CLÍNICA GINECÓS - CLINICA VICTÒRIA - CAP MARAGALL

Si parlem de l'Institut Ginecós, segurament el 80 per cent dels llegidors d'aquest bloc no en sàpiguen de què parlo; si anomeno a la Clínica Victòria, el tant per cent dels llegidors dels que no la coneixen el més segur és que baixi considerablement perquè molts d'ells hi van nèixer en les seves instal·lacions, per últim, si faig menció al CAP MARAGALL, estem segurs que la cosa canvia ja que actualment no creiem que hagi ningú al barri que no sàpiga que és i on està.

Perquè hem fet aquesta exposició prèvia?, doncs perquè tots tres centres han desenvolupat les seves activitats a la mateixa superfície del passeig de Maragall. En efecte, l'Institut Ginecós era una societat sanitària que va bastir l'edifici que anys més tard ocuparia la clínica Victòria i, un cop enderrocat aquest centre, s'hi construí el CAP Maragall.

Institut Ginecós . Fons  bancodeimagenesmedicina

Clínica Victòria  anys 70. Foto autor desconegut

Foto anys 40-50 darrera de l'arbre la Clínica Victòria (foto Sindreu)

Pg. Maragall Sant Antoni Ma. Claret  (foto Sindreu)

En J.M. Contel, explica en el WEB de l'Ajuntament la història d'aquests tres centres, segons indica:

L'any 1923, es va constituir la societat Institut Ginecós, SA, fundada pels metges: Climent Selvas i Bolós, Enric Baldocchi i Foment, Emili Ardèvol, Joan Riera i Vaquer, Salvador Casanovas i Gasulla i l'industrial Josep Lafitte. D'aquell any mateix s'han trobat dos plànols, un de la façana de l'edifici i l'altre del solar, signats el 23 de juliol per l'arquitecte de l'obra i el gerent de la societat Climent Selvas i Bolós. La clínica, destinada inicialment a prestar assistència només a les dones en tot el que feia referència als problemes ginecològics, es va aixecar en el carrer llavors anomenat Garrotxa, 52-54 (avui passeig Maragall), al costat d'un altre edifici que fou enderrocat a mitjan dècada de 1970 per donar continuïtat al carrer de Sant Antoni Maria Claret.

L'edifici era format per dos blocs, els quals acollien unes 60 habitacions individuals amb el seu corresponent lavabo (vàter i rentamans), dos departaments quirúrgics complets, servei d'ascensor i muntacàrregues, calefacció, etc. L'Institut, a més, comptava amb un cos d'entesos metges interns, cirurgians i especialistes, com ho deia La Veu de Sant Martí del mes d'abril de 1927. Malgrat la voluntat d'atendre només dones, al cap de poc temps de la inauguració ja va admetre malalts masculins.

La clínica es va inaugurar el 29 d'octubre de 1927, en presència d'Alfons XIII aleshores Rey d'Espanya, i del Dr. Climent Selvas i Bolós (Gerent) i Josep Lafitte Sopena (Secretari) També  apareixen en les fotos  Francesc Espí (Sogre del Dr. Selvas) i el pare Casulà prior del Carmelites calçats.

Fotos cedides per Josep Lafitte familiar d'una de les persones que apareixen en les fotos

   

La visita la van recollir  els diaris de l'època.

Segueix explicant en Contel que: Acabada la guerra, l'edifici de l'Institut Ginecós, situat al passeig Maragall, 152, va anar a parar a mans de la Delegación Nacional de Sindicatos de la FET i de la JONS de la Obra Sindical del 18 de Julio, organisme que depenia del Seguro Obligatorio de Enfermedad, que el va comprar al començament del 1943.

