HISTÒRIA RESUMIDA DEL BARRI DELS INDIANS

El barri del Congrés és un espai limitat pel carrer Concepción Arenal, antiga travessera o camí de Dalt , la Riera d'Horta que segueix més o menys l'antic traçat del llit de la riera d'Horta , l'avinguda de Borbó o antic camí de Sant Iscle i el Pg. De Maragall , creat en 1911, seguint l'antiga carretera d'Horta a Barcelona i part del Torrent de la Guineu, avui ptge Artemis.

Espai delimitat en blanc  el que ocupava a principes del segle XX el que ara es coneix com  el barri de  Congrès-Indians

Aquests límits, lluny de ser casuals, són el reflex d'antigues vies de comunicació i accidents geogràfics que provenen d'una delimitació històrica lligada al territori, aquests límits eren una llenca de terra que a manera de falca s'introduïa en territori del municipi de sant Martí

Quan es va obrir la nova carretera de la Sagrera a Horta pel carrer Estévanez (ara Garcilaso) el 1867, aquesta llenca de territori va quedar dividit en dues unitats que encara avui dia es diferencien en la manera de construir i viure una ciutat. 

Tramvia de vapor La Sagrera 1883 -Horta. foto Magrans

Cotxeres de Borbó  anys 30. Foto Brangulí derl Fons Digital de la Generalitat

Les parts han tingut una trajectòria històrica, social, econòmica i cultural ben diferent, l'antic barri dels indians i les Viviendas del Congreso Eucarístico, avui conegut com el Congrés.

El plànol de Barcelona de 1890, aprovat el 13 de gener de 1991, mostra un territori despoblat, ocupat solament per unes quantes masies i camps de conreu. La importància aleshores de la vida pagesa era molt important i les seves masies eren les hereves de les antigues viles que s'instal.·laven a tocar de les principal vies de comunicació.

Situació de les masies de la contrada

Prova d'això és la masies de Can Ros o Ca l'Armera on es van trobar unes sitges quan van obrir el carrer del Cardenal Tedeschini.

Ca l'Armenra a principis del segle XX

Gairebé totes les masies de la zona eren explotacions agràries i ramaderes de proporcions mitjanes de caràcter autònom i autosuficient, els seus principals conreus: el cànem, el blat de moro, blat, ordi i civada.

El cas de Can Berdura ( Història de Can Berdura), resulta prou il·lustratiu. Mas situat a la frontera del municipi de Sant Andreu a tocar del torrent de la Guineu, estava documentat en 1771.

Can Berdura a principis del segle XX,. Foto del CEC.

Les diferents propietats del mas i els camps que conreava la família rebien diferents noms segons el que es cultivava o en funció dels elements paisatgístics o constructius. També tenien una horta important i la seva producció d'hortalisses i verdures es venia al mercat del Clot, om la filla de la família hi tenia una parada. Aquesta producció agrícola era complementada amb una certa especialització ramadera en el sector porcí.

Poc sabem en canvi de Can Xirigoi, situat on estaven les antigues cotxeres de Borbó ja derruïdes, i que ara acull un Cap d'atenció mèdica i un Centre Cívic de l'Ajuntament, però existeixen documentades diferents queixes de regulació de límits entre Pere Armengol el seu propietari i Josep Comas Argemir propietari de la Torre Llobeta.

Can Xiringoi o Ca l'Armengol cap els anys 30

Pel que fa a les relacions socials, Pere Armengol es va casar amb Teresa Sardà i Sitjar, filla del masover de Can Ros, aquests tipus de casaments entre els fills dels propietaris petits o entre els fills dels masovers de les diferents masies de la zona era bastant comú en l'època on interessava que els nou vinguts que s'integraven a la vida de la masia, fossin persones relacionades amb les feines del camp.

Els problemes que comportava la utilització de l'aigua eren un altre apartat en que les relacions es feien evidents. Així en 1868 es firmava un conveni entre Marià Berdura Gaig i Pere Vintró del Mas Vintró, situat a tocar de l'actual plaça de Carles Cardó Sanjuan del Guinardó, en vistes de l'aprofitament per part dels Berdura de l'aigua sobrera de la mina d'aquest mas. 

El Mas Vintró a principis del segle XX

El 26 de gener de 1882, en un document en que Marià Berdura autoritza a Josep Sabadell, de l'antic mas Sabadell, situat a tocar del C. Garcilaso, a passar una canonada per les seves terres per tal de portar l'aigua sobrera cap a Can Viudet, on apareix altre cop en Pere Vintró com testimoni.

Antic Can Sabadell

Can Sabadell vist des del c. Garcilaso

Aquestes petites explotacions agràries comparteixen el territori amb dues gran propietats la Torre Selles (situada al C. Espronceda, Urbanització Meridiana) i Can Ros, una convivència que donat el veïnatge i escassa població del territori, era molt important, i comprenia tant àmbits econòmics, laborals com socials.

Torre Sellés

A la banda de dalt de la Via del ferrocarril que passava pel que ara és la Meridiana i gràcies a la construcció en 1867 de la Carretera nova de la Sagrera fins a Horta que havia de facilitar el pas del tramvia de vapor, és a dir en el que seria el futur carrer Estévanez i finalment Garcilaso, a les darreries del segle XIX es va anar desenvolupant al seu voltant i de Can Berdura, un d'aquest núclis al que van batejar amb el nom de la masia, és a dir el barri de Can Berdura.

