbrica de cerveses LA BOHEMIA, que desprès es va convertir en la DAMM.

A la porta de la dreta estava la Bodega La Bohemia. Fotos família Pallí

Aquest senyor a més tenia arrendada a la barraqueta que hi havia a prop de la Font del Cuento, hi tenia una gramola i la gent ballava els dijous i dissabtes i alguns diumenges, prop de la barraqueta es situaven uns lavabos tant per a homes com per a dones que sempre estaven molt nets.

En el carrer també hi havia una lleteria, les vaques de la qual estaven instal·lades en un estable a la pujada del Mas Guinardó, allà on anys desprès s'hi jugava a la petanca.

A dalt de tot de la Rambla Volart es va plantar l'últim embalat per una festa major del barri, entre els carrers Juliol i Bisbal..

La majoria de cases que es van construir eren estretes i fondes, a l'abast de petits rendistes, botiguers i menestrals que sortien d'una ciutat insana com Barcelona i es van bastir  prop del Mas Viladomat els primer anys del segle XX.

Entre 1906 i 1917 tot l'indret va patir un canvi important  es van començar a bastir cases i a obrir carrers, la primera plaça del barri va ser la dedicada a Salvador Riera en 1896. També hi havia d'altres dedicades a persones  que van contribuir a la creació del barri o relacionats amb la família Riera eren els carrers, Villar, que era el cognom  de l'arquitecte municipal de Sant Martí de Provençals que va donar el permís per urbanitzar el Guinardó, Feliu que era el cognom del gendre de Salvador Riera, Estapé que era el cognom de la seva muller.

A primer de segle  en el barri no hi vivia encara molta gent , el metge que els atenia quan estaven malalts era el Dr. Ribera que es traslladava en tartana des de la seva casa del Pg.. Maragall prop de Font d'en Fargues.

• A primers de 1900 es construeix un edifici on s'instal·la la primera clínica del dr. Còrdoba sota el nom de INSTITUTO MÉDICO PEDAGÓGICO, que entre 1915/16 es va traslladar a Can Mascaró. Aquest edifici desprès es va transformar en una escola el Liceo Manjon que més tard es denominà Castro de la Peña.
  
  
  
  
  

• 1902 es construeix la casa Aloy a la Rambla Volart 64, del mestre d'obres Pere Bosch i Cadellach, avui dia desapareguda malgrat alguns dels seus ornaments apareguin en l'edifici de pisos que s'hi ha construït.
  
  
  
  

  

  Casa Aloy. del bloc MODERNISME

  
  

  

  Edifici construït on estava la casa Aloy. Van conservar la porta i la data de la construcció de la casa

• 1903 es construeix la casa modernista de Rambla Volart 58, l'arquitecte és Joan Maymó i Cabanellas. Aquesta sortosament encara dempeus.

• El 18.7.1906 es crea la primera comunitat de propietaris del Guinardó, en formaven part 49 veïns.
• 1907 es crea al damunt de tot del carrer la primera escola. Els senyors Josep Parramon i Francisca Tubau encarregaren als constructors José Aragall e Hijos la construcció d'una escola per un import de vint mil pessetes amb el nom de “Colegios Municipales del Guinardó”, segons consta en un document dels constructors del 18 d'abril de 1908. Tot i que es va acabar de construir, l'Ajuntament no va concedir el permís d'obra fins a l'1 de febrer de 1909.
• 1908, s'instal·la la il·luminació al carrer.
• 1916, mor Salvador Riera el 9 de juliol.
• 1916, es construeix l'empedrat del carrer.
• 1917, es demana una parada de tramvia prop del començament de la Rambla Volart.
• 1917 es crea l'escola municipal Sardà i Salvany, en e mateix lloc on havien estat els Colegios Municipales del Guinardó, abans indicats. Actualment el nom de l'escola és Tresfonts.

Ara  s'anomena Escola Tresfonts. Composició Miquel Pera



Història de l'escola Sardà i Salvany

• 1917, es col·loquen 10 bancs de pedra en la Rambla Volart, dels que actualment només en queden dos.

Un dels dos bancs que queden dels deu de l'època

• 1926, es reclama una xarxa de clavegueram
• 1930, es planta l'arbrat que feia ja temps que es demanava.
• 1930, 29 de gener mor Cecília Estapé Giralt

Com no hi havia pràcticament cotxes pels carrers, les famílies sortien a la porta de casa a l'estiu a prendre la fresca amb les seves cadires i comentaven les novetats del barri i es feia tertúlia, de vegades se'ls hi unia el vigilant del barri mentre la canalla jugava en mig del carrer.

En les cruïlles dels carrers amb Rambla Volart, es plantaven les fogueres per Sant Joan que es muntaven amb tots els mobles vells dels veïns, la canalla s'ho passava d'allò més  bé, es treien taules i cadires i el veïnat es menjava la coca i es bevia “xampany”, que no era una altra cosa que vi gasificat

1949-50, es va bastir un dels primers blocs de construcció massiva de habitatges al barri, quan en morir Cecíla Estapé les seves filles van vendre la casa i Can Viladomat va ser enderrocada , en el seu lloc es van construir els habitatges de la Caixa D'estalvis que es va inaugurar pel novembre de 1949, en aquests habitatges es van instal·lar unes mil persones i  va començar una nova època, pel carrer i per la barriada.

• Fonts informatives: "Parlem de Guinardó" d'Enric Marimon, "Tots els barris de Barcelona" de Josep Maria Huertas Claveria i Els Barris de Barcelona, editat per l'Ajuntament de la Ciutat. Algunes fotos i històries del carrer de Miquel Pera veí de la Rambla Volart.