Ja en mans de les noves autoritats franquistes, es va canviar el nom de la clínica pel de Victòria. Pel que fa a la política assistencial, aquest centre fou el primer de Barcelona i de Catalunya que fou immers en la nova xarxa sanitària denominada "azul". Amb uns 140 llits, distribuïts en quatre plantes, la nova clínica estava pensada per atendre, especialment en la part de cirurgia, pacients crònics o jubilats. Pel que fa als metges, els quals depenien de la mateixa Obra del 18 de Julio, eren professionals consultors que només anaven a la clínica quan calia fer una operació o una visita a un malalt predeterminat.Per al servei ordinari, la clínica comptava permanentment amb un equip de metges de guàrdia.

De tota manera, contrariament el que ens explica en Contel, la clínica ja havia canviat de nom abans de la guerra donat que el 1934, segons esqueles de persones que hi van morir en la clínica, ja  rebia el nom de Clínica Victòria, el que ens fa pensar que, donat que la clínica havia estat inaugurada pel Alfons XIII, la van rebatejar amb el nom de Victòria, en honor  de la seva dona la reina Victòria Eugènia de Battenberg, un nón més curt i comercial, una altra explicació no s'ens acut. (informació rebuda de l'amic Miquel de Barcelofilia)

Recordo quan de petita, sobre els meu 10-12, baixava d'Horta en el tramvia i baixava fins el que ara és l'estació del metro del Camp de l'Arpa per visitar als meus avis, quan tornàvem a casa, teníem la parada del tramvia pràcticament a costat de la Clínica Victòria. Es tractava aleshores ja, d'un edifici decadent i brut, de façana fosca com l'ànima dels temps que corríem. Us parlo de la dècada dels seixanta, quan l'entitat encara estava en funcionament i suposo que en mans de lObra social18 de Julio.

Clínica Victòria , foto de Juanjo Fernández, anys 70-80, ja tapiada

D'aquesta manera va funcionar fins al 1975, quan l'Obra Social 18 de Julio la clínica quedar integrada en la Seguretat Social. Uns anys després, al començament de la dècada de 1980, la va ser traspassada a la Generalitat de Catalunya, dins dels traspassos en matèria de Seguretat Social. Finalment el Servei Català de la Salut, a causa de la poca utilitat funcional i estructural de l'edifici, com també de la nova urbanització de la zona, va decidir enderrocar-lo, fet que es va produir el 1988.

Uns anys després, el 1997, en aquest mateix indret es va inaugurar el nou edifici que acull el CAP MARAGALL.

El Cap Maragall foto actual

• Informació: Història de la clínica per J.M. Contel (Taller d'Història Clot-´Camp de l'Arpa). Fotos antigues del centre cedides al Cap Maragall per Josep Sindreu). Fotos de la inauguració cedides per Josep Lafitte. Més informació al respecte en  http://barcelofilia.blogspot.com.es/2014/01/clinica-victoria-1934-1988-institut.html

LA FONT DEL CUENTO I EL PARC DEL GUINARDÓ

En els seu recorregut sota terra, la mina resseguia en paral·lel un torrent procedent del Turó de la Rovira, de manera que la mina estava excavada en la capa freàtica del torrent. Aquesta estructura assegurava l'aigua abundant. El rec d'aigua aeri continuava cap a vall i s'ajuntava amb d'altres torrenteres formant el conegut torrent de la Guineu.

Parc del Guinardó 1919, foto Cuyàs -  En mig de la foto es pot apreciar el Castell del Guinardó

Font del Cuento en 1929

El Guinardó rural s'alimentava de pous i, sobretot, de les aigües provinents de les mines. Les masies més importants les tenien totes, com mínim, una mina amb la qual omplien basses i safaretjos. La de la font del Cuento era propietat del Mas Guinardó i la seva construcció es pot remuntar fàcilment cap a mitjans del segle XIX. La primitiva font no seria una altra cosa que el sobreeixidor de la mina. En 1917, quan Forestier projectà la urbanització i enjardinament del Parc del Guinardó, la font prengué l'aspecte actual, una mica teatral per acollir la comèdia de la vida quotidiana.

 

La construcció massiva de cases al barri posa en perill la potabilitat de l'aigua i, segons diversos testimonis, es prengué la decisió d'obturar la mina i subministrar aigua de Dosrius (de la Sociedad General d'Aigües de Barcelona). A pesar d'aquest fet, la gent del barri seguí anant a la font convençuts del seu caràcter únic i saludable.