Els primers intents d'urbanització parteixen de 1895 amb la sol·licitud d'urbanització que abastava els actuals carrers Jordi de San Jordi (abans de l'Habana), Matanzas, Pinar del Rio, orquestrada pels propietaris de la zona Manuel i Pedro Romaní i Andreu Lluís i Pere Oliva que no va ser aprovada per no adequar-se al plan Cerdà. De fet l'apertura d'aquests carrers es va fer a les primeries del segle XX.

La seva denominació amb clares referencies americanes, testimoni del fet traumàtic de la pèrdua de les colònies en 1898, dona fe d'un fet històric prou important i present entre l'opinió pública del moment.

A l'inici de la primera dècada del segle XX, la població va anar arribant fins a la Guerra Civil. La majoria eren d'obrers nou vinguts de les fàbriques properes però, també hi havia administratius i professionals liberals.

Uns propietaris que la major part provenien d'altres indrets de la ciutat i que van aprofitar els terrenys que compraven com a hort per autoconsum per fer-se, primer cases d'estiueig que desprès van passar a ser residències fixes o per a construir-hi habitatges de lloguer.

Els nous habitants es concentraven entre els carrers Matanzas, Puerto Príncipe i Francesc Tàrrega.

Vista de les terres d'una part del futur barri des del C. Acàcies

Els casos de Can Frau, propietat de Diego Frau, agent de canvi de la borsa, can Trius, propietat de Josep Trius, gerent de CINAES i que va arribar s ser regidor de l'Ajuntament de Barcelona i Villa Carmen, propietat de la vídua de l'agent de borsa Francesc Subirats, en són un exemple.

Abans de la guerra es van construir torres d'una certa grandària com la de Can Biosca que va ser un dels introductors dels extintors a Barcelona, amb la seva fàbrica situada a Sant Martí denominada Mata-Fuegos Biosca S.L..

La torre de l'italià, situada al carre Jordi de Sant Jordi, cantonada amb Campo Florido que va ser ocupada pel bon vivant Reinaldo Balanzasca. El 1923 La gallinaire al carrer Francisco Tàrrega, construïda per Carmen Palomé, propietària de varies parades als mercats de la ciutat.

Villa Jazmines

Finalment, cal esmentar la supervivent Villa Jazmines al carrer Francisco Tàrrega, una casa amb decoració curvilínia a la teulada, projectada per l'arquitecte Ferran Tarragó i un jardí on destacaven un parell de palmeres i un pi marítim. Va ser edificada en 1920 per José Racionero Torres, que hi va viure durant uns anys, desprès a la torre es van realitzar serveis educatius durant uns 30 anys i actualment és un bar musical.

A tocar del Passeig Maragall, el prou conegut en la contrada per haver urbanitzat mig Guinardó, Sr. Salvador Riera, va urbanitzat també en 1909, uns terrenys situats entre la carretera nova de la sagrera a Horta (avui Garcilaso) i la carretera antiga de Barcelona a Horta (avui Passeig de Maragall), que configuren actualment els carrers d'Acàcies, Ramon Albó, Prats i Roqué i el passatge de Salvador Riera. L'operació es va realitzar gràcies a la cessió d'uns terrenys per fer-hi carrers que permetessin la bona connexió de la zona. La urbanització definitiva però, no es va realitzar fins 1916, en que Ramón Albó ex regidor municipal i diputat a les Corts, cedí uns terrenys que pertanyien a la seva propietat Torre Mascaró, que permeteren finalment la urbanització de la zona.

La urbanització de la barriada de Can Berdura va assolir un creixement espectacular des del seu inici fins a la Guerra Civil. Van aparèixer comerços dedicats a la venda de comestibles, vaqueries, forns, adrogueries, etc.

A finals del segle XIX l’Ajuntament de Barcelona va cedir uns terrenys de la parròquia de Sant Andreu per a que el Doctor Jaume Ferran i Clua (1852-1929) pogués realitzar les seves investigacions sobre bacteriologia (principalment vacunes contra la tuberculosi, el còlera i la ràbia), en un laboratori que es va edificar en els terrenys esmenats, situats entre els carrers Manigua, Garcilaso i Acàcies. Si en voleu saber més cliqueu el link de sota.

Història del Laboratori del Dr. Ferran

 

Casa del Dr. Ferran

Laboratoris del Dr. Ferran a principis del segle XX

En 1918 es va crear l'Associació de Propietaris i Veïns de la Barriada de Can Berdura, una entitat que tenia la seva seu social en el local de la Societat Recreativa Instructiva El Porvenir del Guinardó, situada en el núm. 8 del carrer Capella (no confondre amb l'actual C. Capella del Camp de l'Arpa) que, com tantes altres va desaparèixer el 1939.

La forma de la urbanització del barri va ser diversa, des de casetes de planta baixa i pis, passant per passatges d'habitatges, con la de los Funcionarios Públicos del Estado, de la Diputación, i del Municipio, 53 cases construïdes entre el Passatge Artemis i el carrer de las Navas de Tolosa.

Foto Joan Marc Pérez de Tudela

Foto de Rosa Pié

Vista d'una part del C. Francesc Tàrrega des del Guinardó

El creixement urbà del barri va haver d'esperar fins la dècada dels seixanta en què molts solars buits van ser ocupats per empreses tant important com Acústica Electrònica Roselson, S.A., l'empresa ICO de material de nadons, la de confecció Hernàndez Berni i pel blocs de pisos fruït del boom immobiliari d'aquells anys que van anar modificant de mica en mica la fesomia del barri i no sempre per millor .

• Fonts d'informació:  Llibre ELS BARRIS DE BARCELONA volum IV,  editat per l'Ajuntament de Barcelona, Fotos de diverses procedències. El podeu trobar a la nova Biblioteca Caterina Albert del Camp de l'Arpa.