EL CAMÍ D'HORTA

L'antic Camí d'Horta unia la capital del Principat amb l'antic poble d'Horta, el seu origen és molt antic i podem situar-lo en l'edat mitja, quan els grans senyors propietaris de la major part de les terres de la contrada hi van bastir les seves residències d'estiu tot fugint d'una ciutat Comtal massificada dins de les seves muralles, on les malalties sovintejaven per culpa de la insalubritat de la ciutat.

L'estat dels camins fins fa cent anys era en general pèssim; el d'Horta més que detestable, pel fet de coincidir amb el llit de la riera d'Horta i altres torrents. En temps de pluges el seu pis esdevenia intransitable . 

L'inefable Baró de Maldà, que per la seva tasca de cronista de l'època hem anomenat d'altres cops en aquest Bloc, tenia descripcions d'allò més pròpies  de la contrada:

fa esment  en el seu diari del dia 4.10.1797 "no ens hem escapat d'alguns tostorrots. en un bassal d'aigua  que a més lo cotxe se'ns va anar al canyet, a trabucar,  mes no a vingut el cas (a Déu gràcies) tirant les quatre mules seguidet lo cotxe ab nosaltres dintre", 

Camí d'Horta al segle XVIII

30-10-1797 "Carretera prou fangosa ab alguns bassals d'aigua i lliscosa en erts passos difícils per lo enderrocats ab fangueras i roderas en estos i en altras..". 

 En fi, com es pot constatar, era prou complicat  viatjar fins al poble d'Horta o qualsevol del pobles dels voltants donat el mal estat del camí.

 

Deixant en darrera l'època medieval, i en relació a l'estat dels camins en temps més recents farem menció a l'article d'en Joan F. Castany i Fort,  que sobre els antics camins de Barcelona, va escriure ja fa uns anys en el sentit següent:

" Els camins alt-medievals van quedar incorporats, a partir dels segles XIII i XIV, a la xarxa viaria de la Barcelona baix-medieval i moderna, i fins i tot gosaríem dir contemporània. El Pla Cerdà no els va afectar, però sí les reformes interiors fetes aquests darrers anys, especialment a zones molt concretes del raval i del barri de Santa Caterina i la Catedral "

"Un camí conservat en gran part fins als nostres dies ha estat el que des del Portal Nou anava al poble d'Horta, el carrer de Fresser i el passeig de Maragall del qual conserven en part el seu traçat".

Aquesta és l'única foto que hem trobat de l'antic camí d'Horta

L'únic tram que es conserva de traçat original és el que ocupa l'actual carrer Garrotxa.

Hi ha persones que pensen que el traçat de  l'antic camí d'Horta es correspon al que ara ocupa  el del Pg. Maragall,  però no anava pas així. De fet, deixant de banda el tram que anava des de el C. Fresser (abans  conegut com camí de San Andreu), cap a la ciutat comtal, que detallarem més endavant el camí d'Horta pel que respecte al Guinardó, comença al carrer Fresser i entrava al l'antic carrer Garrotja, seguint-lo fins arribar al carrer Muntanya i empalmava amb l'antic camí de sant Iscle (ara av. Borbó), fins arribar a la riera d'Horta i tot seguint el seu curs, finalitzava davant l'antiga plaá de la vila d'Horta (avui Santes Creus).

Durant el recorregut es passava davant de les masies del Mas Ferrer, C. l'Eloi, entre mig de la Torre Garcini i can Girapells, can Vintró, can Bartra, Torre Llobeta, Can Xiringoi i  prop de Can Sitjar, Can Sabastida, can Querol, aquesta última ja  al costat de la Plaça de la Vila d'Horta..

Diferències entre el traçat del l'antic Camí d'Horta (en vermell)i l'actual Pg. de Maragall (en blau)

Mapa del primer tram del Camí d'Horta  el que anava del propi poble fins el que ara és els Quinze.

Mapa del segons tram del Camí d'Horta fins el C. Fresser, antic Camí de Sant Andreu

 Quan en 1883 finalment es va fer arribar el primer tramvia fins a Horta, que era de vapor i que veïns van batejar amb el malnom de "la capsa de mistos", aquest fet es va considerar una gran notícia, malgrat que per arribar amb tramvia fins a ciutat, s'havia de fer transbord i pujar al trams de Sant Andreu fins a Barcelona. i

Aquest tramvia partia de La Sagrera  tot pujant pel carrer d'Estévanez  o carretera de la Sagrera  (avui Garcilaso), tot s'ha de dir, bastant costerut i on el tramvia va patir més d'un accident,  fins arribar al passeig nou obert de la nova carretera d'Horta. Aquest últim és va fer el primer traçat del que desprès seria el futur Passeig Maragall, que la gent de la contrada anomenava Nova Carretera d'Horta.  Si voleu més informació al respecte cliqueu el link de més abaix.

