XAVIER VALLS - Memòria dels veïns

Xavier Valls Subirà era un dels sis fills de Magí Valls i Martí i Carme Subirà i Tomàs, extensa família relacionada amb la banca.

Xavier Valls

 El seu avi era propietari a finals del segle XIX i principis del XX, de la masia fortificada coneguda com la Torre dels Pardals situada al Guinardó i un  tiet-avi seu ho era de Can Cascante, una torre d'estiueig molt coneguda en el barri del Congrés, cap de les dues existeixen actualment.

Resulta evident que la seva família no era qualsevol família en la Barcelona del moment.

En la seva activitat com empresaris, tant el seu avi com el seu germà eren membres de la càmera de comerç de Barcelona, i ambdós compartien inquietuds culturals i polítiques lligades amb la Renaixença i l'esclat del catalanisme polític.

L'avi quan va morir en 1907 (aleshores era Regidor de l'Ajuntament de Barcelona), en el seu testament va deixar constància del seu desacord per veure-s'hi obligat a redactar el seu testament en castellà i més quan es tractava d'un document tant personal com aquell, i a més va disposar que el seu taüt fos embolcallat amb la bandera catalana, la mateixa que va onejar en dies festius en el terrat de la seva Torre dels Pardals. 

La Torre dels Pardals en l'època que era de la família Valls

El seu pare, va néixer a Barcelona. Malgrat que tradició bancària de la família, a ell personalment  li interessaven més una altre classe de lletres que no pas les bancàries , volia muntar una llibreria en algun lloc de Barcelona i el seu pare s'hi va oposar tot dient que no volia pas un fill botiguer . Com sentia una gran admiració pel seu pare es va plegar als seus desitjos i finalment va treballar en banca però, també es va dedicar a escriure, així que va decidir instal·lar-se pel seu compte i va obrir la banca Ponsa i Valls que en 1920 va  fer suspensió de pagaments, així que, un cop liquidats els seus deutes, es va retirar a viure al barri d'Horta i gràcies a la seva llicenciatura en Filosofia i Lletres va entrar a donar classes en diferents centres pedagògics per viure.

Els pares de Xavier Valls que sempre van viure a Horta

C. Rectoria on va viure la família Valls

Jardí de Xavier Valls a Horta

Carrer Rectoria 1910, la rectoria . Foto cedida  Anna Seguí

La casa d'Horta era al carrer Rectoria, davant del lateral dret de l'Església de Sant Joan d'Horta. Xavier Valls va passar en aquesta casa la seva infància i joventut. És una casa, encara resisteix dempeus, de planta baixa i primer pis amb un gran jardí darrera, com moltes de la mateixa època.

Però qui era Xavier Valls: segons la Wiquipèdia :

Va néixer el 18 de setembre de 1923 a Horta, Barcelona. Va aprendre la tècnica pictòrica al costat dels suís Charles Collet, amic de la família. L'any 1949 es va traslladar a París on es va relacionar amb Tristan Tzara, Fernand Léger, Antoni Clavé o Alberto Giacometti, on va establir la seva residència definitiva, tot i que passava tots els estius i festes de Nadal a Horta.

mostra de l'obra de Xavier Valls

Manuel Valls fill de Xavier Valls

És pare del polític francés Manuel Valls, actual ministre de l'Interior,  tiet de Manuel Valls Gorina, compositor de l'immne del Barça i oncle del físic americà Oriol Valls.

 Membre d'Honor de l'Acadèmia de Belles de Sant Jordi, l'any 1993, fou guardonat amb la Medalla d'Or al Mèrit de les Belles Arts l'any 2000, amb el Premi Nacional d'Arts Plàstiques, concedit per la Generalitat de Catalunya.

L'any 2003 va publicar un llibre de memòries LA MEVA CAPSA DE PANDORA. El 2005 fou elegit membre de la Real Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi. Va morir a Horta el 17 de setembre de 2006 a conseqüència d'un càncer de colon.

Dit això, en centrarem en les seves vivències al barri d'Horta, recollides en el llibre autobiogràfic La meva caixa de Pandora, barri al que sempre va estar vinculat i al que mai no va renunciar i on, tal com s'ha indicat més amunt, hi va morir als 83 anys, l'any 2006-.