Fotografies de la Font del Cuento i del Parc del Guinardó de 1929. Autor desconegut.

Font del Cuento 1963 - Foto de Lídia Gómez

La mina, a més a més de satisfer la set del guinardovins i guinardovines, va tenir una altra utilitat important durant els anys de la Guerra Civil. La consistència de la seva construcció la transformà en refugi on s'hi aplegaven, en cas de bombardeig, el veïnat de la zona i les persones passavolants del parc. Un espai humit, estret i poc confortable que oferia una bona protecció.

Detall de la mina de la Font del Cuento

Aquesta nota vol ser una crida a salvar la mina de la font del Cuento, a netejar-la de cara a poder ser visitada. És una mostra de la llarga llista de mines que hi ha hagut al barri i, en aquest sentit, un testimoni del nostre passat.

Joan Corbera 2011

No hi cap dubte que la font del Cuento està  indefectiblement lligada als nostres records d'infantesa, la lectura de l'escrit  de la Carme Vinaixa n'és un clar exponent, hi podeu accedir clicant el link de sota:

RECORD DE LA FONT DEL CUENTO D'UNA VEÏNA DEL BARRI

A la font del Cuento hi havia hagut un berenador on s'hi venien xarops i anissos i s'amenitzava l'estada amb música del gramòfon . El nom de la font, per uns, prové dels contes que s'explicaven mentre s'omplia el càntir d'aigua; per uns altres deriva de “cuento”, dels jocs amorosos de les parelles amagades en els racons del parc. La darrera és la que sembla més versemblant.

Fabrica de cerveces La Bohemia

"Cada dijous, dissabte i algun  diumenge, s'hi ballava fins a les 12 de la nit. L'arrendatari de la barraqueta de les begudes era el propietari de la taverna La Bohemia, de la Rambla Volart, que sembla que era familiar d'algun dels propietàris  de la fàbrica de cerveses La Bohemia que desprès es va convertir en la Fàbrica de Cerveses Damm.

Prop la barraqueta hi havia deu esglaons que conduïen a uns lavabos tant per homes com per dones que sempre estaven molt nets. Tot això succeïa en 1928 o 29."

Foto de la barraqueta de begudes dels anys 50. Foto de Nati Casellas

Encapçala la font una inscripció on es pot llegir “JUEZ DE LA GENTE”, amb l'escut de Barcelona i la data 1739. No es coneix l'origen d'aquesta pedra però, el que sembla prou segur és que, algú dels que formava part de l'equip que va participar en la construcció entre finals del segle XIX i principis del segle XX de l' actual imatge de la font, la va dur d'algun altre lloc, se'n desconeix quin.

Inscripció de la Font del Cuento

Font informativa – Revista EL POU nº 1, Escrits d'en Joan Corbera. Fotos de la Font del Cuento antigues del Fons Memòria Digital de Catalunya de la Generalitat,

RAMBLA CORTADA / CARRER DE CAMPOAMOR

Primer va ser la Masia de Can Cortada, propietat dels Srs. d'Orta de qui el poble en rep el nom. La Rambla Cortada era la via que anava des del carrer de la Combinació,  ara Carrer Chapí, fins a la masia de Can Cortada, molt important en l'època.

Can Cortada 1913. Foto del CEC Estudi de la masia catalana

Accediu des d'aquí a l'història de Can Cortada

HISTÒRIA DE CAN CORTADA

 A les seves vores cap 1861 s'hi va anar establint el nucli residencial de Les Estires i el carrer ja es coneixia amb aquest nom en 1870. La primera església de Sant Joan d'Horta estava en terrenys de Can Cortada i molt a prop de la masia, fins que en 1909 va ser cremada durant la Setmana Tràgica. Com ja s'havia quedat petita en van construir una de nova al principi de la aleshores Rambla Cortada, també en terrenys cedits pels propietaris de Can Cortada i sufragada pels seus feligresos.