 HISTÒRIA DEL TRAMVIA DE VAPOR

Trajecte del tramvia de vapor

Posteriorment, quan es va fer arribar el tramvia elèctric de la ciutat de Barcelona fins a Horta en 1901, van acabar de dissenyar el Passeig de Maragall que va unir  l'antiga vila d'Horta amb el centre de Barcelona. Si voleu més informació sobre aquest fet  cliqueu sobre el link de sota.

HISTÒRIA DEL TRAMVIA ELÈCTRIC
 

Quan un barceloní de les Rambles es traslladava a l'hivern a Horta tot esperant el tramvia inaugurat a principis del segle XX,  podia percebre l'aire del Montseny que arribava  a través del canó del Besós. La depressió existent entre la serralada del Collserola i la petita serra de Casa baró que arrenca des de Els Penitents formava una vall d'una llum i un encant ple de seducció.

Tram final, el que anava del Camp de l'Arpa fins el Portal Nou 
de les muralles de la ciutat de Barcelona.

Ell Camí d'Horta era el segle XIX, el més important dels camins que comunicava Barcelona amb Horta. Tenia la seva sortida directa pel Portal Nou, al qual menava un carrer del mateix nom.

Gravat del Baluard del Portal Nou

El portal formava part d'un baluard que anava fins el que en el dia d'avui és l'Arc de Triomf. Dins del baluard calia buscar el portal a la dreta, travessar el fossar del pont llevadís i desprès la plataforma del cap del pont, protegida per una tàpia amb la seva corresponent porta que donava als glacis. 

D'allí arrencaven les dues carreteres reials: La de França a Mataró i la de Ribes per Sant Andreu del Palomar i Vic. I cap a l'esquerra un camí més modest que les dues rutes abans esmentades: el camí d'Horta, enmig de camps (...molt deliciós tot aquell terreno per ser hortes”, ens diu el Baró de Maldà). A uns 500 metres es sortejava el primer obstacle, el Rec Comtal, mitjanant el pont de Bigues.

Amb el pont de Bigues, el camí entrava en el terme de Sant Martí de Provençals, destacava a la dreta, uns 200 metres més avall ( avui dia Ausias Marc-Marina), el Fort Pius. Continuava el camí amunt i passats uns 200 metres hi havia l'encreuament amb el camí dels Enamorats, provinent del Clot. 

Tram des del Baluard del Portal Nou fins el Camí del Enamorats. Plànol de BCN de 1890

En aquest indret (Avui dia Consell de Cent, Carles I i Diagonal) sembla que cal situar-hi la primera creu de les dues que, amb tota certesa, existien en el camí d'Horta. Aquesta primera creu “debió ser en la vecindad del grupo escolar Ramon Llull (Serdenya – Av. Diagonal 257), en el entronque de la Diagonal con la calle del Emperador Carlos I. En las instalaciones de este paraje, donde todavia se observa un levantamiento de terreno, debió estar el Coll de la Celada que dió nombre a la Cruz que tratamos” (Duran i Sempere 1947).

Prosseguia encara despoblat, el camí d'Horta, directe fins el Camp de l'Arpa i des d'aquest punt  fins a Horta, amb el nom, anys més tard de la Carretera d'Horta. Era d'una bellesa singular, car que tot ell corria enmig de camps i masies. 

Dibuix d'algunes masies havent passat el Pont de Bigues

Des del Camp de l'Arpa, en l'avui conegut com carrer Fresser (antiga camí de sant Andreu, posteriorment carrer del Carme en algun dels seus trams), el camí passava a la vora de la Casa Milans – posteriorment Xifré – i tot enfilant el carrer Garrotxa  (avui passeig Maragall), vorejava les masies de Cal Ferrer, Ca l'Eloi, Can Girapells,  Can Vintró, Can Bartra Torre Llobeta i Can Xiringoi, on tombava pel camí de Sant Iscle fins arribar a la Riera d'Horta, i tot seguint el seu curs fins arribar a la vora de la plaça de la vila d'Horta..

Camí d'Horta, tram que va des del Camí del Enamorats al Clot fins al C. Fresser al Camp de l'Arpa (plànol de BCN de 1890)

Es tractava d'un camí pèssim, més que detestable, ja que molta part coincidia amb el llit de la Riera d'Horta. Tenim delicioses descripcions de primera ma, escenes vives extretes del seu diari

“havent trepitjat les mules prou sopes o fang amb bassals d'aigua per tot el camí, tot ell d'allò més putiner...” (28.10.1799; “La romeria ha sigut alegre i sense susto, puix que amb tot d'algunes fangueres i roderes en la carretera i demés camí d'Horta, lo Francesc (el lacai) nos ha dut, segons sa destresa en guiar les mules prou bé, fora d'algun tostorrot de no res (15.10.1801).

Si hem de creure al nostre cronista de capçalera el Baró de Maldà,  el trànsit pel camí d'Horta era molt intens en el seu temps. Ens ho remarca dues vegades el dia 20 d'octubre de 1797: “Veient animals i a estos amb una carreta de traginer, dones i demés anant i vinent per allí... havent trobat prou embarassos de carretes amunt i avall , d'estos amb roba bruta de Barcelona per rentar-se a Horta, animals amb fogots cap a Barcelona, traginers, dones i algun xerrics que ens feren anar un poc de tort en certs passos difícils”.