“..Els dies festius i durant les vacances no paràvem de fer excursions i acampades rere les carenes del Collserola ...una vegada pujant pel camí, vam sentir que tocaven sardanes i tot il·lusionats vam arribar davant d'un espectacle insòlit d'una colla d'homes i dones que ballaven completament nus al so del músics de la cobla, que una cama damunt de l'altre, tocaven igualment a pel.. d'un revoltada el pare ens va fer tirar muntanya avall fugint dels nudistes que es deien “Panxa al sol” i no sabíem del quin barri venien, mai més no he vist – ho recordo com si fos ara – tantes penjarolles saltironejant seriosament al compàs de la nostra dansa popular...”

“També anàvem molt al Club de Tennis d'Horta, que va ser el tercer de Barcelona i era molt familiar, un lloc privilegiat de reunió amb els amics durant anys....”

“mosèn Baldelló (de l'església Sant Joan d'Horta), refugiat a casa d'uns amics arran de la revolució (Guerra Civil) va veure com els milicians llançaven per les finestres del seu pis el piano i tots els llibres i els documents que posseïa”

Detall de l'Església de Sant Joan d'Horta cremada per dins

“El 19 de juliol de 1936, em va despertar el soroll de les bombes que un avió llençava sobre la caserna de Sant Andreu: així començava l'aixecament militar a Barcelona, un dis desprès que en els altres indrets de la Península. Era diumenge i a les set del matí el meu pare va anar a la rectoria, on el senyor rector va celebrar a porta tancada l'ultima missa per a ells sols. Seguidament i ajudats pel vicari ens va omplir la casa de paquets i d'objectes de valor de culte, entre ells el gran copó ple de formes consagrades per a la missa solemne, car era diumenge dels anomenats de “comunión general”. Desprès d'haver dinat amb nosaltres Mossen Pujol i el vicari, Joan Bonet, van còrrer a amagar-se a casa d'uns amics. De moment l'abundantíssima reserva del santíssim fou guardada en un armari-mirall de l'habitació dels meus pares i cada cop que passaven per davant fèien una genuflexió, que avui pot ser faria somriure a més d'un, però que era el més normals del món en aquells temps”.

 

•   El vespre de l’onze de gener de 1938 una bomba va provocar la massacre més gran de la Guerra Civil a Sant Andreu. Als més grans encara se’ls entelen els ulls quan recorden les escenes d’angoixa que visqueren a la cantonada de la Rambla de Sant Andreu (que durant la guerra va pendre el nom de Joan García) i elcarrer de les Monges. Fou el fet més luctuós de la guerra civil a Sant Andreu i un dels que més marcà la gent que la visqué. (Bloc l'Opinió Andreuenca).

 “La matinada de dilluns, uns incontrolats de la “FAI” van calar foc a l'església i al local parroquial, situat enfront de casa i vam ruixar les persianes per evitar que s'inflamessin. Més tard va començar l'escorcoll pel barri; saltant el jardí que separava les dues cases, ens van reunir amb els nostres veïnes les senyoretes Eroles, que eren mestres i tenien l'escola darrera l'habitatge. Jo que era el més petit de tots, tenia dotze anys era el portador del Santíssim i ajudat per les nostres amigues, vaig repartir a grapats la sagrada reserva entre els pocs assistents. La resta dels objectes de culte que calia amagar, van ser llençats, un rera l'altre al pou, que tenia uns trenta metres de profunditat però, ai las!, quan la rodona de l'aigua del pou va restar quieta com un mirall, emetia uns resplandors d'or i de plata dignes del tresor d'Alí Babà. Aleshores el meu germà Jordi molt esportista i bon nedador, hi va baixar i tot capbussant-s'hi , ho va posar tot dins d'un sac que va colgar sota el sauló...

Detall del aleshores Pg. de Valldaura

“al Paseig de Valldaura assassinaven de valent. Una tarda jugant amb el meu amic Ricard Matas i en Quique Noblom – la família del qual ocupava una part de la masia de Can Cortada, tota rodejada d'horts - tots tres estàvem asseguts en un marge del camí que enfilava cap a Can Glòria d'en Jaumar de Bofarull, quan es va aturar un cotxe amb tres o quatre milicians amb la bandera negra i roja i un mocadors al cap com de pirates de L'ílla del Tresor, i en van sortir un home i una dona cridant-los “P'arriba”, , només els vaig poder veure l'esquena, però mai no oblidaré aquelles persones, tirotejades per darrera quan encara no havien fet uns pocs passos. En marxar el cotxe, els seus ocupants ens van mirar i puny en l'aire van cridar “Salud”, ens vam acostar a la parella que geia bocaterrossa – encara puc veure el clatell amb els foradets de les bales, voltants d'estelles d'os – al terra del camí, amarats a poc a poc de sang, que els vessava segurament del cap i del pit...”

