Canòdrom Club Catalunya - el canòdrom del Guinardó

 l931 - 1934 - 1936

El popularment conegut Canòdrom de Guinardó, oficialment denominat Canòdrom Club de Catalunya, estava situat més o menys on ara s'ubica el nou camp de futbol del Martinenc, darrera de l'Hospital de Sant Pau, entre el carrers  del Mas Casanoves, Torrent de Melis, Avinguda Mare de Déu de Montserrat i Telègraf, en un espai anomenat parc del Guinardó.

Mapa de l'epoca on pot apreciar-se la silueta del Canòdrom

Cap a 1930 la societat Parques i Canódromos la va llogar als Planàs per construir-hi un canòdrom (al seu temps eren molt populars) i una piscina situada a la part alta, a tocar de  l'avinguda Mare de Déu de Montserrat,  on antigament hi havia hagut una gran bassa rodona d'aigua. Aquesta  piscina encara es conserva  amb alguns canvis de com era aleshores. Ambdues instal·lacions es van inaugurar simultàniament.

 En l'època va constituir un fet rellevant, és localitzava en un barri tranquil i de qualitat i com estava a la falda de la muntanya pelada, es podia visionar  el pla de Barcelona i el mar. La gent que hi residia estava ben posicionada a Barcelona, era un lloc excel·lent per desenvolupar vida social de prestigi a la ciutat, amb bona dotació d'autobusos i de taxis col·lectius que sortien des de la Plaça Catalunya i el tramvia que anava fins a Horta a prop.

Avui dia no ens podem ni imaginar com era el Guinardó dels anys 30 només una idea aproximada per les fotos d'aleshores i el que ens han pogut transmetre la memòria col·lectiva del veïnat, un barri que era afortunat modern i barceloní i on abans hi havia casetes amb un màxim d'un pis, va ser substituït per edificis de  pisos més alts del que fora raonable, sense arbrat pels carrers, amb pals de llum per tot arreu, amb gent nouvinguda de la resta de l'Estat estranya a la memòria de la ciutat.

  El Canòdrom Club Catalunya, es va inaugurar la vigilia de Sant Pere de l'any 1934 i va donar servei fins que va començar la Guerra Civil en 1936.

 Amb una pista de 400 iardes, gran, il·luminat, amb una instal·lació  d'altaveus potent a la fi d'anunciar les curses i els  noms dels gossos guanyadors , el què es pagava per cada travessa i altres novetats. Era molt popular ja que en Guinardó vivien diversos propietaris de gossos, sense anar més lluny, al carrer La Bisbal. n'hi havia un que tenia dotze gossos i els disposava a la terrassa amb departaments separats.

 Es feien curses internacionals i les apostes s'efectuaven des de unes guixetes situades tant a la part superior com a la inferior, cada dia, tarde i nit, segons explica Enric Marimon en el seu llibret  "Parlem del Guinardó", únic que jo conegui, que tracte de la història del Guinardó.

Foto de 1934 de l'Arxiu Nacional de Catalunya,  Fons Brangulí,. En mig de la foto Can Planàs avui Centre Cívic, al voltant un paisatge totalment diferent al que es pot divisar ara mateix

Foto Brangulí de 1934-1936 - ANC

Foto Brangulí de 1934-36- ANC

Aquest canòdrom va ser el primer de la ciutat que disposava d'una llebre-reclam accionada amb dispositiu elèctric i d'un modern enllumenat artificial, del que també en disposava la piscina.

La piscina es va inaugurar abans que el Canòdrom, exactament en l'any 1931, tenia llum interior que canviava de color i una part del terra de vidre.

Els diumenges el públic s'hi banyava tot havent pagat abans 10 pessetes, preu força alta per l'època.

La piscina  de can Planàs als anys 40. Foto Cabrero

En la masia de Can Planàs, hi havia sales de joc per gent amb diners, a les que només es podia accedir si disposaves d'una invitació

Propaganda de la seva inauguració en 1934

Passi per entrar al canòdrom

La graderia era força gran, amb un aforament per a 20.000 persones, situada al pla més baix del complex esportiu del Guinardó.

Antiga graderia del Canòdrom en 1944. Foto Fons Escardívol

Les instal·lacions comptaven amb quatre entrades, una que anava directament a la piscina des de l'Av. Mare de Déu de Montserrat i tres més que donaven al canòdrom,  una al carrer Sant Quinti una altra en el carrer Mas Casanovas, que encara existeix  i finalment un altre al carrer Bisbal, nº 19 .