L'església antiga abans no fos cremada

L'esglèsia un cop cremada amb el sostre enfonsat i part de la torre desapareguda

Accediu des d'aquí a la història de l'església vella

HISTÒRIA DE L'ESGLÉSIA DE SANT JOAN D'HORTA

En terrenys de l'antiga església es va bastir el club de Tennis d'Horta, reutilitzant-ne l'antiga rectoria com seu social.

Ball al Club de Tennis Horta 1910 . Foto F. Ballell

Accediu a la història del Club de Tennis Horta

HISTÒRIA DEL CLUB DE TENNIS HORTA

També es troba en la Rambla Cortada  (Campoamor) el convent de les Dominiques, així mateix cremat durant la setmana tràgica.

Convent de les Dominiques cremat en 1909

 La Rambla Cortada passà a dir-se en 1907 carrer de Campoamor,  un dels més importants i bonics del barri d'Horta.

Foto de la font de 1930. Aportació d'Antonio Sala

En el carrer Campoamor (Rambla Cortada), cantonada  amb Sant Gaudenci (abans: Camí de l'església, Passatge de la font, o carrer de l'Asil  des de 1904, l'actual nom l'ostenta des de 1959), hi havia en 1930 una font de les típiques que omplen els carrers de Barcelona, en la que els veïns que no disposaven d'aigua corrent  la hi anaven a recollir  a la fi de poder satisfer les seves necessitats del líquid element.

També cal  fer una especial menció de la font del carrer Campoamor, engalanada amb la dignitat que es mereixia el carrer per ser el més ample i elegant de l'època. La seva aigua provenia de la mina de Can Cortada, ara ja ni raja, és una font seca amb tota la tristor que aquest fet provoca al vianant que la contempla.  La torre d'aigua situada  al seu darrera és propietat de les Monges Dominiques.

A l'esquerra per sobre de les cases es pot albirar el final de la torre. Detall d'una foto de 1945

Foto actual de la torre d'aigua de les Dominiques

En 1908 es van plantar els arbres plataners  que llueixen  al llarg del carrer i que li donen aquest aire de passeig perdut en el temps, molts dels quals són encara de l'època.

Foto de la Rambla Cortada de 1945

Des d'aquí volem reivindicar que es retorni al carrer el seu nom primigeni, el de  Rambla Cortada que té un significat arrelat amb la història de la contrada  i no pas el de Campoamor,  que no està clar si es refereix al nom que prové del poeta realista asturià Ramon de Campoamor, sense cap relació amb la contrada ni amb el barri en si prové com testimoni de la Vil.la Romana de "Campo Amaro", situada en el terme d'Horta, ja documentada en el 997 "venda d'una caniga situada en el territori de la ciutat de Barcelona, terme d'Orta hont diuen sola lo Campo Amaro".

EL TORRENT DE CAN MARINER

Des de que tinc memòria recordo haver pujat i baixat pel carrer Feliu i Codina per diferents motius al llarg de la meva vida. Us puc assegurar que a quarts de set del matí, quan passaves per sobre el pont que salva el Torrent de Can Mariner, l'aire baixava del Collserola a tot petar i tant fred en arribar l'hivern, que les orelles se't quedaven ben glaçades

La masia de can Mir i els seus horts, a dalt de tot can Manén

Molts cops m'havia repenjat en la barana del pont i contemplat el paisatge que des d'allà es divisava, horts i vinyes i tres o quatre cases de pagès, Can Manén regnant des de mitja alçada i després la muntanya del Turó de la Peira, amb la seu vesant més verda a l'esquerra sobre les cases Barates d'Horta (Can Peguera)  i la dreta, l'altra vesant cosida de vinyes.

A la falda del nostre omnipresent turó el torrent de can Mariner que passa sota el pont del carrer Feliu i Codina i mor en la Riera d'Horta, ara carrer Tajo. Aquest torrent de fet neixia molt més amunt i baixava pel que és carrer Pintor Pinós serpentejant cap Eduard Todà, passava sota el pont de Feliu i Codina i a partir d'allà se'l coneixia amb el nom de torrent de can Mariner donat que eren terres de la masia.