Segons aquesta informació, el nostre camí era freqüentat principalment per traginers i bugaderes que anaven a recollir o lliurar les feines. No hi mancava el trànsit d'algun cotxe o tartana amb passatgers però, en aquest cas, es tractava de vehicles particulars de la noblesa o mercaders acabalats que anaven i venien de les seves finques o possessions.

Els vehicles de servei públic eren aleshores inexistents. Els traginers, que mitjançant mules, ases i cavalls feien arreu el seu tradicional i incessant tràfec. Qui volia traslladar-se de Barcelona a Horta o viceversa, sinó disposava de cavalleria pròpia o prestava, havia de fer el camí a peu. (Extret del Llibre Els barris de Barcelona, publicat per l'Ajuntament de la Ciutat.

ELS CAMILS

Ho admetem, nosaltres no teníem ni idea que existia una ordre de “hermanos” denominada “Els Camils”, la missió de la qual era ajudar als més desvalguts i pobres de la societat quan emmalaltien.

Som agnòstics per naturalesa i la nostra cultura en relació amb l'estructura jeràrquica religiosa catòlica és totalment bàsica. Sabem que hi ha capellans, bisbes, monges i un papa però poc més.

El preàmbul dona una idea del motiu pel qual un cert dia viatjant en metro, a l'andana d'enfront de l'estació d'Aragó hi havia un capella llarg com un sant pau (no tinc idea del perquè de la frase feta però, el cert és que existeix), tot vestit de negre que quan es va donar la volta, quina no va ser la nostra sorpresa quan ens vàrem adonar que lluïa en el pectoral una creu de color vermell que hi destacava sobre la negror de la superfície de la roba, i no temíem idea de quina ordre o congregació pertanyia.

¡Quin esglai !,no sé, però crec que si fóssim malalts i se'ns acostés algú amb aquesta vestimenta començaríem a córrer de la por que ens donaria, tot pensant que ens visitava un emissari de la mort, quin yuyu.

Comentat-ho amb un amic del Guinardó que hi entén de temes religiosos, ens va aclarir que aquell era un “germà Camil”, una ordre amb la seu central al Guinardó creada per un home vingut de Galícia, popularment conegut com el germà Antonio, en fi, d'aquesta manera tan prosaica vam tenir-ne coneixement de la seva existència.

Així doncs, el fundador de los HERMANOS MISIONEROS DE ENFERMOS POBRES, nom oficial de la congregació religiosa, va ser Antonio Jácome Pumar, coneguda entre els veïns com ELS CAMILS. “La vocación del hermanos Antonio no nació de la mañana a la noche, ni sugió por un fuerte impulso de la gràcia de Dios”, explicava en 1989 el Dr. Jubany (qui havia estat Bisbe de Barcelona) en un llibre que es va publicar sobre la seva obra, “la idea de los hermanos misioneros de los enfermos pobres, fué abriéndose paso poco a poco, a través de innumerables vicisitudes.....siguió el sendero recto que le condujo – a el i a sus compañeros – a una consagración a Dios en el servicio abnegado de los enfermos y los pobres...”.

El germà Antonio va emigrar a Barcelona en 1929 i de primer va treballar com empleat en el col:legi Sant Ignasi del Pares Jesuïtes de Sarrià. El 24 Setembre de 1933 ingressà en l'Ordre dels PP Camils en qualitat de germà coadjutor i va fer el seu noviciat en l'antic Convent de Sant Tomàs a la Plana de Vic. Eren temps problemàtics per al clero ja que el 18 de juliol del 1936, es va declarar la Guerra Civil.

L'Església que s'havia decantat pel bàndol Nacional i no ho va passar massa bé en el nostre país on hi havia molta gent treballadora havia estat injustament tractada per la burgesia i una església clarament inclinada a fer la gara-gara als poderosos.

Com sempre passa, paguem justos per pecadors, not tots els capellans, monges i demès eren dolents ni tots el republicans bons i tota guerra té les seves “víctimes col·lateral”, com ara se'ls anomena.

Molts monjos, capellans i monges, es van haver d'amagar o deixar els seus hàbits temporalment per no ser reconeguts i per por a les represàlies..

Després de varies setmanes amagat als boscos el germà Antonio va poder passar a França i d'allà entrà a l'Espanya Nacional on va ingressar a l'exèrcit.

Quan el conflicte va acabar de la manera que tots ja sabem, el germà Antonio va tornar a la Plana de Vic i en 1942 a Barcelona.

Sembla ser que “Déu” va despertar en el germà Antonio el desig de consagrar-se a la tasca de fer-ne cura dels “malalts pobres”. En aquella època la tuberculosi feia estralls en la país i els malalts que superaven la malaltia necessitaven una temporada de convalescència i sobrealimentació que no podien gaudir en les seves pròpies cases on les famílies necessitaven de tot i el menjar era escàs.