“amb els amics tampoc no ens perdíem cap de les pel·lícules que feien al cine dels Corretja a la plaça Eivissa, on ja de ben petit, em duia la minyona Maria de Cerdanyola...”

El cinema vell de la Plaça Eivissa

Pel que fa al bombardeigs del 1937-1938, quan passaven el Junkers damunt d'Horta rebíem més metralla d'algun obús els antiaeris del Carmel que no pas bombes dels atacants. En sentir les sirenes, la meva mare i jo pujàvem al terrat, perquè era de les que, si de cas queia una bomba, preferia anar cap avall que no pas quedar soterrada. A mi feliç inconsciència, els reflectors antiaeris em fascinaven com uns focs artificials, però un vespre ens vam trobar rodejats de fum a causa d'unes bombes que havien caigut molt a prop de casa; sembla, ho vam saber desprès, que a la fi de 1937 un falangista havia pogut passar a l'Espanya franquista i havia denunciat l'emplaçament d'un dipòsit de carburant per a l'aviació sense parar ni mica, l'infeliç, “patriotero”, en el fet que la família vivia a pocs metres de l'objectiu: Todo por la Patria.”.

Antiaeri de la muntanya Pelada en acció

• (La Bomba va caure a la masia de Can Travi Vell que és on estava el dipòsit)

...Les muntanyes que encerclaven Barcelona van quedar pelades perquè milers de persones arribaven de tot arreu van tallar les pinedes dels Tibidabo fins gairebé Montcada per fer foc....”

Recreació

“El gener de 1939, quan el rector de la parròquia va rehabiliar l'església de Sant Joan d'Horta, la Falange va acudir a empastifar la façana, com a tot arreu, amb el retrat de José Antonio primo de Rivera pintat a la trepa i el rètol “Caídos por Dios i por España”. El dia abans que l'obrissin al culte, el meu pare ens va fer el comentari que “això és una barrabassada”. La mateixa nit, amb el meu germa Jordi i l'amic Rafel Pinós, que vigilaven que no passés ningú pel carrer, jo, amb una pintura duco, que era una mena de laca, hi vaig dibuixar a sota una tifarada amb un fumeral que ho rodejava tot i perquè no en quedés dubte, ho rematava amb el mot “merda”. Diumenge al matí, en anar a la primera missa, la meva mare hi va trobar molts falangistes i el cap de policia, que voien emportar-se al sr. Rector per declarar a comissaria. En adonar-se que aquella pintada només podia ser obra meva, i espantadíssima pel que ens podia caure al damunt, la meva mare va pujar corre.cuita a la meva habitació, però jo ho vaig negar tot, i encara que ella no em va creure, cap dels tres conjurats no vam fer esment a l'afer al llarg del franquisme. Les autoritats no van tenir més remei que tapar amb quitrà tota la inscripció i avui encara em satisfà pensar que única església de tot Espanya que no va conservar la llegenda de la Falange, gràcies a la meva pintada, fou Horta.”

“Una tarda vaig sortir a fer un vol per camí vell de Sant Genís , Martí Codolar, per la Clota i el camí de Sant Cebrià i d'altres racons, com el camí vell que anava al Cementiri d'Horta i a l'església vella, enderrocada els anys trenta. Un passeig de comiat, car tot havia de quedar destrossat per les obres de la ronda de dalt i les noves edificacions dels Jocs Olímpics. Veia com anaven quedant buides algunes torres dels segles XVIII i XIX, que, a lúltim., van desapaèixer del tot. Vaig veure unes excavadores omplint de terra les torrenteres. Comprovava la mutació geogràfica d'aquells indrets que tantes vegades havia recorregut. Era un passeig d'adéu, crepuscular, massa cruel per a mi. Vaig tornar a casa desfet!. M'adonava que aquella passejada seria lúltima de l'estiu i que mai més no tornaria a veure el meu paisatge d'Horta. Una veu cridava dins meu “Mori el progrés!”...

• Fonts informatives : La meva Caixa de Pandora , llibre autobiogràfic de Xavier Valls