L'Escola
del Bosc del Parc del Guinardó, va ser inaugurada el 5 de novembre
de 1923.
Fotos de la inauguració de l'escola. Dels fons fotogràfic de Cultura de la Generalitat |
El gran èxit assolit per
l'escola del Bosc de Montjuïc va estimular-ne la creació d'altres
escoles del mateix tipus per a nens i nenes de constitució feble
que, a judici de la Inspecció mèdica, necessitaven d'un règim de
vida a l'aire lliure per a constribuir al seu correcte
desenvolupament.
El Parc Municipal del
Guinardó era considerar un lloc prou adequat per establir-hi una
d'aquestes escoles. A una alçada de 200 metres sobre el nivell del
mar la seva orientació, la seva esponerosa vegetació, eren
considerats apropiats per a la fi que es perseguia. En l'any 1921,
fou acordada la seva construcció amb una cabuda de 140 alumnes i es va inaugurar el 5 de novembre de 1923, l'arquitecte que va dissenyar l'escola fou Adolf Florensa, arquitecte municipal aleshores.
Fotos del Web de la pròpia escola |
L'Escola comprèn tres
pavellons que, aprofitant la inclinació de la muntanya, consten de
dues plantes. Les dos inferiors contenien aleshores dues aules cada
un i els serveis sanitaris annexos; el pavelló superior es va
destinar a menjador i pel servei de cantina, cuina, despatx, sala de
música i departament de dutxes.
Classe de ballet (foto del web de la mateixa escola) |
Menjador de l'escola (foto de la web de l'escola) |
La construcció, de
sòlida arquitectura, fou intel·ligentment distribuïda respectant
els corpulents arbres que hi havia, el que va contribuir a augmentar
el caràcter propi de la muntanya. Un gran pati de joc i un mirador
sobre el mar i la costa i uns bell racons i placetes del Parc,
ofererien i ofereixen encara, espai a propòsit per a les classes a
l'aire lliure.
pati de l'escola (foto de la pròpia escola) |
Els mètodes de l'Escola
activa van ser aplicats intensament aprofitant les grans
possibilitats que el medi ambient els proporciona. Aquesta escola
quan es va crear, de tres seccions de nenes i una per a pàrvuls de
nens i nenes.
S'implantaren els
principis pedagògics del mètode Decroly, concedint una importància
extraordinària a les activitats d'observació a l'aire lliure. També
es donà molta importància a l'educació estètica, dibuix, música,
dansa i es posà en pràctica el mètode de gimnàstica rítmica de
Jacques Dalcroze."
Actualment
l'escola rep el nom de “Escola Parc del Guinardó”, el link
de la qual es el següent
La
meva estada a l'Escola del Bosc (Relat de Rosa Pié)
Escola
de Bosc, escola,
ja
tens un escolà més...
mon
recordi vola vola
i
volarà sempre més...
Aquest trocet de poema, el va escriure un capellà que va venir a l’escola de visita i sempre l’he recordat, jo tindria 10 anys.
Quan
va entrar a la classe va dir.- Quin
goig, quin jardí, flors a fora i flors a dins...han
passat mols anys i mai he oblidat aquests bocins de poema.
Recordo
el típic capellà amb sotana,(com anaven abans,) la directora la senyora Dolors Palau va explicar-nos que era poeta i seguidor de Mossèn
Cinto Verdaguer, estava desterrat al Montseny per ideal Catalanista.
Al
cap dels anys he pensat que podia ser Mossèn
Pere Ribot, el sacerdot poeta que hem
va casar.
Rosa Pié a l'Escola del Bosc |
La Escola de Bosc, estava dirigida per mestres de la República, seguia el sistema de Rosa Sensat i conservava l’esperit catalanista. Jo com la majoria de les nenes no sabíem rés del que passava a nivell polític, tampoc s’explicava i menys a les criatures.
En
l’època de postguerra, totes les escoles estaven obligades a fer
l’ensenyament en castellà, els llibres de text eren en castellà i
per imposició a les escoles només es parlava amb aquest idioma. La
diferencia de l’Escola de Bosc era notable, fora de las classes
obligatòries, la resta tot era en català, no solament això sinó
que ens feien referència de la Història de Catalunya i de la seva
geografia.
El
motiu perquè em van canviar d’escola, tampoc el sé, si era per el
sistema o senzillament perquè era mitja pensió i gratuït,
accedir-ne no era gens fàcil, per mediació de la la senyora Carme que treballava al que aleshores era la Diputació (ara de la Generalitat a la Plaça de Sant Jaume), va fer possible que jo hi anés.
El
primer dia de classe ningú va acompanyar-me i el pare en va dir.-
és a la muntanya de la Font
del Cuento, quan
siguis allí pregunta per l’escola de Bosc. (Las
coses importants de la meva vida, quasi sempre les he hagut que de
fer sola.).
El
camí era llarg però jo el recordava, alguna vegada amb la mare de
la Isabel hi anàvem a passar alguna tarda d’estiu en aquell Parc,
però aquell dia era diferent, no coneixia a ningú ni sabia quina
escola era, vaig haver de preguntar però no va ser difícil
trobar-la.
Las
experiències viscudes en primera persona, formen el caràcter i
aprens més de la vida sobretot a l’edat escolar, és la primera
lliçó que mai s’oblida.