El clero no sé com s'ho fa però sempre troben qui els ajudi i van poder llogar una torre a l'avinguda de Vallvidrera, 27, com no disposaven de guanys econòmics, ho van fer en nom de la família Vic amiga de la congregació. S'hi van instal·lar sense llum ni aigua ni mobles suficients i a base d'aconseguir almoines, van poder ajudar als primers quatre malalts.

Cada cop que es quedaven sense diners sortien a demanar per la ciutat tocant a totes les portes i així van anar fent via.

Al poc temps, els propietaris de la torre de Vallvidrera la van posar a la venda, així que sinó trobaven un altre sostre on aixoplugar-se, ells i els malalts anirien a parar al carrer.

El pare Antonio va recordar el nom d'una senyora caritativa que un cop els va visitar per donar-los ajuda, però que no havia deixar cap adreça no sabia com trobar-la, tot i així la va arribar a localitzar i li exposà el seu problema, aquella bona senyora li va respondre “Busquin una casa que els pugui convenir i m'ho fan saber”.

Alhora, una altra senyora en saber el problema en que es trobaven li va comentar que ella tenia una casa al Guinardó, que si fos per ella els la donaria però, hi havia l'inconvenient que el seu home no ho consentiria.

Us estalviaré l'estira i afluixa entre aquesta família i el germà Antonio i la bona senyora que els va donar ajuda econòmica per comprar la casa del Guinardó, la qüestió és que finalment la van poder adquirir.

Porta principal de la Torre del Suro

La torre del Suro

Per fi, es va fer l'escriptura per mediació de l'advocat de l'Estat nebot de la senyora que els va donar bona part de l'import per comprar la torre i la propietat legal va passar a nom de los “Hermanos Misioneros de los Enfermos Pobres, popularment coneguda com Els Camils.

Malgrat el germà Antonio no ho menciona en les seves memòries, la caritativa senyora era ni més ni menys que Angela Roca i Soler, membre de la família Roca – propietària de la Companyia Roca Radiadors – segons ens han informat.

La Torre del Suro era una casa modernista construïda en 1910, desconeixem qui va ser l'arquitecte que la va dissenyar encara que per la seva imatge apostem per Lluís Sagnier, la torre estava i està a prop del Parc del Guinardó i va ser adquirida en 1947. Aquesta finca per la seva alçada sobre el nivell del mar i la seva proximitat a la muntanya, gaudia d'un clima molt favorable pels malalts afectats per la tuberculosi el que va fer pensar als germans en la possibilitat de convertir-la en un sanatori.

A la torre del Suro es va traslladar a viure el Bisbe Jubany quan es va jubilar per passar els últims anys de la seva vida.

El Bisbe Jubany i el germà Antonio a la Torre de Suro

L'aprovació diocesana de l'institut, pel Bisbe Modrego, arribà el gener de 1949, ell mateix en fou el superior fins a la seva mort. 

 

Ell Sanatori es va inaugurar el 29 de juny de 1949 amb una capacitat inicial de 15 llits.

En 1950 van començar en els terrenys de la finca les obres del nou hospital sobre un projecte de l'Arquitecte Bertomeu Llongueras. Se'ns perdonarà la insolència si afegim que, al nostre entendre, no és especialment maco i que destaca desproporcionadament sobre la resta del paisatge. Es va inaugurar l'any el 21 de novembre de 1954, era la Casa de Repòs Sant Camil, amb l’espai necessari per acollir prop d’un centenar de malalts i que disposava també d’un dispensari i una amplia capella. El que no sabem és com es va finançar tota aquesta obra.

El nou Hospital dels germans Camils

I com el clero no deixa mai de demanar, durant el sermó que Mossèn Pedro Luna, va fer durant la festa d'inauguració de la institució al Guinardó en 1949, entre d'altres coses que va dir, va deixar anar que els germans desitjaven una casa en condicions per dur de colònies a nens de 8 a 14 anys, familiars dels malalts que tenien sota la seva cura.

I com la providència proveeix, vet aquí que desprès de la missa se'ls va acostar un matrimoni que els va dir que busquessin la finca per aquesta finalitat que ells la pagarien. Així que van posar les mans a l'obra i van trobar una solida casa al poble d'Alpens i els seus propietaris i el matrimoni “bienhechor”, es van posar d'acord. De nou es tractava de la senyora Àngela Roca i Soler que, com no podia ser d'una altra manera, assistia a l'acte d'inauguració de l'Hospital.

Així fou com el 1952, la mateixa benefactora (que morirà el 1960 i considerada mare dels Germans) adquireix per a la congregació una torre a Alpens, destinada a portar-hi fills de malalts o exmalalts perquè hi facin vacances durant l'estiu.

Ah!!! què seria de la gent rica sinó pogués apaivagar la seva mala consciència social fent donacions a les institucions religioses per assegurar-se un tros de cel.

En fi, el que no aconsegueixen ells no ho fa ningú. Al llarg dels dos anys llargs que fa que escrivim aquest bloc ens hem pogut adonar que a totes les barriades, pobles i ciutats d'aquest país, hi ha un munt de torres, masies i finques que miraculosament han passat i passen a nom de l'església o d'institucions religioses varies i com hem sabut recentment pels mitjans de comunicació, la majoria d'aquestes construccions està lliure de pagar els impostos que paguem el comú dels ciutadans, pot ser també és fruït de la providència això últim.