Entre el horts que es podien contemplar no fa gaires anys, hi havia els de Can Mir, en front mateix de l'acabament del carrer del Vent, un carrer que comença fent giragonsa i acaba fent tobogan.

El c. del Vent finalitzava
al torrent de Can Mariner

A Can Mir hi havia un pou que tenia molt d'aigua, al seu costat un safareig gran, safareig que anys desprès quan ja no es feia bugada es feia servir de bassa.

Can Mir el seu pou i el seu safareig. Foto Dora Serra

En els seus bons temps havia estat un gran safareig on s'hi feien bones bugades. La Sra. Coloma besàvia de ca l'Anxò era bugadera i tenia una colla de dones que hi treballaven fixes i una altra que venien quan anaven escurades de recursos.

Els homes de can Mir treballaven les vinyes i l'hort, la vinya la tenien a prop de Sant Genís.

La roba la baixaven a Barcelona els transportistes carreters, l'avia Coloma també baixava a Barcelona algun cop.

Es gastava molta aigua i es feien moltes pouades i sempre hi havia algun voluntari que per tres dinerons feia aquesta feina, mentrestant, les dones reien i anaven ensabonant i picant la roba.

L'aigua bruta es buidava al torrent i anava riera avall, això va durar fins que van construir la piscina d'aquí sobre, la del camp municipal, bastant més amunt al que ara és el carrer Eduard Toda.

La piscina desaiguava al torrent de Can Mariner

Can Matas vista des del c. Feliu i Codina, darrera el arbustos
el torrent de can Mariner

En aquell temps tot era torrent i pujant a ma esquerra hi havia Can Matas i els seus horts, ara sols resta la palmera com record. A ma dreta eren els horts de can Ramis, uns horts plens d'ametllers que eren tota una temptació pels escolars.

Quan sortien de l'escola dels “hermanos” (la Salle Horta), sempre havia una colleta que anava fins els ametllers i robava els ametllons a can Ramis. El pagès els escridassava i els tirava pedres tot dient-lis que no li robessin els ametllons.

Can Matas i els seus jardins, darrera
 la cúpula del convent de les monges deñ
carrer salses.

Tot el llarg de la riera l'ocupaven bugaderes, donat que hi havia molta aigua en aquell temps, de vegades quan plovia per anar a Ca l'Hermínia, s'havia de passar pels horts de les cases del carrer del Vent i entrar per darrera perquè la riera feia por.

L'aigua encara n'hi ha, encara que amagada però va minant els baixos de les cases que regalimen humitat, la natura passa factura quan no la tenen en compte i es construeix on no toca.

La primera vegada que es va buidar la piscina municipal l'aigua va omplir el torrent i va arribar fins els horts i s'endugué quatre rengleres d'enciams riera avall, els veïns cridaven tot esverats.

En veure aquest desori, les autoritats van decidir fer una canonada de desguàs que passava per sota el pont del carrer Feliu i Codina, tant llarga que empalmava amb el clavegueram del carrer Chapí. Totes les cases del Torrent de Can Mariner empalmaven amb aquesta canonada que baixava de la piscina.

Anys desprès es va bastir una claveguera de veritat, tant gran que una persona hi pot passar dempeus, desprès van asfaltar el torrent i van plantar arbres i lògicament es va anar omplint de pisos i més pisos i ara des del pont del carrer Feliu Codina ja no es pot albirar el Turó de la Peira, ni can Manen, la Font d'en Fargues, l'església d'Horta, el Tibidabo.

Escales que baixen des del c. Feliu i Codina

La part del pont que encara  es visible

L'antic torrent de Can Mariner, avui dia

També es podien sentir les campanes de la parròquia que tocaven l'Angelus, a morts, a bateig i a totes les misses, els crits de la mainada xipollejant a la riera, la xerrameca de les dones que rentaven roba, el soroll dels tramvies, fins i tot es sentia el xiulet del tren que passava per la Meridiana, ara tot això ha mort sota el soroll que fan els cotxes i de les motos.