Cal destacar-ne, també, algunes de les atraccions que s'hi podíen trobar com ara unes barques amb motor, casetes de tir, etc., a més hi havia uns lavabos molt nets.

 Les instal·lacions gaudien d'una bona comunicació, per l'època,  amb el centre de la ciutat. S'hi havia d'accedir o bé amb el tramvia elèctric  d'Horta, els autobusos que sortien des de la  Plaça Lesseps i que arribaven fins el Passeig de Maragall o bé els autobusos Roca que sortien del carrer Pelai i pujaven fins el Guinardó. També hi havia taxis col·lectius als que s'accedia des de la Plaça de Catalunya.

Els autobusos Roca feien aquest trajecte fins el Guinardó:

"La línia sortia de la cruïlla entre Corsega i Passeig de Gràcia, al costat del Cinc d'Oros, i continuava en direcció Besos pel carrer Còrsega fins al Passeig de Sant Joan, allà girava en direcció muntanya fins trobar el carrer Pare Claret per on continuava per acabar envoltant el recinte de l'Hospital de Sant Pau pels carrers Castillejos, Mas Casanovas (aleshores Manso Casanovas) i Rambla Volart on la línia tenia el seu final."

 

Entrada  pel carrer Mas Casanovas. (foto anys 70  C. Martín)

Els autobusos dia de la inauguració 1922 - Foto Brangulí de l'Arxiu Nacional de Catalunya 

El canòdrom va funcionar a ple rendiment fins al començament de la Guerra Civil l'any 1936.

Propaganda del canòdrom 1935

Els dies anteriors a l'alçament militar de l'exèrcit franquista, al Guinardó es respirava un clima d'incertesa que va acabar el 17 de juliol quan les primeres notícies de la insurrecció ban arribar al barri. La gent estava preocupada per la situació política que era insostenible.

 Aquella nit era un  era la d'un divendres d'estiu on part de la població estava al carrer o a lloc de trobada al barri com al Canòdrom. La direcció del Canòdrom va prendre la decisió de tancar la instal.lació i va recomanar als seus clients que tornessin a casa,

La finca durant la Guerra va ser ocupada pels Milicians de les patrulles de control i també s'hi va ubicar un cos de bombers, més endavant s'utilitzà com escola al curs 1937-1938 (durant els bombardejos els infants s'amagaven al celler de la masia ). En Acabar el conflicte bèl·lic, la masia ubicada en la finca anomenada  Can Mèlic o Can Planàs,  va ser ocupada per la Falange i el 8 de febrer de 1943 es va firmar un contracte d'arrendament amb la Delegación Nacional del Frente de Juventudes, durant bastants anys es va convertir en un alberg juvenil de la OJE.

Així doncs, desprès de la Guerra el Canòdrom del Guinardó, ja no va acollir mai més curses de llebrers i es va convertir en el Campo de Deportes del Frente de Juventudes i, amb el pas dels anys, en el Camp d'Esports del Guinardó seu de l'equip de futbol del FC Martinenc (curiosament anomenat oficialment UD San Martín durant el franquisme), i fins i tot va ser visitat pel dictador quan es va celebrar unes d'aquestes concentracions de la Falange.

l'Antic Canòdrom convertit ja en Camp del Martinenc, foto anys 40-50

L'antic canòdrom en 1944, convertit ja en camp de futbol, sense perdre la seva antiga forma original, on encara es pot apreciar l'espai per on corrien el llebrers. Fotos Fons Escardívol

Quan en 1966 la propietat passà de nou en mans dels germans Planàs Fernández, antics propietaris de la finca, el primer que van fer és alliberar-se de les càrregues que suportava per poder-ne fer us lliurement.

En 1976 van recuperar la finca i en 1978 la Comissió Executiva de l'Ajuntament va fiar el preu d'expropiació de Can Planàs i desprès de diverses obres (el camp del Martinenc es va redimensionar). 

 El 19 de juny de 1982 s'inaugura el Centre Cívic del Guinardó, el primer que es va obrir a Barcelona.

•  Informació extreta especialment del llibre Masies de Barcelona, editat per l'Ajuntament (la part que afecta al Guinardó escrita pel periodista Joan Corbera), del Bloc Barcelofilies, que fa referència a tot el que Barcelona ha perdut en quan a edificacions, edificis, masies, etc., veïns del Guinardó que han aportat algunes de les fotografies que apareixen i llibret autoedit d'Enric marimón "Parlem del Guinardó".