De nou la divina providència va fer acte de presència quan l'any 1971 en la figura del Sr. Mariano Muñoz del poble de Tordera, que a la seva mort sense descendència, els va deixar la finca i casa que tenia al poble de Sant Ponç, amb tot el que contenia, total 380 hectàrees de res, Casa Ferrer és el seu nom.

La congregació dels Camils que de les pedres han fet sempre pans, va comprar uns terrenys aconseguits amb els diners de la venda d'ampolles buides de cava i de “chatarra”, aconseguides en sendes campanyes que es van engegar en el barri del Guinardó l'any 1966, o al menys, això és el que ens explica en el llibre que sobre la vida del germà Antonio va publicar l'editorial Sotelo Blanco, sobre els que s'havien de construir, gràcies a donacions de diverses, una casa per vint-i-quatre habitatges i diversos locals de negoci. A rel d'aquestes campanyes el germà Antonio era conegut com “el pare chatarra”

Al mateix temps es va constituir una cooperativa de la que eren socis única i exclusivament exmalalts de la Casa Repòs que són els que tenien dret a l'adjudicació d'un dels pisos.

Entre els locals de negoci va quedar el més gran amb 250 m2. Que es va destinar a taller per als nois discapacitats.

El germà Antonio va morir el 26 de febrer de 1989 en un hospital de Barcelona. Quan va morir les seves despulles van ser traslladades a la casa del Guinardó i desprès va ser enterrat al cementi de Montjuïc a l'espera de ser traslladats a la casa Mare del Guinardó. Hores d'ara no sabem si aquest traslladat ja és una realitat.

En el moment de la seva mort la comunicat era propietària de la casa mare del Guinardó, el taller-escola Sant Camil, també al Guinardó, la residència Costa Rica a la Rabassada en el Tibidabo, la casa de colònies al poble d'Alpens; la Finca Can Ferrer de Sant Ponç, en Tordera i la casa Virgen de la Salut a Vigo, tot plegat demanant, aquí i allà, hi ha un munt d'ànimes caritatives encara que no ho sembli.

Els Camils una imatge actual

Porta principal dels Camils - foto Joan Marc Pérez de Tudela

POSTDATA: Informació publicada en el diari EL PUNT AVUI del 20.5.2016

M.ROURERA/M.PIULACHS - BARCELONA

El titu­lar del jut­jat d'ins­trucció número 22 de Bar­ce­lona, Emili Vilà Mayo, en una decisió poc habi­tual, es des­plaçarà dilluns al Palau Epis­co­pal de Bar­ce­lona per inter­ro­gar l'arque­bisbe Joan Josep Ome­lla, en qua­li­tat de tes­ti­moni, per la denúncia que l'Arque­bis­bat ha posat als res­pon­sa­bles de la Pia Unió dels Ger­mans Mis­si­o­ners dels Malalts Pobres de Bar­ce­lona, popu­lar­ment cone­guts com “els Camils” o ger­mans Camils. El Bis­bat els acusa de pre­sump­tes trans­ferències irre­gu­lars i d'apro­piar-se diners “dels pobres”, motiu pel qual va inter­ve­nir aquesta asso­ci­ació laica.

Fonts informatives: El Llibre "HERMANO ANTONIO", de l'Editorial Sotelo Blanco.

PLAÇA BACARDÍ i carrers adjacents

Tots els que hem viscut o vivim a Horta coneixem la Plaça Bacardí però quants de nosaltres coneixem el motiu que l'espai tingui aquest nom, la història que hi ha darrera o qui era el tal de Bacardí que es mereix tenir una plaça que du el seu nom?.

La Plaça Bacardí a principis del segle 20. Autor desconegut, fons Jaume Caminal

Com tots sabem, molts del carrers i places dels nostres barris duen el nom d'antic propietari del terreny o d'algun personatge conegut de la contrada, a Horta mateix existeixen molts exemples d'aquest arrelat costum.

 

La superfície que en l'actualitat ocupa la plaça Bacardí du el nom del terratinent propietari de les terres, i els carrers adjacents els  noms santificats de la seva dona, del seu germà i el seu propi, ja s'explicarà detalladament més endavant. 

Alexandre de Bacardí i de Janer, tenia la seva casa d'estiueig que durant el segle XIX havia tingut accés des del la nova carretera d'Horta, en l'espai que ocupa una escola de monges entre el carrer Granollrs i Dante, l'edifici en si  forma part del  conjunt de construccions que constitueixen l'escola de la Immaculada Concepció coneguda popularment com les monges franceses.

Era una mansió de l'estil de les finques d'estiueig del segle XVIII, amb grans jardins i una gran bassa que servia per regar, no era pas una finca agrícola però aprofitava part d'una horta i arbres fruiters per al consum familiar, en el seu inici havia sigut un petit mas conegut sota el nom del mas Sitjà del Coll.