Es van acabar les cases pairals els horts i va desaparèixer el refugi de quan la guerra Civil que estava a l'alçada del carrer del Vent i de la Galla. Ja no hi ha el bosquet ple de ginestes i saücs i herbes bones pels conills.

En fer la segona piscina que es va construir, no la que hi ha ara mateix, van omplir de terra l'antic torrent i es va convertir en el carrer Eduard Toda, van tapar el pont i per l'altra banda van construir unes escales que baixen fins el carrer Torrent de Can Mariner.

L'any 2001, les màquines van derruir la masia de Can Mir, els seus horts, els seu pou, el seu safareig i 150 anys de la vida d'una família.

Mica a mica han anat esborrant  el paisatge de molta de la gent d'Horta.

• Fonts informatives : El llibre " Horta especial - 23 intervius insòlites" de Dora Serra, a la que vull donar les gràcies per la seva inestimable informació sobre aquest indret.

Història de l'Avinguda Mare de Déu de Montserrat

L'avinguda de la Mare de Déu de Montserrat és una de les principals vies d'accés i, fins fa poc, l'única que travessava de punta a punta tot el Guinardó, al llarg de la qual s'ha bastit el barri durant els cent i escatx d'anys que fa que existeix.

traçat de l'antic camí de Gràcia i en vermell l'actual

Traçat actual de l'avinguda

A finals del segle XIX, era tan sols un camí més o menys ample, segons el tram, que començava prop de la Font Castellana o dels bessons, fins morir on ara és el Carrer Gènova (abans carrer del Fonògraf), al que els veïns donaven el nom de camí de Gràcia.

El camí que es divisa a la dreta és el Passeig de la Font castellana cap a 1913

En el mapa de Barcelona de 1890 el camí que unia les afores de Gràcia amb el Guinardó, no tenia ni nom i s'interromp més o menys a l'alçada del que avui és Sales i Ferrer per tombar cap el camí d'Horta tot fent angle, quan en l'actualitat tots el que coneixem la zona sabem que baixa directe des de l'església de la Mare de Déu de Montserrat, que en l'època de la qual parlem encara no existia.

Cap a 1913 no es va obrir pròpiament el que es va conèixer com a Passeig de la Font Castellana pel fet de néixer precisament en l'indret on rajava aquesta font. I això era una via de comunicació i passeig, que molts veïns enfilaven tot passejant els matins i les tardes que feia bon temps i no s'havia de treballar.

Des del carrer Gènova fins al final rebia el nom de carrer Dos Rius, en honor de l'empresa que gestionava les aigües de la zona però ja era considerat un carrer més dels que tenia el barri.

A finals del segle XIX, al Guinardó hi havia unes 60 cases, majoritàriament de pagés. Per fer-nos una idea, des de la la Font Castellana fins al que ara és Gènova, venint des de Gràcia a l'esquerra a d'alt de la muntanya hi havia Can Baró i la seva Pedrera i alguna casa dels seus treballadors, després els edificis del Seminaris que ja no existeixen , alguna masia petita més i Can Sors també a d'alt del turó. A la dreta, Torre Vélez i la seva Pedrera, i Can Melic o Planàs segons l'època.

Vista general des dels Seminaris, Can Sorts, Can Planàs i part dels terrenys de Sant Pau

Link per accedir a més informació de Can Planàs:

HISTÒRIA DE CAN PLANÀS

A partir de la primera dècada del segle XX, s'hi van anar afegint Can Mascaró (1914),  la torre de l'escola del Mar (abans Can Sors), el Maset Maria, Can Ravellat-Pla (1931)  i un parell de torres més, a l'altra banda del carrer es va començar a edificar l'església de la Mare de Déu de Montserrat, en la dècada dels 20..