Allà
vaig aprendre molt, sobretot l’amor la natura i valors humans.
Un dia de classe (foto del Web de l'escola) |
L’escola,
actualment encara existeix, hi és dintre del Parc del Guinardó, son
tres cases blanques, separades entre si i posades en forma de
triangle, el jardí, a diferents nivells per el terreny i rodejat
d’arbres majorment garrofers que és l’arbre autòcton de la
zona.
El
Parc estava molt ben conservat, i servia de passeig per molta gent,
pujant un petit turó és podia veure la Ciutat de Barcelona fins el
mar.
Havien
altres escoles aprop com eren l'Escola 26 de Gener i “L’Escola de
Mar.
Suposo
que cada una tenia el seu sistema educatiu, però “l'Escola de
Bosc” estava molt ben dirigida per seva directora Mª Dolors Palau
i les mestres, J.Català, Galceràn, Rovira, Carmen, i Montserrat
Mayé.
El
nostre uniforme era molt senzill però diferent als altres, una bata
de ratlles blaves i espardenyes blanques enllaçades amb betes,
teníem una especial obsessió per a que estiguessin ben blanques
pintades amb “blanc d’Espanya”.
El
“Parc Güell” una gran obra de Antoni Gaudí admirada i
valorada per tothom, de vegades hi anàvem caminant, era una petita
excursió que també servia per fer alguna classe de lectura i
comentar amb les mestres.
També
la Font d’en Fargues era un altre dels llocs d’esbarjo per fer
petites caminades.
Aquests
parcs i jardins, estan en el que es coneix com la Muntanya Pelada,
el Carmel i la serra de Collserola.
A
l’escola, apart de les classes obligatòries, cada dia teníem una
activitat diferent, gimnàstica dos dies a la setmana al matí, per
la tarda, combinàvem classe de dibuix, rítmica, música i algun
taller de teatre, lectura i redacció, una afició que jo
personalment he continuat tenint.
Classe de pintura (foto de la web de l'escola) |
De
las tres cases que formaven el triangle, la del mig la part de dalt
era el menjador, i la part de baix la sala de música, allí fèiem
rítmica, i apreníem les notes musicals, era molt elemental però
mínimament en teníem alguna noció i sensibilització en educació
musical, un altre de les aficions que he continuat practicant.
Recordo
el primer concert de la meva vida, la Coral San Jordi va oferir-nos a
la placeta (un espai en el jardí del
darrera de l’escola), tot formava part d'una educació lliure i
sòlida molt necessària en aquells moments.
Al
estiu per refrescar-nos, a la “caseta”
que estava a la part baixa del jardí hi havien dutxes, i també una
mànega que era el joc de l’estiu.
Allà mateix per grups teníem
un trocet de terra per a cultivar, apreníem a plantar, tenir-ne cura
i estimar les flors.
Dutxes de l'escola (foto de la pròpia web de l0escola) |
Els
arbres autòctons eren els garrofers, de la collita de les garrofes
al final de curs fèiem una excursió, la primera excursió va ser a
Santa Cristina (a la Costa Brava) i la última al Montseny, amb
tendes de campanya només una nit, aquesta excursió va ser per les
que ja no tornàvem al curs següent.
Els
tres cursos que vaig anar a l’Escola de Bosc, vaig ser molt feliç
i han estat a no dubtar els pilars més forts de la meva infantesa,
que m’han servit molt al curs de la vida, considero que es
important el nivell d’ estudis, però no tothom ha tingut la sort
de tenir una ensenyament tant didàctic com el que van donar les
mestres de la República en la Postguerra.
Les
mestres que de aquella època tan trista i complicada després de una
postguerra, és mereixen un record i homenatge per la seva feina ben
feta, amb pocs recursos només amb voluntat, integritat i dedicació
a l’ensenyament i formació educativa.
Al
llarg de la vida, passen tantes coses que tot s’acumula i es fa un
embolic, ara que intento posar ordre als meus records, vaig lligant
històries i fets que abans no els tenia en compte, com per exemple
el record de Mossèn Pere Ribot, que
junt amb el meu marit vàrem escollir per casar-nos, per ser una
persona emblemàtica per el seu catalanisme, per aquest motiu el van
destinar al Montseny, en aquella època
apartat del món.
Ens
va casar a l’Abadia de San Martí, a Riells, un lloc idíl·lic
sobretot en aquell temps, (ara està bastant canviat ) però mai vaig
pensar que podia ser aquell capellà
poeta que
un dia va venir a l’Escola de Bosc”.
Mossèn
Pere Ribot va morir a Girona, 24 de agost de 1997, a la Residencia de
Vista Alegre, molt aprop d'on visc ara i on participo en la Coral de
aquest mateix barri.
Pot
semblar una coincidència, però tot està programat només cal
trobar el fil conductor de la nostra vida.
Mª
Rosa Pié i Pont
Girona,
abril 2012
( Visc a Girona desde l’any 2002)
- Fonts d'informació: Publicació de l'Ajuntament de Barcelona (1949), "ESCUELAS AL AIRE LIBRE Y SERVICIOS ANEJOS). Fotos Web de l'escola. Fotos del Fons de Cultura de la Generalitat.