L'edifici Bacardí en una foto dels anys cinquanta del segle passat.

Can Bacardí, tal com és ara mateix

També una gran part de la superfície que ara és el barri del Carmel formava part de la propietat del Sr. de Bacardí, que va promocionar la zona com a lloc de reunió i esbarjo. Un del seus socis va fer molta propaganda entre les societats obreres de l'època i va oferir terrenys a preus molt baixos.

Tota la seva finca ocupava terrenys que anaven des del Carmel a la Riera d'Horta, integrant diferents masos, entre ells el mas Grau.



Alexandre de Bacardí era polític, advocat i escriptor, va iniciar la urbanització d’aquesta zona el 1870, quan Horta encara era un nucli poc poblat i molt dispers que començava a atraure gent benestant desitjosa de plantar-hi les seves torretes d’estiueig. Era propietari de grans extensions de terrenys en el que aleshores era part del territori del poble de Sant Andreu de Palomar i d'Horta, que va ampliar comprant la finca Torre Miralles en abril de 1867, abans Can Rialp. Els venedors eren Manuel de Martinez  i Andreu Pi i el Conde de Asalto Carlos Garcia de Pinel. 

Alexandre Bacardí. Foto de l'Enciclopèdia Catalana

La finca era suficientment gran com per a procedir a la seva parcel·lació i urbanització. Aquestes parcel·les (quasi en la seva totalitat) les va censar en emfideutes és a dir, en perpetuïtat per una quantitat de diners anuals. Cal afegir que els emfideutes tenien dret a construir en les seves parcel·les .

Els carres eren part del terreny de la seva propietat i les va cedir al municipi, evidentment no va fruït de cap acte altruista simplement no li aportaven cap benefici i s'havien de mantenir. Aquesta circumstància que li va permetre posar-li als indicats carrers els nom que va voler. Així, va utilitzar el nom de la seva dona Amalia, el del seu germà Baltasar (aquest últim finalment es va canviar) i el seu propi Alexandre, i tot convertint-los en sants van néixer els carrers de C. de Sta. Amalia, Sant Alexandre i Sant Baltasar. Els dos primers encara subsisteixen.

L'esposa d'Alexandre de  Bacardí,  Amalia de Casanovas i de Bacardí, mantenia una estreta relació amb Horta ja que era una Casanovas i a més cosina germana germana seva, les unións entre cosins germans eren molt usuals entre la burgesia de l'època com a mètode per engrandir el patrimoni i que no es dispersés.

Algunes de les torres que hi havia fins llavors a Horta eren veritables mansions, molt grans, així el que en Bacardí va propiciar a finals del segle XIX va ser permetre que classes molt més modestes poguessin tenir les seves casetes, en un intent de crear una nova classe alta però, inferior, una espècie de classe mitja “avant la lettre”.

Vista aèria d'una part del Carmel i Font d'en Fargues des de l'aire  F. Brangulí. (Centre Fotogràfic de la Generalitat)

Entre d'altres motius, Alexandre de Bacardí va ser molt conegut al poble d'Horta, perquè juntament amb en Josep Comas de Argemir, Pere Fargas i Sacristà i Francesc Mascaró Garan i algun  altre terratinent de la zona, van propiciar l'arribada del tramvia elèctric fins a Horta, fet imprescindible perquè els seus projectes urbanització i construcció de cases a l'abast d'un ampli espectre de la població, fossin viables.

Tramvia elèctric a Horta

Aquest fet va permetre que moltes de les persones que tenien cases d'estiueig al Guinardó, Font d'en Fargues, Carmel i Horta en poguessin deixar les famílies durant els mesos d'estiu mentre que els homes de la casa, propietaris de negocis i fàbriques a Barcelona, s'hi podien traslladar amb una certa  rapidesa  i confort a la ciutat.

Foto de principis del segle XX, el primer carrer a l'esquerra
 és Santa Amàlia que va directe a la Plaça Bacardí. Fons F. Capdevila

Respecte de la plaça Bacardí, cal dir que malgrat els canvis haguts al llarg dels anys, manté el seu aire de poble del segle XIX. Al seu voltant hi havia hagut molts comerços: dues cases de queviures, una cansaladeria, una polleria, una lleteria i dos forns de pa, que assortien al veïnat que no s'havia de desplaçar fins la plaça d'Eivissa per comprar el que necessitava per menjar. En principi, estava permès el pas dels vehicles pel seu voltant, el que en l'actualitat ja no s'admet el que facilita que la plaça conservi el seu encant.

Anecdòticament, cal comentar que els veïns i propietaris de les cases que l'envolten, en assabentar-se de la possibilitat que les autoritats municipals traslladessin el mercat que aleshores estava en la plaça d'Eivissa, a altres terrenys del poble,  es van donar pressa en obrir una instància, acompanyada d'una raonada exposició i un bon número de signatures, en la que manifestaven que l'Ajuntament no tenia cap necessitat de comprar nous terrenys ja que la plaça Bacardí era molt adequada per a instal·lar.hi el nou mercat, el que no deixava de ser cert, sense haver de comprar ni un sol pam de terreny, entenent els sol·licitants que seria atesa la seva demanda, ja que a més d'altres avantatges, representava un estalvi de molta consideració.