Casa de Núria Pla

L'avinguda en la dècada dels vint, al fons el Castell de Mascaró (foto fons Renom)

Passeig de la Font Castellana cantonada Fonògraf, (desprès Gènova). Fons Renom

Maset Maria - residència de la família Renom

Al carrer Dos Rius destacava per la seva alçada i forma el Castell de Mascaró o del Guinardó, torretes de planta baixa amb una mica de jardí davant i també al darrera i alguna de planta i pis i per sobre de tot La Torre dels Pardals, primer gran masia fortificada i després a partir de 1918 una magnífica torre modernista.

Carrer Dos Rius a l'alçada del que desprès seria la Plaça del nen de la Rutlla i el Castell de Mascaró


Link per d'entrada a la història del Castell de Mascaró:

HISTÒRIA DEL CASTELL DE MASCARÓ

Masia fortificada de la Torre dels Pardals

Link d'entrada a la història de la Torre dels Pardals: 

HISTÒRIA DE LA TORRE DELS PARDALS

Més a vall, tot arribant a la carretera d'Horta la dreta s'extenien les terres i el propi Mas Vintró i a l'esquerra  Can Bartra, en temps la casa xica de la Torre dels Pardals.

El mas Vintró davant l'antic camí  d'Horta

 Can Bartra a l'alçada dels Quinze

El primer traçat del carrer Dos Rius no ens queda clar, com dona entendre la documentació consultada , que de bon principi arribés  pas fins a la Torre dels Pardals (mapa de 1890),  sinó que més aviat quedava tallat una mica més avall del Castell de Mascaró, debut al gran desnivell que hi havia, segurament el van obrir en tota la seva longitud cap a la primera dècada del segle XX, quan la urbanització del Guinardó era ja irreversible, els seus propietaris devien arribar al mas per l'antiga carretera d'Horta.

En 1923, davant per davant del Castell de Mascaró, es va bastir l'edifici del Casal Federal del Guinardó i l'habitatge del propietari de l'edifici i un parell de torretes més com Villa Ramona que apareix en la foto que s'acompanya.

Link d'entrada a la història del Casal Federal:

HISTÒRIA DEL CASAL FEDERAL 

El Casal Federal el dia de la seva inauguració

Entrada al  Casal Federal i del bar Dos Rius 

Cases dels anys 20 de l'avingfuda Mare de Déu de Montserrat
  (foto dels anys 70)

El barri de muntanya de Sant Martí de Provençals, que és com es coneixia el Guinardó a finals de segle XIX, abans no fos annexionat a Barcelona, era un territori eminentment agrícola, un paisatge ple de vinyes i conreus penjats de la muntanya Pelada, un balcó privilegiat de cara al mar. 

Diverses vistes des de el Turó de la Rovira. de l'Arxiu Històric de l'Hospital de la Santa creu i de Sant Pau

Les vinyes es van abandonar cap a 1881, data en que les va afectar la plaga de la fil·loxera i que va produir-ne a mort de la majoria. Només van quedar garrofers (algun dels quals encara es conserva), moreres, ametllers, taronger i llimoners i conreus de cereals, abans no comencés la febre constructora que de primer va convertir l'indret en un lloc d'estiueig per a petits rendistes, i burgesos amb poder adquisitiu.

Però no ens avancem, estem encara a finals del XIX i principis del XX, quan les masies grans i petites eren les úniques edificacions de la contrada i fins arribar al Gràcia, Camp de l'Arpa o a Horta, no hi havia nuclis habitats importants, tal com podem observar per les fotos que ens ha facilitat l'arxiu històric de Sant Pau.

Vista des dels Tres Turons de la vall d'Horta

Quan Salvador Riera i d'altres gran terratinents van comprar pràcticament totes les terres del alt i baix Guinardó i van començar a construir, el barri es va anar bastint de petites torretes d'un o dos pisos amb un petit pati davant i un altre darrera, a l'estil de les que apareixen en les fotos. Encara avui dia en sobreviu alguna.

Foto acolorida de la inauguración d'una casa  prop l'antiga
Torre dels Pardals . Foto de primer dels segle XX.

Fotograna d'un film del anys 40, de propietat d'un veí,
d'un cotxe pujant l'avinguda.

Foto dels anys 50, al fons  la dreta la parròquia,
els terrenys de primer pla són ara la plaça del nen de la Rutlla.

Aquestes casetes, convivien amb grans torres i torres residencials com la Torre dels Pardals, el Castell de Mascaró, Can Clos, Torre Garcini, Can Mascaró, Can Planàs, Torre Vélez, Masset Renom, etc..

la Torre dels Pardals convertida en torre modernista en 1918

Moltes persones de Barcelona tenien en el Guinardó la seva segona residència però, quan les comunicacions amb la ciutat varen ser més fluïdes, moltes d'aquestes persones s'hi van quedar a viure ja definitivament.

Una gran part dels seus habitants però, van anar-hi a viure per prescripció mèdica. La vida a ciutat era insalubre, les persones vivien amuntegades en molt del vell i estrets carrers de Barcelona, moltes d'aquestes persones patien de problemes pulmonars, hi sovintejava malalties tals com la tuberculosi i el còlera, així que finalment, els polítics van decidir derruir les muralles i la ciutat va començar literalment a respirar.

El fet de fugir de les ciutats no és pas nou com es pot comprovar, sols que les distàncies ara mateix són diferents. Les segones residències o de residència definitiva existents fora de la ciutat de Barcelona s'han multiplicat per molts números, aprofitant les facilitats de transport que avui dia existeixen.

Al nou barri se'l va començar a anomenar Guinardó, quan Salvador Riera va decidir urbanitzar les terres de la seva propietat i Sant Martí de provençals va ser annexionada a Barcelona,  i com un dels edificis principals i més antics de la contrada era el MAS GUINARDÓ, al que en principi volia convertir en Hotel, estava en el vell mig de tota la urbanització, tothom va començar a dir que anava al Guinardó i així és com se li va quedar aquest nom per sempre.

Al anys 20 del segle XX, l'avinguda ja tenia un munt de torretes i torres residencials, al barri vivia ja molta gent i el Bisbat va decidir que s'havia d'edificar una parròquia que dirigís el ramat. Així que en les terres que va cedir Cecília Estapé, viuda de Salvador Riera, es va començar a construir l'edifici i mentre començava a tenir forma, es va bastir una capella provisional una mica més abaix de la que després seria la parròquia del barri.

Cap a 1924, ja estaven edificades  la casa rectoral i la cripta.

Link d'entrada a la història de la parròquia:

.

HISTÒRIA DE L'ESGLÉSIA DE LA MARE DE DÉU DE MONTSERRAT

Com el barri no havia tingut mai consistori, l'església de la Mare de Déu de Montserrat es va erigir com nucli dinamitzador de totes les activitats del veïnat.

Paral·lelament, a la construcció de la parròquia, mossèn Florí el seu rector, va realitzar els tràmits necessaris per aconseguir de l'Ajuntament que l'antic Passeig de la Font Castellana i el carrer Dos Rius s'unifiquessin i adquirís el nom de la pròpia parròquia, Av. De la Mare de Déu de Montserrat. nom que ha conservat fins el moment. La data de canvi de denominació del Passeig de la Font Castellana i Dos Rius a Av. de la Mare de Déu de Montserrat, fou el 17.1.1923, segons així consta en el Nomenclator de carrers de l'Ajuntament de Barcelona.

Cal afegir però, que en època de guerra, a l'avinguda li van canviar el nom pel d'un anarquista conegut  Francisco Ascaso però,  va durar el que va durar el conflicte i que quan va finalitzar, li van retornar el nom de Avinguda de la Mare de Déu de Montserrat per la qual tots la coneixem avui dia..

* Fonts consultades ELS BARRIS DE BARCELONA, edició de l'Ajuntament de Barcelona.Llibre de Josep M. Huertas TOTS ELS BARRIS DE BARCELONA.  Fotos de l'Arxiu Històric de Sant Pau i d'altres procedències particulars