Però amb gran sorpresa per a tots ells, van informar-se per la premsa que l'Ajuntament ja havia escollit un terreny pel nou emplaçament, situat en un lloc poc poblat, amb desnivells i lluny del centre com era el de la Riera d'Horta (ara Tajo), en terrenys de can Bransí.

Segons els sol.licitants, resultava més rentable, econòmic i pràctic que el mercat s'ubiqués en la Plaça Bacardí, zona urbanitzada, amb clavegueram i més habitants, donat que Horta creixia més a la dreta que a l'esquerra on havia poques cases i els carrers no n'estaven d'urbanitzats.

Com resulta evident, l'oferiment no es va acceptar i el mercat finalment es va ubicar al carrer en l'antiga riera  d'Horta ( C. Tajo) i la plaça Bacardí va continuar essent la plaça de sempre.

Per tot aquell que vulgui saber més sobre la història de la família Bacardí us recomano un bloc que està molt ben documentat escric per  Julio-carlos García Castrillón, que recull escriptures i testaments de les famílies  Bacardí-Casanovas-de Mónaco i d'altres en el que els estudiosos sobre la història recent de la burgesia catalana trobaran força material.

BLOC MONACO DE BACARDÍ

L'Edifici de la que va ser la casa d'estiueig dels Bacardí a Horta Avui.
 Foto del WEB de l'Ajuntament www.BCN.cat

L'Ajuntament de Barcelona l'any 1989 comená un nou estudi de protecció de la plaça i el 23 de gener de 1991 s'aprova definitivament el Pla Especial  de Protecció del Conjunt Urbà de la plaça Bacardí. A més actualment diverses cases de la plaça estan catalogades com a patrimoni arquitectònic de la ciutat Nivell C. (Història els carrers del poble de Sant Andreu de Palomar  de Jordi Petit i Gil i Jordi Sánchez i Ruíz).

• 
  Alejandro de Bacardí de Janer: nace en Barcelona, el 10 de septiembre de 1816, muere en San Miguel de Premiá (hoy Premia de Dalt) el 28 de agosto de 1905. Está enterrado en la tumba nº 40, cerca del departamento 1º del cementerio de Poble nou de Barcelona. Tiene un hermano nacido en Barcelona 1814-1888, que se llama Baltasar (este tiene una calle con su nombre que da casi a la calle Badal, también consta que está en terrenos colindantes suyos.
  Era Político, Arqueólogo, Banquero, Hacendado, entre otras cosas. Alejandro de Bacardí tiene una plaza con su nombre en el barrio de Horta, asi mismo consta que está ubicada colindantes a sus terrenos. También la calle de San Alejandro, así como la de Santa Amalia están puestas en honor suyo y de su esposa, en tales terrenos. Dicha zona de Horta/San Andrés de Palomar, la urbaniza él, motivo por el que pone esos nombres a dichas calles, falta una que es San Baltasar, actualmente tiene cambiado el nombre. 
  
  
  

  • Fonts d'informació : Diversos Webs de la xarxa, com Wikipedia - EL CARMELO., Can Bacardí, web de l'Ajuntament de Barcelona,  www.bcn.cat. . Els llibres El que ha Estat i és Horta de  Desideri Díez,, FONT D'EN FARGUES Història i records d'un barri - de Paulina Almerich, Carlota Giménez i Teresa Morros.  Escrit de Margarida Codina sobre el seu barri. Fotos de diverses procedències.Artícle de la Vanguardia del 11.5.31 "NUEVO MERCADO DE HORTA". Bloc sobre la història de la família Bacardí de Julio-Carlos García Castrillón. Història els carrers del poble de Sant Andreu de Palomar  de Jordi Petit i Gil i Jordi Sánchez i Ruíz.

RAVETLLAT-PLA - MÉS INFORMACIO SOBRE LA FINCA

Buscant, buscant hom sempre troba coses curioses i/o interessants.

Cercava notícies fresques sobre la situació actual del litigi que aplega a l'Ajuntament de Barcelona i els "hereus" de la finada Nuria Pla, antiga propietària de la finca coneguda al barri com els  laboratoris “RAVETLLAT-PLA, quan de sobte ens trobem amb un petit relat d'en Josep María Huertas Claveria, periodista molt vinculat al barri, que sota el nom de SANG DE CAVALL PER A LES DONES, que formava part d'un recull publicat en 2006 sota el genèric nom de MITES I GENT DE BARCELONA, on en primer lloc es feia una descripció de la finca en els seus anys d'esplendor, per seguidament acabar relatant la cessió de la filla del Dr. Pla, Nuria Pla de la finca al Consistori Barceloní.

Edifici principal del laboratori

Finca i Laboratoris al fons

 

 

I aquí és on enllaça l'ultima part del relat amb l'actualitat pura i dura de la finca i l'incert futur dels seus edificis i jardins.

Diu així el relat d'en Josep M. Huertas:

Li deien el Seminari però ningú no recordava gaire per quina raó.

La gent del Guinardó es quedava meravellada quan veia els cavalls pastant l'herba com si fossin al camp.

Cavalls de la finca pastant als prats propers als  laboratoris

Quadres i laboratori al fons

S'explicaven els uns als altres que la sang de cavall era bona per un tònic fet amb hemoantitoxina - això només ho deien els entesos – que anava d'allò més bé quan les noies tenien la regla. Era la manera que no agafessin anèmia o fins i tot, un principi de tuberculosi.

La finca era del del Dr. Ramon Pla Armengol un polític socialista (1) que havia descobert aquest medicament treballant amb el seu company Joaquim Ravetllat, ja traspassat, 

 

Casa i Laboratoris del Dr. Pla

 

Hi tenien el laboratori, hi feien experiments per avançar més en la recerca de nous productes.

 

Els que havien tingut la sort de ser-hi convidats havien vist el petit medalló del Dr. Ravetllat en una columna dels jardins de la finca on hi havia les dates del seu naixement i mort (1871 – 1923) i comentaven invariablement que havia mort molt jove per ser metge, pensant que si els metges no sabien tenir cura d'ells mateixos ja em diran...

Eren uns jardins molt grans, al costat dels prats on pastaven els cavalls del laboratori.

Hi destacaven alguns garrofers que ja hi eren quan van construir la finca, perquè les terres eren aptes per aquest tipus d'arbres fins al punt que hi havia un passatge que duia aquest nom.

Va passar el temps, el Dr. Pla va marxar a l'exili. La finca va deixar de criar cavalls.

En 1989 la seva filla Núria Pla va decidir donar a l'Ajuntament la finca i el tinent d'alcalde del moment, socialista com el Dr. Pla , no es va poder estar de dir “gestos com aquest són els que ja no es produeixen”. Alguns deien que aquesta generositat amagava alguna altra intenció, però la realitat era que es tractava gairebé 3,6 hectàrees que feien goig de debò.”

Així finalitzava el relat indicat on Josep M. Huertas va descriure alguns dels seus records sobre la finca i la Sra. Núria Pla, i posava en evidència que davant la donació a l'Ajuntament “alguns” es qüestionaven “les seves intencions”, curiosa frase que adquireix tot el seu sentit si tenim en compte les últimes notícies respecte la qüestionada titularitat del seu llegat.

Nosaltres desconeixem lògicament, com van anar les converses de la Sr. Pla amb el Consistori Barceloní ni si aquestes van arribar a bon terme, malgrat que així ho semblava als veïns que ho han donat sempre per fet. 

En efecte, sempre hem sentit dir que la Sra. Pla cedia a l'Ajuntament la finca i a canvi la hi deixaven viure, lliure d'impostos fins el dia de la seva mort que es va produir en 2011. Si va ser així, hem de suposar que deuen haver documents signats en aquest sentit i finalment, si no es va arribar a cap acord per motius que desconeixem, ens agradaria saber quins eren aquests motius i si mentre discutien la Sra. Pla i l'Ajuntament,  va pagar els seus impostos o no, perquè aleshores tindria molt de sentit la frase aquella que deia “alguns desconfiaven de les seves intencions”, i la qüestió pura i dura seria la d'una presa de pel monumental a l'Ajuntament de Barcelona i a les nostres butxaques.

Ara mateix hi ha un considerable enrenou al voltant de les seves decisions testamentàries i sobre uns hereus que reclamen la propietat de la finca, la casa i el seu contingut en mobles antics de gran valor, ara pel que sembla  en nom d'una obscura Fundació que ha sortit de cop i volta com per generació espontània.

Sabem que fa un parell d'anys la Universitat Politècnica de Barcelona va realitzar un projecte de la que podria ser la futura utilització dels edificis i terrenys de la finca, tot plegat ha quedat en un no res?.

Segons aquest projecte, es plantejava un edifici plurifuncional, vinculat a l’Hospital de Sant Pau: un nou centre de recerca genètica amb un centre de dia per a malalts d’alzheimer, així com una residència per a investigadors vinguts d’arreu, els jardins passarien, menys una petita part, per a us-de-fruit del veïns com parc municipal.

Més informació: cliqueu sobre l'enllaç de sota.

ESTUDI SOBRE LA FINCA RAVETLLAT PLA de la Universitat Politècnica de Barcelona

Aquí ningú no diu ni piu, les autoritats callen i l'única veu que s'ha donat a sentir és la de la pròpia Fundació que va enviar una nota a alguns mitjans de comunicació atorgant-se uns drets que sembla que ara mateix s'estan disputant aquesta Fundació i l'Ajuntament de Barcelona.

(1) Ramon Pla Armengol juntament amb en Manuel Serra i Moret i Rafel Campalans, va constituir en juliol de 1923 la Unión Socialista de Cataluña. 

• Fonts informatives : El llibre MITES I GENT DE BARCELONA de Josep Ma. Huertas Claveria.